Bonastruc de Porta, el rabí de confiança

Girona, 1194-Acre (Israel), 1270

Activitat: Filosofia         

Àrea: Corona d’Aragó, sultanat mameluc d’Egipte

 

Curant i ensenyant

De família establerta a Girona, Bonastruc s’hi va guanyar la vida fent de metge, tal com ho afirma el seu deixeble Salomó ben Adret. En realitat, però, la seva importància no rau en la medicina sinó en l’estudi de la Bíblia i el Talmud, és a dir, el recull de comentaris sobre la llei jueva. Així, el Comentari del Pentateuc (els 5 primers llibres de la Bíblia) és una de les seves obres insignes. Fruit del seu alt prestigi intel·lectual, probablement actuaria com a gran rabí de Catalunya a partir de 1264.

La controvèrsia de Maimònides

Aquest rabí viu la polèmica que generen els grups jueus del nord de França contra els de Provença i Espanya arran de les obres del jueu Maimònides, perquè el racionalisme d’aquest pensador topava amb les seves visions més tradicionalistes. Bonastruc defensa l’ortodòxia del savi jueu i promou un programa d’estudis de filosofia i ciències per als estudiants jueus que variés en funció de l’edat i la regió on s’impartís, a fi d’adaptar-se al tarannà de cada comunitat jueva. La seva proposta no va reeixir.

Call de Girona

Un fet destacat, la Disputa de Barcelona de 1263

A instàncies del rei Jaume I, va participar en una disputa teològica pública amb el frare dominic Pere Cristià, antic jueu convertit. L’acte se celebrà a Barcelona en presència del monarca. Els dos bàndols s’atribuïren la victòria. El 1265 els dominics iniciaren un plet contra Bonastruc, acusat de blasfèmia, però aquest procés va ser aturat per Jaume I. El papa Climent IV intervingué sol·licitant el seu càstig de Bonastruc per haver escrit un llibre amb els seus arguments a la disputa de 1263.

Terra Santa

El 1267 Bonastruc va marxar en pelegrinatge a Terra Santa. Va desembarcar a Acre i s’establí a Jerusalem, devastada per l’atac mongol de 1260, on reorganitzà la comunitat jueva i erigí una sinagoga. El 1268 va passar a viure a Acre, com a cap espiritual dels jueus de la ciutat.

L’anècdota

Són prou nombrosos els escriptors jueus catalans que eren coneguts amb un doble nom: el litúrgic i el quotidià, però aquest fet augmenta en el cas del nostre autor. El seu nom quotidià era Bonastruc de Porta, i el litúrgic, Moixe ben Nahman, del qual deriva l’acrònim (precedit el nom pel títol de rabí) de RaMBaN. Tot i així, els investigadors actuals solen anomenar-lo Nahmanides.

La frase

“Fou un home eruditíssim, els mots del qual eren com brases ardents; d’ell ens refiem arreu de Catalunya, com si hagués parlat Moisès en nom de Déu” (d’Isaac ben Sesset, jueu medieval)

Sant Ermengol, bisbe reformador d’Urgell

Aiguatèbia (Conflent, França), vers 979-Pont de Bar (Alt Urgell), 1035

Activitat: Religió

Área: Comtats catalans

 

Del Conflent

La família d’Ermengol procedia del Conflent, a la banda nord del Pirineu. Pertanyia a l’alta noblesa, Ermengol era fill de Bernat, vescomte de Conflent i de Guisla, i a més, un oncle, Sal·la, governava la diòcesi d’Urgell. Destinat a la carrera eclesiàstica, va formar-se a la Seu d’Urgell, sota el guiatge del seu parent. El 1003 ja figura als documents com a ardiaca d’Urgell, i per tant, com a principal auxiliar del bisbe, al qual succeí en el càrrec quan va morir (1010).

Un fet destacat, la renovació de la canònica de la catedral d’Urgell (1010)

Ermengol va inaugurar el seu govern amb la restauració de la canònica de Santa Maria d’Urgell. Els eclesiàstics vinculats directament a la catedral viuran ara en comunitat, compartint menjador i dormitori, i es dedicaran principalment a la pregària, el culte i l’atenció als feligresos de la seu, seguint la regla d’Aquisgrà, menys austera que la dels benedictins. Per garantir la pervivència de la canònica, el bisbe, a més de l’aprovació de comtes catalans, va viatjar a Roma (1011) per obtenir la confirmació papal.

Urgell i Ribagorça

L’episcopat d’Ermengol coincidí amb la minoria d’edat del comte d’Urgell, per la qual cosa el bisbe exercí altes funcions de govern, liderant la comquesta cristiana de Guissona. En l’àmbit eclesiàstic afavorí també la implantació dels benedictins al bisbat, al monestir de Sant Llorenç de Morunys (1019). El prestigi d’Ermengol feu possible que el bisbat de Roda, a la Ribagorça, acceptés la subordinació jeràrquica al d’Urgell, si bé això fou temporal, fins el domini de les terres ribagorçanes pel rei navarrès Sanc III.

Dins i fora

Coetani de l’abat Oliba, Ermengol l’ajudaria en l’establiment als comtats catalans de la Pau i Treva de Déu, per pacificar el territori. Testimoni d’això, al costat d’Oliba, va participar en el concili de Narbona de 1031-1032. Bisbe viatger, acudí dos o tres cops a Roma i sembla que va pelegrinar a Santiago de Compostel·la.

L’anècdota

A fi de millorar les comunicacions de les terres urgellenques, el bisbe va bastir diversos ponts. Fou en el transcurs de la construcció del pont de Bar sobre el riu Segre per facilitar el trànsit entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, que el prelat va morir. Inspeccionant les obres, va estimbar-se. La vida virtuosa i la mort accidentada acceleraren el seu culte com a sant. Uns deu anys més tard ja se celebrava la seva festivitat a la Seu d’Urgell.

 

Per saber-ne més:

Bertran, Prim [et al.] “Sant Ermengol, bisbe d’Urgell (1010-1035): Història, art, culte i devocions. Seu d’Urgell: Bisbat d’Urgell, 2010

Felip de Malla, un teòleg a la Generalitat

Barcelona, vers 1378–Barcelona, 1431

Activitat: Teologia. Política    

Àrea: Corona d’Aragó, Constança

 

Universitari

D’antiga família barcelonina, fou destinat a la carrera eclesiàstica. Culminaria la seva formació a París, com a mestre de teologia. Allà estudià els clàssics llatins, cosa que el duria el 1423, a promoure la reforma dels estudis de gramática i arts a Barcelona, introduint-hi aquests autors.

Beneficiat

Al Cisma d’Occident, quan es disputen l’Església Catòlica dos o tres papes, primerament és partidari del papa d’Avinyó, Benet XIII. Aquest pontífex li concedeix beneficis eclesiàstics, com ara una canongia a Barcelona (1403) o l’ardiaconat del Penedès (1409).

Amb Ferran I

Mort el rei Martí, l’Humà, es decanta pel castellà Ferran de Trastàmara, que és reconegut com a rei de la Corona d’Aragó després del Compromís de Casp (1412). Home de confiança del nou règim, és ambaixador a Anglaterra (1415) i davant l’emperador germànic. Quan Ferran I trenca amb Benet XIII, Malla es manté fidel al rei i col·labora obertament en el canvi de posició del clergat del país, justificant-la teològicament.

Unió eclesial

El 1417 Malla és delegat de la Corona d’Aragó al concili de Constança (Suïssa) per elegir un nou pontífex que reunifiqués l’Església Catòlica. Predica davant l’assemblea i assisteix al conclave que escolliria Martí V. La seva promoció es trunca a causa de l’enemistat amb el rei Alfons, el Magnànim, successor de Ferran I, ja que Malla no renuncià a rendes eclesiàstiques a favor de cortesans reials.

Edifici de Constança on es va celebrar el conclave

L’anècdota

Malla no era cardenal, però va participar en el conclave de 1417 perquè el concili determinà que, a més del col·legi cardenalici, hi intervinguessin una trentena d’eclesiàstics en representació dels diversos països. D’ell és l’informe més extens i ajustat del conclave, que va enviar al rei Alfons el novembre de 1417.

President de la Generalitat

Davant l’absentisme reial envers els afers ibèrics, va prendre part en una ambaixada a Nàpols per demanar al rei Alfons que tornés al Principat, sense èxit. Els anys 1425-1428 presidí la Diputació del General de Catalunya, des d’on defensà els interessos del país. Així va replicar al rei per la cessió de Cervera al seu germà Pere, al·legant que les constitucions catalanes declaraven que aquella ciutat no podria ser sostreta del patrimoni reial i perdre els seus privilegis.

Un fet destacat, Memorial del pecador remut

A banda de les prèdiques, l’obra teològica més important és el Memorial del pecador remut, tractat sobre la redempció de Jesucrist. A diferència d’altres treballs coetanis que hi incideixen des de la teologia especulativa, ell l’aborda sobretot des de l’examen dels textos bíblics.

Per saber-ne més:

Josep Perarnau. “L’home Felip de Malla”, Felip de Malla, correspondència política. Barcelona: Barcino, 1978

 

Abraham bar Hiyya, el jueu barceloní que calculava

Barcelona, entre 1065 i 1070?–Barcelona, 1136?

Activitat: Matemàtica. Astronomia

Àrea: Comtat de Barcelona

 

Veïns i títols

El nom complet és Abraham bar Hiyya ha-Bargeloni, l’últim mot indica que era de Barcelona. Probablement no hi visqué sempre. Alguns creuen que s’hauria format en ciència àrab a Saragossa o Osca. En aquestes corts musulmanes hauria compaginat l’estudi amb càrrecs administratius importants, com el de “Sahib al-Xorta“, d’on derivaria el nom de Savasorda pel qual també se’l coneix. Des de Barcelona també establí relacions amb comunitats jueves de la Provença, on potser també hi visqué.

Dos vessants

És el primer autor jueu medieval que escriu de manera destacada sobre ciència. La seva producció contempla la creació d’obres originals, en hebreu, sobre matemática, filosofia, astronomia o astrologia. No acaba aquí la seva activitat intel·lectual: tradueix tractats d’altres autors, de l’àrab al llatí, com ara dels astrònoms Claudi Ptolemeu i al-Battani. En aquesta segona faceta, treballa sovint amb l’italià Plató de Tívoli.   

 

L’anècdota

Coetani del rabí Judà ben Barcillai, mantingué amb ell una sonada polèmica. Ben Hiyya volia retardar el casament d’un estudiant jueu perquè els astres eren desfavorables, i el rabí s’hi oposà obertament, considerant-ho un acte d’idolatria. Finalment, malgrat el prestigi de Bar Hiyya, que havia rebut el títol honorífic de Nasi (príncep), la cerimònia se celebrà a l’hora prevista. Es conserva la carta de Bar Hiyya sobre aquest afer, on defensa l’astrologia.

Un fet destacat, Tractat de mesurament i càlcul  (Hibbur ha-meixiha ve-ha-tixboret)

Aquest tractat d’Abraham bar Hiyya, que també rep el nom de Llibre de geometria, s’adreça als jueus de França. Comprèn aquesta matèria però, sense descuidar la teoria, aborda sobretot l’aplicació pràctica en el mesurament de terres. El seu estil didàctic i clar propicià que fos traduït al llatí el 1145 amb el títol de Liber embadorum, i tingués un paper rellevant com a llibre de text en la transmissió de la matemática àrab a l’Occident cristià.

 

Tria d’obres

Els fonaments de la raó i la torre de la fe (Yesode ha-tebuna umigdal ha-emuna), una enciclopèdia científica, que ens ha arribat incompleta; Meditació de l’ànima (Hegyon ha-nefeix), tractat de moral; Llibre revelador (Meguil·lat ha-megal·le), obra astrològica i sobre la fi dels temps, que situa al segle XV; i El llibre de la intercalació (Sefer ha-ibbus, 1124), estudi sobre els calendaris jueu, àrab i cristià, que el savi Maimònides qualificà del millor en el seu gènere. 

 

Per saber-ne més:

Abraham bar Hiyya. Llibre de geometria. Traducció de J. Millàs i Vallicrosa. Barcelona : Alpha, 1931

Arnau de Vilanova, recuperant la medicina dels antics

València?, vers 1240-Gènova, 1311

Activitat: Medicina. Religió

Àrea: Corona d’Aragó, Estats Pontificis

 

Debats

La biografia d’Arnau de Vilanova presenta ombres, fruit en part de la fama obtinguda, que el convertiria en una figura llegendària: metge savi, alquimista i mag poderós. No es tenen gaires dades sobre el primers anys i encara es discuteix l’autoria de part de les obres atribuïdes tradicionalment. Des de jove, Arnau va estar vinculat a la diòcesi de València, i el 1260 es traslladà a Montpeller, en aquell temps domini de la Corona d’Aragó, per estudiar medicina.

Ensenyant

A l’última dècada del segle XIII va ser professor universitari a Montpeller, des d’on impulsa la reintroducció de la doctrina de Galè, metge grec del segle II, descoberta a l’Europa llatina medieval a través de textos àrabics. Arnau de Vilanova, que sabia àrab, promou les traduccions directes de l’obra galènica, sense les síntesis d’Avicenna o Averrois. El 1309, el papa Climent V reformà el programa d’estudis de Montpeller, amb l’assessorament d’Arnau.

Arnau de Vilanova, d’Eusebi Arnau

Curant

A partir de 1281 fou metge del rei Pere, el Gran, i posteriorment d’altres reis de la Corona d’Aragó o del regne de Mallorca. També va ser metge dels papes Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V. Gaudí de la seva confiança i així, per exemple va servir com a ambaixador a París, el 1299, per tractar sobre la Vall d’Aran.

Un fet destacat, Regimen sanitatis ad regem Aragonum (1305-1308)

Dins la seva producció mèdica, aquest text per millorar la salut del rei Jaume II, és un dels tractats medievals sobre higiene i dietètica més famosos a Europa. Escrit en llatí, amb un estil planer, la reina Blanca d’Anjou, el feu traduir al català, el Regiment de sanitat per al rei d’Aragó.

Predicant

Als darrers anys, Arnau combina la praxi mèdica amb una obra teològica heterodoxa. Partidari dels franciscans espirituals, grup reformista de l’Església, difon idees renovadores i altres inspirades en l’Apocalipsi, sobre la vinguda de l’Anticrist, que susciten una viva polèmica. La Inquisició no el condemna gràcies a la protecció dels papes, els seus pacients. Si el llatí és la llengua de la seva obra mèdica, en la religiosa usa també el català per afavorir-ne la difusió entre els profans.

Tria d’obres

Mirall de la medicina (Speculum medicinae, 1308); Tractat sobre el temps de la vinguda de l’Anticrist (Tractatus de tempore adventus Antichristi, 1297-1300); Raonament d’Avinyó (1310); Informació espiritual (1310?), consells adreçats al rei Frederic III de Sicília, que aquest inclourà parcialment en la seva obra jurídica.

La frase 

Arnau de Vilanova i Ramon Llull, juntament amb les quatre gran cròniques, representen l’aportació europea més important que han fet les terres de llengua catalana (de l’historiador Miquel Batllori).

Per saber-ne més:

Jaume Mensa i Valls. Arnau de Vilanova. Barcelona, 1997

http://grupsderecerca.uab.cat/arnau/equip (web del projecte de recerca “Arnau DB. Corpus digital d’Arnau de Vilanova”)

Francesc Eiximenis, el moralista popular

Girona, vers 1330-Perpinyà, 1409

Activitat: Religió. Literatura   

Àrea: Corona d’Aragó

 

Ensenyaments

De família de mercaders gironins acomodats, va ingressar a l’orde dels franciscans. Va estudiar a l’estranger, a Anglaterra i França. Completà, amb el mecenatge reial,  la seva formació a Tolosa de Llenguadoc, on rebé el títol de mestre en teologia. Durant aquells anys va fer estades a Oxford, París, Colònia, Roma…

València

Tornat a Catalunya, entre 1379 i 1383, ensenya a Barcelona; després s’instal·la a València. Aquí escriu la majoria de les seves obres, però la seva activitat no es limita a l’àmbit intel·lectual i a la predicació, també fou conseller del municipi i del mateix rei.

Propòsits i eines

L’obra d’Eiximenis pretén, d’una banda, la regeneració moral de la societat, tant del clergat com dels seglars; i d’altra, divulgar la teologia cristiana més enllà dels cercles cultes i fer-la entenedora per als ciutadans. Per això sovint empra el català en la producció religiosa, un català clar i planer, sense retoricismes, a l’abast de tothom, incorporant breus històries per il·lustrar i amenitzar el text.

Un fet destacat, Lo Crestià.

La seva obra magna, escrita entre 1379 i 1387, és Lo Crestià, que volia sistematitzar en tretze volums tot allò referit a la fe i la vida del cristià. D’aquesta obra d’abast enciclopèdic només va escriure quatre llibres: els tres primers tracten dels principis de la religió cristiana, de les temptacions i dels pecats, mentre que el dotzè llibre constitueix un tractat de filosofia política.

L’anècdota

Ben connnectat amb la família reial, sorprenen algunes afirmacions de Lo Crestià , com la profecia sobre la fi imminent dels reis i nobles, substituïts l’any 1400 per repúbliques urbanes arreu d’Europa. Davant els greus avalots populars contra els calls jueus de 1391 i l’enuig reial, Eiximenis va haver d’afegir un apèndix al seu llibre on es retractava d’aquelles afirmacions i negava la validesa del polèmic anunci.

Tria d’obres

Llibre de les dones (1392), Llibre dels àngels (1396), el seu llibre més difós, traduït al castellà, llatí, francès i flamenc; Vida de Jesucrist (1397-1398); i Scala Dei o Tractat de contemplació (1406)

Avinyonès

Coetani del Cisma d’Occident, això és, de la coexistència de diversos papes que es disputen l’Església, Eiximenis evoluciona en aquest afer de manera paralel·la als monarques de la Corona d’Aragó.  Primer es declara neutral, però en temps de Joan I es decanta pel papa d’Avinyó, Benet XIII. Aquest el premia amb el bisbat d’Elna, i el frare passa l’últim any a la Catalunya Nord, governant la seva diòcesi.

 

Per saber-ne més:

http://www.escriptors.cat/autors/eiximenisf/pagina.php?id_sec=1415 (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Francesc Eiximenis (c. 1330-1409), el context i l’obra d’un gran pensador català medieval. Barcelona, 2015

Guardar

Hasday Cresques, rabí en temps de barbàrie

Barcelona, 1340?-Saragossa, 1412?

Activitat: Filosofia  Grup2-Raó

Àrea: Corona d’Aragó

 

Preeminència

Membre d’una família jueva il·lustre de Barcelona, va seguir la tradició dels seus avantpassats estudiosos de la llei jueva, i així va formar-se en l’escola talmúdica de Nissim ben Reuben Girondí. Va gaudir de prestigi entre els coreligionaris i a la cort. Així, el 1387 el rei Joan I li concedí la facultat d’excomunicar els jueus barcelonins que no complissin les seves lleis, i el 1389 fou designat gran rabí de Saragossa i posteriorment els reis el nomenaren jutge de totes les comunitats jueves aragoneses.

La defensa dels jueus

L’any 1391 avalots populars antisemites s’escamparen per Castella i la Corona d’Aragó, que provocaren la destrucció dels calls de València, Palma de Mallorca i Barcelona. El call de Saragossa va salvar-se gràcies a la presència del rei Joan I i de l’activitat febril de Cresques que, fins i tot, va contractar mercenaris per garantir la seva seguretat.

L’anècdota

A l’atac del call jueu de Barcelona de 1391 va ser mort el fill de Hasday Cresques. Ell mateix en feia referència en una carta adreçada als jueus d’Avinyó, informant-los de la desaparició de la comunitat jueva barcelonina: “Molts hi van morir màrtirs, entre ells el meu únic fill, un xai innocent sense cap màcula”. La persecució no el va fer abjurar de la fe jueva, com ho demostra la seva obra Refutació dels dogmes cristians, escrita vers el 1398.

Call de Barcelona

Call de Barcelona

Reaccions

Davant la persecució de 1391, Cresques recomana l’emigració dels jueus de la Corona d’Aragó a Palestina o, davant les dificultats d’aquesta empresa, cap a un territori menys hostil, com el regne de Navarra. Un any més tard, el rei Joan I li encomanà la restauració de les comunitats jueves de Barcelona i València, però malgrat els seus esforços i els privilegis aconseguits del monarca, el pla no arribà a bon port per falta d’efectius.

Un fet destacat, Or Adonai (La llum del Senyor)

Or Adonai és la seva obra mestra, escrita en hebreu vers el 1410. Analitza i critica radicalment les argumentacions filosòfiques sobre la fe jueva d’altres coreligionaris, com Maimònides, fonamentades en Aristòtil. Rebutja els postul·lats del pensador grec que constrenyen la realitat, i afirma la possibilitat d’un univers infinit i buit, amb la qual cosa col·labora en la destrucció de l’aristotelisme de l’Escolàstica medieval i, de retruc, en el sorgiment de la ciència moderna.

Guardar

Juliana de Norwich, passió de Déu a l’anglesa

Anglaterra, 1342?-Norwich (Gran Bretanya), després de 1416

Activitat: ReligióGrup2-Raó

Àrea: Regne d’Anglaterra

L’anècdota

Poc se’n sap de la vida d’aquesta anglesa. Fins i tot, s’ignora el seu nom de pila. El nom pel qual és coneguda deriva del lloc on va viure molts anys, l’església dedicada a Santa Juliana, a Norwich.

julianadenorwichUna cristiana iletrada

Una forma de vida religiosa típica de l’Anglaterra medieval era la reclusió en una cel·la prop d’una església. Juliana de Norwich, sense pertànyer a cap orde religiós, va seguir aquest model. Això no va impedir el seu mestratge espiritual des de la cel·la, tal com reflecteixen les visites de Margery Kempe, una altra mística anglesa. En els escrits es presenta com a dona illetrada, però això no significa que fos analfabeta sinó que no sabia llatí. En realitat demostra un gran coneixement de la Bíblia i la literatura eclesiàstica.

Revelacions

Segons ella mateixa explica, als trenta anys va emmalaltir greument i, en perill de mort, va rebre l’extremaunció. Dies després, però, el dolor va desaparèixer, substituït per visions de Jesucrist en moments de la seva Passió i altres imatges simbòliques.

Un fet destacat, Llibre de les revelacions de l’amor diví

Arran de la seva experiència mística, Juliana va escriure una obra de la qual es coneixen dues versions. La més antiga, escrita poc després de les revelacions, i una altra, molt més extensa, redactada vint anys més tard, on aprofundeix el sentit de la seva experiència espiritual. A partir de les revelacions basteix un tractat teològic sobre la salvació on exposa, en anglès i en un estil entenedor, la seva absoluta confiança en la bondat de Déu, a qui veu com a Pare i Mare.

La frase

“D’aquesta manera vaig comprendre que el propòsit de nostre Senyor és l’amor. Vaig veure clarament en això i en tot que, abans de crear-nos, Déu ens va estimar, i que el seu amor mai no ha defallit ni mai defallirà. És en aquest amor que ha fet totes les seves obres, és en aquest amor que ha fet tot allò que és bo per a nosaltres i és en aquest amor que la nostra vida és eterna” (extret de l’últim capítol del seu Llibre).

“Juliana és sens dubte una de les veus cristianes més meravelloses. Com més vell em faig, més s’engrandeix als meus ulls. Si abans era un boig de sant Joan de la Creu, avui no substituiria Juliana per ell: ni que em donessin el món, o l’Índia i tots els místics espanyols en un sol lot” (de Thomas Merton, monjo del segle XX).

Per saber-ne més:

Dones místiques, època medieval. Palma de Mallorca, 1996

Juliana de Norwich. Llibres de les revelacions de l’amor diví. Barcelona, 2002

Abu Hanifa, ordre i concert en el dret islàmic

Kufa (Iraq), vers 699-Bagdad, 767

Activitat: Dret       Grup2-Raó

Àrea: Imperi omeia, Imperi abbàssida

D’esclaus a mercaders

Abu Hanifa al-Numan ibn Thabit procedia d’una família probablement d’origen persa. Algunes fonts afirmen que el seu avi havia estat esclau a Kufa, més tard afranquit. Malgrat aquests orígens i sense ser d’ètnia àrab, seguint les passes del seu pare, Abu Hanifa va fer fortuna com a mercader de seda.

Un nou món

La riquesa obtinguda va permetre Abu Hanifa d’abandonar els negocis i dedicar-se en exclusiva a la vida intel·lectual. Per bé que va pelegrinar a La Meca i va fer altres viatges, va continuar residint a la ciutat natal, on fou seguidor del jurista Hammad ibn Ali Sulayman. A la mort d’aquest (738), ell mateix esdevindria un mestre del dret, els ensenyaments dels qual són coneguts sobretot a través dels seus deixebles.

Unitat i coherència

Abu Hanifa admet per primer cop l’opinió raonada del jurista (ray) i el recurs a l’analogia (qiyas) per solucionar casos i matèries no tractades en les fonts principals del dret islàmic, és a dir, l’Alcorà i els relats tradicionals sobre Mahoma (hadit). En la seva època el dret islàmic era dispar i confús, Abu Hanifa treballa en la seva sistematització. Mitjançant l’estudi racional i teòric del dret, estableix uns principis generals que el transformen en una eina més uniforme i adaptable a la societat canviant.

Un fet destacat, l’escola hanifita

Ell fou el fundador de la primera gran escola de jurisprudència del món islàmic, la més difosa en els nostres dies, dominant en zones com l’Índia, Pakistan, l’Àsia Central i Turquia. Comparada amb les altres tres grans escoles de dret musulmà, defensa, a grans trets, uns criteris més flexibles i moderats.

abuhanifa

Mesquita d’Abu Hanifa, Bagdad

L’anècdota

El califa al-Mansur va proposar-li que fos jutge, però ell ho refusà, al·legant que no n’estava capacitat. El sobirà, indignat, li va dir que era un mentider. Llavors, Abu Hanifa va replicar que si era un falsari no podia amb més motiu ocupar un lloc com el de jutge.

Teologia i política

Es conserva un escrit teològic d’Abu Hanifa, on es manifesta seguidor del murjiisme, un moviment de l’Islam inclusiu, tolerant i no rigorista. Abu Hanifa va acabar els seus dies a la presó, segons alguns per haver-se negat a fer de jutge; hi ha un motiu més plausible: es va manifestar a favor de la revolta de Muhammad al-Nafs al-Zakiyya i Ibrahim ibn Abd-Allah contra el califa (762-763).

Lalleshwari, la mística nua

Pandrethan? (Índia), s. XIV-Bijibehara? (Índia), s. XIV

Activitat: ReligióGrup2-Raó

Àrea: Sultanat de Caixmir
 

Versos i poc més

Lalleshwari, Lalla, Lal Ded, Lalla Arifa, Laldyada… són diferents noms amb què es coneix una dona de profunda espiritualitat que va viure al nord de l’Índia. Molts noms, però, entre l’allau d’anècdotes i llegendes, molt poques dades versemblants excepte els seus versos i minses notícies en cròniques molt posteriors.

Itineraris De casta sacerdotal, pertanyia a una família que adorava el déu Xiva. Seguint el costum, es casà ben jove, als dotze anys. La nova vida familiar, en una altra població, fou desgraciada per les vexacions de la sogra i el marit gelós. Finalment els va abandonar als 26 anys, per dedicar-se exclusivamenta la seva vocació religiosa sota el mestratge del guru Srikanth.lalleshwari Impacte

Des d’aleshores va dur una vida errant i pobra, pregonant i ballant despullada les grandeses d’un déu amorós, principi i fi de tot. Gran mestra espiritual, viuria intenses experiències místiques, i el seu influx depassaria els fidels hinduistes per ser venerada també per musulmans.

Un fet destacat, els vaakhs

No conservem escrits autògrafs de Lalleshwari; durant segles les seves paraules s’han transmès de manera oral i encara són populars al país indi del Caixmir. L’alt valor d’aquestes versos rau en què expressen intensament i sincera la seva profunda vida interior; a més són una guia entenedora, fent ús de metàfores extretes de la vida quotidiana, per gaudir de la contemplació divina. Rebutja dogmes i ritus; un troba Déu en el seu interior mitjançant la pregària, el control de les passions i la meditació.

La frase

“De pedra l’ídol, de pedra el temple,

a dalt i a baix, només pedra.

Oh monjo ximple, ¿quin dels dos adores?

Millor faries en unir esperit i pensament”.