Martí V, per fi un sol papa

Genazzano (Itàlia), 1369?-Roma, 1431

Activitat: Religió. Política   

Àrea: Regne de França

S’acaba el Cisma

Oddone Colonna, de la noblesa romana, estudia dret a Perusa (Itàlia), i ingressa a la cúria pontifícia. L’Església pateix una greu crisi des de 1378, en què es disputen el govern 2 papes, un a Roma i l’altre a Avinyó, situació que s’agreuja més amb l’aparició d’un tercer papa el 1409. Colonna, nomenat cardenal el 1405, intervé als concilis de Pisa (Itàlia, 1409) i Constança (Alemanya, 1414-1418). En aquest últim, els 3 papes abdiquen o són deposats, i un conclave (1417) escull Colonna com a únic pontífex.

L’anècdota

Com marca el costum, per subratllar el canvi d’estat quan un és elegit papa, aquest pren lliurement un altre nom. Els motius de la tria onomàstica són molt diferents; en el cas de Colonna, que adopta el nom de Martí, obeeix a un fet cronològic. És elegit papa el dia 11 de novembre, festivitat de sant Martí de Tours.

Martí V consagra l’església de sant Egidi, de Lorenzo di Bicci

Un fet destacat, la restauració de Roma

Malgrat les invitacions del rei francès i de l’emperador per establir la cort papal a Avinyó (França) o en una ciutat alemanya, Martí V vol restablir la residència dels papes a Roma. S’hi estableix el 1420, si bé la ciutat està en ruïnes. Hi reconstrueix esglésies, palaus i fortificacions, promovent l’arribada d’artistes com Gentile da Fabriano, Masaccio o Masolino. També refà l’administració pontifícia i, mort el cap militar Braccio da Montone que dominava el centre d’Itàlia (1424), els seus dominis passen al papa.

Concilis i papa

Obligat a respectar les decisions de Constança, que imposaven la periodicitat de nous concilis, Martí V convoca el concili de Pavia-Siena (1423-1424), sense grans resultats, i el de Basilea (1431), poc abans de morir. Martí V treballa, amb èxit creixent, per restablir l’autoritat papal en contra de la pretensió dels concilis d’esdevenir l’òrgan director de l’Església. Pel que fa a la reforma eclesiàstica, els esforços del papa són febles i poc efectius.

Pietro Cavallini, deixant l’estil bizantí

Roma, vers 1245?-Roma, vers 1330?

Activitat: Pintura        

Àrea: Estats Pontificis

Roma i Nàpols

No es coneix gaire de la vida del pintor Pietro Cavallini (o Pietro de’ Cerroni). De família romana il·lustre, el primer treball documentat data aproximadament de 1270, a la nau central de la basílica de Sant Pau Extramurs (Roma), perdut en un incendi (1823). Entre 1308 i 1317 treballa a Nàpols, al servei del rei Carles II d’Anjou. Posteriorment torna a Roma, on acaba la seva carrera artística com mestre reconegut i prestigiós.

L’estil

Pietro Cavallini és un dels protagonistes de la renovació artística iniciada a finals del segle XIII, precedint Giotto, que és de la generació posterior. Format en la tradició bizantina, se n’allunya deixant de banda la frontalitat i el hieratisme de les imatges. Insinua espais i volums amb el drapejat i les ombres delicades de les figures, servint-se de colors suaus, amb modelatges subtils. Crea escenes equilibrades i elegants, no etèries ni irreals, amb un cert aire naturalista.

El Judici Final. Crist (detall)

Un fet destacat, El Judici Final (vers 1293)

Pinta al fresc El Judici Final, probablement la seva obra mestra, a la basílica de Santa Cecília de Trastevere, a Roma. Mutilada al segle XVI per ubicar un cor per a monges, es conserva la part superior, amb la representació de Jesús entronitzat i rodejat pels apòstols, en què fa palès un tractament del volum i la llum més realista que els coetanis.

L’Anunciació

Tria d’obres

Escenes de la vida de la Verge Maria (Naixement, Anunciació, Nativitat, Adoració dels Reis, Presentació al temple i Dormició), mosaics a Santa Maria de Trastevere (1291); per raons estilístiques se li atribueixen altres obres com els frescos de la capella Brancaccio, a l’església de sant Domènec Major (Nàpols), amb imatges de les vides dels sants Joan Evangelista, Andreu i Maria Magdalena.

La frase

“A Roma va treballar un mestre anomenat Pietro Cavallini, de la mateixa ciutat, molt prolífic i el més docte de tots els artistes”, de Lorenzo Ghiberti, escultor del segle XV.

Celestí V, el papa ermità

Isernia (Itàlia), 1215?-castello de Fumone (Itàlia), 1296

Activitat: Religió. Política                                           

Àrea: Estats Pontificis

 

Clergue

De família pagesa, Pietro Angelerio ingressa en un monestir del sud d’Itàlia, però l’abandona el 1239, inclinat a la vida més solitària i menys reglada d’ermità, primer en una cova de Monte Morrone, d’on ve el nom pel qual serà conegut des d’aleshores. Posteriorment, amb dos ermitans viu a la muntanya de La Maiella, a la regió italiana dels Abruços. Atrets pel seu exemple de pregària i ascetisme rigorós, s’hi uneixen més ermitans i funden la congregació de l’Esperit Sant, reconeguda pel papa vers 1264.

Successor de sant Pere

Celestí V, de Niccolò di Tommaso

Quan aquesta congregació compta amb una trentena de monestirs, Pietro da Morrone cedeix la direcció i torna a la vida d’anacoreta durant 20 anys. A la mort del papa Nicolau IV (1292), el conclave s’allarga durant 2 anys per les lluites entre faccions de cardenals. Com una solució de compromís s’escull Pietro da Morrone, un  home pius i aliè a la cúria, com a papa. És coronat el 5 de juliol de 1294 i pren el nom de Celestí V.

Govern ineficaç

El nou pontífex, vell i mancant de talent polític i administratiu, cau sota l’influx del rei Carles II d’Anjou, rei de Nàpols, que aconsegueix instal·lar-lo a la seva ciutat. Nomena una dotzena de cardenals, bona part del gust del rei napolità. Entre les seves mesures,  afavoreix el seu orde religiós i separa la branca dels framenors espirituals de la resta de franciscans.

Un fet destacat, l’abdicació papal

Després de 5 mesos de govern, vistes les pressions i la seva incapacitat, abdica el 13 de desembre amb l’objectiu de tornar a la vida eremítica, cosa que el nou papa, Bonifaci VIII li impedeix. Després dels seus intents de fugida, el tanca en un castell fins a la mort per evitar un possible cisma. Petrarca lloa la humilitat de Celestí V mentre que Dant sembla que el blasma a la Divina Comèdia, situant-lo a l’infern, per la seva renúncia; l’Església Catòlica el canonitza el 1313. 

L’anècdota

Una llegenda pretén explicar l’abdicació de Celestí V a partir d’una treta de qui seria el seu successor, Bonifaci VIII. Aquest hauria fet un forat a la paret de la cambra papal i des d’allà a les nits, simulant la veu d’un àngel, l’urgiria a abandonar el tron pontifici.        

 

 

Giovanni da Pian del Carpine, primer ambaixador als mongols

Pian del Carpine? (ara Magione, Itàlia), vers 1182?-Itàlia, 1252

Activitat: Exploració                   

Àrea: Imperi mongol

Enviat

Vers el 1220 Giovanni da Pian del Carpine es fa frare franciscà, on ocupa càrrecs importants en diversos països europeus. El 1245, ja sexagenari, és enviat pel papa Innocenci IV com a ambaixador als mongols, a fi de conèixer aquest poble poderós i temible descobert pocs anys enrere. El pontífex li lliura cartes per al gran kan. En una, protesta per les grans mortaldats provocades pels mongols; en l’altra, l’exhorta a convertir-se a la fe cristiana.

Recorregut

El diplomàtic, acompanyat d’un altre franciscà, Esteve de Bohèmia, deixa Lió (16 abril 1245) cap a l’Europa oriental. A Eslovàquia se’ls afegeix fra Benet de Polònia, com a intèrpret, i es desplacen a Kíev (febrer 1246), però poc després abandona la missió fra Esteve. Arriben a la cort de Batu Kan, al Volga (abril 1246) i després seguiren el viatge, travessant l’Àsia central, fins a Karakorum (Mongòlia), capital de l’imperi mongol (22 juliol 1246).

Giovanni da Pian del Carpine amb el gran kan, de G. Dottori

Fracàs

El franciscà assisteix a la proclamació de Guyuk com a gran kan (agost 1246). El monarca no fa cas dels missatges papals i en la carta de resposta exigeix la submissió del pontífex que havia de presentar-s’hi a retre-li homenatge. A pesar del fracàs, el frare obté molta informació sobre els mongols. El 13 de novembre de 1246 torna cap a Europa per la mateixa ruta i just un any més tard, entra a Lió. Posteriorment és ambaixador a França i arquebisbe de Bar (Montenegro).

Un fet destacat, Història dels mongols, que anomenem Tàrtars (Historia Mongalorum quos nos Tartaros appellamus)

L’italià redacta un informe del viatge, el més antic dels relats sobre els mongols. Estructura la informació de manera ordenada, en blocs temàtics: primer, es descriu el país; després, els seus habitants, les formes de vida, costums i creences, la seva història, els sistemes de combat i de govern sobre els països dominats, sense oblidar les maneres d’enfrontar-s’hi. En un últim apartat explica les peripècies del viatge. A pesar d’incloure alguns relats fantasiosos, l’obra és prou objectiva i detallada.

La frase

“Nosaltres hem escrit aquesta obra, respectant la veritat de tot allò que vam veure directament o del que vam sentir dir a altres persones dignes de crèdit, sense afegir-hi res de la nostra collita” (extret de la Història dels mongols).

Roger II de Sicília, fundador d’un reialme cosmopolita

Sicília? (Itàlia), 1095-Palerm (Itàlia), 1154

Activitat: Política      

Àrea: Regne de Sicília

Sang normanda

De la dinastia dels Hauteville que, partint de la Normandia (França) havien conquerit Sicília i el sud d’Itàlia, Roger II era fill de Roger I, comte de Sicília. Mort aquest el 1101, ocupa la regència del comtat la seva vídua fins a la majoria d’edat de Roger II, el 1112.  Maniobrant hàbilment, va prenent la resta de dominis de la Itàlia meridional en mans d’altres parents Hauteville. El 1122 controla el ducat de Calàbria i el 1127, a la mort del seu cosí Guillem, s’apodera del ducat d’Apúlia.

Un nou rei

Aprofitant les disputes pel tron papal entre Honori II i Anaclet, Roger II recolza militarment al segon a canvi de ser ungit com a rei de Sicília a Palerm (1130). El 1138 mor Anaclet i l’any següent, Roger II derrota i captura el papa Honori II a Galluccio (Itàlia), qui es veu obligat a reconèixer-lo com a rei. Roger completa la unificació del sud d’Itàlia, ocupant Salern (1137) i Nàpols (1139). La flota siciliana conquereix Malta i la costa tunisenca, i ataca l’imperi bizantí, amb la presa de Corfú entre 1147 i 1149.

Tolerància

En un regne multiètnic segueix la política tolerant del seu pare, permetent la pràctica de les religions i costums respectius. Crea un funcionariat de composició diversa: en la milícia predominen normands i sarraïns; els musulmans s’ocupen de l’administració financera, però tenen com a ministre un grec, poble que destaca en la flota. Paral·lelament, Roger II fomenta una cultura eclèctica, amb la convivència d’artistes i intel·lectuals grecs, àrabs i llatins.

Un fet destacat, els Assizes del rei Roger

Roger IL promulga els Assizes, lleis sobre aspectes de dret civil i eclesiàstic. finances reials, exèrcit… Ell es proclama com a únic legislador del regne, fonamentant  un poder monàrquic fort, en qui culmina el sistema feudal. Promou un govern més centralitzat, recolzat en una burocràcia estructurada. Així mateix reconeix la validesa del dret consuetudinari dels diferents pobles que integren el seu regne sempre i quan no contradiguin les seves disposicions legals.

La frase

“Cosmopolita, tolerant i ben administrada, Sicília va oferir un espai on les diferents cultures de la Mediterrània podien interactuar i on Roger fou capaç de transformar la seva cort a Palerm en un centre d’intercanvi cultural i intel·lectual entre Bizanci, l’Islam i l’Europa occidental”, de l’historiador Edward J. Schoenfeld.

Carlo Crivelli, un pintor preciosista a l’antiga

Venècia (Itàlia), entre 1430 i 1435–Ascoli Piceno? (Itàlia), 1494 o 1495?

Activitat: Pintura              

Àrea: República de Venècia, senyoria d’Ascoli Piceno

Entre mestres

A la signatura de bona part de les seves obres, Crivelli diu que és venecià. Nascut en una família de pintors, en la formació artística manifesta la influència dels pintors Jacopo Bellini i dels germans Vivarini, aquests últims, exponents del gòtic internacional i d’una gran riquesa decorativa. Posteriorment vers el 1455, s’està a Pàdua, en els obradors renaixentistes de Francesco Squarcione i d’Andrea Mantegna.

L’anècdota

El 1456, ja mestre pintor a Venècia, és multat i condemnat a sis mesos de presó per haver segrestat la dona d’un mariner. Probablement per això abandona la ciutat natal anys després. Vers 1459 viu a Zadar (Croàcia), en aquell temps sota sobirania veneciana, i des de 1468 a  les Marques, regió de l’Itàlia central, a la costa adriàtica, on pinta la seva obra.

Estil

Treballant només en temes religiosos i en una zona apartada dels centres artístics, Crivelli desenvolupa un estil molt personal, combinant elements renaixentistes, com la perspectiva, amb altres del gòtic, com ara el gust pels fons daurats i l’exuberància decorativa. A banda de les figures centrals, les composicions inclouen mil i un detalls anecdòtics, pintats minuciosament. Molt colorista, amb figures de rostres bells, serenes i de gestos elegants, d’una placidesa sobrenatural que conviden a la devoció.

Anunciació (1486)

Un fet destacat, l’Anunciació (1486)

Crivelli situa l’escena bíblica de l’Anunciació en una ciutat coetània del pintor, aplicant-ne la perspectiva. L’arcàngel Gabriel està acompanyat de sant Emidi, patró de la ciutat d’Ascoli Piceno, lloc pel qual fou feta l’obra. Maria rep el raig diví que des del cel penetra l’estança. El detallisme és extraordinari, des dels objectes i l’enteixinat de la cambra a les motllures dels edificis, els estampats dels teixits, afegint-hi una munt de personatges secundaris, fins i tot un magnífic paó.

Mare de Déu de la candeleta

Tria d’obres

Políptic de la catedral d’Ascoli Piceno, amb la Mare de Déu i l’Infant al panell central (1473) que, a diferència de la majoria d’obres de Crivelli, s’ha conservat íntegre i al lloc original; Pietat (1485, Museu de Belles Arts, Boston); Mare de Déu de la candeleta (1492?, originalment a la catedral de Camerino (Itàlia), ara a la Pinacoteca de Brera, Milà); Coronació de la Mare de Déu (1493, procedent de Fabriano (Itàlia), ara a Brera)

Coronació de la Mare de Déu (1493)

Marozia, la senyora del papat

Roma?, vers 892?–Roma?, 936?

Activitat: Política            

Àrea: Roma

Unions

Marozia —nom diminutiu de Maria corrent a Roma al segle X— prové de l’aristocràcia romana, filla de Teofilacte i Teodora. Fruit de la seva relació probable amb el papa Sergi III, datada vers el 907, Marozia infanta un nen. Malgrat això, poc després  del triomf del seu pare Teofilacte contra els sarraïns a Garigliano (915), es casa amb el marquès de Spoleto, unió de la que té una descendència nombrosa.

Acords i lluites

Difunts els seus pares i son marit, i afeblit el domini de la seva nissaga sobre Roma, el papa Joan X pacta amb Hug d’Arle, rei d’Itàlia, un acord pel qual promet coronar-lo com a emperador a canvi de reforçar el poder pontifici, amb la restitució de la regió sabina a l’Església i la cessió del marquesat de Spoleto a un germà del pontífex. En resposta, Marozia es casa amb el marquès de Toscana (926 o 927) i s’enfronta amb el bàndol papal. El germà del papa és assassinat i el pontífex mor a la presó (928).

Un fet destacat, senatrix Romanorum

Després del triomf sobre el papa Joan X, Marozia domina la ciutat de manera directa, proclamant-se senadora dels romans (senatrix Romanorum). Marozia escull els següents papes: Lleó VI (928), Esteve VII (929-931) i Joan XI, el fill tingut amb el papa Sergi III, dirigint la política de tots ells.

Reacció

Mort el seu segon marit (929), a fi d’assegurar el seu poder, Marozia es casa, el 932, amb Hug d’Arle, rei d’Itàlia, el seu antic enemic. Pocs mesos després, Alberic, un dels fills de Marozia, liderant la noblesa romana, que veu en perill l’autonomia i els privilegis, es rebel·la contra la seva mare. Amb el triomf de la revolta, Alberic es converteix en el nou senyor de la ciutat, qui engarjola Marozia i Joan XI.

La frase

“Els estudis més recents, sense jurar que Marozia fos un exemple de modèstia cristiana,  afirmen que la seva autoritat es fonamentava en una base més sòlida que la luxúria i el vici. De segur, Marozia comptava amb molt d’enginy, habilitat i pocs escrúpols ” (de l’historiador G. Fasoli)

Donatello, el màxim escultor del segle XV

Florència (Itàlia), vers 1386 –Florència, 1466

Activitat: Escultura     

Àrea: Florència, Venècia, Siena

Tallers

Donato de Niccolò di Betto Bardi, més conegut, ja entre els seus coetanis, pel diminutiu de Donatello, és fill d’un cardador de llana de Florència. Entre 1403 i 1407 treballa al taller de Lorenzo Ghiberti en els conjunts escultòrics de les portes del baptisteri de la catedral florentina. Artista versàtil, Donatello usarà tant el bronze, com la pedra o la fusta, formant-se, doncs, en diversos tallers ja que Ghiberti era bronzista, no esculpia la pedra.

Sant Jordi

Comandes

El 1407 s’inicia com escultor independent, primer a la catedral de Florència. Ben aviat té com a clients altres entitats rellevants de la ciutat i el banquer Cosme de Mèdici, senyor de la ciutat, que el protegirà. Des de 1425 i durant prop de 15 anys s’associa amb l’arquitecte i escultor Michelozzo. Viu a Pàdua, ciutat sota el domini de Venècia entre 1443 i 1453; després d’un temps a Siena, passa els últims anys a Florència, on deixa inacabats els púlpits per a la basílica de Sant Llorenç, obra de gran dramatisme.

L’estil

Present l’influx gòtic en les primeres obres, Donatello se’n desprèn, prenent de referents els models grecollatins. S’interessa sobretot pel naturalisme, amb una representació exemplar del cos humà, tant pel que fa al moviment com a l’expressió de les emocions, des de la tendresa al patetisme. En alguns baix relleus se serveix de la perspectiva lineal i de la tècnica de “rilievo stiacciato”, relleu molt subtil que minva gradualment del primer pla fins al fons per crear un efecte de profunditat espacial.

Gattamelata

Un fet destacat, l’estàtua eqüestre de Gattamelata

Durant la llarga estada de Donatello a Pàdua, esculpeix, entre altres obres, una gran estàtua en bronze del cap de mercenaris Gattamelata, mort en aquella ciutat el 1443. Crea la primera gran obra en bronze des de l’antiguitat, amb clares influències de l’estàtua de Marc Aureli a Roma. Gattamelata, dret sobre la muntura, alçant el bastó de comandament, amb unes faccions idealitzades, altiu i ple d’autoritat, esdevé un model molt copiat per altres escultors.

Tria d’obres

Sant Jordi (1416, Museu del Bargello, Florència), estàtua en marbre, classicista i dotada de força; El festí d’Herodes (1422-1427, baptisteri de Siena), baix relleu en bronze, on usa la perspectiva i l’stiacciato; David (vers 1440?, Museu del Bargello), de bronze, el primer nu en una estàtua exempta des de l’antiguitat; i Santa Maria Magdalena (1455, Museu de la catedral de Florència), talla en fusta, representada com a penitent.

La frase

“O l’esperit de Donatello obra en Miquel Àngel, o bé el de Miquel Àngel s’avançà i va obrar en Donatello”  (de Giorgio Vasari, biògraf italià del segle XVI).

David (Museu del Bargello)

Angelina de Marsciano, la terciària

Montegiove (Itàlia), 1357 –Foligno (Itàlia), 1435

Activitat: Religió                                            

Àrea: Orvieto, Foligno

 

Morts

Benjamina dels comtes de Marsciano, amb pocs anys moren els seus pares i creix sota la tutela dels avis. Posteriorment, el traspàs també dels tres germans barons sense descendència determina que bona part dels bens comtals passen a una altra branca de la nissaga. Per això, s’instal·la a Foligno, seguint la seva germana Francesca casada amb un membre dels nobles que governen aquella ciutat.

L’anècdota

Segons una llegenda, Angelina de Marsciano (o de Montegiove) recomanava la virginitat a les filles de les famílies nobles. Els progenitors, alarmats per aquella crida a renunciar al matrimoni, la denuncien al  rei de Nàpols. Angelina s’hi presenta, duent carbons encesos que no la cremen, demostrant així que la seva conducta no era herètica ni destinada, doncs, a la pena de la foguera. El rei la deixa en llibertat. Tanmateix, les denúncies continuen i rep l’ordre d’abandonar el regne.     

Obertes

Es fa terciària franciscana secular, és a dir, una laica que viu l’espiritualitat franciscana. Posteriorment viu en comunitat amb altres dones, en pobresa i castedat, combinant la pregària amb l’atenció dels necessitats. D’acord amb el frare Paolo Trinci, vers 1390, funda el monestir de Santa Anna a Foligno. El 1304, el papa Bonifaci IX aprova la forma de vida “oberta” d’aquest convent, seguint una regla, com les monges, però sense la clausura. Neix el Tercer Orde Franciscà Regular obert a les dones.

Un fet destacat, la Congregació de Foligno

Sota el guiatge d’Angelina, el convent es consolida i progressivament a l’Itàlia central, a Florència, Assís, Viterbo, etc. sorgeixen altres monestirs de terciàries. Alguns d’aquests convents es federen i es crea la congregació de Foligno. El 1428 el papa Martí V aprova aquesta congregació i l’elecció d’una ministra general. Les terciàries escullen Angelina de Marsciano, que exerceix el càrrec fins a la mort, mantenint la seva   autonomia respecte al superior general dels franciscans.

Pere Llombard, el mestre dels teòlegs

Novara? (Itàlia), vers 1095? -París, 1160

Activitat: Religió    

Àrea: Regne de França

D’Itàlia a França

Nascut al nord d’Itàlia, a la Llombardia, tal com indica el seu nom, es tenen poques dades biogràfiques d’aquest teòleg. Estudia un temps a l’escola catedralícia de Reims (França) abans de marxar a París (1136). Vers el 1144, com a professor de l’escola catedralícia, s’integra com a canonge a Nôtre Dame. Sense abandonar la docència, progressa en la carrera eclesiàstica, ocupant càrrecs com el d’ardiaca abans d’esdevenir bisbe de París el 1159, si bé Pere Llombard mor un any després.

Un fet destacat, els Quatre llibres de les Sentències (Sententiarun libri IV)

La seva obra magna recull i reflexiona sobre les opinions dels Pares de l’Església, és a dir, dels millors pensadors cristians dels primers segles, al voltant de Déu, la providència i el mal (llibre I); de la Creació, el pecat i la gràcia (llibre 2); sobre l’Encarnació, la Redempció  de Crist i la moral cristiana (llibre 3); i dels sagraments i el final dels temps (llibre 4). La reeixida presentació sistemàtica d’aquest compendi de teologia doctrinal el converteix en el manual universitari de teologia per excel·lència fins al segle XVI.

L’anècdota

Davant els atacs d’alguns teòlegs, el IV Concili del Laterà reconeix l’ortodòxia d’aquesta obra (1215). Els Quatre llibres de les Sentències assoleixen tal relleu en universitats il·lustres, com les de París o Oxford, que l’examen públic sobre aquesta obra es converteix en un requisit indispensable per obtenir el títol de doctor en teologia. Grans pensadors, com ara Bonaventura, Tomàs d’Aquino o Duns Escot, n’escriuen elaborats comentaris.

Tria d’obres

Comentaris als Salms; Comentaris a les cartes de sant Pau; i Sermons, conjunt d’una trentena d’homilies predicades de canonge a la catedral de París, que havien estat atribuïdes anteriorment a un teòleg coetani, Hildebert de Lavardin.