Duoda, la comtessa que educa

Mor a Usès? (França), després del 843

Activitat: Literatura. Educació

Àrea: Imperi carolingi

 

Orígens

De la vida de Duoda (als manuscrits coetanis figura com Dhuoda o Dodana), en sabem poc. Els seus orígens no són clars, si bé l’opció més versemblant és que era de nissaga germànica, com es desprèn del nom, que no és romànic i apareix a les zones del nord de l’imperi franc, i a més en part de l’obra que va escriure utilitza una versificació amb trets germànics.

Amb Bernat de Septimània

De l’alta noblesa, es va casar el 824 amb Bernat de Septimània, un membre de l’aristocràcia carolíngia, a la capital imperial d’Aquisgrà. Més endavant Duoda s’establí a la ciutat occitana d’Usès, en dominis del seu marit. Bernat va ocupar alts càrrecs a la cort imperial, nomenat comte de Barcelona i Girona, i més tard duc de Septimània (França), va participar activament en les lluites entre l’emperador Lluís I i els seus fills, lluites que el portarien a la mort el 844.

Antiga catedral d’Usès

Des d’Usès

A diferència de Bernat, sembla que Duoda va viure a Usès, governant la ciutat i ajudant a finançar les campanyes del seu espòs. Va infantar dos nens, Guillem i Bernat. Dona culta, havia instruït el seu primogènit, Guillem, fins que el pare se’l va emportar per fer-lo servir d’ostatge en les seves operacions polítiques. Precisament, fruit de la seva marxa, Duoda va redactar un llibre pel qual ha passat a la posteritat.

 Un fet destacat, el Manual (Liber manualis, 841-843)

El Manual és un text usual d’aquell temps, que té un element molt original respecte a altres obres d’educació de prínceps: està escrit per la mare del destinatari. Un petit tractat formatiu en llatí ple de reflexions sobre vida cristiana, teologia moral i consells de vida pràctica. El llibre reflecteix la cultura de Duoda ­—la Bíblia, els Pares de l’Església, autors contemporanis (Alcuí de York, Rabà Maur…) i textos profans, com la Gramàtica de Donat­— alhora que inclou algunes notes autobiogràfiques.

La frase

“Fill, tindràs doctors que t’ensenyaran lliçons més nombroses i de més utilitat, però no en les mateixes condicions, amb el cor ardent en el pit, com ho faig jo, la teva mare, fill primogènit” (extret del Liber manualis)

Per saber-ne més:

Duoda. Manual per al seu fill. Traducció de Mercè Otero. Barcelona: Proa, 2004

Koken, una hàbil emperadriu del Japó

Nara (Japó), 718-Nara, 770

Activitat: Política         

Àrea: Imperi del Japó

 

Un fet destacat, la popularització del budisme al Japó

Quan l’emperador Shomu abdicà el 749, només comptava amb una filla soltera, que va succeir-lo en el tron, amb el nom de Koken. Budista devota com el pare, va fomentar la seva propagació per tot el país. L’anterior emperador havia generat un greu conflicte entre el culte tradicional xintoista i aquella nova religió en promoure la construcció del gran temple budista Todai-ji i l’erecció d’una imatge gegantina del Buda. Koken va poder completar el projecte (752) i inaugurar-lo amb una cerimònia esplèndida.

Renúncia imperial

Per bé que el seu progenitor li havia indicat quin havia de ser el seu successor imperial, Koken no en va fer cas. Nou anys després de l’entronització de Koken, el 758, l’emperadriu va renunciar a la corona després d’escollir com a nou sobirà un cosí llunyà, que va prendre el nom de Jimmu. S’ignoren els motius de l’abdicació. Amb tot, Koken no es va recloure, allunyada del món.

Un se’n va i una altra torna

Vers el 761 Koken coneix el monjo budista Dokyo a Nara, que esdevé el seu conseller religiós i polític. Koken pretén recuperar el poder en contra de l’emperador Jimmu i del seu primer ministre Nakamaro Fujiwara. Finalment, el 764, esclata l’enfrontament entre els dos bàndols. La victòria militar dels partidaris de Koken suposa la mort del ministre Nakamaro i l’abdicació i l’exili de Junnin. Koken torna a seure al tron, ara amb el nom de Shotoku.

Temple Saidai-ji

Un monjo promocionat

Durant el segon govern (764-770), l’emperadriu manté el seu favor pel budisme, erigint el gran temple de Saidai-ji (765) i afavorint econòmicament els seus monestirs. A palau, promociona el monjo Dokyo fins els càrrecs més alts de govern en contra d’altres cortesans aristòcrates. Sembla que a la mort de Shotoku (740), Dokyo pretenia succeir-la com a nou sobirà del Japó, però no hi reeixí, i va patir l’exili.

L’anècdota

El regnat de l’emperadriu Koken no és un fet excepcional. Al llarg dels segles VII i VIII ocupen el tron del Japó sis sobiranes, també una d’elles —Kogyoku— dues vegades. El cert és que Koken fou l’última d’aquella època, i que passarien més de 800 anys abans que una altra dona fos l’emperadriu governant.

Marguerite Porete, cremada per un llibre

Comtat d’Hainault (França), vers 1250?–París, 1310

Activitat:Religió                                                                

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic i regne de França

 

Deduint

S’ignora la major part de la vida de Marguerite Porete. Les dades biogràfiques provenen bàsicament dels documents coetanis referents al seu procés d’heretgia i condemna. De l’anàlisi de la seva obra, es dedueix que era una dona procedent d’una família benestant, que havia rebut una formació acurada i tenia una àmplia cultura.

“Beguina clerga”

Procedia del comtat d’Hainault, avui entre França i Bèlgica, potser de Valenciennes. Algun text medieval la defineix com a “beguina clerga”, és a dir, una dona que vivia en celibat com una religiosa, però al marge de les institucions monàstiques. Les beguines eren abundants en aquelles terres, generalment vivint en comunitat. El terme de “clerga” al·ludia als seus sòlids coneixements en filosofia i teologia. Amb tot, es creu que els últims anys, potser enfrontada a altres beguines, duia una vida itinerant.

Un fet destacat, L’espill de les ànimes simples (Le mirouer des simples âmes)

Marguerite Porete va escriure aquesta obra mística en la seva llengua vernacla, el francès. Presenta un model d’itinerari espiritual pel qual l’ànima travessa set fases fins assolir la plena unió amorosa amb Déu, explicant-ho mitjançant un diàleg entre personificacions al·legòriques de l’Amor, l’Ànima, la Raó…. A la part final, en primera persona, relata la seva experiència espiritual, amb l’ànima alliberada, buidada de tota possessió, voluntat, raó i desig, i sense cap control, a fi de ser omplerta de Déu.

Place de Grève (actual Plaça de l’Ajuntament, París), lloc on fou cremada Porete

De la sospita a la condemna

L’heterodòxia del llibre provoca la intervenció eclesial. Abans de 1306 el bisbe de Cambrai (França) havia condemnat l’obra de Porete com herètica, l’havia fet cremar a Valenciennes en presència de l’autora, a qui havia prohibit de divulgar les seves idees. Malgrat això, Porete va perseverar en la difusió del llibre, fins i tot entre clergues i prelats. Al 1308 fou detinguda i el procés passa a l’inquisidor general de França. Porete no es retracta i al juny de 1310 la beguina és cremada en una plaça de París.

La frase

“I diví  Amor em diu que ha entrat dins meu,

i per això pot tot el que vol:

m’ha donat la força

de l’amor que tinc en amor;

a ell soc consagrada,

ell vol que l’estimi,

i per això l’estimaré.

He dit que l’estimaré.

Menteixo , no soc pas jo.

És ell sol qui m’estima:

Ell és, i jo no soc:

res més no em cal

que allò que ell vol

i el que ell val.

Ell és ple,

i d’això estic plena;

aquest és el nus diví

i amor lleial”.

Per saber-ne més:

Marguerite Porete. L’espill de les ànimes simples. Traducció de Rosamaria Aguadé. Barcelona: Proa, 2001

 

al-Rakuniyya, la poetessa de Granada

Granada, vers 1135-Marràqueix (Marroc), 1191

Activitat: Literatura  

Àrea: Imperi almohade

 

De casa bona

Hafsa bint al-Hayy, més coneguda amb l’apel·latiu d’al-Rakuniyya, pertanyia a un família d’origen berber, aristocràtica i benestant. Per aquest motiu, va rebre una instrucció molt selecta, i gaudí de popularitat i influència. A més, va comptar amb una gran autonomia, més enllà de l’àmbit familiar, despuntant a la cort de Granada.

Relacions

En els ambients de palau, va conèixer el poeta Abu Jafar ibn Saud, de llinatge noble. Hi manté una relació amorosa de manera pública des de 1154, relació que es complica amb l’aparició del príncep Abu Said Utman, governador de Granada i fill del califa almohade Abd al-Mumin. Primerament rebutjà el governador, però més tard va intimar-hi.

Amor i mort

al-Rakuniyya, de José Luis Muñoz

Malgrat la relació amb el príncep, al-Rakuniyya va continuar veient, de manera furtiva, Ibn Saud. Aquest que havia treballat com a secretari del governador, va enfrontar-s’hi, participant en una revolta contra ell. El governador l’empresonà i finalment el va fer crucificar el 1163 a Màlaga. La seva amant es retirà de la cort i va abandonar la literatura, dedicada a l’ensenyament. El 1184, va acceptar la invitació d’establir-se al Marroc com a mestra de les filles del califa.

Un fet destacat, els seus versos

És l’autora de la qual es conserven més poemes de la literatura andalusina. Les disset poesies estan escrites en un àrab clàssic i culte. Dominen els versos amorosos, encara que també n’hi ha de satírics o elegíacs. Sorprèn la manera clara d’exposar allò que sent, sense circumloquis i a voltes fent servir expressions mordaces o picants.

La frase

“Beneeixo aquells llavis perquè sé el que dic,

i conec per experiència del que parlo,

i els faig justícia, no menteixo davant Déu;

perquè en ells he begut una saliva

més deliciosa que el vi”

 

“Qui et va cantar entre els magraners,

és ara dona d’esbarzers i ortigues,

els seus pits regalimen

llet quallada d’opi.

¡Ai, quina mort tan pesarosa m’has donat!

¡Què serà de mi en les aurores

sense la brasa d’aquesta pell teva

en el sepulcre fred del llit!

Santa Agnès de Praga, la meitat de l’ànima de Clara

Praga, 1211-Praga, 1282

Activitat: Religió                                            

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Princesa reial

Pertanyent a la dinastia dels Premíslides, el seu pare Otakar I era rei de Bohèmia i la mare, Constança, germana del rei hongarès. Als tres anys és enviada a Trzebnica (Polònia), amb una parenta, Eduvigis, duquessa de Silèsia, i als sis va ingressar al monestir txec de Doksany, on s’educaven les filles de l’alta noblesa. Entre 1220 i 1225  va viure a Àustria, després tornà a Bohèmia.

Peó de la política

Com tantes altres princeses, esdevé una eina per enfortir el regne, casant-la amb algun monarca poderós. El primer candidat és Enric VII, fill de l’emperador Frederic II, però finalment l’acord matrimonial es trenca. Altres sobirans, com Enric III d’Anglaterra i l’emperador Frederic II, la pretenen sense èxit. Agnès havia rebutjat l’emperador, manifestant al papa Gregori IX que volia ser monja.

La  princesa esdevé clarissa

Coneixedora dels nous models de vida religiosa franciscana, facilita l’establiment de frares a Bohèmia. Basteix un hospital per a pobres i funda a Praga un monestir per a les monges clarisses, el primer al nord dels Alps. El 1234 ingressa en aquell convent, del qual en seria elegida abadessa. Mantingué sempre la pobresa, dedicada a la pregària i l’atenció a pobres i malalts. Malgrat la devoció popular a Agnès, no fou canonitzada pel papa Joan Pau II fins 1989.    

Un fet destacat, la correspondència amb Clara d’Assís

Agnès no va conèixer directament Clara d’Assís, la fundadora de l’orde religiós al qual pertanyia, però van mantenir correspondència prop de vint anys, de la qual se’n conserven quatre cartes de Clara. Escrites en llatí, Clara respon les consultes d’Agnès per dur una vida religiosa més sincera i profunda. Aquests escrits manifesten la comunió espiritual entre les dues dones, tal com palesa l’inici de l’última carta, quan Clara s’hi adreça com “la que és la meitat de la meva ànima”.

Convent de santa Agnès

La frase

 “Us prego, estimada, i us demano en el Senyor que amb prudència i seny abandoneu un cert rigor en l’abstinència, indiscret i impossible que sé que vos seguiu, a fi que amb la vostra vida i salut lloeu el Senyor, li tributeu un homenatge raonable i un sacrifici condimentat amb la sal de la saviesa” (de la quarta carta de santa Clara a Agnès).

Per saber-ne més:

Francesc Gamissans. Santa Agnès de Praga, amb Déu i amb els pobres. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2010

Xajar al-Durr, la perla d’Egipte

m. El Caire, 1257

Activitat: Política   

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Favorita

Es desconeix el seu nom real. Ha passat a la història com Xajar (o Shajar) al-Durr, que vol dir “collaret de perles“, al·ludint probablement a la seva bellesa. Esclava, potser turca, la va comprar el sultà egipci as-Salih Ayyub. Més endavant  li concedí la llibertat i s’hi va casar. L’únic fill no va viure gaire temps.

La VII Croada

El 1249 una expedició cristiana liderada per Lluís IX de França va envair Egipte i s’apoderà del port de Damieta. Xajar governava mentre el seu marit era de campanya a Síria. Tornat al país, el sultà va morir, però Xajar, juntament amb alts caps, ho mantingué en secret en aquells moments crítics, fins l’arribada d’un fill del sultà, Turan Xa, que era a Turquia. Turan volgué reduir el poder de la vídua. Ella, en canvi, aconseguí el suport dels generals que, revoltats, van matar el nou sultà (1250).

Un fet destacat, el sultanat femení

Així, amb l’ajut de caps militars d’origen esclau anomenats mamelucs, Xajar va cenyir la corona. Fins i tot encunyà moneda amb el seu propi nom. La proclamació de la sultana suscità el fort rebuig del emirs aiúbides de Síria i sobretot del califa de Bagdad, font de legitimitat, que no la reconegueren atès que era una dona. Finalment Xajar es va casar amb un general mameluc, Aybak, el nou home fort. La sultana va abdicar després d’un regnat de tres mesos, però mantingué part de la seva influència a palau.

L’anècdota

A fi de consolidar-se en el tron, el sultà Aybak, el 1257, decidí casar-se novament, ara amb la filla de l’emir de Mossul. Xajar s’hi va oposar i, seguint les seves ordres, esclaus palatins van matar Aybak mentre prenia un bany. Sota tortura, els criats van confessar la culpabilitat de la sultana, i Xajar fou morta poc després.

Tomba de Xajar al-Durr, El Caire

 

Ermessenda de Carcassona, la comtessa perdurable

Carcassona? (França), vers 975?-Sant Quirze de Besora  (Osona), 1058

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Consort

Ermessenda, filla del comte Roger I de Carcassona, va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona vers el 992. Matrimoni ben avingut, ella participaria activament en el govern, tal com reflecteix la documentació, on figura gairebé sempre al costat del marit. Fins i tot Ermessenda l’acompanya en una campanya militar per terres del Segre (1015).

Un fet destacat, el testament del comte Ramon Borrell 

Després del traspàs de Ramon Borrell (1017), les seves últimes voluntats estipulaven que la vídua exercís la tutela del seu fill, encara infant, i també el condomini dels comtats i bisbats de Barcelona, Girona i Osona per al fill i la vídua sempre i quan no es tornés a casar. La longevitat d’Ermessenda garantí un govern enèrgic durant la minoria d’edat dels futurs comtes, però també va complicar la situació política quan els descendents arribaren a l’edat adulta.

Regent del fill

El 1017 Berenguer Ramon era menor i Ermessenda va governar els comtats, tenint. entre els seus col·laboradors l’abat Oliba, el jutge Pere Bonfill Marc i el noble Gombau de Besora. Menà una política de pacificació i de repoblació, i aturà els atacs piràtics del rei de Dènia contra la costa catalana gràcies al cabdill normand Roger de Toëny. El 1023 Berenguer Ramon I assumí el govern, si bé Ermessenda no abandonà la vida política. 

Regent del net

El 1035 va morir Berenguer Ramon I i la situació viscuda divuit anys abans es repetí, agreujada ja que el comte havia repartit els dominis entre els tres fills. Ermessenda, en canvi, manté els seus drets sobre els tres comtats. S’ocupa altre cop del govern, però des de 1039 es produeixen tibantors amb el net primogènit, Ramon Berenguer I de Barcelona, ja major d’edat. El 1043 net i àvia pacten un acord pel qual Ermessenda restringeix la seva actuació al comtat de Girona i li promet fidelitat.

ermessendadecarcassona-tomba

Tomba d’Ermessenda de Carcassona, catedral de Girona

Crisi i resolució

Després del casament de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052), es renova el conflicte, ara més enverinat, entre Ermessenda i el net, potser perquè aquest reclama els drets sobre els comtats catalans de l’àvia. Ermessenda obté del papa Víctor II l’excomunió de Ramon Berenguer i Almodis. La greu crisi política es va resoldre finalment el 1057, quan Ermessenda, ja en la vuitantena, va vendre tots els drets comtals al seu net. 

La frase

“Ermessenda no és una comtessa corrent, sinó la cotmessa barcelonina per excel·lència, car cap altra dona ha tingut tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”, de l’historiador Antoni Pladevall.

 

Per saber-ne més:

Antoni Pladevall. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Barcelona, 1975

Elisenda Albertí. “Ermessenda de Carcassona, dona d’estat”. Dames, reines, abadesses. Barcelona: Albertí, 2007