Santa Agnès de Praga, la meitat de l’ànima de Clara

Praga, 1211-Praga, 1282

Activitat: Religió                                            

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Princesa reial

Pertanyent a la dinastia dels Premíslides, el seu pare Otakar I era rei de Bohèmia i la mare, Constança, germana del rei hongarès. Als tres anys és enviada a Trzebnica (Polònia), amb una parenta, Eduvigis, duquessa de Silèsia, i als sis va ingressar al monestir txec de Doksany, on s’educaven les filles de l’alta noblesa. Entre 1220 i 1225  va viure a Àustria, després tornà a Bohèmia.

Peó de la política

Com tantes altres princeses, esdevé una eina per enfortir el regne, casant-la amb algun monarca poderós. El primer candidat és Enric VII, fill de l’emperador Frederic II, però finalment l’acord matrimonial es trenca. Altres sobirans, com Enric III d’Anglaterra i l’emperador Frederic II, la pretenen sense èxit. Agnès havia rebutjat l’emperador, manifestant al papa Gregori IX que volia ser monja.

La  princesa esdevé clarissa

Coneixedora dels nous models de vida religiosa franciscana, facilita l’establiment de frares a Bohèmia. Basteix un hospital per a pobres i funda a Praga un monestir per a les monges clarisses, el primer al nord dels Alps. El 1234 ingressa en aquell convent, del qual en seria elegida abadessa. Mantingué sempre la pobresa, dedicada a la pregària i l’atenció a pobres i malalts. Malgrat la devoció popular a Agnès, no fou canonitzada pel papa Joan Pau II fins 1989.    

Un fet destacat, la correspondència amb Clara d’Assís

Agnès no va conèixer directament Clara d’Assís, la fundadora de l’orde religiós al qual pertanyia, però van mantenir correspondència prop de vint anys, de la qual se’n conserven quatre cartes de Clara. Escrites en llatí, Clara respon les consultes d’Agnès per dur una vida religiosa més sincera i profunda. Aquests escrits manifesten la comunió espiritual entre les dues dones, tal com palesa l’inici de l’última carta, quan Clara s’hi adreça com “la que és la meitat de la meva ànima”.

Convent de santa Agnès

La frase

 “Us prego, estimada, i us demano en el Senyor que amb prudència i seny abandoneu un cert rigor en l’abstinència, indiscret i impossible que sé que vos seguiu, a fi que amb la vostra vida i salut lloeu el Senyor, li tributeu un homenatge raonable i un sacrifici condimentat amb la sal de la saviesa” (de la quarta carta de santa Clara a Agnès).

Per saber-ne més:

Francesc Gamissans. Santa Agnès de Praga, amb Déu i amb els pobres. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2010

Anuncis

Xajar al-Durr, la perla d’Egipte

m. El Caire, 1257

Activitat: Política   

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Favorita

Es desconeix el seu nom real. Ha passat a la història com Xajar (o Shajar) al-Durr, que vol dir “collaret de perles“, al·ludint probablement a la seva bellesa. Esclava, potser turca, la va comprar el sultà egipci as-Salih Ayyub. Més endavant  li concedí la llibertat i s’hi va casar. L’únic fill no va viure gaire temps.

La VII Croada

El 1249 una expedició cristiana liderada per Lluís IX de França va envair Egipte i s’apoderà del port de Damieta. Xajar governava mentre el seu marit era de campanya a Síria. Tornat al país, el sultà va morir, però Xajar, juntament amb alts caps, ho mantingué en secret en aquells moments crítics, fins l’arribada d’un fill del sultà, Turan Xa, que era a Turquia. Turan volgué reduir el poder de la vídua. Ella, en canvi, aconseguí el suport dels generals que, revoltats, van matar el nou sultà (1250).

Un fet destacat, el sultanat femení

Així, amb l’ajut de caps militars d’origen esclau anomenats mamelucs, Xajar va cenyir la corona. Fins i tot encunyà moneda amb el seu propi nom. La proclamació de la sultana suscità el fort rebuig del emirs aiúbides de Síria i sobretot del califa de Bagdad, font de legitimitat, que no la reconegueren atès que era una dona. Finalment Xajar es va casar amb un general mameluc, Aybak, el nou home fort. La sultana va abdicar després d’un regnat de tres mesos, però mantingué part de la seva influència a palau.

L’anècdota

A fi de consolidar-se en el tron, el sultà Aybak, el 1257, decidí casar-se novament, ara amb la filla de l’emir de Mossul. Xajar s’hi va oposar i, seguint les seves ordres, esclaus palatins van matar Aybak mentre prenia un bany. Sota tortura, els criats van confessar la culpabilitat de la sultana, i Xajar fou morta poc després.

Tomba de Xajar al-Durr, El Caire

 

Ermessenda de Carcassona, la comtessa perdurable

Carcassona? (França), vers 975?-Sant Quirze de Besora  (Osona), 1058

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Consort

Ermessenda, filla del comte Roger I de Carcassona, va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona vers el 992. Matrimoni ben avingut, ella participaria activament en el govern, tal com reflecteix la documentació, on figura gairebé sempre al costat del marit. Fins i tot Ermessenda l’acompanya en una campanya militar per terres del Segre (1015).

Un fet destacat, el testament del comte Ramon Borrell 

Després del traspàs de Ramon Borrell (1017), les seves últimes voluntats estipulaven que la vídua exercís la tutela del seu fill, encara infant, i també el condomini dels comtats i bisbats de Barcelona, Girona i Osona per al fill i la vídua sempre i quan no es tornés a casar. La longevitat d’Ermessenda garantí un govern enèrgic durant la minoria d’edat dels futurs comtes, però també va complicar la situació política quan els descendents arribaren a l’edat adulta.

Regent del fill

El 1017 Berenguer Ramon era menor i Ermessenda va governar els comtats, tenint. entre els seus col·laboradors l’abat Oliba, el jutge Pere Bonfill Marc i el noble Gombau de Besora. Menà una política de pacificació i de repoblació, i aturà els atacs piràtics del rei de Dènia contra la costa catalana gràcies al cabdill normand Roger de Toëny. El 1023 Berenguer Ramon I assumí el govern, si bé Ermessenda no abandonà la vida política. 

Regent del net

El 1035 va morir Berenguer Ramon I i la situació viscuda divuit anys abans es repetí, agreujada ja que el comte havia repartit els dominis entre els tres fills. Ermessenda, en canvi, manté els seus drets sobre els tres comtats. S’ocupa altre cop del govern, però des de 1039 es produeixen tibantors amb el net primogènit, Ramon Berenguer I de Barcelona, ja major d’edat. El 1043 net i àvia pacten un acord pel qual Ermessenda restringeix la seva actuació al comtat de Girona i li promet fidelitat.

ermessendadecarcassona-tomba

Tomba d’Ermessenda de Carcassona, catedral de Girona

Crisi i resolució

Després del casament de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052), es renova el conflicte, ara més enverinat, entre Ermessenda i el net, potser perquè aquest reclama els drets sobre els comtats catalans de l’àvia. Ermessenda obté del papa Víctor II l’excomunió de Ramon Berenguer i Almodis. La greu crisi política es va resoldre finalment el 1057, quan Ermessenda, ja en la vuitantena, va vendre tots els drets comtals al seu net. 

La frase

“Ermessenda no és una comtessa corrent, sinó la cotmessa barcelonina per excel·lència, car cap altra dona ha tingut tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”, de l’historiador Antoni Pladevall.

 

Per saber-ne més:

Antoni Pladevall. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Barcelona, 1975

Elisenda Albertí. “Ermessenda de Carcassona, dona d’estat”. Dames, reines, abadesses. Barcelona: Albertí, 2007

Anna Comnena, la princesa historiadora

Constantinoble, 1083–Constantinoble, 1153

Activitat: Història   Grup3-Lletres

Àrea: Imperi bizantí

 

Hereva?

Primogènita de l’emperador bizantí Aleix I Comnè i Irene Dukas, havia nascut, com era costum amb els fills de l’emperador, a la sala del palau imperial pintada de porpra; per això rebien el sobrenom de porfirogènetes, nats en la porpra, que senyalava la seva dignitat i els seus drets al tron. Malgrat ser el primer descendent del sobirà, quan anys més tard va néixer el seu germà Joan, Anna va perdre la condició d’hereva del títol imperial.

Dama culta

Anna Comnena va rebre una educació molt completa. Dona amb vastos coneixements de filosofia, ciències, teologia, història i geografia… als catorze anys s’havia casat amb un noble grec, Nicèfor Brienni que, a banda de general, excel·liria com a historiador, compartint, doncs, els seus interessos culturals.

Cap al tron

Confabulada amb la seva mare, Anna Comnena tractà d’obtenir la corona, aprofitant la vellesa de l’emperador, però aquest no cedí i mantingué com a hereu Joan. Anna intentà arrabassar el tron al seu germà altre cop, ja mort el pare, sense sort. L’emperador Joan II l’expulsà de la cort i la va recloure a perpetuïtat a Kechatiromene, un convent de Constantinoble.

Un fet destacat, L’Alexíada (Alexias)

Al monestir, vers el 1148, Anna va escriure L’Alexíada, una crònica sobre la vida i el regnat de son pare. Aquesta història política i militar del món bizantí entre 1069 i 1118, constitueix una font historiogràfica valuosíssima per la proximitat de l’autora als fets narrats, el coneixement directe de personatges i el seu accés als arxius imperials. L’obra és un panegíric del progenitor i mostra el punt de vista grec a la I Croada, reflectint la visió pejorativa dels bizantins cap a altres cultures, també de la cristiandat occidental.

La frase

“Un dol profund, un de sol, va tenir

(per bé que no ho confessa), aquesta grega altiva,

i és que no va arribar, hàbil com era,

a obtenir la Corona; l’hi va prendre

de les mans, quasi, l’insolent Joan” (fragment del poema “Anna Comnena”, de Kavafis, versió de Joan Ferraté)

La comtessa de Dia, una “trobairitz”

França, segona meitat del segle XII– principis del segle XIII?

Activitat: Literatura

Àrea: Marquesat de Provença

 

Qui és?

A banda dels seus versos, les úniques dades sobre la comtessa de Dia provenen d’una biografia brevíssima d’època medieval: “La comtessa de Dia fou la dona de Guillem de Poitiers, dama bona i bella. S’enamorà de Raimbaut d’Aurenga, i va fer moltes cançons bones sobre ell”. A partir d’aquí s’han bastit diverses teories sobre aquesta trobadora (trobairitz, en occità), cap d’elles inqüestionable.

Beatriu o  Isoarda

Uns identifiquen la comtessa de Dia amb Beatriu (vers 1163-1189), casada amb Guillem I de Poitiers, comte de Valentinois, i coetània del trobador Raimbaut d’Aurenga (mort el 1173), però el seu marit no va ser comte de Dia. Altres, en canvi, la vinculen amb Isoarda, filla del comte Isoard II de Dia, que visqué a Aurenga, i que morta cap al 1213, pogué ser l’amant de Raimon IV d’Aurenga, nebot del trobador homònim. Tanmateix, no concorda pel que fa al seu cònjuge: s’havia casat amb Raimon d’Agout.

Cinc composicions

Les cinc composicions de la comtessa de Dia en occità —quatre cansos i un tenso (composició escrita en forma de diàleg)— la converteixen en la trobadora amb major nombre de poemes conservats.  Tots canten l’amor sorgit fora del matrimoni, reclamant obertament allò que desitja amb un llenguatge sensual i expressiu.  

Un fet destacat, A chantar m’er de so qu’ieu non volria  (Hauré de cantar d’allò que no volia)  

Aquesta cançó de la comtessa de Dia conserva la notació musical original; més encara, constitueix l’únic exemple musicat que ha perviscut de la poesia trobadoresca femenina.  La comtessa parla d’un amor no correspost.  S’adreça directament a l’home que la rebutja, manifestant-li el seu amor i pregonant les altes qualitats que ella reuneix. 

La frase

Oh bell amic ple de dolçors!

Quan us tindré vora el meu cor?

Si amb vos jagués, quin bell deport!

Quin bes, el meu, més amorós!

Sapigueu que goig hi hauria

si us tingués en lloc del marit

sols que em juréssiu, penedit,

de fer ço que jo voldria.

(fragment del poema Estat ai en greu cossirier (Tinc un desfici, ai, inclement), versió catalana d’Alfred Badia)

 

Per saber-ne més:

Música. Estat ai en greu cossirier

https://www.youtube.com/watch?v=ocR9WXanZXU

Beatriu, comtessa de Dia, “Una dama que cante” [blog del programa “Femení i singulars”, de Catalunya Música, 2013]

https://femenisingulars.wordpress.com//?s=beatriu+de+dia&search=Anar

Joana, la Beltraneja, la princesa destronada

Madrid, 1462-Lisboa, 1530

Activitat: Política

Àrea: Regne de Castella

 

Rumors

Joana de Castella va ser l’única descendent del rei Enric IV de Castella i Joana de Portugal. Les parladuries de la cort afirmaven que el monarca era impotent i que el progenitor d’aquella nena havia de ser, en realitat, el noble Beltrán de la Cueva, amant de la reina. D’aquí prové, doncs, el seu malnom amb què ha passat a la història. 

Indecisions 

Enric IV va reconéixer la seva filla com a princesa d’Astúries, ben aviat, a les Corts de Madrid del 1462. Tanmateix, la política errática i vacil·lant davant l’alta noblesa, característica del seu regnat, el va dur a desdir-se’n i proclamar la seva germana, la futura Isabel I de Castella, com a hereva al tron amb el Pactes dels Toros de Guisando (1468). Però el 1470 va revocar aquesta decisió i confirmà els drets de Joana, arran del casament d’Isabel amb Ferran, el príncep hereu de la Corona d’Aragó. 

Un fet destacat, el Tractat d’Alcaçovas (1469)

Quan morí Enric IV de Castella (1474), es disputaren la corona Isabel i Joana, promesa al rei Alfons V de Portugal (1475). La victòria dels enemics de Joana de Castella es plasmà en el Tractat d’Alcaçovas, pel qual el monarca portugués renunciava al tron castellà i a casar-se amb Joana. S’acordava també que ingressaria com a monja en un convent de Portugal. Complint això, amb 17 anys, Joana entrà al convent de clarisses de Coimbra.

 Convents i palaus 

Des d’aleshores visqué sempre a Portugal. Els acords dels reis portuguesos amb Isabel I de Castella, la Catòlica, garantiren que no podria abandonar mai la vida religiosa. De tota manera, amb els anys va gaudir de major llibertat, fins i tot amb estades a palau. A desgrat de la seva reclusió, mantingué el títol de reina, tal com reflecteixen els seus documents.  

L’anècdota

Morta Isabel I de Castella (1504), el seu vidu, Ferran II d’Aragó, volgué casar-se amb Joana. Els nobles castellans s’oposaven al govern del rei aragonès, partidaris de Felip, el Bell, el seu gendre. Ferran pretenia recuperar el domini de Castella a partir dels drets dinàstics de Joana, però les negociacions no arribaren a bon port. Joana va morir 25 anys més tard, en un palau de Lisboa, havent sobreviscut a tots els seus pretendents i rivals.

Isabel I de Castella, la reina catòlica

Madrigal de la Altas Torres (Àvila), 1451–Medina del Campo (Valladolid), 1504

Activitat: Política      

Àrea: Regne de Castella

 

Germanastra

Filla del rei Joan II de Castella, que fou succeït per Enric IV, germanastre d’Isabel. Durant aquest regnat, s’afeblí el poder monàrquic. Els opositors s’agruparen primer amb Alfons, germanastre d’Enric, i després al voltant d’Isabel. Enric resolgué la crisi, amb el pacte dels Toros de Guisando (1468), que reconeixia Isabel com a successora al tron, malgrat comptar el rei amb una filla petita, Joana. Per enfortir la seva posició, Isabel es casà amb Ferran, hereu de la Corona d’Aragó, el 1469.

Guerra civil

Retrat d’Isabel I de Castella, de Juan de Flandes

El matrimoni d’Isabel, sense el consentiment reial, comportà que Enric IV proclamés la seva filla Joana com a hereva al tron. Així doncs, quan va morir (1474), esclatà una guerra civil entre els partidaris d’Isabel i Joana, sostinguts per Aragó i per Portugal, respectivament. Malgrat els èxits inicials del rei portuguès, la batalla de Toro (1476) capgirà la situació, que va concloure amb la victòria del bàndol isabelí, confirmada pel tractat de pau amb Portugal (1479).

Reformes

El casament de Ferran i Isabel suposà la unió dinàstica dels regnes de Castella i Aragó. Els dos monarques exerciren el govern conjuntament, si bé sembla que Isabel incidí especialment en els afers religiosos. Van sotmetre els nobles, que mantenen el poder econòmic, però perden atribucions polítiques i judicials, substituïts per lletrats. Es reprimeix el bandolerisme amb la creació a Castella d’un cos “policial”, la Santa Hermandad (1476).

Una religió

En el pla religiós, la monarquia promou la reforma dels monestirs i el control eclesiàstic mitjançant el nomenament de prelats afins. Per garantir l’ortodòxia es crea el 1478 la Inquisició castellana, controlada pels monarques, que s’estendrà també a la Corona d’Aragó, cosa que la converteix en una de les poques institucions comunes als dos regnes. Perseguint la unitat religiosa, s’expulsa els jueus el 1492 i la política de conversió de la minoria musulmana provoca revoltes a les Alpujarras.

Un fet destacat, la conquesta del regne de Granada

Els Reis Catòlics van combatre contra l’últim estat musulmà de la península Ibèrica, el regne de Granada. Primer ocuparen el sector oriental, amb Màlaga (1487), després la zona est (Almeria, 1489) l, finalment Boabdil, l’últim rei granadí, capitulà i abandonà la capital el 1492. Aquell mateix any, Cristòfor Colom, amb l’ajut reial, emprengué l’expedició oceànica que el duria fins Amèrica.

La rendició de Granada, de F. Pradilla (1882)

L’anècdota

Als últims anys d’Isabel se succeïren les desgràcies familiars. El 1496 va morir Joan, el príncep hereu, a qui van seguir les morts d’una altra filla, Isabel (1498), i del net Miquel (1500). Per acabar-ho d’adobar, la seva filla Joana, que havia de succeir-la en el tron, mostrava senyals de bogeria.