Haakon IV de Noruega, un emperador nord-atlàntic

Noruega, 1204–Kirkwall (Regne Unit),1263

Activitat: Política   

Àrea: Regne de Noruega

 

L’anècdota

Bastard del rei Haakon III de Noruega i nat després de morir el progenitor, la mare Inga de Varteig va reclamar els drets al tron per al seu fill. Estava en perill de mort, en un lloc controlat pels enemics del rei difunt. El 1206 partidaris del rei Inge II, germà de Haakon II, del bàndol dels Birkebeiner, escortaren el petit Haakon cap a Trondheim, però toparen amb una tempesta de neu. Dos guerrers, amb esquís, el carregaren per dur-lo sa i estalvi fins al seu destí. Una cursa d’esquí noruega, la Birkebeinerrennet, recorda el fet.

Oncles

El rei Inge II va protegir el nebot per tal que en fos l’hereu. Després del seu traspàs (1217), Haakon el succeí en el tron, però la seva posició no estava consolidada a causa de l’edat ─tenia 13 anys─ i l’origen il·legítim. Un altre oncle, Skuli, cogovernà el país, però progressivament s’agreujà el conflicte entre Haakon i Skuli. Malgrat el casament de Haakon amb la filla d’Skuli (1225), finalment el sogre s’autoproclamà rei (1239). L’any següent Skuli fou derrotat i mort. Des d’aleshores Haakon regiria tota Noruega.

Pau duradora i lleis

El govern únic de Haakon IV posa fi a un segle de guerres civils i inicia l’anomenada edat d’or de la Noruega medieval. El monarca reforma el corpus legal per augmentar l’autoritat reial així com per fixar la successió al tron, reservada ara només als fills legítims dels sobirans i aprovada per l’Església. Ell mateix fou coronat per un cardenal el 1247. Haakon IV centralitza també l’administració, establint una cancelleria a Bergen, que esdevé la capital del reialme.

Sala Haakon, Bergen

Tractats i romanços

Haakon intervé en política internacional. Signa un primer tractat comercial amb Anglaterra (1217) i amb la ciutat de Lübeck (Alemanya, 1250), així mateix acorda diplomàticament les fronteres meridionals del regne amb el principat rus de Novgorod (1251). Seguint les modes d’altres corts europees, patrocina la traducció de literatura cavalleresca francesa, com ara el romanç de Tristany i Isolda, al noruec antic. També projecta grans edificis de pedra a Noruega, com la gran sala Haakon a Bergen, que perviu.

Un fet destacat, Grenlàndia i Islàndia sota sobirania noruega

A l’altra banda de l’Atlàntic, els colons escandinaus de Grenlàndia es declaren vassalls del rei Haakon IV el 1261. Un any més tard els imiten els pobladors d’Islàndia. Es comprometen al pagament d’un tribut anual a fi de sufragar el personal administratiu i militar dels territoris. Noruega ateny així la seva màxima expansió territorial. També compta, prop d’Escòcia, amb l’illa de Man, les Hèbrides i les Òrcades. El 1263 Haakon va morir durant una campanya contra Escòcia pel domini de les Hèbrides.

Anuncis

Valdès, heretge?

Lió? (França), actiu a l’últim terç del segle XII

Activitat: Religió

Àrea: Regne de França

 

L’anècdota

Es desconeix el nom exacte d’aquest personatge. Tradicionalment se l’ha anomenat Pere Valdès. No  obstant, a la documentació llatina més antiga se’l cita com “Waldo”, que ha estat traduït com Valdès (o Vaudès). Pel que fa al nom de Pere, la primera menció és d’època molt tardana, del 1368, per la qual cosa es creu que fou una invenció dels seus devots per equiparar-lo amb sant Pere, el primer seguidor de Jesucrist i cap de l’Església primitiva.

Viratge vital

Valdès era un ric mercader de la ciutat de Lió, fins que, segons les històries, va conèixer el relat de sant Aleix, un ric que la nit abans de casar-se, decidí canviar de vida, fent de captaire, dedicat a les bones obres i a la fe. També va colpir-lo el consell d’un capellà per obtenir la salvació, recordant-li el passatge evangèlic del jove deixeble ric amb Jesús: “Si vols ser perfecte, cuita a vendre els teus béns i dona’ls als pobres i tindràs un tresor al cel; en acabat, torna i segueix-me” (Mt 19, 21)

Un fet destacat, els Pobres de Lió

Vers 1173, Valdés repartí les seves propietats entre els pobres, va abandonar la dona i les filles, que van restar en un convent, per dedicar-se ell exclusivament a la predicació, vivint de l’almoina. De seguida, altres ciutadans lionesos seguiren el seu exemple, coneguts com els Pobres de Lió.  No és un cas excepcional en aquella època, paral·lelament neixen altres moviments que defensen la pobresa absoluta i el retorn a la simplicitat evangèlica, com el de Francesc d’Assís.

valdes-catedraldelio

catedral de Lió

Pobres i predicadors

Per encàrrec de Valdès, dos clergues tradueixen els evangelis a la llengua vernacla, per predicar-lo fàcilment. En temps de l’arquebisbe Guichard de Lió, el grup de Valdés és tolerat, però no obtenen el permís eclesial per poder predicar. Malgrat això, segueixen explicant els evangelis, i apel·len al papa. El 1179 Valdès marxa a Roma, on se celebra el III concili del Laterà. El papa Alexandre III accepta el seu estil de vida pobra, però no la llibertat de predicació, que exigeix l’autorització del clergat local.

Expulsió i pervivència                              

Valdés desobeeix i segueix ensenyant els textos  bíblics, per bé que es manté dintre de l’ortodòxia dogmàtica. Finalment, vers el 1182, el nou arquebisbe de Lió, Jean Bellesmains, els excomunica. Els valdesos — nom amb el qual seran coneguts— abandonen Lió. Al sínode de Verona (1184) el papa Luci III els condemna com a heretges, per la qual cosa són perseguits. No se sap quan va morir Valdès. Els valdesos formaren una nova Església que ha perviscut fins a l’actualitat, amb unes desenes de milers de fidels.

Guillem I, el conqueridor d’Anglaterra

Falaise (França), vers 1028–Rouen (França), 1087

Activitat: Política               

Àrea: Ducat de Normandia, regne d’Anglaterra

 

Canvis

Bastard de Robert I, duc de Normandia, el pare va reconèixer Guillem, quan era infant, com a hereu dels seus dominis. El succeí (1039), encara menor d’edat, i Normandia visqué anys d’anarquia, amb lluites entre barons. Amb l’ajut del rei Enric I de França, s’imposà a la noblesa a la batalla de Val-ès-Dunes (1047). Se succeeixen els èxits polítics: el casament amb la filla del comte de Flandes; el triomf sobre el rei francès, ara enemic, a Varaville (1057); i la incorporació del comtat veí de Maine.

Un fet destacat, la batalla de Hastings (1066)

Cosí del rei anglès Eduard, el Confessor, quan va morir sense fills (1066), va reclamar la corona, mentre els barons anglesos proclamaven rei el comte Harold de Wessex. Guillem desembarca sense oposició a Anglaterra. El 14 d’octubre té lloc la batalla a Hastings contra les tropes anglosaxones que tornaven del nord després d’haver derrotat un altre exèrcit invasor noruec. Aquí, en canvi, Guillem obté la victòria i el rei Harold és mort en el combat. El Nadal de 1066 és coronat rei d’Anglaterra a Westminster.

Tapís de Bayeux, amb imatges de la batalla de Hastings

Consolidació

Malgrat la resistència del grups dirigents anglosaxons, Guillem conquesta la resta del reialme, més difícil al nord que al sud del país. Va avortar als alçaments no coordinats de la noblesa indígena així com les invasions escoceses i daneses. Confisca les propietats dels caps rebels i així, vers el 1071, havia substituït la majoria de l’alta noblesa i de la jerarquia eclesiàstica per normands, alhora que remodela la societat anglesa amb la implantació del sistema feudal, bastint castells per al control del territori.

Fiscalitzant

Enforteix l’autoritat del rei, evitant crear dominis senyorials enormes i introduint en cada comtat un delegat reial, el “sheriff”. També ordenà la redacció d’un cens-cadastre que abasta tot el regne, el Domesday Book (1085) per conèixer els recursos humans i materials del país. El 1086 en l’assemblea de Salisbury la noblesa va haver de jurar-li fidelitat. Tot plegat, no evita noves revoltes a Anglaterra o Normandia, fins i tot dirigides pels parents. Va morir en una d’elles, per les ferides en caure del cavall.

L’anècdota

Actualment se’l coneix com a Guillem, el Conqueridor, però aquest sobrenom no va ser aplicat fins uns trenta anys després de mort i no s’imposà fins al segle XIII. Monarca controvertit, els seus partidaris l’anomenaven “el Gran” mentre els detractors l’apel·laven “Guillem, el Bastard”.

Bartolomé Bermejo, un gran pintor erràtic

Còrdova, vers 1445–Barcelona, vers 1501

Activitat: Pintura          

Àrea: Corona d’Aragó

 

Incògnites

Dels primers anys d’aquest artista només se sap que era cordovès, tal com ell ho indica en una de les seves pintures. Referent a la formació, és evident que va dominar la tècnica nova de la pintura a l’oli, per la qual cosa o bé va viatjar a Flandes per aprendre-la dels mestres que l’havien inventada, o bé va estudiar-la en una zona pròxima on s’aplicava, com València.

L’anècdota

El nom real del pintor era Bartolomé de Cárdenas, però en algunes obres signa com “Bermejo”, potser en relació amb algun tret físic. Si a Itàlia sovintejaven els àlies dels artistes, a la península Ibèrica, en canvi, eren estranys. Aquest tret diferent va en consonància amb el caràcter inconformista i poc convencional de Bermejo, que du una existència nòmada i amb fama d’incomplir els encàrrecs contractats, que el durien fins i tot a ser excomunicat quan no acabà un retaule a Daroca (Saragossa).

Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat

Amb prevenció i reconeixement

Entre 1468 i 1486 resideix successivament a València, Daroca, Saragossa i Barcelona. Uns defensen que era jueu convers, sempre sospitós, i això explicaria aquesta vida itinerant; de fet, a Daroca s’envolta de jueus convertits i la seva dona fou condemnada per la Inquisició. Generalment treballa associat a altres pintors locals —Martín Bernat a Saragossa, els Osona a València…— potser per evitar conflictes gremials com a nouvingut. Altres artistes imitaren les seves composicions.

Un nou estil

Bermejo, mestre consumat de la pintura a l’oli, obté en les seves figures efectes reeixits de profunditat, brillantor i transparència alhora que fa gala d’una rica gama de colors. Pintura realista, de vigoria plàstica, representant els temes religiosos tradicionals amb reinterpretacions creatives.

Tria d’obres

Sant Miquel (1468, National Gallery, Londres), pintat per a l’església de Tous (Ribera Alta); Taula central del retaule de Sant Domènec de Silos entronitzat, per a la parròquia homònima de Daroca (1474-1477, Museo del Prado); Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat (catedral d’Acqui Terme, Itàlia), encarregada per un mercader italià establert a València.

Un fet destacat, La Pietat Desplà (Museu de la catedral de Barcelona)

El 1490 va concloure la Pietat Desplà, la seva obra cabdal. Encomanada per Lluís Desplà, ardiaca de la catedral barcelonina i humanista. El tema de la Pietat, això és, Jesucrist mort a la falda de Maria, acompanyats aquí per sant Jeroni i el mateix Desplà, agenollat. Els envolta un magnífic paisatge detalladíssim, abundós de plantes i animals, amb una ciutat al fons.

Pietat Desplà

Per saber-ne més:

Judith Berg-Sobré.“Bartolomé de Cárdenas, el Bermejo”. L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006

Sant Miquel (National Gallery, Londres)

Ma Yuan, el pintor d’una cantonada

Hangzhou (Xina), vers 1160?-Xina, després de 1225

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Sud

 

Nissaga d’artistes

Els avantpassats de Ma Yuan, des del temps del seu besavi, havien treballat com a pintors cortesans de la dinastia Song. Ell va exercir aquell ofici a Hangzhou (Xina), la capital del regne, durant els governs dels emperadors Guangzong, Ningzong i Lizong. Sembla que es va dedicar exclusivament a la pintura, sense fer carrera política, rebent de Ningzong el cinturó d’or, una distinció honorífica de gran prestigi.

L’anècdota

Són nombroses les pintures atribuïdes a Ma Yuan que compten amb inscripcions o segells d’antics personatges de renom. Els senyals més nombrosos pertanyen a Yang, consort de l’emperador Ningzong i mecenes, però n’hi ha d’altres. A l’obra Dotze escenes d’aigua (Museu del Palau, Pequín) s’indica que va ser presentada als dos càrrecs més alts de l’administració civil i militar, cosa que demostra l’alta reputació de Ma Yuan a la cort imperial.

Escoles

Lògicament la seva pintura derivaria probablement de la tradició familiar, encara que mostra també la influència del pintor Li Tang, l’artista que enllaça l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme dels paisatges, amb la meridional, que té un enfocament més intimista. Al Sud, Ma Yuan i Xia Gui són els màxims representants de l’escola Ma Xia Jia, de caire més líric.

Estil

Les pintures de Ma Yuan són de petit format, amb simplicitat d’elements i composicions enginyoses en diagonal, sovint gens simètriques. S’amunteguen les figures en una de les cantonades inferiors, generant contrastos acusats amb les zones no pintades, accentuant-ho amb la combinació de la pinzellada fina i precisa dels contorns amb els efectes vaporosos i delicats de l’aiguada. Tot plegat, paisatges serens, més evocats que descrits.

Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera

Un fet destacat, Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera (Museu del Palau Nacional, Taipei)

Obra ben definidora del seu estil: no dibuixa una gran panoràmica sinó una petita escena, gairebé concentrant els pocs elements figuratius en la cantonada inferior esquerre de la composició. S’hi representa un home ben vestit, seguit del seu criat que du una cítara, prop de la soca d’un arbre de branques llargues i més lluny, dos ocells. S’ha suprimit el fons de paisatge, i domina l’espai buit, o gairebé, a la resta del quadre. A l’esquerra, dos versos de l’emperador Ningzong sobre flors i ocells.

Tria d’obres

Erudit que mira un salt d’aigua (Metropolitan Museum of Art, Nova York); Els quatre savis del mont Shang (Museu d’Art, Cincinnati); Albercoc (Museu del Palau Nacional, Taipei), una mostra de la seva pintura de flors; i Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant (Museu del Palau, Pequín).

Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant

Jabir ibn Hayyan, pioner de la química

Tus? (Iran), vers 721-Kufa (Iraq), vers 815

Activitat: Química   

Àrea: Imperi abbàssida

 

Entre Kufa i Bagdad

El pare d’Abu Musa Jabir ibn Hayyan fou executat com a rebel pel califa omeia quan ell era infant. Seguint les passes del pare apotecari, s’hauria format al Iemen en medicina, alquímia i filosofia abans de establir-se a Kufa (Iraq). Un cop els abbàssides van substituir els omeies com a califes, Ibn Hayyan s’instal·là a la capital, a Bagdad, d’alquimista i metge a la cort de Harun al-Raixid, protegit pels grans visirs barmèkides. Tanmateix, quan aquesta poderosa família va caure en desgràcia, Ibn Hayyan se’n tornà a Kufa.

Un fet destacat, la teoria del sofre i el mercuri

Segons aquest pensador àrab, el sofre i el mercuri tenen un paper rellevant a la natura. Aquests dos elements, combinats en proporcions diverses i amb diferent grau de puresa, generen tots els metalls. Per tant, cal descobrir la puresa perfecta i l’equilibri ideal entre el sofre i el mercuri per obtenir l’or, el metall més noble, que persegueixen els alquimistes.

Experiments

El principal llegat científic de Jabir ibn Hayyan rau en la importància que assigna a la pràctica de l’experimentació en l’alquímia. Treballa en un laboratori on utilitza equipament encara vigent, com la retorta o l’alambí, i aplica diverses tècniques bàsiques de la química moderna, entre elles la cristal·lització, la sublimació i la destil·lació, tot estudiant les reaccions químiques de les diferents substàncies.

Classificacions

Jabir ibn Hayyan proposa una primera classificació d’elements químics en tres categories. Distingeix els esperits, que s’evaporen amb l’escalfament, com ara l’arsènic; els metalls, mal·leables i que es fonen; i substàncies que es poden convertir en pols, per exemple, les pedres.

L’anècdota

En algunes bibliografies, les obres de Jabir ibn Hayyan —conegut en la cristiandat medieval com Geber— superen les tres mil. Les diferències notòries de vocabulari, estil i abast porten a concloure que moltes pertanyen a altres autors que adoptaren el seu nom per garantir el reconeixement acadèmic. Cas evident és el Fals Geber, un alquimista cristià dels segles XIII o XIV, que es fa passar per ell, amb uns textos d’estil i continguts que delaten els seus orígens, redactats en llatí, sense equivalents en àrab.

Ladislau II de Polònia, rei d’un estat nou

mort a Horodok (Ucraïna), 1434

Activitat: Política                                                     

Àrea: Gran ducat de Lituània, regne de Polònia

 

Paganisme

Jogaila era un dels dotze fills d’Algirdas, gran duc de Lituània. A la mort del progenitor (1377), es disputà el tron amb altres parents, com l’oncle Kestutis, a qui feu matar (1382) abans d’imposar-se finalment. Els seus dominis eren molt extensos, ocupant bàsicament territoris de les actuals Lituània, Bielorússia i Ucraïna. Com el seu poble i els seus predecessors, Jogaila practicava els cultes pagans ancestrals. 

Segell reial de Ladislau II de Polònia

Fe i corona

Pel tractat de Kreva (1385), el gran duc Jogaila va acceptar l’oferta dels barons polonesos de ser el nou sobirà de Polònia. Per això el 1386 es va casar amb Eduvigis, pubilla del difunt rei Lluís I, després d’haver-se batejat i amb la promesa de convertir els lituans a la fe catòlica. El mateix any fou coronat, adoptant el nom de Ladislau II de Polònia, i instaurant la dinastia dels Jagelló.

Un fet destacat, la batalla de Grunwald (o de Tannenberg)

Concentrat en els afers polonesos, a Lituània va haver de nomenar Vytautas, fill del seu oncle Kestutis, com a nou gran duc (1392), que governà amb gran autonomia, si bé sota la seva sobirania. La política hàbil del rei va permetre que, vidu d’Eduvigis (1399), conservés el tron de Polònia. El principal enemic, l’Orde Teutònic, un estat germànic a Prússia i la costa bàltica, fou vençut pels exèrcits polonesos i lituans a Grunwald (1410), que suposà la seva davallada militar i la fi de l’expansionisme germànic.   

Èxits polítics i culturals

Malgrat les diferències culturals significatives, la unió dels dos estats de Polònia i Lituània es mantindria durant segles. Ladislau va enfortir la seva posició, aprofitant l’afebliment de russos i tàtars a l’est, recuperà territoris d’Hongria i estengué la seva influència al sud-oest, amb el príncep de Moldàvia com a vassall. La fita cultural més important fou el restabliment de la universitat de Cracòvia el 1400.

L’anècdota

Els últims anys de regnat s’enterboliren pels conflictes amb el successor de Vytautas a Lituània, encara que va continuar la unió amb Polònia. El 1424, obtingué del seu quart matrimoni el príncep hereu que assegurava la pervivència de la dinastia. Ladislau II va morir de vell el 1434. Segons algun cronista, per culpa d’enfredorir-se una nit en una llarga passejada nocturna. S’hauria quedat massa al ras, escoltant embadalit el cant d’un rossinyol.