Ono no Komachi, escriptora de “tanka”

Japó, mitjans del segle IX

Activitat: Literatura     

Àrea: Imperi del Japó

 

Història i llegenda

Ono no Komachi, de Suzuki Harunobu, 1768

Molt poc se sap d’Ono no Komachi. La llegenda ha eclipsat la figura històrica d’una escriptora que va viure al segle IX, en l’ambient refinat de la cort de Kyoto, potser al servei de l’emperador Nimmyo. La tradició, enfortida amb narracions i obres de teatre medievals, la retrata com una dona de bellesa extraordinària i voluble, que rebutjava tots els pretendents, i que hauria acabat els seus dies vella, pobra, sola i amargada.

Remembrança

Poemes de Komachi van ser inclosos en la primera antologia poètica ordenada per l’emperador, el Kokinshu (vers 900), feta per l’escriptor Ki no Tsurayuki. El compilador valora aquesta poetessa fins el punt d’integrar-la en el grup més insigne, el dels Sis “rokkasen”, és a dir, els sis poetes immortals. Un segle després també apareix en la compilació dels Sanjurokkasen, els 36 genis poètics del Japó, a càrrec del crític Fujiwara no Kinto.

Un fet destacat, els  divuit “tanka”

Komachi crea els seus poemes usant el gènere dels “tanka”, composicions de cinc versos, amb un estructura fixa: el primer i tercer versos són pentasíl·labs, i la resta, de set síl·labes. La seva producció, bàsicament amorosa, és molt breu: consta de divuit poemes recollits al Kokinshu, als quals alguns experts incorporen quatre poesies més d’un altre recull, el Gosenshu (951); en canvi, un centenar de poemes afegits d’una recopilació més tardana, la crítica no els admet com autèntics.

Poesies i jocs de paraules

Els versos d’Ono no Komachi són intensos i emotius, tractant sobretot no de l’enamorament sinó de la insatisfacció i els desacords amorosos. Utilitza sovint metàfores extretes de la natura i els “kakekotoba”, mots polisèmics o bé que recorden altres paraules, amb la qual cosa augmenten les lectures possibles del text.

La frase

“Allò que es marceix

sense que ho manifesti el color

és la flor

del cor de les persones

d’aquest mon”

 

“Els teus regals

s’han convertit en enemics:

sense ells

podria haver tingut

un moment d’oblit”

Anuncis

Joan Escot Eriúgena, filòsof original i aïllat

Irlanda, vers 810?–França?, vers 877

Activitat: Filosofia    

Àrea: Regne de França

L’anècdota

En un dels seus manuscrits ell es defineix com a “eriúgena”, és a dir, nascut a Irlanda. Els seus contemporanis l’anomenaven “scotus”, que significava el mateix ja que en aquells segles Irlanda era coneguda com la “Scotia Maior” . Va formar-se a l’illa natal, i més tard, seguint l’exemple de molts altres intel·lectuals irlandesos, va establir-se al continent.

Mestratge

S’està a França, a la cort de Carles II, el Calb, net de Carlemany. Mestre de l’escola palatina des del 847, aproximadament, destaca per la seva erudició: llegeix, entre altres, Ciceró, sant Agustí, Boeci i sant Isidor, domina la dialèctica i sap el grec, cosa que li permet conèixer i traduir obres dels antics pares de l’Església oriental, com sant Gregori de Nissa i Màxim, el Confessor.

Entre controvèrsies i traduccions

Intervé en polèmiques teològiques contra el monjo Godescalc d’Orbais, però les seves tesisi són condemnades. Amb tot, el rei Carles II no el deixa de banda, i sota la seva protecció, sembla que viu des d’aleshores a l’abadia de Sant Medard de Soissons. Vers el 860, el rei li encomana la traducció de les obres del Pseudo-Dionís Areopagita, un filòsof grec que influirà decisivament en el seu pensament. També es coneixen poemes d’Eriúgena en honor del monarca carolingi.

Un fet destacat, Periphyseon (o Sobre la divisió de la natura, 864-866?)

Aquest tractat suposa el primer sistema filosòfic original i profund d’un autor medieval per explicar el món i donar raó dels dogmes cristians. Adopta el neoplatonisme de l’antiguitat, però canvia la seva concepció immutable per una cosmologia dinàmica: Déu crea les idees i, a partir d’aquestes, l’univers, i a la fi dels temps tot retornarà a Déu. Aquest procés de tornada, interromput pel pecat, es reprèn amb la redempció de Crist. Figura aïllada, no hi ha filòsofs occidentals equiparables fins dos segles més tard.

Tria d’obres

Sobre la predestinació divina (vers 851), el tractat teològic contra Godescalc d’Orbais; la traducció al llatí del Llibre sobre la creació de l’home, de Gregori de Nissa; Exposició sobre la Jerarquia celestial, de sant Dionís  (vers 865-870?); i Comentari sobre l’evangeli de sant Joan, obra incompleta, dels darrers anys.

La frase

“No existeix cap autoritat veritable si no coincideix amb la veritat descoberta mitjançant la raó, encara que sigui una autoritat recomanada i transmesa per a utilitat de les futures generacions pels sants pares” (extret de Periphyseon)

Guardar

Guardar

Ibn Hanbal, el jurista de la tradició

Bagdad, vers 780-Bagdad, 855

Activitat: Dret Grup2-Raó

Àrea: Imperi abbàssida

 

Sense pare

De la tribu àrab dels Xayban, Ahmad ibn Muhammad ibn Hanbal era infant quan va perdre el progenitor. La mare l’orientà cap a l’estudi i la devoció religiosa. Malgrat la seva rellevància posterior, va mantenir sempre una vida de pobresa i ascetisme, amb què obtingué de retruc el favor popular.

Recollint

Per millorar la seva formació, va fer-se deixeble de grans intel·lectuals i juristes, i no hi estalvià esforços. Així va fer llargues estades a altres zones de l’Iraq, a Síria, Aràbia i el Iemen, que aprofità també per aplegar els “hadith”, això és, les dites i els fets protagonitzats pel profeta Mahoma transmesos pels seus primers seguidors. Finalment publicaria el Musnad, el recull de “hadiths” més exhaustiu del seu temps.

Un fet destacat, l’escola hanbalita

ibnhanbal-miniatura-de-mestre-musulma-fent-classe

Miniatura de mestre fent classe

Ibn Hanbal va iniciar, dins del corrent sunnita, la quarta de les grans escoles de jurisprudència islàmica, que és la més restrictiva i conservadora. Limita les fonts del dret a l’Alcorà i la “sunna”, la tradició basada en els “hadiths” de Mahoma. Aquesta escola es manté actualment, sobretot, a l’Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs Units.

Inquisidors racionalistes

El 833 el califa al-Mamun va imposar a tots els musulmans l’acceptació del mutazilisme, una escola islàmica de caire racionalista, oposada als tradicionalistes. El sobirà va crear alhora un cos inquisitorial per lluitar i reprimir tots aquells contraris a la doctrina oficial.

L’anècdota

D’acord amb l’Alcorà, que permet en temps adversos practicar la fe en secret, alguns mestres de lleis ortodoxos feien veure que seguien el mutazilisme. Ibn Hanbal, en canvi, no dissimulà mai. A causa de la seva oposició frontal fou empresonat i sotmès a torment. No cedí a les pressions dels diferents califes fins a la fi de la Inquisició el 848. Aquesta fermesa i la veneració popular, que es manifestà en un funeral multitudinari anys més tard, garantí la pervivència d’aquesta escola rigorista.

 

 

Raban Maur, mestre d’Alemanya

Magúncia (Alemanya), vers 780–Winkel (Alemanya), 856

Activitat: Religió. LiteraturaGrup2-Raó

Àrea: Imperi carolingi

 

L’anècdota

Va ingressar de petit al monestir de Fulda (Alemanya). Vistes les seves aptituds, amplià els seus estudis a Sant Martí de Tours sota la tutela d’Alcuí de York, principal responsable del renaixement cultural carolingi. Alcuí afegí al seu nom Rabanus (o Hrabanus), el mot Maurus, nom del deixeble predilecte de sant Benet, fundador dels benedictins. Així, Raban fou el Maur d’Alcuí.

Abat de Fulda

Tornat a Fulda, fou ordenat sacerdot el 814. S’encarregà de l’escola monacal fins que va ser elegit abat el 822. Lògicament s’ocupà de la gestió de l’abadia, però va mantenir la seva activitat intel·lectual, adreçada no a l’especulació teològica sinó, sobretot,  a la formació dels eclesiàstics i a la cristianització de la societat germànica.

Un fet destacat, Lloances de la santa Creu (De laudibus sanctae Crucis)

Recull de 28 poemes dedicats a la santa Creu, com a símbol de la resurreció de Jesucrist. Constitueix el millor exponent de poesia visual del renaixement carolingi, gènere ja conreat en la literatura antiga grecollatina. Cada poema consta de dibuixos dins dels quals, seguint les formes de la figura, s’afegeixen altres versos.

rabanmaur1

Tria d’obres

Sobre la instrucció dels clergues (De clericorum institutione, 819), manual per a la formació dels eclesiàstics; De universo (o De rerum naturis, 842-847), enciclopèdia inspirada en les Etimologies de sant Isidor; sermons i comentaris exegètics sobre llibres de la Bíblia, tractant d’explicar el seu significat profund, més enllà del sentit literal del text.

Entre corones

Raban Maur s’involucrà en la política de l’imperi carolingi. En les lluites entre l’emperador Lluís I Pius i els seus fills, va defensar el primer, escrivint De la reverència dels fills cap als pares, i més endavant fou partidari de Lotari I, el primogènit enfront els germans. Tanmateix, Lluís, el Germànic i Carles, el Calb van vèncer Lotari, i Raban Maur va haver d’abandonar l’abadia de Fulda el 842; anys més tard  va recuperar el favor reial de Lluís, el Germànic, ja que fou elegit arquebisbe de Magúncia el 847.

Mestratge

Erudit, teòleg i poeta, el valor de la seva obra no rau en l’originalitat de pensament sinó en la transmissió de la cultura antiga, sobretot dels autors de l’Església primitiva. Seguidor de sant Agustí, recusa les idees modernes. Amb ell, l’abadia de Fulda esdevé el principal focus cultural d’Alemanya, i alguns intel·lectuals destacats d’aquell temps són deixebles seus, com ara Walafrid Estrabó o Godescalc d’Orbais, si bé aquest últim fou més tard denunciat i empresonat per Raban per les seves tesis herètiques (848).

rabanmaur2

Al-Mamun, el califa protector de la saviesa

Bagdad, 786–Pozanti (Turquia), 833

Activitat: Política   Grup5-Història

Àrea: Califat abbàssida

 

Herència complicada

Tot i que era el primogènit del califa Harun al-Raixid, al-Mamun no fou designat com a successor. La mare d’al-Mamun era una concubina persa i fou preferit al-Amin, fill d’una dona de la família abbàssida regnant. Tanmateix, Harun al-Raixid va concedir a al-Mamun el govern de les províncies més orientals del califat, i el reconegué com a segon successor, si moria abans al-Amin.

El tron cobejat

Després de la mort de Harun (809), se succeiren les picabaralles entre els germans. Al-Amin va trencar l’acord entre ells quan va nomenar hereu al seu fill. El 811 va esclatar la guerra civil. Els combats van afavorir al-Mamun i finalment el 813 va ocupar Bagdad. Al-Amin fou mort i el germà esdevingué el nou califa, que regnaria durant una vintena d’anys.

L’anècdota

El nou sobirà volgué posar fi a la divisió existent dins del món musulmà entre sunnites i xiites. Per això va nomenar com a hereu de l’imperi Ali al-Rida, aliè al seu llinatge i lider dels xiites, a qui va casar amb la seva filla. El fet no va reconciliar les dues faccions; ans al contrari, generà noves revoltes. El 818 va morir al-Rida, potser assassinat. Al-Mamun va renunciar al seu projecte, i la divisió s’ha mantingut fins els nostres dies.

Un fet destacat, la Casa de la Saviesa (“Bayt al-Hikma”)

Encara que probablement va ser fundada durant el regnat del seu pare, fou amb al-Mamun quan assolí un gran desenvolupament la Casa de la Saviesa, una institució per a l’estudi i la traducció de les obres de filosofia i ciència dels grecs antics a l’àrab. Comptava també amb una gran biblioteca i un observatori astronòmic. Va ser trascendental per al desenvolupament de la ciència àrab. Al-Mamun hi participà activament i féu portar molts textos antics des de Constantinoble.

Al-Mamun envia una ambaixada a Teòfil, emperador bizantí

Al-Mamun envia una ambaixada a Teòfil, emperador bizantí

El mutazilisme oficial

Al-Mamun va declarar el mutazilisme la doctrina oficial del califat, un corrent dins l’Islam influït per l’antiga filosofia grega racionalista. Un dels aspectes més polèmics va ser qüestionar el caràcter etern de l’Alcorà; per als mutazilites el text sagrat era una realitat creada. El califa va exigir l’adhesió al credo mutazilista per part dels teòlegs; alguns d’ells, tradicionalistes, com Ahmad ibn Hanbal s’hi van oposar. Paradoxalment, el moviment racionalista tractà d’imposar-se per la coerció a l’islamisme conservador.

Nicolau I, creix el poder del papa

Roma, entre 819 i 882-Roma, 867

Activitat: Religió. PolíticaGrup5-Història

Área: Estats Pontificis

Autoritat

D’ascendència noble, va treballar uns quinze anys en la cúria pontifícia abans de ser elegit papa el 857, succeint Benet III. Durant els seus nous anys de govern s’enfortí l’autoritat papal i fou el precedent remot dels grans pontífexs medievals sorgits segles més tard. Com ells, Nicolau concep la dignitat papal com un poder únic a la cristiandat, superior a qualsevol altre, secular o religiós, que ha ser obeït en tot allò referit a la fe i la moral.

Nicolai I amb l'emperador Lluís II

Nicolau I amb l’emperador Lluís II

Entre prelats

Quan l’arquebisbe de Ravenna va qüestionar la seva supremacia, Nicolau va actuar enèrgicament. L’excomunicà el 861 i va aconseguir sotmetre’l. També va intervenir en les disputes entre els metropolitans i els seus bisbes subordinats. Així, quan el 862 l’arquebisbe Hincmar de Reims va deposar el bisbe Rothad de Soissons i aquest va apel·lar a Roma, Nicolau va prendre-hi part i va obligar l’arquebisbe a restituir-lo en la seva diòcesi.

Un fet destacat, l’afer conjugal del rei Lotari II

El papa intervingué en el cas matrimonial del rei Lotari II de Lotaríngia. El sobirà va repudiar la seva dona Teutberga que no li havia donat fills i volia tornar-se a casar amb la seva amant Waldrada, de qui ja tenia descendència. Un sínode provincial va aprovar-ho i el rei es va casar amb Waldrada el 862, però el papa s’hi enfrontà obertament. Decretà nul el nou casament i va deposar els arquebisbes de Colònia i Trèveris que hi donaven suport (863). Malgrat la pressió del rei, el papa no cedí.

Enfrontaments orientals

Al llarg d’aquest pontificat la relació amb el cristianisme oriental fou conflictiva. El 858 l’emperador bizantí Miquel III va deposar el patriarca Ignasi, que substituí per Foci. La intromissió de Nicolau defensant Ignasi i l’enviament de missioners de Roma al regne de Bulgària, territori considerat pels bizantins sota la seva jurisdicció, van agreujar el problema. Nicolau i Foci s’excomunicaren mútuament, però Nicolau va morir abans de rebre’n la notificació. El 1630 fou canonitzat pel papa Urbà VIII.

La frase

“Pel que fa a la gent que rebutja el do de la fe cristiana, que sacrifica als ídols i que es prosterna davant d’ells, només us podem escriure que els conduïu a la veritable fe mitjançant exhortacions, recomanacions i la raó, més que per la força, provant que allò que coneixen és equivocat” (de la carta del papa Nicolau I als búlgars (866)).

Bai Juyi, simplicitat i compromís en la poesia

Taiyuan (Xina), 772–Luoyuang (Xina), 846

Activitat: Literatura Grup3-Lletres

Àrea: Imperi xinès Tang

Primers anys

D’una família pobra de poetes i petits funcionaris, Bai Juyi (o Po Chü-i) va seguir la tradició familiar, tot i que de manera tardana. No fou fins als 28 anys que va presentar-se als exàmens imperials per accedir a l’administració pública, que superà amb brillantesa.

La carrera

A diferència dels seus familiars, va exercir importants càrrecs, ja fos a Xian, la capital; ja fos en l’ambit provincial, per exemple, com a governador de Hangzhou (822-824) o alcalde de la metròpoli de Luoyang. La seva carrera no fou sempre ascendent, alguns cops va ser allunyat de palau, probablement pels seus escrits on denunciava els abusos dels poderosos i el sofriment del poble. Bai Juyi va relacionar-se amb altres mandarins poetes, com Yuan Zheng, l’amistat del qual va mantenir al llarg dels anys.baiujyi

Versos

Bai Juyi és un dels autors Tang més prolífics, del qual es conserven més de 2.000 poemes, escrits amb un llenguatge clar i entenedor, lluny de l’estil artificiós cortesà. La seva poesia té un propòsit moral, en ocasions de clara denúncia social. També elabora textos de lirisme íntim, sorgits de la contemplació de la natura o de les relacions amicals. La concisió, les notes d’humor, la delicadesa i el to compassiu envers els desafavorits caracteritzen la seva producció.

Un fet destacat, La cançó de la pena infinita

És un llarg poema narratiu ―un dels més famosos de la literatura xinesa― que explica fets succeïts alguns anys abans de néixer el poeta. Narra la relació amorosa de la concubina Yang Guifei i l’emperador Tang Xuanzong, i el seu final tràgic.

Acaballes

Els seus últims anys va viure retirat a Loyangi s’acostà al budisme. Cada etapa vital del poeta es reflecteix en els seus versos, també en els escrits durant la vellesa. Traspuen, malgrat la pèrdua de familiars i amics, el seu ànim conforme i serè davant la mort.

Tria d’obres

Els crisantems al jardí de Llevant (812), poesia sobre el pas del temps ;La cançó del llaüt (815), llarg poema narratiu; El venedor de carbó; Un cant foll a les muntanyes.

La frase

“Un regal arribat d’Annam:

una cacatua vermella.

Els colors són del presseguer

florit i parla com els homes.

Li han fet allò que se sol fer

amb els savis i els eloqüents.

L’han tancat darrere els barrots

d’una gàbia i allà s’està”.

Per saber-ne més:

Bai Juyi. Versions de Bai Juyi. Traducció de Marcel Riera. Barcelona, 2013