Ahuitzotl, glòria i terror asteques

Mèxic, segle XV–Tenochtitlan (Mèxic), 1502

Activitat: Política

Àrea: Imperi asteca

 

L’anècdota

El caràcter fort i bel·licós d’aquest tatloani (emperador) asteca es correspon amb l’animal de qui havia pres el nom. L’ahuizotl era una criatura mítica, amb cos de llúdriga i llarga cua que acabava amb una mà humana. Segons les llegendes, aquesta bèstia, molt agressiva, vivia al fons d’un llac i atacava qualsevol criatura que s’hi acostés.

L’entronització

Net de l’emperador asteca Itzcoatl, els seus germans Axacayactl i Tizoc el precediren en el tron. Ell es convertí en el vuitè tatloani després d’una elecció polèmica a causa de la seva joventut. No obstant això, ben aviat es revela com un militar competent, que conviu amb els soldats en les campanyes, comanda directament l’exèrcit i participa en les batalles.

Un fet destacat, la inauguració del Gran Temple de Tenochtitlan 

El 1487 per festejar el nou temple major dedicat als déus Tizoc i Huitzilipochtli, s’emprengué una “guerra florida” contra Oaxaca, un combat per obtenir captius per als déus. Les víctimes, conduïdes a Tenochtitlan, pujaren al cim del temple piramidal, on foren sacrificats a l’altar, arrencant-los el cor. Es creu que hi moriren 20.000 captius en quatre dies. La cerimònia macabra aplacava les divinitats i alhora intimidava dirigents d’altres llocs, convidats com a espectadors. 

Expansió territorial

A diferència del seu germà Tizoc, Ahuitzolt mena una política marcadament bel·licista i generalment victoriosa. D’una banda, a l’interior, subjuga les ciutats i senyorius rebels, i d’altra banda, estén l’imperi asteca, a l’est, fins a l’oceà Pacífic i al sud, fins el Socomusco, la regió fronterera amb Guatemala, zona productora del lucratiu cacau.

Aigües

És possible que durant el seu regnat, la capital, Tenochtitlan, es convertís en la urbs més populosa del continent, cosa que impulsà la creació de nous temples i infraestructures. La construcció del nou aqüeducte de Coyoacán a Tenochtitlan fou calamitosa per a la capital perquè l’arribada de massa aigua provocà una greu inundació. El mateix emperador va patir-ne les conseqüències. Moriria de resultes d’un accident causat pel desastre.

Anuncis

al-Idrisi, el brillant geògraf medieval

Ceuta (Espanya), 1100?-Palerm? (Itàlia), 1166?

Activitat: Geografia. Cartografia

Àrea: Regne de Sicília

 

Orígens nobles

De nissaga noble àrab, al-Idrisi feia remuntar els seus ancestres a la família de Mahoma. Avantpassats seus havien regnat sobre la zona de Màlaga, i un cop destronats van establir-se al nord d’Àfrica.

Viatger

Se’n tenen poques dades biogràfiques. Sembla que de jove havia viatjat molt per la Mediterrània, fins a la ribera asiàtica. De la seva obra es dedueix que havia recorregut també el sud de la península Ibèrica. De fet, es creu que va estudiar a Còrdova, el principal centre cultural d’aquella zona.

Un rei inquiet

L’illa de Sicília era governada pel rei normand Roger II, que s’envolta d’erudits jueus, cristians i musulmans. Vers el 1139 aquest monarca li encomana una gran projecte geogràfic, tasca a la qual es consagrà durant una quinzena d’anys, avaluant tractats de savis cristians i musulmans: Ptolemeu, Orosi, al-Yaqubi, al-Masudi…, i adquirint noves dades de manera directa, viatjant ell i els seus delegats, o bé consultant als mariners arribats a Sicília. 

Un fet destacat, El llibre de Roger (Kitab Rujir)

El 1154 va presentar al rei un mapamundi gravat en plata, desaparegut poc després, i el Llibre de Roger, un text en àrab, compendi de geografia descriptiva de les Canàries a la Xina, i de l’Àfrica equatorial a Escandinàvia, dividit en 70 seccions. De cada secció, s’indiquen accidents geogràfics, ciutats, distàncies, notes d’economia, política i cultura… L’acompanya un atles amb una setantena de mapes. El llibre constitueix l’obra geogràfica d’abast mundial més completa i detallada feta fins aleshores.

L’anècdota

En una labor amb un propòsit tan ambiciós, s’hi descobreixen errades. Una d’elles afecta les poblacions catalanes de Barcelona i Girona, que se situen a l’altra banda del Pirineu, prop de la ciutat de Narbona.

Renovacions

Mort el monarca el 1154, al-Idrisi seguí treballant pel succesor Guillem II en una nova versió corregida i ampliada del seu compendi geogràfic. Les mancances d’aquests treballs no invaliden la seva importància, vist que durant segles no es produiren obres cristianes o islàmiques equiparables. 

La frase

“La Terra és rodona com una esfera, i les aigües s’hi adhereixen i s’hi mantenen gràcies a un equilibri natural invariable” (extret del Llibre de Roger).

Juan Manuel, el prosista castellà més noble

Escalona (Toledo), 1282–Còrdova, 1348?

Activitat: Literatura. Política

Àrea: Regne de Castella

 

Distincions

Popularment aquest aristòcrata se’l coneix com “el infante don Juan Manuel”. Fou un dels nobles més importants del regne, amb major nombre de senyorius, però no li correspon el títol d’infant de Castella, reservat als fills del rei. De fet, ell no va usar-lo mai. Fou el seu pare, Manuel, qui es titulà així, com a fill menor de Ferran III.

Cortesà ambiciós

Vassall dels monarques castellans Sanç IV, Ferran IV i Alfons XI, intervingué en les intrigues polítiques entre Castella i la Corona d’Aragó, ja que, d’una banda, era el principal senyor de l’antic regne de Múrcia, territori en disputa entre els dos estats, i d’altra, fou gendre de Jaume II, en casar-se amb Constança d’Aragó (1311).   

Rebel i reconciliat

Juan Manuel va viure greus conflictes amb Alfons XI. Quan el rei trencà l’acord de casar-se amb la filla de Juan Manuel, aquest s’alçà en armes el 1327, però durà poc la rebel·lió. El 1334 tornaren a la brega després que Juan Manuel negués l’ajut al rei en una campanya contra Gibraltar. Reconciliats, va prendre part en la batalla del Salado contra els benimerins (1340) i en la conquesta reial d’Algesires (1344). Poc després es va retirar de la vida pública.      

Un fet destacat, El conde Lucanor (1330-1335)

Obra mestra de la prosa castellana medieval, escrita per a l’educació dels cavallers. La primera part, la més extensa, comprèn el diàleg entre el conde Lucanor i el seu conseller Patronio, que respon les seves consultes sobre moral pràctica, mitjançant un conte. Aquestes històries provenen sobretot de la tradició oriental i de l’antiguitat clàssica. Els 51 contes mostren un estil personal definit per la claredat i la concisió, lluny dels enfarfegaments d’altres autors del seu temps.  

Tria d’obres

Libro del caballero y del escudero (1326), compendi de teologia, astronomia i ciències naturals, amb clara influència de Ramon Llull; Libro de los estados (1330?); i Libro de las tres razones (1345?), reivindicació del llinatge propi enfront el del seu oncle, el rei Alfons X.

L’anècdota

Cas insòlit entre els escriptors medievals, Juan Manuel es preocupà de la conservació dels seus escrits. Per això va fer guardar tota la seva producció en un convent de Peñafiel (Valladolid). Havia estat revisada per ell mateix, amb el propòsit que s’hi acudís com a font bàsica a l’hora de crear-ne noves còpies. Tristament, aquells manuscrits originals es van perdre. potser en l’incendi del monestir al segle XVIII.

Leonardo Fibonacci, difusor dels nombres àrabs a Occident

 

Pisa (Itàlia), vers 1170-Pisa, després de 1240

Activitat: Matemàtica

Àrea: Pisa

Tres noms

Leonardo era fill de Giacomo Bonacci, cognom documentat a Pisa des del segle XI. Fibonacci derivaria de “filius Bonnaci” (fill de Bonacci). Altres noms pels quals se’l coneix es relacionen amb la ciutat d’origen, Leonardo de Pisa, o bé amb un apel·latiu, Leonardo Bigollo. El mot Bigollo, entre altres accepcions, significa rodamon.

Mercaders

Ell mateix, en una de les seves obres, explica que pels volts de 1192 son pare va dirigir el consolat mercantil de Pisa a Bugia (Algèria). Aviat Leonardo hi anà per tal d’aprendre els mètodes de càlcul àrabs i hi adquirí una formació matemàtica sòlida. Després, en viatges de negocis Leonardo va visitar Egipte, Síria, Grècia, Sicília i Provença. Al tombant de segle, s’establí a Pisa, dedicat a l’estudi de la matemàtica.

Un fet destacat, El llibre de l’àbac (Liber abbaci, 1202) 

La seva obra més  coneguda té un títol enganyós. No fa referència a l’instrument de l’àbac, sinó al càlcul. Introdueix els nombres àrabs actuals (d’origen indi) i explica el sistema de numeració decimal i posicional, és a dir, que el lloc de les xifres determina si són unitats, desenes, centenes… Al llarg del llibre, Fibonacci aplica el nou mètode en l’activitat comercial per demostrar-ne la seva facilitat respecte el mètode tradicional, basat en les lletres romanes.

leonardofibonacci-bertelthorvaldse,vers 1836

Leonardo Fibonacci, de B. Thorvaldsen (vers 1830)

La sèrie de Fibonacci

Al Llibre de l’abac s’inclou un problema matemàtic que el feu famós: Un home posa una parella de conills acabats de néixer en un lloc tancat. Quantes parelles de conills tindrà després d’un any, si cada mes una parella fèrtil engendra una nova parella, que a partir del segon mes es torna fèrtil? La solució aportada per Fibonacci és la sèrie: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89, 144. Segles més tard s’ha demostrat que aquesta patró és freqüent a la natura: en el creixement de les fulles, a les pinyes dels pins, etc.

L’anècdota

A causa de la fama de Fibonacci, l’emperador Frederic II, que s’havia establert a Pisa (1225), va voler-lo conèixer. Davant el sobirà, un matemàtic de la cort, Joan de Nàpols, li presentà diversos problemes matemàtics, tres dels quals sobre equacions quadrades o cúbiques, que Fibonacci recull i resol en els seus llibres.

Tria d’obres

Pràctiques de geometria (Practicae geometriae, 1220?), on introdueix els nous mètodes algebraics per resoldre qüestions geomètriques; i Llibre dels quadrats (Liber quadratorum, 1225), on estudia equacions de segon grau i la teoria dels nombres, investigacions no superades en època medieval.

Adelaida de Borgonya, pilar del Sacre Imperi

Orbe (Suïssa), vers 931–Seitz (França), 999

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

De Borgonya a Itàlia

Descendent del rei Robert II de Borgonya i de Berta de Suàbia, va casar-se el 947 amb Lotari II, rei d’Itàlia. Aquest primer matrimoni durà només tres anys a causa de la mort del marit. Havien tingut només una filla, Emma, que posteriorment esdevindria reina de França.

L’anècdota

El noble Berenguer d’Ivrea es proclamà nou rei d’Itàlia i per tal de legitimar la seva posició, va pretendre maridar Adelaida amb el seu fill Adalbert, cosa a la qual la vídua s’hi oposà. El 951 Adelaida fou empresonada en un castell. Després de 4 mesos de captiveri, aconseguí escapar gràcies a un tunel excavat pels seus partidaris. D’aquesta fugida novel·lesca en donen testimoni fonts coetànies.

Un fet destacat, la coronació imperial del 962

Adelaida demanà l’ajut militar del rei alemany Otó I, qui envaí Itàlia la tardor del 951. Es casà amb ella i es proclamà rei d’Itàlia a Pavia aquell mateix any. Després de noves campanyes, el 962, dominant les terres alemanyes i el nord i centre d’Itàlia, Otó I i la seva dona van ser coronats com a sobirans del Sacre Imperi Romanogermànic pel papa Joan XII. L’emperadriu participa activament en el govern, acompanyant el sobirà en les expedicions italianes o bé enfortint els lligams entre els prelats i l’emperador.

Mare i àvia d’emperadors

Després del traspàs d’Otó I (973), el succeí com a sobirà Otó II, fill tingut amb Adelaida. Paulatinament la influència materna s’eclipsà, substituïda per la de Teòfan, la consort imperial. El 978 es retirà durant uns anys a Borgonya, on regnava el seu germà Conrad. El 983, mort son fill, el net Otó III tenia tres anys. Ella i Teòfan en defensaren els drets. La mare assumí la regència fins el 991, quan va morir; després esdevingué l’àvia la regent, entre el 991 i 995, any que Otó III fou major d’edat.

Amb l’Església

Adelaida es retirà de la cort el 996 i intensificà una activitat exercida com a governant, la fundació i restauració d’esglésies i convents, promovent el nou corrent monàstic reformador dels abats de Cluny. El 1097 el papa Urbà II la proclamà santa.

Felip II August de França, el primer dels grans Capets

París (França), 1165-Mantes-la-Jolie (França), 1223

Activitat: Política

Área: Regne de França

 

Un propòsit

De la dinastía Capet, era fill de Lluís VII de França i Adela de Xampanya. Començà a governar amb quinze anys, centrant la seva activitat en l’enfortiment de l’autoritat reial i l’expansió del regne. Així, ja al 1185, s’imposà a una coalició de grans senyors i pel tractat de Doves adquirí la ciutat d’Amiens.

Discòrdies

El seu principal enemic fou l’imperi angeví, això és, el rei d’Anglaterra que controlava a més la meitat oriental de França. Felip, que cobejava aquests territoris, fomentà les dissensions entre els reis anglesos i els seus familiars i vassalls, tant amb Enric II com els seus sucessors Ricard I i Joan I.

Felip II August i Ricard Cor de Lleó

Ricard I, Cor de Lleó

El 1190 Felip i Ricard I Cor de Lleó participaren en la Tercera Croada a Terra Santa.  Després de capturar Sant Joan d’Acre (Israel), el 1191, Felip August tornà a França i, aprofitant l’absència de Ricard, li arrabassà poblacions normandes. El 1994, Ricard regressà a França i recuperà Normandia, però la seva mort durant el setge de Chalus (1199) va salvar el tràngol del monarca francès.

L’anècdota

El 1193 el monarca es va casar amb Ingeborg de Dinamarca. Tanmateix, al dia següent de l’enllaç la repudià, i una assemblea de prelats francesos anul·là la unió. El 1196 el rei va contraure nou matrimoni amb Agnès de Meran. Els papes reconegueren la validesa del casament amb Ingeborg i s’inicià una llarga disputa entre Roma i París. Ingeborg va viure molts anys tancada en castells reials.

Renovant París

Felip August millora l’administració del regne, allunyant l’alta noblesa del consell del rei, i amb la creació d’oficials reials que inspeccionaven el territori. Afavorí la creació de noves ciutats, respectant la seva autonomia. A París bastí un nou recinte emmurallat, reforçat pel castell del Louvre; daten d’aquest període l’obra principal de la catedral de Notre-Dame, i les primeres constitucions de la Universitat de París.

Un fet destacat, la batalla de Bouvines (1214)  

En temps del rei Joan I, Sense Terra, Felip August s’apoderà dels seus feus de Normandia, Anjou, Turena i Poitou. En resposta, el rei anglès s’alià amb l’emperador Otó IV i els comtes de Flandes i Boulogne. La doble victòria francesa a La-Roche-aux-Moines i a Bouvines contra anglesos i alemanys, respectivament, assegurà aquells dominis per a França. Felip havia quadriplicat l’extensió del regne en trenta anys. Les possessions angleses al continent, en canvi, es reduiren a l’Aquitània.

felipIIaugustdefrança-3

Pere Joan, plenitud de l’escultura catalana medieval

Tarragona?, entre 1393 i 1398-mort després de 1458

Activitat: Escultura

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

Pere Joan era fill de Jordi de Déu, un esclau procedent de Sicília, propietat de l’escultor Jaume Cascalls, que va treballar en el seu taller. Més endavant Jordi de Déu fou afranquit i establí un obrador d’escultura propi a Tarragona. En la nova condició d’home lliure, va prendre el cognom de Joan, que traspassaria als seus descendents.

Sant Jordi, façana medieval del palau de la Generalitat

De la Generalitat a la Seu barcelonina

La destresa en l’ofici va propiciar que Pere es convertís de ben jove en mestre independent. Entre 1416 i 1418 va treballar en la seva primera gran obra, la decoració de la façana del palau de la Generalitat, del carrer del Bisbe, a Barcelona. Entre la rica ornamentació destaca un medalló amb sant Jordi, a cavall, matant el drac. Paral·lelament també va esculpir una clau de volta per a la catedral barcelonina, amb la figura de Déu Pare envoltat d’àngels.

Un fet destacat, el retaule de santa Tecla, de la catedral de Tarragona

El 1426 rep l’encàrrec de l’arquebisbe de Tarragona Dalmau de Mur de crear un nou retaule d’alabastre policromat per a l’altar principal de la catedral, presidida per una imatge central de la Mare de Déu amb l’Infant, flanquejada per sant Pere i santa Tecla. Una de les peces més reeixides de l’escultura catalana medieval és la predel·la, la part inferior del retaule, amb relleus sobre la vida de santa Tecla, dotats de gran expressivitat i delicadesa, on diferencia subtilment les textures de cossos, vestits, foc, paisatge…

Detall del retaule de Santa Tecla, catedral de Tarragona

Aragó

Essent Dalmau de Mur arquebisbe de Saragossa, el 1434 encomanà a Pere Joan un retaule major, en alabastre, per a la catedral, si bé només es conserva part del treball fet, bàsicament el cos inferior del retaule amb escenes dels sants Valeri, Vicenç i Llorenç. També és d’ell la Mare de Déu “de la Huerta”, de la catedral de Tarassona (1438) i se li atribueix un àngel custodi (Museo de Zaragoza), abans en un portal d’aquesta ciutat.

L’estil

Es trasllada el 1450 a Nàpols per treballar pel rei Alfons, el Magnànim, en l’embelliment del Castell Nou. La seva obra segueix l’estil del gòtic internacional, amb el gust per l’expressivitat, la contraposició, el refinament i el detall, cisellant figures elegants i dinàmiques. A partir de similituds estilístiques, els experts integren a la seva producció altres treballs de Tàrrega, Montblanc, Osca o els monestirs de Poblet i Vallbona de les Monges.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Manote i Clivilles. “Pere Joan”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona, 2007