Guido d’Arezzo, ensenyant música

Itàlia, vers 990?–Avellano? (Itàlia), m. després de 1033

Activitat: Música   Grup4-Art

Àrea: Diòcesi d’Arezzo

 

guidod'arezzoEntre monjos

Es va formar com a monjo benedictí a l’abadia de Pomposa, prop de Ferrara, a la costa adriàtica. Les desavinences amb altres religiosos, fruit probablement de les innovacions musicals que va promoure, van conduir-lo a abandonar el monestir.

Arezzo i Roma

Vers el 1025, Teobald, bisbe de la ciutat d’Arezzo, li va encomanar la instrucció dels nens del cor de la catedral. L’èxit en la formació dels cantors, molt més ràpida que el sistema tradicional, suposaria la difusió dels seus ensenyaments, sobretot després de l’entrevista amb el mateix papa, Joan XIX, a Roma cap al 1028.

Un fet destacat, la notació musical moderna

En l’obra Pròleg a l’antifonari (Prologus in antiphonarium) introdueix un sistema de notació musical que permet registrar amb precisió la tonada d’un cant a partir de quatre línies paral·les —el precedent del modern pentagrama—, en les quals les notes se situen d’acord amb la major o menor altura dels sons. La invenció va facilitar l’ensenyament musical. Els cants, abans transmesos oralment, ara podien ser llegits i apresos sense necesitat d’audició prèvia.

Tria d’obres

Manual sobre l’art de la música (Micrologus de disciplina artis musicae), un tractat de teoria de la música adreçat als cantants; Regles rítmiques extretes del Pròleg de l’antifonari (Regulae rhythmicae in antiphonarii prologum prolatae), resum dels ensenyaments del Pròleg i del Micrologus en vers; i Epistola a Miquel (Epistola ad Michaelem), carta al monjo Miquel de Pomposa, on explica les nocions del solfeig.

L’anècdota

Per facilitar l’aprenentage musical, Guido d’Arezzo recomana primer cantar la melodia amb notes. Per això, dóna un nom a cada nota, que provenen dels primers versos d’un himne dedicat a Sant Joan Baptista, Ut queant laxis.

Ut queant laxis resonare fibris

mira gestorum famuli tuorum

solve polluti labii reatum…

En la música d’aquest himne, les síl·labes indicades es corresponen amb el to de les notes que designen. L’escala musical bàsica d’aquell temps era l’hexacordi, de do a la; per això no s’esmenta el si, que s’afegeix al segle XVI, i a la centúria següent es va canviar el nom d’ut per do.

Per saber-ne més:

Música. Ut queant laxis.

https://www.youtube.com/watch?v=SugtS3tqsoo