Averrois, el comentador

Còrdova, 1126–Marràqueix (Marroc), 1198

Activitat: Filosofia        

Àrea: Imperi almohade

 

Anys formatius

Abul Walid Muhammad ibn Ruixd, més conegut com Averrois, versió llatina del seu nom, va néixer en una família notable de jutges a Còrdova. Fou instruït per seguir les passes dels seus antecessors, centrat en l’estudi de la teologia i el dret islàmics per bé que s’orientaria finalment cap a la medicina i sobretot la filosofia. En aquest últim cap, el seu mestre seria el pensador Ibn Tufayl.

Amb el califa

El sobirà almohade Abu Yaqub Yusuf, interessat per la ciència i la filosofia, afavoreix Averrois des de la seva primera entrevista vers el 1169. Aquell any és nomenat jutge de Sevilla i des d’aleshores el pensador cordovès publica les seves grans obres mèdiques i filosòfiques, potser per encàrrec del monarca. Vers el 1180 el califa el recompensa amb el càrrec de primer jutge de Còrdova, i dos anys més tard Averrois esdevé el seu metge de cambra.

Declivi

Mort Abu Yaqub Yusuf (1194), el successor no tenia les mateixes inquietuds intel·lectuals. Averrois deixa el Marroc i torna a Còrdova. Allà es acusat d’heretge pels seus escrits i el 1197 és desterrat a Lucena (Còrdova). Tanmateix, l’any següent es reintegra a la cort del califa, a Marràqueix, on mor poc després.

Tria d’obres

Comentari major de la Metafísica d’Aristòtil (Tafsir ma bad al-tabia); Medicina general (Kitab al kulliyyat), més conegut a Occident amb el nom llatí de Colliget, un recull enciclopèdic de medicina, i Tractat decisiu (Kitab fasl al-magal), sobre la conciliació de la raó amb el dogma religiós.

Averrois, de Pablo Yusti (1967)

Un fet destacat, L’ensorrament de l’Ensorrament (Tahafut al-Tahafut)

L’estrany títol d’aquesta obra explica el seu contingut. Amb aquest tractat filosòfic, Averrois refuta el llibre L’ensorrament dels filòsofs, obra del teòleg islàmic Algatzell, que rebutjava la filosofia pel seu caràcter impiu. Averrois, en canvi, justifica el pensament analític com a mitjà per interpretar correctament el món i l’Alcorà.

L’anècdota

Bona part de la producció d’Averrois explica l’obra del filòsof Aristòtil, tractant de restituir el seu sentit original, corregint les interpretacions d’autors grecs i àrabs. A l’Occident cristià fou conegut com el “Comentador”, i esdevingué el pensador islàmic més influent a la cristiandat per la seva introducció rigorosa d’Aristòtil, que va generar la polèmica, a favor i en contra per part dels intel·lectuals cristians. Malgrat les condemnes eclesiàstiques, el pensament d’Averrois va perviure a Europa durant segles.

Per saber-ne més:

Averrois. L’ensorrament de l’Ensorrament. Traducció, pròleg i notes de Josep Puig Montada. Barcelona: UAB i Abadia de Montserrat, 2005

Marsili de Pàdua, negant el poder del papa

Pàdua (Itàlia), vers 1275-1280–Munic (Alemanya), 1342 o 1343)

Activitat: Teoria política           

Àrea: Pàdua, Sacre Imperi Romanogermànic

 

Prop de la universitat

Conegut amb el nom de la ciutat on va néixer, el seu cognom veritable era Mainardini. Fill del notari de la universitat de Pàdua, va estudiar-hi medicina. No va acabar aquí la seva vida universitària. Més tard seguiria la seva formació a la Sorbona de París, d’on seria professor i rector el 1312 i 1313.

Imperial

El 1316 obté la promesa papal d’obtenir el primer benefici eclesiàstic vacant a Pàdua, però sembla que això no s’acomplí. Intervé en la vida política del nord d’Itàlia, com a gibel·lí, això és partidari de l’emperador germànic en contra dels defensors del papa. Com a ambaixador dels senyors gibel·lins de Milà i Verona encapçala una ambaixada a França (1319) i participa decididament, amb els seus escrits, en la lluita entre el papa Joan XXII i l’emperador Lluís IV.

Un fet destacat, Defensor pacis (El defensor de la pau, 1324)

marsilidepaduaAquesta obra de teoria política exposa de manera raonada l’autonomia completa de l’Estat respecte a la religió, alhora que rebutja i refuta l’autoritat política del papat. El pontífex, seguidor de Crist, no pot actuar com un sobirà. L’Església, que té la missió de practicar i difondre la fe cristiana, no té cap poder de jutjar i condemnar; més encara, s’ha de supeditar i estar sota el control de l’autoritat civil legítima, l’emperador.

Heretge

Arran de la publicació del Defensor pacis, Marsili fou declarat heretge pel papa (1327). Va abandonar París i es refugia en terres germàniques, després acompanyaria Lluís IV en la seva expedició fins a Roma (1328), on fou nomenat vicari imperial d’afers religiosos. L’any següent va seguir l’emperador quan es retirà a Alemanya i es mantingué al seu servei com a conseller, establert a Munic fins a la mort.

Tria d’obres

De translatione imperii (La transferència de l’imperi, 1326), on ataca el dret del papa a validar l’autoritat dels emperadors; Defensor minor (1341?), resum de la seva obra principal; i dos tractats breus que confirmen la legitimitat dels matrimonis de Lluís IV i del seu fill en contra de les tesis papals.

La frase

“Marsili és potser l’escriptor polític medieval més maltractat. Realment sorprèn tot el que els intèrprets moderns han pretès trobar en la seva obra; no hi ha doctrina o ideal modern del que no s’hagi cregut poder localitzar la llavor en el Defensor pacis”, del filòsof Alessandro Passerin d’Entrèves.

Giovanni Pico della Mirandola, propugnant la concòrdia intel•lectual

Mirandola (Itàlia), 1463–Florència (Itàlia), 1494

Activitat: Filosofia    

Àrea: Florència

 

Temps formatius

De la nissaga dels senyors de Mirandola i comtes de Concordia, va ser destinat a la carrera eclesiàstica. Va estudiar dret canònic a Bolonya, però a la mort de la mare (1478) se centrà en la filosofia, en diverses ciutats italianes —Ferrara, Pàdua, Florència… — i a París (1485). Estudiant prodigiós, a banda de l’escolàstica tradicional, també aprofundí en el platonisme, l’estudi de la Càbala jueva i altres doctrines antigues.

L’anècdota

A Arezzo, va tenir una aventura sentimental amb la dona del noble Giuliano di Mariotto de Mèdici, i els dos amants van fugir de la ciutat. El marit enganyat els perseguí, va donar mort a l’escorta de Pico, i el malferí. El jove aconseguí escapar i va trobar refugi al castell de Marciano, prop de Perusa, on es recuperaria del tràngol. L’esdeveniment tindria gran ressó.

Un fet destacat, Les nou-centes tesis (Conclusiones nongentae)

Amb 24 anys desenvolupa un projecte filosòfic molt ambiciós: l’elaboració d’un recull de 900 tesis amb els punts de convergència entre totes les escoles filosòfiques cristianes i paganes, tant de la cultura grecollatina com àrab i hebrea. L’autor volia que aquesta obra fos objecte d’un gran debat públic a Roma, amb els savis de més renom internacional. Les conclusions haurien de servir per al progrés de l’home.

Persecució i empara

El papa Innocenci VIII va refusar el debat obert i va sotmetre el text a una comissió que va condemnar-ne tretze tesis. Malgrat l’Apologia que va escriure, el papa decretà la seva detenció. Pico fugí, però fou empresonat uns mesos (1488) a Vincennes (França). Després s’instal·là a Florència perquè Llorenç de Mèdici, el Magnífic, senyor de la ciutat, li oferí protecció. Allà es dedicà a la redacció de nous llibres, defugint la vida pública. Finalment, el 1493 el papa Alexandre VI va absoldre’l d’heretgia.

Humanisme

Pico és un filòsof cristià de caire eclèctic. Reconeix la validesa d’alguns principis d’altres filosofies i religions, que adopta per fonamentar la fe cristiana. Per a ell, l’home és un ésser prodigiós, dotat de potencialitats extraordinàries amb un element que el diferencia i l’eleva respecte les altres criatures, la llibertat plena, que li permet rebutjar o col·laborar creativament en el pla de Déu. La producció de Pico no és extensa. Va morir enverinat als 31 anys.

Tria d’obres

Discurs sobre la dignitat de l’home (Oratio de hominis dignitate, 1486), manifest de l’humanisme ; Heptaplus (1489), obra de cosmologia comentant el Gènesi; Sobre l’ésser i l’u (De ente et uno, 1491), intent d’harmonitzar la metafísica de Plató i Aristòtil; i Discusions contra l’astrologia com a art endevinatòria (Disputationes adversus astrologiam divinatricem, 1494).

 

Per saber-ne més:

Giovanni Pico della Mirandola. Discurs sobre la dignitat de l’home. Nou-centes tesis. Traducció i edició de Joan Carbonell. Barcelona: Edicions 62, 2001

Zhu Xi, el pensador que recupera Confuci

Youxi (Xina), 1130–Jianyang (Xina), 1200

Activitat: Filosofia       

Àrea: Imperi xinès Song

 

L’anècdota

Fill d’un pare funcionari, el seu futur professional també s’orientà cap a l’administració pública. Les cròniques diuen que va despuntar des d’infant i als divuit anys aprovà els exàmens imperials més exigents quan la majoria d’opositors els superava molt després, ja a la trentena.

Servei públic

El 1151 va començar de funcionari, a la província natal de Fujian, tasca que tancaria el 1158, amb fama d’home eficient i honest, però durant anys rebutjà nous càrrecs, concentrat en l’estudi. Finalment, es va reincorporar com a prefecte a Nankang, que li permeté restablir l’antiga acadèmia de la Cova del Cèrvol Blanc, que constituiria una palanca per a la difusió del seu pensament. Va treballar gairebé sempre en nivells locals o provincials; només el 1994 va ser a la cort imperial, però aviat en seria apartat.

Intel·lectual

De feia segles el confucianisme estava relegat enfront el budisme i el taoisme. Zhu Xi el promou a partir de les fonts originals i d’autors confucionistes del segle XI, tot creant una doctrina coherent i sistemàtica. El seu neoconfucianisme explica la realitat de tot l’univers —també de l’home— per la combinació dels principis li (forma) i qi (matèria). La naturalesa (li) dels homes és bona, però enfosquida pel qi. Per aclarir-la i assolir la plenitud humana cal perseguir la màxima rectitud moral.

Un fet destacat, els comentaris als Quatre llibres (Sishu)

Probablement l’obra més trascendental de Zhu Xi són els seus comentaris a quatre clàssics, a quatre llibres dels mestres antics: les Analectes de Confuci, el Llibre de Menci, el Daxue (Gran aprenentage) i el Zhongyong (Doctrina del mig). Es convertiren en els textos canònics del confucianisme i la base de l’educació de les elits xineses entre el segle XIV i principis del segle XX.

Rehabilitació

Arran del seu caràcter molt franc i inconformista amb els partidismes, incompetències i corrupteles dels governants, va caure en desgràcia davant l’emperador, ja gairebé al final de la seva vida, privat de qualsevol responsabilitat pública. No obstant això, pocs anys després del seu traspàs es va rehabilitar la seva figura, que culminaria el 1241, amb la inclusió de la seva tauleta al Temple de Confuci, amb la qual cosa se’l reconeixia obertament com un pensador ortodox i modèlic.

al-Farabi, el segon professor

Farab (Kazakhstan), vers 872-Damasc, 950?

Activitat: Filosofia

Àrea: Emirat d’Alep

 

Intel·lectual

Abu Nasr Muhammad al-Farabi, va néixer a la regió de Farab. D’aquí prové doncs l’apel·latiu d’al-Farabi pel qual és conegut. Va estudiar a Bagdad gramàtica, música, filosofia, essent deixeble d’Abu Matta, traductor d’Aristòtil a l’àrabi, i de Yuhanna ibn Haylan, cap d’una escola que seguia les tesis d’Aristòtil. El 943, com a filòsof, s’establí a la cort de Sayf al-Dawla, emir d’Alep (Síria), on romangué fins poc abans de morir.

Un fet destacat, l’establiment de la lògica en la filosofia islàmica

La seva filosofia es fonamenta en Aristòtil, l’obra del qual comenta i analitza de manera detallada i rigorosa. Desenvolupa sobretot la lògica aristotèlica en el pensament musulmà per obtenir un coneixement veritable de la realitat. Només mitjançant el mètode de raonament de la lògica, basat en silogismes i la inducció, un pot demostrar la certesa d’allò que declara en qualsevol àmbit, també el religiós. Paral·lelament, aquesta prevalença de la filosofia també ha de regir a la societat, amb filòsofs al seu davant.

La frase

”En general, et recomano sobre lògica no llegir altres fonts que les del savi Abu Nasr al-Farabi, perquè tot allò que va escriure és com la farina més exquisida” (del pensador jueu Maimònides, a la Carta a Samuel ibn Tibbon).

Tria d’obres

Kitab al-musiqa al-kabir (El gran llibre de música), el tractat musical medieval més important del món musulmà; Ihsa al-ulum (Enumeració de les ciències); al-Madina al-fadira (La ciutat ideal), manual de teoria política.

Transcendència

La influència profunda en la filosofia islàmica és evident amb el sobrenom que va rebre: el “segon professor”, només per sota d’Aristòtil, el pensador més excel·lent segons els savis musulmans. El seu influx s’estendria també al món cristià. Així, per exemple, arguments sobre l’existència de Déu de sant Tomàs d’Aquino ja són expresssats en l’obra d’al-Farabi de manera molt anàloga.

Marsilio Ficino, l’influx platònic

Figline Valdarno (Itàlia), 1433–Careggi (Itàlia), 1499

Activitat: Filosofia. Traducció    

Àrea: Florència

 

Inicis

Nascut prop de Florència, fill d’un metge, la seva vida va transcórrer gairebé sempre en aquesta ciutat i la rodalia. Seguí estudis humanístics i de medicina. S’interessa sobretot per la filosofia, primer l’escolàstica de sant Tomàs d’Aquino i posteriorment s’orientà cap a la filosofia antiga grega, en especial Plató. A tal fi aprengué grec per estudiar directament els textos originals.

Un fet destacat, l’Acadèmia Platònica de Florència

El 1463 Cosme de Mèdici, senyor de Florència, li donà una vil·la als afores de Florència, a Careggi. Allà Ficino traduí per primera vegada a l’Europa cristiana l’obra completa de Plató al llatí, i la d’altres autors grecs, com els neoplatònics de la Roma imperial: Plotí, Procle, etc. Així va néixer l’Acadèmia Platònica, que devia ser un espai de formació no reglada adreçat als joves dels grups dirigents florentins i alhora un lloc de reunió d’humanistes per debatre sobre cultura, a la llum dels mestres de l’antiguitat clàssica.

Marsilio Ficino, d’A. Ferrucci, catedral de Florència

Eclesiàstic

El 1473 es va ordenar sacerdot, i va rebre alguns beneficis eclesiàstics que culminarien el 1487 quan fou nomenat canonge de la catedral de Florència. De tota manera, la relació amical establerta amb el mecenes Cosme de Mèdici, es deteriorà progressivament amb el net, Lorenzo de Mèdici, de qui havia esta tutor, tal com reflecteixen les seves cartes.

Filosofia religiosa

Ficino pretén reconciliar la filosofia amb la religió, unint el platonisme amb la fe cristiana ja que considera que en el pensament d’alguns grecs pagans s’hi revela també part de la veritat divina. La filosofia grega antiga no representa una tradició errònia que amenaça el cristianisme, els pensadors grecs, com els profetes d’Israel i els místics cristians, poden guiar l’home per conèixer la realitat de Déu.

La frase

“Si hi ha una edat d’or, és sens dubte la que produeix talents d’or, i ningú pot qüestionar que això correspon al nostre temps. Aquest segle ha restaurat les arts liberals de la gramàtica, la poesia, l’oratòria, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, que gairebé havien desaparegut; i tot això ha succeït a Florència” (extret d’una carta de Ficino a Paulus van Middelburg, 1492).

Tria d’obres

De amore (1469), comentari del Convit de Plató; Theologia platonica, 1469-1474) i De christiana religione (1474), els dos tractats on exposa de manera més sistemàtica el seu pensament; i De vita (1489), una amalgama de medicina, astrologia i màgia.

Sankara, el sistematitzador de l’hinduisme

Kalady? (Índia), s. VIII-Kedarnath? (Índia), s. VIII

Activitat: Filosofia. Religió

Àrea: Regnes indis

 

Boires

Les dades biogràfiques sobre Sankara (o Xankara), entreteixides amb llegendes, de vegades contradictòries entre si, provenen de textos molt posteriors. Una tradició indica que va viure 32 anys, entre 788-820, però la tesi actual dominant el situa una mica abans, nascut a la primera meitat del segle VIII. Sembla que procedia del sud de l’Índia. Membre de la casta dels sacerdots, orfe de pare quan era infant, abandonà ben aviat la família per incorporar-se als “sannyasins”, ascetes rodamons.

Ensenyaments i difusions

Al riu Narmada es feu deixeble de Govinda, que l’introduí en l’estudi profund dels textos sagrats de l’hinduisme. Posteriorment viatjà arreu de l’Índia, escrivint, ensenyant i debatent amb altres mestres espirituals, també d’altres religions. Preconitzà la reforma religiosa, atacant el ritualisme i els sacrificis cruents d’alguns grups hinduistes. Per difondre les seves idees, va fundar diversos monestirs  —Badari, Dvaraka, Puri, Srnegeri…— ubicats en zones ben distants, per cobrir tot el territori indi.

Síntesi

En els seus escrits examina detalladament les creences hinduistes, exposant de manera raonada cada element i donant lloc a un conjunt doctrinal coherent i sistemàtic, que l’acredita com una de les figures més insignes del pensament indi. Sankara pregona un déu impersonal, diferent de les seves manifestacions parcials, concretades en el ric ventall de divinitats que es veneren.

Un fet destacat, l’escola de pensament Advaita Vedanta

Sankara segueix l’Advaita Vedanta, escola hinduista que rebutja una concepció dualista del món, material i espiritual, i defensa un principi absolut, immutable i etern, que anomena Brahman, única realitat veritable. El món és una aparença i cada home, mitjançant l’ascetisme i la devoció, ha d’arribar a descobrir que també ell és Brahman per alliberar-se del cos mortal i integrar-s’hi.

L’anècdota

Entre altres recursos, utilitza al·legories per il·lustrar els seus pensaments. Així, explica que de nit, caminant per un camí un pot confondre una corda amb una serp. Encenent una foguera i apropant-s’hi, s’esvaeix la foscor i el neguit ja que es percep la naturalesa real de la corda. De la mateixa manera, el món sensible només és una il·lusió que se sobreposa i oculta Brahman.

Roger Bacon, l’escolàstic del mètode experimental

Ilchester? (Gran Bretanya), vers 1214–Oxford (Gran Bretanya), vers 1292

Activitat: Filosofia       

Àrea: Regne d’Anglaterra, Regne de França

 

Estudiant i docent

De família acomodada, va estudiar a la universitat d’Oxford i més tard amplià estudis de filosofia a París. A la capital francesa, com a professor de lògica, fou un dels introductors de la metafísica i la filosofia natural d’Aristòtil. Entre 1249 i 1251 va viure altre cop a Anglaterra. La relació amb Adam Marsh, amic del bisbe de Lincoln,  Robert Grosseteste, promogué el seu interès per les matèries d’estudi d’aquests filòsofs, com els treballs d’òptica i de ciència experimental.

Framenor

Vers el 1257 es feu franciscà, probablement a París, seguint l’exemple dels dos filòsofs anglesos esmentats abans. Arran del seu mestratge poc convencional, amb idees heterodoxes sobre alquímia i astrologia, el superior dels franciscans va apartar-lo un temps, a finals de la dècada del setanta, de la vida pública, reclòs al convent. El 1279 se’n tornà a Oxford, on reprengué la seva activitat intel·lectual.

Un fet destacat, Opus maius

Estàtua de Roger Bacon a Oxford

Obeint un encàrrec del papa Climent IV, el 1267 li va trametre una sèrie d’escrits acadèmics, el més extens dels quals fou l’Opus maius (Gran obra). Propugna per a una millor propagació i defensa de la fe la reforma dels estudis universitaris, introduint, entre altres mesures, l’estudi de les llengües bíbliques i l’àrab, així com de les ciències experimentals. En aquesta obra exposa bona part dels seus coneixements sobre filosofia, matemàtica, òptica, ètica …

Precursor

Bacon nega el valor de l’autoritat i la tradició en el coneixement de la natura. Defensa l’observació directa i l’experimentació per estudiar-la, així com l’aplicació de les matemàtiques, però no com un fi en si mateix sinó com a mitjà per dominar les forces secretes de la naturalesa i apropar-se a Déu, ja que tota la realitat revela la divinitat.

L’anècdota

A banda de ser el primer a descriure de manera detallada la fabricació de la pòlvora i de seguir els treballs de l’àrab Alhazen en òptica, va imaginar màquines futures que volarien com els ocells o ginys terrestres sense tracció animal que es mourien a velocitats inimaginables.

Nicolau de Cusa, el docte cardenal ignorant

Kues (Alemanya), 1401-Todi (Itàlia), 1464

Activitat: Filosofia. Religió        

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Universitari

Nikolaus Cryfftz, que més tard prengué com a nom el seu gentilici, Nicolaus Cusanus, procedia d’una família de mercaders germànics benestants. Primer va estudiar a la universitat de Heidelberg i més tard a Pàdua, on es doctorà en dret canònic el 1423 i també s’endinsà en les matemàtiques.

El concili de Basilea

El 1427 era secretari de l’arquebisbe de Trèveris, i des de 1432 va participar al concili de Basilea. Inicialment es manifesta partidari dels conciliaristes, aquells que defensaven la primacia del concili per damunt del pontífex; a partir de 1437, en canvi, defensa la posició contrària. El papa Eugeni IV el promociona. Viatja a Constantinoble per convidar les autoritats bizantines a anar a Itàlia per tractar de la unió de les esglésies Catòlica i Ortodoxa grega. La unió se signa el 1439, però fou efímera.

Un fet destacat, De docta ignorantia (1440)

Aquest tractat és la seva obra filosòfica més important. Nicolau de Cusa mostra una gran coherència entre pensament i activitat pública,  defensant la concòrdia i el diàleg entre faccions enfrontades, perquè concep un Déu infinit i indiferenciat, principi de la realitat, on coincideixen els contradictoris. A través dels sentits i la raó l’home no pot conèixer Déu, només sent conscient d’aquesta incapacitat —la docta ignorància—, hi pot accedir a través d’altres vies, la intuïció intel·lectual i la contemplació mística.

Delegat papal

El papa l’envia com a representant pontifici en terres germàniques i, fruit de l’èxit de les seves negociacions, és elegit cardenal. Promou la reforma de l’Església, tant com a bisbe de Brixen, al Tirol, on topa amb l’hostilitat de l’arxiduc Segimon, com després a Roma. Vicari general del papa Pius II (1459), també la cúria vaticana s’oposa als seus plans reformadors.

L’anècdota

En astronomia, Nicolau de Cusa nega la posició central de la Terra a l’univers; és un planeta més d’un cosmos transitori . Aventura una data sobre la fi dels temps, però, a diferència de molts escriptors apocalíptics, no la situa en una data propera, sinó uns segles enllà, entre 1700 i 1750.

Tria d’obres

De concordantia catholica (1433), tractat a favor del conciliarisme; La quadratura del cercle (De quadratura circuli, 1450), obra sobre geometria; La pau de la fe (De pace fidei, 1453), en defensa de la concòrdia entre religions; i Garbellament de l’Alcorà (Cribatio Alcorani) (1462), anàlisi comparativa del cristianisme i l’Islam, lògicament molt favorable  a la primera, però lluny del bel·licisme contra els musulmans, propi de l’època.

Per saber-ne més:

Nicolau de Cusa. La recerca de Déu i altres escrits. Barcelona, 2000

Joan Escot Eriúgena, filòsof original i aïllat

Irlanda, vers 810?–França?, vers 877

Activitat: Filosofia    

Àrea: Regne de França

L’anècdota

En un dels seus manuscrits ell es defineix com a “eriúgena”, és a dir, nascut a Irlanda. Els seus contemporanis l’anomenaven “scotus”, que significava el mateix ja que en aquells segles Irlanda era coneguda com la “Scotia Maior” . Va formar-se a l’illa natal, i més tard, seguint l’exemple de molts altres intel·lectuals irlandesos, va establir-se al continent.

Mestratge

S’està a França, a la cort de Carles II, el Calb, net de Carlemany. Mestre de l’escola palatina des del 847, aproximadament, destaca per la seva erudició: llegeix, entre altres, Ciceró, sant Agustí, Boeci i sant Isidor, domina la dialèctica i sap el grec, cosa que li permet conèixer i traduir obres dels antics pares de l’Església oriental, com sant Gregori de Nissa i Màxim, el Confessor.

Entre controvèrsies i traduccions

Intervé en polèmiques teològiques contra el monjo Godescalc d’Orbais, però les seves tesisi són condemnades. Amb tot, el rei Carles II no el deixa de banda, i sota la seva protecció, sembla que viu des d’aleshores a l’abadia de Sant Medard de Soissons. Vers el 860, el rei li encomana la traducció de les obres del Pseudo-Dionís Areopagita, un filòsof grec que influirà decisivament en el seu pensament. També es coneixen poemes d’Eriúgena en honor del monarca carolingi.

Un fet destacat, Periphyseon (o Sobre la divisió de la natura, 864-866?)

Aquest tractat suposa el primer sistema filosòfic original i profund d’un autor medieval per explicar el món i donar raó dels dogmes cristians. Adopta el neoplatonisme de l’antiguitat, però canvia la seva concepció immutable per una cosmologia dinàmica: Déu crea les idees i, a partir d’aquestes, l’univers, i a la fi dels temps tot retornarà a Déu. Aquest procés de tornada, interromput pel pecat, es reprèn amb la redempció de Crist. Figura aïllada, no hi ha filòsofs occidentals equiparables fins dos segles més tard.

Tria d’obres

Sobre la predestinació divina (vers 851), el tractat teològic contra Godescalc d’Orbais; la traducció al llatí del Llibre sobre la creació de l’home, de Gregori de Nissa; Exposició sobre la Jerarquia celestial, de sant Dionís  (vers 865-870?); i Comentari sobre l’evangeli de sant Joan, obra incompleta, dels darrers anys.

La frase

“No existeix cap autoritat veritable si no coincideix amb la veritat descoberta mitjançant la raó, encara que sigui una autoritat recomanada i transmesa per a utilitat de les futures generacions pels sants pares” (extret de Periphyseon)

Guardar

Guardar