Bertran de Born, el trobador de les armes

França, 1150?–abadia de Dalon (França), 1215?

Activitat: Literatura          

Àrea: Senyoria d’Autafort

 

Senyor feudal

De nissaga noble, però sense pertànyer a l’alta aristocràcia occitana, el 1178 Bertran de Born hereta del seu pare, juntament amb dos germans, el castell d’Autafort (Dordonya, França). Neixen les disputes entre ells i, si bé durant un temps va perdre el castell, finalment en fou l’únic propietari. Vassall del rei anglès Enric II Plantagenet, que domina bona part d’Occitània, participa en les lluites constants entre els seus fills.

Canvi de vida

Home de guerra, va combatre també contra el rei Felip II August de França i Alfons, el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona i Provença. No acompanyà el seu senyor, Ricard Cor de Lleó, a la croada. Finalment abandona la vida pública i ingressa com a monjo a l’abadia cistercenca de Dalon, protegida i beneficiada durant generacions pel seu llinatge.

Un fet destacat, els sirventesos

La majoria de les seves composicions —d’igual manera que el seu amic Guillem de Berguedà— són sirventesos, és a dir, poemes, de caire polític, sovint satírics, sense propòsits moralistes. Els versos de Bertran de Born adopten les formes de les cançons d’amor cortès, alhora que ofereixen riques panoràmiques sensorials i realistes de les batalles, pregonant les virtuts dels cavallers: valentia, força, honor…

La frase

Us dic que és un plaer millor

que els de menjar, beure i dormir,

sentir les veus que, amb gran bravor,

bramen “a ells!”, ací i allí,

renills folls per l’ombratge,

i de socors, crits esglaiats,

i veure caure, arraïmats,

grans i xics a l’herbatge,

i tants de morts, ben travessats

per llances amb fils ensagnats.

(fragment del poema Be’m platz lo gais temps de pascor, versió catalana d’Alfred Badia)

L’anècdota

Dante Alighieri valora de manera ben dispar aquest trobador. Pel que fa a la vessat literària, en el seu tractat De vulgari eloquentia el qualifica com a excel·lent poeta de les armes, però en un estil ja desfasat. Altrament, com a polític, el denigra, culpant-lo de l’enemistat entre el rei i els prínceps Plantagenet. Per això a la Divina Comèdia el situa a  l’Infern, a la novena fosa del vuitè cercle, entre els sembradors de discòrdia, representat de manera terrible: el cap separat del cos, dut a la mà com una llanterna.

 

Per saber-ne més:

“Bertran de Born”, Poesia trobadoresca : Antologia, a cura de Lola Badia. Barcelona: Edicions 62, 1982

 

Anuncis

Ermessenda de Carcassona, la comtessa perdurable

Carcassona? (França), vers 975?-Sant Quirze de Besora  (Osona), 1058

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Consort

Ermessenda, filla del comte Roger I de Carcassona, va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona vers el 992. Matrimoni ben avingut, ella participaria activament en el govern, tal com reflecteix la documentació, on figura gairebé sempre al costat del marit. Fins i tot Ermessenda l’acompanya en una campanya militar per terres del Segre (1015).

Un fet destacat, el testament del comte Ramon Borrell 

Després del traspàs de Ramon Borrell (1017), les seves últimes voluntats estipulaven que la vídua exercís la tutela del seu fill, encara infant, i també el condomini dels comtats i bisbats de Barcelona, Girona i Osona per al fill i la vídua sempre i quan no es tornés a casar. La longevitat d’Ermessenda garantí un govern enèrgic durant la minoria d’edat dels futurs comtes, però també va complicar la situació política quan els descendents arribaren a l’edat adulta.

Regent del fill

El 1017 Berenguer Ramon era menor i Ermessenda va governar els comtats, tenint. entre els seus col·laboradors l’abat Oliba, el jutge Pere Bonfill Marc i el noble Gombau de Besora. Menà una política de pacificació i de repoblació, i aturà els atacs piràtics del rei de Dènia contra la costa catalana gràcies al cabdill normand Roger de Toëny. El 1023 Berenguer Ramon I assumí el govern, si bé Ermessenda no abandonà la vida política. 

Regent del net

El 1035 va morir Berenguer Ramon I i la situació viscuda divuit anys abans es repetí, agreujada ja que el comte havia repartit els dominis entre els tres fills. Ermessenda, en canvi, manté els seus drets sobre els tres comtats. S’ocupa altre cop del govern, però des de 1039 es produeixen tibantors amb el net primogènit, Ramon Berenguer I de Barcelona, ja major d’edat. El 1043 net i àvia pacten un acord pel qual Ermessenda restringeix la seva actuació al comtat de Girona i li promet fidelitat.

ermessendadecarcassona-tomba

Tomba d’Ermessenda de Carcassona, catedral de Girona

Crisi i resolució

Després del casament de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052), es renova el conflicte, ara més enverinat, entre Ermessenda i el net, potser perquè aquest reclama els drets sobre els comtats catalans de l’àvia. Ermessenda obté del papa Víctor II l’excomunió de Ramon Berenguer i Almodis. La greu crisi política es va resoldre finalment el 1057, quan Ermessenda, ja en la vuitantena, va vendre tots els drets comtals al seu net. 

La frase

“Ermessenda no és una comtessa corrent, sinó la cotmessa barcelonina per excel·lència, car cap altra dona ha tingut tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”, de l’historiador Antoni Pladevall.

 

Per saber-ne més:

Antoni Pladevall. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Barcelona, 1975

Elisenda Albertí. “Ermessenda de Carcassona, dona d’estat”. Dames, reines, abadesses. Barcelona: Albertí, 2007

La comtessa de Dia, una “trobairitz”

França, segona meitat del segle XII– principis del segle XIII?

Activitat: Literatura

Àrea: Marquesat de Provença

 

Qui és?

A banda dels seus versos, les úniques dades sobre la comtessa de Dia provenen d’una biografia brevíssima d’època medieval: “La comtessa de Dia fou la dona de Guillem de Poitiers, dama bona i bella. S’enamorà de Raimbaut d’Aurenga, i va fer moltes cançons bones sobre ell”. A partir d’aquí s’han bastit diverses teories sobre aquesta trobadora (trobairitz, en occità), cap d’elles inqüestionable.

Beatriu o  Isoarda

Uns identifiquen la comtessa de Dia amb Beatriu (vers 1163-1189), casada amb Guillem I de Poitiers, comte de Valentinois, i coetània del trobador Raimbaut d’Aurenga (mort el 1173), però el seu marit no va ser comte de Dia. Altres, en canvi, la vinculen amb Isoarda, filla del comte Isoard II de Dia, que visqué a Aurenga, i que morta cap al 1213, pogué ser l’amant de Raimon IV d’Aurenga, nebot del trobador homònim. Tanmateix, no concorda pel que fa al seu cònjuge: s’havia casat amb Raimon d’Agout.

Cinc composicions

Les cinc composicions de la comtessa de Dia en occità —quatre cansos i un tenso (composició escrita en forma de diàleg)— la converteixen en la trobadora amb major nombre de poemes conservats.  Tots canten l’amor sorgit fora del matrimoni, reclamant obertament allò que desitja amb un llenguatge sensual i expressiu.  

Un fet destacat, A chantar m’er de so qu’ieu non volria  (Hauré de cantar d’allò que no volia)  

Aquesta cançó de la comtessa de Dia conserva la notació musical original; més encara, constitueix l’únic exemple musicat que ha perviscut de la poesia trobadoresca femenina.  La comtessa parla d’un amor no correspost.  S’adreça directament a l’home que la rebutja, manifestant-li el seu amor i pregonant les altes qualitats que ella reuneix. 

La frase

Oh bell amic ple de dolçors!

Quan us tindré vora el meu cor?

Si amb vos jagués, quin bell deport!

Quin bes, el meu, més amorós!

Sapigueu que goig hi hauria

si us tingués en lloc del marit

sols que em juréssiu, penedit,

de fer ço que jo voldria.

(fragment del poema Estat ai en greu cossirier (Tinc un desfici, ai, inclement), versió catalana d’Alfred Badia)

 

Per saber-ne més:

Música. Estat ai en greu cossirier

https://www.youtube.com/watch?v=ocR9WXanZXU

Beatriu, comtessa de Dia, “Una dama que cante” [blog del programa “Femení i singulars”, de Catalunya Música, 2013]

https://femenisingulars.wordpress.com//?s=beatriu+de+dia&search=Anar

Guillem IX d’Aquitània, el duc trobador

Occitània (França), vers 1071–m. Poitiers? (França), 1127

Activitat: Literatura. Govern   Grup3-Lletres

Àrea: Ducat d’Aquitània, comtat de Poitiers

 

Legitimitatguillemixdaquitania

En néixer, l’Església va considerar Guillem bastard arran de la consaguinitat dels pares, el duc d’Aquitània i una noble borgonyona. Finalment, però, fou reconegut com a fill legítim. Així als quinze anys, Guillem IX heretà els ducats d’Aquitània i de Guiena, i el comtat de Poitiers, amb la qual cosa governà un vast territori, molt superior al del seu senyor, el rei de França.

Intrigues i combats

Va apropiar-se del comtat de Tolosa dos cops, al·legant els drets de la seva dona Felipa de Tolosa. També participà en la Primera Croada, si bé les seves tropes van ser delmades pels turcs. Ell aconseguí arribar a Jerusalem el 1103. La seva expedició més lluïda va ser en terres aragoneses quan, ajudant el rei Alfons I, van vèncer els almoràvits a Cutanda (1120).

L’anècdota

Va casar-se dues vegades, però es divorcià de la primera dona als dos anys, i la segona va entrar en un convent vers el 1117. Ja abans convivia públicament amb una amant, la vescomtessa de Châtellerault, tot i les prohibicions eclesiàstiques. El bisbe de Poitiers l’excomunicà. Llavors el duc l’amenaçà amb l’espasa, però va dir-li que no l’atacaria perquè l’odiava tant que no volia facilitar-li el camí cap al cel.

Pioner

Guillem IX ha passat a la posteritat per l’obra literària. Considerat el primer trobador, manifesta als seus versos un gran domini de l’occità i de la versificació així com un caràcter enginyós i vitalista. Exercí una influència profunda en trobadors posteriors, com Marcabrú o Jaufré Rudel.

Poemes

A Guillem IX s’atribueixen onze cançons. Llevat d’una composició de caire penitencial, la resta són de tema amorós. En unes es presenta com un vassall de la dama a qui adreça versos delicats; altres, en canvi, neixen d’aventures amoroses, amb un to divertit, a voltes fins i tot obscè. Curiosament, en un poema, com si renegués d’alguns dels seus versos, es burla de l’amor cortès dels trobadors.

Un fet destacat, el poema “Farai un vers, pos mi sonelh”

Aquest poema explica una història galant, on es fingeix mut per poder gaudir de dues mosses. Les dones posen al llit un gat per veure si realment no pot parlar i Guillem aconsegueix mantenir l’engany. Aquesta història la reprèn segles més tard Giovanni Boccació al Decameró.

La frase

Encara recordo un matí

que vam posar fi a la guerra

i em va donar un regal molt gran:

el seu amor i el seu anell.

Que Déu em permeti viure prou

per ficar les mans sota el seu mantell.

(fragment del poema “Ab la douzor del temps novel”. Versió en català de Rosa Pons).

 

Per saber-ne més:

Música. Farai un vers de dreyt nien.

https://youtu.be/UyZCeFl1iI4

Ruiz Doménec, José Enrique. La identitat de Guilhem de Peiteu. Barcelona, 1999

Guardar

Guardar

Ermengarda de Narbona, senyora dels trobadors

 
Narbona? (França), 1129?-Perpinyà, 1196 o 1197
Activitat: Govern
Grup5-Història Área: Vescomtat de Narbona
 
Uns primers anys turbulents

El 1134 morí Eimeric, vescomte de Narbona. La seva filla, Ermengarda, encara nena, no va governar fins 1143. El vescomtat era una peça important en les lluites entre els comtes de Tolosa i de Barcelona pel control d’Occitània. Alfons Jordà, de Tolosa, s’apoderà de les terres d’Ermengarda (1139) i l’obligà a casar-s’hi el 1142. Com a  reacció, una aliança de barons occitans, fomentada per Barcelona, s’hi enfrontà i el va vèncer (1145). Alfons Jordà fou obligat a renunciar a Ermengarda i el seu vescomtat.

Catedral de Narbona

Catedral de Narbona

Energia i intel·ligència

El matrimoni amb el comte tolosà fou disolt i ella es va tornar a casar amb Bernard d’Anduze, un noble local ja gran, però qui regí Narbona des d’aleshores fou Ermengarda.  Participà activament en la vida política, mantenint la independència del vescomtat. Gràcies al seu prestigi, fou triada sovint com a àrbitre en les disputes entre els barons de la zona. Afavorí el desenvolupament de la seva ciutat i va establir tractats comercials amb Gènova (1166) i Pisa (1173).

Un fet destacat, el setge de Tortosa

Lògicament el seu àmbit d’actuació fou el sud de França. Tanmateix, fruit de les aliances, va intervenir algun cop en zones més llunyanes. Les seves tropes col·laboraren en el setge de la ciutat islàmica de Tortosa (1148) per part de Ramon Berenguer IV de Barcelona. És possible que ella mateixa hi acudís personalment, com va fer en el setge de Les Baux (França), el 1162. En recompensa pel seu ajut militar, el comte barceloní concedí a Narbona privilegis comercials.

Hostes vingueren…

Ermengarda no va tenir descendència, per la qual cosa associà al govern des de 1167 els seus nebots: primer, Eimeric, i quan aquest va morir, el 1177, Ferran, fills de la seva germana casada amb el noble castellà Manrique Pérez de Lara. El 1192 o 1193 Ferran va arrabassar-li tot el poder. Ermengarda va haver de deixar Narbona i se n’anà cap a terres catalanes.

L’anècdota

Protectora de trobadors, cinc d’ells se’n fan ressó en els seus poemes. Més encara, la seva fama arriba al nord d’Europa. El comte Rögnvaldr, de les illes Òrcades (Escòcia), de pelegrinatge a Terra Santa, va fer estada a Narbona (1151), i va compondre versos en honor d’Ermengarda.

Bernart de Ventadorn, el trobador de l’amor sincer

 
Ventadorn (França), vers 1140–Dalon (França), vers 1195
Activitat: Literatura. Música 
Grup3-Lletres Àrea: Vescomtat de Ventadorn, ducat d’Aquitània
 
Primeres engrunes

D’acord amb una breu vida escrita al s. XIII, Bernart era d’origen humil, fill del forner del castell de Ventadorn, al Llemosí ―si bé alguns estudiosos actuals defensen que era d’ascendència noble, potser fill bastard d’un gran senyor―i va aprendre les arts de trobador gràcies al vescomte de Ventadorn. Convertit en poeta de la vescomtessa, els dos s’enamoraren. Sabut això pel marit, Bernart va haver d’abandonar el castell.

De la cort al monestir

El jove trobador va marxar a la cort de la duquessa Elionor d’Aquitània i altre cop s’enamorà de la noble, però Elionor es va casar amb el rei Enric II d’Anglaterra. En alguns versos de Bernart hi ha indicis d’haver viscut també en terres angleses. Més tard, es va traslladar a Tolosa i entrà al servei del comte Ramon V. Finalment, es retirà a l’abadia cistercenca de Dalon (França).

bernartdeventadornUn fet destacat, les “cansos”

Considerat per alguns crítics com el millor trobador de la literatura occitana, la quarantena de poemes que se’n conserven no són de caire polític o moralitzador, tots tenen com a tema exclusiu l’amor. Les cansos (o cançons), de caire líric, són escrites en l’estil del “trobar leu”, fàcil d’entendre, gens hermètic, amb esquemes de rima simples, la majoria de sis o set estrofes. Es coneix la música de divuit dels seus poemes, compostos probablement per ser cantants per un sol intèrpret.

Sensibilitat

Bernart de Ventadorn conrea temes habituals de la literatura trobadoresca, la seva grandesa rau en el to sincer que trapuen els seus versos d’amor. No és un artifici literari, expressen autenticitat, joia, enyorament, gelosia… sovint amb un aire tendre, fent servir imatges delicades, com el cant del rossinyol.

La frase

Quan veig l’alosa aletejar,

joiosa al raig matinador,

com defalleix i es deixa anar,

que el cor li vessa de dolçor,

tan gran enveja m’ha copsat

d’aquell ocell que veig joiós,

que em meravell que el cor, dardat

pel gran desig, no en resti fos.

(Versió en català de Lola Badia)

 

Cantar no pot gaire valer,

si des del cor no surt el cant,

ni cant no pot del cor sorgir

sense ser amor veritable.

Per això perfecte és el meu cant

car poso al servei de l’amor,

la boca, els ulls, el cor i el seny.

(fragments extrets dels poemes “Can vei la lauzeta mover” i “Chantars no pot gaire valer”).

 

Per saber-ne més:

Música.Non es meravelha.

https://www.youtube.com/watch?v=NT8OvlU–4E

Prous Boneta, la beguina occitana

 
Saint Michel de la Cadière (França), 1296 o 1297-Carcassona (França), 1328
Activitat: ReligióGrup2-Raó
Àrea: Regne de França
 

Infantesa

Nascuda en un poblet de la diòcesi de Nimes, quan tenia set anys el seu pare, Durand Bonet, va instal·lar la família a la ciutat de Montpeller. Nena amb una religiositat molt viva, als nou anys Prous va fer vot de castedat i uns mesos més tard va viure la seva primera experiència mística.

Un nou corrent religiós

Ja adulta, es féu beguina, és a dir, va viure en comunitat amb la seva germana Alisette i una companya, Alaraxis, dedicades a la vida de pregària, sense integrar-se en cap congregació religiosa. Casa seva esdevingué un lloc de trobada de grups heterodoxos que es movien pel Llenguadoc inspirats pel franciscanisme espiritual, sobretot entre 1317 i 1325, quan el papa Joan XXII perseguí aquests grups subversius que predicaven el retorn a la simplicitat evangèlica, contraris al poder mundà de l’Església.

Un fet destacat, la Confessió

El 1325 fou detinguda per la Inquisició amb les seves companyes i empresonada a Carcassona. De forma insòlita, no esperà l’interrogatori sinó que de manera voluntària el 6 d’agost va exposar la seva doctrina en la Confessió, una autobiografia espiritual. Hi defensa la seva llibertat d’esperit, Prous es veu com a portadora de l’Esperit Sant, transmissora d’un nou missatge cristià de salvació que ha de deixar enrere l’Església corrumpuda que ha traït la seva missió, inútil ja com a intermediària entre Déu i els fidels.

 

Carcassona, Torre de la Inquisició

Carcassona, Torre de la Inquisició

La frase

“Deia ella que tot home i dona , ja fos cristià, jueu, sarraí o altra cosa, que cregui en l’obra de l’Esperit Sant serà salvat. Va dir també que les cartes, les pregàries als sants, l’Evangeli, els parenostres i les bones obres dels profetes i altres homes sants poden ser llegits a les esglésies per lloar Déu i com a memorial de Déu i dels sants, però els sagraments no s’han de celebrar, i si se celebren no tindran cap valor” (extret de la Confessió).

El final

Boneta va estar reclosa a la presó de Carcassona durant tres anys. Vist que no va voler retractar-se de les seves idees fou condemnada a morir a la foguera, acusada d’heretge i d’heresiarca, o sigui, cap d’una secta d’heretges. Seguint el criteri del papa, per tal d’evitar avalots la pena no s’executà a la ciutat natal on havia exercit el seu magisteri, fou cremada a Carcassona.