Simon de Montfort, el Jove, contra el rei anglès

Montfort (França), vers 1208-Evesham (Gran Bretanya), 1265

Activitat: PolíticaGrup5-Història

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

Comtat

Rep el mateix nom de pila que el seu pare, noble francès i cap de la croada contra els albigesos a Occitània. A la mort d’aquest (1218), Simon, el seu segon fill, rep els drets al comtat anglès de Leicester, confiscat anteriorment pel rei Joan I d’Anglaterra. El 1231 s’estableix en aquest país, amb bones relacions amb el monarca regnant, Enric III. Convertit en un dels seus favorits, li reconeix la propietat del comtat i el casa amb Elionor, germana seva (1238).     

De Terra Santa a la Gascunya

Montfort marxa com a croat a Terra Santa en l’expedició de Ricard de Cornualla (1240-1242). Tornat a Anglaterra, el 1248 Enric III li encomana el govern del ducat de la Gascunya (França) i la seva pacificació. Les queixes constants dels gascons per la duresa de les seves mesures provoquen que sigui rellevat del càrrec i sotmès a judici, sense ser condemnat (1252). simondemontforteljove

L’anècdota

Sembla que tenia dots de lideratge, capacitat militar i una àmplia xarxa de contactes, tal com ho reflecteix la invitació per part dels magnats de Jerusalem, durant la seva estada en aquesta ciutat, de ser-ne el governador d’aquell reialme (1241). D’igual manera, durant la croada de Lluís IX de França a Egipte, a la mort de la mare del rei Lluís IX de França (1252), que governava el regne mentre el seu fill era a la croada, els nobles francesos ofereixen a Montfort el càrrec de regent (1253).  

Un fet destacat, les Provisions d’Oxford

El mal govern d’Enric III d’Anglaterra genera la oposició dels barons que exigeixen la reforma del reialme, que el monarca ha d’acceptar. Montfort n’és un dels caps. El Parlament reunit a Oxford dicta reformes, les Provisions d’Oxford (1258), augmentades amb noves disposicions a Winchester (1259), ratificades pel rei. Entre les mesures, l’expulsió de la camarilla estrangera del rei, el control de la política reial i el nomenament dels ministres pel un Consell de 15 magnats, entre ells Montfort.

Guerra civil

Dividits els barons, Enric III suprimeix les Provisions d’Oxford (1262). Davant el descontentament general, Montfort s’enfronta a Enric III, aliat amb la petita noblesa i la burgesia,  i el venç i captura a Lewes (maig 1264). Governa el país de manera efectiva. Als parlaments de 1264 i 1265 participen cavallers i ciutadans i es restauren les Provisions d’Oxford. Tanmateix, la reacció realista, dirigida pel príncep hereu Eduard, el venç i mata a Evesham (agost 1265).     

La frase

“Era, en tots els sentits, un home de gran pes, el Cromwell del seu temps”, de l’historiador John Maddicott.

 

 

Joan I de Portugal, un rei bastard

Lisboa, 1357-Lisboa, 1432

Activitat: PolíticaGrup5-Història

Àrea: Regne de Portugal

 

Gran mestre d’Avis

Malgrat ser un fill il·legítim del rei Pere I de Portugal, el monarca reconeix la seva paternitat i el nen rep la formació per integrar-se a un orde religiós de cavalleria. És nomenat gran mestre de l’orde d’Avis (1383), sense possibilitat de succeir son pare ja que el príncep hereu era el seu germanastre Ferran. Durant el regnat d’aquest, ocupa a la cort una posició destacada.joanIdeportugal

Camí del tron

Mort Ferran I (1383) sense fills barons, la vídua, Leonor Teles, esdevé regent en nom de la seva filla legítima, la princesa Beatriu, casada amb Joan I de Castella. Davant l’amenaça de perdre Portugal la independència si s’unia a Castella, Joan d’Avis participa en un complot que mata el  favorit de la reina i obliga Leonor a abandonar la capital. El rei castellà assetja Lisboa sense conquerir-la (1384). A les corts de Coïmbra, de 1485, Joan és proclamat rei, comptant sobretot amb l’ajut de la burgesia.

Un fet destacat, la batalla d’Aljubarrota

El 1385 Joan I de Portugal ocupa castells i ciutats del nord del país favorables al rei castellà abans de tornar al centre per encarar la invasió del rei enemic. La batalla definitiva es produeix a Aljubarrota, on el seu general Nuno Álvares Pereira obté una gran victòria que li assegura el tron i la independència del regne portuguès. Pel tractat de Windsor (1386), Joan I es casa amb Felipa de Lancaster (1387), que referma l’aliança política i comercial amb Anglaterra, que perviurà al llarg del temps.

L’anècdota

Com agraïment per la victòria d’Aljubarrota, Joan I es compromet a bastir un monestir dedicat a la Mare de Déu el 1386. La construcció de Santa Maria de Victòria, més conegut com monestir de Batalha, d’estil gòtic, dura uns dos segles, si bé des de 1388 ja s’instal·la una comunitat de frares dominics. Joan I i altres reis de la dinastia d’Avis hi són enterrats. 

Ultramar

Signada la pau definitiva amb Castella el 1411, el rei emprèn una política d’expansió marítima, fomentant el comerç. El rei conquesta la ciutat de Ceuta, a la costa marroquina (1415) i s’expandeix cap a les illes Madeira i Açores, a l’oceà Atlàntic. 

Pere Oller, abundància i refinament escultòrics

Catalunya, mort el 1444?

Activitat: EsculturaGrup4-Art

Àrea: Corona d’Aragó

Tancant el cercle

La primera menció documental d Oller data de 1395, com a deixeble de l’escultor Pere Sanglada en la feina del cadirat de la catedral de Barcelona. Acabada l’obra el 1399, no se’n té més informació fins el 1407, establert a Girona. L’encàrrec del rei Alfons de realitzar el sepulcre del seu pare, Ferran I per al monestir de Poblet (1217) evidencia el seu prestigi artístic. Entre 1420 i vers 1434 treballa a Vic gràcies al canonge Bernat Despujol. En la seva última etapa, des de 1439 s’ocupa altre cop de la seu barcelonina.

pereoller-retauledevic

Un fet destacat, l’antic retaule major de la catedral de Vic  (1420-1428)

És aquesta la seva obra mestra, el retaule en alabastre, dedicat a la mare de Déu i sant Pere, que esculpeix a Vic entre 1420 i 1428. A banda i banda de les dos imatges principals del mig, el retaule compta amb una dotzena d’escenes: els set goigs de la Mare de Déu, quatre episodis de la vida de sant Pere i el martiri de sant Pau. A la part inferior, al bancal, s’hi representen els apòstols i els evangelistes. El retaule es conserva a la catedral vigatana, però desplaçat al deambulatori.

L’anècdota

En el seu retaule major de Vic, Oller innova en la disposició dels sants titulars. Generalment, quan un retaule estava dedicat a més d’un sant, se situaven a la part central, al mateix nivell, un al costat de l’altre. Oller, en canvi, col·loca la Mare de Déu i sant Pere, al centre del retaule, però un sota l’altre, definint així un eix central en la composició.

L’estil

Oller crea composicions escultòriques de caire narratiu amb un gran nombre de figures, amb trets estereotipats, sovint arrodonits, elegants i poc expressius, on s’observa una certa desproporció entre el cos i la cara i mans engrandides. Un tret molt característic és l’atenció en els detalls anatòmics, com ara el cabell, la barba o les mans, i el gust pel plecs sinuosos dels vestits. Preval el sentit decoratiu sobre la força expressiva.

Tria d’obres

Sepulcre del cardenal Berenguer d’Anglesola (1409-1410, catedral de Girona); Retaule per al convent del Carme de Girona, obra no conservada; Sepulcre del canonge Bernat Despujol (1426-1428, catedral de Vic); i el Sepulcre de Timbor de Prades (1444, catedral de Barcelona)

pereoller-sepulcredeberenguerdanglesola

Sepulcre de Berenguer d’Anglesola

Per saber-ne més:

Joan Valero Molina. “Pere Oller”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007

Basava, el portador de Xiva

Bagewadi (ara Basavana Bagewadi, Índia), vers 1106-Kappadisangama (Índia),1167

Activitat: Religió          Grup2-Raó

Àrea: Regne de Kalyani

Bramans

Basava (o Basavanna) pertany a la casta dels bramans, dels sacerdots, però ell no segueix les tradicions familiars. Rebutja els rituals propis del culte tradicional i abandona la llar. S’estableix a Kappadisangama, lloc on conflueixen rius, al temple de Sangamesvara, dedicat al deu Xiva, sota el mestratge del guru Isanya. Testimoni de la importància d’aquesta etapa és el nom que rep Xiva en la seva poesia, Kudalasangmadeva (Senyor de la confluència dels rius).

Un fet destacat, la secta Lingayat

Considerat tradicionalment com el fundador de la secta hinduista Lingayat, alguns experts creuen que fou el revitalitzador d’un corrent ja existent. El Lingayat o Virashaina es fonamenta en la devoció (bhakti) a Xiva, fomentat amb els lingam, les representacions del déu que duen penjades del coll. El culte dels temples, sacrificis i pelegrinatges són considerats pràctiques inútils. Propugna la igualtat de tothom, atacant el sistema de castes i la discriminació de la dona, oposant-se també al casament dels infants.

basava

Palau

Gràcies al seu oncle, primer ministre a la cort del rei Bijjala I de Kalyani, Basava entra al servei d’aquest monarca. N’esdevé tresorer i des de la seva posició afavoreix la difusió de la seva secta. Altres faccions de la cort s’hi oposen, acusant-lo de subvertir les tradicions i l’ordre social. Finalment, ha de renunciar al seu càrrec i se’n torna a Kappadisangama, el lloc de formació, on mor.

La frase

Tradicionalment, se li han atribuït un gran nombre de poesies devotes en llengua kannada, d’estil clar, en realitat compostes, segons alguns erudits, en èpoques molt posteriors.

“El ric

aixecarà temples per Xiva.

Què faré jo,

un home pobre?

Les cames són els pilars,

el cor és l’altar,

el cap, la cúpula

d’or.

Escolta, oh Senyor de la confluència dels rius,

les coses construïdes cauran,

allò que es mou roman sempre”.

Malik ibn Anas, el jurista de Medina

Mort a Medina (Aràbia Saudí), 795

Activitat: Dret                       Grup2-Raó                        

Àrea: Imperi omeia, imperi abbàssida

 

Estudi

Abu Abd Allah Malik ibn Anas ibn Malik, conegut com Malik ibn Anas, prové d’una família àrab pietosa establerta a Medina, ciutat on rau la major part de la seva vida. S’aplica a l’estudi de la religió i el dret islàmics, comptant amb mestres il·lustres gràcies a la posició de Medina que, com a ciutat de Mahoma i primera capital de l’Estat islàmic, es mantenia com a gran centre intel·lectual de l’Islam. Amb els anys arriba a ser un mestre del dret molt reconegut, amb un gran nombre de deixebles vinguts d’arreu.  

Càstigs i premis

Poc se sap de la seva biografia. Durant la revolta abbàssida que destrona els califes omeies i els substitueix, Malik defensa un temps la legitimitat de l’antiga dinastia, per la qual cosa serà fuetejat pel governador abbàssida de Medina. De retruc, això assegura la pervivència dels seus seguidors a Còrdova, on segueixen governant els omeies. El malikisme, una de les quatre grans escoles de jurisprudència islàmica sunnita, domina encara a l’Àfrica i alguns països del Golf Pèrsic, com ara Bahrain o Kuwait.

Malikita

Com la majoria de juristes musulmans, fonamenta la jurisprudència sobre l’Alcorà i la sunna, la tradició islàmica, però es distingeix en la importància donada als costums i les normes de la societat de Medina d’època de Mahoma per interpretar el dret islàmic. Amb tot, Malik ibn Anas no és partidari d’imposar la uniformitat en el dret islàmic.

malikibnanas-muwatta

Muwatta

Un fet destacat, el Muwatta (El camí anivellat)

Aquest llibre constitueix el recull conservat més antic de hadiths, és a dir, de dites i fets del profeta Mahoma transmesos oralment pels seus primers adeptes. Després d’examinar minuciosament una gran quantitat de tradicions sobre Mahoma, Malik en selecciona un miler relacionats amb el dret. Completa la compilació amb opinions dels companys de Mahoma, amb els costums de la ciutat de Medina i altres comentaris del mateix Malik ibn Anas.

La frase

“Quan s’esmenten els erudits del veritable coneixement, Malik ibn Anas n’és l’estrella guia” (del seu deixeble al-Xafii)     

Teodora, actriu i emperadriu de Bizanci

Constantinoble (actual Istanbul), vers 497–Constantinoble, 548

Activitat: Política

Àrea: Imperi bizantíGrup5-Història

De l’escena al palau

D’orígens humils, Teodora era filla d’un cuidador de feres de l’Hipòdrom. De jove, actriu i —segons el cronista Procopi— meuca, tenia una filla nascuda fora del matrimoni. Justinià, futur successor de l’emperador Justí I, la fa la seva amant abans de poder-s’hi casar, un cop legalitzades les unions entre actrius i homes de rang senatorial. El 527, quan esdevé emperador, ella és proclamada augusta, i exerceix un paper polític molt rellevant.

Lleis i intrigues

Les funcions de Teodora depassen les d’una consort imperial, participa activament en afers de govern i de la cort. Se li atribueix la destitució d’alts funcionaris, entre altres, Joan de Capadòcia, el cap de la hisenda imperial. Gràcies a ella, es promulga una legislació més favorable per a les dones, alhora que funda institucions de caritat femenines.

Un fet destacat, la sufocació de la revolta de Nika

La greu revolta popular que esclata a Constantinoble el 532, iniciada a l’hipòdrom, amenaça greument el tron de Justinià ja que els rebels proclamen un nou emperador. Davant l’opció de fugir per salvar la vida, Teodora s’hi oposa obertament, partidària de restar a la capital i fer front a la revolta, malgrat els perills. En aquesta situació l’historiador Procopi li atribueix la frase: “La reialesa és el millor sudari”. Finalment Justinià aconsegueix reprimir la rebel·lió gràcies al general Belisari, amb més de 30.000 morts.

Religió

L’emperadriu professa el monofisisme, corrent cristià que només admet en Crist una única natura divina, en comptes de l’ortodòxia, que distingeix dues naturaleses, la humana i la divina. Justinià, tot i que no és monofisita, per influència de Teodora en cancel·la la política repressiva (533) i els fa certes concessions, i així obtenen alguns bisbats.

Theodora (San Vitale)

Teodora i el seu seguici, Sant Vital de Ravenna

L’anècdota

Testimoni del gran poder de Teodora és el gran mosaic de Sant Vital de Ravenna, on apareix representada majestuosament, envoltada del seguici, d’igual manera que en el mosaic paral·lel del seu marit a la mateixa església. Figura l’emperadriu abillada magníficament amb la clàmide, una capa curta, de porpra, el color imperial, rivetejada amb fil d’or, reproduint els tres reis d’Orient, i coronada i enjoiada amb profusió.

Stephan Lochner, pintor de Colònia

Meerseburg am Bodensee (Alemanya), vers 1410–Colònia (Alemanya), 1451

Activitat: Pintura      Grup4-Art                                               

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Reconeixement

Nascut a la zona del llac de Constança (Alemanya), es forma com a pintor i possiblement viatja un temps a Flandes, on rebrà la influència de mestres com Robert Campin i Jan van Eyck. El 1442 viu amb la seva dona a Colònia, ocupat en diversos encàrrecs artístics. La seva activitat no es limita a la pintura, també participa en la vida política de la ciutat, com a regidor del Consell municipal el 1447 i 1450. Mor arran d’una epidèmia que assola la ciutat el 1451.     

stephanlochner-retauledelssantspatronsdecolonia

Retaule dels sants patrons de Colònia

Un fet destacat, el Retaule dels sants patrons de Colònia

Obra mestra de Lochner, conservada a la catedral de Colònia, i admirada per grans mestres con Dürer, és un tríptic amb una única escena narrativa sobre els patrons de la ciutat —els Reis d’Orient, santa Úrsula i sant Gereó—, els dos últims representats als extrems com a membres del seguici del tres reis que adoren Jesús. Composició simètrica, de gran riquesa de color, amb figures monumentals sobre fons daurat, s’observa un tractament acurat de la draperia i de la llum.

SONY DSC

Mare de Déu del Roser

Estil

Lochner combina hàbilment el naturalisme de la pintura flamenca amb l’encant del Gòtic Internacional a Colònia. El seu estil es caracteritza per la delicadesa, tant pel que fa a la llum, amb fines de capes de color per obtenir efectes de transparència i brillantor, com a les faccions suaus i els posats elegants i mesurats de les figures, alhora que mostra un gust pel detall realista i un interès pels volums i l’espai. Tot s’encamina a dotar la pintura d’un to expressiu d’intens lirisme.   

   

L’anècdota

Com en tantes obres d’art, les pintures de Lochner inclouen elements simbòlics que van més enllà d’allò que s’hi reprodueix. Així, a la Mare de Déu del Roser, l’Infant sosté una poma, que representa els pecats del món, i al penjoll de Maria s’hi dibuixa un unicorn amb una noia, que al·ludeix a la seva virginitat, ja que en temps medievals es considerava que l’unicorn només podia ser amansit en presència d’una donzella.

Tria d’obres

Crist a la creu (Museu Nacional Germànic, Nuremberg); El Judici Final (vers 1435, Museu Wallraf-Richartz, Colònia); la Mare de Déu del Roser (vers 1440-1442, Museu Wallraf-Richartz); i La presentació al temple (Museu Estatal de Hesse, Darmstadt, 1447).

stephanlochner-judicifinal

El Judici Final

Casimir IV de Polònia, el zenit dels Jagellons

Cracòvia (Polònia), 1427–Hrodna (Belarús), 1492

Activitat: Política    Grup5-Història

Àrea: Regne de Polònia i gran ducat de Lituània

Monarca lituà i…

De la dinastia dels Jagellons, segon fill del rei Ladislau II de Polònia, no estava destinat al tron, que hereta el  seu germà Ladislau III (1434). El 1440, mort Segimon, gran duc de Lituània, Casimir és elegit com a nou sobirà pels magnats lituans a fi de mantenir la separació entre Polònia i Lituània. Tanmateix, la mort de Ladislau III, de croada contra els turcs, i sense descendència, converteix Casimir també en rei de Polònia (1447), unint les dues corones, però respectant sempre l’autonomia del gran ducat.

Autoritat reial

Aquest monarca restaura l’autoritat reial i recupera terres perdudes per la corona. En oposició als magnats, es recolza en la noblesa mitjana, d’on provenen els seus consellers. Tot i l’oposició de Roma, obté la prerrogativa reial de nomenar els seus bisbes. Durant el seu llarg regnat, Polònia i Lituània viuen temps de prosperitat econòmica i florida cultural.

Un fet destacat, el sotmetiment de l’Orde Teutònic

El 1454, quan els prussians es rebel·len contra el seu sobirà, l’Orde Teutònic, per passar a la sobirania de Casimir IV, aquest accepta la proposta per així afeblir aquest poderós estat germànic. Malgrat la greu derrota de Konitz (1454), finalment el rei polonès s’imposa a la batalla de Puck (1462). El segon Tractat de Torun (1466) acorda la cessió de la Prússia occidental a Polònia, mentre la resta continua sota l’Orde Teutònic com a feu del rei polonès, reconeixent, doncs el seu vassallatge.

casimirIVdepolonia

L’anècdota

El casament amb Elisabet d’Habsburg (1454), que li obria drets als trons de Bohèmia i d’Hongria, és molt fecund. El seu primogènit, Ladislau, esdevé rei de Bohèmia (1471) i d’Hongria (1490); altres tres fills el succeïren en el tron lituanopolonès; cinc filles es casaren amb grans prínceps alemanys; i  a més, un, arquebisbe, arriba a ser cardenal.

Amenaces

La seva política poc bel·licista, centrada en obtenir trons per a la descendència a través de la diplomàcia, descuida l’amenaça incipient contra els seus dominis de potències veïnes, a l’est i al sud, que hauran de combatre els seus successors. Casimir IV no basteix una aliança efectiva amb altres estats per contrarestar l’expansionisme de Moscou o per frenar la conquesta pels turcs de part de la Mar Negra, vora el Danubi.

Guido Cavalcanti, un poeta amorós

Florència (Itàlia), vers 1255?–Florència, 1300

Activitat: Literatura      Grup3-Lletres

Àrea: Florència

Aristòcrata

Nascut en una família noble i rica de Florència, que pertany als güelfs, és a dir, els partidaris del papa i contraris als gibel·lins, els addictes a l’emperador. Per posar fi a les lluites constants entre els dos bàndols, es decideix el casament de Cavalcanti amb la filla del cap dels gibel·lins, que se celebra el 1267, mesura que no evitarà nous enfrontaments.

Un güelf blanc

Figura rellevant de la política florentina, ocupa diferents càrrecs públics, com ara membre de Consell General de Florència. Exiliats els gibel·lins, les greus dissensions es reprodueixen dins dels güelfs, dividint-se les grans famílies entre els güelfs blancs, on s’integra Cavalcanti, i els güelfs negres, dirigits per Donati. Aquest planeja l’assassinat de Cavalcanti a Nimes (França) mentre pelegrinava a Santiago de Compostel·la, i tornat a Florència, Cavalcanti també tracta de matar-lo.

Exiliatguidocavalcanti

Cavalcanti és exclòs del govern municipal quan noves lleis expulsen els nobles de l’administració de la ciutat des de 1295, però continua ben actiu en les lluites i aldarulls contra els seus rivals. El 1300 és obligat a exiliar-se de la ciutat amb altres magnats, però aquell mateix any, malalt de malària, se li permet tornar a Florència on mor.

Versos

La fama de Cavalcanti descansa en l’obra literària, composta d’uns cinquanta poemes sobre l’amor, servint-se bàsicament de sonets i balades, que el fan un dels membres clau del moviment dit el Dolce Stil Nuovo. Poesia lírica, depurada, amb versos de clara musicalitat i gràcia rítmica, on dramatitza la seva interioritat trasbalsada per la mirada de la dona ideal. Commogut, incapaç de comprendre l’amor, els versos reflecteixen tant la meravella i el plaer, com la por, el desconcert i la desesperació.

Un fet destacat, el poema Donna me prega

L’escriptor també s’interessa per la filosofia. En aquest poema combina forma i contingut, per formular en vers una presentació filosòfica i científica de l’amor i els seus efectes, fent ús de metàfores. Una síntesi teòrica i expressiva que serà objecte d’estudi i comentaris durant segles.

La frase

… Dones que veig en tal companyia

també em complauen pel vostre amor,

i prego que amb tota cortesia

la més valuosa et reti honor,

fruint de la vostra senyoria

car sou, entre totes, la millor.

Pere el Cerimoniós, reintegrant la Corona d’Aragó

Balaguer, 1319–Barcelona, 1387

Activitat: Política      Grup5-Història

Àrea: Corona d’Aragó

Minoria

Fill del rei Alfons el Benigne i Teresa d’Entença, tot i ser setmesó i de constitució feble, viuria gairebé setanta anys. La primera etapa ve marcada pels enfrontaments amb la seva madrastra Elionor de Castella, que afavoreix els seus fills amb concessions territorials en perjudici de Pere. Als 17 anys  (1326) esdevé rei de la Corona d’Aragó, a la mort del seu pare.

Un fet destacat, la conquesta del regne de Mallorca

El principal tret de la seva política és la reincorporació a la Corona d’Aragó dels territoris que anteriorment n’havien format part. El regne de Mallorca s’havia separat després de la mort de Jaume I (1276). Pere s’enfronta amb el rei Jaume III de Mallorca, l’obliga a retre-li vassallatge i finalment conquereix aquest regne, tant les illes (1343) com el Rosselló i la Cerdanya (1344). L’intent de Jaume III de recuperar el regne fracassa a la batalla de Llucmajor (1349), on mor, fet que consagra l’annexió.

L’anècdota

El rei vol consolidar el domini de Sardenya, però els sards es revolten amb l’ajut de Gènova. Ell mateix lidera una expedició a l’illa (1354). Pren la ciutat de l’Alguer, n’expulsa els habitants, que substitueix per catalans. Aquest és el motiu que es parli català a la ciutat fins als nostres dies. Malgrat els molts recursos abocats a Sardenya durant anys, no aconsegueix sotmetre-la; fins i tot en certs moments corre el risc de perdre-la. Finalment, el 1286 acorda amb els rebels la pacificació general de l’illa.

pereelcerimonios

De Grècia a Castella

El monarca s’interessa per Sicília, un altre antic domini. La política matrimonial, amb l’enllaç del seu net Martí, el Jove, amb Maria de Sicília, permetria que l’illa es reintegrés a la Corona d’Aragó, mort ja el rei Pere. També els ducats grecs d’Atenes i Neopàtria reconeixen la seva sobirania (1380). A occident, es disputa amb Pere I de Castella (1356-1369) l’antic regne de Múrcia. Encara que dona suport a Enric de Trastámara, qui destronarà el rei castellà, la guerra acaba sense guanys territorials.

Enèrgic

Inicialment Pere mena una política autoritària que s’oposa als barons aragonesos i als burgesos valencians, organitzats en dues lligues. Malgrat els triomfs inicials dels rebels, el rei  venç a la Unió d’Aragó i la Unió de València a les batalles d’Épila i Mislata (1348), respectivament, i n’anul·la els privilegis. Amb tot, posteriorment, les males collites, la pesta negra i les guerres constants, suposen l’afebliment del poder reial que ha d’alienar bona part del seu patrimoni i convocar corts per obtenir fons a canvi de nous privilegis per als grups dirigents.

Per saber-ne més:

Ernest Belenguer. Vida i regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387). Lleida: Pagès, 2015

Manuel Sánchez Martínez. “Pere III el Cerimoniós, governar la Corona d’Aragó en temps de crisi”, Vides catalanes que han  fet història. Barcelona: Edicions 62, 2020