Teodoric de Praga, un pintor eslau

Actiu a Praga de 1360 i 1380, aproximadament

Activitat: Pintura       

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Primerenc

Teodoric de Praga, anomenat també com el Mestre Teodoric, constitueix el primer artista de Bohèmia (Txèquia), amb obra conservada i provada l’autoria documentalment. Aquell fet no és accidental, en temps d’aquest monarca Praga es converteix en un dels principals centres artístics del continent, que continuarà fins al segle XV, on treballaran artistes del país al costat d’estrangers vinguts d’Itàlia, Alemanya, França…

Pintor palatí

La documentació coetània l’esmenta des del 1359 com a pintor de la cort de l’emperador Carles IV, bàsicament a Praga i a Karlstejn (Txèquia). Teodoric comptava amb casa a Hradcany, la població nascuda al voltant del castell de Praga. Testimoni de l’alta consideració de l’artista, en un document de l’emperador rep el  títol de “pictor noster et familiaris” (pintor i íntim nostre).

Capella de la Creu del castell de Karlstejn

Un fet destacat, la decoració de la capella de la Creu del castell de Karlstejn

Possiblement, entre 1359 i 1367 treballa en la capella de la Santa Creu del castell imperial de Karlstejn, prop de Praga. Comprèn més d’un centenar de pintures, sobre taula, de sants, profetes i àngels, a més d’alguns frescos. Són imatges massisses, de rostres naturalistes, sobre fons daurats, que estan pintades delicadament amb colors brillants i jocs de llums i obres, i representades de mig cos, portant objectes, com ara llibres, per accentuar-ne el volum.

L’anècdota

Les pintures de Teodoric al castell de Karlstejn decoraven de manera esplèndida la sala on es guardaven un gran nombre de relíquies així com la corona i altres insígnies de l’autoritat imperial de Carles IV. Per aquest motiu, satisfet i agraït, el monarca va recompensar-lo amb una finca al poble de Morina (Txèquia), gairebé exempta de tributs, el 1367. El privilegi imperial assenyala explícitament que el premi respon als mèrits artístics de Teodoric.

Sant Jeroni

Maria de Molina, la triple reina de Castella

Castella?,  vers 1260–Valladolid, 1321

Activitat: Política       

Àrea: Regne de Castella

 

Parents

Cosina germana d’Alfons X de Castella, es casa amb el fill segon d’aquest monarca, el futur Sanç IV, enllaç rebutjat pel papa per la relació consanguínia entre ells. El 1284, mort Alfons X, esdevenen reis Sanç i Maria, apartant del tron els infants de la Cerda, fills encara petits de Ferran, el primogènit difunt de l’anterior monarca. Durant el regnat, Maria imposa la seva política pro-francesa en contra dels favorits del rei.

La regent

Després del traspàs del rei (1295), Maria exerceix la regència del seu fill Ferran IV. Amb la monarquia dèbil, se succeeixen les lluites contra els partidaris de Joan, germà del rei difunt, i d’Alfons de la Cerda, que es proclamen sobirans de Lleó i Castella, respectivament. També els regnes veïns li declaren la guerra. Negociadora hàbil, lentament va afermant la seva posició. Signa la pau amb Portugal a Alcañices, acordant el matrimoni dels seu fills (1297).

Un fet destacat, les Corts de Valladolid (1300) i Burgos (1301)

Maria de Molina afavoreix els consells de les ciutats de Castella i Lleó que, en correspondència, li donen suport polític i financer. En les Corts de Valladolid de 1300 el seu cunyat Joan renuncia al tron de Lleó a favor del rei Ferran IV, i en les corts de Burgos, l’any següent, Maria obté fons per tal que el papa Bonifaci VIII atorgui la butlla que aprova el seu matrimoni amb Sanç IV i la legitimitat dels fills, cosa que enrobusteix la posició de Ferran IV.

Vaivens

La reina mare pacta la pau amb la Corona d’Aragó a Torrellas (Saragossa), el 1304, després d’acceptar la pèrdua castellana de la zona d’Alacant i d’obtenir la renúncia d’Alfons de la Cerda a la corona de Castella. Malgrat els seus èxits, quan Ferran IV arriba a la majoria d’edat, Maria de Molina perd temporalment l’ascendent sobre el fill, desbancada per altres nobles, que recobra més endavant.

Detall del sepulcre de Maria de Molina,a al monestir de las Huelgas, de Valladolid

Altre cop

La mort de Ferran IV (1312) obre un nou conflicte civil durant la minoria del seu net, Alfons XI, que tenia només 2 anys. Maria hi juga un paper polític clau. És l’únic membre present en tots els consells de regència que es constitueixen fins a la seva defunció. Fou ella qui va assegurar que la corona de Castella continués en mans del seus descendents.

La frase

“Just és que l’anomenem dona forta, provada en tres regnats replets de turbulències, golfs de tempestes contínues, vaixells agitats per borrasques, però lliures del naufragi pel braç d’una dona” (d’Enrique Flórez, historiador del segle XVIII).

Eduard III d’Anglaterra, començant la Guerra dels Cent Anys

Windsor (Gran Bretanya), 1312–Sheen (Gran Bretanya), 1377

Activitat: Política 

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

Cops d’estat

Primogènit d’Eduard II d’Anglaterra, les derrotes a Escòcia i el govern dels Despenser, favorits del rei, provocaren l’enfrontament dels seus pares. La reina, Isabel de França, i Mortimer, el seu amant, liderant un exèrcit, forçaren Eduard II a abdicar en el fill (1327) i morí poc després. Isabel i Mortimer governaren el país fins el 1330, quan Eduard III prengué el poder. Mortimer seria executat i Isabel, apartada de la política.

Escòcia

El nou rei intervé a Escòcia, aprofitant la minoria d’edat de David II, a favor d’Eduard Balliol, pretendent al tron. A pesar de la victòria anglesa de Halidon Hill (1333), Balliol no aconsegueix el domini d’Escòcia. El 1346, Eduard III venç David II a Neville’s Cross, però el regne escocès conserva la seva independència.

Un llarg conflicte

Mort Carles IV de França (1328) sense descendència, Eduard III reivindica aquell tron com a nebot del difunt, però els magnats del regne de França proclamen rei Felip VI, un cosí francès del monarca. L’enemistat entre els dos sobirans s’agreuja pels enfrontaments a Aquitània i Flandes i desemboca el 1337 en la Guerra dels Cents Anys, denominació que agrupa un seguit de lluites i treves que es prolonguen durant 116 anys entre França i Anglaterra.

Un fet destacat, la batalla de Crécy (1346)

El 1340 els anglesos obtenen la victòria naval de Sluis (Bèlgica), que garanteix el domini marítim. El 1346, els exèrcits respectius, liderats pels reis, s’enfronten a Crécy (França). Els anglesos, inferiors en nombre, obtingueren una gran victòria basada en els arquers d’arc llarg que massacraren la cavalleria pesada francesa. L’any següent Eduard III va prendre Calais, ciutat en poder dels anglesos fins 1558.

Guanyar i perdre

Un altre triomf anglès a Poitiers (1356), va comportar el tractat de Brétigny-Calais (1360), pel qual Eduard III renunciava als drets a la corona francesa a canvi de bona part de la França del sud-oest i Calais. Tanmateix, el rei Carles V de França va recuperar la major part de territoris perduts entre 1369 i 1375. Eduard III només conserva Calais, Bordeus, Baiona, Brest i Cherbourg. Als últims anys del seu regnat esclaten a Anglaterra revoltes pageses i religioses, fruit de la Pesta Negra.

L’anècdota

El rei crea l’orde de la Garrotera, l’orde de cavalleria anglès més il·lustre fins als nostres dies. Creat com a remembrança del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona, el senyal característic és una lligacama amb el lema “honni soit qui mal y pense” (Que s’avergonyeixi qui malpensi d’això). Segons la llegenda, una dama ballava amb el rei quan li va caure la lligacama. Davant la vergonya de la noia i la maledicència dels cortesans, el sobirà pronuncià aquells mots, posant-se la lliga a la cama.

Rashid al-Din, l’historiador poderós…

Hamadan (Iran), 1247-Sultaniyya (Iran), 1318

Activitat: Història. Política          

Àrea: Ilkanat

 

Guaridors

Nascut d’una família jueva establerta a Pèrsia, el seu pare era apotecari, i Rashid (o Raixid) va estudiar medicina. No conservà la religió dels seus pares, quan tenia uns trenta anys es va convertir a la fe islàmica. Va exercir la medicina a la cort dels ilkans, els sobirans mongols que governaven Pèrsia.

Cim i fossa

Iniciada la seva vida a palau en temps de l’ilkan Abaqa, que regnà entre 1265 i 1282, esdevingué visir en temps de Mahmud Ghazan, el 1298, títol que va conservar durant el seu successor Öljeitu, cosa que li va permetre emprendre reformes administratives i alhora acumular una gran fortuna. Tanmateix, després del traspàs d’Öljeitu (1316), els enemics de Rashid al-Din van acusar-lo d’haver enverinat el monarca. Abu Said, el nou ilkan, decretà que fos desposseït de tots els seus honors i executat.

Jami al-Tawarikh

Un fet destacat,  El recull de cròniques  (Jami al-Tawarikh)

Unit a la seva activitat d’estadista, Rashid va escriure Jami al-Tawarikh, una crònica mundial. Descriu pobles i els principals esdeveniments de la història de la Xina a Europa, començant pels relats bíblics i donant importància als mongols des dels seus orígens tribals fins a la creació del gran imperi. L’obra es redacta en tres llengües: persa, àrab i mongol. El projecte exigí una gran nombre de copistes i miniaturistes ja que cada any es volien produir dues còpies per distribuir-les per Pèrsia i zones veïnes.

Pluralitat

Aquesta història mundial pretén un coneixement fidedigne d’altres pobles. Per aquesta raó, utilitza informants nadius per a les zones llunyanes: alts funcionaris mongols per a la Xina i Mongòlia, un budista del Kaixmir per a l’Índia, un monjo catòlic per a l’Europa occidental…  A més, l’autor rebutja l’avaluació d’aquests països en funció de la proximitat o llunyania dels costums i les creences islàmiques.

L’anècdota

El 1980, un còdex manuscrit del Jami al-Tawarikh, en àrab i il·lustrat amb miniatures, va ser venut a la casa de subhastes Sotheby’s per 850.000 lliures, el preu més alt pagat per un manuscrit àrab fins aleshores, que testimonia la qualitat i el prestigi d’aquest llibre.

Andrea Pisano, el Giotto de l’escultura

Pontedera (Itàlia)?, vers 1295–Orvieto (Itàlia)?, vers 1348

Activitat: Escultura

Àrea: Florència, Orvieto

 

De la Toscana

Andrea di Ugolino de Nino da Pontedera és més conegut com Andrea Pisano, nom derivat probablement d’haver nascut a Pontedera, prop de Pisa. Era fill d’un notari i encara que s’ignora la seva formació, probablement va iniciar la seva activitat artística com orfebre.

Un fet destacat,  la porta sud del baptisteri de Florència (1330-1336)

El 1329 el gremi de mercaders de teles de Florència li encomana les portes de bronze de l’entrada est del baptisteri de la ciutat. Es decoren amb 28 panells en relleu, vint d’ells sobre la vida de sant Joan Baptista, relacionats amb els mosaics del baptisteri i els frescos  amb el mateix tema de Giotto a la Santa Creu (Florència). També estilísticament es palesa l’influx de Giotto, com ara la definició volumètrica de les figures i l’equilibri compositiu de les escenes, que combina amb el gust pel detall.

Porta sud del baptisteri de Florència

Sant Joan bateja els pagans

L’anècdota

L’admiració davant les portes de l’est del baptisteri florentí va provocar que en el projecte escultòric de les portes del nord, guanyat per Ghiberti dècades més tard, se seguís  l’esquema de Pisano, amb el mateix nombre de panells. Tanmateix el resultat de Ghiberti va satisfer tant als prohoms de Florència que les portes d’Andrea Pisano es van traslladar al costat sud mentre que a les portes de l’est, les principals, encarades amb la catedral, van situar-hi l’obra de Ghiberti, el 1424.

Mestre d’obres de la catedral de Florència

Sota la direcció de Giotto, Pisano executa part del relleus en marbre de la base del campanar de la catedral de Florència, que comprenen un variat grup d’escenes: el Gènesi, les feines de l’home, els sagraments, les virtuts, els planetes… Quan mor Giotto (1337), el succeeix en la direcció de les obres de la seu. Probablement continua amb els treballs escultòrics a la part baixa del campanar, afegint en el pis superior nínxols amb estàtues, com la del rei Salomó, que alguns experts li atribueixen.

Últims temps

Vers el 1341 torna a Pisa, on manté un taller fins el 1347, quan té cura de les obres de la catedral d’Orvieto. El 1349 ja hi ha un substitut, la qual cosa fa pensar als experts que devia morir potser a la terrible pesta de 1348-1349.

Giovanni Villani, l’historiador que comptava

Florència (Itàlia), vers 1275-Florència, 1348

Activitat: Història                                                              

Àrea: Florència

 

Comerciants

El pare de Giovanni Villani fou un mercader pròsper que exercí càrrecs públics importants a Florència. El fill seguiria les seves passes tant en l’economia com en la política. Els negocis van dur Giovanni a França i Flandes, associat a la banca dels Peruzzi (1300) i més tard a la dels Buonaccorsi, de la qual en fou codirector (1324). Tanmateix en el crac financer de 1345, com bona part de les empreses florentines, Villani en sortí malparat, i fins i tot va estar a la presó un temps, acusat pels creditors.

Poder republicà

Villani intervé activament en el govern de Florència, com a prior —el màxim càrrec polític— en tres ocasions (1316-1317 i 1321), o bé ocupant-se d’altres funcions polítiques, generalment de caire econòmic. Fou un dels responsables municipals en la distribució d’aliments durant la fam de 1328 i va col·laborar en l’acabament de la tercera muralla que envoltava la ciutat. Membre del partit dels güelfs negres, era partidari del papa.

Un fet destacat, la Nova Crònica

En un viatge a Roma (1300) va percebre la decadència d’aquesta ciutat respecte la seva vila natal. Per això va escriure una història de Florència, amb el títol original de Nova Cronica. Abasta des dels temps bíblics de la Torre de Babel fins 1348. La part més pròxima a l’autor, conté informació històrica valuosa, extreta dels arxius o del seu propi coneixement. Model de prosa històrica en italià, són unes memòries amenes on, malgrat el seu patriotisme florentí, sol donar opinions prou equilibrades.

L’anècdota

A diferència dels historiadors coetanis, Villani introdueix dades econòmiques i estadístiques en la seva crònica. Calcula, per exemple, la població florentina de 1338 en 90.000 habitants a partir del seu consum de gra, i d’igual manera comptabilitza molts aspectes de la ciutat i la seva activitat econòmica. Així ens informa que Florència tenia una xarxa educativa notable, amb uns 8.000 nens que rebien ensenyaments bàsics, un altre miler que estudiaven comerç, i uns 600 més, en escoles de gramàtica.

Obra familiar

Els interessos de Villani són variats: explica tant els fets polítics, com la vida econòmica, les festes públiques o les epidèmies i inundacions. Mort de pesta el 1348, la crònica fou continuada pel seu germà Matteo i el nebot Filippo, que narraren la història de la ciutat fins 1364, sense la capacitat d’observació i l’interès pel detall del seu parent.

 

Marguerite Porete, cremada per un llibre

Comtat d’Hainault (França), vers 1250?–París, 1310

Activitat:Religió                                                                

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic i regne de França

 

Deduint

S’ignora la major part de la vida de Marguerite Porete. Les dades biogràfiques provenen bàsicament dels documents coetanis referents al seu procés d’heretgia i condemna. De l’anàlisi de la seva obra, es dedueix que era una dona procedent d’una família benestant, que havia rebut una formació acurada i tenia una àmplia cultura.

“Beguina clerga”

Procedia del comtat d’Hainault, avui entre França i Bèlgica, potser de Valenciennes. Algun text medieval la defineix com a “beguina clerga”, és a dir, una dona que vivia en celibat com una religiosa, però al marge de les institucions monàstiques. Les beguines eren abundants en aquelles terres, generalment vivint en comunitat. El terme de “clerga” al·ludia als seus sòlids coneixements en filosofia i teologia. Amb tot, es creu que els últims anys, potser enfrontada a altres beguines, duia una vida itinerant.

Un fet destacat, L’espill de les ànimes simples (Le mirouer des simples âmes)

Marguerite Porete va escriure aquesta obra mística en la seva llengua vernacla, el francès. Presenta un model d’itinerari espiritual pel qual l’ànima travessa set fases fins assolir la plena unió amorosa amb Déu, explicant-ho mitjançant un diàleg entre personificacions al·legòriques de l’Amor, l’Ànima, la Raó…. A la part final, en primera persona, relata la seva experiència espiritual, amb l’ànima alliberada, buidada de tota possessió, voluntat, raó i desig, i sense cap control, a fi de ser omplerta de Déu.

Place de Grève (actual Plaça de l’Ajuntament, París), lloc on fou cremada Porete

De la sospita a la condemna

L’heterodòxia del llibre provoca la intervenció eclesial. Abans de 1306 el bisbe de Cambrai (França) havia condemnat l’obra de Porete com herètica, l’havia fet cremar a Valenciennes en presència de l’autora, a qui havia prohibit de divulgar les seves idees. Malgrat això, Porete va perseverar en la difusió del llibre, fins i tot entre clergues i prelats. Al 1308 fou detinguda i el procés passa a l’inquisidor general de França. Porete no es retracta i al juny de 1310 la beguina és cremada en una plaça de París.

La frase

“I diví  Amor em diu que ha entrat dins meu,

i per això pot tot el que vol:

m’ha donat la força

de l’amor que tinc en amor;

a ell soc consagrada,

ell vol que l’estimi,

i per això l’estimaré.

He dit que l’estimaré.

Menteixo , no soc pas jo.

És ell sol qui m’estima:

Ell és, i jo no soc:

res més no em cal

que allò que ell vol

i el que ell val.

Ell és ple,

i d’això estic plena;

aquest és el nus diví

i amor lleial”.

Per saber-ne més:

Marguerite Porete. L’espill de les ànimes simples. Traducció de Rosamaria Aguadé. Barcelona: Proa, 2001

 

Marsili de Pàdua, negant el poder del papa

Pàdua (Itàlia), vers 1275-1280–Munic (Alemanya), 1342 o 1343)

Activitat: Teoria política           

Àrea: Pàdua, Sacre Imperi Romanogermànic

 

Prop de la universitat

Conegut amb el nom de la ciutat on va néixer, el seu cognom veritable era Mainardini. Fill del notari de la universitat de Pàdua, va estudiar-hi medicina. No va acabar aquí la seva vida universitària. Més tard seguiria la seva formació a la Sorbona de París, d’on seria professor i rector el 1312 i 1313.

Imperial

El 1316 obté la promesa papal d’obtenir el primer benefici eclesiàstic vacant a Pàdua, però sembla que això no s’acomplí. Intervé en la vida política del nord d’Itàlia, com a gibel·lí, això és partidari de l’emperador germànic en contra dels defensors del papa. Com a ambaixador dels senyors gibel·lins de Milà i Verona encapçala una ambaixada a França (1319) i participa decididament, amb els seus escrits, en la lluita entre el papa Joan XXII i l’emperador Lluís IV.

Un fet destacat, Defensor pacis (El defensor de la pau, 1324)

marsilidepaduaAquesta obra de teoria política exposa de manera raonada l’autonomia completa de l’Estat respecte a la religió, alhora que rebutja i refuta l’autoritat política del papat. El pontífex, seguidor de Crist, no pot actuar com un sobirà. L’Església, que té la missió de practicar i difondre la fe cristiana, no té cap poder de jutjar i condemnar; més encara, s’ha de supeditar i estar sota el control de l’autoritat civil legítima, l’emperador.

Heretge

Arran de la publicació del Defensor pacis, Marsili fou declarat heretge pel papa (1327). Va abandonar París i es refugia en terres germàniques, després acompanyaria Lluís IV en la seva expedició fins a Roma (1328), on fou nomenat vicari imperial d’afers religiosos. L’any següent va seguir l’emperador quan es retirà a Alemanya i es mantingué al seu servei com a conseller, establert a Munic fins a la mort.

Tria d’obres

De translatione imperii (La transferència de l’imperi, 1326), on ataca el dret del papa a validar l’autoritat dels emperadors; Defensor minor (1341?), resum de la seva obra principal; i dos tractats breus que confirmen la legitimitat dels matrimonis de Lluís IV i del seu fill en contra de les tesis papals.

La frase

“Marsili és potser l’escriptor polític medieval més maltractat. Realment sorprèn tot el que els intèrprets moderns han pretès trobar en la seva obra; no hi ha doctrina o ideal modern del que no s’hagi cregut poder localitzar la llavor en el Defensor pacis”, del filòsof Alessandro Passerin d’Entrèves.

Ibn Battuta, el viatger infatigable

Tànger (Marroc), 1304–Anfa? (Marroc), entre 1368 i 1377

Activitat: Exploració                                                 

Àrea: Sultanat benimerí, sultanat de Delhi

 

Qadis

Xams al-Din Abu Abd Al·la Muhammad, conegut com Ibn Battuta (que significa “fill de l’aneguet”) pertanyia a una família culta marroquina. El pare era qadi, és a dir, jutge. La instrucció d’Ibn Battuta s’encaminaria cap aquest mateix destí. A fi de completar la seva formació en dret a l’Orient i desitjant complir el precepte islàmic del pelegrinatge a La Meca, als 21 anys deixa el seu país per emprendre el seu primer llarg viatge.

Primers itineraris

Travessà el nord d’Àfrica fins Egipte, després seguí per Palestina i  Síria. Des de Damasc viatjaria a La Meca i Medina. Un cop complert el precepte religiós, es va unir a uns pelegrins perses que tornaven al seu país, per visitar Iran i Iraq. Més tard regressà a La Meca, on va viure 3 anys. Posteriorment va anar al Iemen i recorregué la costa oriental africana fins Zanzíbar i l’illa de Kilwa (Tanzània), passant per Oman de retorn a La Meca.

Cap a l’Índia i derivades

Un nou periple el duria per l’actual Turquia, la mar Negra, Àsia Central i l’Índia. Allà s’estaria set anys a la cort sumptuosa del sultà de Delhi com a jutge, etapa que va concloure quan el sobirà indi l’envià d’ambaixador a la Xina. Un seguit d’infortunis arruinaren l’expedició i ell sojornà a les illes Maldives, exercint altre cop de cadi. Més tard navegà a Sri Lanka i Indonèsia per arribar finalment a la Xina, en una estada de 4 mesos. Inicia, llavors, el regrés cap al Marroc, via Índia, Orient Mitjà i Egipte.

Occident

Arribat a la terra natal, no acaba la vida itinerant d’Ibn Battuta. El 1350 visita el regne de Granada, i dos anys més tard, per ordre del sultà marroquí, l’imperi de Mali a l’Àfrica subsahariana. Tornà definitivament al Marroc a principis de 1354. Sembla  que el sultà el recompensà, nomenant-lo cadi d’Anfa, al centre del país.

Un fet destacat, Rihla (Viatges)

A instàncies del seu sobirà, Ibn Battuta va dictar les memòries dels seus trenta anys de viatges, en un recorregut de més de 120.000 km. L’escriptor Ibn Juzay al-Kalbi va embellir el text, afegint-hi també poemes. Aquest llibre de viatges, acabat el 1356,  descriu amb vivesa les terres, la història i els costums  dels pobles que visita, a voltes, de manera fantasiosa i d’altres, amb precisió i realisme, inserint també les seves aventures.

La frase

“Són cavalls de riu que han sortit a pasturar pels marges. Fixa’t: tenen el cap d’un cavall normal, així com la crinera i la cua, però les potes són com les d’un elefant” (la descripció dels hipopòtams, d’Ibn Battuta)

 

Per saber-ne més:

Ibn Battuta. Els viatges. Traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano. Barcelona : Proa, 2005

 

Geoffrey Chaucer, pare de la literatura anglesa

Londres, entre 1340 i 1344-Londres, 1400

Activitat: Literatura                                                  

Àrea: Regne d’Anglaterra

Vins i cort

Els Chaucer eren burgesos de Londres que havien prosperat amb el comerç del vi. Relacionats amb la cort, el seu fill Geoffrey serví com a patge de la comtessa de Belfast, membre de la família reial. No es conserva documentació explícita de la  seva formació, però l’obra posterior demostra que sabia francès, italià i llatí així com tenia amplis coneixements d’astronomia.

Militar, diplomàtic i funcionari

El 1359 va participar a la Guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França. Fou capturat a Reims i el rei Eduard III d’Anglaterra va pagar el seu rescat (1360). Anys més tard es va casar amb Philipa de Roet, dama de companyia de la reina, cosa que li proporcionaria missions d’ ambaixador reial a França, Itàlia…, i més tard, guanyaria càrrecs públics al port de Londres, seria jutge de pau a Kent o diputat al Parlament (1386).

Forà i autòcton

Els seus treballs primerencs están molt influïts per la poesia amorosa de tradició francesa, més endavant substituït per l’influx italià de Dant, Petrarca i Boccaccio. Chaucer juga un paper transcendental en les lletres angleses perquè, a diferència d’altres coetanis, abandona el llatí i l’anglonormand de la poesia cortesana, per adoptar la llengua vernacla, l’anglès corrent, que esdevé així també un idioma literari.

Un fet destacat, Contes de Canterbury (Canterbury tales) 

La seva millor obra, encara que incompleta (1387-1400), aplega una vintena de narracions en vers que l’autor posa en boca d’homes i dones representatius de la societat anglesa d’aquell temps, des de monges i advocats a vídues, criats i cavallers, mentre van de romeria a Canterbury. Retrat realista i viu de personatges, amb una rica diversitat de tons, des de la pietat i l’erudició a la sàtira, l’humor i l’obscenitat.

Tria d’obres

El llibre de la duquessa (The book of the duchess, 1369), plany per la mort de Blanca de Lancaster; Parlament dels ocells (Parliament of Fowls, 1382?), sátira de l’amor cortesà; Troius and Criseida (1385?), obra inspirada en Boccaccio; i Llegenda de les bones dones (The legend of good women, 1386?), poema sobre biografies femenines de l’antiguitat clàssica.

L’anècdota

Chaucer fou enterrat a l’abadia de Westminster. El 1556 s’hi aixecà un monument honorífic i pocs anys després, quan morí el poeta Edmund Spenser, se’l sepultà al seu costat, fet que inicià el costum de dipositar-hi les despulles d’altres escriptors anglesos, com Dickens o Kipling, o bé d’afegir-hi monuments commemoratius. És el “Poets’ Corner”, el racó dels poetes, situat al transsepte sud de l’abadia.

Per saber-ne més:

Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. Traducció de Victòria Gual. Barcelona: Quaderns Crema, 1998