Dong Yuan, el paisatgista clàssic

Jinxian, Xina, vers 900- Jinxian, Xina, 962

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Tang del Sud

 

Funcionari

Poc se’n sap de la vida de Dong Yuan (o Tong Yuan). Va viure principalment a Nanquing (Xina) i exercí un càrrec públic que gestionava els jardins de la cort, durant el regnat de Li Jing, i probablement li facilitava la contemplació i estudi de la natura. Ja tenia fama com a pintor el 937, quan se li encarrega una pintura del mont Lu.

Mestratge

Durant la dinastia Tang (618-907) es desenvolupa la pintura paisatgística que, en temps de Dong Yuan esdevé el gènere pictòric més prestigiós. La fama d’aquest artista és pòstuma. Passats uns dos segles se’l revaloritza, però és sobretot des de la dinastia Yuan (1279-1368) quan es difon l’estudi i còpia de la seva obra. En temps dels Ming (1368-1644), l’escola pictòrica del Sud el considera el seu predecessor i el mestre del paisatge, per antonomàsia.

Rius Xiao i Xian

Estil

Influït per mestres antics, pinta paisatges amb els verds i blaus típics de Li Sixun, o monocroms, amb la tècnica de l’aiguada de tinta, de Wang Wei. Reprodueix les terres meridionals de la conca del riu Yangzi. Muntanyes i rius, amb contorns indefinits, modelats amb pinzellades llargues i ondulades, o tocs de tinta molt diluïts per reflectir la gradació de la llum. Dong Yuan expressa l’atmosfera tranquil·la d’un lloc, no els detalls. L’obra Rius Xiao i Xian (Xiaoxiang tu) n’és un exemple.

La frase

“Aplica el pinzell de manera tan basta que la pintura no té sentit si s’examina de prop, però quan es mira des de la distància és viva i evocadora, com si fos un conte de fades”, de Shen Kuo, polígraf del segle XI.

Un fet destacat, Festival per invocar la pluja  (Long xiu jiaomin tu)

Aquesta pintura policroma sobre seda mostra, a vista d’ocell, una panoràmica clara i serena, de corrents fluvials que es perden a la llunyania entre suaus turons. Difereix dels treballs dels artistes coetanis del Nord,  que capten els paisatges des de terra, amb muntanyes tortuoses que impedeixen veure l’horitzó. Malgrat el títol, les figures humanes són molt secundàries a la composició, manifestant la importància superior de la natura.

Festival per invocar la pluja

Anuncis

Utman, el tercer califa

Medina (Aràbia Saudita), mort 656

Activitat: Política

Àrea: Primer califat

 

El primer aristòcrata

Ric mercader, pertanyia al clan dels omeies, el més poderós de La Meca. Malgrat l’hostilitat omeia davant la predicació de Mahoma, Utman ibn Affan es convertí vers el 620, en el primer del grup dirigent de la ciutat a abraçar la fe islàmica. Amb tot, el paper polític d’Utman durant aquesta primera etapa no fou gaire significatiu.

L’anècdota

Un dels sobrenoms amb què es coneix aquest califa és “el de les dues llums”. Aquest apel·latiu fa referència al seu matrimoni amb dues filles de Mahoma. Agraït per la seva conversió, el Profeta va casar-lo primer amb Ruqayya i quan va morir el 623, amb Umm Kulthum.

Conquestes

Ja era vell quan fou elegit califa a la mort d’Umar I (644) i mantingué els primers anys l’expansió de l’imperi islàmic. Consolidà Egipte i des d’allà conquerí al sud Núbia i a l’est Tripolitània, i assegurà definitivament Pèrsia, després de la mort del rei sassànida Yezdegerd III (651). Un tret diferenciador d’aquest califat és l’enfortiment del poder naval, que es tradueix en l’ocupació temporal d’illes com Xipre i Rodes.

Un fet destacat, la codificació de l’Alcorà

Utman encarregà la redacció de la primera versió oficial del llibre sagrat que fins aleshores s’havia transmès sobretot oralment. Zayd ibn Tabit, antic secretari del Profeta, se n’ocupà, recollint i comparant les diverses fonts. Va ordenar el text per sures (capítols) d’extensió en ordre creixent. Vers el 653, el califa va establir la  revisió definitiva i ordenà que es cremessin les altres variants. Aquell text canònic, que assegurà la unitat de l’Islam, és el que ha arribat fins als nostres dies.

Entre parents

Prosseguí la política interior d’Umar I encaminada a constituir un poder central fort per mantenir la unitat de l’imperi. Així, per garantir la fidelitat dels territoris més allunyats, substituí governadors provincials per membres del clan omeia, com Muawiya, nou governador de Síria, als quals beneficia amb escreix.

Mort

A partir del 650 esclataren revoltes a l’imperi, sobretot a Egipte i l’Iraq, fruit del seu nepotisme i la corrupció dels seus parents així com de les rivalitats amb altres clans àrabs i l’oposició de familiars del Profeta, com ara la vídua Aixa o el cosí Alí ibn Talib, que l’acusaren d’haver alterat l’Alcorà. El 656 fou assassinat a Medina.

 

 

Vittorino da Feltre, la renovació pedagògica humanista

Feltre (Itàlia), 1378?–Màntua (Itàlia), 1446

Activitat: Educació   

Àrea: Màntua

 

A la universitat

Vittorio Ramboldini fou conegut com Vittorino da Feltre, el nom del seu lloc d’origen. Es traslladà a Pàdua per estudiar a la universitat retòrica i filosofia. Va aprendre grec a Venècia, i s’instruí també en matemàtica. Més tard, com a professor va treballar en aquelles dues ciutats.

Un fet destacat, l’escola Casa Giocosa

El 1423 el senyor de Màntua, Gian Francesco Gonzaga, li confià l’educació dels seus fills. Vittorino acceptà la feina després que li garantís completa autonomia en la seva activitat pedagògica i li permetés instal·lar-se lluny de la cort. Va establir una de les primers internats d’Europa en una vil·la dels Gonzaga, prop de la ciutat, Casa Giocosa, on durant vint anys Vittorino posà en pràctica la pedagogia humanística.

Alumnat

A banda dels fills del marquès de Màntua, va tenir a l’aula els plançons d’altres famílies aristocràtiques, com els Montefeltro, o d’intel·lectuals il·lustres, com Francesco Filelfo i Poggio Bracciolini, i també de no italians. Dels setanta alumnes de l’escola,  n’hi havia d’altres grups socials menys afavorits, fins i tot provinents de famílies pobres, triats aquests pel seu talent, que rebien el mateix tracte i ensenyament que la resta.

Matèries

La finalitat de l’escola no és l’aprenentage de disciplines relacionades directament amb una activitat professional futura, sinó una formació global i el creixement harmònic — intel·lectual, físic i moral— dels nois. S’hi estudien els clàssics grecollatins, sense ometre la religió cristiana. Es tracten també les ciències naturals, la matemàtica o la música. També pren ara una importància molt destacada l’educació física, amb exercicis gimnàstics i de lluita, que s’alternen amb les disciplines intel·lectuals.

Docència

Vittorino da Feltre conviu amb els seus alumnes i personalitza l’ensenyament d’acord amb l’edat i les capacitats de cada alumne. Rebutja els càstigs corporals. Gràcies a la fama de l’escola, després de l’òbit del fundador, Casa Giocosa va perviure durant vint anys més.

La frase

“Vittorio da Feltre, matemàtic summe i pare de totes les humanitats” (inscripció d’una medalla amb la seva efígie, de l’artista Pisanello)

Wolfram von Eschenbach, el poeta del cavaller ideal

Eschenbach? (Alemanya), vers 1170–m. 1220

Activitat: Literatura     

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Noble

Procedia de Baviera, tal com ho manifesta en algun dels seus versos —“wir Beier” (nosaltres els bavaresos)— i era membre de la baixa noblesa, però sense gaires recursos. Com a cavaller va estar al servei de diferents magnats, entre ells Hermann, landgrau de Turíngia. En la seva cort es relaciona amb Walther von der Vogelweide, l’altre gran poeta alemany del seu temps, i segons la tradició haurien participat en un concurs poètic a Wartburg (Alemanya), el 1207.

Un fet destacat, Parzival

La seva principal obra és un extens poema èpic, de gairebé 25.000 versos, sobre la història de Parzival, un cavaller del rei Artús que al final esdevé rei protector del sant Greal. El tema està basat en un relat de Chrètien de Troyes, però l’amplia i li dóna un enfocament espiritual. El poema narra el procés de creixement d’un jove ignorant fins a la seva transformació en un cavaller cristià, coratjós i humil, sotmès a la voluntat de Déu.

Versos

El llenguatge del poeta és vigorós, sense refinaments estètics, de vocabulari ric i frases de sintaxi complicada. Amb detall descriu paisatges, ambients cortesans, escenes de batalla i tant mostra passatges còmics, com altres de transcendents, que manifesten una profunda espiritualitat.

Cançons

A banda d’altres dos poemes narratius incomplets —que són Willehalm, sobre el comte Guillem I d’Aquitània, i Titurel, preqüela de Parzival— va conrear també la lírica. Com a trobador alemany,  com a Minnesänger,  es conserven algunes cançons, cinc de les quals pertanyen al gènere de  cants de l’alba (“Tagelied”), composicions que se situen en néixer el dia, quan els enamorats han de separar-se perquè viuen una relació amorosa secreta i il·lícita, expressant la dolcesa de la nit i l’amargor del comiat.

L’anècdota

Richard Wagner va compondre l’òpera Parsifal (1882), inpirada en el gran poema èpic de Wolfram von Eschenbach. No acaba aquí la relació del músic amb l’autor medieval ja que abans l’havia convertit en un dels personatges de l’òpera Tannhäuser (1845), on Wagner recrea el concurs poètic i musical de Wartburg, de 1207.

Roger Bacon, l’escolàstic del mètode experimental

Ilchester? (Gran Bretanya), vers 1214–Oxford (Gran Bretanya), vers 1292

Activitat: Filosofia       

Àrea: Regne d’Anglaterra, Regne de França

 

Estudiant i docent

De família acomodada, va estudiar a la universitat d’Oxford i més tard amplià estudis de filosofia a París. A la capital francesa, com a professor de lògica, fou un dels introductors de la metafísica i la filosofia natural d’Aristòtil. Entre 1249 i 1251 va viure altre cop a Anglaterra. La relació amb Adam Marsh, amic del bisbe de Lincoln,  Robert Grosseteste, promogué el seu interès per les matèries d’estudi d’aquests filòsofs, com els treballs d’òptica i de ciència experimental.

Framenor

Vers el 1257 es feu franciscà, probablement a París, seguint l’exemple dels dos filòsofs anglesos esmentats abans. Arran del seu mestratge poc convencional, amb idees heterodoxes sobre alquímia i astrologia, el superior dels franciscans va apartar-lo un temps, a finals de la dècada del setanta, de la vida pública, reclòs al convent. El 1279 se’n tornà a Oxford, on reprengué la seva activitat intel·lectual.

Un fet destacat, Opus maius

Estàtua de Roger Bacon a Oxford

Obeint un encàrrec del papa Climent IV, el 1267 li va trametre una sèrie d’escrits acadèmics, el més extens dels quals fou l’Opus maius (Gran obra). Propugna per a una millor propagació i defensa de la fe la reforma dels estudis universitaris, introduint, entre altres mesures, l’estudi de les llengües bíbliques i l’àrab, així com de les ciències experimentals. En aquesta obra exposa bona part dels seus coneixements sobre filosofia, matemàtica, òptica, ètica …

Precursor

Bacon nega el valor de l’autoritat i la tradició en el coneixement de la natura. Defensa l’observació directa i l’experimentació per estudiar-la, així com l’aplicació de les matemàtiques, però no com un fi en si mateix sinó com a mitjà per dominar les forces secretes de la naturalesa i apropar-se a Déu, ja que tota la realitat revela la divinitat.

L’anècdota

A banda de ser el primer a descriure de manera detallada la fabricació de la pòlvora i de seguir els treballs de l’àrab Alhazen en òptica, va imaginar màquines futures que volarien com els ocells o ginys terrestres sense tracció animal que es mourien a velocitats inimaginables.

Esteve Dusan, l’emperador serbi

Kosovo o Sèrbia?, vers 1308–Prizren? (Kosovo), 1355

Activitat: Política  

Àrea: Imperi serbi

 

Es repeteix la mateixa història

Esteve Uros IV de Sèrbia, més conegut com Esteve Dusan, havia nascut mentre governava el seu avi, Esteve Uros II Milutin. El pare de Dusan es rebel·là contra el rei, però fou derrotat i va patir l’exili, amb la dona i el fill. Visqueren a Constantinoble fins el 1320, quan van ser perdonats. El 1322, mort Milutin, el pare fou rei de Sèrbia, però Esteve Uros III Decanski no governaria molt de temps. Esteve Dusan, després de la victòria sobre els búlgars a Belvazhd (1330), s’hi enfrontà i el destronà l’any següent.

Conquestes

Aprofitant la feblesa d’estats veïns, el monarca emprèn una política expansionista, que duplica l’extensió del regne amb la conquesta d’Albània, Macedònia i el nord de Grècia. Esdevé l’estat hegemònic als Balcans, estès del Danubi fins al golf de Corint, amb capital a Prizren (Kosovo). El 1346 Esteve Dusan fou coronat com a tsar de serbis i grecs. Introduí estructures administratives i polítiques, seguint models bizantins. Establí una mena de monarquia dual, amb cancelleries diferents per als dominis eslaus i grecs.

Un fet destacat, el  Dušanov zakonik  

Durant el seu regnat fou codificada la llei dels serbis. El 1349 a Skopje es promulgà el zakonik (codi) de Dusan, una compilació legal que comprenia unes dues-centes disposicions, tant civils com canòniques, molt influïda pel dret bizantí. Incideix en el dret penal i les relacions entre els grups socials. Aquesta obra legislativa sobreviuria al seu creador, vigent fins a la fi de l’estat serbi medieval.

Església

D’acord amb la puixança del nou estat, el 1346 Esteve Dusan convocà una gran assemblea eclesiàstica que transformava l’antic arquebisbat serbi de Peć  (Kosovo) en patriarcat, que estenia la seva jurisdicció també per les terres gregues conquerides, com el mont Athos. El patriarca de Constantinoble, que perdia part del seus territoris, excomunicà el sobirà serbi i el nou patriarca el 1350, però la condemna no va tenir efectes reals.

L’anècdota

Esteve Dusan va morir sobtadament el 1355. Poemes èpics i cròniques del segle XVII afirmen que l’òbit es produí durant una ofensiva contra l’imperi bizantí, amb l’objectiu final de conquerir Constantinoble. Alguns investigadors refuten aquesta tesi. La documentació palatina mostra que el rei no estava en campanya, per a la qual no comptava ni amb la flota necessària ni controlava els mars propers a Constantinoble, part en poder turc. A més, les fonts bizantines coetànies tampoc hi fan referència.

La coronació de l’emperador (A. Mucha, 1926)

Margarida de Prades, una vida després de reina

Falset? (Priorat), 1387 o 1388-Abadia de Bonrepòs (Morera de Montsant, Priorat), 1429

Activitat: Política         

Àrea: Corona d’Aragó

 

A la cort

Margarida de Prades, membre de l’alta noblesa catalana, va restar òrfena encara nena. La reina Maria de Luna, dona de Martí I, protegí la vídua i les filles, que va incorporar al seu seguici. Margarida serví a la reina fins el seu traspàs, el 1406.

Un fet destacat, el casament amb el rei Martí, l’Humà

El 1409 l’hereu del tron, Martí el Jove, moria sense descendents legítims. Per aquest motiu Martí I l’Humà buscà consort per engendrar un nou successor. Es casà amb Margarida de Prades el 17 de setembre del 1409, però ella no va quedar encinta, malgrat la seva joventut i les mil i una provatures. El matrimoni fou efímer: el 31 de maig de 1410 morí el rei.

Signatura de Margarida de Prades

Amb Ferran d’Antequera

En l’interregne de la Corona d’Aragó, Margarida és partidària de Ferrran d’Antequera, el pretendent castellà al tron, fins i tot contribuí a l’acord entre Ferran i el comte de Foix per impedir l’entrada de mercenaris del rival Jaume II d’Urgell. La reina vídua rep pensions dels nous monarques i durant anys viu en palaus reials, a València, Barcelona o Perpinyà.

Els Vilaragut

Vídua en la vintena, manté una relació amorosa clandestina amb el noble valencià Joan de Vilaragut, a qui fa el seu camarleng, càrrec domèstic que justificava la intimitat amb la reina. Es casen en secret a fi de mantenir les rendes i honors de reina vídua. També amaga un embaràs i el fill nascut, Joan Jeroni, que confia a un mercader, i  que als set anys passa al monestir de Santes Creus. El 1415 Ferran I volgué casar Margarida amb el comte de Foix, però ella lògicament avortà l’operació.

L’anècdota

A palau, Margarida de Prades s’envolta de músics i escriptors. Així, poetes il·lustres li dediquen composicions, com ara el trobador alemany Oswald von Wolkenstein, que la coneix a Perpinyà, i el poeta valencià Jordi de Sant Jordi. També el castellà marquès de Santillana la recorda en un plany, anomenant-la “la mejor entre las mejores”.

Al claustre

El 1422 expirà Joan de Vilaragut, i Margarida va professar com a monja a Valldonzella (Barcelona). Més tard es traslladà al Priorat, al monestir de Bonrepòs, d’on va ser-ne abadessa. Morta Margarida, es féu pública la seva vida privada fruit de la confessió de l’abat de Santes Creus a Joan Jeroni de Vilaragut, qui abandonà el monestir i reivindicà els seus drets.

Per saber-ne més:

Eufemià Fort i Cogul. La llegenda sobre Margarida de Prades. Barcelona, 1970

Núria Silleras-Fernández. “Dues reines per a un rei: Maria de Luna i Margarida de Prades, les mullers de Martí I l’Humà”. Martí l’Humà. Barcelona, 2015