Arnaut Daniel, el trobador d’estil ric

Castell de Rabairac (França), vers 1150?-vers 1200?

Activitat: Literatura         

Àrea: Ducat d’Aquitània

Joglar i trobador

Occità, neix en un castell però no pertany a la noblesa. Primerament estudia les lletres llatines per fer-se clergue; després ho abandona per formar-se com a joglar, és a dir, el músic que interpreta les cançons dels trobadors. En realitat, ell també és trobador, autor de poemes que recita i canta. El 1169 assisteix a la coronació de Felip II August de França a Reims, i probablement va relacionar-se amb Ricard Cor de Lleó, duc d’Aquitània des de 1160.

Preciosisme

La seva producció, iniciada vers el 1169, consta de 17 cançons amoroses i un sirventès, d’autenticitat segura. Dins la poesia occitana, pertany al trobar ric, caracteritzat per la dificultat de comprensió, amb molts recursos retòrics, llenguatge original i expressiu, rimes rares i versos de sonoritat ampul·losa. En alguns poemes fa referència a l’activitat creadora i la seva voluntat d’estil, com artesà que obra i llima les seves creacions.

Un fet destacat, la sextina

Ell crea la sextina, una composició poètica de 6 estrofes de 6 versos i una estrofa final de 3 versos. Les paraules finals dels 6 versos de la primera estrofa es repeteixen en totes les altres, en un ordre diferent prefixat.  El primer exemple és la cançó El fort desig que al cor m’entra (Lo ferm voler qu’el cor m’intra), enviada al trobador Bertran de Born. Els versos són de 10 síl·labes, menys el primer, de 7; autors posteriors creen sextines generalment amb versos hendecasíl·labs.

La frase

“Des que és florida la verga

i de n’Adam sorgiren nebots i oncle,

cap altra amor com la que en el cor m’entra

no ha existit pas en cap cos ni cap ànima;

en tot lloc on ella és, en carrer o cambra,

mon cor no en fuig ni sols el gruix d’una ungla.

.

Talment s’arrela i s’enungla

mon cor en ella, com escorça a verga

que és del meu goig, torre, palau i cambra,

i no amo tan parent, germà ni oncle;

al paradís, goig doble tindré a l’ànima

per ben amar, si tal amador hi entra”.

(fragments de la sextina El fort desig que al cor m’entra, traduïts per Alfred Badia)

Honors

Els poetes Dant i Petrarca el tenen en gran estima, el citen i adopten la sextina. Dant el lloa a la Divina Comèdia, al Purgatori, interrompent el discurs en italià per fer-lo parlar en provençal. També al segle XX, poetes com Ezra Pound o T.S. Eliot conreen la sextina.

Per saber-ne més:

“Arnaut Daniel”, Poesia trobadoresca: antologia, a cura de Lola Badia. Barcelona: Edicions 62, 1982

Elionor d’Aquitània, la reina occitana

Poitiers? (França), vers 1122-Fontevraud (França), 1204

Activitat: Política      

Àrea: Ducat d’Aquitània, regne de França, regne d’Anglaterra

Reina de França

Pubilla de Guillem X duc d’Aquitània i comte de Poitiers, el 1137 hereta els seus dominis, més extensos que els del monarca francès, i es casa amb aquest rei el mateix any. El 1152, tornats Lluís VII de França  i Elionor d’Aquitània de Terra Santa, després de participar a la II Croada, se separen. Uns expliquen la ruptura per no haver infantat la reina fills mascles en 15 anys; altres, per un possible adulteri de la reina.

Un fet destacat, el matrimoni amb Enric II d’Anglaterra

Un cop anul·lat el matrimoni, Elionor d’Aquitània marxa a Aquitània, retenint la dot amb tots els seus senyorius patrimonials. Dos mesos més tard es torna a casar, ara amb Enric Plantagenet, duc de Normandia i comte d’Anjou, que el 1154 esdevé rei d’Anglaterra. Ajxí es constitueix un formidable estat, format per Anglaterra i la meitat occidental de França. Ella gestiona principalment els seus estats occitans, amb un cort a Poitiers on fa de mecenes de trobadors, allunyada de les infidelitats del marit.

L’anècdota

Elionor dona ple suport a la revolta dels seus fills contra Enric II. Fracassada la rebel·lió (1173), el rei l’envia a Anglaterra, confinada en diferents castells fins a la mort del marit (1189). Amb el regnat de son fill, Ricard Cor de Lleó, recupera una posició política preeminent. Quan Ricard I marxa a la III Croada, és nomenada regent (1190-1192). Manté la integritat del regne, frustrant les intrigues contra Ricard, i s’ocupa de reunir el rescat per poder alliberar-lo, empresonat a Alemanya.

Una missió per a l’àvia

Traspassat el rei Ricard (1199), governa un altre fill d’Elionor, Joan Sense Terra. Per assegurar la pau entre Anglaterra i França, ella, gairebé octogenària, el 1200 travessa els Pirineus per buscar la seva neta, Blanca de Castella, i dur-la a França a fi de casar-la amb el príncep hereu francès. Vora el 1202 es retira a l’abadia de Fontevraud, convent que havia protegit i finançat durant molts anys, on mor.

Joan XXII, un papa d’Avinyó enèrgic

Cahors (França), 1245?–Avinyó (França), 1334

Activitat: Religió. Política       

Àrea: Estats Pontificis

Anys

D’origen menestral, Jacme Duesa era fill d’un sabater ric. Ingressa a l’Església i estudia dret a Montpeller (França).  El 1300 és ordenat bisbe. el 1308 és escollit canceller del rei de Nàpols i el 1312 és nomenat cardenal. Mort el papa Clement V (1314), després de 2 anys de seu vacant, els cardenals el trien  com a solució de compromís pensant  que la seva edat avançada garantiria un pontificat breu. No comptaven que aquell vell governaria l’Església durant 18 anys.

Un fet destacat, la reforma de la Hisenda pontifícia

Pren el nom de Joan XXII i sobresurt entre els papes que deixaren Roma i s’establiren a Avinyó. Joan XXII reforma l’estructura administrativa de l’Església, potenciant-ne la centralització amb el control directe d’un nombre creixent d’eleccions de bisbes i abats. Millora l’organització de la Hisenda papal  i n’augmenta molt la recaptació a partir d’un munt de nous impostos arreu d’Europa que graven les rendes eclesiàstiques que obté el clergat, les dispenses papals, els beneficis vacants, les herències dels eclesiàstics…

Joan XXII, de G. Franchi, 1613

Emperador i framenors

El papa intervé en la pugna entre franciscans espirituals —partidaris d’una vida de pobresa estricta— i franciscans conventuals, afavorint als últims, cosa que provoca l’oposició dels espirituals, que són perseguits, també el superior general franciscà. En política, Joan XXII s’enfronta a l’emperador Lluís IV, a qui excomunica. L’alemany proclama un nou papa a Roma (1238) —que aviat se sotmetrà a Joan XXII— i crea un focus de propaganda antipapal, amb l’antic general franciscà o filòsofs com Ockham i Marsili de Pàdua.

L’anècdota

El 1311, predicant a la catedral d’Avinyó, Joan XXII assegura que les ànimes dels justos no contemplarien Déu fins al judici final. Aquesta agosarada afirmació es contradeia amb la creença generalitzada que els benaurats gaudirien de la visió beatífica de Déu des de la mort. Bona part dels teòlegs s’oposaren a aquesta tesi. Finament, poc abans de morir, el papa se’n retracta.

Castelloza, una “trobairitz” que reclama

França, activa a inicis del segle XIII?

Activitat: Literatura   

Àrea: Regne de França

En un món d’homes

La poesia trobadoresca és, com tantes altres manifestacions públiques medievals, un afer sobretot masculí. De tota manera, han arribat als nostres dies una sèire de composicions fetes per una vintena de trobadores. Entre aquestes “trobairitz”, només la comtessa de Dia i Castelloza compten amb més d’un poema conservat. Segons els crítics, aquesta poesia femenina és menys convencional i tòpica, de notes més originals i amb un llenguatge més directe que la dels seus homòlegs.

Occitana

Igual que en molts altres trobadors, les dades sobre Castelloza (o Castelhoza) provenen dels versos i d’unes breus notes biogràfiques que acompanyen els seus textos manuscrits. D’acord amb això, Castelloza era una dama noble de la zona d’Alvèrnia (França), casada amb Turc de Mairona, però que s’estimava un altre noble, Arman de Breon, a qui adreça els seus poemes. L’obra de Castelloza se situa a principis del segle XIII a partir d’una referència a Turc de Mairona en un text poètic de 1212.

Un fet destacat, les Cançons

Tres poemes segurs i un quart d’autoria dubtosa són els textos literaris en occità atribuïts a Castelloza, tots ells pertanyents al gènere de la cançó. Van ser compostos amb música, però aquesta s’ha perdut.  En els seus versos declara obertament el seu amor, sempre insatisfet i mai correspost, malgrat el delit i l’energia. En un estil gens rebuscat, remarca la passió i el dolor que sent, i servint-se dels termes del món feudal, com a vassalla del seu senyor, li demana reciprocitat sense èxit.

La frase

Amic, si us trobés avinent,

i volguéssiu, fidel, honrar-me bé,

jo us amaria, però prou que sé

que sou amb mi deslleial, mentider.

Us faig cançons perquè em toca enaltir

el mèrit vostre, car no puc sofrir

que no sigueu lloat per tota la gent,

bé que em feu molt de mal a gratcient.

(fragment del poema Amics, s’ie us trobes avinen (Amic, si us trobés avinent), versió catalana d’Alfred Badia)

Esclarmonda de Foix, la càtara

Occitània (França), després de 1151–Occitània, vers 1215?

Activitat:Religió    

Àrea: Comtat de Foix

 

Esclarmondes

Sota el nom d’Esclarmonda de Foix, alguns estudiosos han agrupat les dades de diferents personatges històrics homònims. La més coneguda de totes, que alguns han anomenat Esclarmonda, la Gran, era filla del comte Roger Bernat de Foix i Cecília Trencavel, de la nissaga dels vescomtes d’Albi i Carcassona. Pertanyia, doncs, a l’alta aristocràcia de les terres occitanes. Va casar-se amb el noble Jordan de L’Isla, de qui va tenir descendència, però, mort el marit el 1200, va tornar al comtat de Foix.

Una construcció moderna

La fama d’Esclarmonda rau en la seva adopció de la fe càtara. El catarisme és un moviment religiós cristià, contrari a l’Església Catòlica. Creu en un dualisme, el bé i el mal, representats per Déu i el dimoni, creador de la matèria. En bona mesura, el paper destacat que s’ha atribuït a Esclarmonda en el catarisme és fruit de l’obra de Napoléon Peyrat, un historiador del segle XIX, que idealitza la seva figura per contraposar-la a la de Joana d’Arc, reivindicada dins dels sectors conservadors i nacionalistes francesos.

Un fet destacat, el consolament de Fanjaus (o Fanjeaux)

El 1204 Esclarmonda renuncia als seus béns i en una cerimònia pública, davant  del seu germà, el comte Ramon Roger de Foix, i una cinquantena de nobles, rep el “consolamentum”, el sagrament càtar pel qual passa a ser perfecta. Els càtars es dividien en creients i perfectes, aquests últims vivien la seva fe de manera més estricta. Així doncs, manifesta obertament el seu catarisme i s’instal·la a Pàmies (o Pamiers), amb altres dames càtares, acollint noies i formant-les en aquesta doctrina.

Temps intolerants

A Pàmies, el 1207, se celebra l’última reunió entre catòlics i càtars per debatre sobre els seus principis religiosos. Esclarmonda forma part de la delegació càtara, debatent amb bisbes i altres eclesiàstics catòlics, entre ells sant Domènec. El col·loqui no dona fruits i posteriorment s’imposarà la via de la força amb la croada i la persecució a matadegolla contra els càtars. No es tenen més dades segures sobre Esclarmonda.

Monument als càtars, de J.L. Severac a Minerva, 1982

L’anècdota

Segons el cronista medieval Guilhèm de Puèglaurenç, durant el col·loqui de Pàmies (1207), un monjo cistercenc va rebutjar els parlaments d’Esclarmonda, tot demanant-li que es dediqués a filar perquè no corresponia a les dones participar en una reunió d’aquelles característiques.

Duoda, la comtessa que educa

Mor a Usès? (França), després del 843

Activitat: Literatura. Educació

Àrea: Imperi carolingi

 

Orígens

De la vida de Duoda (als manuscrits coetanis figura com Dhuoda o Dodana), en sabem poc. Els seus orígens no són clars, si bé l’opció més versemblant és que era de nissaga germànica, com es desprèn del nom, que no és romànic i apareix a les zones del nord de l’imperi franc, i a més en part de l’obra que va escriure utilitza una versificació amb trets germànics.

Amb Bernat de Septimània

De l’alta noblesa, es va casar el 824 amb Bernat de Septimània, un membre de l’aristocràcia carolíngia, a la capital imperial d’Aquisgrà. Més endavant Duoda s’establí a la ciutat occitana d’Usès, en dominis del seu marit. Bernat va ocupar alts càrrecs a la cort imperial, nomenat comte de Barcelona i Girona, i més tard duc de Septimània (França), va participar activament en les lluites entre l’emperador Lluís I i els seus fills, lluites que el portarien a la mort el 844.

Antiga catedral d’Usès

Des d’Usès

A diferència de Bernat, sembla que Duoda va viure a Usès, governant la ciutat i ajudant a finançar les campanyes del seu espòs. Va infantar dos nens, Guillem i Bernat. Dona culta, havia instruït el seu primogènit, Guillem, fins que el pare se’l va emportar per fer-lo servir d’ostatge en les seves operacions polítiques. Precisament, fruit de la seva marxa, Duoda va redactar un llibre pel qual ha passat a la posteritat.

 Un fet destacat, el Manual (Liber manualis, 841-843)

El Manual és un text usual d’aquell temps, que té un element molt original respecte a altres obres d’educació de prínceps: està escrit per la mare del destinatari. Un petit tractat formatiu en llatí ple de reflexions sobre vida cristiana, teologia moral i consells de vida pràctica. El llibre reflecteix la cultura de Duoda ­—la Bíblia, els Pares de l’Església, autors contemporanis (Alcuí de York, Rabà Maur…) i textos profans, com la Gramàtica de Donat­— alhora que inclou algunes notes autobiogràfiques.

La frase

“Fill, tindràs doctors que t’ensenyaran lliçons més nombroses i de més utilitat, però no en les mateixes condicions, amb el cor ardent en el pit, com ho faig jo, la teva mare, fill primogènit” (extret del Liber manualis)

Per saber-ne més:

Duoda. Manual per al seu fill. Traducció de Mercè Otero. Barcelona: Proa, 2004

Valdès, heretge?

Lió? (França), actiu a l’últim terç del segle XII

Activitat: Religió

Àrea: Regne de França

 

L’anècdota

Es desconeix el nom exacte d’aquest personatge. Tradicionalment se l’ha anomenat Pere Valdès. No  obstant, a la documentació llatina més antiga se’l cita com “Waldo”, que ha estat traduït com Valdès (o Vaudès). Pel que fa al nom de Pere, la primera menció és d’època molt tardana, del 1368, per la qual cosa es creu que fou una invenció dels seus devots per equiparar-lo amb sant Pere, el primer seguidor de Jesucrist i cap de l’Església primitiva.

Viratge vital

Valdès era un ric mercader de la ciutat de Lió, fins que, segons les històries, va conèixer el relat de sant Aleix, un ric que la nit abans de casar-se, decidí canviar de vida, fent de captaire, dedicat a les bones obres i a la fe. També va colpir-lo el consell d’un capellà per obtenir la salvació, recordant-li el passatge evangèlic del jove deixeble ric amb Jesús: “Si vols ser perfecte, cuita a vendre els teus béns i dona’ls als pobres i tindràs un tresor al cel; en acabat, torna i segueix-me” (Mt 19, 21)

Un fet destacat, els Pobres de Lió

Vers 1173, Valdés repartí les seves propietats entre els pobres, va abandonar la dona i les filles, que van restar en un convent, per dedicar-se ell exclusivament a la predicació, vivint de l’almoina. De seguida, altres ciutadans lionesos seguiren el seu exemple, coneguts com els Pobres de Lió.  No és un cas excepcional en aquella època, paral·lelament neixen altres moviments que defensen la pobresa absoluta i el retorn a la simplicitat evangèlica, com el de Francesc d’Assís.

catedral de Lió

Pobres i predicadors

Per encàrrec de Valdès, dos clergues tradueixen els evangelis a la llengua vernacla, per predicar-lo fàcilment. En temps de l’arquebisbe Guichard de Lió, el grup de Valdés és tolerat, però no obtenen el permís eclesial per poder predicar. Malgrat això, segueixen explicant els evangelis, i apel·len al papa. El 1179 Valdès marxa a Roma, on se celebra el III concili del Laterà. El papa Alexandre III accepta el seu estil de vida pobra, però no la llibertat de predicació, que exigeix l’autorització del clergat local.

Expulsió i pervivència                              

Valdés desobeeix i segueix ensenyant els textos  bíblics, per bé que es manté dintre de l’ortodòxia dogmàtica. Finalment, vers el 1182, el nou arquebisbe de Lió, Jean Bellesmains, els excomunica. Els valdesos — nom amb el qual seran coneguts— abandonen Lió. Al sínode de Verona (1184) el papa Luci III els condemna com a heretges, per la qual cosa són perseguits. No se sap quan va morir Valdès. Els valdesos formaren una nova Església que ha perviscut fins a l’actualitat, amb unes desenes de milers de fidels.

Bertran de Born, el trobador de les armes

França, 1150?–abadia de Dalon (França), 1215?

Activitat: Literatura          

Àrea: Senyoria d’Autafort

 

Senyor feudal

De nissaga noble, però sense pertànyer a l’alta aristocràcia occitana, el 1178 Bertran de Born hereta del seu pare, juntament amb dos germans, el castell d’Autafort (Dordonya, França). Neixen les disputes entre ells i, si bé durant un temps va perdre el castell, finalment en fou l’únic propietari. Vassall del rei anglès Enric II Plantagenet, que domina bona part d’Occitània, participa en les lluites constants entre els seus fills.

Canvi de vida

Home de guerra, va combatre també contra el rei Felip II August de França i Alfons, el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona i Provença. No acompanyà el seu senyor, Ricard Cor de Lleó, a la croada. Finalment abandona la vida pública i ingressa com a monjo a l’abadia cistercenca de Dalon, protegida i beneficiada durant generacions pel seu llinatge.

Un fet destacat, els sirventesos

La majoria de les seves composicions —d’igual manera que el seu amic Guillem de Berguedà— són sirventesos, és a dir, poemes, de caire polític, sovint satírics, sense propòsits moralistes. Els versos de Bertran de Born adopten les formes de les cançons d’amor cortès, alhora que ofereixen riques panoràmiques sensorials i realistes de les batalles, pregonant les virtuts dels cavallers: valentia, força, honor…

La frase

Us dic que és un plaer millor

que els de menjar, beure i dormir,

sentir les veus que, amb gran bravor,

bramen “a ells!”, ací i allí,

renills folls per l’ombratge,

i de socors, crits esglaiats,

i veure caure, arraïmats,

grans i xics a l’herbatge,

i tants de morts, ben travessats

per llances amb fils ensagnats.

(fragment del poema Be’m platz lo gais temps de pascor, versió catalana d’Alfred Badia)

L’anècdota

Dante Alighieri valora de manera ben dispar aquest trobador. Pel que fa a la vessat literària, en el seu tractat De vulgari eloquentia el qualifica com a excel·lent poeta de les armes, però en un estil ja desfasat. Altrament, com a polític, el denigra, culpant-lo de l’enemistat entre el rei i els prínceps Plantagenet. Per això a la Divina Comèdia el situa a  l’Infern, a la novena fosa del vuitè cercle, entre els sembradors de discòrdia, representat de manera terrible: el cap separat del cos, dut a la mà com una llanterna.

 

Per saber-ne més:

“Bertran de Born”, Poesia trobadoresca : Antologia, a cura de Lola Badia. Barcelona: Edicions 62, 1982

 

Ermessenda de Carcassona, la comtessa perdurable

Carcassona? (França), vers 975?-Sant Quirze de Besora  (Osona), 1058

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Consort

Ermessenda, filla del comte Roger I de Carcassona, va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona vers el 992. Matrimoni ben avingut, ella participaria activament en el govern, tal com reflecteix la documentació, on figura gairebé sempre al costat del marit. Fins i tot Ermessenda l’acompanya en una campanya militar per terres del Segre (1015).

Un fet destacat, el testament del comte Ramon Borrell 

Després del traspàs de Ramon Borrell (1017), les seves últimes voluntats estipulaven que la vídua exercís la tutela del seu fill, encara infant, i també el condomini dels comtats i bisbats de Barcelona, Girona i Osona per al fill i la vídua sempre i quan no es tornés a casar. La longevitat d’Ermessenda garantí un govern enèrgic durant la minoria d’edat dels futurs comtes, però també va complicar la situació política quan els descendents arribaren a l’edat adulta.

Regent del fill

El 1017 Berenguer Ramon era menor i Ermessenda va governar els comtats, tenint. entre els seus col·laboradors l’abat Oliba, el jutge Pere Bonfill Marc i el noble Gombau de Besora. Menà una política de pacificació i de repoblació, i aturà els atacs piràtics del rei de Dènia contra la costa catalana gràcies al cabdill normand Roger de Toëny. El 1023 Berenguer Ramon I assumí el govern, si bé Ermessenda no abandonà la vida política. 

Regent del net

El 1035 va morir Berenguer Ramon I i la situació viscuda divuit anys abans es repetí, agreujada ja que el comte havia repartit els dominis entre els tres fills. Ermessenda, en canvi, manté els seus drets sobre els tres comtats. S’ocupa altre cop del govern, però des de 1039 es produeixen tibantors amb el net primogènit, Ramon Berenguer I de Barcelona, ja major d’edat. El 1043 net i àvia pacten un acord pel qual Ermessenda restringeix la seva actuació al comtat de Girona i li promet fidelitat.

Tomba d’Ermessenda de Carcassona, catedral de Girona

Crisi i resolució

Després del casament de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052), es renova el conflicte, ara més enverinat, entre Ermessenda i el net, potser perquè aquest reclama els drets sobre els comtats catalans de l’àvia. Ermessenda obté del papa Víctor II l’excomunió de Ramon Berenguer i Almodis. La greu crisi política es va resoldre finalment el 1057, quan Ermessenda, ja en la vuitantena, va vendre tots els drets comtals al seu net. 

La frase

“Ermessenda no és una comtessa corrent, sinó la cotmessa barcelonina per excel·lència, car cap altra dona ha tingut tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”, de l’historiador Antoni Pladevall.

 

Per saber-ne més:

Antoni Pladevall. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Barcelona, 1975

Elisenda Albertí. “Ermessenda de Carcassona, dona d’estat”. Dames, reines, abadesses. Barcelona: Albertí, 2007

La comtessa de Dia, una “trobairitz”

França, segona meitat del segle XII– principis del segle XIII?

Activitat: Literatura

Àrea: Marquesat de Provença

 

Qui és?

A banda dels seus versos, les úniques dades sobre la comtessa de Dia provenen d’una biografia brevíssima d’època medieval: “La comtessa de Dia fou la dona de Guillem de Poitiers, dama bona i bella. S’enamorà de Raimbaut d’Aurenga, i va fer moltes cançons bones sobre ell”. A partir d’aquí s’han bastit diverses teories sobre aquesta trobadora (trobairitz, en occità), cap d’elles inqüestionable.

Beatriu o  Isoarda

Uns identifiquen la comtessa de Dia amb Beatriu (vers 1163-1189), casada amb Guillem I de Poitiers, comte de Valentinois, i coetània del trobador Raimbaut d’Aurenga (mort el 1173), però el seu marit no va ser comte de Dia. Altres, en canvi, la vinculen amb Isoarda, filla del comte Isoard II de Dia, que visqué a Aurenga, i que morta cap al 1213, pogué ser l’amant de Raimon IV d’Aurenga, nebot del trobador homònim. Tanmateix, no concorda pel que fa al seu cònjuge: s’havia casat amb Raimon d’Agout.

Cinc composicions

Les cinc composicions de la comtessa de Dia en occità —quatre cansos i un tenso (composició escrita en forma de diàleg)— la converteixen en la trobadora amb major nombre de poemes conservats.  Tots canten l’amor sorgit fora del matrimoni, reclamant obertament allò que desitja amb un llenguatge sensual i expressiu.  

Un fet destacat, A chantar m’er de so qu’ieu non volria  (Hauré de cantar d’allò que no volia)  

Aquesta cançó de la comtessa de Dia conserva la notació musical original; més encara, constitueix l’únic exemple musicat que ha perviscut de la poesia trobadoresca femenina.  La comtessa parla d’un amor no correspost.  S’adreça directament a l’home que la rebutja, manifestant-li el seu amor i pregonant les altes qualitats que ella reuneix. 

La frase

Oh bell amic ple de dolçors!

Quan us tindré vora el meu cor?

Si amb vos jagués, quin bell deport!

Quin bes, el meu, més amorós!

Sapigueu que goig hi hauria

si us tingués en lloc del marit

sols que em juréssiu, penedit,

de fer ço que jo voldria.

(fragment del poema Estat ai en greu cossirier (Tinc un desfici, ai, inclement), versió catalana d’Alfred Badia)

 

Per saber-ne més:

Música. Estat ai en greu cossirier

https://www.youtube.com/watch?v=ocR9WXanZXU

Beatriu, comtessa de Dia, “Una dama que cante” [blog del programa “Femení i singulars”, de Catalunya Música, 2013]

https://femenisingulars.wordpress.com//?s=beatriu+de+dia&search=Anar