Irene de Bizanci, governar entre icones

 
Atenes, 752 –Lesbos (Grècia), 803
Activitat: Política     
Àrea: Imperi bizantí
 
D’òrfena a regent

Òrfena, de procedència atenesa, el 769 es va casar amb Lleó IV, primogènit de l’emperador Constantí V, gràcies a la seva bellesa. El 775 el seu marit accedí al tron, però només l’ocupà cinc anys. Mort de manera sobtada, va deixar un hereu menor d’edat per la qual cosa el govern fou confiat a la vídua com a regent.

Un fet destacat, el restabliment del culte de les icones

Des de feia 60 anys la dinastía regnant havia prohibit l’ús d’icones a les esglésies; tanmateix, Irene era partidària de la seva veneració. Per això, després d’un primer intent frustrat per la revolta de les tropes de la capital,  va restablir el culte de les imatges en el II concili de Nicea (787).

Cegada pel poder

Quan el seu fill Constantí VI assolí la majoria d’edat, la regent no va voler renunciar a la seva posició. Si bé el 790 va haver de cedir el tron, dos anys més tard, aprofitant la impopularitat de Constantí, fruit del divorci de la seva primera dona i  de les derrotes davant els búlgars, aconseguí amb les seves intrigues capgirar la situació i manà eixorbar el seu fill. A causa de la bàrbara mutilació l’emperador cec va morir poc després (797).

Única sobirana

Per primera vegada l’imperi bizantí era regit per una dona que no era consort ni regent. Emprengué una política antibelicista que afeblí l’imperi enfront els atacs d’àrabs i eslaus, afavorí els monestirs i va promoure mesures favorables per a les classes populars.

Darrers dies

Durant el seu govern Irene va haver de patir revoltes i conspiracions palatines. Una d’elles, dirigida pel Nicèfor, ministre de finances, aconseguí destronar-la (802). Fou exiliada primer a Prinkipo i finalment a l’illa de Lesbos, al monestir de Mitilene, on va morir lluny dels fastos de la cort.

L’anècdota

L’any 800 el papa Lleó III, davant l’estranya situació del tron imperial ocupat per una dona, ungí Carlemany, rei dels francs, com a emperador. La resposta hostil de Bizanci fou substituïda més endavant per les negociacions entre els dos sobirans a fi  de contraure matrimoni i així restablir l’antic imperi romà. Dissortadament les negociacions acabaren en no-res.

La frase

“Irene, emperador dels romans” (aquesta fòrmula masculina apareix en dos decrets d’Irene en la seva darrera etapa de govern)