Pere, l’Ermità, el predicador de la Croada

Amiens? (França), vers 1050?-Huy? (Bèlgica), vers 1115?

Activitat: Política. Religió  

Àrea: Regne de França. Regne de Jerusalem

 

L’anècdota

Com altres personatges medievals, les dades reals s’encavalquen amb les llegendes. Alguna crònica aventura una biografia dubtosa de Pere abans dels fets històrics contrastats, segons la qual s’hauria casat, i poc temps després enviduaria. Primer ordenat sacerdot i retirat a una ermita, després viatjaria com a pelegrí a Terra Santa, on hauria vist com els musulmans perseguien els pelegrins cristians. De tornada a Europa, hauria estat ell qui reclamés al papa una crida general per recuperar aquella zona per a la cristiandat.

Pregó

Els experts no es posen d’acord sobre els orígens de Pere, l’Ermità; per a alguns, de la noblesa, per d’altres, d’origen humil. Després del concili de Clarmont d’Alvèrnia (1095), seguint la convocatòria del papa Urbà II a una primera croada per conquerir els llocs on havia viscut Jesús, Pere s’hi aplicà com a pregoner. El seus sermons per terres franceses i germàniques van acréixer el nombre de seguidors decidits a marxar, de manera espontània, sense gaires preparatius, cap a Terra Santa.

Un fet destacat, la Croada popular

A la primavera de 1096, Pere, juntament amb el cavaller Gautier Sans-Avoir va conduir uns 12.000 homes, dones i nens, gent senzilla d’arreu, cap a Terra Santa, avançant-se a les expedicions militars que estaven organitzant els barons. Aquest grup es coneix com la Croada popular. La desorganització, la indisciplina, la manca de queviures i l’antisemitisme provocaren atacs i saquejos d’alguna ciutat de camí, com ara Belgrad. Per això, un cop arribats a Constantinoble, l’emperador els va treure aviat de la capital.

Seguint els barons cristians

Aquest exèrcit sense veritables cabdills fou massacrat pels sarraïns a Civitot (Turquia). Les restes d’aquella expedició —uns 3.000— tornaren a Constantinoble. Allà engrossiren mesos més tard la primera croada de cavallers. En aquesta, Pere participà a la conquesta d’Antioquia (1097), encara que va desertar durant el llarg setge i els cabdills croats el forçaren a reenganxar-s’hi per evitar la desmoralització general. Intervingué també a la presa de Jerusalem (1099), sempre enardint les tropes amb la seva oratòria.

Regrés a Europa

Un cop assolits els objectius, amb la constitució d’estats cristians al Pròxim Orient, el seu rastre no és clar. Segons una tradició, Pere, l’Ermità no s’hauria establert en aquells nous regnes, sinó que hauria retornat al continent europeu per fundar el monestir flamenc de Neufmoustier, prop de Huy, on moriria de prior.

Anuncis

Clodoveu I, rei dels francs, un altre Constantí

Tournai? (Bèlgica), vers 466–París, 511

Activitat: Política         

Àrea: Regne dels francs

 

Cap dels francs salis

Vers el 481 Clodoveu succeí Khilderic I com a cabdill de la tribu germànica dels francs salis establerta a la regió de Tournai. Per ampliar els seus dominis, s’enfrontà el 486 amb Siagri, general romà que controlava part de la Gàl·lia septentrional. Clodoveu el va vèncer a la batalla de Soissons (486), s’apoderà del seus territoris, i seguidament s’imposà sobre altres caps francs, usant tots els recursos al seu abast, sense escrúpols, per esdevenir el senyor més poderós de la Gàl·lia al nord del Loira.

L’anècdota

Gregori de Tours, l’historiador del qual provenen la majoria de dades sobre Clodoveu, l’equipara amb l’emperador romà Constantí I, que va adoptar la fe cristiana després de la victòria del Pont Milvi. Com ell, hauria abjurat dels déus pagans després d’un triomf militar. A la batalla de Tolbiac (o Zülpich, 493) contra el poble dels alamans, el rei franc, veient durant el combat que els precs als déus germànics eren inútils, finalment hauria pregat a Jesucrist, que li va concedir el triomf.

Bateig de Clodoveu, ivori de Reims, s. IX

Un fet destacat, el bateig de Clodoveu

Un Nadal, entre el 496 i el 498, el rei franc Clodoveu I, de la dinastia merovíngia, va rebre el baptisme a Reims. Sembla que hi influí la seva dona, la reina burgúndia Clotilde, que ja era catòlica. El bateig de Clodoveu l’assimilava, pel que fa a la religió, amb la majoria de la població gal·loromana i el convertia en el defensor de l’Església Catòlica, inaugurant l’aliança dels francs amb el papat, que es mantindria al llarg de segles.

Vouillé

Els visigots, que eren cristians arrians, dominaven un poderós reialme des del sud del Loira fins a Espanya. Clodoveu es va enfrontar amb el rei visigot Alaric II a Voillé (França, 507). La victòria dels francs va comportar el control de la Gàl·lia meridional llevat de la Septimània i la Provença, les zones costaneres de la Mediterrània. Fruit d’això, Clodoveu va rebre el reconeixement oficial d’Anastasi I, emperador romà d’orient, que li atorgà el títol honorífic de cònsol.

Consolidació

El nou regne franc va mantenir els models administratius romans. Clodoveu va compilar una primera versió de la llei sàlica per a la població franca alhora que mantenia el codi d’Alaric II, de tradició llatina, per als súbdits gal·loromans. El 511 Clodoveu presideix el I concili general dels bisbes del regne a Orleáns (França), que palesa l’aliança de l’elit militar germànica amb l’episcopat i la classe dirigent gal·loromana.

Philippe de Commynes, un cronista maquiavèlic

Renescure (França), vers 1447-Argenton (França), 1511

Activitat: Història. Política   

Àrea: Ducat de Borgonya, regne de França

 

Ben situat

D’una família de burgesos flamencs, funcionaris del duc de Borgonya, el seu cognom real era Van der Cleyte, però va adoptar el nom del senyoriu de Commynes, un domini de la família. De jove, vivint a Borgonya sota el govern del duc Felip el Bo, va entrar al servei personal del seu hereu, Carles el Temerari (1464).

Cortesà del duc borgonyó

Quan Carles esdevé duc de Borgonya (1467), promou Commynes a alts càrrecs de la cort. És nomenat camarlenc i li confia importants missions diplomàtiques a Anglaterra i Espanya (1471) en el seu combat permanent amb el rei Lluís XI de França, el principal enemic del duc.

Traïdor

El 1472 Commynes canvià de bàndol obertament. Des d’aleshores fou conseller del rei francès, a qui havia ajudat secretament des de 1468. Recompensat esplèndidament pel seu nou senyor, amb grans feus com el principat de Talmont i la baronia d’Argenton, s’integra dins del cercle íntim del monarca i n’és el principal representant diplomàtic, col·laborant decididament en la destrucció de l’estat de Borgonya.

Davallada

A la mort de Lluís XI (1483), Commynes es confabula amb Lluís d’Orléans que ambiciona el poder, però la revolta és avortada per la regent, Anna de França. Commynes és empresonat entre 1486 i 1489, i després exiliat en un dels seus castells, lluny de la cort.

Rehabilitat

A partir de 1492, recupera el favor reial, ara servint Carles VIII de França, a qui acompanya en la seva expedició bèl·lica a Itàlia (1494-1495). En temps del seu successor Lluís XII ja no desenvolupà cap paper significatiu en la vida política del regne.

Un fet destacat, les Memòries (Mémoires)

Les memòries de Commynes narren cronològicament els governs de Carles de Borgonya, de Lluís XI i Carles VIII de França. A partir dels fets explicats, pretén ensenyar els trets del bon governant, basats no en altes consideracions religioses i ètiques sinó en la pràctica política real:  prudència, intel·ligència, astúcia, dissimulació …, cosa que el fa en part un precursor de Maquiavel.

La frase

“Un ha de calibrar bé abans d’arriscar-se a una batalla innecessària; si s’hi arriba cal que s’examinin abans tots els dubtes i perills. Aquells que actuen amb temor i previsió, sovint triomfen més que els que obren amb arrogància” (extret de les seves Memòries).

 

 

Pérotin, músic de Notre-Dame

França?, segle XII–París?, vers 1238?

Activitat: Música

Àrea: Regne de França

 

Conjectures

Designat com “magister Perotinus”, el nom és un diminutiu de Pere. El títol de “magister” indica que era “mestre en arts” i que per tant, podia ensenyar. Segons alguns historiadors, Pérotin hauria estat capellà a París. El bisbe l’hauria promocionat a canonge de la catedral abans del 1198, any en què el prelat Odó de Sully va prohibir les disbauxes de Cap d’Any a les esglésies i ordenà solemnitzar la festivitat litúrgica amb polifonies complexes. Cap al 1207 Pérotin seria “succentor”, ajudant del cantor catedralici.

Dos testimonis 

La informació musical que en conservem prové de dues fonts medievals, els comentaris de Joan de Garlàndia i d’un estudiant anglès a Notre-Dame, conegut com Anònim IV. L’esmenten com el representant més insigne de l’escola de Notre-Dame, qui va reformar l’obra del seu antecessor Leonin, que havia compost el Magnus liber organi, llibre de polifonia per a dues veus (organum duplum) per a la litúrgia de la seu. Atribueixen a Pérotin peces musicals innovadores que han perviscut.

Catedral de Notre-Dame

Un fet destacat, Viderunt omnes (Tots veieren, 1198?) i Sederunt principes (Els prínceps van seure, 1199?)

La gran aportació de Pérotin a la música occidental és la creació d’obres polifòniques a tres i a quatre veus (organum triplum i organum quadruplum). Els dos cants esmentats van ser compostos per a la festa de la Circumcisió de Jesús (1 de gener) i de sant Esteve (26 de desembre), respectivament, i són els primers exemples medievals a quatre veus dels que se’n té noticia. 

Tria d’obres

Alleluia Nativitas, “organum” a tres veus per a la festa de la Nativitat de la Mare de Déu; Salvatoris hodie (Avui, del Salvador), obra a 3 veus; Beata viscera (Plançó beneït), monòdia a partir d’un text del seu contemporani Felip, el Canceller.

La frase

“De fet, personalment m’estimo més escoltar música de Pérotin que de Mozart” (de Steve Reich, compositor nord-americà, 1936-)

Per saber-ne més:

Música. Sederunt principes

https://youtu.be/SA_XhMKH6oo

Felip II August de França, el primer dels grans Capets

París (França), 1165-Mantes-la-Jolie (França), 1223

Activitat: Política

Área: Regne de França

 

Un propòsit

De la dinastía Capet, era fill de Lluís VII de França i Adela de Xampanya. Començà a governar amb quinze anys, centrant la seva activitat en l’enfortiment de l’autoritat reial i l’expansió del regne. Així, ja al 1185, s’imposà a una coalició de grans senyors i pel tractat de Doves adquirí la ciutat d’Amiens.

Discòrdies

El seu principal enemic fou l’imperi angeví, això és, el rei d’Anglaterra que controlava a més la meitat oriental de França. Felip, que cobejava aquests territoris, fomentà les dissensions entre els reis anglesos i els seus familiars i vassalls, tant amb Enric II com els seus sucessors Ricard I i Joan I.

Felip II August i Ricard Cor de Lleó

Ricard I, Cor de Lleó

El 1190 Felip i Ricard I Cor de Lleó participaren en la Tercera Croada a Terra Santa.  Després de capturar Sant Joan d’Acre (Israel), el 1191, Felip August tornà a França i, aprofitant l’absència de Ricard, li arrabassà poblacions normandes. El 1994, Ricard regressà a França i recuperà Normandia, però la seva mort durant el setge de Chalus (1199) va salvar el tràngol del monarca francès.

L’anècdota

El 1193 el monarca es va casar amb Ingeborg de Dinamarca. Tanmateix, al dia següent de l’enllaç la repudià, i una assemblea de prelats francesos anul·là la unió. El 1196 el rei va contraure nou matrimoni amb Agnès de Meran. Els papes reconegueren la validesa del casament amb Ingeborg i s’inicià una llarga disputa entre Roma i París. Ingeborg va viure molts anys tancada en castells reials.

Renovant París

Felip August millora l’administració del regne, allunyant l’alta noblesa del consell del rei, i amb la creació d’oficials reials que inspeccionaven el territori. Afavorí la creació de noves ciutats, respectant la seva autonomia. A París bastí un nou recinte emmurallat, reforçat pel castell del Louvre; daten d’aquest període l’obra principal de la catedral de Notre-Dame, i les primeres constitucions de la Universitat de París.

Un fet destacat, la batalla de Bouvines (1214)  

En temps del rei Joan I, Sense Terra, Felip August s’apoderà dels seus feus de Normandia, Anjou, Turena i Poitou. En resposta, el rei anglès s’alià amb l’emperador Otó IV i els comtes de Flandes i Boulogne. La doble victòria francesa a La-Roche-aux-Moines i a Bouvines contra anglesos i alemanys, respectivament, assegurà aquells dominis per a França. Felip havia quadriplicat l’extensió del regne en trenta anys. Les possessions angleses al continent, en canvi, es reduiren a l’Aquitània.

felipIIaugustdefrança-3

Felip, el Bo, forjant l’estat de Borgonya

Dijon (França), 1396–Bruges (Bèlgica), 1467

Activitat: Política

Àrea: Ducat de Borgonya

 

Revenja

Únic fill de Joan “Sense Por”, duc de Borgonya, ocupà sense discussió el tron del seu pare, mort assasinat el 1419. Arran del magnicidi, mitjançant el tractat de Troyes (1420), Felip s’alià amb el rei d’Anglaterra, en contra del príncep hereu de la corona francesa, el futur Carles VII.

Agregant dominis

Menà una política exterior expansiva amb la incorporació dels petis estats veïns, emprant tota mena de mitjans. Va comprar el comtat de Namur (1421) i el ducat  de Luxemburg; heretà Limburg i el ducat de Brabant (1430) i per les armes obtingué els comtats d’Holanda, Zelanda i Hainault (1433). Tot sumat, governava un conjunt territorial que s’estenia per l’actual Benelux i la part oriental de França, amb la qual cosa va duplicar l’extensió dels territoris rebuts del seu progenitor.

 Un fet destacat, el Tractat d’Arràs  

El 1435 Felip signà el tractat d’Arràs, pel qual es reconciliava amb Carles VII de França, que li cedí territoris fronterers del nord de França. Des d’aleshores limità la intervenció en els afers francesos, concentrat en el desenvolupament dels seus dominis borgonyons.

Cohesió i control

Felip, sobirà d’un conjunt territorial heterogeni, creà institucions comunes per al govern i administració dels seus dominis, com el consell àulic, els Estats Generals o les quatre cambres de comptes. Monarca autoritari, esclafà les revoltes de Bruges (1436) i Gant (1453), que reclamaven el manteniment de l’autonomia municipal. Amb tot, no aconseguí la seva màxima aspiració. Vista la importància dels seus estats, reclamà ser investit com a rei per l’emperador Frederic III, que s’hi negà.

L’anècdota

Durant el seu govern, Borgonya esdevingué la cort més esplendorosa d’Europa. Va instituir l’orde de cavalleria del Toisó d’Or. Escriptors i artistes francesos o flamencs de gran renom, com Jan van Eyck, van estar al seu servei. Testimoni del faust i l’opulència fou el festí del Faisà, celebrat a Lille (França) el 1454. El poble va poder admirar l’extremada presentació ostentosa dels plats, fent servir models de vaixells, torres, animals, etc.

Juan Guas, arquitecte del gòtic isabelí

Saint-Pol-de-Léon (França), 1430–Toledo, 1496

Activitat: Arquitectura

Àrea: Regne de Castella

 

Aprenentatge

A mitjans del segle XV, acompanyà el seu pare, picapedrer, a Castella per treballar a Toledo. La primera menció documental de Juan Guas data de 1453, probablement com a escultor, a la porta dels Lleons de la catedral toledana, sota les ordres del mestre flamenc Hannequin de Brussel·les.

Palau del Infantado

Arquitecte

Format en un taller catedralici, lògicament els primers encàrrecs corresponen a l’ambit religiós. Senyal del prestigi assolit, és designat successivament mestre d’obres de la catedral d’Àvila (1471), de Segòvia (1473-1491) i de Toledo. A més dels treballs a les seus catedralícies, també  intervé en la construcció i reforma de monestirs.

Clients

La seva activitat es desenvolupa a la regió castellana, on treballa tant per a l’Església Catòlica com per als llinatges de la noblesa més granada, entre ells els Alba i els Mendoza, per als quals construeix palaus i fortaleses. Culmina la seva activitat com a arquitecte reial, al servei d’Isabel I de Castella.

Tria d’obres

Capella  major  del monestir del Parral (1472?, Segòvia); claustre de la cartoixa del Paular (Rascafría, Madrid); castell nou de Manzanares el Real (1475); palau del Infantado (1480-1483, Guadalajara).

L’estil

Guas constitueix el màxim representant del gòtic hispano-flamenc o isabelí, que combina el gòtic flamíger del nord d’Europa amb l’art mudèjar, estil propi del país amb influències islàmiques. L’exuberància decorativa n’és el tret més distintiu.

Un fet destacat, el monestir de San Juan de los Reyes

L’obra mestra de Guas és aquest monestir franciscà de Toledo, encarregat per la reina Isabel a fi de commemorar la batalla de Toro (1476), amb què s’assegurà el tron de Castella. Edifici monumental, Guas va començar l’obra el 1477, però no la va concloure: l’església i el claustre són obra seva. Hi abunden elements decoratius relacionats amb els Reis Catòlics.

La frase

“El seu estil fou el bell cant del cigne de l’arquitectura gòtica a Castella” (de l’historiador José María Azcárate Ristori)

Monestir de San Juan de los Reyes

Castell nou de Manzanares el Real