Ibn Battuta, el viatger infatigable

Tànger (Marroc), 1304–Anfa? (Marroc), entre 1368 i 1377

Activitat: Exploració                                                 

Àrea: Sultanat benimerí, sultanat de Delhi

 

Qadis

Xams al-Din Abu Abd Al·la Muhammad, conegut com Ibn Battuta (que significa “fill de l’aneguet”) pertanyia a una família culta marroquina. El pare era qadi, és a dir, jutge. La instrucció d’Ibn Battuta s’encaminaria cap aquest mateix destí. A fi de completar la seva formació en dret a l’Orient i desitjant complir el precepte islàmic del pelegrinatge a La Meca, als 21 anys deixa el seu país per emprendre el seu primer llarg viatge.

Primers itineraris

Travessà el nord d’Àfrica fins Egipte, després seguí per Palestina i  Síria. Des de Damasc viatjaria a La Meca i Medina. Un cop complert el precepte religiós, es va unir a uns pelegrins perses que tornaven al seu país, per visitar Iran i Iraq. Més tard regressà a La Meca, on va viure 3 anys. Posteriorment va anar al Iemen i recorregué la costa oriental africana fins Zanzíbar i l’illa de Kilwa (Tanzània), passant per Oman de retorn a La Meca.

Cap a l’Índia i derivades

Un nou periple el duria per l’actual Turquia, la mar Negra, Àsia Central i l’Índia. Allà s’estaria set anys a la cort sumptuosa del sultà de Delhi com a jutge, etapa que va concloure quan el sobirà indi l’envià d’ambaixador a la Xina. Un seguit d’infortunis arruinaren l’expedició i ell sojornà a les illes Maldives, exercint altre cop de cadi. Més tard navegà a Sri Lanka i Indonèsia per arribar finalment a la Xina, en una estada de 4 mesos. Inicia, llavors, el regrés cap al Marroc, via Índia, Orient Mitjà i Egipte.

Occident

Arribat a la terra natal, no acaba la vida itinerant d’Ibn Battuta. El 1350 visita el regne de Granada, i dos anys més tard, per ordre del sultà marroquí, l’imperi de Mali a l’Àfrica subsahariana. Tornà definitivament al Marroc a principis de 1354. Sembla  que el sultà el recompensà, nomenant-lo cadi d’Anfa, al centre del país.

Un fet destacat, Rihla (Viatges)

A instàncies del seu sobirà, Ibn Battuta va dictar les memòries dels seus trenta anys de viatges, en un recorregut de més de 120.000 km. L’escriptor Ibn Juzay al-Kalbi va embellir el text, afegint-hi també poemes. Aquest llibre de viatges, acabat el 1356,  descriu amb vivesa les terres, la història i els costums  dels pobles que visita, a voltes, de manera fantasiosa i d’altres, amb precisió i realisme, inserint també les seves aventures.

La frase

“Són cavalls de riu que han sortit a pasturar pels marges. Fixa’t: tenen el cap d’un cavall normal, així com la crinera i la cua, però les potes són com les d’un elefant” (la descripció dels hipopòtams, d’Ibn Battuta)

 

Per saber-ne més:

Ibn Battuta. Els viatges. Traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano. Barcelona : Proa, 2005

 

Anuncis

Geoffrey Chaucer, pare de la literatura anglesa

Londres, entre 1340 i 1344-Londres, 1400

Activitat: Literatura                                                  

Àrea: Regne d’Anglaterra

Vins i cort

Els Chaucer eren burgesos de Londres que havien prosperat amb el comerç del vi. Relacionats amb la cort, el seu fill Geoffrey serví com a patge de la comtessa de Belfast, membre de la família reial. No es conserva documentació explícita de la  seva formació, però l’obra posterior demostra que sabia francès, italià i llatí així com tenia amplis coneixements d’astronomia.

Militar, diplomàtic i funcionari

El 1359 va participar a la Guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França. Fou capturat a Reims i el rei Eduard III d’Anglaterra va pagar el seu rescat (1360). Anys més tard es va casar amb Philipa de Roet, dama de companyia de la reina, cosa que li proporcionaria missions d’ ambaixador reial a França, Itàlia…, i més tard, guanyaria càrrecs públics al port de Londres, seria jutge de pau a Kent o diputat al Parlament (1386).

Forà i autòcton

Els seus treballs primerencs están molt influïts per la poesia amorosa de tradició francesa, més endavant substituït per l’influx italià de Dant, Petrarca i Boccaccio. Chaucer juga un paper transcendental en les lletres angleses perquè, a diferència d’altres coetanis, abandona el llatí i l’anglonormand de la poesia cortesana, per adoptar la llengua vernacla, l’anglès corrent, que esdevé així també un idioma literari.

Un fet destacat, Contes de Canterbury (Canterbury tales) 

La seva millor obra, encara que incompleta (1387-1400), aplega una vintena de narracions en vers que l’autor posa en boca d’homes i dones representatius de la societat anglesa d’aquell temps, des de monges i advocats a vídues, criats i cavallers, mentre van de romeria a Canterbury. Retrat realista i viu de personatges, amb una rica diversitat de tons, des de la pietat i l’erudició a la sàtira, l’humor i l’obscenitat.

Tria d’obres

El llibre de la duquessa (The book of the duchess, 1369), plany per la mort de Blanca de Lancaster; Parlament dels ocells (Parliament of Fowls, 1382?), sátira de l’amor cortesà; Troius and Criseida (1385?), obra inspirada en Boccaccio; i Llegenda de les bones dones (The legend of good women, 1386?), poema sobre biografies femenines de l’antiguitat clàssica.

L’anècdota

Chaucer fou enterrat a l’abadia de Westminster. El 1556 s’hi aixecà un monument honorífic i pocs anys després, quan morí el poeta Edmund Spenser, se’l sepultà al seu costat, fet que inicià el costum de dipositar-hi les despulles d’altres escriptors anglesos, com Dickens o Kipling, o bé d’afegir-hi monuments commemoratius. És el “Poets’ Corner”, el racó dels poetes, situat al transsepte sud de l’abadia.

Per saber-ne més:

Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. Traducció de Victòria Gual. Barcelona: Quaderns Crema, 1998

Robert Bruce, rei i heroi d’Escòcia

Turnberry (Gran Bretanya), 1274-Cardross (Gran Bretanya), 1329

Activitat: Política

Àrea: Regne d’Escòcia 

 

Precedents

Robert pertanyia a la noblesa escocesa més granada. A la mort del rei Alexandre III d’Escòcia (1287), es disputaren la corona els llinatges de Bruce i Balliol. S’imposà Joan II Balliol, però el 1396  el rei Eduard I d’Anglaterra s’apoderà del país. 

A favor o en contra

Robert Bruce, comte de Carrick des de 1292, mostra una política vacil·lant durant la conquesta del regne per Eduard I. El 1296 participa en la revolta de William Wallace contra el rei anglès, però un cop sufocada, aparentment s’incorporà al bàndol d’Eduard I.   

Guerrilla

El 1306 Robert ordena l’assassinat de John Comyn, parent de Joan Balliol i pretendent al tron escocès, i es proclama rei  a Scone i per tant, líder de la resistència contra els anglesos. Derrotat a Methven (1306), es refugia a l’illa de Rathlin. Torna l’any següent i emprèn una campanya de guerrilles, que pren volada amb la victòria de Loundon Hill (1307). L’ajut del clergat escocès i la mort d’Eduard I (1307) afavoreixen la seva causa. Progressivament domina bona part del país i el 1314 ocupa Edimburg.

Un fet destacat, la batalla de Bannockburn (1314)

S’enfronta amb un gran exèrcit anglès comandat pel rei Eduard II a Bannockburn. Malgrat la inferioritat numèrica, Robert aprofita el terreny escabrós que inutilitza la cavalleria enemiga. El triomf decisiu de les tropes escoceses va suposar de fet la independència del regne, amb la qual cosa s’obriren nous fronts bèl·lics al nord d’Anglaterra i Irlanda.    

Estàtua de Robert I d’Escòcia a Bannockburn

Canvis

Robert I d’Escòcia reforça, d’una banda, el poder reial, reorganitzant la hisenda pública i la cancelleria reial, però d’altra banda premia els seus partidaris amb grans dominis territorials, cosa que a la llarga afebliria la monarquia davant l’alta noblesa. El 1324 va néixer el seu fill David II, que el succeiria en el tron. Des de 1314, el propòsit principal de Robert fou el reconeixement per part del rei anglès de la independència d’Escòcia i del seu títol reial, que obtindria finalment pel tractat de Northampton, el 1328.

L’anècdota

El rei havia disposat que quan morís el seu cor no fos enterrat, sinó que es portés en pelegrinatge fins a Jerusalem a fi d’expiar els seus pecats. Aquesta última voluntat no s’acomplí. El noble James Douglas, encarregat de la missió, va morir el 1330, en lluites contra els moros a Espanya. Sembla ser, però, que l’arqueta que guardava el cor embalsamat, es recuperà i finalment fou sepultada en terres escoceses. 

Giovanni Boccaccio, el mestre de la prosa italiana

Florència? (Itàlía), 1313-Certaldo (Itàlia), 1375

Activitat: Literatura

Àrea: Florència, regne de Nàpols 

 

Retrat de Boccaccio, d’Andrea del Castagno

Infantesa

Malgrat ser bastard, Giovanni fou reconegut pel seu pare Boccaccino di Chelino, un mercader benestant. Va créixer a la casa paterna a Florència i rebé una formació decent, com corresponia al fill d’un membre del gremi de canvistes i banquers.

Nàpols

La família de Boccaccino s’establí el 1327 a Nàpols ja que el patriarca esdevingué cap de l’oficina de la Banca Bardi. Giovanni va treballar-hi uns anys, després va estudiar dret canònic, però finalment es decantà per les lletres, estimulat pels erudits de la cort. Daten d’aleshores les primeres obres literàries, com La caca de Diana i Filocolo; en elles té una musa inspiradora, la Fiammetta, dama que alguns han identificat amb una filla del rei de Nàpols.    

Entre desgràcies i honors

El 1340 Boccaccio deixa Nàpols per tornar a Florència. Manté l’activitat literària i fa estades a Ravenna (1346) i Forlì (1347-48), potser a la caça de mecenes. Mort el pare (1349), passa a ser el cap de la familia, amb la hisenda molt malparada. De tota manera, gràcies al seu renom, Boccaccio encapçala ambaixades de la ciutat florentina a Lluís V de Baviera (1351), als papes d’Avinyó i de Roma (1365-67)… 

Un fet destacat, el Decameró

Entre 1349 i 1351 va redactar el Decameró, la seva obra màxima. Consta de cent relats que, d’acord amb el text, expliquen un grup de deu joves —set noies i tres nois— durant deu dies al camp, fugint de la pesta que assola la ciutat. Cim de la prosa medieval, presenta històries amoroses de manera amena i realista, amb personatges enginyosos i vitals, reflectint, sense idealitzacions, la societat d’aquell temps. 

giovanniboccaccio-uncontedeldecameródejwwaterhouse(1916)

Un conte del Decameró, de J.W. Waterhouse (1916)

L’anècdota

Va conèixer el 1350 el poeta Francesco Petrarca, a qui venerava. La relació amical es mantingué al llarg del temps a través, tant de noves trobades a Pàdua, Milà, Venècia i Arqua, com de l’intercanvi epistolar.  Fou clau la influència de Petrarca per tal que intensifiqués el vessant humanista i desobeís els consells d’un frare d’abandonar les lletres i cremar els seus llibres mundans.  

Canvis

Pels volts de 1355 la seva producció dominant, abans poesia i prosa italianes, passa a ser obres d’erudició en llatí. Amb salut i economia precàries, s’instal·la a Certaldo. Amb tot, encara es desplaça a Florència, convidat per les autoritats, per fer un cicle de lectures sobre la Divina Comèdia de Dant, entre 1373 i 1374. 

Tria d’obres

Elegia de madonna Fiametta (1344?), novel·la psicològica; Corbaccio (1365?), sàtira misògina; De mulieribus claris (Sobre les dones famoses, 1362), repertori biogràfic d’un centenar de personatges femenins reals o ficticis; Genealogia deorum gentilium (La genealogia dels déus pagans, 1374), compendi de mitologia grecollatina. 

Per saber-ne més:

Giovanni Boccaccio. Decameró. Traducció i notes de F. Vallverdú. Barcelona: Edicions 62, 1984

Joan I, un rei català sibarita i caçador

Perpinyà (Rosselló), 1350-Foixà (Baix Empordà), 1396

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Hereu

Al 1351, Joan, primer fill mascle del rei Pere, el Cerimoniós i Elionor de Sicília, rep els títols de duc de Girona i comte de Cervera. El seu pare imita el costum d’altres regnes d’atorgar un títol distintiu a l’hereu del tron. De jove, difunta la seva mare, Joan se’n distancia pel casament del rei amb Sibil·la de Fortià, jove vídua noble (1377). Deu anys més tard Joan hereta el tron, i suprimeix les donacions territorials concedides a Sibil·la i parents.

Orientat a França

Francòfil, es casa amb nobles franceses i la darrera, Violant de Bar, exerceix gran influència en els afers d’estat En política exterior Joan capgira les línies mestres del regnat anterior: trenca amb Anglaterra per aliar-se amb França i abandona la neutralitat en el Cisma d’Occident per abraçar la causa del papa d’Avinyó.

Mediterrània

Perd Atenes i Neopàtria (1388-1390), a Grècia, i ha d’afrontar greus revoltes que amenacen el domini català de Sardenya i Sicília. El 1390 signa un tractat de pau amb Gènova per evitar l’ajuda als sards, i que facilita l’expedició militar contra els rebels sicilians, del 1393. La situació a Sicília es redreça; en canvi, Sardenya es manté durant aquest regnat, en bona part sota el poder d’Elionor d’Arborea, cap dels rebels. 

Mort als jueusl

El 1391, una onada antisemita s’estén per la península Ibèrica. A la Corona d’Aragó les masses populars assolen els calls de les grans ciutats, tret de Saragossa, gràcies probablement a la presència del rei. Joan I fa executar alguns dels responsables, però moltes jueries entren en franca decadència.

Un fet destacat, la instauració del Jocs Florals a Catalunya 

Home culte, bibliòfil, mecenes d’escriptors i músics, i amant del luxe. El 1393 Joan I afavoreix la iniciativa de Jaume March i Lluís d’Averçó d’establir a Barcelona el Consistori de la Gaia Ciència, un concurs literari anual, seguint el model del certamen fundat a Tolosa de Llenguadoc el 1324 per revifar la cultura dels trobadors. La primera celebració segura d’aquests jocs florals, on es conrea el català, data de 1395. 

Sepuldre de Joan I,al monestir de Poblet

L’anècdota

Joan I tenia passió per la caça. En la seva correspondència en són constants les referències. Es passa setmanes senceres, caçant senglars, cèrvols, agrons i altres bèsties. Fins i tot, convalescent d’una greu malaltia, ordena que a l’hort major del palau d’Aljaferia s’hi posin tantes llebres vives com hi càpiguen per seguir caçant. No és estrany, doncs, que morís arran d’un accident de caça.

Per saber-ne més:

Rafael Tasis. Joan I, el rei caçador i músic. Barcelona, 1959 Continua llegint

Juan Manuel, el prosista castellà més noble

Escalona (Toledo), 1282–Còrdova, 1348?

Activitat: Literatura. Política

Àrea: Regne de Castella

 

Distincions

Popularment aquest aristòcrata se’l coneix com “el infante don Juan Manuel”. Fou un dels nobles més importants del regne, amb major nombre de senyorius, però no li correspon el títol d’infant de Castella, reservat als fills del rei. De fet, ell no va usar-lo mai. Fou el seu pare, Manuel, qui es titulà així, com a fill menor de Ferran III.

Cortesà ambiciós

Vassall dels monarques castellans Sanç IV, Ferran IV i Alfons XI, intervingué en les intrigues polítiques entre Castella i la Corona d’Aragó, ja que, d’una banda, era el principal senyor de l’antic regne de Múrcia, territori en disputa entre els dos estats, i d’altra, fou gendre de Jaume II, en casar-se amb Constança d’Aragó (1311).   

Rebel i reconciliat

Juan Manuel va viure greus conflictes amb Alfons XI. Quan el rei trencà l’acord de casar-se amb la filla de Juan Manuel, aquest s’alçà en armes el 1327, però durà poc la rebel·lió. El 1334 tornaren a la brega després que Juan Manuel negués l’ajut al rei en una campanya contra Gibraltar. Reconciliats, va prendre part en la batalla del Salado contra els benimerins (1340) i en la conquesta reial d’Algesires (1344). Poc després es va retirar de la vida pública.      

Un fet destacat, El conde Lucanor (1330-1335)

Obra mestra de la prosa castellana medieval, escrita per a l’educació dels cavallers. La primera part, la més extensa, comprèn el diàleg entre el conde Lucanor i el seu conseller Patronio, que respon les seves consultes sobre moral pràctica, mitjançant un conte. Aquestes històries provenen sobretot de la tradició oriental i de l’antiguitat clàssica. Els 51 contes mostren un estil personal definit per la claredat i la concisió, lluny dels enfarfegaments d’altres autors del seu temps.  

Tria d’obres

Libro del caballero y del escudero (1326), compendi de teologia, astronomia i ciències naturals, amb clara influència de Ramon Llull; Libro de los estados (1330?); i Libro de las tres razones (1345?), reivindicació del llinatge propi enfront el del seu oncle, el rei Alfons X.

L’anècdota

Cas insòlit entre els escriptors medievals, Juan Manuel es preocupà de la conservació dels seus escrits. Per això va fer guardar tota la seva producció en un convent de Peñafiel (Valladolid). Havia estat revisada per ell mateix, amb el propòsit que s’hi acudís com a font bàsica a l’hora de crear-ne noves còpies. Tristament, aquells manuscrits originals es van perdre. potser en l’incendi del monestir al segle XVIII.

Lluís IV, l’emperador bavarès

Munic (Alemanya), 1282?- Fürstenfeldbruck (Alemanya), 1347

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Corona disputada

Lluís era membre dels Wittelsbach, una nissaga poderosa d’Alemanya, amb dominis estesos per Baviera i el Palatinat, encara que inferior als grans llinatges dels Luxemburg i els Habsburg. A la mort de l’emperador Enric VII (1313), es presentà com a candidat al tron, aliat amb els Luxemburg, contra el duc Frederic d’Àustria, que era el pretendent Habsburg. La lluita entre els dos contendents no va concloure fins el 1322, amb la victòria de Lluís a la batalla de Mühldorf, quan capturà el seu rival.

Avinyó i Itàlia

El nou sobirà tractà d’acréixer el poder de la família, incorporant territoris, com Brandenburg i Holanda per als seus fills. El papa Joan XXII, profrancés, amb seu a Avinyó, contrari a l’enfortiment del poder germànic, es va negar a reconèixer-lo com a sobirà. El 1324 el pontífex l’excomunicà en intervenir Lluís IV en terres italianes. El 1328 fou coronat com a emperador a Roma per membres de la noblesa romana, malgrat l’oposició papal, però no aconseguí el control de tota Itàlia.

Un fet destacat, el Licet juris  

A la Dieta de Frankfurt de 1338, promulgà la llei imperial, coneguda com el Licet iuris, per la qual es defensava la independència de l’autoritat secular davant la religiosa. Es declarava que l’entronització de l’emperador seria vàlida, un cop elegit pels prínceps i prelats alemanys, sense caldre l’aprovació ni la coronació per part del papa.

L’anècdota

En la lluita contra el papat, Lluís IV que n’havia fet escollir un de nou, l’antipapa Nicolau V (1328),  comptà també amb l’ajut d’alguns dels intel·lectuals més il·lustres del seu temps, com ara l’anglès Guillem d’Ockham i l’italià Marsili de Pàdua, autors d’obres de teoría política contràries al poder temporal dels pontífexs. Fins i tot, s’arrenglerà en el bandol imperial el superior general dels franciscans, Miquel de Cesena, partidari de la pobresa evangèlica dels religiosos.

Del Tirol a la fi

L’excomunió  contra Lluís IV no fou retirada ni per Joan XXII ni pels papes que el succeiren, la qual cosa afavoria la desobediència de prínceps alemanys. L’intent de Lluís IV d’augmentar els seus dominis amb el Tirol comportà la ruptura definitiva amb la casa dels Luxemburg que reivindicà el seu representant, Carles de Moràvia, escollit nou emperador pels prínceps electors (1346). La guerra entre les dues faccions no es produí. Lluís morí d’un infart mentre caçava ossos per Baviera.