Yu Xuanji, una poetessa inconformista

Xian (Xina), 844?- Xian, 868

Activitat: Literatura

Área: Imperi xinès Tang

 

Avatars

Yu Xuanji no procedia de la noblesa; malgrat això, va ser una dona culta. Mantingué una relació amorosa amb el censor Yu Li, de família benestant, però només com a concubina, no s’hi va casar i ell l’abandonà tres anys més tard mentre viatjava pel sud de la Xina. Va viure un temps sola a les muntanyes abans de tornar a Xian, on va ingressar en un convent com a monja. Es creu que també va fer de meuca, tal com es desprèn d’alguns dels seus versos.

Escàndol

Va morir encara jove. Fou condemnada per l’assassinat d’una criada del convent i executada. Es coneix el fet per la notícia recollida en una col·lecció d’anècdotes sensacionalistes, publicada dotze anys més tard de la seva mort. Historiadors actuals dubten de l’autenticitat de la història pel detallisme i el seu caràcter melodramàtic.

Lírica

Aquesta poetessa és una de les autores xineses més antigues de les qual es conserva una part significativa de la seva producció. A diferència d’altres escriptores, no intenta imitar la veu dels homes poetes ni tampoc utilitza la veu convencional de les dones construïda per la tradició literària; ella adopta un llenguatge personal i directe per expressar els seus sentiments de goig, pena, desig, queixa…

Un fet destacat, Quaranta nou poemes

Els escrits presenten una gran varietat de gèneres literaris i de temes —viatges, amor, menjars, laments, paratges històrics … — en un estil fresc i dinàmic, combinant sovint elements contraposats. Tot plegat, manifesta la seva alta autoestima, amb el deler d’escapar de les limitacions generades pel sexe o la classe social.

La frase

Al pavelló del sud del temple de Chongzheng, on es pengen els resultats dels exàmens imperials

Cims emboirats m’omplen la mirada

de clarors de primavera.

Només els dits més destres

saben fer amb el pinzell traços de plata.

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Alço els ulls en va

cap a la llista dels honorats.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Barcelona, 2012

Murat II, un sultà turc en dos temps

Amasya (Turquia), vers 1403– Edirne (Turquia), 1451

Activitat: Política     

Àrea: Imperi otomà

 

Anys complicats

A la mort del sultà turc Mehmet I (1421), el succeí el seu fill Murat II. Tot i que s’havia mantingut en secret la defunció del sobirà abans que arribés l’hereu a la capital, Murat va haver de lluitar contra diferents pretendents al tron, alguns ajudats per l’emperador bizantí. De tota manera, el 1425 havia eliminat els rivals, havia restablert el control sobre els principats turcs d’Anatòlia occidental i havia forçat l’emperador bizantí a pagar-li altre cop tribut.

Triomfs i fracassos

El sultà va eixamplar els seus territoris als Balcans. El 1430 va prendre Tessalònica (Grècia) als venecians i obtingué altres victòries contra els exèrcits cristians d’Hongria i Sèrbia. Tanmateix, després de 1441, quan va haver de combatre contra l’aliança anterior augmentada amb contingents germànics, polonesos i albanesos, va perdre les ciutats de Nis (Bulgària) i Sofia. Derrotat a Jalowaz (1444), va signar la pau a Edirne.

Recuperació

El 1444 el sultà va abdicar en el seu fill Mehmet II, que tenia dotze anys. La greu crisi provocada per l’incompliment del tractat de pau per Hongria i Polònia, que organitzaren una nova croada, va treure Murad II del seu retir per enfrontar-se als croats. Obtingué la victòria de Varna (1444, Bulgària), on va morir el rei Ladislau III de Polònia.

Un fet destacat, la segona batalla de Kosovo

A pesar del seu èxit, Murat II no reassumí el sultanat fins dos anys més tard, el 1446, a causa del govern maldestre del seu fill. El 1448, una nova ofensiva magiar fou altre cop vençuda per les tropes de Murad II a la Segona batalla de Kosovo. Després d’aquest triomf, Hongria ja no comptava amb capacitat militar per fer retrocedir els turcs d’Europa. Murat II seguí governant, sense noves amenaces occidentals, fins al seu traspàs (1451), quan va recuperar el tron el fill Mehmet II.

L’anècdota

Fou el primer sultà turc a fer de la seva cort un brillant centre cultural, amb homes de lletres i savis vinguts d’altres terres, fet reconegut en les cròniques dels estrangers. Entre aquestes destaca Tractatus de moribus conditionibus et nequitia Turcorum,  escrita probablement per un frare hongarès de Transilvània, antic presoner dels turcs,  després de tornar al seu país, amb una descripció prou objectiva sobre els costums d’aquell poble musulmà.

Andrea Pisano, el Giotto de l’escultura

Pontedera (Itàlia)?, vers 1295–Orvieto (Itàlia)?, vers 1348

Activitat: Escultura

Àrea: Florència, Orvieto

 

De la Toscana

Andrea di Ugolino de Nino da Pontedera és més conegut com Andrea Pisano, nom derivat probablement d’haver nascut a Pontedera, prop de Pisa. Era fill d’un notari i encara que s’ignora la seva formació, probablement va iniciar la seva activitat artística com orfebre.

Un fet destacat,  la porta sud del baptisteri de Florència (1330-1336)

El 1329 el gremi de mercaders de teles de Florència li encomana les portes de bronze de l’entrada est del baptisteri de la ciutat. Es decoren amb 28 panells en relleu, vint d’ells sobre la vida de sant Joan Baptista, relacionats amb els mosaics del baptisteri i els frescos  amb el mateix tema de Giotto a la Santa Creu (Florència). També estilísticament es palesa l’influx de Giotto, com ara la definició volumètrica de les figures i l’equilibri compositiu de les escenes, que combina amb el gust pel detall.

Porta sud del baptisteri de Florència

Sant Joan bateja els pagans

L’anècdota

L’admiració davant les portes de l’est del baptisteri florentí va provocar que en el projecte escultòric de les portes del nord, guanyat per Ghiberti dècades més tard, se seguís  l’esquema de Pisano, amb el mateix nombre de panells. Tanmateix el resultat de Ghiberti va satisfer tant als prohoms de Florència que les portes d’Andrea Pisano es van traslladar al costat sud mentre que a les portes de l’est, les principals, encarades amb la catedral, van situar-hi l’obra de Ghiberti, el 1424.

Mestre d’obres de la catedral de Florència

Sota la direcció de Giotto, Pisano executa part del relleus en marbre de la base del campanar de la catedral de Florència, que comprenen un variat grup d’escenes: el Gènesi, les feines de l’home, els sagraments, les virtuts, els planetes… Quan mor Giotto (1337), el succeeix en la direcció de les obres de la seu. Probablement continua amb els treballs escultòrics a la part baixa del campanar, afegint en el pis superior nínxols amb estàtues, com la del rei Salomó, que alguns experts li atribueixen.

Últims temps

Vers el 1341 torna a Pisa, on manté un taller fins el 1347, quan té cura de les obres de la catedral d’Orvieto. El 1349 ja hi ha un substitut, la qual cosa fa pensar als experts que devia morir potser a la terrible pesta de 1348-1349.

Carles d’Anjou, l’ambició estroncada

França, 1226-Foggia (Itàlia), 1285

Activitat: Política    

Àrea: Comtat de Provença, regne de Sicília

 

Ben situat

Benjamí del rei Lluís VIII de França i Blanca de Castella, el 1246 va casar-se amb la comtessa Beatriu, per la qual cosa esdevingué comte de Provença. Afegí també els comtats d’Anjou i Maine, donats per Lluís IX de França, germà seu. El 1248 acompanyà el monarca en una croada contra Egipte, una expedició desastrosa on els germans, capturats, van pagar un rescat generós.

De Provença a Itàlia

Tornat a França el 1250, intervingué a Flandes amb poca fortuna. Al sud, en canvi, va sotmetre les ciutats provençals revoltades d’Arle, Avinyó i Marsella (1257), que van perdre la seva autonomia política, i estengué la seva autoritat a alguns territoris del nord d’Itàlia. El 1263 el papa Urbà IV li oferí el regne de Sicília, en mans de Manfred, fill il·legítim de l’arxienemic del papat, l’emperador Frederic II, ja difunt.

Un fet destacat, la batalla de Benevent (1266)  

El 1265 Carles entra a Itàlia, el papa l’investeix com a rei de Sicília, i en la lluita contra l’oponent obté la victòria de Benevent, on mor Manfred, cosa que li proporciona  el domini sobre el regne sicilià sense gaire resistència. Dos anys més tard, també va derrotar l’últim descendent de Frederic II, Conradí, a la batalla de Tagliacozzo, a qui feu executar. Rei indiscutible del sud d’Itàlia, esdevé l’home fort de tota la península durant uns anys, imposant a Sicília grans tributs i beneficiant la minoria francesa.

Cap a Orient

Carles d’Anjou, d’Arnolfo di Cambio (1277)

Orienta la seva política cap a la Mediterrània oriental, ambicionant Constantinoble, en poder del bizantí Miquel VIII. Aconsegueix pel tractat de Viterbo (1267) la senyoria d’Acaia (Grècia), anys més tard ocupa Durrës, proclamant-se rei d’Albània (1272), i conquesta Acre (Israel) el 1277. Té també revessos: perd el Piemont (Itàlia) en la batalla de Roccavione (1275), i a Albània fracassa en el setge de la ciutat bizantina de Berat (1281).

Vespres Sicilianes

El 1282, el sorprèn una revolta que, començada a Palerm, s’estén amb èxit per tota l’illa, que dona el tron a Pere el Gran, rei de la Corona d’Aragó, gendre del difunt Manfred. Així, el regne de Sicília es divideix en dos: Nàpols, sota els Anjou; i l’illa, per al casal de Barcelona. Carles impulsa una expedició francesa contra Catalunya, amb l’aprovació papal, que fracassarà, alhora que és vençut al mar repetidament pel rei Pere i, fins i tot, el seu hereu és pres a la batalla del golf de Nàpols (1284).

La frase

”Brillant, somiador, impetuós i enèrgic, va estendre les seves mans sobre Itàlia, els Balcans i la península Ibèrica. Els seus projectes s’esfondraren per la seva amplitud, i a més, perquè li mancaren constància i tenacitat, i li sobraren violència, arrogància i orgull” (de l’historiador Jaume Vicens Vives).

Sant Bonifaci, l’apòstol d’Alemanya

Regne Unit, vers 675- Dokkum (Països Baixos), 754

Activitat: Religió

Àrea: Regne de Wessex, regne franc

 

Monjo illenc

El seu nom original era Wynfrid. Monjo benedictí, es distingí per la seva cultura. Mestre de l’escola del monestir de Nursling (Regne Unit), va escriure una gramàtica llatina i poesia. El seu deler, però, era l’evangelització. El 716 viatja als Països Baixos per cristianitzar els frisis sense gaire èxit. Malgrat això, després d’una estada al seu país natal, on rebutja el càrrec d’abat de Nursling, regressa al continent.

Amb Gregori II

Viatja a Roma, on Gregori II li encomana l’evangelització dels pagans a l’est del Rin (719). Rep del papa un nom nou, Bonifaci, pel qual és conegut des d’aleshores. Vers el 722, Gregori II el nomena bisbe, sense seu fixa, alhora que el posa sota la protecció de Carles Martell, home fort del regne franc (723). Bonifaci cristianitza Turíngia i Hesse (Alemanya), no només hi bateja i predica, també destrueix llocs de culte pagans, com el roure de Donar, dedicat al déu Thor, a Geismar.

Bonifaci fent caure el roure de Donar, de J.M. Wittmer (1861)

Un fet destacat, arquebisbe de Magúncia

Els successors de Gregori II mantenen la confiança en Bonifaci. El 733, el papa Gregori III l’investeix arquebisbe, i com a tal, pot consagrar nous bisbes. Pels volts del 747, ocupa la seu de Magúncia. Amplia el seu camp d’acció i reorganitza l’Església alemanya, aprofitant la victòria de Carles Martell contra els saxons a Westfàlia (738) i la invitació d’ Odiló, duc de Baviera. Funda nombrosos monestirs i noves diòcesis: Würzburg, Erfurt, Ratisbona, Passau, Freising…

Entre francs

Mort Carles Martell (741), manté la influència a la cort dels seus fills Pipí, el Breu, i Carloman. Com a delegat pontifici, emprèn la reforma del clergat francès, presidint-ne diversos sínodes, condemnant les pràctiques paganes i prohibint alguns costums als eclesiàstics, com la caça. Bonifaci promou la uniformització litúrgica, adoptant els models romans. El 753 torna a les tasques d’evangelització. Morirà màrtir a Frísia (Paísos Baixos) a mans d’un grup de pagans.

L’anècdota

Entre els monestirs vinculats amb Bonifaci destaca l’abadia de Fulda (Alemanya). Havia disposat que les seves despulles fossin sepultades allà, on es conserven. Encara avui, el monestir és lloc de reunió freqüent dels bisbes alemanys, testimoni de la importància  que l’Església germànica dona a aquest sant.

Belisari, l’estrateg bizantí

Germanica (Bulgària?), vers 505-?, 565

Activitat: Guerra        

Àrea: Imperi bizantí

 

Ben relacionat

No se sap res dels primers anys de Belisari. Ingressà a la milícia aviat i va progressar-hi molt ràpidament gràcies als seus contactes. Formava part de la guàrdia personal del general Justinià, nebot de l’emperador bizantí Justí I i, quan el seu senyor va accedir al tron (527), el jove Belisari fou nomenat general.

Entre campanyes i revoltes

Cap militar a la zona oriental de l’imperi, s’enfrontà a l’imperi persa sassànida. Belisari obtingué una gran victòria a Dara (Turquia, 530), si bé l’any següent va ser derrotat a Raqqa (Síria). Mentre era a Constantinoble, el 532 esclatà la Nika, una greu rebel·lió popular que, iniciada a l’hipòdrom, es va estendre per tota la ciutat, amb aldarulls i incendis, tractant d’imposar un nou monarca. Belisari, sota les ordres de Justinià, va esclafar l’alçament amb una massacre d’uns 30.000 morts.

Un fet destacat, la conquesta del regne dels vàndals (533-534)

Justinià volia recuperar els antics territoris occidentals de l’imperi romà. A tal fi organitzà una expedició militar contra el regne dels vàndals al nord d’Àfrica, liderada per Belisari. El 533 va vèncer el rei vàndal Gelimer a la batalla d’Ad Decimum, cosa que facilitaria l’ocupació de Cartago (Tunis), la capital. Una nova batalla a Tricameron, mesos més tard, significaria l’esfondrament definitiu dels vàndals. El 534 Belisari va tornar a Constantinoble amb el rei Gelimer captiu.

La primera campanya gòtica

Arran la decadència del regne ostrogot a Itàlia, Justinià hi envià Belisari per conquerir-lo. El 535 va ocupar Sicília, després va avançar pel sud fins prendre Nàpols i Roma.  Els ostrogots assetjaren Roma entre 537 i 538 sense èxit, i el 540, Belisari  conquerí Ravenna, la seva capital. Els ostrogots van demanar la pau i oferiren al general vencedor que fos el seu nou rei, però Belisari ho rebutjà. El 540 va portar el rei ostrogot Vitigis, presoner, a Constantinoble.

Destins ja coneguts

La nova missió fou aturar l’atac dels perses, sense grans èxits. El 544 va tornar a Itàlia davant el ressorgiment del poder ostrogot sota el rei Totila. Belisari va reconquerir Roma el 547, però no tenia recursos per emprendre la contraofensiva. Des del 549, cridat a Constantinoble, ja no comanda nous exèrcits, excepte el combat reeixit contra els huns que amenaçaven la capital el 559. Acusat d’un complot contra l’emperador, el 562 caigué en desgràcia, però va recuperar la seva posició un any més tard.

La frase

“Aquest prohom victoriós fou audaç al caire de la imprudència i tenia gran enginy, un general que sempre aprofitava al màxim els minsos recursos que li assignava el seu avar senyor” (de l’historiador J.F.C. Fuller)

 

 

Jordi de Sant Jordi, el poeta jove eminent

País Valencià, últims anys del segle XIV? –?, 1424

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

Primeres informacions

Es creu que havia nascut molt a les darreries del segle XIV. Les dades més antigues sobre Jordi de Sant Jordi provenen de cartes de la cancelleria de la Corona d’Aragó, datades de 1416,  on s’esmenta que pertanyia a la cort d’Alfons, el Magnànim, ocupant el càrrec de cambrer reial i duent a terme també missions a l’estranger. La documentació sembla revelar que era de família de moriscs convertits al cristianisme i al servei del monarca.

Cortesà

Protegit i beneficiat generosament pel rei amb diners i privilegis, Jordi de Sant Jordi és un jove hàbil amb les armes i les lletres. Als ambients cortesans es relaciona amb altres escriptors, com Andreu Febrer i Ausiàs March, i  fins i tot amb autors castellans, com el marquès de Santillana, gràcies al qual se sap que Jordi de Sant Jordi era un músic excel·lent, que componia també la música dels seus versos, fet poc habitual en aquest període.

Castell Nou (Nàpols)

En terres italianes

El poeta acompanya el rei en la seva expedició italiana de 1420 a Sardenya i Còrsega. En l’última illa participa en la conquesta de Calvi i en el setge fracassat de la vila de Bonifacio. Probablement és aleshores quan és armat cavaller i el monarca el premia amb el domini del castell de la Vall d’Uixó, al País Valencià.  Segueix el rei a Nàpols, on és fet presoner pel cabdill Francesco Sforza (1423). El captiveri dura només unes setmanes. L’any següent va morir, però no se’n saben les causes ni el lloc del traspàs.

Un fet destacat, el Cançoner

La seva obra consta de divuit poemes, adoptant diferents gèneres i temàtiques, si bé prevalen els versos amorosos. La llengua que utilitza, seguint la tradició poètica catalana, manté molts provençalismes així com els models de l’antiga literatura trobadoresca occitana, per bé que no els assumeix de manera mecànica sinó que hi experimenta per renovar-los i reflectir millor allò que vol expressar. Una certa melangia domina la seva poesia lírica.

La frase

Deserts d’amichs, de bens e de senyor,

en estrany loch y en stranya contrada,

luny de tot be, fart d’enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caytivada,

me trop del tot en mal poder sotsmes;

no vey algu que de me s’aja cura,

e soy guardats, enclos, ferrats e pres,

de que’n fau grat a ma trista ventura  (fragment del poema Presoner)

 

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/santjordij (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Jordi de Sant Jordi. Les poesies de Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià del segle XV. Edició de Martí de Riquer i Lola Badia. València: Tres i Quatre, 1984

Jordi de Sant Jordi. Poesies. Edició critica d’Aniello Fratta. Barcelona: Barcino, 2005