Lorenzo Valla, l’humanista polèmic

Roma, 1407-Roma, 1457

Activitat: Literatura. Filosofia     

Àrea: Estats Pontificis, Regne de Nàpols

 

Fent amics

Format en gramàtica i retòrica llatines, Valla no obtingué feina a la secretaria pontifícia (1430) i va ser uns anys professor de la universitat de Pavia abans de ser expulsat per les seves crítiques sobre el llatí deficient de Bartolo de Sassoferrato, un jurista del segle XIV. Després va viure a Milà i Gènova. Humanista brillant i dotat, crític contra l’ortodòxia i l’autoritat, és també busca-raons, arrogant i feridor, trets que li proporcionen molts enemics al llarg de la vida.

Un fet destacat, Refutació de la donació de Constantí (De falso credita et ementita Constantini donatione declamatio, 1440).

El 1435 s’establí a Nàpols, convidat pel rei Alfons, el Magnànim, com a secretari reial i historiador. En les disputes territorials d’aquest monarca amb el papa, Valla hi participa activament amb els seus escrits, atacant el pontífex. Valla, el millor filòleg del seu temps, demostra a través de la crítica textual que un document del segle III sobre la pretesa donació de Roma i altres territoris per part de l’emperador Constantí I al papa, fonament del seu poder temporal, era una falsificació de l’edat mitjana.

Tria d’obres

Disputes dialèctiques (Dialecticae disputationes, 1439), tractat contra l’aristotelisme; Elegantiae linguae Latinae (Elegàncies de la llengua llatina, 1444), un manual per a l’ús correcte de la sintaxi i el vocabulari llatins; i In Novum Testamentum annotationes (Anotacions al Nou Testament, 1449), on aplica els mètodes de la filologia humanística als estudis bíblics.

Retorn a Roma

La millora de les relacions entre el papa i el rei de Nàpols, va significar també un canvi absolut en l’actuació de Lorenzo Valla. Va deixar enrere els seus atacs frontals contra el papat i va demanar-li el perdó. El papa Eugeni IV s’hi negà; en canvi, el seu successor, Nicolau V, protector dels humanistes, el va nomenar oficial de la cúria, i posteriorment, el 1448, Calixt III el nomenà secretari papal el 1448. Sota el seu patrocini d’aquest dos papes, va traduir obres històriques d’Heròdot i Tucídides del grec al llatí.

L’anècdota

El 1457 fou convidat a pronunciar un discurs sobre sant Tomàs d’Aquino en una església dominica amb motiu de la seva festivitat. Mostra del seu caràcter provocatiu i polèmic, en comptes de l’esperat panegíric, Valla, encara que va reconèixer la santedat i la intel·ligència de Tomàs d’Aquino, va criticar la seva lògica escolàstica, reivindicant el retorn a la teologia dels pares de l’Església antiga, com ara sant Agustí, que a més escrivien en un estil i un llatí molt superiors als d’aquell pensador medieval.

Filippo Brunelleschi, l’arquitecte d’un nou estil

Florència (Itàlia), 1377–Florència, 1446

Activitat: Arquitectura     

Àrea: Florència

 

Escultor?

Segon fill de Ser Brunellesco di Lippo Lapi, notari de Florència, Filippo Brunelleschi no seguí la professió del pare, es va formar com a orfebre i escultor. El 1401 va participar al concurs públic per a una nova porta de bronze del baptisteri de Florència. La seva escena bíblica del sacrifici d’Isaac va perdre en favor de l’obra de Lorenzo Ghiberti. Potser per això, des d’aleshores orienta la seva activitat preferentment al camp de l’arquitectura.

Un fet destacat, la cúpula de la catedral de Florència

Des de 1418 Brunelleschi treballa en una cúpula per cobrir la catedral, tasca que acaba el 1436. Va edificar una cúpula gegantina, d’una cinquantena de metres, substituint les bastides de fusta tradicionals per ginys inventats per ell mateix. A fi d’alleugerir l’estructura, aplica diferents mitjans, com ara crear dues cúpules, una dins l’altra, separades per un espai buit, i l’ús, llevat del primer tram fet amb pedra, de maons col·ocats amb el sistema de cua de peix, d’època romana, que dona major estabilitat al conjunt.

La frase

“Qui abans que tu, Felip, arquitecte, va atrevir-se a construir una estructura de tal dimensió, alzinada cap al cel, ampla per poder cobrir amb la seva ombra tota la gent toscana i executada sense ajuda de cintres ni fustam, amb tal artifici que, si ho entenc bé, sembla tan increïble als d’ara com era ignorat dels antics” (de l’arquitecte Leon Battista Alberti)

Constructor amb models antics

La principal activitat arquitectònica de Brunelleschi es concentra a Florència, encarregada per gremis o bé per les famílies més poderoses de la ciutat. En els seus edificis recupera elements de l’art grecollatí, incorporant columnates que segueixen els ordres clàssics amb arcades de mig punt, adoptant cànons geomètrics simples i buscant la simetria i l’harmonia de les proporcions. El seu influx seria enorme i aquest gust per les formes antigues i l’estil elegant i mesurat serien adoptats pels arquitectes posteriors.

Hospital dels Innocents (Florència)

Tria d’obres

Hospital dels Innocents (1419-1424), orfenat encomanat pel gremi florentí de la Seda; Sagristia Vella de la basílica de Sant Llorenç (Florència), on estructura l’espai a partir de les formes bàsiques del quadrat i el cercle (1421-1428); Capella dels Pazzi (vers 1430), dins el convent de la Santa Creu (Florencia); i Església del Sant Esperit (Florència, 1444-1446).

Andrea Pisano, el Giotto de l’escultura

Pontedera (Itàlia)?, vers 1295–Orvieto (Itàlia)?, vers 1348

Activitat: Escultura

Àrea: Florència, Orvieto

 

De la Toscana

Andrea di Ugolino de Nino da Pontedera és més conegut com Andrea Pisano, nom derivat probablement d’haver nascut a Pontedera, prop de Pisa. Era fill d’un notari i encara que s’ignora la seva formació, probablement va iniciar la seva activitat artística com orfebre.

Un fet destacat,  la porta sud del baptisteri de Florència (1330-1336)

El 1329 el gremi de mercaders de teles de Florència li encomana les portes de bronze de l’entrada est del baptisteri de la ciutat. Es decoren amb 28 panells en relleu, vint d’ells sobre la vida de sant Joan Baptista, relacionats amb els mosaics del baptisteri i els frescos  amb el mateix tema de Giotto a la Santa Creu (Florència). També estilísticament es palesa l’influx de Giotto, com ara la definició volumètrica de les figures i l’equilibri compositiu de les escenes, que combina amb el gust pel detall.

Porta sud del baptisteri de Florència

Sant Joan bateja els pagans

L’anècdota

L’admiració davant les portes de l’est del baptisteri florentí va provocar que en el projecte escultòric de les portes del nord, guanyat per Ghiberti dècades més tard, se seguís  l’esquema de Pisano, amb el mateix nombre de panells. Tanmateix el resultat de Ghiberti va satisfer tant als prohoms de Florència que les portes d’Andrea Pisano es van traslladar al costat sud mentre que a les portes de l’est, les principals, encarades amb la catedral, van situar-hi l’obra de Ghiberti, el 1424.

Mestre d’obres de la catedral de Florència

Sota la direcció de Giotto, Pisano executa part del relleus en marbre de la base del campanar de la catedral de Florència, que comprenen un variat grup d’escenes: el Gènesi, les feines de l’home, els sagraments, les virtuts, els planetes… Quan mor Giotto (1337), el succeeix en la direcció de les obres de la seu. Probablement continua amb els treballs escultòrics a la part baixa del campanar, afegint en el pis superior nínxols amb estàtues, com la del rei Salomó, que alguns experts li atribueixen.

Últims temps

Vers el 1341 torna a Pisa, on manté un taller fins el 1347, quan té cura de les obres de la catedral d’Orvieto. El 1349 ja hi ha un substitut, la qual cosa fa pensar als experts que devia morir potser a la terrible pesta de 1348-1349.

Giovanni Caboto, obrint un nou món als anglesos

Gènova? (Itàlia), vers 1450–oceà Atlàntic,1498?

Activitat: Exploració  

Àrea: Venècia, regne d’Anglaterra

 

Mercader

Establert a Venècia pels volts de 1460, orienta la seva activitat cap al comerç per la Mediterrània i la mar Roja. El 1476 aconsegueix la ciutadania veneciana. En aquella ciutat es casa amb Mattea, i almenys un dels fills del matrimoni —Sebastiano— seguiria la vocació marítima del progenitor.

Aragó, Castella i Portugal

El 1492 vivia a València i és possible que a l’abril de 1493 hagués conegut Colom després del seu primer viatge a Amèrica. Caboto passa més tard a Sevilla i Lisboa, tractant probablement d’endegar una expedició transatlàntica, temptatives que no reeixiren. Davant el fracàs, es trasllada a Anglaterra el 1495.

Sortida dels Caboto en el primer viatge de descoberta d’Amèrica, per E. Board (1906)

Un fet destacat, el descobriment del Canadà 

El 1496 Caboto obté del rei Enric VII d’Anglaterra el permís de descobrir noves terres. Com Colom, pretenia arribar a la Xina per l’oest. Al maig de 1497 salpa de Bristol (Gran Bretanya) el Matthew, vaixell que mana Caboto, i el 24 de juny arriba a les costes canadenques, potser la península del Labrador, o les illes de Terranova o de Cap Bretó. Explora la zona de l’estret de Cabot, però no van veure-hi indígenes a pesar de trobar indicis d’habitatge humà.

El segon viatge

A l’agost de 1497 torna el Matthew altre cop a Bristol. L’alegria de la descoberta entre els mercaders, tot i la manca de tresors, va permetre que l’any següent s’emprengués una segona expedició, ara de cinc naus, de la qual se’n coneix poc. És plausible que Caboto morís en alta mar, durant la travessia, i que el seu fill Sebastià, que l’havia acompanyat en els dos viatges, el succeís com a cap de l’expedició.

L’anècdota

Una de les troballes del primer viatge va ser l’abundància de pesca. Raimondo di Soncino, un contemporani en una carta al duc de Milà repetia els comentaris d’aquells navegants: La zona litoral nord-americana estava a vessar de peixos, tant que no calien xarxes, els cistells submergits s’omplien sense dificultat. I vist això, li asseguraven que el rei anglès ja no hauria de comerciar mai més amb Islàndia pel proveïment de peix.

Masaccio, revolució en la pintura

San Giovanni Valdarno (Itàlia), 1401–Roma, 1428

Activitat: Pintura     

Àrea: Florència, Pisa, Estats Pontificis

 

Apel·latius

L’artista Tommaso di Ser Giovanni di Mone és molt més conegut amb el sobrenom de Masaccio. Segons els biògrafs, aquest àlies tenia originàriament un to pejoratiu: al·ludia al seu caràcter abstret, interessat només en el món de l’art, que el feia sempre anar brut i malgirbat. El jove, fill d’un notari, va deixar el poble  per establir-se a Florència als setze anys.

Expulsió del Paradís (capella Brancacci)

Autonomia

S’ignora la formació de Masaccio, que desenvolupa un estil allunyat del gòtic dominant. Freqüenta Brunelleschi i Donatello, exponents de les formes renaixentistes en l’arquitectura i l’escultura, respectivament. Ben aviat, el 1422 ingressa al gremi de metges i especiers, on s’integraven els pintors de Florència, cosa que demostra que treballa ja sense tuteles d’altres mestres.

Paisans

El 1424 s’associa a Florència amb Masolino, un altre pintor del seu poble. Van col·laborar en diverses obres, si bé l’art de Masolino és més goticitzant i menys innovador. L’obra conjunta més important són els frescos de la capella Brancacci, a  l’església dels carmelites de Florència (1424-1428?), que constitueix el primer gran cicle mural de la pintura renaixentista. Escenes del Gènesi i de la vida de sant Pere decoren la capella.

Un fet destacat, La Trinitat  (Església de Santa Maria Novella, Florència, 1427?)

Per primera vegada en la història, Masaccio aplica la perspectiva lineal en la pintura. Situa la triple manifestació de Déu, sense grans esplendors, en un espai sobri, dins d’un marc arquitectònic de factura realista, aparentment de grans dimensions mitjançant la projecció de la volta. També hi ha la Mare de Déu, sant Joan i dos donants agenollats; a la part inferior s’hi representa un esquelet, símbol de la caducitat terrenal.

La Trinitat

Estil pictòric

A diferència dels coetanis, Masaccio defuig el decorativisme i la gracilitat gòtica. Plasma figures corpòries, massisses i naturals, representades amb faccions i gestos expressius, i que ocupen un espai versemblant gràcies als contrastos de llum i la perspectiva, sovint configurada a partir d’elements arquitectònics.

Un jove mor

Entre 1427 i 1428 visqué a Roma. Allà va morir sobtadament, amb només 26 anys. La seva producció va tenir poc impacte immediat, però posteriorment la seva influència seria enorme. Genis com Leonardo, Rafael i Miquel Àngel van visitar i estudiar els seus frescos de la Capella Brancacci.

La frase

“Va realitzar per si sol la revolució més gran que la pintura hagi conegut” (del pintor Eugène Delacroix, a Revue de Paris, 1830)

Tria d’obres

Mare de Déu amb l’Infant i santa Anna (vers 1424, Galleria degli Uffizi, Florència); Políptic de Pisa (1426), obra pintada per a l’església dels carmelites de Pisa, ara repartida entre diferents museus; L’expulsió del Paradís  i El tribut de la moneda (entre 1424 i 1427?), ambdós frescos de la capella Brancacci, Florència).

El tribut de la moneda (capella Brancacci)

Giovanni Villani, l’historiador que comptava

Florència (Itàlia), vers 1275-Florència, 1348

Activitat: Història                                                              

Àrea: Florència

 

Comerciants

El pare de Giovanni Villani fou un mercader pròsper que exercí càrrecs públics importants a Florència. El fill seguiria les seves passes tant en l’economia com en la política. Els negocis van dur Giovanni a França i Flandes, associat a la banca dels Peruzzi (1300) i més tard a la dels Buonaccorsi, de la qual en fou codirector (1324). Tanmateix en el crac financer de 1345, com bona part de les empreses florentines, Villani en sortí malparat, i fins i tot va estar a la presó un temps, acusat pels creditors.

Poder republicà

Villani intervé activament en el govern de Florència, com a prior —el màxim càrrec polític— en tres ocasions (1316-1317 i 1321), o bé ocupant-se d’altres funcions polítiques, generalment de caire econòmic. Fou un dels responsables municipals en la distribució d’aliments durant la fam de 1328 i va col·laborar en l’acabament de la tercera muralla que envoltava la ciutat. Membre del partit dels güelfs negres, era partidari del papa.

Un fet destacat, la Nova Crònica

En un viatge a Roma (1300) va percebre la decadència d’aquesta ciutat respecte la seva vila natal. Per això va escriure una història de Florència, amb el títol original de Nova Cronica. Abasta des dels temps bíblics de la Torre de Babel fins 1348. La part més pròxima a l’autor, conté informació històrica valuosa, extreta dels arxius o del seu propi coneixement. Model de prosa històrica en italià, són unes memòries amenes on, malgrat el seu patriotisme florentí, sol donar opinions prou equilibrades.

L’anècdota

A diferència dels historiadors coetanis, Villani introdueix dades econòmiques i estadístiques en la seva crònica. Calcula, per exemple, la població florentina de 1338 en 90.000 habitants a partir del seu consum de gra, i d’igual manera comptabilitza molts aspectes de la ciutat i la seva activitat econòmica. Així ens informa que Florència tenia una xarxa educativa notable, amb uns 8.000 nens que rebien ensenyaments bàsics, un altre miler que estudiaven comerç, i uns 600 més, en escoles de gramàtica.

Obra familiar

Els interessos de Villani són variats: explica tant els fets polítics, com la vida econòmica, les festes públiques o les epidèmies i inundacions. Mort de pesta el 1348, la crònica fou continuada pel seu germà Matteo i el nebot Filippo, que narraren la història de la ciutat fins 1364, sense la capacitat d’observació i l’interès pel detall del seu parent.

 

Marsili de Pàdua, negant el poder del papa

Pàdua (Itàlia), vers 1275-1280–Munic (Alemanya), 1342 o 1343)

Activitat: Teoria política           

Àrea: Pàdua, Sacre Imperi Romanogermànic

 

Prop de la universitat

Conegut amb el nom de la ciutat on va néixer, el seu cognom veritable era Mainardini. Fill del notari de la universitat de Pàdua, va estudiar-hi medicina. No va acabar aquí la seva vida universitària. Més tard seguiria la seva formació a la Sorbona de París, d’on seria professor i rector el 1312 i 1313.

Imperial

El 1316 obté la promesa papal d’obtenir el primer benefici eclesiàstic vacant a Pàdua, però sembla que això no s’acomplí. Intervé en la vida política del nord d’Itàlia, com a gibel·lí, això és partidari de l’emperador germànic en contra dels defensors del papa. Com a ambaixador dels senyors gibel·lins de Milà i Verona encapçala una ambaixada a França (1319) i participa decididament, amb els seus escrits, en la lluita entre el papa Joan XXII i l’emperador Lluís IV.

Un fet destacat, Defensor pacis (El defensor de la pau, 1324)

marsilidepaduaAquesta obra de teoria política exposa de manera raonada l’autonomia completa de l’Estat respecte a la religió, alhora que rebutja i refuta l’autoritat política del papat. El pontífex, seguidor de Crist, no pot actuar com un sobirà. L’Església, que té la missió de practicar i difondre la fe cristiana, no té cap poder de jutjar i condemnar; més encara, s’ha de supeditar i estar sota el control de l’autoritat civil legítima, l’emperador.

Heretge

Arran de la publicació del Defensor pacis, Marsili fou declarat heretge pel papa (1327). Va abandonar París i es refugia en terres germàniques, després acompanyaria Lluís IV en la seva expedició fins a Roma (1328), on fou nomenat vicari imperial d’afers religiosos. L’any següent va seguir l’emperador quan es retirà a Alemanya i es mantingué al seu servei com a conseller, establert a Munic fins a la mort.

Tria d’obres

De translatione imperii (La transferència de l’imperi, 1326), on ataca el dret del papa a validar l’autoritat dels emperadors; Defensor minor (1341?), resum de la seva obra principal; i dos tractats breus que confirmen la legitimitat dels matrimonis de Lluís IV i del seu fill en contra de les tesis papals.

La frase

“Marsili és potser l’escriptor polític medieval més maltractat. Realment sorprèn tot el que els intèrprets moderns han pretès trobar en la seva obra; no hi ha doctrina o ideal modern del que no s’hagi cregut poder localitzar la llavor en el Defensor pacis”, del filòsof Alessandro Passerin d’Entrèves.