Jordi de Sant Jordi, el poeta jove eminent

País Valencià, últims anys del segle XIV? –?, 1424

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

Primeres informacions

Es creu que havia nascut molt a les darreries del segle XIV. Les dades més antigues sobre Jordi de Sant Jordi provenen de cartes de la cancelleria de la Corona d’Aragó, datades de 1416,  on s’esmenta que pertanyia a la cort d’Alfons, el Magnànim, ocupant el càrrec de cambrer reial i duent a terme també missions a l’estranger. La documentació sembla revelar que era de família de moriscs convertits al cristianisme i al servei del monarca.

Cortesà

Protegit i beneficiat generosament pel rei amb diners i privilegis, Jordi de Sant Jordi és un jove hàbil amb les armes i les lletres. Als ambients cortesans es relaciona amb altres escriptors, com Andreu Febrer i Ausiàs March, i  fins i tot amb autors castellans, com el marquès de Santillana, gràcies al qual se sap que Jordi de Sant Jordi era un músic excel·lent, que componia també la música dels seus versos, fet poc habitual en aquest període.

Castell Nou (Nàpols)

En terres italianes

El poeta acompanya el rei en la seva expedició italiana de 1420 a Sardenya i Còrsega. En l’última illa participa en la conquesta de Calvi i en el setge fracassat de la vila de Bonifacio. Probablement és aleshores quan és armat cavaller i el monarca el premia amb el domini del castell de la Vall d’Uixó, al País Valencià.  Segueix el rei a Nàpols, on és fet presoner pel cabdill Francesco Sforza (1423). El captiveri dura només unes setmanes. L’any següent va morir, però no se’n saben les causes ni el lloc del traspàs.

Un fet destacat, el Cançoner

La seva obra consta de divuit poemes, adoptant diferents gèneres i temàtiques, si bé prevalen els versos amorosos. La llengua que utilitza, seguint la tradició poètica catalana, manté molts provençalismes així com els models de l’antiga literatura trobadoresca occitana, per bé que no els assumeix de manera mecànica sinó que hi experimenta per renovar-los i reflectir millor allò que vol expressar. Una certa melangia domina la seva poesia lírica.

La frase

Deserts d’amichs, de bens e de senyor,

en estrany loch y en stranya contrada,

luny de tot be, fart d’enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caytivada,

me trop del tot en mal poder sotsmes;

no vey algu que de me s’aja cura,

e soy guardats, enclos, ferrats e pres,

de que’n fau grat a ma trista ventura  (fragment del poema Presoner)

 

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/santjordij (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Jordi de Sant Jordi. Poesies. Edició critica d’Aniello Fratta. Barcelona: Barcino, 2005

 

Cosroes I de Pèrsia, el sobirà legendari

mort a Ctesifont? (Iraq), 579

Activitat: Política   

Àrea: Imperi sassànida

 

Afanys

Poc se sap dels seus primers anys, que coincidiren amb la greu crisi social que va patir l’imperi persa sassànida a causa del sorgiment dels mazdakistes, dissidents de la religió oficial, el zoroastrisme. Després del traspàs del seu pare, l’emperador Kavadh I, no el succeí en el tron, va haver de batallar i matar altres germans abans de cenyir la corona (531).

Un fet destacat, la reforma fiscal

Cosroes I estableix un nou sistema fiscal, unit a una reforma agrària. Els impostos, que abans es basaven en el rendiment irregular de les terres; ara consistirien en una contribució prefixada, d’acord amb la mida dels camps i els tipus de conreus. També reorganitza l’administració pública, dirigida per un primer ministre, càrrec ocupat molt temps per Bozorgmehr, polític competent. Cosroes enforteix el poder de l’emperador, ajudat per la petita noblesa (els dihqans), en perjudici dels grans prínceps territorials.

Ciències i lletres

Cosroes va endegar nombroses iniciatives de caire cultural, com ara l’acollida de filòsofs grecs vinguts de l’Acadèmia d’Atenes quan fou clausurada el 529, o bé la fundació de l’escola mèdica de Gondesapor (Iran). També alguns experts daten d’aquest regnat la codificació de l’Avesta, el llibre sagrat del zoroastrisme, mentre Cosroes perseguia durament els heretges mazdakistes.

Campanyes

L’exèrcit, ara professionalitzat, depèn directament del monarca i no dels grans nobles. A l’oest Cosroes s’enfrontà amb l’imperi bizantí de Justinià I, amb èxits com l’ocupació temporal d’Antioquia (540), abans de signar la “pau perpètua” (532). El seu enemic més perillós van ser els huns heftalites, a l’est, que aconseguiria vèncer gràcies als turcs de l’Àsia central, amb la qual cosa avançaria la frontera oriental fins el riu Amudarja (Uzbekistan). Durant el seu govern, els sassànides conquestaren el Iemen (570).

L’anècdota

Fruit del seu alt prestigi, s’atribuirien a Cosroes I moltes gestes succeïdes a Pèrsia en temps preislàmics. L’esplendor del regnat d’aquest emperador van subministrar models per altres governants. Tant és així que Cosroes I —malgrat ser un infidel— fou honrat com a sobirà digne de ser emulat pels califes de Bagdad de segles posteriors.

Averrois, el comentador

Còrdova, 1126–Marràqueix (Marroc), 1198

Activitat: Filosofia        

Àrea: Imperi almohade

 

Anys formatius

Abul Walid Muhammad ibn Ruixd, més conegut com Averrois, versió llatina del seu nom, va néixer en una família notable de jutges a Còrdova. Fou instruït per seguir les passes dels seus antecessors, centrat en l’estudi de la teologia i el dret islàmics per bé que s’orientaria finalment cap a la medicina i sobretot la filosofia. En aquest últim cap, el seu mestre seria el pensador Ibn Tufayl.

Amb el califa

El sobirà almohade Abu Yaqub Yusuf, interessat per la ciència i la filosofia, afavoreix Averrois des de la seva primera entrevista vers el 1169. Aquell any és nomenat jutge de Sevilla i des d’aleshores el pensador cordovès publica les seves grans obres mèdiques i filosòfiques, potser per encàrrec del monarca. Vers el 1180 el califa el recompensa amb el càrrec de primer jutge de Còrdova, i dos anys més tard Averrois esdevé el seu metge de cambra.

Declivi

Mort Abu Yaqub Yusuf (1194), el successor no tenia les mateixes inquietuds intel·lectuals. Averrois deixa el Marroc i torna a Còrdova. Allà es acusat d’heretge pels seus escrits i el 1197 és desterrat a Lucena (Còrdova). Tanmateix, l’any següent es reintegra a la cort del califa, a Marràqueix, on mor poc després.

Tria d’obres

Comentari major de la Metafísica d’Aristòtil (Tafsir ma bad al-tabia); Medicina general (Kitab al kulliyyat), més conegut a Occident amb el nom llatí de Colliget, un recull enciclopèdic de medicina, i Tractat decisiu (Kitab fasl al-magal), sobre la conciliació de la raó amb el dogma religiós.

Averrois, de Pablo Yusti (1967)

Un fet destacat, L’ensorrament de l’Ensorrament (Tahafut al-Tahafut)

L’estrany títol d’aquesta obra explica el seu contingut. Amb aquest tractat filosòfic, Averrois refuta el llibre L’ensorrament dels filòsofs, obra del teòleg islàmic Algatzell, que rebutjava la filosofia pel seu caràcter impiu. Averrois, en canvi, justifica el pensament analític com a mitjà per interpretar correctament el món i l’Alcorà.

L’anècdota

Bona part de la producció d’Averrois explica l’obra del filòsof Aristòtil, tractant de restituir el seu sentit original, corregint les interpretacions d’autors grecs i àrabs. A l’Occident cristià fou conegut com el “Comentador”, i esdevingué el pensador islàmic més influent a la cristiandat per la seva introducció rigorosa d’Aristòtil, que va generar la polèmica, a favor i en contra per part dels intel·lectuals cristians. Malgrat les condemnes eclesiàstiques, el pensament d’Averrois va perviure a Europa durant segles.

Per saber-ne més:

Averrois. L’ensorrament de l’Ensorrament. Traducció, pròleg i notes de Josep Puig Montada. Barcelona: UAB i Abadia de Montserrat, 2005

Ivan II Asen de Bulgària, un tsar entre grecs i llatins

Bulgària?, 1190–Veliko Tarnovo (Bulgària), 1241

Activitat: Política      

Àrea: Imperi búlgar

 

Tribulacions

El 1196, encara infant, va quedar orfe després de l’assassinat del seu pare Ivan I Asen, i onze anys més tard, el 1207, també va ser mort el següent monarca, l’oncle Kaloyan (1207). Boril I va usurpar el tron i el príncep Ivan Asen va abandonar Bulgària. Tornat de l’exili el 1217, amb l’ajut de mercenaris russos, destronà Boril i esdevingué el tsar de l’imperi búlgar que governaria entre 1218 i 1241.

Balcans

La situació política als Balcans i Anatòlia era complexa, zones dividides en petits estats, uns governats per eslaus, com l’imperi búlgar; altres per grecs, com el despotat de l’Epir (Albània-Grècia) i l’imperi de Nicea (Turquia) o bé llatins, bàsicament francesos i italians, que havien ocupat Constantinoble i territoris occidentals de l’antic imperi bizantí. L’objectiu d’Ivan II seria l’engrandiment del seu imperi, que s’estendria del Danubi al mar Egeu i de la costa adriàtica al mar Negre.

Casaments

Ivan II no mena una política obertament bel·licista, sinó que aprofita la diplomàcia i els matrimonis per augmentar el seu poder. Aprofitant la tornada d’Andreu II d’Hongria de Terra Santa, Ivan es casaria amb la princesa Anna, que aportava com a dot el territori de Belgrad. D’igual manera es va aliar amb Teodor de l’Epir, i com a garantia del pacte una filla d’Ivan va maridar-se amb el germà de Teodor.

Un fet destacat, la batalla de Klokotnitsa

Trencant l’aliança, Teodor de l’Epir va envair Bulgària el 1230, i els seus exèrcits s’enfrontaren a Klokonitsa. El búlgar obtingué una gran victòria, cosa que ampliaria el seu imperi per zones com Macedònia del Nord i Grècia septentrional, assegurant-ne el domini la seva política conciliadora amb la població grega.

Cim

Amb Ivan II Asen el segon imperi búlgar arriba al seu apogeu convertida en gran potència dels Balcans, amb una economia florent. En són mostres el pacte comercial amb Dubrovnik (Croàcia), l’encunyament de monedes d’or i també la construcció d’edificis com l’església dels Quaranta Màrtirs, a Veliko Tarnovo (Bulgària), la capital. En l’àmbit religiós, el 1235 trenca amb el papa i es constitueix l’Església búlgara independent.

Constantinoble

Ivan havia negociat el matrimoni d’una filla amb Balduí II de Constantinoble, menor d’edat, ocupant ell la regència d’aquell estat, però finalment els llatins rebutjaren l’acord. En 1235 i 1236 va assetjar Constantinoble sense èxit. Els seus últims anys van ser enterbolits pels atacs dels cumans, poble de les estepes.

La frase

“Un home que excel·lí entre els bàrbars, no només respecte a la seva gent sinó també envers els estrangers” (de l’historiador bizantí Akropolites)

Gilles Binchois, cançons de Borgonya

Mons? (Bèlgica), vers 1400–Soignies (Bèlgica), 1460

Activitat: Música           

Àrea: Comtat d’Hainaut, ducat de Borgonya

 

Burgesos

El seu nom presenta variants en els documents coetanis: Gilles de Bins, o Binch, o Binche. El pare era burgès, ciutadà de Mons, i conseller de Guillem IV i la seva filla Jaumina I, comtes d’Hainaut. S’ignora la formació musical de Binchois, possiblement va rebre-la a la ciutat natal. La primera feina documentada va ser d’organista a l’església de Sant Waudru (Mons), amb la que el seu pare estava molt vinculat.

Ducs

El 1423 és organista a Lille (França) i després compon cançons pel duc de Suffolk, noble anglès instal·lat a França. Finalment, vers el 1427, s’incorpora a la cort de Felip, el Bo, duc de Borgonya, on desenvolupa la seva activitat principal com a músic ja que hi treballa fins 1453, quan es retira a Soignies. Binchois no tenia estudis universitaris ni era capellà. De tota manera, va obtenir beneficis eclesiàstics a Bruges (Bèlgica), Mons, Cassel (França) i Soignies, gràcies al seu prestigi a la cort ducal.

Un fet destacat, les “chansons”

Binchois conrea tant la música religiosa com secular. La més reeixida és la cançó profana. Generalment són peces breus en forma de rondó, és a dir, passatges musicals diferents que s’alternen amb una tornada invariable. Cançons de ritme ternari, sense harmonies complexes, de línia melòdica elegant, dolça i expressiva, entre les millors d’aquell període. Tenen sovint un aire nostàlgic davant l’amor no correspost. Les lletres provenen de grans poetes coetanis: Chartier, Charles d’Orléans, Christine de Pisan…

Tria d’obres

“De plus en plus se renouvelle” (Més i més es renova) i “Je me recommande humblement (M’encomano humilment, vers 1448), cançons rondó, a tres veus; “Filles a marier” (Filles per casar), cançó a quatre veus; Nove cantum melodie (1431), motet pel bateig d’Antoni, fill del duc de Borgonya.

L’anècdota

En un llibre del segle XV de Martin Le Franc apareix una il·lustració dels músics Gilles Binchois i Guillaume Dufay, compositors que es van conèixer. Durant els segles XV i XVI, els tractadistes musicals van aparellar sovint aquests artistes com a capdavanters de la música del seu temps. D’altra banda, sobta descobrir que en la seva època Binchois era més enaltit que Dufay, mentre que els musicòlegs actuals els valoren de manera inversa.

 

Per saber-ne més:

Música. Je me recommande humblement

https://www.youtube.com/watch?v=iDeAk4cHaY8

 

Duoda, la comtessa que educa

Mor a Usès? (França), després del 843

Activitat: Literatura. Educació

Àrea: Imperi carolingi

 

Orígens

De la vida de Duoda (als manuscrits coetanis figura com Dhuoda o Dodana), en sabem poc. Els seus orígens no són clars, si bé l’opció més versemblant és que era de nissaga germànica, com es desprèn del nom, que no és romànic i apareix a les zones del nord de l’imperi franc, i a més en part de l’obra que va escriure utilitza una versificació amb trets germànics.

Amb Bernat de Septimània

De l’alta noblesa, es va casar el 824 amb Bernat de Septimània, un membre de l’aristocràcia carolíngia, a la capital imperial d’Aquisgrà. Més endavant Duoda s’establí a la ciutat occitana d’Usès, en dominis del seu marit. Bernat va ocupar alts càrrecs a la cort imperial, nomenat comte de Barcelona i Girona, i més tard duc de Septimània (França), va participar activament en les lluites entre l’emperador Lluís I i els seus fills, lluites que el portarien a la mort el 844.

Antiga catedral d’Usès

Des d’Usès

A diferència de Bernat, sembla que Duoda va viure a Usès, governant la ciutat i ajudant a finançar les campanyes del seu espòs. Va infantar dos nens, Guillem i Bernat. Dona culta, havia instruït el seu primogènit, Guillem, fins que el pare se’l va emportar per fer-lo servir d’ostatge en les seves operacions polítiques. Precisament, fruit de la seva marxa, Duoda va redactar un llibre pel qual ha passat a la posteritat.

 Un fet destacat, el Manual (Liber manualis, 841-843)

El Manual és un text usual d’aquell temps, que té un element molt original respecte a altres obres d’educació de prínceps: està escrit per la mare del destinatari. Un petit tractat formatiu en llatí ple de reflexions sobre vida cristiana, teologia moral i consells de vida pràctica. El llibre reflecteix la cultura de Duoda ­—la Bíblia, els Pares de l’Església, autors contemporanis (Alcuí de York, Rabà Maur…) i textos profans, com la Gramàtica de Donat­— alhora que inclou algunes notes autobiogràfiques.

La frase

“Fill, tindràs doctors que t’ensenyaran lliçons més nombroses i de més utilitat, però no en les mateixes condicions, amb el cor ardent en el pit, com ho faig jo, la teva mare, fill primogènit” (extret del Liber manualis)

Per saber-ne més:

Duoda. Manual per al seu fill. Traducció de Mercè Otero. Barcelona: Proa, 2004

Giovanni Caboto, obrint un nou món als anglesos

Gènova? (Itàlia), vers 1450–oceà Atlàntic,1498?

Activitat: Exploració  

Àrea: Venècia, regne d’Anglaterra

 

Mercader

Establert a Venècia pels volts de 1460, orienta la seva activitat cap al comerç per la Mediterrània i la mar Roja. El 1476 aconsegueix la ciutadania veneciana. En aquella ciutat es casa amb Mattea, i almenys un dels fills del matrimoni —Sebastiano— seguiria la vocació marítima del progenitor.

Aragó, Castella i Portugal

El 1492 vivia a València i és possible que a l’abril de 1493 hagués conegut Colom després del seu primer viatge a Amèrica. Caboto passa més tard a Sevilla i Lisboa, tractant probablement d’endegar una expedició transatlàntica, temptatives que no reeixiren. Davant el fracàs, es trasllada a Anglaterra el 1495.

Sortida dels Caboto en el primer viatge de descoberta d’Amèrica, per E. Board (1906)

Un fet destacat, el descobriment del Canadà 

El 1496 Caboto obté del rei Enric VII d’Anglaterra el permís de descobrir noves terres. Com Colom, pretenia arribar a la Xina per l’oest. Al maig de 1497 salpa de Bristol (Gran Bretanya) el Matthew, vaixell que mana Caboto, i el 24 de juny arriba a les costes canadenques, potser la península del Labrador, o les illes de Terranova o de Cap Bretó. Explora la zona de l’estret de Cabot, però no van veure-hi indígenes a pesar de trobar indicis d’habitatge humà.

El segon viatge

A l’agost de 1497 torna el Matthew altre cop a Bristol. L’alegria de la descoberta entre els mercaders, tot i la manca de tresors, va permetre que l’any següent s’emprengués una segona expedició, ara de cinc naus, de la qual se’n coneix poc. És plausible que Caboto morís en alta mar, durant la travessia, i que el seu fill Sebastià, que l’havia acompanyat en els dos viatges, el succeís com a cap de l’expedició.

L’anècdota

Una de les troballes del primer viatge va ser l’abundància de pesca. Raimondo di Soncino, un contemporani en una carta al duc de Milà repetia els comentaris d’aquells navegants: La zona litoral nord-americana estava a vessar de peixos, tant que no calien xarxes, els cistells submergits s’omplien sense dificultat. I vist això, li asseguraven que el rei anglès ja no hauria de comerciar mai més amb Islàndia pel proveïment de peix.