al-Farabi, el segon professor

Farab (Kazakhstan), vers 872-Damasc, 950?

Activitat: Filosofia

Àrea: Emirat d’Alep

 

Intel·lectual

Abu Nasr Muhammad al-Farabi, va néixer a la regió de Farab. D’aquí prové doncs l’apel·latiu d’al-Farabi pel qual és conegut. Va estudiar a Bagdad gramàtica, música, filosofia, essent deixeble d’Abu Matta, traductor d’Aristòtil a l’àrabi, i de Yuhanna ibn Haylan, cap d’una escola que seguia les tesis d’Aristòtil. El 943, com a filòsof, s’establí a la cort de Sayf al-Dawla, emir d’Alep (Síria), on romangué fins poc abans de morir.

Un fet destacat, l’establiment de la lògica en la filosofia islàmica

La seva filosofia es fonamenta en Aristòtil, l’obra del qual comenta i analitza de manera detallada i rigorosa. Desenvolupa sobretot la lògica aristotèlica en el pensament musulmà per obtenir un coneixement veritable de la realitat. Només mitjançant el mètode de raonament de la lògica, basat en silogismes i la inducció, un pot demostrar la certesa d’allò que declara en qualsevol àmbit, també el religiós. Paral·lelament, aquesta prevalença de la filosofia també ha de regir a la societat, amb filòsofs al seu davant.

La frase

”En general, et recomano sobre lògica no llegir altres fonts que les del savi Abu Nasr al-Farabi, perquè tot allò que va escriure és com la farina més exquisida” (del pensador jueu Maimònides, a la Carta a Samuel ibn Tibbon).

Tria d’obres

Kitab al-musiqa al-kabir (El gran llibre de música), el tractat musical medieval més important del món musulmà; Ihsa al-ulum (Enumeració de les ciències); al-Madina al-fadira (La ciutat ideal), manual de teoria política.

Transcendència

La influència profunda en la filosofia islàmica és evident amb el sobrenom que va rebre: el “segon professor”, només per sota d’Aristòtil, el pensador més excel·lent segons els savis musulmans. El seu influx s’estendria també al món cristià. Així, per exemple, arguments sobre l’existència de Déu de sant Tomàs d’Aquino ja són expresssats en l’obra d’al-Farabi de manera molt anàloga.

Anuncis

Robert Bruce, rei i heroi d’Escòcia

Turnberry (Gran Bretanya), 1274-Cardross (Gran Bretanya), 1329

Activitat: Política

Àrea: Regne d’Escòcia 

 

Precedents

Robert pertanyia a la noblesa escocesa més granada. A la mort del rei Alexandre III d’Escòcia (1287), es disputaren la corona els llinatges de Bruce i Balliol. S’imposà Joan II Balliol, però el 1396  el rei Eduard I d’Anglaterra s’apoderà del país. 

A favor o en contra

Robert Bruce, comte de Carrick des de 1292, mostra una política vacil·lant durant la conquesta del regne per Eduard I. El 1296 participa en la revolta de William Wallace contra el rei anglès, però un cop sufocada, aparentment s’incorporà al bàndol d’Eduard I.   

Guerrilla

El 1306 Robert ordena l’assassinat de John Comyn, parent de Joan Balliol i pretendent al tron escocès, i es proclama rei  a Scone i per tant, líder de la resistència contra els anglesos. Derrotat a Methven (1306), es refugia a l’illa de Rathlin. Torna l’any següent i emprèn una campanya de guerrilles, que pren volada amb la victòria de Loundon Hill (1307). L’ajut del clergat escocès i la mort d’Eduard I (1307) afavoreixen la seva causa. Progressivament domina bona part del país i el 1314 ocupa Edimburg.

Un fet destacat, la batalla de Bannockburn (1314)

S’enfronta amb un gran exèrcit anglès comandat pel rei Eduard II a Bannockburn. Malgrat la inferioritat numèrica, Robert aprofita el terreny escabrós que inutilitza la cavalleria enemiga. El triomf decisiu de les tropes escoceses va suposar de fet la independència del regne, amb la qual cosa s’obriren nous fronts bèl·lics al nord d’Anglaterra i Irlanda.    

Estàtua de Robert I d’Escòcia a Bannockburn

Canvis

Robert I d’Escòcia reforça, d’una banda, el poder reial, reorganitzant la hisenda pública i la cancelleria reial, però d’altra banda premia els seus partidaris amb grans dominis territorials, cosa que a la llarga afebliria la monarquia davant l’alta noblesa. El 1324 va néixer el seu fill David II, que el succeiria en el tron. Des de 1314, el propòsit principal de Robert fou el reconeixement per part del rei anglès de la independència d’Escòcia i del seu títol reial, que obtindria finalment pel tractat de Northampton, el 1328.

L’anècdota

El rei havia disposat que quan morís el seu cor no fos enterrat, sinó que es portés en pelegrinatge fins a Jerusalem a fi d’expiar els seus pecats. Aquesta última voluntat no s’acomplí. El noble James Douglas, encarregat de la missió, va morir el 1330, en lluites contra els moros a Espanya. Sembla ser, però, que l’arqueta que guardava el cor embalsamat, es recuperà i finalment fou sepultada en terres escoceses. 

Otakar II de Bohèmia, el rei de ferro i or

Txèquia?, 1230–Dürnkrut (Àustria), 1278

Activitat: Política

Àrea: Regne de Bohèmia. Ducat d’Àustria

 

Imprevist

No estava destinat a governar, però la mort del seu germà gran, el 1247, el convertí en hereu al tron txec que ocupava el seu pare Venceslau I. Ja dos anys abans de succeir-lo com a rei de Bohèmia (1253), Otakar fou nomenant marcgravi de Moràvia i esdevingué duc d’Àustria arran del matrimoni amb Margarida von Babenberg. 

L’anècdota

El seu camp d’actuació va incloure també els territoris pagans del nord. Va participar en dues croades contra els pobles bàltics, la primera a Prússia oriental (1254), i la segona contra els lituans (1266-1267), ajudant als cavallers teutònics. Agraït de la seva col·laboració, aquest orde militar va fundar la ciutat anomenada Königsberg (Muntanya del rei, l’actual Kaliningrad), en honor seu.       

otakarIIdebohemia

Creixement

Durant anys va obtenir èxits diplomàtics i militars que li van permetre crear l’estat més poderós de tot el Sacre Imperi Romanogermànic, estenent-se per l’Europa central fins a l’Adriàtica: Estíria (1260), Caríntia i Carniola (1269). Otakar II va rebre el sobrenom de rei de ferro i or per les campanyes militars i per la riquesa que exhibia.

Bohèmia florent

El regne de Bohèmia (Txèquia) va prosperar sota el seu govern. Protegí els jueus i afavorí l’arribada al país d’emigrants alemanys, fundant una trentena de ciutats,  com ara České Budějovice, Písek o Malá Strana, actualmente un barri de Praga. A més del comerç, l’explotació de les mines d’argent de Jihlava garantí la bonança económica, que propicià el desvetllament cultural, amb artistes i intel·lectuals vinguts a Praga, a la cort.

Un fet destacat, la batalla de Dürnkrut (o de Marchfeld)

Mort Ricard de Cornualla (1272), Otakar aspirà a ser el nou rei d’Alemanya, però els prínceps electors triaren Rodolf de Habsburg. Aquest exigí al rei bohemi que reconegués la seva autoritat i que li cedís Àustria, Caríntia, Estíria i Carniola, cosa que s’acomplí el 1276, després d’una breu guerra. El 1278 Otakar, encara rei de Bohèmia, tractà de recuperar els feus austríacs per la força. Unit al rei polonès s’enfrontà a Rodolf, aliat amb Hongria, a Dürnkrut (Àustria). Otakar II va perdre la batalla i la vida. 

La comtessa de Dia, una “trobairitz”

França, segona meitat del segle XII– principis del segle XIII?

Activitat: Literatura

Àrea: Marquesat de Provença

 

Qui és?

A banda dels seus versos, les úniques dades sobre la comtessa de Dia provenen d’una biografia brevíssima d’època medieval: “La comtessa de Dia fou la dona de Guillem de Poitiers, dama bona i bella. S’enamorà de Raimbaut d’Aurenga, i va fer moltes cançons bones sobre ell”. A partir d’aquí s’han bastit diverses teories sobre aquesta trobadora (trobairitz, en occità), cap d’elles inqüestionable.

Beatriu o  Isoarda

Uns identifiquen la comtessa de Dia amb Beatriu (vers 1163-1189), casada amb Guillem I de Poitiers, comte de Valentinois, i coetània del trobador Raimbaut d’Aurenga (mort el 1173), però el seu marit no va ser comte de Dia. Altres, en canvi, la vinculen amb Isoarda, filla del comte Isoard II de Dia, que visqué a Aurenga, i que morta cap al 1213, pogué ser l’amant de Raimon IV d’Aurenga, nebot del trobador homònim. Tanmateix, no concorda pel que fa al seu cònjuge: s’havia casat amb Raimon d’Agout.

Cinc composicions

Les cinc composicions de la comtessa de Dia en occità —quatre cansos i un tenso (composició escrita en forma de diàleg)— la converteixen en la trobadora amb major nombre de poemes conservats.  Tots canten l’amor sorgit fora del matrimoni, reclamant obertament allò que desitja amb un llenguatge sensual i expressiu.  

Un fet destacat, A chantar m’er de so qu’ieu non volria  (Hauré de cantar d’allò que no volia)  

Aquesta cançó de la comtessa de Dia conserva la notació musical original; més encara, constitueix l’únic exemple musicat que ha perviscut de la poesia trobadoresca femenina.  La comtessa parla d’un amor no correspost.  S’adreça directament a l’home que la rebutja, manifestant-li el seu amor i pregonant les altes qualitats que ella reuneix. 

La frase

Oh bell amic ple de dolçors!

Quan us tindré vora el meu cor?

Si amb vos jagués, quin bell deport!

Quin bes, el meu, més amorós!

Sapigueu que goig hi hauria

si us tingués en lloc del marit

sols que em juréssiu, penedit,

de fer ço que jo voldria.

(fragment del poema Estat ai en greu cossirier (Tinc un desfici, ai, inclement), versió catalana d’Alfred Badia)

 

Per saber-ne més:

Música. Estat ai en greu cossirier

https://www.youtube.com/watch?v=ocR9WXanZXU

Beatriu, comtessa de Dia, “Una dama que cante” [blog del programa “Femení i singulars”, de Catalunya Música, 2013]

https://femenisingulars.wordpress.com//?s=beatriu+de+dia&search=Anar

Pius II, el papa de les dues vides

Corsignano (ara Pienza, Itàlia), 1405–Ancona (Itàlia), 1464

Activitat: Religió. Política

Àrea: Estats Pontificis

 

De Siena a Basilea

De família noble vinguda a menys, Enea Silvio Piccolomini estudià a Siena, on va despertar el seu gust per la literatura llatina antiga. Visità el nord d’Itàlia i conegué humanistes com Leonardo Bruni o Poggio Bracciolini. El 1431 s’afegí al seguici del bisbe de Fermo, de camí a Basilea on se celebrava un concili ecumènic.

Alt secretari 

Progressa exercint de secretari per a patrons cada cop més poderosos. El 1435 el cardenal Albergati li encomanà una missió diplomàtica a Escòcia i més endavant Piccolomini, malgrat ser laic, es distingí al concili de Basilea. Es manifestà partidari dels que defensaven la primacia del concili en el govern de l’Església. El 1440 fou elegit pels pares conciliars un nou papa, Fèlix V, en contra del pontífex romà Eugeni IV, i Piccolomini es convertí en secretari del primer.  

Retrat de Pius II, Biblioteca Piccolomini (Siena), de Pinturicchio

Transformacions

A partir de 1442 passà al servei del rei Frederic III d’Alemanya, actuant com a diplomàtic, i tres anys més tard, sorprenentment, es va reconciliar amb Eugeni IV, i afavorí l’entesa entre els dos sobirans. Deixà llavors la vida seglar i va endegar una carrera eclesiàstica meteòrica: capellà (1446), bisbe de Triestre (1447), bisbe de Siena (1450) i cardenal (1456).    

Un papa clàssic

El 1458 fou proclamat papa, i va adoptar el nom de Pius II, en record del protagonista mític de l’Eneida, designat pel poeta Virgili com “Pius Aeneas”. Cenyint la tiara, Pius II va enfortir l’autoritat pontifícia. La butlla papal Execrabilis (1460) referma la superioritat del papa davant els concilis, en contradicció, doncs, amb els seus anys a Basilea.

L’anècdota

Pius II va remodelar la seva població natal, Corsignano, prop de Siena, que rebatejà el 1462 amb el seu nom, Pienza. La convertí en seu episcopal i es convertí en la primera ciutat planificada d’acord amb els models arquitectònics renaixentistes. Destaca la plaça major amb la catedral, el palau dels Piccolomini i l’ajuntament.

Un fet destacat, Commentarii rerum memorabilium (Comentaris sobre els afers memorables)

Aquesta obra és la més significativa de la seva producció, que abasta des de novel·les amoroses i poemes, a drames, cartes i obres historiogràfiques. Els Comentaris constitueixen la primera autobiografia d’un papa. Fou escrita per justificar la seva trajectòria vital, a voltes contradictòria, i la política del seu pontificat, redactada amb clara voluntat d’estil, emprant un llatí clar i concís.   

Aires de croada?

Pius II va promoure una croada contra els turcs per recuperar Constantinoble, però sense fortuna. Primerament convocà una assemblea amb les potències cristianes per organitzar l’empresa, poc fructífera. Al final, el papa va tractar d’animar els sobirans amb l’exemple. Viatjà fins a Ancona per anar cap a Orient com a croat. Allà morí, esperant inútilment l’arribada de grans exèrcits cristians que fessin possible la croada.  

Jaume Roig, l’escriptor misogin

València, vers 1400–Benimàmet (Horta), 1478

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

De bona família

Els Roig eren una familia benestant de València, ben relacionada amb els grups dirigents de la ciutat. Com el seu pare, Jaume Roig exercí la medicina, si bé s’ignora la universitat on va estudiar. La primera referencia documental data de 1434, quan és l’encarregat municipal que ha de revisar i facultar l’exercici de la medicina d’aquells professionals formats fora de la universitat, feina que duria a terme, de manera discontínua, fins 1477.  

Pràctica mèdica

Ciutadà de València, visqué sempre a la ciutat i rodalia, on feia de metge. Va casar-s’hi amb Isabel Pellisser i va treballar als hospitals d’en Clapers, dels Innocents i d’en Bou, alhora que s’ocupava d’atendre diversos monestirs. Fins i tot fou metge de la reina Maria de Castella, dona d’Alfons, el Magnànim, que residia a València, i més tard, serví al rei Joan II. Fruit del prestigi adquirit, Jaume Roig assolí una riquesa considerable, amb quatre cases a la ciutat i un seguit de camps i vinyes a l’Horta de València.

Un fet destacat, Espill

Roig ha passat a la posteritat no pas per la seva activitat mèdica, sinó pel llibre que va escriure cap al 1460. L’Espill és una obra composta per més de 16.000 versos apariats que narra les desventures constants que pateix un home a causa de les dones, vistes com a font de tots els mals. Malgrat el vers, aquest al·legat antifemení constitueix un precedent de la novel·la picaresca castellana. Amb desimboltura retrata la cultura i la societat medievals, emprant un català popular, gens afectat.  

L’anècdota

Una de les filles de Jaume Roig, Violant, ingressà en el convent de la Trinitat, de València. Durant el seu temps de monja fou abadessa Isabel de Villena, l’autora de Vita Christi, un text literari que constitueix una reivindicació de la importància de les dones en la vida de Jesucrit; probablement redactat com a rèplica a l’Espill de l’autor valencià, qui fou, a més, metge d’aquest monestir.

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/roigj/pagina.php?id_sec=3688 (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) 

Jaume Roig. Espill. Edició, traducció i comentaris d’Antònia Carré. Barcelona: Quaderns Crema, 2006 

Fan Kuan, paisatges colossals

Yaoxian (Xina), vers 960-1030?

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Nord

 

Ermità

Se sap poc d’aquest pintor. A diferència d’altres artistes, sembla que no seguí la carrera de funcionari ni va exercir mai cap càrrec oficial. Després d’una joventut fent de rodamon, es retirà al mont Cuihua, allunyat de la gent, dedicat a la pràctica del taoisme i a la contemplació de la natura.   

Evolució

S’havia format en l’estil del pintor Li Cheng (919-967), que se centrà en la pintura de paisatges. Més tard els dibuixos parteixen de l’observació directa de la naturalesa. El seu propòsit va més enllà de copiar fidelment arbres i muntanyes, vol expressar allò que sent en comunió amb la natura. Fan Kuan és reconegut com el mestre més notable de l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme. 

Estil

Introdueix el ”safen gefa”, l’ordenació de l’espai pictòric en tres plans diferents, des del més proper al més llunyà, que dona profunditat a les imatges, principi adoptat per molts artistes. Aplica pinzellades curtes i denses de tinta, anomenades “gotes de pluja”, dibuixant de manera realista pedres de contorns ben definits i arbres frondosos, deixant de banda els elements merament ornamentals.    

Un fet destacat, Viatgers entre muntanyes i torrents  

fan kuan-viatgersentremuntayesitorrents

Viatges entre muntanyes i torrents, de Fan Kuan

Obra capital del paisatgisme xinès, constitueix un exemple modèlic de l’escola del Nord. Té un títol enganyós ja que la presència humana —dos homes menant unes mules pel camí— és un element minúscul i molt secundari. La grandària de la muntanya domina l’escena, subratllant la petitesa de l’home davant la natura. Combina el detallisme en la vegetació amb l’harmonia compositiva, amb tres plans successius: el rocam immediat, el bosc entre cingles i boires, i les parets verticals de la muntanya.

L’anècdota

La pintura esmentada és l’única peça segura de Fan Kuan. Està signada pel pintor, però amagada entre el fullam d’un dels arbres de la cantonada inferior dreta. La firma no es descobrí fins el 1958.   

La frase

 “Aquesta obra representa una fita decisiva, senyalant el primer exemple (i el més complet) del paisatge concebut alhora com a creació plàstica i experiència espiritual”, de Pierre Ryckmans.