Duoda, la comtessa que educa

Mor a Usès? (França), després del 843

Activitat: Literatura. Educació

Àrea: Imperi carolingi

 

Orígens

De la vida de Duoda (als manuscrits coetanis figura com Dhuoda o Dodana), en sabem poc. Els seus orígens no són clars, si bé l’opció més versemblant és que era de nissaga germànica, com es desprèn del nom, que no és romànic i apareix a les zones del nord de l’imperi franc, i a més en part de l’obra que va escriure utilitza una versificació amb trets germànics.

Amb Bernat de Septimània

De l’alta noblesa, es va casar el 824 amb Bernat de Septimània, un membre de l’aristocràcia carolíngia, a la capital imperial d’Aquisgrà. Més endavant Duoda s’establí a la ciutat occitana d’Usès, en dominis del seu marit. Bernat va ocupar alts càrrecs a la cort imperial, nomenat comte de Barcelona i Girona, i més tard duc de Septimània (França), va participar activament en les lluites entre l’emperador Lluís I i els seus fills, lluites que el portarien a la mort el 844.

Antiga catedral d’Usès

Des d’Usès

A diferència de Bernat, sembla que Duoda va viure a Usès, governant la ciutat i ajudant a finançar les campanyes del seu espòs. Va infantar dos nens, Guillem i Bernat. Dona culta, havia instruït el seu primogènit, Guillem, fins que el pare se’l va emportar per fer-lo servir d’ostatge en les seves operacions polítiques. Precisament, fruit de la seva marxa, Duoda va redactar un llibre pel qual ha passat a la posteritat.

 Un fet destacat, el Manual (Liber manualis, 841-843)

El Manual és un text usual d’aquell temps, que té un element molt original respecte a altres obres d’educació de prínceps: està escrit per la mare del destinatari. Un petit tractat formatiu en llatí ple de reflexions sobre vida cristiana, teologia moral i consells de vida pràctica. El llibre reflecteix la cultura de Duoda ­—la Bíblia, els Pares de l’Església, autors contemporanis (Alcuí de York, Rabà Maur…) i textos profans, com la Gramàtica de Donat­— alhora que inclou algunes notes autobiogràfiques.

La frase

“Fill, tindràs doctors que t’ensenyaran lliçons més nombroses i de més utilitat, però no en les mateixes condicions, amb el cor ardent en el pit, com ho faig jo, la teva mare, fill primogènit” (extret del Liber manualis)

Per saber-ne més:

Duoda. Manual per al seu fill. Traducció de Mercè Otero. Barcelona: Proa, 2004

Valdès, heretge?

Lió? (França), actiu a l’últim terç del segle XII

Activitat: Religió

Àrea: Regne de França

 

L’anècdota

Es desconeix el nom exacte d’aquest personatge. Tradicionalment se l’ha anomenat Pere Valdès. No  obstant, a la documentació llatina més antiga se’l cita com “Waldo”, que ha estat traduït com Valdès (o Vaudès). Pel que fa al nom de Pere, la primera menció és d’època molt tardana, del 1368, per la qual cosa es creu que fou una invenció dels seus devots per equiparar-lo amb sant Pere, el primer seguidor de Jesucrist i cap de l’Església primitiva.

Viratge vital

Valdès era un ric mercader de la ciutat de Lió, fins que, segons les històries, va conèixer el relat de sant Aleix, un ric que la nit abans de casar-se, decidí canviar de vida, fent de captaire, dedicat a les bones obres i a la fe. També va colpir-lo el consell d’un capellà per obtenir la salvació, recordant-li el passatge evangèlic del jove deixeble ric amb Jesús: “Si vols ser perfecte, cuita a vendre els teus béns i dona’ls als pobres i tindràs un tresor al cel; en acabat, torna i segueix-me” (Mt 19, 21)

Un fet destacat, els Pobres de Lió

Vers 1173, Valdés repartí les seves propietats entre els pobres, va abandonar la dona i les filles, que van restar en un convent, per dedicar-se ell exclusivament a la predicació, vivint de l’almoina. De seguida, altres ciutadans lionesos seguiren el seu exemple, coneguts com els Pobres de Lió.  No és un cas excepcional en aquella època, paral·lelament neixen altres moviments que defensen la pobresa absoluta i el retorn a la simplicitat evangèlica, com el de Francesc d’Assís.

valdes-catedraldelio

catedral de Lió

Pobres i predicadors

Per encàrrec de Valdès, dos clergues tradueixen els evangelis a la llengua vernacla, per predicar-lo fàcilment. En temps de l’arquebisbe Guichard de Lió, el grup de Valdés és tolerat, però no obtenen el permís eclesial per poder predicar. Malgrat això, segueixen explicant els evangelis, i apel·len al papa. El 1179 Valdès marxa a Roma, on se celebra el III concili del Laterà. El papa Alexandre III accepta el seu estil de vida pobra, però no la llibertat de predicació, que exigeix l’autorització del clergat local.

Expulsió i pervivència                              

Valdés desobeeix i segueix ensenyant els textos  bíblics, per bé que es manté dintre de l’ortodòxia dogmàtica. Finalment, vers el 1182, el nou arquebisbe de Lió, Jean Bellesmains, els excomunica. Els valdesos — nom amb el qual seran coneguts— abandonen Lió. Al sínode de Verona (1184) el papa Luci III els condemna com a heretges, per la qual cosa són perseguits. No se sap quan va morir Valdès. Els valdesos formaren una nova Església que ha perviscut fins a l’actualitat, amb unes desenes de milers de fidels.

Bertran de Born, el trobador de les armes

França, 1150?–abadia de Dalon (França), 1215?

Activitat: Literatura          

Àrea: Senyoria d’Autafort

 

Senyor feudal

De nissaga noble, però sense pertànyer a l’alta aristocràcia occitana, el 1178 Bertran de Born hereta del seu pare, juntament amb dos germans, el castell d’Autafort (Dordonya, França). Neixen les disputes entre ells i, si bé durant un temps va perdre el castell, finalment en fou l’únic propietari. Vassall del rei anglès Enric II Plantagenet, que domina bona part d’Occitània, participa en les lluites constants entre els seus fills.

Canvi de vida

Home de guerra, va combatre també contra el rei Felip II August de França i Alfons, el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona i Provença. No acompanyà el seu senyor, Ricard Cor de Lleó, a la croada. Finalment abandona la vida pública i ingressa com a monjo a l’abadia cistercenca de Dalon, protegida i beneficiada durant generacions pel seu llinatge.

Un fet destacat, els sirventesos

La majoria de les seves composicions —d’igual manera que el seu amic Guillem de Berguedà— són sirventesos, és a dir, poemes, de caire polític, sovint satírics, sense propòsits moralistes. Els versos de Bertran de Born adopten les formes de les cançons d’amor cortès, alhora que ofereixen riques panoràmiques sensorials i realistes de les batalles, pregonant les virtuts dels cavallers: valentia, força, honor…

La frase

Us dic que és un plaer millor

que els de menjar, beure i dormir,

sentir les veus que, amb gran bravor,

bramen “a ells!”, ací i allí,

renills folls per l’ombratge,

i de socors, crits esglaiats,

i veure caure, arraïmats,

grans i xics a l’herbatge,

i tants de morts, ben travessats

per llances amb fils ensagnats.

(fragment del poema Be’m platz lo gais temps de pascor, versió catalana d’Alfred Badia)

L’anècdota

Dante Alighieri valora de manera ben dispar aquest trobador. Pel que fa a la vessat literària, en el seu tractat De vulgari eloquentia el qualifica com a excel·lent poeta de les armes, però en un estil ja desfasat. Altrament, com a polític, el denigra, culpant-lo de l’enemistat entre el rei i els prínceps Plantagenet. Per això a la Divina Comèdia el situa a  l’Infern, a la novena fosa del vuitè cercle, entre els sembradors de discòrdia, representat de manera terrible: el cap separat del cos, dut a la mà com una llanterna.

 

Per saber-ne més:

“Bertran de Born”, Poesia trobadoresca : Antologia, a cura de Lola Badia. Barcelona: Edicions 62, 1982

 

Ermessenda de Carcassona, la comtessa perdurable

Carcassona? (França), vers 975?-Sant Quirze de Besora  (Osona), 1058

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Consort

Ermessenda, filla del comte Roger I de Carcassona, va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona vers el 992. Matrimoni ben avingut, ella participaria activament en el govern, tal com reflecteix la documentació, on figura gairebé sempre al costat del marit. Fins i tot Ermessenda l’acompanya en una campanya militar per terres del Segre (1015).

Un fet destacat, el testament del comte Ramon Borrell 

Després del traspàs de Ramon Borrell (1017), les seves últimes voluntats estipulaven que la vídua exercís la tutela del seu fill, encara infant, i també el condomini dels comtats i bisbats de Barcelona, Girona i Osona per al fill i la vídua sempre i quan no es tornés a casar. La longevitat d’Ermessenda garantí un govern enèrgic durant la minoria d’edat dels futurs comtes, però també va complicar la situació política quan els descendents arribaren a l’edat adulta.

Regent del fill

El 1017 Berenguer Ramon era menor i Ermessenda va governar els comtats, tenint. entre els seus col·laboradors l’abat Oliba, el jutge Pere Bonfill Marc i el noble Gombau de Besora. Menà una política de pacificació i de repoblació, i aturà els atacs piràtics del rei de Dènia contra la costa catalana gràcies al cabdill normand Roger de Toëny. El 1023 Berenguer Ramon I assumí el govern, si bé Ermessenda no abandonà la vida política. 

Regent del net

El 1035 va morir Berenguer Ramon I i la situació viscuda divuit anys abans es repetí, agreujada ja que el comte havia repartit els dominis entre els tres fills. Ermessenda, en canvi, manté els seus drets sobre els tres comtats. S’ocupa altre cop del govern, però des de 1039 es produeixen tibantors amb el net primogènit, Ramon Berenguer I de Barcelona, ja major d’edat. El 1043 net i àvia pacten un acord pel qual Ermessenda restringeix la seva actuació al comtat de Girona i li promet fidelitat.

ermessendadecarcassona-tomba

Tomba d’Ermessenda de Carcassona, catedral de Girona

Crisi i resolució

Després del casament de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052), es renova el conflicte, ara més enverinat, entre Ermessenda i el net, potser perquè aquest reclama els drets sobre els comtats catalans de l’àvia. Ermessenda obté del papa Víctor II l’excomunió de Ramon Berenguer i Almodis. La greu crisi política es va resoldre finalment el 1057, quan Ermessenda, ja en la vuitantena, va vendre tots els drets comtals al seu net. 

La frase

“Ermessenda no és una comtessa corrent, sinó la cotmessa barcelonina per excel·lència, car cap altra dona ha tingut tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”, de l’historiador Antoni Pladevall.

 

Per saber-ne més:

Antoni Pladevall. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Barcelona, 1975

Elisenda Albertí. “Ermessenda de Carcassona, dona d’estat”. Dames, reines, abadesses. Barcelona: Albertí, 2007

La comtessa de Dia, una “trobairitz”

França, segona meitat del segle XII– principis del segle XIII?

Activitat: Literatura

Àrea: Marquesat de Provença

 

Qui és?

A banda dels seus versos, les úniques dades sobre la comtessa de Dia provenen d’una biografia brevíssima d’època medieval: “La comtessa de Dia fou la dona de Guillem de Poitiers, dama bona i bella. S’enamorà de Raimbaut d’Aurenga, i va fer moltes cançons bones sobre ell”. A partir d’aquí s’han bastit diverses teories sobre aquesta trobadora (trobairitz, en occità), cap d’elles inqüestionable.

Beatriu o  Isoarda

Uns identifiquen la comtessa de Dia amb Beatriu (vers 1163-1189), casada amb Guillem I de Poitiers, comte de Valentinois, i coetània del trobador Raimbaut d’Aurenga (mort el 1173), però el seu marit no va ser comte de Dia. Altres, en canvi, la vinculen amb Isoarda, filla del comte Isoard II de Dia, que visqué a Aurenga, i que morta cap al 1213, pogué ser l’amant de Raimon IV d’Aurenga, nebot del trobador homònim. Tanmateix, no concorda pel que fa al seu cònjuge: s’havia casat amb Raimon d’Agout.

Cinc composicions

Les cinc composicions de la comtessa de Dia en occità —quatre cansos i un tenso (composició escrita en forma de diàleg)— la converteixen en la trobadora amb major nombre de poemes conservats.  Tots canten l’amor sorgit fora del matrimoni, reclamant obertament allò que desitja amb un llenguatge sensual i expressiu.  

Un fet destacat, A chantar m’er de so qu’ieu non volria  (Hauré de cantar d’allò que no volia)  

Aquesta cançó de la comtessa de Dia conserva la notació musical original; més encara, constitueix l’únic exemple musicat que ha perviscut de la poesia trobadoresca femenina.  La comtessa parla d’un amor no correspost.  S’adreça directament a l’home que la rebutja, manifestant-li el seu amor i pregonant les altes qualitats que ella reuneix. 

La frase

Oh bell amic ple de dolçors!

Quan us tindré vora el meu cor?

Si amb vos jagués, quin bell deport!

Quin bes, el meu, més amorós!

Sapigueu que goig hi hauria

si us tingués en lloc del marit

sols que em juréssiu, penedit,

de fer ço que jo voldria.

(fragment del poema Estat ai en greu cossirier (Tinc un desfici, ai, inclement), versió catalana d’Alfred Badia)

 

Per saber-ne més:

Música. Estat ai en greu cossirier

https://www.youtube.com/watch?v=ocR9WXanZXU

Beatriu, comtessa de Dia, “Una dama que cante” [blog del programa “Femení i singulars”, de Catalunya Música, 2013]

https://femenisingulars.wordpress.com//?s=beatriu+de+dia&search=Anar

Guillem IX d’Aquitània, el duc trobador

Occitània (França), vers 1071–m. Poitiers? (França), 1127

Activitat: Literatura. Govern   Grup3-Lletres

Àrea: Ducat d’Aquitània, comtat de Poitiers

 

Legitimitatguillemixdaquitania

En néixer, l’Església va considerar Guillem bastard arran de la consaguinitat dels pares, el duc d’Aquitània i una noble borgonyona. Finalment, però, fou reconegut com a fill legítim. Així als quinze anys, Guillem IX heretà els ducats d’Aquitània i de Guiena, i el comtat de Poitiers, amb la qual cosa governà un vast territori, molt superior al del seu senyor, el rei de França.

Intrigues i combats

Va apropiar-se del comtat de Tolosa dos cops, al·legant els drets de la seva dona Felipa de Tolosa. També participà en la Primera Croada, si bé les seves tropes van ser delmades pels turcs. Ell aconseguí arribar a Jerusalem el 1103. La seva expedició més lluïda va ser en terres aragoneses quan, ajudant el rei Alfons I, van vèncer els almoràvits a Cutanda (1120).

L’anècdota

Va casar-se dues vegades, però es divorcià de la primera dona als dos anys, i la segona va entrar en un convent vers el 1117. Ja abans convivia públicament amb una amant, la vescomtessa de Châtellerault, tot i les prohibicions eclesiàstiques. El bisbe de Poitiers l’excomunicà. Llavors el duc l’amenaçà amb l’espasa, però va dir-li que no l’atacaria perquè l’odiava tant que no volia facilitar-li el camí cap al cel.

Pioner

Guillem IX ha passat a la posteritat per l’obra literària. Considerat el primer trobador, manifesta als seus versos un gran domini de l’occità i de la versificació així com un caràcter enginyós i vitalista. Exercí una influència profunda en trobadors posteriors, com Marcabrú o Jaufré Rudel.

Poemes

A Guillem IX s’atribueixen onze cançons. Llevat d’una composició de caire penitencial, la resta són de tema amorós. En unes es presenta com un vassall de la dama a qui adreça versos delicats; altres, en canvi, neixen d’aventures amoroses, amb un to divertit, a voltes fins i tot obscè. Curiosament, en un poema, com si renegués d’alguns dels seus versos, es burla de l’amor cortès dels trobadors.

Un fet destacat, el poema “Farai un vers, pos mi sonelh”

Aquest poema explica una història galant, on es fingeix mut per poder gaudir de dues mosses. Les dones posen al llit un gat per veure si realment no pot parlar i Guillem aconsegueix mantenir l’engany. Aquesta història la reprèn segles més tard Giovanni Boccació al Decameró.

La frase

Encara recordo un matí

que vam posar fi a la guerra

i em va donar un regal molt gran:

el seu amor i el seu anell.

Que Déu em permeti viure prou

per ficar les mans sota el seu mantell.

(fragment del poema “Ab la douzor del temps novel”. Versió en català de Rosa Pons).

 

Per saber-ne més:

Música. Farai un vers de dreyt nien.

https://youtu.be/UyZCeFl1iI4

Ruiz Doménec, José Enrique. La identitat de Guilhem de Peiteu. Barcelona, 1999

Guardar

Guardar

Ermengarda de Narbona, senyora dels trobadors

 
Narbona? (França), 1129?-Perpinyà, 1196 o 1197
Activitat: Govern
Grup5-Història Área: Vescomtat de Narbona
 
Uns primers anys turbulents

El 1134 morí Eimeric, vescomte de Narbona. La seva filla, Ermengarda, encara nena, no va governar fins 1143. El vescomtat era una peça important en les lluites entre els comtes de Tolosa i de Barcelona pel control d’Occitània. Alfons Jordà, de Tolosa, s’apoderà de les terres d’Ermengarda (1139) i l’obligà a casar-s’hi el 1142. Com a  reacció, una aliança de barons occitans, fomentada per Barcelona, s’hi enfrontà i el va vèncer (1145). Alfons Jordà fou obligat a renunciar a Ermengarda i el seu vescomtat.

Catedral de Narbona

Catedral de Narbona

Energia i intel·ligència

El matrimoni amb el comte tolosà fou disolt i ella es va tornar a casar amb Bernard d’Anduze, un noble local ja gran, però qui regí Narbona des d’aleshores fou Ermengarda.  Participà activament en la vida política, mantenint la independència del vescomtat. Gràcies al seu prestigi, fou triada sovint com a àrbitre en les disputes entre els barons de la zona. Afavorí el desenvolupament de la seva ciutat i va establir tractats comercials amb Gènova (1166) i Pisa (1173).

Un fet destacat, el setge de Tortosa

Lògicament el seu àmbit d’actuació fou el sud de França. Tanmateix, fruit de les aliances, va intervenir algun cop en zones més llunyanes. Les seves tropes col·laboraren en el setge de la ciutat islàmica de Tortosa (1148) per part de Ramon Berenguer IV de Barcelona. És possible que ella mateixa hi acudís personalment, com va fer en el setge de Les Baux (França), el 1162. En recompensa pel seu ajut militar, el comte barceloní concedí a Narbona privilegis comercials.

Hostes vingueren…

Ermengarda no va tenir descendència, per la qual cosa associà al govern des de 1167 els seus nebots: primer, Eimeric, i quan aquest va morir, el 1177, Ferran, fills de la seva germana casada amb el noble castellà Manrique Pérez de Lara. El 1192 o 1193 Ferran va arrabassar-li tot el poder. Ermengarda va haver de deixar Narbona i se n’anà cap a terres catalanes.

L’anècdota

Protectora de trobadors, cinc d’ells se’n fan ressó en els seus poemes. Més encara, la seva fama arriba al nord d’Europa. El comte Rögnvaldr, de les illes Òrcades (Escòcia), de pelegrinatge a Terra Santa, va fer estada a Narbona (1151), i va compondre versos en honor d’Ermengarda.