Ibn al-Arabi, en mans d’un déu únic i amorós

 
Múrcia, 1165–Damasc (Síria), 1240
Activitat:Religió Grup2-Raó                                                              
Àrea: imperi almohade, imperi aiúbida
 

Llinatge distingit

D’una vella nissaga d’origen àrab, Muhammad ibn Ali Muhammad ibn al-Arabi va viure els primers anys a Múrcia. El 1172 la família es va traslladar a Sevilla, on el seu pare serví al califa almohade Abu Yaqub Yusuf. Ibn al-Arabi hi va rebre una educació molt completa i fins els dinou anys va dur la vida despreocupada dels joves membres del grup dirigent.

Un tomb vital

Vora els vint anys s’operà un canvi. Ibn al-Arabi renuncià a seguir les passes del seu pare com a alt funcionari per dedicar-se al conreu de l’esperit. Havia donat, ja abans, proves d’una comprensió espiritual impròpia de la seva edat, com en una conversa amb el filòsof Averrois. La seva evolució aniria acompanyada de visions sobrenaturals de Mahoma, Jesús i altres figures religioses. Atiat pel seu deler interior, va  recórrer l’Espanya musulmana i el nord d’Àfrica a l’encontre de mestres espirituals, sobretot del sufisme, això és, de la mística islámica.

Periple oriental

El 1200 abandonà la península ibèrica per pelegrinar a La Meca (1202), però després ja no hi tornà mai. Va fer estades a Jerusalem, El Caire, Icònia (Turquia), Bagdad, Alep (Síria) fins establir-se definitivament a Damasc el 1223. Generalment fou reconegut i venerat com a gran mestre, per bé que en algunes ocasions fou perseguit, titllat d’heretge pels integristes. La seva obra abundosa constitueix sens dubte una de les més influents de la mística islámica.

Tomba d'Ibn al-Arabi

Tomba d’Ibn al-Arabi

Un fet destacat, Les gemmes de la saviesa (Fusus al-hikam)

Malgrat la brevetat, aquest llibre escrit el 1229, expressa el pensament místic de l’autor en la seva maduresa,  a partir de les revelacions dels vint-i-set profetes admesos per l’Islam, des d’Adam a Mahoma. La finalitat última de l’home és el coneixement i l’experiència íntima amb el seu Creador. El text constitueix la primera síntesi teòrica del sufisme.

Tria d’obres

Les il·luminacions de La Meca (Futuhat al-makkiyya, 1202-1231), una enciclopèdia vastíssima sobre espiritualitat islàmica; L’intèrpret dels amors ardents (Tarjuman al-aixwaq, 1215), recull de poemes amorosos, al qual afegí més tard un comentari que explica el sentit religiós dels versos.

La frase

“Si el creient entengués el significat de la dita: l’aigua adopta el color del seu recipient, admetria la validesa de totes les creences i reconeixeria Déu en cada forma i en cada objecte de fe” (fragment extret de Fusus al-hikam).

“El meu cor ha adoptat totes les formes. 

És pastura de gaseles i convent per a monjos cristians,

un temple per als ídols i la Kaaba d’un pelegrí,

les taules de la Torà i les pàgines de l’Alcorà.

Sóc de la religió de l’amor, qualsevol rumb que prenguin els camells,  

allà l’amor és la meva religió i la meva fe”

(fragment extret de Tarjuman al-aixwaq).