Leovigild, el millor dels visigots

mort a Toledo, 586

Activitat: Política                 

Àrea: Regne dels visigots

 

Germans

Després de la mort del rei visigot Atanagild, els nobles elegiren Liuva I com a monarca el 567, però l’any següent, aquest vincula al tron el seu germà Leovigild. El primer governava la Septimània, la província que s’estenia per la França mediterrània, mentre Leovigild regia bona part de la península Ibèrica. Vers el 572, mort Liuva I, Leovigild esdevingué l’únic sobirà, considerat pels historiadors el més gran dels reis visigots d’Espanya.

Protocol i lleis

El nou monarca va incorporar un cerimonial majestàtic, ric i ampul·lòs, imitant els models bizantins, per subratllar la diferència entre el monarca i els seus súbdits, també els nobles. Pel que fa a la legislació, promulga l’anomenat Codex revisus, que permet el matrimoni mixt entre la població hispanoromana i l’elit germànica. Per tal d’afavorir la monarquia hereditària, en contra de la reialesa electiva dels visigots, associa al tron els seu dos fills, Ermenegild i Recared (573).

Guerres als quatre punts cardinals

Leovigild s’enfronta amb èxit a la principal amenaça exterior, l’imperi bizantí, que dominava el sud-est peninsular, recuperant Sidonia i Màlaga (571). Al nord sotmet els càntabres i vascons (574) i el rei sueu Miro I, que domina Galícia, reconeix la seva autoritat i li paga tribut (576). L’ofensiva franca del rei Gontram contra la Septimània no prospera i després de la batalla de Carcassona, els visigots fins i tot obtenen guanys territorials (585).

La revolta d’Ermenegild

La població hispanoromana del regne era catòlica mentre que els visigots seguien l’arrianisme, una heretgia segons l’Església Catòlica. El rei procura la conversió massiva dels hispanoromans a la fe arriana sense gaire èxit. Ans al contrari, el seu fill Ermenegild es convertí al catolicisme i va rebel·lar-se contra el rei (579). Leovigild aconseguí sufocar la revolta després de prendre Sevilla (583) i Còrdova (584). El fill, empresonat a Tarragona, fou mort el 585.

Un fet destacat, l’annexió del reialme dels sueus

L’èxit polític i militar més durador del regnat de Leovigild fou la conquesta del regne dels sueus, situat a Galícia i nord de Portugal. El rei visigot va aprofitar la usurpació d’Audeca del tron sueu (584) en perjudici d’Eboric, fill i successor del rei Miro, per envair aquest reialme el 585. Ràpidament va vèncer l’usurpador, però no tornà el regne a Eboric, l’incorporà a l’estat visigot, assegurant la conquesta amb guarnicions militars i bisbes visigots en les principals ciutats sueves.

La frase

“El regne got que Leovigild llegava al seu fill Recared era tan extens, coherent i centralitzat como mai abans ho havia estat en el segle i mig llarg d’existència” (de l’historiador Luis Agustín García Moreno).

 

Anuncis

Pedro Berruguete, introduint el Renaixement italià a Castella

Paredes de Nava (Palència), vers 1450–Madrid?, 1503

Activitat: Pintura               

Àrea: Regne de Castella. Urbino

 

Gentilhome

Es coneixen poques dades amb certesa de Pedro Berruguete. De família de “hidalgos”, és a dir, de membres de l’estrat inferior de la noblesa, es creu que la seva formació inicial com a pintor es produí en algun taller del nord de Castella, dins de l’estil dominant del gòtic flamenc.

A Itàlia

Bona part dels experts defensen que Berruguete va estar-se uns anys a Itàlia, concretament a Urbino arran de la presència documentada el 1477 d’un artista dit “Perus Spagnuolus”, que vivia al palau ducal on treballava per Federico de Montefeltro, juntament amb el pintor flamenc Just de Gant. Les similituds estilístiques entre pintures d’Urbino i les posteriors de Berruguete fan plausible aquesta teoria.

Eclesiàstics

Quan torna a Espanya, probablement el 1484, l’activitat principal rau primer a Toledo, i després a Àvila, on pinta per a les catedrals, si bé la majoria dels treballs toledans s’han perdut. També va tenir com a clients destacats els dominics, sobretot el convent de Sant Tomàs, a Àvila, per qui va elaborar tres retaules i altres obres, gràcies a la relació amb el gran inquisidor Tomás de Torquemada.

pedroberruguete-sagradafamilia-fundaciogodia

La Sagrada Família (Fundació Godia, Barcelona)

Tria d’obres

Federico de Montefeltro i el seu fill (1476-1477?, Palau d’Urbino), retrat de la seva època italiana; L’anunciació, d’influència flamenca (posterior a 1495, cartoixa de Miraflores, Burgos); La Sagrada Família (vers 1500, Fundació Godia, Barcelona); Sis reis i profetes d’Israel, del cos inferior del retaule major de l’església de Santa Eulàlia (1490, Paredes de Nava).

L’estil

Berruguete és un artista que combina el gòtic hispanoflamenc amb elements renaixentistes italians, com ara el domini en la representació del cos humà en moviment, mantenint els fons daurats de la tradició castellana. Un tret que el caracteritza és el sentit narratiu, que li permet reexir en escenes complexes amb nombrosos personatges.

Un fet destacat, Acte de fe presidit per sant Domènec

Entre 1493 i 1499 Berruguete va pintar aquest quadre per al convent de Sant Tomàs, d’Àvila, actualment al Museo del Prado. Apareix el fundador dels dominics com a jutge inquisidor que commuta la pena d’un heretge que s’ha retractat mentre uns cremen a la foguera i altres esperen el mateix destí. Malgrat Domènec visqué centúries abans, l’escena reprodueix els actes de fe de la Castella del segle XV, si bé el pintor ha unit els actes de la sentència i la pena, quan en realitat es realitzaven en llocs diferents.

pedroberruguete-actedefepresiditpersantdomenec

Acte de fe presidit per sant Domènec (Museo del Prado)

L’anècdota

Alonso, fill de Pedro Berruguete, excel·lí també com a artista, però en l’escultura. Probablemente seguint els consells i l’exemple del progenitor, va residir uns anys de formació a Itàlia, en el seu cas a Florència, tornant també a terres castellanes per difondre allò après.

Alfons VIII de Castella, en lluita contra els almohades

Sòria, 1155 – Gutierre-Muñoz (Àvila), 1214

Activitat: Política     

Àrea: Regne de Castella

Minoria turbulenta

A la mort del seu pare, Sanç III de Castella (1158), Alfons només tenia tres anys, la qual cosa va generar un període convuls, protagonitzat per les lluites entre els grans llinatges dels Lara i els Castro, que es disputaven la tutela del príncep i el govern del regne. Alhora, els reis Ferran II de Lleó i Sanç VI de Navarra aprofitaren la debilitat castellana per engrandir els seus dominis respectius.

Amics i enemics

L’Espanya cristiana estava dividida en cinc regnes que s’aliaven o combatien uns contra els altres de manera intermitent. Castella s’enfronta a Lleó i Navarra per recuperar viles perdudes durant la minoria d’edat. Amb Aragó, pel tractat de Cazorla (1178) s’estableix un futur repartiment de l’Espanya islàmica, deixant pels catalanoaragonesos l’àrea mediterrània fins al nord d’Alacant. Un any abans, Alfons VIII va prendre Conca als sarraïns i hi establí uns furs, model per a les lleis d’altres ciutats conquerides.

L’anècdota

El 1170 el rei castellà es va casar amb la princesa Elionor Plantagenet. Amb aquell matrimoni Alfons VIII buscava l’ajut anglès per recuperar part de la Rioja, disputada amb Navarra. El 1179, aquella zona va passar definitivament a Castella,  fruit de l’arbitratge del rei anglès, sogre d’Alfons. Anys més tard, també va incorporar les senyories basques de Biscaia i Guipúscoa, abans navarreses. Tot i això, Alfons no obtingué mai el domini de la Gascunya (França), dot de la seva dona, que continuà sota domini anglès.

Batalla de las Navas de Tolosa, de F. van Halen (1864)

Un fet destacat, la batalla de las Navas de Tolosa

Les incursions per zona sarraïna provocaren la intervenció del califa almohade, senyor d’un imperi hispano-marroquí, que va vèncer al rei castellà a la batalla d’Alarcos (1195). Posteriorment Alfons, unit als reis d’Aragó i Navarra, liderà una ofensiva contra els invasors, anunciada pel papa com a croada. L’enfrontament decisiu es produí a las Navas de Tolosa (1212), amb victòria dels cristians, que afebliria l’imperi almohade i permetria dècades més tard la expansió definitiva per les valls del Guadiana i Guadalquivir.

Sant Domènec, pare dels predicadors

Caleruega (Burgos), 1170-Bolonya (Itàlia), 1221

Activitat: Religió

Àrea: Regne de Castella, comtat de Tolosa

 

L’anècdota

Els pares de Domingo de Guzmán, María de Aza i Félix de Guzmán, pertanyien a la noblesa castellana. D’acord amb la llegenda devota, poc abans d’infantar, la seva mare va tenir un somni estrany. Del seu ventre sortia un cadell de gos que portava a la boca una torxa encesa amb la qual semblava voler cremar tot el món. Així s’anunciava la vida futura de sant Domènec que amb les seves prèdiques despertaria arreu els cors adormits a la fe i els inflamaria d’amor.

Clergue

Els pares el destinaren a l’Església. Estudià primer a Gumiel de Izán (Burgos) on vivia un oncle eclesiàstic i després a Palència per estudiar arts liberals i teologia. Un cop ordenat prevere, fou professor de l’Estudi General de Palència i més tard canonge de la catedral d’Osma (Sòria).

D’ambaixador a predicador

Alfons VIII de Castella encomanà al bisbe d’Osma, Diego de Acebes, una missió diplomàtica. En els seus viatges per Europa, el bisbe, que anava acompanyat de Domènec, descobrí l’expansió de l’heretgia albigesa per Occitània. Presentada al papa la seva renúncia episcopal, a Montpeller (França) l’antic bisbe va coincidir amb la rica delegació pontifícia que fracassava en la conversió dels albigesos. Diego d’Osma  i Domènec propugnen una nova predicació com els apòstols: a peu, pobres, demanant almoina.  

Un fet destacat, la fundació dels dominics

Mort Diego d’Osma el 1207, Domènec continua l’apostolat entre els heretges occitans. Aplega al seu voltant un petit grup de missioners. Vers el 1215, amb el suport del bisbe de Tolosa de Llenguadoc, estableix una primera associació de religiosos en aquella ciutat. El 1216 el papa Honori III aprova el nou orde religiós de capellans predicadors, conegut com els dominics. Fins aleshores no existia cap associació d’eclesiàstics estable que pogués predicar arreu, sense limitacions, gràcies a l’aprovació pontifícia.  

L’expansió de l’orde

El 1217 Domènes dispersa la primitiva comunitat de dominics, enviant-los a diferents ciutats europees, com ara París o Bolonya, per tal que la predicació sigui més efectiva. El frare fundador viatja a peu per França, Itàlia i Espanya, revisant els convents creats i fundant-ne de nous. El 1220 i 1221 se celebren els seus dos primers capítols generals, que organitzen el nou orde religiós. Mort el 1221, Domènec fou canonitzat el 1234 pel papa Gregori IX.  

La frase

“Això és, germans estimats, allò que us deixo en possessió, com correspon a fills amb dret d’herència: tingueu caritat, conserveu la humilitat i posseïu la pobresa voluntària”  (de l’últim sermó de sant Domènec als seus frares).

Joana, la Beltraneja, la princesa destronada

Madrid, 1462-Lisboa, 1530

Activitat: Política

Àrea: Regne de Castella

 

Rumors

Joana de Castella va ser l’única descendent del rei Enric IV de Castella i Joana de Portugal. Les parladuries de la cort afirmaven que el monarca era impotent i que el progenitor d’aquella nena havia de ser, en realitat, el noble Beltrán de la Cueva, amant de la reina. D’aquí prové, doncs, el seu malnom amb què ha passat a la història. 

Indecisions 

Enric IV va reconéixer la seva filla com a princesa d’Astúries, ben aviat, a les Corts de Madrid del 1462. Tanmateix, la política errática i vacil·lant davant l’alta noblesa, característica del seu regnat, el va dur a desdir-se’n i proclamar la seva germana, la futura Isabel I de Castella, com a hereva al tron amb el Pactes dels Toros de Guisando (1468). Però el 1470 va revocar aquesta decisió i confirmà els drets de Joana, arran del casament d’Isabel amb Ferran, el príncep hereu de la Corona d’Aragó. 

Un fet destacat, el Tractat d’Alcaçovas (1469)

Quan morí Enric IV de Castella (1474), es disputaren la corona Isabel i Joana, promesa al rei Alfons V de Portugal (1475). La victòria dels enemics de Joana de Castella es plasmà en el Tractat d’Alcaçovas, pel qual el monarca portugués renunciava al tron castellà i a casar-se amb Joana. S’acordava també que ingressaria com a monja en un convent de Portugal. Complint això, amb 17 anys, Joana entrà al convent de clarisses de Coimbra.

 Convents i palaus 

Des d’aleshores visqué sempre a Portugal. Els acords dels reis portuguesos amb Isabel I de Castella, la Catòlica, garantiren que no podria abandonar mai la vida religiosa. De tota manera, amb els anys va gaudir de major llibertat, fins i tot amb estades a palau. A desgrat de la seva reclusió, mantingué el títol de reina, tal com reflecteixen els seus documents.  

L’anècdota

Morta Isabel I de Castella (1504), el seu vidu, Ferran II d’Aragó, volgué casar-se amb Joana. Els nobles castellans s’oposaven al govern del rei aragonès, partidaris de Felip, el Bell, el seu gendre. Ferran pretenia recuperar el domini de Castella a partir dels drets dinàstics de Joana, però les negociacions no arribaren a bon port. Joana va morir 25 anys més tard, en un palau de Lisboa, havent sobreviscut a tots els seus pretendents i rivals.

Isabel I de Castella, la reina catòlica

Madrigal de la Altas Torres (Àvila), 1451–Medina del Campo (Valladolid), 1504

Activitat: Política      

Àrea: Regne de Castella

 

Germanastra

Filla del rei Joan II de Castella, que fou succeït per Enric IV, germanastre d’Isabel. Durant aquest regnat, s’afeblí el poder monàrquic. Els opositors s’agruparen primer amb Alfons, germanastre d’Enric, i després al voltant d’Isabel. Enric resolgué la crisi, amb el pacte dels Toros de Guisando (1468), que reconeixia Isabel com a successora al tron, malgrat comptar el rei amb una filla petita, Joana. Per enfortir la seva posició, Isabel es casà amb Ferran, hereu de la Corona d’Aragó, el 1469.

Guerra civil

Retrat d’Isabel I de Castella, de Juan de Flandes

El matrimoni d’Isabel, sense el consentiment reial, comportà que Enric IV proclamés la seva filla Joana com a hereva al tron. Així doncs, quan va morir (1474), esclatà una guerra civil entre els partidaris d’Isabel i Joana, sostinguts per Aragó i per Portugal, respectivament. Malgrat els èxits inicials del rei portuguès, la batalla de Toro (1476) capgirà la situació, que va concloure amb la victòria del bàndol isabelí, confirmada pel tractat de pau amb Portugal (1479).

Reformes

El casament de Ferran i Isabel suposà la unió dinàstica dels regnes de Castella i Aragó. Els dos monarques exerciren el govern conjuntament, si bé sembla que Isabel incidí especialment en els afers religiosos. Van sotmetre els nobles, que mantenen el poder econòmic, però perden atribucions polítiques i judicials, substituïts per lletrats. Es reprimeix el bandolerisme amb la creació a Castella d’un cos “policial”, la Santa Hermandad (1476).

Una religió

En el pla religiós, la monarquia promou la reforma dels monestirs i el control eclesiàstic mitjançant el nomenament de prelats afins. Per garantir l’ortodòxia es crea el 1478 la Inquisició castellana, controlada pels monarques, que s’estendrà també a la Corona d’Aragó, cosa que la converteix en una de les poques institucions comunes als dos regnes. Perseguint la unitat religiosa, s’expulsa els jueus el 1492 i la política de conversió de la minoria musulmana provoca revoltes a les Alpujarras.

Un fet destacat, la conquesta del regne de Granada

Els Reis Catòlics van combatre contra l’últim estat musulmà de la península Ibèrica, el regne de Granada. Primer ocuparen el sector oriental, amb Màlaga (1487), després la zona est (Almeria, 1489) l, finalment Boabdil, l’últim rei granadí, capitulà i abandonà la capital el 1492. Aquell mateix any, Cristòfor Colom, amb l’ajut reial, emprengué l’expedició oceànica que el duria fins Amèrica.

La rendició de Granada, de F. Pradilla (1882)

L’anècdota

Als últims anys d’Isabel se succeïren les desgràcies familiars. El 1496 va morir Joan, el príncep hereu, a qui van seguir les morts d’una altra filla, Isabel (1498), i del net Miquel (1500). Per acabar-ho d’adobar, la seva filla Joana, que havia de succeir-la en el tron, mostrava senyals de bogeria.

Juan Manuel, el prosista castellà més noble

Escalona (Toledo), 1282–Còrdova, 1348?

Activitat: Literatura. Política

Àrea: Regne de Castella

 

Distincions

Popularment aquest aristòcrata se’l coneix com “el infante don Juan Manuel”. Fou un dels nobles més importants del regne, amb major nombre de senyorius, però no li correspon el títol d’infant de Castella, reservat als fills del rei. De fet, ell no va usar-lo mai. Fou el seu pare, Manuel, qui es titulà així, com a fill menor de Ferran III.

Cortesà ambiciós

Vassall dels monarques castellans Sanç IV, Ferran IV i Alfons XI, intervingué en les intrigues polítiques entre Castella i la Corona d’Aragó, ja que, d’una banda, era el principal senyor de l’antic regne de Múrcia, territori en disputa entre els dos estats, i d’altra, fou gendre de Jaume II, en casar-se amb Constança d’Aragó (1311).   

Rebel i reconciliat

Juan Manuel va viure greus conflictes amb Alfons XI. Quan el rei trencà l’acord de casar-se amb la filla de Juan Manuel, aquest s’alçà en armes el 1327, però durà poc la rebel·lió. El 1334 tornaren a la brega després que Juan Manuel negués l’ajut al rei en una campanya contra Gibraltar. Reconciliats, va prendre part en la batalla del Salado contra els benimerins (1340) i en la conquesta reial d’Algesires (1344). Poc després es va retirar de la vida pública.      

Un fet destacat, El conde Lucanor (1330-1335)

Obra mestra de la prosa castellana medieval, escrita per a l’educació dels cavallers. La primera part, la més extensa, comprèn el diàleg entre el conde Lucanor i el seu conseller Patronio, que respon les seves consultes sobre moral pràctica, mitjançant un conte. Aquestes històries provenen sobretot de la tradició oriental i de l’antiguitat clàssica. Els 51 contes mostren un estil personal definit per la claredat i la concisió, lluny dels enfarfegaments d’altres autors del seu temps.  

Tria d’obres

Libro del caballero y del escudero (1326), compendi de teologia, astronomia i ciències naturals, amb clara influència de Ramon Llull; Libro de los estados (1330?); i Libro de las tres razones (1345?), reivindicació del llinatge propi enfront el del seu oncle, el rei Alfons X.

L’anècdota

Cas insòlit entre els escriptors medievals, Juan Manuel es preocupà de la conservació dels seus escrits. Per això va fer guardar tota la seva producció en un convent de Peñafiel (Valladolid). Havia estat revisada per ell mateix, amb el propòsit que s’hi acudís com a font bàsica a l’hora de crear-ne noves còpies. Tristament, aquells manuscrits originals es van perdre. potser en l’incendi del monestir al segle XVIII.