Giovanni Pico della Mirandola, propugnant la concòrdia intel•lectual

Mirandola (Itàlia), 1463–Florència (Itàlia), 1494

Activitat: Filosofia    

Àrea: Florència

 

Temps formatius

De la nissaga dels senyors de Mirandola i comtes de Concordia, va ser destinat a la carrera eclesiàstica. Va estudiar dret canònic a Bolonya, però a la mort de la mare (1478) se centrà en la filosofia, en diverses ciutats italianes —Ferrara, Pàdua, Florència… — i a París (1485). Estudiant prodigiós, a banda de l’escolàstica tradicional, també aprofundí en el platonisme, l’estudi de la Càbala jueva i altres doctrines antigues.

L’anècdota

A Arezzo, va tenir una aventura sentimental amb la dona del noble Giuliano di Mariotto de Mèdici, i els dos amants van fugir de la ciutat. El marit enganyat els perseguí, va donar mort a l’escorta de Pico, i el malferí. El jove aconseguí escapar i va trobar refugi al castell de Marciano, prop de Perusa, on es recuperaria del tràngol. L’esdeveniment tindria gran ressó.

Un fet destacat, Les nou-centes tesis (Conclusiones nongentae)

Amb 24 anys desenvolupa un projecte filosòfic molt ambiciós: l’elaboració d’un recull de 900 tesis amb els punts de convergència entre totes les escoles filosòfiques cristianes i paganes, tant de la cultura grecollatina com àrab i hebrea. L’autor volia que aquesta obra fos objecte d’un gran debat públic a Roma, amb els savis de més renom internacional. Les conclusions haurien de servir per al progrés de l’home.

Persecució i empara

El papa Innocenci VIII va refusar el debat obert i va sotmetre el text a una comissió que va condemnar-ne tretze tesis. Malgrat l’Apologia que va escriure, el papa decretà la seva detenció. Pico fugí, però fou empresonat uns mesos (1488) a Vincennes (França). Després s’instal·là a Florència perquè Llorenç de Mèdici, el Magnífic, senyor de la ciutat, li oferí protecció. Allà es dedicà a la redacció de nous llibres, defugint la vida pública. Finalment, el 1493 el papa Alexandre VI va absoldre’l d’heretgia.

Humanisme

Pico és un filòsof cristià de caire eclèctic. Reconeix la validesa d’alguns principis d’altres filosofies i religions, que adopta per fonamentar la fe cristiana. Per a ell, l’home és un ésser prodigiós, dotat de potencialitats extraordinàries amb un element que el diferencia i l’eleva respecte les altres criatures, la llibertat plena, que li permet rebutjar o col·laborar creativament en el pla de Déu. La producció de Pico no és extensa. Va morir enverinat als 31 anys.

Tria d’obres

Discurs sobre la dignitat de l’home (Oratio de hominis dignitate, 1486), manifest de l’humanisme ; Heptaplus (1489), obra de cosmologia comentant el Gènesi; Sobre l’ésser i l’u (De ente et uno, 1491), intent d’harmonitzar la metafísica de Plató i Aristòtil; i Discusions contra l’astrologia com a art endevinatòria (Disputationes adversus astrologiam divinatricem, 1494).

 

Per saber-ne més:

Giovanni Pico della Mirandola. Discurs sobre la dignitat de l’home. Nou-centes tesis. Traducció i edició de Joan Carbonell. Barcelona: Edicions 62, 2001

Anuncis

Zhu Xi, el pensador que recupera Confuci

Youxi (Xina), 1130–Jianyang (Xina), 1200

Activitat: Filosofia       

Àrea: Imperi xinès Song

 

L’anècdota

Fill d’un pare funcionari, el seu futur professional també s’orientà cap a l’administració pública. Les cròniques diuen que va despuntar des d’infant i als divuit anys aprovà els exàmens imperials més exigents quan la majoria d’opositors els superava molt després, ja a la trentena.

Servei públic

El 1151 va començar de funcionari, a la província natal de Fujian, tasca que tancaria el 1158, amb fama d’home eficient i honest, però durant anys rebutjà nous càrrecs, concentrat en l’estudi. Finalment, es va reincorporar com a prefecte a Nankang, que li permeté restablir l’antiga acadèmia de la Cova del Cèrvol Blanc, que constituiria una palanca per a la difusió del seu pensament. Va treballar gairebé sempre en nivells locals o provincials; només el 1994 va ser a la cort imperial, però aviat en seria apartat.

Intel·lectual

De feia segles el confucianisme estava relegat enfront el budisme i el taoisme. Zhu Xi el promou a partir de les fonts originals i d’autors confucionistes del segle XI, tot creant una doctrina coherent i sistemàtica. El seu neoconfucianisme explica la realitat de tot l’univers —també de l’home— per la combinació dels principis li (forma) i qi (matèria). La naturalesa (li) dels homes és bona, però enfosquida pel qi. Per aclarir-la i assolir la plenitud humana cal perseguir la màxima rectitud moral.

Un fet destacat, els comentaris als Quatre llibres (Sishu)

Probablement l’obra més trascendental de Zhu Xi són els seus comentaris a quatre clàssics, a quatre llibres dels mestres antics: les Analectes de Confuci, el Llibre de Menci, el Daxue (Gran aprenentage) i el Zhongyong (Doctrina del mig). Es convertiren en els textos canònics del confucianisme i la base de l’educació de les elits xineses entre el segle XIV i principis del segle XX.

Rehabilitació

Arran del seu caràcter molt franc i inconformista amb els partidismes, incompetències i corrupteles dels governants, va caure en desgràcia davant l’emperador, ja gairebé al final de la seva vida, privat de qualsevol responsabilitat pública. No obstant això, pocs anys després del seu traspàs es va rehabilitar la seva figura, que culminaria el 1241, amb la inclusió de la seva tauleta al Temple de Confuci, amb la qual cosa se’l reconeixia obertament com un pensador ortodox i modèlic.

al-Farabi, el segon professor

Farab (Kazakhstan), vers 872-Damasc, 950?

Activitat: Filosofia

Àrea: Emirat d’Alep

 

Intel·lectual

Abu Nasr Muhammad al-Farabi, va néixer a la regió de Farab. D’aquí prové doncs l’apel·latiu d’al-Farabi pel qual és conegut. Va estudiar a Bagdad gramàtica, música, filosofia, essent deixeble d’Abu Matta, traductor d’Aristòtil a l’àrabi, i de Yuhanna ibn Haylan, cap d’una escola que seguia les tesis d’Aristòtil. El 943, com a filòsof, s’establí a la cort de Sayf al-Dawla, emir d’Alep (Síria), on romangué fins poc abans de morir.

Un fet destacat, l’establiment de la lògica en la filosofia islàmica

La seva filosofia es fonamenta en Aristòtil, l’obra del qual comenta i analitza de manera detallada i rigorosa. Desenvolupa sobretot la lògica aristotèlica en el pensament musulmà per obtenir un coneixement veritable de la realitat. Només mitjançant el mètode de raonament de la lògica, basat en silogismes i la inducció, un pot demostrar la certesa d’allò que declara en qualsevol àmbit, també el religiós. Paral·lelament, aquesta prevalença de la filosofia també ha de regir a la societat, amb filòsofs al seu davant.

La frase

”En general, et recomano sobre lògica no llegir altres fonts que les del savi Abu Nasr al-Farabi, perquè tot allò que va escriure és com la farina més exquisida” (del pensador jueu Maimònides, a la Carta a Samuel ibn Tibbon).

Tria d’obres

Kitab al-musiqa al-kabir (El gran llibre de música), el tractat musical medieval més important del món musulmà; Ihsa al-ulum (Enumeració de les ciències); al-Madina al-fadira (La ciutat ideal), manual de teoria política.

Transcendència

La influència profunda en la filosofia islàmica és evident amb el sobrenom que va rebre: el “segon professor”, només per sota d’Aristòtil, el pensador més excel·lent segons els savis musulmans. El seu influx s’estendria també al món cristià. Així, per exemple, arguments sobre l’existència de Déu de sant Tomàs d’Aquino ja són expresssats en l’obra d’al-Farabi de manera molt anàloga.

Marsilio Ficino, l’influx platònic

Figline Valdarno (Itàlia), 1433–Careggi (Itàlia), 1499

Activitat: Filosofia. Traducció    

Àrea: Florència

 

Inicis

Nascut prop de Florència, fill d’un metge, la seva vida va transcórrer gairebé sempre en aquesta ciutat i la rodalia. Seguí estudis humanístics i de medicina. S’interessa sobretot per la filosofia, primer l’escolàstica de sant Tomàs d’Aquino i posteriorment s’orientà cap a la filosofia antiga grega, en especial Plató. A tal fi aprengué grec per estudiar directament els textos originals.

Un fet destacat, l’Acadèmia Platònica de Florència

El 1463 Cosme de Mèdici, senyor de Florència, li donà una vil·la als afores de Florència, a Careggi. Allà Ficino traduí per primera vegada a l’Europa cristiana l’obra completa de Plató al llatí, i la d’altres autors grecs, com els neoplatònics de la Roma imperial: Plotí, Procle, etc. Així va néixer l’Acadèmia Platònica, que devia ser un espai de formació no reglada adreçat als joves dels grups dirigents florentins i alhora un lloc de reunió d’humanistes per debatre sobre cultura, a la llum dels mestres de l’antiguitat clàssica.

Marsilio Ficino, d’A. Ferrucci, catedral de Florència

Eclesiàstic

El 1473 es va ordenar sacerdot, i va rebre alguns beneficis eclesiàstics que culminarien el 1487 quan fou nomenat canonge de la catedral de Florència. De tota manera, la relació amical establerta amb el mecenes Cosme de Mèdici, es deteriorà progressivament amb el net, Lorenzo de Mèdici, de qui havia esta tutor, tal com reflecteixen les seves cartes.

Filosofia religiosa

Ficino pretén reconciliar la filosofia amb la religió, unint el platonisme amb la fe cristiana ja que considera que en el pensament d’alguns grecs pagans s’hi revela també part de la veritat divina. La filosofia grega antiga no representa una tradició errònia que amenaça el cristianisme, els pensadors grecs, com els profetes d’Israel i els místics cristians, poden guiar l’home per conèixer la realitat de Déu.

La frase

“Si hi ha una edat d’or, és sens dubte la que produeix talents d’or, i ningú pot qüestionar que això correspon al nostre temps. Aquest segle ha restaurat les arts liberals de la gramàtica, la poesia, l’oratòria, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, que gairebé havien desaparegut; i tot això ha succeït a Florència” (extret d’una carta de Ficino a Paulus van Middelburg, 1492).

Tria d’obres

De amore (1469), comentari del Convit de Plató; Theologia platonica, 1469-1474) i De christiana religione (1474), els dos tractats on exposa de manera més sistemàtica el seu pensament; i De vita (1489), una amalgama de medicina, astrologia i màgia.

Sankara, el sistematitzador de l’hinduisme

Kalady? (Índia), s. VIII-Kedarnath? (Índia), s. VIII

Activitat: Filosofia. Religió

Àrea: Regnes indis

 

Boires

Les dades biogràfiques sobre Sankara (o Xankara), entreteixides amb llegendes, de vegades contradictòries entre si, provenen de textos molt posteriors. Una tradició indica que va viure 32 anys, entre 788-820, però la tesi actual dominant el situa una mica abans, nascut a la primera meitat del segle VIII. Sembla que procedia del sud de l’Índia. Membre de la casta dels sacerdots, orfe de pare quan era infant, abandonà ben aviat la família per incorporar-se als “sannyasins”, ascetes rodamons.

Ensenyaments i difusions

Al riu Narmada es feu deixeble de Govinda, que l’introduí en l’estudi profund dels textos sagrats de l’hinduisme. Posteriorment viatjà arreu de l’Índia, escrivint, ensenyant i debatent amb altres mestres espirituals, també d’altres religions. Preconitzà la reforma religiosa, atacant el ritualisme i els sacrificis cruents d’alguns grups hinduistes. Per difondre les seves idees, va fundar diversos monestirs  —Badari, Dvaraka, Puri, Srnegeri…— ubicats en zones ben distants, per cobrir tot el territori indi.

Síntesi

En els seus escrits examina detalladament les creences hinduistes, exposant de manera raonada cada element i donant lloc a un conjunt doctrinal coherent i sistemàtic, que l’acredita com una de les figures més insignes del pensament indi. Sankara pregona un déu impersonal, diferent de les seves manifestacions parcials, concretades en el ric ventall de divinitats que es veneren.

Un fet destacat, l’escola de pensament Advaita Vedanta

Sankara segueix l’Advaita Vedanta, escola hinduista que rebutja una concepció dualista del món, material i espiritual, i defensa un principi absolut, immutable i etern, que anomena Brahman, única realitat veritable. El món és una aparença i cada home, mitjançant l’ascetisme i la devoció, ha d’arribar a descobrir que també ell és Brahman per alliberar-se del cos mortal i integrar-s’hi.

L’anècdota

Entre altres recursos, utilitza al·legories per il·lustrar els seus pensaments. Així, explica que de nit, caminant per un camí un pot confondre una corda amb una serp. Encenent una foguera i apropant-s’hi, s’esvaeix la foscor i el neguit ja que es percep la naturalesa real de la corda. De la mateixa manera, el món sensible només és una il·lusió que se sobreposa i oculta Brahman.

Roger Bacon, l’escolàstic del mètode experimental

Ilchester? (Gran Bretanya), vers 1214–Oxford (Gran Bretanya), vers 1292

Activitat: Filosofia       

Àrea: Regne d’Anglaterra, Regne de França

 

Estudiant i docent

De família acomodada, va estudiar a la universitat d’Oxford i més tard amplià estudis de filosofia a París. A la capital francesa, com a professor de lògica, fou un dels introductors de la metafísica i la filosofia natural d’Aristòtil. Entre 1249 i 1251 va viure altre cop a Anglaterra. La relació amb Adam Marsh, amic del bisbe de Lincoln,  Robert Grosseteste, promogué el seu interès per les matèries d’estudi d’aquests filòsofs, com els treballs d’òptica i de ciència experimental.

Framenor

Vers el 1257 es feu franciscà, probablement a París, seguint l’exemple dels dos filòsofs anglesos esmentats abans. Arran del seu mestratge poc convencional, amb idees heterodoxes sobre alquímia i astrologia, el superior dels franciscans va apartar-lo un temps, a finals de la dècada del setanta, de la vida pública, reclòs al convent. El 1279 se’n tornà a Oxford, on reprengué la seva activitat intel·lectual.

Un fet destacat, Opus maius

Estàtua de Roger Bacon a Oxford

Obeint un encàrrec del papa Climent IV, el 1267 li va trametre una sèrie d’escrits acadèmics, el més extens dels quals fou l’Opus maius (Gran obra). Propugna per a una millor propagació i defensa de la fe la reforma dels estudis universitaris, introduint, entre altres mesures, l’estudi de les llengües bíbliques i l’àrab, així com de les ciències experimentals. En aquesta obra exposa bona part dels seus coneixements sobre filosofia, matemàtica, òptica, ètica …

Precursor

Bacon nega el valor de l’autoritat i la tradició en el coneixement de la natura. Defensa l’observació directa i l’experimentació per estudiar-la, així com l’aplicació de les matemàtiques, però no com un fi en si mateix sinó com a mitjà per dominar les forces secretes de la naturalesa i apropar-se a Déu, ja que tota la realitat revela la divinitat.

L’anècdota

A banda de ser el primer a descriure de manera detallada la fabricació de la pòlvora i de seguir els treballs de l’àrab Alhazen en òptica, va imaginar màquines futures que volarien com els ocells o ginys terrestres sense tracció animal que es mourien a velocitats inimaginables.

Nicolau de Cusa, el docte cardenal ignorant

Kues (Alemanya), 1401-Todi (Itàlia), 1464

Activitat: Filosofia. Religió        

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Universitari

Nikolaus Cryfftz, que més tard prengué com a nom el seu gentilici, Nicolaus Cusanus, procedia d’una família de mercaders germànics benestants. Primer va estudiar a la universitat de Heidelberg i més tard a Pàdua, on es doctorà en dret canònic el 1423 i també s’endinsà en les matemàtiques.

El concili de Basilea

El 1427 era secretari de l’arquebisbe de Trèveris, i des de 1432 va participar al concili de Basilea. Inicialment es manifesta partidari dels conciliaristes, aquells que defensaven la primacia del concili per damunt del pontífex; a partir de 1437, en canvi, defensa la posició contrària. El papa Eugeni IV el promociona. Viatja a Constantinoble per convidar les autoritats bizantines a anar a Itàlia per tractar de la unió de les esglésies Catòlica i Ortodoxa grega. La unió se signa el 1439, però fou efímera.

Un fet destacat, De docta ignorantia (1440)

Aquest tractat és la seva obra filosòfica més important. Nicolau de Cusa mostra una gran coherència entre pensament i activitat pública,  defensant la concòrdia i el diàleg entre faccions enfrontades, perquè concep un Déu infinit i indiferenciat, principi de la realitat, on coincideixen els contradictoris. A través dels sentits i la raó l’home no pot conèixer Déu, només sent conscient d’aquesta incapacitat —la docta ignorància—, hi pot accedir a través d’altres vies, la intuïció intel·lectual i la contemplació mística.

Delegat papal

El papa l’envia com a representant pontifici en terres germàniques i, fruit de l’èxit de les seves negociacions, és elegit cardenal. Promou la reforma de l’Església, tant com a bisbe de Brixen, al Tirol, on topa amb l’hostilitat de l’arxiduc Segimon, com després a Roma. Vicari general del papa Pius II (1459), també la cúria vaticana s’oposa als seus plans reformadors.

L’anècdota

En astronomia, Nicolau de Cusa nega la posició central de la Terra a l’univers; és un planeta més d’un cosmos transitori . Aventura una data sobre la fi dels temps, però, a diferència de molts escriptors apocalíptics, no la situa en una data propera, sinó uns segles enllà, entre 1700 i 1750.

Tria d’obres

De concordantia catholica (1433), tractat a favor del conciliarisme; La quadratura del cercle (De quadratura circuli, 1450), obra sobre geometria; La pau de la fe (De pace fidei, 1453), en defensa de la concòrdia entre religions; i Garbellament de l’Alcorà (Cribatio Alcorani) (1462), anàlisi comparativa del cristianisme i l’Islam, lògicament molt favorable  a la primera, però lluny del bel·licisme contra els musulmans, propi de l’època.

Per saber-ne més:

Nicolau de Cusa. La recerca de Déu i altres escrits. Barcelona, 2000