Felip de Malla, un teòleg a la Generalitat

Barcelona, vers 1378–Barcelona, 1431

Activitat: Teologia. Política    

Àrea: Corona d’Aragó, Constança

 

Universitari

D’antiga família barcelonina, fou destinat a la carrera eclesiàstica. Culminaria la seva formació a París, com a mestre de teologia. Allà estudià els clàssics llatins, cosa que el duria el 1423, a promoure la reforma dels estudis de gramática i arts a Barcelona, introduint-hi aquests autors.

Beneficiat

Al Cisma d’Occident, quan es disputen l’Església Catòlica dos o tres papes, primerament és partidari del papa d’Avinyó, Benet XIII. Aquest pontífex li concedeix beneficis eclesiàstics, com ara una canongia a Barcelona (1403) o l’ardiaconat del Penedès (1409).

Amb Ferran I

Mort el rei Martí, l’Humà, es decanta pel castellà Ferran de Trastàmara, que és reconegut com a rei de la Corona d’Aragó després del Compromís de Casp (1412). Home de confiança del nou règim, és ambaixador a Anglaterra (1415) i davant l’emperador germànic. Quan Ferran I trenca amb Benet XIII, Malla es manté fidel al rei i col·labora obertament en el canvi de posició del clergat del país, justificant-la teològicament.

Unió eclesial

El 1417 Malla és delegat de la Corona d’Aragó al concili de Constança (Suïssa) per elegir un nou pontífex que reunifiqués l’Església Catòlica. Predica davant l’assemblea i assisteix al conclave que escolliria Martí V. La seva promoció es trunca a causa de l’enemistat amb el rei Alfons, el Magnànim, successor de Ferran I, ja que Malla no renuncià a rendes eclesiàstiques a favor de cortesans reials.

Edifici de Constança on es va celebrar el conclave

L’anècdota

Malla no era cardenal, però va participar en el conclave de 1417 perquè el concili determinà que, a més del col·legi cardenalici, hi intervinguessin una trentena d’eclesiàstics en representació dels diversos països. D’ell és l’informe més extens i ajustat del conclave, que va enviar al rei Alfons el novembre de 1417.

President de la Generalitat

Davant l’absentisme reial envers els afers ibèrics, va prendre part en una ambaixada a Nàpols per demanar al rei Alfons que tornés al Principat, sense èxit. Els anys 1425-1428 presidí la Diputació del General de Catalunya, des d’on defensà els interessos del país. Així va replicar al rei per la cessió de Cervera al seu germà Pere, al·legant que les constitucions catalanes declaraven que aquella ciutat no podria ser sostreta del patrimoni reial i perdre els seus privilegis.

Un fet destacat, Memorial del pecador remut

A banda de les prèdiques, l’obra teològica més important és el Memorial del pecador remut, tractat sobre la redempció de Jesucrist. A diferència d’altres treballs coetanis que hi incideixen des de la teologia especulativa, ell l’aborda sobretot des de l’examen dels textos bíblics.

Per saber-ne més:

Josep Perarnau. “L’home Felip de Malla”, Felip de Malla, correspondència política. Barcelona: Barcino, 1978

 

Anuncis

Nizam al-Mulk, el ministre persa totpoderós

Radkan (Iran), 1018–Nahavand? (Iran), 1092

Activitat: Política

Àrea: Sultanat seljúcida

 

Dihqans

Malgrat es deia Abu Ali Hasan ibn Ali, ha passat a la història pel seu sobrenom honorífic de “Nizam al-Mulk” (l‘ordenador del regne). Pertanyia als “dihqans”, nobles terratinents perses que després de la invasió islámica del segle VII havien entrat a l’administració provincial. Com el seu progenitor, serví als sobirans gaznàvides. Quan la regió de Khorasan fou capturada pels turcs seljúcides, Nazim al-Mulk treballà per als conqueridors.     

Visir

Mort el sultà Toghril Beg (1063), es disputaren el tron els seus nebots. Nizam al-Mulk, visir del Khorasan, va auxiliar el seu senyor Alp Arslan, que esdevendria el nou monarca de l’imperi seljúcida. Nizam fou nomenat visir, una mena de primer ministre, que dirigí l’administració civil amb gran llibertat de moviments davant el desinterès del sultà. Exercí el càrrec durant gairebé trenta anys, entre 1063 i 1092, sota els regnats d’Alp Arslan i Malik Xa, época culminant de l’estat seljúcida.

Política i mecenatge

Igual que els sultans, Nizam era musulmà sunnita i va combatre els corrents islàmics xiïtes, propugnats pels seus enemics, el califat fatimita d’Egipte i la secta dels assassins establerta al Càucas. Nizam fundà  un seguit de madrasses, escoles d’ensenyament superior, en les principals ciutats de l’imperi, amb un doble propòsit: combatre la propaganda xiïta i disposar d’alts funcionaris capaços i adeptes al nou règim. També va protegir grans intel·lectuals, entre ells Umar Khayyam i Algatzell. 

Un fet destacat, el Siyasat Nama (Llibre del govern)

Escrit vers el 1090, el Siyasat Nama pertany al gènere que tracta de l‘educació de prínceps. Amb estil clar i concís, de manera ordenada, Nizam exposa els principis del bon governant, inspirats en la práctica política, que han de pivotar entre l’exercici del poder autoritari i l’administració de la justícia envers els súbdits.

L’anècdota

En una campaña a l’Àsia central, les tropes seljúcides necessitaren travessar un gran riu. A canvi de l’ajut dels pescadors de la zona, Nazim els donà documents de pagament fets a Antioquia (Turquia). Els pescadors es queixaren al sultà perquè no podien recòrrer l’enorme distància per cobrar el deute. El visir els va asegurar que no els calia anar-hi, podien bescanviar els documents per or en qualsevol ciutat seljúcida. Així ressaltava l’extensió de l’imperi i, sobretot, en demostrava la seva estabilitat i eficiència.

Tomba de Nizam al-Mulk, Isfahan (Iran)

Magnicidi obert

El gran poder del visir suscità la desconfiança de Malik Xa, atiada sobretot per la dona favorita del sultà, Terken Khatun, perquè Nazim rebutjava el seu fill com a hereu al tron. Finalment Nizam va haver de deixar el seu càrrec, però seguí a la cort. En un viatge d’Isfahan a Bagdad sembla que fou mort per un membre de la secta dels assassins. Potser la favorita o el mateix sultà propiciaren l’assassinat. 

Joana, la Beltraneja, la princesa destronada

Madrid, 1462-Lisboa, 1530

Activitat: Política

Àrea: Regne de Castella

 

Rumors

Joana de Castella va ser l’única descendent del rei Enric IV de Castella i Joana de Portugal. Les parladuries de la cort afirmaven que el monarca era impotent i que el progenitor d’aquella nena havia de ser, en realitat, el noble Beltrán de la Cueva, amant de la reina. D’aquí prové, doncs, el seu malnom amb què ha passat a la història. 

Indecisions 

Enric IV va reconéixer la seva filla com a princesa d’Astúries, ben aviat, a les Corts de Madrid del 1462. Tanmateix, la política errática i vacil·lant davant l’alta noblesa, característica del seu regnat, el va dur a desdir-se’n i proclamar la seva germana, la futura Isabel I de Castella, com a hereva al tron amb el Pactes dels Toros de Guisando (1468). Però el 1470 va revocar aquesta decisió i confirmà els drets de Joana, arran del casament d’Isabel amb Ferran, el príncep hereu de la Corona d’Aragó. 

Un fet destacat, el Tractat d’Alcaçovas (1469)

Quan morí Enric IV de Castella (1474), es disputaren la corona Isabel i Joana, promesa al rei Alfons V de Portugal (1475). La victòria dels enemics de Joana de Castella es plasmà en el Tractat d’Alcaçovas, pel qual el monarca portugués renunciava al tron castellà i a casar-se amb Joana. S’acordava també que ingressaria com a monja en un convent de Portugal. Complint això, amb 17 anys, Joana entrà al convent de clarisses de Coimbra.

 Convents i palaus 

Des d’aleshores visqué sempre a Portugal. Els acords dels reis portuguesos amb Isabel I de Castella, la Catòlica, garantiren que no podria abandonar mai la vida religiosa. De tota manera, amb els anys va gaudir de major llibertat, fins i tot amb estades a palau. A desgrat de la seva reclusió, mantingué el títol de reina, tal com reflecteixen els seus documents.  

L’anècdota

Morta Isabel I de Castella (1504), el seu vidu, Ferran II d’Aragó, volgué casar-se amb Joana. Els nobles castellans s’oposaven al govern del rei aragonès, partidaris de Felip, el Bell, el seu gendre. Ferran pretenia recuperar el domini de Castella a partir dels drets dinàstics de Joana, però les negociacions no arribaren a bon port. Joana va morir 25 anys més tard, en un palau de Lisboa, havent sobreviscut a tots els seus pretendents i rivals.

Wang Anshi, el reformador de l’imperi xinès

Linchuang (Xina), 1021–Nanjing (Xina), 1086

Activitat: Política

Àrea: Imperi xinès Song

 

Funcionari local

Membre de d’una família de funcionaris de la Xina meridional, Wang Anshi seguí les passes del seus predecessors. Amb 21 anys es presentà als exàmens imperials, que superà de manera molt lluïda. Des d’aleshores ocupà diversos càrrecs en l’administració regional, a la zona del Baix Yangtze.

Un llarg memorial

El 1058, Wang Anshi va escriure un memorial de 10.000 paraules adreçat a l’emperador Renzong, i per això viatjà a Kaifeng, la capital de l’imperi. Hi exposava els greus problemes que travessava la Xina —dèficit financer, crisi social, inseguretat a les fronteres del nord— i suggeri un seguit de mesures per resoldre la situació. Malgrat Wang Anshi va entrar a l’administració central al 1060, l’informe no va rebre cap resposta fins transcorreguda una dècada.

Un fet destacat, les Noves Lleis (1069-1076)

L’entronització de Shenzong com a nou emperador (1067) comportà la promoció ràpida de Wang Anshi. El 1068 va ser cridat a la cort i un any després exercia funcions de primer ministre. Promou una política decididament intervencionista de l’Estat a l’economia. Estableix el control dels sous i dels preus dels béns bàsics, desenvolupa crèdits públics a baix interès per als pagesos, combat l’evasió fiscal dels terratinents… Mesures que toparen amb l’oposició de potentats i mandarins conservadors.

Soldats i funcionaris

Per fer front a un exèrcit cada vegada més nombrós, car i poc operatiu contra els atacs dels pobles del nord, substituí el model tradicional per unes milícies ciutadanes entrenades que defensaven la zona on vivien. D’altra banda, modificà els exàmens per accedir al funcionariat imperial, fins aleshores centrats en el coneixement dels clàssics de la filosofia i la literatura xinesa. Wang Anshi incorporà altres matèries —dret, matemàtica, medicina, gestió militar— a fi d’obtenir un personal administratiu més preparat.

Deposició

La fam que patí gran part de la Xina el 1074 provocaria la caiguda del primer ministre. A banda de les males collites, els pagesos no podien retornar els prèstecs estatals que els exigien els funcionaris. Wang Anshi va haver de renunciar al seu càrrec i passà a ser governador de Nanjin.  L’any següent el sobirà el restituí a la cort, però fou atacat obertament per altres faccions. El 1076 abandonà definitivament la capital i es dedicà a la literatura. El nou govern suprimí el seu programa reformista. 

La frase

“El pensament econòmic i les reformes de Wang Anshi poden ser considerades no només com una reforma econòmica confuciana de la Xina medieval, sinó com una forma de primer keynesianisme desenvolupat fa un mil·lenni” (de l’economista Zhao Xuan).

Ouyang Xiu, el mandarí humanista

Mianyang (Xina), 1007–Fuyang (Xina), 1072

Activitat: Política. Literatura

Àrea: Imperi xinès Song

 

Superant els ancestres

Procedent d’una família de petits funcionaris, va treballar en l’administració pública des del 1030. Començant com a jutge a Luoyang, quatre anys més tard fou destinat a Kaifeng, la capital, on participaria en les lluites entre buròcrates conservadors i reformistes que es disputaven el govern. Pràctica habitual dels mandarins del seu temps, també es dedica a l’activitat literària; de fet n’és considerat un dels millors prosistes.

Un fet destacat, les reformes Qingli

Entre 1043 i 1045, el bàndol reformista, liderat per Fan Zhongyan i Ouyang Xiu, imposa un programa de noves mesures —les reformes Qingli— per governar la Xina, com ara la incorporació i ascens dels funcionaris per criteris de mèrit i capacitat. Perdut el favor imperial, Ouyang Xiu és allunyat de la capital. Posteriorment exerciria nous càrrecs rellevants fins convertir-se en assistent del primer ministre entre 1060 i 1066.

En defensa de l’estil antic

Enfront l’estil literari oficial, sofisticat i artificiós, de comprensió difícil, Ouyang Xiu reivindica un estil més simple usat en èpoques anteriors, com la prosa de Han Yu, que supedita la forma a la claredat expositiva del discurs. Capdavanter d’aquest humanisme en defensa de l’antic estil (“guwen yundong”), com a responsable dels exàmens imperials des del 1057, afavorí aquells candidats que l’usaven, amb la qual cosa va propiciar l’èxit d’aquest nou moviment cultural.

Tria d’obres

Xin Wudai shi (Nova història de les Cinc Dinasties, 1036)l; Xin Tang shu (Nova història dels Tang, 1060), dues obres historiogràfiques considerades exemplars per les seves reflexions ètiques; Qiusheng fu (El so de la tardor, 1059), poema de caire moral sobre l’envelliment.

L’anècdota

Durant la carrera política, en dues ocasions, els seus enemics a la cort van acusar-lo de pràctiques incestuoses amb nebodes o cunyades. Encara que fou declarat innocent, les denúncies van afectar la seva reputació i abandonà les seves funcions a palau.

Conservadorisme

Va concloure la carrera política a províncies. Quan triomfaren les reformes radicals de Wang Anshi, un antic protegit seu, Ouyang Xiu s’hi va oposar obertament i fins i tot refusà implantar-les al seu districte. El 1071 va jubilar-se. Home polifacètic, constitueix el principal model de polític-lletrat de l’època Song.

Mahoma, el profeta d’Al•là

La Meca (Aràbia Saudita), vers 370?-Medina (Aràbia Saudita), 632

Activitat: Religió. Política

Àrea: La Meca, Medina

Orfandat

Com la majoria de fundadors de religions, la biografia de Mahoma és confusa per l’allau de llegendes sorgides entre les dades reals. Àrab, de la tribu dels Quraix, orfe de pare ja abans de néixer, va perdre també la seva mare quan ell tenia pocs anys. Va créixer sota la tutela del seu oncle Abu Talib.

Khadija

Als vint anys entra al servei de Khadija bint Khuwaylid, una dona madura amb negocis pròspers centrats en el comerç de llarga distància, mitjançant caravanes que connectaven l’Aràbia amb altres zones, com Egipte i Síria. Passats cinc anys, Mahoma s’hi casa, i esdevé així un home ric. A banda del politeisme característic de molts àrabs, coneix superficialment el judaisme i el cristianisme, fruit del contacte directe amb comunitats a La Meca o arran dels seus viatges.

La revelació

Vora la quarantena, Mahoma va fer estades al desert, dedicat a la meditació. Es retirà a la cova del mont Hira, on tingué experiències místiques. Va rebre la revelació divina a través de l’arcàngel Gabriel, que li encomanaria l’anunci d’Al·là, únic déu veritable, seguint l’empresa d’Abraham, Moisès i Jesús, però essent el profeta més gran. Cap al 613 comença la seva missió a la ciutat natal, predicant la submissió a Al·là i difonent altres ensenyaments que, mort Mahoma, formarien part de l’Alcorà, el llibre sagrat.

Un fet destacat, l’Hègira

Després de les morts de la seva dona Khadija i d’Abu Talib (619) i l’hostilitat dels caps de La Meca, fugí amb els adeptes a  Medina el 16 de juliol del 622. Allà va consolidar-se i acabaria governant la ciutat. Els opositors, com els jueus, van ser expulsats o executats. Mahoma imposa una nova estructura social, la “umma”, la comunitat dels fidels, basada en la fe, i no en vincles de sang com les tribus. L’emigració a Medina, l’Hègira, constitueix la fita inicial de la cronologia musulmana.

De Medina a La Meca

Màtima amb Fàtima, filla seva, i el gendre

Des de Medina, Mahoma emprèn la guerra contra La Meca, atacant les caravanes dels grans mercaders per afeblir la seva economia. Sovintegen els enfrontaments,  com la victòria de Badr (623) i la derrota d’Uhud (625). Finalment, el 630 Mahoma aconsegueix el triomf sobre La Meca, que se sotmet a la seva autoritat, fruit de la força militar i la diplomàcia, amb aliances matrimonials del Profeta amb les grans famílies de la ciutat. El principal santuari, la Kaba, es consagra immediatament a Al·là.

Cap a una Aràbia unida

L’ocupació de La Meca multiplica els conversos a l’Islam i Mahoma obté nous èxits, com la conquesta de Taif i el sotmetiment de les tribus àrabs del nord. Mahoma va morir el 632 sense tenir encara el domini sobre tota la península aràbiga, però havia generat l’embrió d’un estat que unificava les tribus àrabs mitjançant una nova fe i que aconseguiria amb pocs anys una gran expansió per l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica.

La frase

“Raoneu i compreneu bé els mots que us he transmès. Us deixo dues coses: l’Alcorà i el meu exemple, la Sunna. Si les seguiu, no us esgarriareu” (de l’últim sermó de Mahoma)

Guardar

Joan Margarit, cardenal i home del rei

Girona, vers 1422–Roma, 1484

Activitat: Política. Història Grup5-Història

Àrea: Corona d’Aragó. Estats Pontificis

Catalunya i Roma

Procedent d’una família noble de segona fila, va ser destinat a l’Església, tot aprofitant la protecció del seu oncle, Bernat de Pau, bisbe de Girona. Va estudiar lleis a Bolonya i després actuà a Itàlia com a ambaixador del papa i del rei Alfons, el Magnànim. El 1453 esdevé bisbe d’Elna, amb la qual cosa inicia la seva activitat política a Catalunya, que alterna amb noves comeses a Itàlia.

Un fet destacat, la defensa de la Força Vella de Girona

La Força Vella de Girona

La Força Vella de Girona

Des del 1462 Margarit és bisbe de Girona. Aquell mateix any s’inicia la guerra civil catalana entre el rei Joan II i la Diputació del General. El prelat gironí se situa al bàndol reial i té un paper destacat. La reina Joana i l’hereu Ferran són a la ciutat gironina, i Margarit els protegeix de l’exèrcit que assetja Girona, guardant-los un mes i mig a l’enclau més fortificat de la ciutat, dit la Força Vella, fins a l’arribada de l’exèrcit  que els allibera.

Canceller i diplomàticjoanmargarit

Els vaivens de la guerra van fer que el bisbe —i la seva ciutat—, canviés de bàndol dos cops. El triomf definitiu del rei converteix Margarit en una de les principals figures polítiques del regne. Esdevé canceller i els seus familiars controlen la zona gironina. Mort Joan II (1479), el successor Ferran II l’envia a Itàlia, com a ambaixador, però no aconsegueix trencar l’acord de Venècia amb els turcs otomans.

Tria d’obres

També home de lletres, va escriure diverses obres, algunes connectades amb l’humanisme. Templum Domini (Temple del Senyor), tractat en defensa dels béns i drets dels eclesiàstics; Corona regum (Corona dels reis), un manual sobre la formació moral del príncep per ser un bon governant; Paralipomenon Hispaniae libri decem, l’obra més important, encara que inacabada. Aborda la història i la geografia d’Hispània durant l’edat antiga. Destaca per la selecció de les fonts grecollatines.

L’anècdota

Margarit desitjava ser cardenal. Ja hi aspirava en temps del papa Pius II, però el 1461 el monarca escollí com a candidat el bisbe Jaume de Cardona. Més tard les successives peticions del rei a favor de Margarit, durant els anys 70, no reeixiren. Fou durant el regnat de Ferran II que el papa Sixt IV l’investí cardenal el 1483. Gaudí d’aquest títol només un any, però va participar en un conclave, el que elegí Innocenci VIII.

Per saber-ne més:

Robert B. Tate. Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona. Barcelona, 1976

Santiago Sobrequés i Vidal. Joan Margarit i Pau, la tràgica fi de l’edat mitjana a Catalunya. Barcelona, 2006

Guardar

Guardar

Guardar