Santa Clara d’Assís, primant la pobresa

Assís (Itàlia), 1193-Assís, 1253

Activitat: Religió     

Àrea: Assís

 

Aristòcrata

De la noblesa benestant d’Assís, Clara era filla de Favarone di Offreduccio i Hortolana. Ben instruïda, sabia parlar i escriure en llatí. La família havia projectat casar-la, però Clara refusa la vida conjugal. A Assís, coneix sant Francesc i pren nota del seu complet canvi de vida inspirat en l’evangeli.

Deixar enrere

La nit del Diumenge de Rams de 1211 escapa de la casa familiar per anar a trobar a l’església de la Porciúncula a sant Francesc per seguir aquell model de vida. Francesc li talla els cabells, i ella es vesteix amb hàbit de penitent, senyals de la seva consagració a Déu. Clara resisteix les pressions familiars per tornar a la vida seglar i, d’altra banda, sense ingressar en un monestir convencional.

Monestir de Sant Damià

Sant Damià

Després de breus estades en altres comunitats, s’instal·la a l’ermita  de Sant Damià, restaurada per Francesc, als afores d’Assís. Allà hi viuria més de quaranta anys, fins a la mort, formant comunitat amb altres dones, entre elles dues germanes i la mare vídua. Sant Francesc els escriu una norma de vida, però van haver d’adoptar successivament la regla de sant Benet o altres inspirades en la benedictina, que no s’ajustaven al seu ideal, ja que permetien la possessió i administració de propietats.

Un fet destacat, la Regla de santa Clara

Clara va demanar al papa el privilegi de viure en completa pobresa i, concedit el 1228 per Gregori IX, i potser ja abans per Innocenci III, va oposar-se a la seva modificació, i per garantir-ho, finalment va redactar una regla pròpia, la primera escrita per una dona, aprovada per Innocenci IV el 1253. La seva regla insisteix en l’ideal franciscà: la pobresa, tant personal com comunitària, i la fraternitat, amb una comunitat igualitària i una abadessa que governa amb el consell obligatori de vuit germanes.

clarad'assis

La frase

 “No podran rebre ni tenir cap possessió o patrimoni, ni per a elles mateixes ni per a una tercera persona ni tampoc res que raonablement es pugui anomenar patrimoni: només un bocí de terra que sigui necessari per a l’honestedat i aïllament del monestir, i aquest terreny, que es conreï com a horta per a les necessitats de les germanes del monestir”.

“L’abadessa hi consultarà totes les germanes d’allò que cal tractar per a la utilitat i el bé del monestir, atès que sovint el Senyor revela al més petit allò que és millor” (fragments de la Regla de santa Clara).

L’anècdota

El 1255 fou canonitzada i el 1958 el papa Pius XII la proclamà patrona de la televisió, arran d’un fet succeït el 1252. Clara, malalta, no pogué assistir a la missa del gall, i, segons les biografies més antigues, va rebre el do místic de veure i sentir la missa celebrada a la basílica de Sant Francesc, a Assís.

Per saber-ne més:

Clara d’Assís. Paraules de llum, escrits de Clara d’Assís. Barcelona, 2004

Francesc Gamissans. Chiara d’Assís. Lleida, 2011

 

 

 

Joan Roís de Corella, cavaller lletrat i devot

Gandia, 1435–València,1497

Activitat: Literatura   

Àrea: Corona d’Aragó

 

Cap a València

Com altres famílies nobles, Ausiàs Roís de Corella i Aldonça de Cabrera van deixar Gandia i s’instal·laren a València, atrets per la puixança de la ciutat. Allà creix Joan, el primogènit. Als 21 anys és armat cavaller, però no s’orienta cap a les activitats pròpies dels nobles, la milícia o la diplomàcia, sinó que es dedica a les lletres i a l’estudi de la teologia, però sense cap interès per la carrera eclesiàstica.

Joan Roís de Corella, de Manuel Boix (1985)

Noble i clergue

De jove ja participa en la vida cultural de la ciutat, on gaudeix de fama i reconeixement. Després de nombroses aventures amoroses, entre 1462 i 1469 conviu amb Isabel Martines de Vera, de qui té dos fills, si bé mai no es van casar. Es doctora en teologia el 1469, i comença a predicar a la ciutat, però les autoritats eclesiàstiques li ho prohibeixen. Des del 1470 reprén aquesta activitat, després de rebre la tonsura i els ordes menors; és a dir, esdevé clergue, però no es fa mai capellà.

Lletres

Tota la seva producció és en català, i bona part té un propòsit moral. Inclou poemes lírics, narracions i textos on combina la prosa i el vers. No adopta el català col·loquial, el seu estil es elegant i artificiós, de sintaxi complicada, amb recursos retòrics abundants, promovent un model refinat de llengua culta.

Un fet destacat, Tragèdia de Caldesa

Aquesta obra escrita el 1458, una de les més reeixides de Roís de Corella, té un títol enganyós: no es tracta d’una obra de teatre, sinó d’una novel·la sentimental breu. L’autor narra la seva decepció amorosa per l’engany de Caldesa, la seva amant, festejant amb un altre home. Escrita en primera persona, l’autor inclou versos per expressar el dolor i la decepció de manera més vehement.

Tria d’obres

Medea, narració moral de tema mitològic; Triomf de les dones (vers 1460), defensa del gènere femení, argumentada hàbilment a partir de les crítiques misògines; Vida de santa Anna (vers 1463); i la traducció al català de Vita Christi, de Ludolf de Saxònia.

La frase

“Si muir per vos, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir,

si no girau

les vostres ulls, que em vullen dir

que ja no us plau

que io per vos haja a morir” (fragment de Balada de la garsa i l’esmerla)

 

Per saber-ne més:

http://www.escriptors.cat/autors/roisj/pagina.php?id_sec=3501 (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Abel Soler. Joan Roís de Corella (1435-1497), síntesi biogràfica i aportació documental. València, 2014

Guardar

Túpac Inca Yupanqui, eixamplant l’imperi incaic

Perú, vers 1440?–Perú, 1493

Activitat: Política  

Àrea: Imperi inca

 

Un fet destacat, la conquesta del regne chimú

En vida del seu pare l’emperador Pachacuti, des del 1460 aproximadament, Túpac Inca Yupanqui ja comandava l’exèrcit incaic. Va expandir l’imperi cap al nord fins topar amb el regne chimú, a la costa nord peruana. Cap el 1470 aconseguí la rendició de Chanchan, la capital chimú, amb la qual cosa posava fi a l’altre gran estat de l’àrea andina. Els inques absorbiren molts elements de la cultura chimú ja que grups d’artesans d’aquest poble, molt destres en orfebreria i ceràmica, van passar a treballar a Cusco, la capital imperial.

De nord a sud

El 1471 Túpac Inca Yupanqui succeí al seu progenitor. Era el tercer fill, però en la cultura inca no existia el dret de primogenitura en l’accés al tron. Al llarg del seu regnat afegeix extensos territoris a l’imperi. Al nord s’estén fins a l’actual Equador, i al sud, arriba al Xile septentrional i al noroest d’Argentina mentre que a l’est limita amb la selva amazònica.

L’anècdota

D’acord amb la crònica de Pedro Sarmiento de Gamboa, que recull fonts inques poc després de la conquesta, durant el regnat d’aquest monarca es va organitzar una llarga expedició naval per l’oceà Pacífic que arribà a les illes de Hagua Chumbi i de Nina Chumbi. Alguns experts aventuren que podien ser les illes Galápagos; altres, en canvi, apunten més lluny, cap a la Polinèsia.

Continuador

Aquest sobirà inca manté les mesures dictades pel seu pare per consolidar l’imperi. Així doncs, practica el “mitmac”, és a dir, el trasllat massiu de poblacions lluny del seu lloc de procedència, i el culte generalitzat del déu Viracocha, incorporat als panteons dels pobles sotmesos com a déu suprem. Construeix ponts i calçades per millorar les difícils comunicacions, així com edificacions administratives i militars per a l’organització i defensa de l’estat imperial. Mort el 1493, el succeí el seu fill Huayna Cápac.

 

 

Al-Khansa, la poetessa beduïna

Aràbia Saudita, últim quart del segle VI-després de 644?

Activitat: Literatura    

Àrea: Medina

 

Desert

al-Khansa, de Khalil Gibran

Tumadir bint Amr és coneguda amb el sobrenom d’al-Khansa, que significa “de nas xato” o bé “gasel·la”. Pertanyia a la tribu dels Sulaim, que vivien al desert, al Najd, al centre d’Aràbia, nascuda dins d’una família il·lustre i rica, de la qual procedien diversos caps tribals.

Un fet destacat, les elegies fúnebres per als germans

Sovint enfrontades les tribus àrabs del desert, Sakhr i Muawiyya, germans d’al-Khansa van morir en aquests combats tribals. Tradicionalment les dones eren les encarregades de plànyer els morts, i al-Khansa crea poemes per honorar els germans i el pare difunts, que assoliran gran difusió.

La frase

“Érem com dues branques nascudes del mateix tronc,

on creixia la vegetació amb gran ufana.

Però quan un se sorprèn de les arrels profundes,

i del brancatge dens, carregat de fruits,

un destí cruel arrenca una de les branques.

El temps no respecta res, no perdona res”

Una nova fe

Probablement el 629 una delegació de la tribu dels Sulaim, es trasllada a Medina i allà, en presència de Mahoma, es converteixen a la nova fe. Segons la tradició, al-Khansa, hi participà, vestida amb les robes de dol que sempre duia, i el Profeta va celebrar els seus versos. Els fills d’al-Khansa van participar en les guerres per expandir la nova religió. Quatre d’ells moriren a la batalla de Qadisiyya (636), per la qual cosa el califa Umar hauria concedit una pensió a la mare.

Fama

L’alta reputació dels poemes d’al-Khansa s’ha mantingut al llarg dels segles. Van ser aplegats al segle IX, formant un recull d’uns mil versos. Les seves composicions, totes de caire elegíac (“marthiya”), generalment breus, mostren una alta càrrega emotiva amb una expressió rica, plena d’imatges innovadores, dotades de tendresa o de força i violència. Hi és present el lament i la pena inconsolable davant la mort.

Guardar

Guardar

Guillaume de Machaut, musicant l’Ars Nova

Reims? (França), vers 1300–Reims?, vers 1377

Activitat: Música      

Àrea: Regne de França

 

Ben acompanyat

Guillaume de Machaut (o Machault) potser va estudiar teologia a París, pels volts de 1323 entrà al servei de Joan de Luxemburg, rei de Bohèmia, a qui acompanyaria en els seus combats per Europa: Lituània, Flandes, Itàlia… Gràcies al seu senyor, obtingué del papa una canongia a Reims, on s’establiria el 1340. Mort Joan de Luxemburg a la batalla de Crécy (1346), seguí vinculat a reis i grans nobles, com Carles II de Navarra, Carles V de França i el duc de Berry; els dos últims, fins i tot, el visitaren a casa seva.

Músic i escriptor

Per bé que ha passat a la posteritat per la seva música, Machaut fou també un poeta acreditat. En realitat, la seva producció més abundant és literària, i part de les seves 142 peces musicals s’intercalen enmig de poemes narratius. Majoritàriament són de caràcter profà i la temàtica dominant és l’amor cortès.

Recursos

A l’hora de compondre, Machaut incorpora els ensenyaments de Philippe de Vitry, principal teòric d’un nou moviment musical, l’Ars Nova, que crea una notació musical més precisa. Conrea els “lais” i “virelais”, cançons a una sola veu, però el gruix  de la seva obra és polifònica, integrada sobretot per rondós, balades i motets. En aquestes composicions combina el lirisme dels versos amb la sofistificació rítmica, buscant una major expressivitat.

Un fet destacat, la Messe de Notre Dame

La missa dedicada a la mare de Déu és l’obra més extensa de Machaut. Escrita vers el 1362, aquesta obra polifònica a quatre veus constitueix el primer exemple d’una missa feta per un sol autor, amb les seves sis parts —Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus, Agnus Dei i Ita missa est— concebudes com una unitat, amb elements relacionats.

Tria d’obres

Le remède de Fortune (El Remei de la Fortuna, 1340-1341), poema narratiu on s’intercalen set peces musicals; Confort d’ami (Consol d’amic, 1357), poema dedicat al rei de Navarra durant el seu captiveri; Hoquetus David, peça instrumental a tres veus; i el rondó Ma fin est mon commencement.

L’anècdota

Als seixanta anys va entaular una relació sentimental amb Péronne d’Armentières, una jove d’uns vint anys, atreta —segons Machaut— per la fama del músic. Parla vivament  d’aquesta passió amorosa en el llibre Voir dit (Dit veritable, 1362-1365), si bé alguns experts creuen que és un artifici literari i neguen el caràcter autobiogràfic de l’obra.

 

Per saber-ne més:

Música. Messe de Notre Dame. Agnus Dei

https://youtu.be/bHRAYbgdxew

Guardar

Alfons VI, obrint Lleó i Castella a Europa

n. vers 1040?-Toledo, 1109

Activitat: Política   

Àrea: Regne de Lleó i Castella

 

Perdent i guanyant trons

Segon fill de Ferran I de Lleó i Castella, en morir el seu pare (1065) rep el regne de Lleó mentre Sanç, el primogènit, governa Castella, i Garcia, Galícia. Descontent, Sanç lluita contra els germans per reunificar l’herència paterna. Derrotat a Golpejera (1072),  Alfons perd el regne i marxa a l’exili, a Toledo. Tanmateix, partidaris d’Alfons s’oposen al nou rei lleonès i es fan forts a Zamora. Mentre assetja la població, Sanç és assassinat, i Alfons recupera el tron i esdevé també rei a Castella.

L’anècdota

D’acord amb una llegenda, la mort de Sanç va suscitar entre els notables castellans la sospita que Alfons havia participat en el magnicidi. Per això, abans de ser reconegut com a rei de Castella, l’obligaren a jurar la seva innocència en aquell crim a l’església de Santa Gadea (Burgos). Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, fou l’encarregat de preguntar al monarca; d’aquí derivaria l’odi reial cap aquell cabdill castellà. Aquesta història que pretén explicar l’exili del Cid, revela les pugnes històriques entre lleonesos i castellans.

Un fet destacat, la conquesta de Toledo

Alfons VI emprèn la conquesta de nous territoris musulmans al sud, a costa dels estats islàmics. La fita més destacada és l’ocupació del regne de Toledo i la seva capital (1085), amb la qual cosa la frontera se situa a la vall del Tajo. Paral·lelament, s’organitza el territori, concedint furs a ciutats com Burgos, Sepúlveda i Logronyo, alhora que es restauren antigues diòcesis i les seus arquebisbals de Braga i, sobretot, de Toledo.

Corrents ultrapirinencs

Aquest rei intensifica les relacions amb altres països europeus, potenciant, per exemple, la pelegrinació a Sant Jaume de Galícia i els contactes amb l’orde monàstic de Cluny. Seguint les disposicions papals, el concili de Burgos (1080) decreta la substitució de la litúrgia pròpia mossàrab per la romana. Es difon l’art romànic. En l’àmbit domèstic, ell i les seves filles es casen majoritàriament amb nobles de França.

L’embat almoràvit

Vist l’expansionisme d’Alfons VI i els tributs aclaparadors que imposa als regnes de l’Espanya musulmana, aquests demanen la intervenció de l’imperi almoràvit, l’estat islàmic que domina el Magreb. El 1086 els almoràvits derroten el rei lleonès a Sagrajas i el tornen a vèncer a Consuegra (1107) i Uclés (1108), on mor Sanç, el fill mascle d’Alfons VI, per la qual cosa heretarà la corona la seva filla Urraca.  Malgrat aquests fracassos, les pèrdues territorials són escasses: Consuegra, Ocaña, Conca…

Guardar

Joan Escot Eriúgena, filòsof original i aïllat

Irlanda, vers 810?–França?, vers 877

Activitat: Filosofia    

Àrea: Regne de França

L’anècdota

En un dels seus manuscrits ell es defineix com a “eriúgena”, és a dir, nascut a Irlanda. Els seus contemporanis l’anomenaven “scotus”, que significava el mateix ja que en aquells segles Irlanda era coneguda com la “Scotia Maior” . Va formar-se a l’illa natal, i més tard, seguint l’exemple de molts altres intel·lectuals irlandesos, va establir-se al continent.

Mestratge

S’està a França, a la cort de Carles II, el Calb, net de Carlemany. Mestre de l’escola palatina des del 847, aproximadament, destaca per la seva erudició: llegeix, entre altres, Ciceró, sant Agustí, Boeci i sant Isidor, domina la dialèctica i sap el grec, cosa que li permet conèixer i traduir obres dels antics pares de l’Església oriental, com sant Gregori de Nissa i Màxim, el Confessor.

Entre controvèrsies i traduccions

Intervé en polèmiques teològiques contra el monjo Godescalc d’Orbais, però les seves tesisi són condemnades. Amb tot, el rei Carles II no el deixa de banda, i sota la seva protecció, sembla que viu des d’aleshores a l’abadia de Sant Medard de Soissons. Vers el 860, el rei li encomana la traducció de les obres del Pseudo-Dionís Areopagita, un filòsof grec que influirà decisivament en el seu pensament. També es coneixen poemes d’Eriúgena en honor del monarca carolingi.

Un fet destacat, Periphyseon (o Sobre la divisió de la natura, 864-866?)

Aquest tractat suposa el primer sistema filosòfic original i profund d’un autor medieval per explicar el món i donar raó dels dogmes cristians. Adopta el neoplatonisme de l’antiguitat, però canvia la seva concepció immutable per una cosmologia dinàmica: Déu crea les idees i, a partir d’aquestes, l’univers, i a la fi dels temps tot retornarà a Déu. Aquest procés de tornada, interromput pel pecat, es reprèn amb la redempció de Crist. Figura aïllada, no hi ha filòsofs occidentals equiparables fins dos segles més tard.

Tria d’obres

Sobre la predestinació divina (vers 851), el tractat teològic contra Godescalc d’Orbais; la traducció al llatí del Llibre sobre la creació de l’home, de Gregori de Nissa; Exposició sobre la Jerarquia celestial, de sant Dionís  (vers 865-870?); i Comentari sobre l’evangeli de sant Joan, obra incompleta, dels darrers anys.

La frase

“No existeix cap autoritat veritable si no coincideix amb la veritat descoberta mitjançant la raó, encara que sigui una autoritat recomanada i transmesa per a utilitat de les futures generacions pels sants pares” (extret de Periphyseon)

Guardar

Guardar