La reina Tamara, l’edat d’or de Geòrgia

Geòrgia?, vers 1160?–Agarani (Geòrgia), 1212

Activitat: PolíticaGrup5-Història

Àrea: Regne de Geòrgia

Dos sobirans

Com que el rei Jordi III de Geòrgia no tenia descendència masculina, va elegir la seva primogènita Tamara (o Tamar) com a successora. Mai abans havia regnat una dona a Geòrgia, i per aquest motiu la va associar al tron i va coronar-la com a monarca el 1178 en presència de la cort a fi d’assegurar el seu futur regnat.

Potentats reclamant

Malgrat això, a la mort del sobirà, nobles i prelats qüestionaren la reina Tamara. Li exigiren demandes que limitaven el seu poder. També escolliren el seu espòs, Yuri Bogoliubski, un aristòcrata rus. El matrimoni no va funcionar, i el 1188 Tamara se separa del marit, que es veu obligat a abandonar el país. Tanmateix, Bogoliubski tractaria dues vegades, liderant revoltes dels nobles, o aliat amb tropes musulmanes, de recuperar la corona, sense èxit.

Nou consortTamarade georgia

Paulatinament Tamara assegura la seva posició, situant en importants càrrecs de govern els seus partidaris, com els germans Mirianisdze. Es torna a casar, triant ella ara el consort, David Soslan, un noble d’Ossètia, petit estat vassall de Geòrgia. La unió reeixirà, tindrà descendència, i el consort es revela com un general molt capaç, que obté grans victòries com la de Basiani (1202) contra els turcs seljúcides de Rum (Turquia).

Un fet destacat, l’engrandiment territorial de Geòrgia

Aprofitant la davallada d’altres regnes pròxims, Tamara amplia els seus dominis gràcies a la diplomàcia i les campanyes militars, sobretot contra els estats islàmics veïns, com el soldanat d’Azerbaidjan. El 1204 la reina fa possible la creació del nou estat cristià de Trebisonda (Trabzon, Turquia), a la riba de la mar Negra, governat pels seus nebots, fidels aliats de Geòrgia. Amb Tamara, el reialme georgià aconsegueix la seva màxima extensió i es converteix en el principal estat del Caucas.

L’anècdota

Tamara és indiscutiblement el monarca  de Geòrgia més lloat ja des de temps medievals. El millor dels poetes georgians, Shota Rustaveli, coetani seu, va escriure el poema èpic L’embolcallat amb pell de pantera, una al·legoria de la reina Tamara. El prestigi de Tamara no ha minvat mai, i fins i tot ha estat declarada santa. Ara bé, l’edat d’or, política i cultural, del seu regnat no la sobrevisqué gaire. A mitjans dels segle XIII Geòrgia estava sotmesa a l’imperi mongol.

Wallada, la poetessa autònoma


Còrdova, vers 1010-Còrdova, 1091

Activitat: Literatura Grup3-Lletres

Àrea: Califat i regne de Còrdova

 

Estirp brillant

wallada,dejoseluismuñoz

Wallada, de José Luis Muñoz

Wallada bint al Mustakfi provenia de l’elit dirigent del califat cordovès. El pare era un princep de la família regnant dels omeia, i ell mateix va ocupar el tron de manera efímera (1024-1025) durant l’esfondrament definitu del califat andalusí. Fruit de la seva alta posició, Wallada visqué en ambients refinats i va rebre una educació selecta.

Entreteniments i xafardeigs

A la mort del seu progenitor, Wallada, que n’era l’única hereva, va muntar un saló literari, punt de trobada d’aristòcrates i altra gent significada de Còrdova. Els escriptors componien versos buscant l’aprovació de Wallada, que participava també en aquests jocs literaris. Sembla que l’actitud de l’amfitriona, desimbolta i despreocupada del què diran, escamparia la fama de dona llicenciosa i immoral. No es va casar mai i, ja vella, fou protegida per Ibn Abdus, abans visir cordovès i antic admirador, i potser amant, de Wallada.

Un fet destacat, la relació amorosa amb Ibn Zaydun

La fama d’aquesta aristòcrata rau sobretot en els seus amors amb l’escriptor Ibn Zaydun. Alguns derls millors poemes amorosos de la literatura andalusíins són d’aquest autor i estan dedicats a Wallada. Arran d’això, des del segle XII, autors àrabs han anar creant històries al voltant d’aquests dos amants, senyalant trobades, baralles, infidelitats, reconciliacions, gelosies, etc. que impossibiliten conèixer la realitat dels fets, més enllà del seu caràcter breu i turmentós.

Poemes

S’atribueixen a Wallada vuit poemes breus, que despleguen una ampli ventall d’emocions, des de la passió i la joia a la pena i el ressentiment, i revelen, en la seva concisió, eloqüència i enginy. La major part dels poemes estan relacionats amb Ibn Zaydun, uns de caire líric, altres són dures sàtires després de la ruptura, arribant a l’insult directe i obscè.

La frase

“Si haguessis fet justícia

a l’amor que hi ha entre nosaltres,

no haguessis preferit ni estimat una esclava meva,

ni abandonat la bellesa de la branca plena de fruit

per prendre una branca estèril.

Saps que soc la lluna plena del cel,

i, per desgràcia meva, has triat un fosc planeta.”

Margery Kempe, una mística viatgera

King’s Lynn (Regne Unit), vers 1373- King’s Lynn?, després de 1439

Activitat: Religió

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

Filla de l’alcalde

Nascuda en una família burgesa de la ciutat portuària de Lynn, el seu pare, John Brunham, va ser alcalde d’aquesta població cinc vegades, i fou diputat al Parlament anglès en sis ocasions. Quan tenia uns vint anys Margery va casar-se amb John Kempe, un altre burgès benestant de Lynn, amb qui tindria catorze fills.

El desencadenant

En el postpart del seu primer fill sent la necessitat de confessar un greu pecat comès fa anys. Per això demana un capellà, però el tracte dur del clergue li impedí d’explicar-li el pecat i va generar-li una crisi nerviosa, amb estats de violència cap als servents i familiars, que duraria mig any. Aquest mal conclouria amb l’experiència mística de la visió del Crist, amb qui enceta un diàleg que es mantindria fins a la mort.

Pelegrinatges i polèmiques

Dona de negocis, propietària d’una fàbrica de cervesa i un molí que no prosperaren, va viatjar, a banda d’altres destins més propers, als grans llocs de pelegrinatge del seu temps: Terra Santa, Assís, Roma i Santiago de Compostel·la.  La llibertat d’acció i les seves meditacions, sentiments i plors arran de les visions provoquen crítiques i acusacions d’heretgia, però els diferents tribunals eclesiàstics que la jutgen reconeixen l’ortodòxia de la seva fe.

Un fet destacat, El llibre de Margery Kempe

Manuscrit del Llibre de Kempe, British Library

Analfabeta, Kempe dicta una autobiografia espiritual. Escrita en tercera persona i en anglès, quan ella ja era gran, explica les seves experiències místiques des que fou mare per primer cop, i la seva vida pietosa, afegint-hi també altres informacions, sobretot dels seus últims viatges a Alemanya i el Bàltic. El llibre manifesta la seva consciència com a dona que ha rebut favors especials de Déu i que, a pesar de la forta oposició, no renuncia a aquestes conviccions.

L’anècdota

Kempe explicita públicament la seva vivència espiritual. Comenta en el seu llibre que un cop un clergue va increpar-la, recordant que d’acord amb sant Pau, cap dona havia de predicar. Ella va respondre-li: “Jo no predico, senyor, no pujo al púlpit. Només utilitzo la conversa i les bones paraules, i ho faré mentre visqui”.

Per saber-ne més:

Aránzazu Usandizaga. “L’autobiografia de Margery Kempe”. D’unes veus no previstes: pensadores del XIII al XVII. Barcelona: Columna, 1997

Maria de Castella, la reina solitària

Segòvia, 1401-València, 1458

Activitat: Política      

Àrea: Corona d’Aragó

 

Trastámara

Primogènita del rei Enric III de Castella i Caterina de Lancaster, Maria de Castella era, doncs, de la dinastia Trastámara. A fi d’afavorir les bones relacions amb els monarques de la mateixa família que governaven la Corona d’Aragó, Maria es va casar amb un cosí, l’hereu del tron aragonès, el futur Alfons, el Magnànim, a València el 1415. 

Un fet destacat, la lloctinència general de Catalunya

Malgrat que la relació de la parella reial fou freda, Alfons va confiar en la consort com a governant. Per això, quan va marxar a Itàlia entre 1420-1423, elegí Maria de Castella com a lloctinent general de la Corona d’Aragó, el màxim càrrec polític en absència del monarca. Durant la segona estada italiana del rei (1432-1458), Maria va exercir aquell càrrec només a Catalunya. Com a tal, va presidir una desena de corts generals, defensant la resolució pacífica dels conflictes a través de la negociació i el pacte.

Mitjancera

Com a delegada reial amb grans poders, afronta la greu situació general de lluites entre les oligarquies i altres grups socials, ja fos al camp, entre remences i senyors; a Mallorca, entre ciutadans i forans; o a Barcelona entre els grups municipals de la Biga i la Busca. Per pal·liar la crisi econòmica, promou mesures proteccionistes, com la promulgació de la constitució Havents a cor, que prohibia la importació de draps estrangers. Així mateix, convoca corts per obtenir diners per a les empreses italianes del rei.

L’anècdota

Segons la crònica medieval de Joan II, el 1429, quan va esclatar una guerra entre els regnes de Castella i la Corona d’Aragó, aquesta reina es va desplaçar al regne castellà per tractar d’aturar el conflicte entre sobirans de la mateixa nissaga. Per això, arribada al lloc on s’havia d’entaular el combat, va demanar a Álvaro de Luna, favorit del rei castellà, una tenda, i la va fer muntar enmig del futur camp de batalla. Els exèrcits dels dos bàndols es van retirar.

Devota

Com a màxima autoritat pública a Catalunya, intervingué en la construcció d’edificis civils com l’hospital de Lleida (1453); de tota manera, la seva actuació fou més important en l’àmbit religiós. Ella fou la fundadora del monestir de la Santíssima Trinitat a la ciutat de València, de monges clarisses, monestir on volgué ser enterrada amb l’hàbit de religiosa.

 

Esclarmonda de Foix, la càtara

Occitània (França), després de 1151–Occitània, vers 1215?

Activitat:Religió    

Àrea: Comtat de Foix

 

Esclarmondes

Sota el nom d’Esclarmonda de Foix, alguns estudiosos han agrupat les dades de diferents personatges històrics homònims. La més coneguda de totes, que alguns han anomenat Esclarmonda, la Gran, era filla del comte Roger Bernat de Foix i Cecília Trencavel, de la nissaga dels vescomtes d’Albi i Carcassona. Pertanyia, doncs, a l’alta aristocràcia de les terres occitanes. Va casar-se amb el noble Jordan de L’Isla, de qui va tenir descendència, però, mort el marit el 1200, va tornar al comtat de Foix.

Una construcció moderna

La fama d’Esclarmonda rau en la seva adopció de la fe càtara. El catarisme és un moviment religiós cristià, contrari a l’Església Catòlica. Creu en un dualisme, el bé i el mal, representats per Déu i el dimoni, creador de la matèria. En bona mesura, el paper destacat que s’ha atribuït a Esclarmonda en el catarisme és fruit de l’obra de Napoléon Peyrat, un historiador del segle XIX, que idealitza la seva figura per contraposar-la a la de Joana d’Arc, reivindicada dins dels sectors conservadors i nacionalistes francesos.

Un fet destacat, el consolament de Fanjaus (o Fanjeaux)

El 1204 Esclarmonda renuncia als seus béns i en una cerimònia pública, davant  del seu germà, el comte Ramon Roger de Foix, i una cinquantena de nobles, rep el “consolamentum”, el sagrament càtar pel qual passa a ser perfecta. Els càtars es dividien en creients i perfectes, aquests últims vivien la seva fe de manera més estricta. Així doncs, manifesta obertament el seu catarisme i s’instal·la a Pàmies (o Pamiers), amb altres dames càtares, acollint noies i formant-les en aquesta doctrina.

Temps intolerants

A Pàmies, el 1207, se celebra l’última reunió entre catòlics i càtars per debatre sobre els seus principis religiosos. Esclarmonda forma part de la delegació càtara, debatent amb bisbes i altres eclesiàstics catòlics, entre ells sant Domènec. El col·loqui no dona fruits i posteriorment s’imposarà la via de la força amb la croada i la persecució a matadegolla contra els càtars. No es tenen més dades segures sobre Esclarmonda.

esclarmonda de foix-colom de la llum,de jlseverac, a l'estela de minerva, 1982

Monument als càtars, de J.L. Severac a Minerva, 1982

L’anècdota

Segons el cronista medieval Guilhèm de Puèglaurenç, durant el col·loqui de Pàmies (1207), un monjo cistercenc va rebutjar els parlaments d’Esclarmonda, tot demanant-li que es dediqués a filar perquè no corresponia a les dones participar en una reunió d’aquelles característiques.

Maria de Molina, la triple reina de Castella

Castella?,  vers 1260–Valladolid, 1321

Activitat: Política       

Àrea: Regne de Castella

 

Parents

Cosina germana d’Alfons X de Castella, es casa amb el fill segon d’aquest monarca, el futur Sanç IV, enllaç rebutjat pel papa per la relació consanguínia entre ells. El 1284, mort Alfons X, esdevenen reis Sanç i Maria, apartant del tron els infants de la Cerda, fills encara petits de Ferran, el primogènit difunt de l’anterior monarca. Durant el regnat, Maria imposa la seva política pro-francesa en contra dels favorits del rei.

La regent

Després del traspàs del rei (1295), Maria exerceix la regència del seu fill Ferran IV. Amb la monarquia dèbil, se succeeixen les lluites contra els partidaris de Joan, germà del rei difunt, i d’Alfons de la Cerda, que es proclamen sobirans de Lleó i Castella, respectivament. També els regnes veïns li declaren la guerra. Negociadora hàbil, lentament va afermant la seva posició. Signa la pau amb Portugal a Alcañices, acordant el matrimoni dels seu fills (1297).

Un fet destacat, les Corts de Valladolid (1300) i Burgos (1301)

Maria de Molina afavoreix els consells de les ciutats de Castella i Lleó que, en correspondència, li donen suport polític i financer. En les Corts de Valladolid de 1300 el seu cunyat Joan renuncia al tron de Lleó a favor del rei Ferran IV, i en les corts de Burgos, l’any següent, Maria obté fons per tal que el papa Bonifaci VIII atorgui la butlla que aprova el seu matrimoni amb Sanç IV i la legitimitat dels fills, cosa que enrobusteix la posició de Ferran IV.

Vaivens

La reina mare pacta la pau amb la Corona d’Aragó a Torrellas (Saragossa), el 1304, després d’acceptar la pèrdua castellana de la zona d’Alacant i d’obtenir la renúncia d’Alfons de la Cerda a la corona de Castella. Malgrat els seus èxits, quan Ferran IV arriba a la majoria d’edat, Maria de Molina perd temporalment l’ascendent sobre el fill, desbancada per altres nobles, que recobra més endavant.

Detall del sepulcre de Maria de Molina,a al monestir de las Huelgas, de Valladolid

Altre cop

La mort de Ferran IV (1312) obre un nou conflicte civil durant la minoria del seu net, Alfons XI, que tenia només 2 anys. Maria hi juga un paper polític clau. És l’únic membre present en tots els consells de regència que es constitueixen fins a la seva defunció. Fou ella qui va assegurar que la corona de Castella continués en mans del seus descendents.

La frase

“Just és que l’anomenem dona forta, provada en tres regnats replets de turbulències, golfs de tempestes contínues, vaixells agitats per borrasques, però lliures del naufragi pel braç d’una dona” (d’Enrique Flórez, historiador del segle XVIII).

Beatriu de Natzaret, buscant la unió amorosa amb Déu

Tienen (Bèlgica), 1200?-Lier (Bèlgica), 1268

Activitat: Religió

Àrea: Ducat de Brabant

 

Ensenyament

Mística flamenca nascuda en un família benestant i devota. Òrfena de mare als set anys, que s’havia ocupat de la seva formació fins aleshores, Beatriu va estar-se un temps a Zoutleeuw (Bèlgica), a càrrec de les beguines, dones cèlibes i laiques que vivien generalment en comunitat, abans de continuar la seva educació al monestir cistercenc de Bloemendaal (Països Baixos).

Iva de Nivelles

D’acord amb l’abadessa, Beatriu va marxar temporalment al convent de La Ramée (Bèlgica) a aprendre l’art de la cal·ligrafia i la miniatura per poder confeccionar els llibres litúrgics del seu monestir. Allà conegué Ida de Novelles, una monja jove com ella, però molt versada en mística, i fou aleshores quan Beatriu va experimentar les seves primeres visions divines. Mantindrien el contacte per carta durant molts anys.

beatriudenatzaret

Natzaret

Després de passar pel monestir cistercenc de Maagdendaal (Bèlgica), el seu últim destí seria el nou priorat de Natzaret (Bèlgica). El 1236 Beatriu s’hi trasllada, primerament com a mestre de novícies i a partir des de l’any següent com a priora, càrrec que exerciria fins a la mort.

Un fet destacat, Set maneres d’amor (Seven manieren van minne)

L’única obra conservada de Beatriu és autobiogràfica, descriu les vivències espirituals i, sobretot, la seva experiència mística, des del desig viu d’estimar Déu, passant per fases de plaer i d’aflicció fins a la seva unió personal i afectiva amb la divinitat. Escrita en neerlandès, aquest breu text en prosa constitueix un dels primers exemples literaris en aquesta llengua.

La frase

“I així seduïda, arrossegada amb més força cada dia, mai satisfeta ni apaivagada. Allò que més la devora i la turmenta és el mateix que la cura i la consola; el que la fereix més profundament, és l’únic que li procura salut”.

“I com el peix nedant en la immensitat de l’aigua o que reposa en les profunditats, com l’ocell volant audaç al cel, així ella sent que el seu esperit vaga lliurement en l’altura, la pregonesa i l’abundància deliciosa de l’amor”.

 

 

Yu Xuanji, una poetessa inconformista

Xian (Xina), 844?- Xian, 868

Activitat: Literatura

Área: Imperi xinès Tang

 

Avatars

Yu Xuanji no procedia de la noblesa; malgrat això, va ser una dona culta. Mantingué una relació amorosa amb el censor Yu Li, de família benestant, però només com a concubina, no s’hi va casar i ell l’abandonà tres anys més tard mentre viatjava pel sud de la Xina. Va viure un temps sola a les muntanyes abans de tornar a Xian, on va ingressar en un convent com a monja. Es creu que també va fer de meuca, tal com es desprèn d’alguns dels seus versos.

Escàndol

Va morir encara jove. Fou condemnada per l’assassinat d’una criada del convent i executada. Es coneix el fet per la notícia recollida en una col·lecció d’anècdotes sensacionalistes, publicada dotze anys més tard de la seva mort. Historiadors actuals dubten de l’autenticitat de la història pel detallisme i el seu caràcter melodramàtic.

Lírica

Aquesta poetessa és una de les autores xineses més antigues de les qual es conserva una part significativa de la seva producció. A diferència d’altres escriptores, no intenta imitar la veu dels homes poetes ni tampoc utilitza la veu convencional de les dones construïda per la tradició literària; ella adopta un llenguatge personal i directe per expressar els seus sentiments de goig, pena, desig, queixa…

Un fet destacat, Quaranta nou poemes

Els escrits presenten una gran varietat de gèneres literaris i de temes —viatges, amor, menjars, laments, paratges històrics … — en un estil fresc i dinàmic, combinant sovint elements contraposats. Tot plegat, manifesta la seva alta autoestima, amb el deler d’escapar de les limitacions generades pel sexe o la classe social.

La frase

Al pavelló del sud del temple de Chongzheng, on es pengen els resultats dels exàmens imperials

Cims emboirats m’omplen la mirada

de clarors de primavera.

Només els dits més destres

saben fer amb el pinzell traços de plata.

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Alço els ulls en va

cap a la llista dels honorats.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Barcelona, 2012

Duoda, la comtessa que educa

Mor a Usès? (França), després del 843

Activitat: Literatura. Educació

Àrea: Imperi carolingi

 

Orígens

De la vida de Duoda (als manuscrits coetanis figura com Dhuoda o Dodana), en sabem poc. Els seus orígens no són clars, si bé l’opció més versemblant és que era de nissaga germànica, com es desprèn del nom, que no és romànic i apareix a les zones del nord de l’imperi franc, i a més en part de l’obra que va escriure utilitza una versificació amb trets germànics.

Amb Bernat de Septimània

De l’alta noblesa, es va casar el 824 amb Bernat de Septimània, un membre de l’aristocràcia carolíngia, a la capital imperial d’Aquisgrà. Més endavant Duoda s’establí a la ciutat occitana d’Usès, en dominis del seu marit. Bernat va ocupar alts càrrecs a la cort imperial, nomenat comte de Barcelona i Girona, i més tard duc de Septimània (França), va participar activament en les lluites entre l’emperador Lluís I i els seus fills, lluites que el portarien a la mort el 844.

Antiga catedral d’Usès

Des d’Usès

A diferència de Bernat, sembla que Duoda va viure a Usès, governant la ciutat i ajudant a finançar les campanyes del seu espòs. Va infantar dos nens, Guillem i Bernat. Dona culta, havia instruït el seu primogènit, Guillem, fins que el pare se’l va emportar per fer-lo servir d’ostatge en les seves operacions polítiques. Precisament, fruit de la seva marxa, Duoda va redactar un llibre pel qual ha passat a la posteritat.

 Un fet destacat, el Manual (Liber manualis, 841-843)

El Manual és un text usual d’aquell temps, que té un element molt original respecte a altres obres d’educació de prínceps: està escrit per la mare del destinatari. Un petit tractat formatiu en llatí ple de reflexions sobre vida cristiana, teologia moral i consells de vida pràctica. El llibre reflecteix la cultura de Duoda ­—la Bíblia, els Pares de l’Església, autors contemporanis (Alcuí de York, Rabà Maur…) i textos profans, com la Gramàtica de Donat­— alhora que inclou algunes notes autobiogràfiques.

La frase

“Fill, tindràs doctors que t’ensenyaran lliçons més nombroses i de més utilitat, però no en les mateixes condicions, amb el cor ardent en el pit, com ho faig jo, la teva mare, fill primogènit” (extret del Liber manualis)

Per saber-ne més:

Duoda. Manual per al seu fill. Traducció de Mercè Otero. Barcelona: Proa, 2004

Koken, una hàbil emperadriu del Japó

Nara (Japó), 718-Nara, 770

Activitat: Política         

Àrea: Imperi del Japó

 

Un fet destacat, la popularització del budisme al Japó

Quan l’emperador Shomu abdicà el 749, només comptava amb una filla soltera, que va succeir-lo en el tron, amb el nom de Koken. Budista devota com el pare, va fomentar la seva propagació per tot el país. L’anterior emperador havia generat un greu conflicte entre el culte tradicional xintoista i aquella nova religió en promoure la construcció del gran temple budista Todai-ji i l’erecció d’una imatge gegantina del Buda. Koken va poder completar el projecte (752) i inaugurar-lo amb una cerimònia esplèndida.

Renúncia imperial

Per bé que el seu progenitor li havia indicat quin havia de ser el seu successor imperial, Koken no en va fer cas. Nou anys després de l’entronització de Koken, el 758, l’emperadriu va renunciar a la corona després d’escollir com a nou sobirà un cosí llunyà, que va prendre el nom de Jimmu. S’ignoren els motius de l’abdicació. Amb tot, Koken no es va recloure, allunyada del món.

Un se’n va i una altra torna

Vers el 761 Koken coneix el monjo budista Dokyo a Nara, que esdevé el seu conseller religiós i polític. Koken pretén recuperar el poder en contra de l’emperador Jimmu i del seu primer ministre Nakamaro Fujiwara. Finalment, el 764, esclata l’enfrontament entre els dos bàndols. La victòria militar dels partidaris de Koken suposa la mort del ministre Nakamaro i l’abdicació i l’exili de Junnin. Koken torna a seure al tron, ara amb el nom de Shotoku.

Temple Saidai-ji

Un monjo promocionat

Durant el segon govern (764-770), l’emperadriu manté el seu favor pel budisme, erigint el gran temple de Saidai-ji (765) i afavorint econòmicament els seus monestirs. A palau, promociona el monjo Dokyo fins els càrrecs més alts de govern en contra d’altres cortesans aristòcrates. Sembla que a la mort de Shotoku (740), Dokyo pretenia succeir-la com a nou sobirà del Japó, però no hi reeixí, i va patir l’exili.

L’anècdota

El regnat de l’emperadriu Koken no és un fet excepcional. Al llarg dels segles VII i VIII ocupen el tron del Japó sis sobiranes, també una d’elles —Kogyoku— dues vegades. El cert és que Koken fou l’última d’aquella època, i que passarien més de 800 anys abans que una altra dona fos l’emperadriu governant.