Andrea Pisano, el Giotto de l’escultura

Pontedera (Itàlia)?, vers 1295–Orvieto (Itàlia)?, vers 1348

Activitat: Escultura

Àrea: Florència, Orvieto

 

De la Toscana

Andrea di Ugolino de Nino da Pontedera és més conegut com Andrea Pisano, nom derivat probablement d’haver nascut a Pontedera, prop de Pisa. Era fill d’un notari i encara que s’ignora la seva formació, probablement va iniciar la seva activitat artística com orfebre.

Un fet destacat,  la porta sud del baptisteri de Florència (1330-1336)

El 1329 el gremi de mercaders de teles de Florència li encomana les portes de bronze de l’entrada est del baptisteri de la ciutat. Es decoren amb 28 panells en relleu, vint d’ells sobre la vida de sant Joan Baptista, relacionats amb els mosaics del baptisteri i els frescos  amb el mateix tema de Giotto a la Santa Creu (Florència). També estilísticament es palesa l’influx de Giotto, com ara la definició volumètrica de les figures i l’equilibri compositiu de les escenes, que combina amb el gust pel detall.

Porta sud del baptisteri de Florència

Sant Joan bateja els pagans

L’anècdota

L’admiració davant les portes de l’est del baptisteri florentí va provocar que en el projecte escultòric de les portes del nord, guanyat per Ghiberti dècades més tard, se seguís  l’esquema de Pisano, amb el mateix nombre de panells. Tanmateix el resultat de Ghiberti va satisfer tant als prohoms de Florència que les portes d’Andrea Pisano es van traslladar al costat sud mentre que a les portes de l’est, les principals, encarades amb la catedral, van situar-hi l’obra de Ghiberti, el 1424.

Mestre d’obres de la catedral de Florència

Sota la direcció de Giotto, Pisano executa part del relleus en marbre de la base del campanar de la catedral de Florència, que comprenen un variat grup d’escenes: el Gènesi, les feines de l’home, els sagraments, les virtuts, els planetes… Quan mor Giotto (1337), el succeeix en la direcció de les obres de la seu. Probablement continua amb els treballs escultòrics a la part baixa del campanar, afegint en el pis superior nínxols amb estàtues, com la del rei Salomó, que alguns experts li atribueixen.

Últims temps

Vers el 1341 torna a Pisa, on manté un taller fins el 1347, quan té cura de les obres de la catedral d’Orvieto. El 1349 ja hi ha un substitut, la qual cosa fa pensar als experts que devia morir potser a la terrible pesta de 1348-1349.

Giovanni Caboto, obrint un nou món als anglesos

Gènova? (Itàlia), vers 1450–oceà Atlàntic,1498?

Activitat: Exploració  

Àrea: Venècia, regne d’Anglaterra

 

Mercader

Establert a Venècia pels volts de 1460, orienta la seva activitat cap al comerç per la Mediterrània i la mar Roja. El 1476 aconsegueix la ciutadania veneciana. En aquella ciutat es casa amb Mattea, i almenys un dels fills del matrimoni —Sebastiano— seguiria la vocació marítima del progenitor.

Aragó, Castella i Portugal

El 1492 vivia a València i és possible que a l’abril de 1493 hagués conegut Colom després del seu primer viatge a Amèrica. Caboto passa més tard a Sevilla i Lisboa, tractant probablement d’endegar una expedició transatlàntica, temptatives que no reeixiren. Davant el fracàs, es trasllada a Anglaterra el 1495.

Sortida dels Caboto en el primer viatge de descoberta d’Amèrica, per E. Board (1906)

Un fet destacat, el descobriment del Canadà 

El 1496 Caboto obté del rei Enric VII d’Anglaterra el permís de descobrir noves terres. Com Colom, pretenia arribar a la Xina per l’oest. Al maig de 1497 salpa de Bristol (Gran Bretanya) el Matthew, vaixell que mana Caboto, i el 24 de juny arriba a les costes canadenques, potser la península del Labrador, o les illes de Terranova o de Cap Bretó. Explora la zona de l’estret de Cabot, però no van veure-hi indígenes a pesar de trobar indicis d’habitatge humà.

El segon viatge

A l’agost de 1497 torna el Matthew altre cop a Bristol. L’alegria de la descoberta entre els mercaders, tot i la manca de tresors, va permetre que l’any següent s’emprengués una segona expedició, ara de cinc naus, de la qual se’n coneix poc. És plausible que Caboto morís en alta mar, durant la travessia, i que el seu fill Sebastià, que l’havia acompanyat en els dos viatges, el succeís com a cap de l’expedició.

L’anècdota

Una de les troballes del primer viatge va ser l’abundància de pesca. Raimondo di Soncino, un contemporani en una carta al duc de Milà repetia els comentaris d’aquells navegants: La zona litoral nord-americana estava a vessar de peixos, tant que no calien xarxes, els cistells submergits s’omplien sense dificultat. I vist això, li asseguraven que el rei anglès ja no hauria de comerciar mai més amb Islàndia pel proveïment de peix.

Masaccio, revolució en la pintura

San Giovanni Valdarno (Itàlia), 1401–Roma, 1428

Activitat: Pintura     

Àrea: Florència, Pisa, Estats Pontificis

 

Apel·latius

L’artista Tommaso di Ser Giovanni di Mone és molt més conegut amb el sobrenom de Masaccio. Segons els biògrafs, aquest àlies tenia originàriament un to pejoratiu: al·ludia al seu caràcter abstret, interessat només en el món de l’art, que el feia sempre anar brut i malgirbat. El jove, fill d’un notari, va deixar el poble  per establir-se a Florència als setze anys.

Expulsió del Paradís (capella Brancacci)

Autonomia

S’ignora la formació de Masaccio, que desenvolupa un estil allunyat del gòtic dominant. Freqüenta Brunelleschi i Donatello, exponents de les formes renaixentistes en l’arquitectura i l’escultura, respectivament. Ben aviat, el 1422 ingressa al gremi de metges i especiers, on s’integraven els pintors de Florència, cosa que demostra que treballa ja sense tuteles d’altres mestres.

Paisans

El 1424 s’associa a Florència amb Masolino, un altre pintor del seu poble. Van col·laborar en diverses obres, si bé l’art de Masolino és més goticitzant i menys innovador. L’obra conjunta més important són els frescos de la capella Brancacci, a  l’església dels carmelites de Florència (1424-1428?), que constitueix el primer gran cicle mural de la pintura renaixentista. Escenes del Gènesi i de la vida de sant Pere decoren la capella.

Un fet destacat, La Trinitat  (Església de Santa Maria Novella, Florència, 1427?)

Per primera vegada en la història, Masaccio aplica la perspectiva lineal en la pintura. Situa la triple manifestació de Déu, sense grans esplendors, en un espai sobri, dins d’un marc arquitectònic de factura realista, aparentment de grans dimensions mitjançant la projecció de la volta. També hi ha la Mare de Déu, sant Joan i dos donants agenollats; a la part inferior s’hi representa un esquelet, símbol de la caducitat terrenal.

La Trinitat

Estil pictòric

A diferència dels coetanis, Masaccio defuig el decorativisme i la gracilitat gòtica. Plasma figures corpòries, massisses i naturals, representades amb faccions i gestos expressius, i que ocupen un espai versemblant gràcies als contrastos de llum i la perspectiva, sovint configurada a partir d’elements arquitectònics.

Un jove mor

Entre 1427 i 1428 visqué a Roma. Allà va morir sobtadament, amb només 26 anys. La seva producció va tenir poc impacte immediat, però posteriorment la seva influència seria enorme. Genis com Leonardo, Rafael i Miquel Àngel van visitar i estudiar els seus frescos de la Capella Brancacci.

La frase

“Va realitzar per si sol la revolució més gran que la pintura hagi conegut” (del pintor Eugène Delacroix, a Revue de Paris, 1830)

Tria d’obres

Mare de Déu amb l’Infant i santa Anna (vers 1424, Galleria degli Uffizi, Florència); Políptic de Pisa (1426), obra pintada per a l’església dels carmelites de Pisa, ara repartida entre diferents museus; L’expulsió del Paradís  i El tribut de la moneda (entre 1424 i 1427?), ambdós frescos de la capella Brancacci, Florència).

El tribut de la moneda (capella Brancacci)

Giovanni Villani, l’historiador que comptava

Florència (Itàlia), vers 1275-Florència, 1348

Activitat: Història                                                              

Àrea: Florència

 

Comerciants

El pare de Giovanni Villani fou un mercader pròsper que exercí càrrecs públics importants a Florència. El fill seguiria les seves passes tant en l’economia com en la política. Els negocis van dur Giovanni a França i Flandes, associat a la banca dels Peruzzi (1300) i més tard a la dels Buonaccorsi, de la qual en fou codirector (1324). Tanmateix en el crac financer de 1345, com bona part de les empreses florentines, Villani en sortí malparat, i fins i tot va estar a la presó un temps, acusat pels creditors.

Poder republicà

Villani intervé activament en el govern de Florència, com a prior —el màxim càrrec polític— en tres ocasions (1316-1317 i 1321), o bé ocupant-se d’altres funcions polítiques, generalment de caire econòmic. Fou un dels responsables municipals en la distribució d’aliments durant la fam de 1328 i va col·laborar en l’acabament de la tercera muralla que envoltava la ciutat. Membre del partit dels güelfs negres, era partidari del papa.

Un fet destacat, la Nova Crònica

En un viatge a Roma (1300) va percebre la decadència d’aquesta ciutat respecte la seva vila natal. Per això va escriure una història de Florència, amb el títol original de Nova Cronica. Abasta des dels temps bíblics de la Torre de Babel fins 1348. La part més pròxima a l’autor, conté informació històrica valuosa, extreta dels arxius o del seu propi coneixement. Model de prosa històrica en italià, són unes memòries amenes on, malgrat el seu patriotisme florentí, sol donar opinions prou equilibrades.

L’anècdota

A diferència dels historiadors coetanis, Villani introdueix dades econòmiques i estadístiques en la seva crònica. Calcula, per exemple, la població florentina de 1338 en 90.000 habitants a partir del seu consum de gra, i d’igual manera comptabilitza molts aspectes de la ciutat i la seva activitat econòmica. Així ens informa que Florència tenia una xarxa educativa notable, amb uns 8.000 nens que rebien ensenyaments bàsics, un altre miler que estudiaven comerç, i uns 600 més, en escoles de gramàtica.

Obra familiar

Els interessos de Villani són variats: explica tant els fets polítics, com la vida econòmica, les festes públiques o les epidèmies i inundacions. Mort de pesta el 1348, la crònica fou continuada pel seu germà Matteo i el nebot Filippo, que narraren la història de la ciutat fins 1364, sense la capacitat d’observació i l’interès pel detall del seu parent.

 

Marsili de Pàdua, negant el poder del papa

Pàdua (Itàlia), vers 1275-1280–Munic (Alemanya), 1342 o 1343)

Activitat: Teoria política           

Àrea: Pàdua, Sacre Imperi Romanogermànic

 

Prop de la universitat

Conegut amb el nom de la ciutat on va néixer, el seu cognom veritable era Mainardini. Fill del notari de la universitat de Pàdua, va estudiar-hi medicina. No va acabar aquí la seva vida universitària. Més tard seguiria la seva formació a la Sorbona de París, d’on seria professor i rector el 1312 i 1313.

Imperial

El 1316 obté la promesa papal d’obtenir el primer benefici eclesiàstic vacant a Pàdua, però sembla que això no s’acomplí. Intervé en la vida política del nord d’Itàlia, com a gibel·lí, això és partidari de l’emperador germànic en contra dels defensors del papa. Com a ambaixador dels senyors gibel·lins de Milà i Verona encapçala una ambaixada a França (1319) i participa decididament, amb els seus escrits, en la lluita entre el papa Joan XXII i l’emperador Lluís IV.

Un fet destacat, Defensor pacis (El defensor de la pau, 1324)

marsilidepaduaAquesta obra de teoria política exposa de manera raonada l’autonomia completa de l’Estat respecte a la religió, alhora que rebutja i refuta l’autoritat política del papat. El pontífex, seguidor de Crist, no pot actuar com un sobirà. L’Església, que té la missió de practicar i difondre la fe cristiana, no té cap poder de jutjar i condemnar; més encara, s’ha de supeditar i estar sota el control de l’autoritat civil legítima, l’emperador.

Heretge

Arran de la publicació del Defensor pacis, Marsili fou declarat heretge pel papa (1327). Va abandonar París i es refugia en terres germàniques, després acompanyaria Lluís IV en la seva expedició fins a Roma (1328), on fou nomenat vicari imperial d’afers religiosos. L’any següent va seguir l’emperador quan es retirà a Alemanya i es mantingué al seu servei com a conseller, establert a Munic fins a la mort.

Tria d’obres

De translatione imperii (La transferència de l’imperi, 1326), on ataca el dret del papa a validar l’autoritat dels emperadors; Defensor minor (1341?), resum de la seva obra principal; i dos tractats breus que confirmen la legitimitat dels matrimonis de Lluís IV i del seu fill en contra de les tesis papals.

La frase

“Marsili és potser l’escriptor polític medieval més maltractat. Realment sorprèn tot el que els intèrprets moderns han pretès trobar en la seva obra; no hi ha doctrina o ideal modern del que no s’hagi cregut poder localitzar la llavor en el Defensor pacis”, del filòsof Alessandro Passerin d’Entrèves.

Giovanni Pico della Mirandola, propugnant la concòrdia intel•lectual

Mirandola (Itàlia), 1463–Florència (Itàlia), 1494

Activitat: Filosofia    

Àrea: Florència

 

Temps formatius

De la nissaga dels senyors de Mirandola i comtes de Concordia, va ser destinat a la carrera eclesiàstica. Va estudiar dret canònic a Bolonya, però a la mort de la mare (1478) se centrà en la filosofia, en diverses ciutats italianes —Ferrara, Pàdua, Florència… — i a París (1485). Estudiant prodigiós, a banda de l’escolàstica tradicional, també aprofundí en el platonisme, l’estudi de la Càbala jueva i altres doctrines antigues.

L’anècdota

A Arezzo, va tenir una aventura sentimental amb la dona del noble Giuliano di Mariotto de Mèdici, i els dos amants van fugir de la ciutat. El marit enganyat els perseguí, va donar mort a l’escorta de Pico, i el malferí. El jove aconseguí escapar i va trobar refugi al castell de Marciano, prop de Perusa, on es recuperaria del tràngol. L’esdeveniment tindria gran ressó.

Un fet destacat, Les nou-centes tesis (Conclusiones nongentae)

Amb 24 anys desenvolupa un projecte filosòfic molt ambiciós: l’elaboració d’un recull de 900 tesis amb els punts de convergència entre totes les escoles filosòfiques cristianes i paganes, tant de la cultura grecollatina com àrab i hebrea. L’autor volia que aquesta obra fos objecte d’un gran debat públic a Roma, amb els savis de més renom internacional. Les conclusions haurien de servir per al progrés de l’home.

Persecució i empara

El papa Innocenci VIII va refusar el debat obert i va sotmetre el text a una comissió que va condemnar-ne tretze tesis. Malgrat l’Apologia que va escriure, el papa decretà la seva detenció. Pico fugí, però fou empresonat uns mesos (1488) a Vincennes (França). Després s’instal·là a Florència perquè Llorenç de Mèdici, el Magnífic, senyor de la ciutat, li oferí protecció. Allà es dedicà a la redacció de nous llibres, defugint la vida pública. Finalment, el 1493 el papa Alexandre VI va absoldre’l d’heretgia.

Humanisme

Pico és un filòsof cristià de caire eclèctic. Reconeix la validesa d’alguns principis d’altres filosofies i religions, que adopta per fonamentar la fe cristiana. Per a ell, l’home és un ésser prodigiós, dotat de potencialitats extraordinàries amb un element que el diferencia i l’eleva respecte les altres criatures, la llibertat plena, que li permet rebutjar o col·laborar creativament en el pla de Déu. La producció de Pico no és extensa. Va morir enverinat als 31 anys.

Tria d’obres

Discurs sobre la dignitat de l’home (Oratio de hominis dignitate, 1486), manifest de l’humanisme ; Heptaplus (1489), obra de cosmologia comentant el Gènesi; Sobre l’ésser i l’u (De ente et uno, 1491), intent d’harmonitzar la metafísica de Plató i Aristòtil; i Discusions contra l’astrologia com a art endevinatòria (Disputationes adversus astrologiam divinatricem, 1494).

 

Per saber-ne més:

Giovanni Pico della Mirandola. Discurs sobre la dignitat de l’home. Nou-centes tesis. Traducció i edició de Joan Carbonell. Barcelona: Edicions 62, 2001

Perugino, dolcesa i encís pictòrics

Città della Pieve (Itàlia), vers 1450–Fontignano (Itàlia), 1523

Activitat: Pintura                                                               

Àrea: Perusa, Florència, Estats Pontificis

 

Inicis

Retrat de Perugino, per Rafael

Pietro Vanucci és conegut amb el nom de Perugino ja que els inicis de la seva carrera artística se situen a Perusa. A més a més, cap al 1499, ja pintor consagrat, també va centrar la seva producció artística en aquesta ciutat.

Florència

Va concloure la formació com a pintor a Florència, en contacte amb Piero della Francesa, Andrea del Verrochio o Sandro Botticelli. Fruit del seu renom artístic, el papa Sixt IV el va cridar a Roma per pintar la capella de la Concepció, a l’antiga basílica de Sant Pere del Vaticà  (1478) i la decoració de la part inferior de la Capella Sixtina (1481-1482).

Un fet destacat, El lliurament de les claus a sant Pere (Capella Sixtina, Roma)

Aquesta pintura constitueix una de les obres mestres de Perugino. És lògica la representació d’aquesta escena a les estances vaticanes perquè és quan Jesús confereix  a l’apòstol Pere la seva autoritat, fonament del poder pontifici. Equilibri i simetria en la imatge, tant en el primer pla, amb els apòstols, de ric drapejat i postures afectades, a banda i banda de les figures principals, com també en el fons obert i lluminós, amb un temple al mig i dos arcs de triomf ideals als extrems.

Lliurament de les claus a sant Pere

Estil pictòric

Es caracteritza la seva obra per l’harmonia i la dolçor de les imatges, que transmeten un cert aire melancòlic i serè. Les escenes, absents de dramatisme, amb cromatismes delicats, s’emmarquen en paisatges idíl·lics i amplis. L’èxit de les seves composicions, que el van permetre durant anys mantenir dos grans tallers a Florència i Perusa, va derivar en la reiteració dels mateixos esquemes, perdent creativitat.  Rafael, un dels artistes màxims del Renaixement, fou deixeble seu.

L’anècdota

Segons Giorgio Vasari, historiador del segle XVI, Miquel Àngel el va titllar d’artista matusser. Perugino el va dur als tribunals per infàmia, però el cas es va desestimar. Potser la desqualificació de Miquel Àngel influí en què el papa ordenés la supressió d’alguns frescos de la Capella Sixtina —alguns de Perugino— substituïts pel Judici Final de  Miquel Àngel.

Tria d’obres

Visió de sant Bernat (1473-1475, Pinacoteca de Munic); frescos del Collegio del Cambio  (1496-1500, Perusa), que combinen elements de l’antiguitat grecollatina amb altres de la fe cristiana; Crucifixió (1496, Sala capitular de Santa Maria Magdalena de Pazzi, Florència); i retrat de Francesco delle Opere  (1494, Galleria degli Uffizi, Florència).

Fresc de Santa Maria Magdalena de Pazzi