Giovanni Pico della Mirandola, propugnant la concòrdia intel•lectual

Mirandola (Itàlia), 1463–Florència (Itàlia), 1494

Activitat: Filosofia    

Àrea: Florència

 

Temps formatius

De la nissaga dels senyors de Mirandola i comtes de Concordia, va ser destinat a la carrera eclesiàstica. Va estudiar dret canònic a Bolonya, però a la mort de la mare (1478) se centrà en la filosofia, en diverses ciutats italianes —Ferrara, Pàdua, Florència… — i a París (1485). Estudiant prodigiós, a banda de l’escolàstica tradicional, també aprofundí en el platonisme, l’estudi de la Càbala jueva i altres doctrines antigues.

L’anècdota

A Arezzo, va tenir una aventura sentimental amb la dona del noble Giuliano di Mariotto de Mèdici, i els dos amants van fugir de la ciutat. El marit enganyat els perseguí, va donar mort a l’escorta de Pico, i el malferí. El jove aconseguí escapar i va trobar refugi al castell de Marciano, prop de Perusa, on es recuperaria del tràngol. L’esdeveniment tindria gran ressó.

Un fet destacat, Les nou-centes tesis (Conclusiones nongentae)

Amb 24 anys desenvolupa un projecte filosòfic molt ambiciós: l’elaboració d’un recull de 900 tesis amb els punts de convergència entre totes les escoles filosòfiques cristianes i paganes, tant de la cultura grecollatina com àrab i hebrea. L’autor volia que aquesta obra fos objecte d’un gran debat públic a Roma, amb els savis de més renom internacional. Les conclusions haurien de servir per al progrés de l’home.

Persecució i empara

El papa Innocenci VIII va refusar el debat obert i va sotmetre el text a una comissió que va condemnar-ne tretze tesis. Malgrat l’Apologia que va escriure, el papa decretà la seva detenció. Pico fugí, però fou empresonat uns mesos (1488) a Vincennes (França). Després s’instal·là a Florència perquè Llorenç de Mèdici, el Magnífic, senyor de la ciutat, li oferí protecció. Allà es dedicà a la redacció de nous llibres, defugint la vida pública. Finalment, el 1493 el papa Alexandre VI va absoldre’l d’heretgia.

Humanisme

Pico és un filòsof cristià de caire eclèctic. Reconeix la validesa d’alguns principis d’altres filosofies i religions, que adopta per fonamentar la fe cristiana. Per a ell, l’home és un ésser prodigiós, dotat de potencialitats extraordinàries amb un element que el diferencia i l’eleva respecte les altres criatures, la llibertat plena, que li permet rebutjar o col·laborar creativament en el pla de Déu. La producció de Pico no és extensa. Va morir enverinat als 31 anys.

Tria d’obres

Discurs sobre la dignitat de l’home (Oratio de hominis dignitate, 1486), manifest de l’humanisme ; Heptaplus (1489), obra de cosmologia comentant el Gènesi; Sobre l’ésser i l’u (De ente et uno, 1491), intent d’harmonitzar la metafísica de Plató i Aristòtil; i Discusions contra l’astrologia com a art endevinatòria (Disputationes adversus astrologiam divinatricem, 1494).

 

Per saber-ne més:

Giovanni Pico della Mirandola. Discurs sobre la dignitat de l’home. Nou-centes tesis. Traducció i edició de Joan Carbonell. Barcelona: Edicions 62, 2001

Anuncis

Perugino, dolcesa i encís pictòrics

Città della Pieve (Itàlia), vers 1450–Fontignano (Itàlia), 1523

Activitat: Pintura                                                               

Àrea: Perusa, Florència, Estats Pontificis

 

Inicis

Retrat de Perugino, per Rafael

Pietro Vanucci és conegut amb el nom de Perugino ja que els inicis de la seva carrera artística se situen a Perusa. A més a més, cap al 1499, ja pintor consagrat, també va centrar la seva producció artística en aquesta ciutat.

Florència

Va concloure la formació com a pintor a Florència, en contacte amb Piero della Francesa, Andrea del Verrochio o Sandro Botticelli. Fruit del seu renom artístic, el papa Sixt IV el va cridar a Roma per pintar la capella de la Concepció, a l’antiga basílica de Sant Pere del Vaticà  (1478) i la decoració de la part inferior de la Capella Sixtina (1481-1482).

Un fet destacat, El lliurament de les claus a sant Pere (Capella Sixtina, Roma)

Aquesta pintura constitueix una de les obres mestres de Perugino. És lògica la representació d’aquesta escena a les estances vaticanes perquè és quan Jesús confereix  a l’apòstol Pere la seva autoritat, fonament del poder pontifici. Equilibri i simetria en la imatge, tant en el primer pla, amb els apòstols, de ric drapejat i postures afectades, a banda i banda de les figures principals, com també en el fons obert i lluminós, amb un temple al mig i dos arcs de triomf ideals als extrems.

Lliurament de les claus a sant Pere

Estil pictòric

Es caracteritza la seva obra per l’harmonia i la dolçor de les imatges, que transmeten un cert aire melancòlic i serè. Les escenes, absents de dramatisme, amb cromatismes delicats, s’emmarquen en paisatges idíl·lics i amplis. L’èxit de les seves composicions, que el van permetre durant anys mantenir dos grans tallers a Florència i Perusa, va derivar en la reiteració dels mateixos esquemes, perdent creativitat.  Rafael, un dels artistes màxims del Renaixement, fou deixeble seu.

L’anècdota

Segons Giorgio Vasari, historiador del segle XVI, Miquel Àngel el va titllar d’artista matusser. Perugino el va dur als tribunals per infàmia, però el cas es va desestimar. Potser la desqualificació de Miquel Àngel influí en què el papa ordenés la supressió d’alguns frescos de la Capella Sixtina —alguns de Perugino— substituïts pel Judici Final de  Miquel Àngel.

Tria d’obres

Visió de sant Bernat (1473-1475, Pinacoteca de Munic); frescos del Collegio del Cambio  (1496-1500, Perusa), que combinen elements de l’antiguitat grecollatina amb altres de la fe cristiana; Crucifixió (1496, Sala capitular de Santa Maria Magdalena de Pazzi, Florència); i retrat de Francesco delle Opere  (1494, Galleria degli Uffizi, Florència).

Fresc de Santa Maria Magdalena de Pazzi

Andrea del Verrocchio, entre Donatello i Miquel Àngel

Florència, entre 1434 i 1437–Venècia, 1488 

Activitat: Escultura. Pintura

Àrea: Florència, Venècia

 

David (Museo del Bargello, Florència)

Mestres

Andrea di Michele di Francesco de Cione va prendre el nom d’Andrea del Verrocchio, adoptant, sembla ser, el cognom d’un primer mestre en la seva formació artística, Giovanni Verrocchi, que l’hauria introduït en l’orfebreria. Més tard, es va formar també en escultura i pintura, tot i que el mestratge de Donatello en escultura que alguns defensen no es corrobora documentalment ni tampoc en similituds d’estil, menys dramàtic i més preciosista el de Verrocchio. 

Amb els senyors de Florència

A la mort de Donatello (1466), Verrocchio, que també excel·lí com a escultor,  el substituí com a artista predilecte de la poderosa família dels Mèdici. Per a ells projectà tombes, escolpí retrats i figuretes per a fonts ornamentals, però també dissenyà armadures i vestits luxosos o muntatges per a festes i cerimònies oficials.   

L’anècdota

Verrocchio va tenir un taller molt important, on es formaren artistes eminents, entre ells Lorenzo di Credi, Perugino i Leonardo da Vinci. Per bé que se li atribueixen retaules i frescos, de la seva obra pictòrica no es tenen dades prou fiables. Una història poc versemblant explica que, comprovats els progressos del seu deixeble Leonardo, Verrocchio decidí no pintar mai més perquè seria incapaç de superar els quadres del seu deixeble.

Un fet destacat, La incredulitat de sant Tomàs (1476-1483)

Verrochio crea per al Tribunale della Mercanzia un grup escultòric de Crist i sant Tomàs, que contrasta amb les imatges individuals de patrons d’altres entitats florentines a les façanes de l’església d’Orsanmichele. Les dues figures, de drapejat complex i de gestos expressius, tenen, segons uns crítics, un objectiu precís. L’escena mostra el moment que Tomàs supera el seu dubte i Jesús ho revela elevant un braç per beneir-lo. Aquesta benedicció valida també les activitats del Tribunal del qual sant Tomàs és el patró.

La incredulitat de sant Tomàs, a Orsanmichele (Florència)

Tria d’obres

David (vers 1465?, Museu del Bargello, Florència), estàtua de bronze; Sepulcre de Piero i Giuliano de Mèdici (1469-1472, església de Sant Llorenç, Florència); i Dama del pomell (1475-1480, Museu del Bargello), bust de marbre amb braços, amb què mans i rostre ajuden a expressar el caràcter del personatge.

Un cavall per a Venècia

La seva última obra fou encomanda per la república de Venècia. És una estàtua per honorar al militar Bartolomeo Colleoni, que es representa a cavall, a punt d’entrar en batalla. Verrocchio va modelar la figura amb fang, però va morir abans d’aplicar-hi el bronze. L’estàtua de metall fou enllestida per Alessandro Leopardi i instal·lada en una plaça veneciana el 1496.

Estàtua eqüestre de Bartolomeo Colleoni (Venècia)

Pius II, el papa de les dues vides

Corsignano (ara Pienza, Itàlia), 1405–Ancona (Itàlia), 1464

Activitat: Religió. Política

Àrea: Estats Pontificis

 

De Siena a Basilea

De família noble vinguda a menys, Enea Silvio Piccolomini estudià a Siena, on va despertar el seu gust per la literatura llatina antiga. Visità el nord d’Itàlia i conegué humanistes com Leonardo Bruni o Poggio Bracciolini. El 1431 s’afegí al seguici del bisbe de Fermo, de camí a Basilea on se celebrava un concili ecumènic.

Alt secretari 

Progressa exercint de secretari per a patrons cada cop més poderosos. El 1435 el cardenal Albergati li encomanà una missió diplomàtica a Escòcia i més endavant Piccolomini, malgrat ser laic, es distingí al concili de Basilea. Es manifestà partidari dels que defensaven la primacia del concili en el govern de l’Església. El 1440 fou elegit pels pares conciliars un nou papa, Fèlix V, en contra del pontífex romà Eugeni IV, i Piccolomini es convertí en secretari del primer.  

Retrat de Pius II, Biblioteca Piccolomini (Siena), de Pinturicchio

Transformacions

A partir de 1442 passà al servei del rei Frederic III d’Alemanya, actuant com a diplomàtic, i tres anys més tard, sorprenentment, es va reconciliar amb Eugeni IV, i afavorí l’entesa entre els dos sobirans. Deixà llavors la vida seglar i va endegar una carrera eclesiàstica meteòrica: capellà (1446), bisbe de Triestre (1447), bisbe de Siena (1450) i cardenal (1456).    

Un papa clàssic

El 1458 fou proclamat papa, i va adoptar el nom de Pius II, en record del protagonista mític de l’Eneida, designat pel poeta Virgili com “Pius Aeneas”. Cenyint la tiara, Pius II va enfortir l’autoritat pontifícia. La butlla papal Execrabilis (1460) referma la superioritat del papa davant els concilis, en contradicció, doncs, amb els seus anys a Basilea.

L’anècdota

Pius II va remodelar la seva població natal, Corsignano, prop de Siena, que rebatejà el 1462 amb el seu nom, Pienza. La convertí en seu episcopal i es convertí en la primera ciutat planificada d’acord amb els models arquitectònics renaixentistes. Destaca la plaça major amb la catedral, el palau dels Piccolomini i l’ajuntament.

Un fet destacat, Commentarii rerum memorabilium (Comentaris sobre els afers memorables)

Aquesta obra és la més significativa de la seva producció, que abasta des de novel·les amoroses i poemes, a drames, cartes i obres historiogràfiques. Els Comentaris constitueixen la primera autobiografia d’un papa. Fou escrita per justificar la seva trajectòria vital, a voltes contradictòria, i la política del seu pontificat, redactada amb clara voluntat d’estil, emprant un llatí clar i concís.   

Aires de croada?

Pius II va promoure una croada contra els turcs per recuperar Constantinoble, però sense fortuna. Primerament convocà una assemblea amb les potències cristianes per organitzar l’empresa, poc fructífera. Al final, el papa va tractar d’animar els sobirans amb l’exemple. Viatjà fins a Ancona per anar cap a Orient com a croat. Allà morí, esperant inútilment l’arribada de grans exèrcits cristians que fessin possible la croada.  

Giovanni Boccaccio, el mestre de la prosa italiana

Florència? (Itàlía), 1313-Certaldo (Itàlia), 1375

Activitat: Literatura

Àrea: Florència, regne de Nàpols 

 

Retrat de Boccaccio, d’Andrea del Castagno

Infantesa

Malgrat ser bastard, Giovanni fou reconegut pel seu pare Boccaccino di Chelino, un mercader benestant. Va créixer a la casa paterna a Florència i rebé una formació decent, com corresponia al fill d’un membre del gremi de canvistes i banquers.

Nàpols

La família de Boccaccino s’establí el 1327 a Nàpols ja que el patriarca esdevingué cap de l’oficina de la Banca Bardi. Giovanni va treballar-hi uns anys, després va estudiar dret canònic, però finalment es decantà per les lletres, estimulat pels erudits de la cort. Daten d’aleshores les primeres obres literàries, com La caca de Diana i Filocolo; en elles té una musa inspiradora, la Fiammetta, dama que alguns han identificat amb una filla del rei de Nàpols.    

Entre desgràcies i honors

El 1340 Boccaccio deixa Nàpols per tornar a Florència. Manté l’activitat literària i fa estades a Ravenna (1346) i Forlì (1347-48), potser a la caça de mecenes. Mort el pare (1349), passa a ser el cap de la familia, amb la hisenda molt malparada. De tota manera, gràcies al seu renom, Boccaccio encapçala ambaixades de la ciutat florentina a Lluís V de Baviera (1351), als papes d’Avinyó i de Roma (1365-67)… 

Un fet destacat, el Decameró

Entre 1349 i 1351 va redactar el Decameró, la seva obra màxima. Consta de cent relats que, d’acord amb el text, expliquen un grup de deu joves —set noies i tres nois— durant deu dies al camp, fugint de la pesta que assola la ciutat. Cim de la prosa medieval, presenta històries amoroses de manera amena i realista, amb personatges enginyosos i vitals, reflectint, sense idealitzacions, la societat d’aquell temps. 

giovanniboccaccio-uncontedeldecameródejwwaterhouse(1916)

Un conte del Decameró, de J.W. Waterhouse (1916)

L’anècdota

Va conèixer el 1350 el poeta Francesco Petrarca, a qui venerava. La relació amical es mantingué al llarg del temps a través, tant de noves trobades a Pàdua, Milà, Venècia i Arqua, com de l’intercanvi epistolar.  Fou clau la influència de Petrarca per tal que intensifiqués el vessant humanista i desobeís els consells d’un frare d’abandonar les lletres i cremar els seus llibres mundans.  

Canvis

Pels volts de 1355 la seva producció dominant, abans poesia i prosa italianes, passa a ser obres d’erudició en llatí. Amb salut i economia precàries, s’instal·la a Certaldo. Amb tot, encara es desplaça a Florència, convidat per les autoritats, per fer un cicle de lectures sobre la Divina Comèdia de Dant, entre 1373 i 1374. 

Tria d’obres

Elegia de madonna Fiametta (1344?), novel·la psicològica; Corbaccio (1365?), sàtira misògina; De mulieribus claris (Sobre les dones famoses, 1362), repertori biogràfic d’un centenar de personatges femenins reals o ficticis; Genealogia deorum gentilium (La genealogia dels déus pagans, 1374), compendi de mitologia grecollatina. 

Per saber-ne més:

Giovanni Boccaccio. Decameró. Traducció i notes de F. Vallverdú. Barcelona: Edicions 62, 1984

Marsilio Ficino, l’influx platònic

Figline Valdarno (Itàlia), 1433–Careggi (Itàlia), 1499

Activitat: Filosofia. Traducció    

Àrea: Florència

 

Inicis

Nascut prop de Florència, fill d’un metge, la seva vida va transcórrer gairebé sempre en aquesta ciutat i la rodalia. Seguí estudis humanístics i de medicina. S’interessa sobretot per la filosofia, primer l’escolàstica de sant Tomàs d’Aquino i posteriorment s’orientà cap a la filosofia antiga grega, en especial Plató. A tal fi aprengué grec per estudiar directament els textos originals.

Un fet destacat, l’Acadèmia Platònica de Florència

El 1463 Cosme de Mèdici, senyor de Florència, li donà una vil·la als afores de Florència, a Careggi. Allà Ficino traduí per primera vegada a l’Europa cristiana l’obra completa de Plató al llatí, i la d’altres autors grecs, com els neoplatònics de la Roma imperial: Plotí, Procle, etc. Així va néixer l’Acadèmia Platònica, que devia ser un espai de formació no reglada adreçat als joves dels grups dirigents florentins i alhora un lloc de reunió d’humanistes per debatre sobre cultura, a la llum dels mestres de l’antiguitat clàssica.

Marsilio Ficino, d’A. Ferrucci, catedral de Florència

Eclesiàstic

El 1473 es va ordenar sacerdot, i va rebre alguns beneficis eclesiàstics que culminarien el 1487 quan fou nomenat canonge de la catedral de Florència. De tota manera, la relació amical establerta amb el mecenes Cosme de Mèdici, es deteriorà progressivament amb el net, Lorenzo de Mèdici, de qui havia esta tutor, tal com reflecteixen les seves cartes.

Filosofia religiosa

Ficino pretén reconciliar la filosofia amb la religió, unint el platonisme amb la fe cristiana ja que considera que en el pensament d’alguns grecs pagans s’hi revela també part de la veritat divina. La filosofia grega antiga no representa una tradició errònia que amenaça el cristianisme, els pensadors grecs, com els profetes d’Israel i els místics cristians, poden guiar l’home per conèixer la realitat de Déu.

La frase

“Si hi ha una edat d’or, és sens dubte la que produeix talents d’or, i ningú pot qüestionar que això correspon al nostre temps. Aquest segle ha restaurat les arts liberals de la gramàtica, la poesia, l’oratòria, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, que gairebé havien desaparegut; i tot això ha succeït a Florència” (extret d’una carta de Ficino a Paulus van Middelburg, 1492).

Tria d’obres

De amore (1469), comentari del Convit de Plató; Theologia platonica, 1469-1474) i De christiana religione (1474), els dos tractats on exposa de manera més sistemàtica el seu pensament; i De vita (1489), una amalgama de medicina, astrologia i màgia.

Leonardo Fibonacci, difusor dels nombres àrabs a Occident

 

Pisa (Itàlia), vers 1170-Pisa, després de 1240

Activitat: Matemàtica

Àrea: Pisa

Tres noms

Leonardo era fill de Giacomo Bonacci, cognom documentat a Pisa des del segle XI. Fibonacci derivaria de “filius Bonnaci” (fill de Bonacci). Altres noms pels quals se’l coneix es relacionen amb la ciutat d’origen, Leonardo de Pisa, o bé amb un apel·latiu, Leonardo Bigollo. El mot Bigollo, entre altres accepcions, significa rodamon.

Mercaders

Ell mateix, en una de les seves obres, explica que pels volts de 1192 son pare va dirigir el consolat mercantil de Pisa a Bugia (Algèria). Aviat Leonardo hi anà per tal d’aprendre els mètodes de càlcul àrabs i hi adquirí una formació matemàtica sòlida. Després, en viatges de negocis Leonardo va visitar Egipte, Síria, Grècia, Sicília i Provença. Al tombant de segle, s’establí a Pisa, dedicat a l’estudi de la matemàtica.

Un fet destacat, El llibre de l’àbac (Liber abbaci, 1202) 

La seva obra més  coneguda té un títol enganyós. No fa referència a l’instrument de l’àbac, sinó al càlcul. Introdueix els nombres àrabs actuals (d’origen indi) i explica el sistema de numeració decimal i posicional, és a dir, que el lloc de les xifres determina si són unitats, desenes, centenes… Al llarg del llibre, Fibonacci aplica el nou mètode en l’activitat comercial per demostrar-ne la seva facilitat respecte el mètode tradicional, basat en les lletres romanes.

leonardofibonacci-bertelthorvaldse,vers 1836

Leonardo Fibonacci, de B. Thorvaldsen (vers 1830)

La sèrie de Fibonacci

Al Llibre de l’abac s’inclou un problema matemàtic que el feu famós: Un home posa una parella de conills acabats de néixer en un lloc tancat. Quantes parelles de conills tindrà després d’un any, si cada mes una parella fèrtil engendra una nova parella, que a partir del segon mes es torna fèrtil? La solució aportada per Fibonacci és la sèrie: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89, 144. Segles més tard s’ha demostrat que aquesta patró és freqüent a la natura: en el creixement de les fulles, a les pinyes dels pins, etc.

L’anècdota

A causa de la fama de Fibonacci, l’emperador Frederic II, que s’havia establert a Pisa (1225), va voler-lo conèixer. Davant el sobirà, un matemàtic de la cort, Joan de Nàpols, li presentà diversos problemes matemàtics, tres dels quals sobre equacions quadrades o cúbiques, que Fibonacci recull i resol en els seus llibres.

Tria d’obres

Pràctiques de geometria (Practicae geometriae, 1220?), on introdueix els nous mètodes algebraics per resoldre qüestions geomètriques; i Llibre dels quadrats (Liber quadratorum, 1225), on estudia equacions de segon grau i la teoria dels nombres, investigacions no superades en època medieval.