Álvaro de Luna, el favorit del rei

Cañete (Conca),  vers 1390–Valladolid), 1453

Activitat: Política       

Àrea: Regne de Castella

Il·lustre i il·legítim

Álvaro de Luna era fill bastard d’un noble que havia servit al rei Enric III de Castella pertanyent a la poderosa nissaga dels Luna. Un oncle, Pedro de Luna, arquebisbe de Toledo, va presentar-lo a la cort. Des de 1410 fou patge del rei Joan II de Castella, cosa que aprofitaria per guanyar-se la seva confiança i estimació, i escalar posicions a la cort.

Un fet destacat, el nomenament com a conestable  

El 1419 Joan II fou proclamat major d’edat amb 14 anys i Luna va desfer les intrigues d’Enric d’Aragó, cosí del rei, que havia segrestat el monarca per controlar el regne. Luna allibera el rei a Talavera i el defensa a Montalbán (1420), per la qual cosa rebria l’alt càrrec militar  de conestable de Castella (1422), i el comtat de Santisteban (1423). Així Luna esdevé la figura central de la política castellana del seu temps.

Exilis i revifades

La trajectòria política de Luna repeteix una dinàmica: Usant el seu capital polític, treballa enèrgicament per restablir l’autoritat reial a Castella (de fet, treballa per a ell mateix perquè  el rei delega en ell el govern), però aquesta  temptativa fracassa pel rebuig frontal de l’alta noblesa, que aconsegueix el seu exili fins que el rei el torna  a cridar al seu costat, i comença altra vegada el mateix procés. Luna fou exiliat dues vegades, el 1427 i el 1429.

Del triomf al patíbul

El favorit obtingué grans èxits, com la victòria de La Higueruela (1431) contra  Muhammad IX de Granada, o la victòria d’Olmedo (1445) que suposaria la fi de la facció aragonesa de Castella. Malgrat ser nomenat mestre de l’orde de Santiago o senyor de la vila de Montalbán, un nou corrent opositor dirigit per la nova reina i el príncep hereu castellans va provocar la seva caiguda. Finalment, el 1453, Joan II va ordenar la seva detenció i empresonament.

L’anècdota

El procés judicial d’Álvaro de Luna fou molt ràpid i irregular. Se’l condemna a mort per usurpació de funcions reials. Fou degollat a Valladolid. Els grans escriptors coetanis escriurien sobre la glòria i la davallada meteòrica de Luna: Juan de Mena l’admira, en canvi el marquès de Santillana el vitupera, creant una obra on posa en boca del seu enemic la confessió d’una llarga llista d’abusos i pecats.

Álvaro de Luna en el patíbulo, de F. Madrazo (1841)

Maria de Castella, la reina solitària

Segòvia, 1401-València, 1458

Activitat: Política      

Àrea: Corona d’Aragó

 

Trastámara

Primogènita del rei Enric III de Castella i Caterina de Lancaster, Maria de Castella era, doncs, de la dinastia Trastámara. A fi d’afavorir les bones relacions amb els monarques de la mateixa família que governaven la Corona d’Aragó, Maria es va casar amb un cosí, l’hereu del tron aragonès, el futur Alfons, el Magnànim, a València el 1415. 

Un fet destacat, la lloctinència general de Catalunya

Malgrat que la relació de la parella reial fou freda, Alfons va confiar en la consort com a governant. Per això, quan va marxar a Itàlia entre 1420-1423, elegí Maria de Castella com a lloctinent general de la Corona d’Aragó, el màxim càrrec polític en absència del monarca. Durant la segona estada italiana del rei (1432-1458), Maria va exercir aquell càrrec només a Catalunya. Com a tal, va presidir una desena de corts generals, defensant la resolució pacífica dels conflictes a través de la negociació i el pacte.

Mitjancera

Com a delegada reial amb grans poders, afronta la greu situació general de lluites entre les oligarquies i altres grups socials, ja fos al camp, entre remences i senyors; a Mallorca, entre ciutadans i forans; o a Barcelona entre els grups municipals de la Biga i la Busca. Per pal·liar la crisi econòmica, promou mesures proteccionistes, com la promulgació de la constitució Havents a cor, que prohibia la importació de draps estrangers. Així mateix, convoca corts per obtenir diners per a les empreses italianes del rei.

L’anècdota

Segons la crònica medieval de Joan II, el 1429, quan va esclatar una guerra entre els regnes de Castella i la Corona d’Aragó, aquesta reina es va desplaçar al regne castellà per tractar d’aturar el conflicte entre sobirans de la mateixa nissaga. Per això, arribada al lloc on s’havia d’entaular el combat, va demanar a Álvaro de Luna, favorit del rei castellà, una tenda, i la va fer muntar enmig del futur camp de batalla. Els exèrcits dels dos bàndols es van retirar.

Devota

Com a màxima autoritat pública a Catalunya, intervingué en la construcció d’edificis civils com l’hospital de Lleida (1453); de tota manera, la seva actuació fou més important en l’àmbit religiós. Ella fou la fundadora del monestir de la Santíssima Trinitat a la ciutat de València, de monges clarisses, monestir on volgué ser enterrada amb l’hàbit de religiosa.

 

Maria de Molina, la triple reina de Castella

Castella?,  vers 1260–Valladolid, 1321

Activitat: Política       

Àrea: Regne de Castella

 

Parents

Cosina germana d’Alfons X de Castella, es casa amb el fill segon d’aquest monarca, el futur Sanç IV, enllaç rebutjat pel papa per la relació consanguínia entre ells. El 1284, mort Alfons X, esdevenen reis Sanç i Maria, apartant del tron els infants de la Cerda, fills encara petits de Ferran, el primogènit difunt de l’anterior monarca. Durant el regnat, Maria imposa la seva política pro-francesa en contra dels favorits del rei.

La regent

Després del traspàs del rei (1295), Maria exerceix la regència del seu fill Ferran IV. Amb la monarquia dèbil, se succeeixen les lluites contra els partidaris de Joan, germà del rei difunt, i d’Alfons de la Cerda, que es proclamen sobirans de Lleó i Castella, respectivament. També els regnes veïns li declaren la guerra. Negociadora hàbil, lentament va afermant la seva posició. Signa la pau amb Portugal a Alcañices, acordant el matrimoni dels seu fills (1297).

Un fet destacat, les Corts de Valladolid (1300) i Burgos (1301)

Maria de Molina afavoreix els consells de les ciutats de Castella i Lleó que, en correspondència, li donen suport polític i financer. En les Corts de Valladolid de 1300 el seu cunyat Joan renuncia al tron de Lleó a favor del rei Ferran IV, i en les corts de Burgos, l’any següent, Maria obté fons per tal que el papa Bonifaci VIII atorgui la butlla que aprova el seu matrimoni amb Sanç IV i la legitimitat dels fills, cosa que enrobusteix la posició de Ferran IV.

Vaivens

La reina mare pacta la pau amb la Corona d’Aragó a Torrellas (Saragossa), el 1304, després d’acceptar la pèrdua castellana de la zona d’Alacant i d’obtenir la renúncia d’Alfons de la Cerda a la corona de Castella. Malgrat els seus èxits, quan Ferran IV arriba a la majoria d’edat, Maria de Molina perd temporalment l’ascendent sobre el fill, desbancada per altres nobles, que recobra més endavant.

Detall del sepulcre de Maria de Molina,a al monestir de las Huelgas, de Valladolid

Altre cop

La mort de Ferran IV (1312) obre un nou conflicte civil durant la minoria del seu net, Alfons XI, que tenia només 2 anys. Maria hi juga un paper polític clau. És l’únic membre present en tots els consells de regència que es constitueixen fins a la seva defunció. Fou ella qui va assegurar que la corona de Castella continués en mans del seus descendents.

La frase

“Just és que l’anomenem dona forta, provada en tres regnats replets de turbulències, golfs de tempestes contínues, vaixells agitats per borrasques, però lliures del naufragi pel braç d’una dona” (d’Enrique Flórez, historiador del segle XVIII).

Bartolomé Bermejo, un gran pintor erràtic

Còrdova, vers 1445–Barcelona, vers 1501

Activitat: Pintura          

Àrea: Corona d’Aragó

 

Incògnites

Dels primers anys d’aquest artista només se sap que era cordovès, tal com ell ho indica en una de les seves pintures. Referent a la formació, és evident que va dominar la tècnica nova de la pintura a l’oli, per la qual cosa o bé va viatjar a Flandes per aprendre-la dels mestres que l’havien inventada, o bé va estudiar-la en una zona pròxima on s’aplicava, com València.

L’anècdota

El nom real del pintor era Bartolomé de Cárdenas, però en algunes obres signa com “Bermejo”, potser en relació amb algun tret físic. Si a Itàlia sovintejaven els àlies dels artistes, a la península Ibèrica, en canvi, eren estranys. Aquest tret diferent va en consonància amb el caràcter inconformista i poc convencional de Bermejo, que du una existència nòmada i amb fama d’incomplir els encàrrecs contractats, que el durien fins i tot a ser excomunicat quan no acabà un retaule a Daroca (Saragossa).

Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat

Amb prevenció i reconeixement

Entre 1468 i 1486 resideix successivament a València, Daroca, Saragossa i Barcelona. Uns defensen que era jueu convers, sempre sospitós, i això explicaria aquesta vida itinerant; de fet, a Daroca s’envolta de jueus convertits i la seva dona fou condemnada per la Inquisició. Generalment treballa associat a altres pintors locals —Martín Bernat a Saragossa, els Osona a València…— potser per evitar conflictes gremials com a nouvingut. Altres artistes imitaren les seves composicions.

Un nou estil

Bermejo, mestre consumat de la pintura a l’oli, obté en les seves figures efectes reeixits de profunditat, brillantor i transparència alhora que fa gala d’una rica gama de colors. Pintura realista, de vigoria plàstica, representant els temes religiosos tradicionals amb reinterpretacions creatives.

Tria d’obres

Sant Miquel (1468, National Gallery, Londres), pintat per a l’església de Tous (Ribera Alta); Taula central del retaule de Sant Domènec de Silos entronitzat, per a la parròquia homònima de Daroca (1474-1477, Museo del Prado); Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat (catedral d’Acqui Terme, Itàlia), encarregada per un mercader italià establert a València.

Un fet destacat, La Pietat Desplà (Museu de la catedral de Barcelona)

El 1490 va concloure la Pietat Desplà, la seva obra cabdal. Encomanada per Lluís Desplà, ardiaca de la catedral barcelonina i humanista. El tema de la Pietat, això és, Jesucrist mort a la falda de Maria, acompanyats aquí per sant Jeroni i el mateix Desplà, agenollat. Els envolta un magnífic paisatge detalladíssim, abundós de plantes i animals, amb una ciutat al fons.

Pietat Desplà

Per saber-ne més:

Judith Berg-Sobré.“Bartolomé de Cárdenas, el Bermejo”. L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006

Sant Miquel (National Gallery, Londres)

Leovigild, el millor dels visigots

mort a Toledo, 586

Activitat: Política                 

Àrea: Regne dels visigots

 

Germans

Després de la mort del rei visigot Atanagild, els nobles elegiren Liuva I com a monarca el 567, però l’any següent, aquest vincula al tron el seu germà Leovigild. El primer governava la Septimània, la província que s’estenia per la França mediterrània, mentre Leovigild regia bona part de la península Ibèrica. Vers el 572, mort Liuva I, Leovigild esdevingué l’únic sobirà, considerat pels historiadors el més gran dels reis visigots d’Espanya.

Protocol i lleis

El nou monarca va incorporar un cerimonial majestàtic, ric i ampul·lòs, imitant els models bizantins, per subratllar la diferència entre el monarca i els seus súbdits, també els nobles. Pel que fa a la legislació, promulga l’anomenat Codex revisus, que permet el matrimoni mixt entre la població hispanoromana i l’elit germànica. Per tal d’afavorir la monarquia hereditària, en contra de la reialesa electiva dels visigots, associa al tron els seu dos fills, Ermenegild i Recared (573).

Guerres als quatre punts cardinals

Leovigild s’enfronta amb èxit a la principal amenaça exterior, l’imperi bizantí, que dominava el sud-est peninsular, recuperant Sidonia i Màlaga (571). Al nord sotmet els càntabres i vascons (574) i el rei sueu Miro I, que domina Galícia, reconeix la seva autoritat i li paga tribut (576). L’ofensiva franca del rei Gontram contra la Septimània no prospera i després de la batalla de Carcassona, els visigots fins i tot obtenen guanys territorials (585).

La revolta d’Ermenegild

La població hispanoromana del regne era catòlica mentre que els visigots seguien l’arrianisme, una heretgia segons l’Església Catòlica. El rei procura la conversió massiva dels hispanoromans a la fe arriana sense gaire èxit. Ans al contrari, el seu fill Ermenegild es convertí al catolicisme i va rebel·lar-se contra el rei (579). Leovigild aconseguí sufocar la revolta després de prendre Sevilla (583) i Còrdova (584). El fill, empresonat a Tarragona, fou mort el 585.

Un fet destacat, l’annexió del reialme dels sueus

L’èxit polític i militar més durador del regnat de Leovigild fou la conquesta del regne dels sueus, situat a Galícia i nord de Portugal. El rei visigot va aprofitar la usurpació d’Audeca del tron sueu (584) en perjudici d’Eboric, fill i successor del rei Miro, per envair aquest reialme el 585. Ràpidament va vèncer l’usurpador, però no tornà el regne a Eboric, l’incorporà a l’estat visigot, assegurant la conquesta amb guarnicions militars i bisbes visigots en les principals ciutats sueves.

La frase

“El regne got que Leovigild llegava al seu fill Recared era tan extens, coherent i centralitzat como mai abans ho havia estat en el segle i mig llarg d’existència” (de l’historiador Luis Agustín García Moreno).

 

Pedro Berruguete, introduint el Renaixement italià a Castella

Paredes de Nava (Palència), vers 1450–Madrid?, 1503

Activitat: Pintura               

Àrea: Regne de Castella. Urbino

 

Gentilhome

Es coneixen poques dades amb certesa de Pedro Berruguete. De família de “hidalgos”, és a dir, de membres de l’estrat inferior de la noblesa, es creu que la seva formació inicial com a pintor es produí en algun taller del nord de Castella, dins de l’estil dominant del gòtic flamenc.

A Itàlia

Bona part dels experts defensen que Berruguete va estar-se uns anys a Itàlia, concretament a Urbino arran de la presència documentada el 1477 d’un artista dit “Perus Spagnuolus”, que vivia al palau ducal on treballava per Federico de Montefeltro, juntament amb el pintor flamenc Just de Gant. Les similituds estilístiques entre pintures d’Urbino i les posteriors de Berruguete fan plausible aquesta teoria.

Eclesiàstics

Quan torna a Espanya, probablement el 1484, l’activitat principal rau primer a Toledo, i després a Àvila, on pinta per a les catedrals, si bé la majoria dels treballs toledans s’han perdut. També va tenir com a clients destacats els dominics, sobretot el convent de Sant Tomàs, a Àvila, per qui va elaborar tres retaules i altres obres, gràcies a la relació amb el gran inquisidor Tomás de Torquemada.

pedroberruguete-sagradafamilia-fundaciogodia

La Sagrada Família (Fundació Godia, Barcelona)

Tria d’obres

Federico de Montefeltro i el seu fill (1476-1477?, Palau d’Urbino), retrat de la seva època italiana; L’anunciació, d’influència flamenca (posterior a 1495, cartoixa de Miraflores, Burgos); La Sagrada Família (vers 1500, Fundació Godia, Barcelona); Sis reis i profetes d’Israel, del cos inferior del retaule major de l’església de Santa Eulàlia (1490, Paredes de Nava).

L’estil

Berruguete és un artista que combina el gòtic hispanoflamenc amb elements renaixentistes italians, com ara el domini en la representació del cos humà en moviment, mantenint els fons daurats de la tradició castellana. Un tret que el caracteritza és el sentit narratiu, que li permet reexir en escenes complexes amb nombrosos personatges.

Un fet destacat, Acte de fe presidit per sant Domènec

Entre 1493 i 1499 Berruguete va pintar aquest quadre per al convent de Sant Tomàs, d’Àvila, actualment al Museo del Prado. Apareix el fundador dels dominics com a jutge inquisidor que commuta la pena d’un heretge que s’ha retractat mentre uns cremen a la foguera i altres esperen el mateix destí. Malgrat Domènec visqué centúries abans, l’escena reprodueix els actes de fe de la Castella del segle XV, si bé el pintor ha unit els actes de la sentència i la pena, quan en realitat es realitzaven en llocs diferents.

pedroberruguete-actedefepresiditpersantdomenec

Acte de fe presidit per sant Domènec (Museo del Prado)

L’anècdota

Alonso, fill de Pedro Berruguete, excel·lí també com a artista, però en l’escultura. Probablemente seguint els consells i l’exemple del progenitor, va residir uns anys de formació a Itàlia, en el seu cas a Florència, tornant també a terres castellanes per difondre allò après.

Alfons VIII de Castella, en lluita contra els almohades

Sòria, 1155 – Gutierre-Muñoz (Àvila), 1214

Activitat: Política     

Àrea: Regne de Castella

Minoria turbulenta

A la mort del seu pare, Sanç III de Castella (1158), Alfons només tenia tres anys, la qual cosa va generar un període convuls, protagonitzat per les lluites entre els grans llinatges dels Lara i els Castro, que es disputaven la tutela del príncep i el govern del regne. Alhora, els reis Ferran II de Lleó i Sanç VI de Navarra aprofitaren la debilitat castellana per engrandir els seus dominis respectius.

Amics i enemics

L’Espanya cristiana estava dividida en cinc regnes que s’aliaven o combatien uns contra els altres de manera intermitent. Castella s’enfronta a Lleó i Navarra per recuperar viles perdudes durant la minoria d’edat. Amb Aragó, pel tractat de Cazorla (1178) s’estableix un futur repartiment de l’Espanya islàmica, deixant pels catalanoaragonesos l’àrea mediterrània fins al nord d’Alacant. Un any abans, Alfons VIII va prendre Conca als sarraïns i hi establí uns furs, model per a les lleis d’altres ciutats conquerides.

L’anècdota

El 1170 el rei castellà es va casar amb la princesa Elionor Plantagenet. Amb aquell matrimoni Alfons VIII buscava l’ajut anglès per recuperar part de la Rioja, disputada amb Navarra. El 1179, aquella zona va passar definitivament a Castella,  fruit de l’arbitratge del rei anglès, sogre d’Alfons. Anys més tard, també va incorporar les senyories basques de Biscaia i Guipúscoa, abans navarreses. Tot i això, Alfons no obtingué mai el domini de la Gascunya (França), dot de la seva dona, que continuà sota domini anglès.

Batalla de las Navas de Tolosa, de F. van Halen (1864)

Un fet destacat, la batalla de las Navas de Tolosa

Les incursions per zona sarraïna provocaren la intervenció del califa almohade, senyor d’un imperi hispano-marroquí, que va vèncer al rei castellà a la batalla d’Alarcos (1195). Posteriorment Alfons, unit als reis d’Aragó i Navarra, liderà una ofensiva contra els invasors, anunciada pel papa com a croada. L’enfrontament decisiu es produí a las Navas de Tolosa (1212), amb victòria dels cristians, que afebliria l’imperi almohade i permetria dècades més tard la expansió definitiva per les valls del Guadiana i Guadalquivir.

Sant Domènec, pare dels predicadors

Caleruega (Burgos), 1170-Bolonya (Itàlia), 1221

Activitat: Religió

Àrea: Regne de Castella, comtat de Tolosa

 

L’anècdota

Els pares de Domingo de Guzmán, María de Aza i Félix de Guzmán, pertanyien a la noblesa castellana. D’acord amb la llegenda devota, poc abans d’infantar, la seva mare va tenir un somni estrany. Del seu ventre sortia un cadell de gos que portava a la boca una torxa encesa amb la qual semblava voler cremar tot el món. Així s’anunciava la vida futura de sant Domènec que amb les seves prèdiques despertaria arreu els cors adormits a la fe i els inflamaria d’amor.

Clergue

Els pares el destinaren a l’Església. Estudià primer a Gumiel de Izán (Burgos) on vivia un oncle eclesiàstic i després a Palència per estudiar arts liberals i teologia. Un cop ordenat prevere, fou professor de l’Estudi General de Palència i més tard canonge de la catedral d’Osma (Sòria).

D’ambaixador a predicador

Alfons VIII de Castella encomanà al bisbe d’Osma, Diego de Acebes, una missió diplomàtica. En els seus viatges per Europa, el bisbe, que anava acompanyat de Domènec, descobrí l’expansió de l’heretgia albigesa per Occitània. Presentada al papa la seva renúncia episcopal, a Montpeller (França) l’antic bisbe va coincidir amb la rica delegació pontifícia que fracassava en la conversió dels albigesos. Diego d’Osma  i Domènec propugnen una nova predicació com els apòstols: a peu, pobres, demanant almoina.  

Un fet destacat, la fundació dels dominics

Mort Diego d’Osma el 1207, Domènec continua l’apostolat entre els heretges occitans. Aplega al seu voltant un petit grup de missioners. Vers el 1215, amb el suport del bisbe de Tolosa de Llenguadoc, estableix una primera associació de religiosos en aquella ciutat. El 1216 el papa Honori III aprova el nou orde religiós de capellans predicadors, conegut com els dominics. Fins aleshores no existia cap associació d’eclesiàstics estable que pogués predicar arreu, sense limitacions, gràcies a l’aprovació pontifícia.  

L’expansió de l’orde

El 1217 Domènes dispersa la primitiva comunitat de dominics, enviant-los a diferents ciutats europees, com ara París o Bolonya, per tal que la predicació sigui més efectiva. El frare fundador viatja a peu per França, Itàlia i Espanya, revisant els convents creats i fundant-ne de nous. El 1220 i 1221 se celebren els seus dos primers capítols generals, que organitzen el nou orde religiós. Mort el 1221, Domènec fou canonitzat el 1234 pel papa Gregori IX.  

La frase

“Això és, germans estimats, allò que us deixo en possessió, com correspon a fills amb dret d’herència: tingueu caritat, conserveu la humilitat i posseïu la pobresa voluntària”  (de l’últim sermó de sant Domènec als seus frares).

Joana, la Beltraneja, la princesa destronada

Madrid, 1462-Lisboa, 1530

Activitat: Política

Àrea: Regne de Castella

 

Rumors

Joana de Castella va ser l’única descendent del rei Enric IV de Castella i Joana de Portugal. Les parladuries de la cort afirmaven que el monarca era impotent i que el progenitor d’aquella nena havia de ser, en realitat, el noble Beltrán de la Cueva, amant de la reina. D’aquí prové, doncs, el seu malnom amb què ha passat a la història. 

Indecisions 

Enric IV va reconéixer la seva filla com a princesa d’Astúries, ben aviat, a les Corts de Madrid del 1462. Tanmateix, la política errática i vacil·lant davant l’alta noblesa, característica del seu regnat, el va dur a desdir-se’n i proclamar la seva germana, la futura Isabel I de Castella, com a hereva al tron amb el Pactes dels Toros de Guisando (1468). Però el 1470 va revocar aquesta decisió i confirmà els drets de Joana, arran del casament d’Isabel amb Ferran, el príncep hereu de la Corona d’Aragó. 

Un fet destacat, el Tractat d’Alcaçovas (1469)

Quan morí Enric IV de Castella (1474), es disputaren la corona Isabel i Joana, promesa al rei Alfons V de Portugal (1475). La victòria dels enemics de Joana de Castella es plasmà en el Tractat d’Alcaçovas, pel qual el monarca portugués renunciava al tron castellà i a casar-se amb Joana. S’acordava també que ingressaria com a monja en un convent de Portugal. Complint això, amb 17 anys, Joana entrà al convent de clarisses de Coimbra.

 Convents i palaus 

Des d’aleshores visqué sempre a Portugal. Els acords dels reis portuguesos amb Isabel I de Castella, la Catòlica, garantiren que no podria abandonar mai la vida religiosa. De tota manera, amb els anys va gaudir de major llibertat, fins i tot amb estades a palau. A desgrat de la seva reclusió, mantingué el títol de reina, tal com reflecteixen els seus documents.  

L’anècdota

Morta Isabel I de Castella (1504), el seu vidu, Ferran II d’Aragó, volgué casar-se amb Joana. Els nobles castellans s’oposaven al govern del rei aragonès, partidaris de Felip, el Bell, el seu gendre. Ferran pretenia recuperar el domini de Castella a partir dels drets dinàstics de Joana, però les negociacions no arribaren a bon port. Joana va morir 25 anys més tard, en un palau de Lisboa, havent sobreviscut a tots els seus pretendents i rivals.

Isabel I de Castella, la reina catòlica

Madrigal de la Altas Torres (Àvila), 1451–Medina del Campo (Valladolid), 1504

Activitat: Política      

Àrea: Regne de Castella

 

Germanastra

Filla del rei Joan II de Castella, que fou succeït per Enric IV, germanastre d’Isabel. Durant aquest regnat, s’afeblí el poder monàrquic. Els opositors s’agruparen primer amb Alfons, germanastre d’Enric, i després al voltant d’Isabel. Enric resolgué la crisi, amb el pacte dels Toros de Guisando (1468), que reconeixia Isabel com a successora al tron, malgrat comptar el rei amb una filla petita, Joana. Per enfortir la seva posició, Isabel es casà amb Ferran, hereu de la Corona d’Aragó, el 1469.

Guerra civil

Retrat d’Isabel I de Castella, de Juan de Flandes

El matrimoni d’Isabel, sense el consentiment reial, comportà que Enric IV proclamés la seva filla Joana com a hereva al tron. Així doncs, quan va morir (1474), esclatà una guerra civil entre els partidaris d’Isabel i Joana, sostinguts per Aragó i per Portugal, respectivament. Malgrat els èxits inicials del rei portuguès, la batalla de Toro (1476) capgirà la situació, que va concloure amb la victòria del bàndol isabelí, confirmada pel tractat de pau amb Portugal (1479).

Reformes

El casament de Ferran i Isabel suposà la unió dinàstica dels regnes de Castella i Aragó. Els dos monarques exerciren el govern conjuntament, si bé sembla que Isabel incidí especialment en els afers religiosos. Van sotmetre els nobles, que mantenen el poder econòmic, però perden atribucions polítiques i judicials, substituïts per lletrats. Es reprimeix el bandolerisme amb la creació a Castella d’un cos “policial”, la Santa Hermandad (1476).

Una religió

En el pla religiós, la monarquia promou la reforma dels monestirs i el control eclesiàstic mitjançant el nomenament de prelats afins. Per garantir l’ortodòxia es crea el 1478 la Inquisició castellana, controlada pels monarques, que s’estendrà també a la Corona d’Aragó, cosa que la converteix en una de les poques institucions comunes als dos regnes. Perseguint la unitat religiosa, s’expulsa els jueus el 1492 i la política de conversió de la minoria musulmana provoca revoltes a les Alpujarras.

Un fet destacat, la conquesta del regne de Granada

Els Reis Catòlics van combatre contra l’últim estat musulmà de la península Ibèrica, el regne de Granada. Primer ocuparen el sector oriental, amb Màlaga (1487), després la zona est (Almeria, 1489) l, finalment Boabdil, l’últim rei granadí, capitulà i abandonà la capital el 1492. Aquell mateix any, Cristòfor Colom, amb l’ajut reial, emprengué l’expedició oceànica que el duria fins Amèrica.

La rendició de Granada, de F. Pradilla (1882)

L’anècdota

Als últims anys d’Isabel se succeïren les desgràcies familiars. El 1496 va morir Joan, el príncep hereu, a qui van seguir les morts d’una altra filla, Isabel (1498), i del net Miquel (1500). Per acabar-ho d’adobar, la seva filla Joana, que havia de succeir-la en el tron, mostrava senyals de bogeria.