Hugo van der Goes, el pintor del desequilibri

Gant? (Bèlgica), vers 1440?–Auderghem (Bèlgica), 1482

Activitat: Pintura       

Àrea: Gant, Bruges i Brussel·les

 

Pintor de moda

S’ignoren els orígens i la formació d’aquest artista flamenc. La primera dada documental és de 1467, quan ingressa al gremi d’artistes de Gant. Hi va tenir un paper rellevant ja que en fou elegit degà diverses vegades i fou un pintor reclamat tant a les ciutats de Gant i Bruges  com a la cort dels ducs de Borgonya, intervenint en la decoració per a les festes del matrimoni del duc Carles a Bruges (1468) i pels funerals del mateix duc, el 1473.

Canvi

Tot i l’èxit professional, el 1477, potser per una crisi espiritual, va abandonar Gant per ingressar al Claustre Vermell (Rood-Klooster), un priorat prop de Brussel·les, com a monjo llec. Amb tot, vista la seva fama, se li concediren privilegis, com ara seguir pintant, atendre visites de gent distingida i fins i tot viatjar. Així, va estar-se a Lovaina per completar obres del pintor difunt Dirk Bouts, i va anar a Colònia el 1481. Patia algun desordre psíquic que s’agreujà amb un intent de suïcidi. Tornat al monestir, morí poc després.

L’anècdota

La informació sobre els últims anys de l’artista prové de Gaspar Ofhuys, un monjo del seu convent, que parla de la seva inestabilitat i la feblesa d’ànim que li impedia acabar els encàrrecs, i assegura que abusava de l’alcohol, que podia prendre amb els visitants. Alguns comentaris d’Ofhuys denoten un ressentiment cap a l’artista.

Estil pictòric

Goes, pintor detallista i amb una paleta de colors brillants, manifesta una evolució des de les composicions ordenades i serenes de les primeres obres cap a treballs més dramàtics, de major individualització dels personatges i de tensió emotiva, amb ambients discontinus, on no es respecten les regles de proporció, dibuixant figures pròximes de mides diverses. Uns hi ha vist el reflex de la seva psicologia turmentada, altres la voluntat de reflectir el contrast entre l’espai religiós i la realitat mundana.

Tríptic Portinari (Galeria dels Uffizi, Florència)

Un fet destacat, el Tríptic Portinari (1475-1477)

És l’única obra documentada de Goes. Fou encarregada per Tommaso Portinari, delegat dels Mèdici a Bruges, per a l’església de l’Hospital de Santa Maria Nova, de Florència, on va arribar el 1483. S’hi representa la Nativitat amb l’adoració dels pastors, pintats de manera realista. Als laterals, la família Portinari protegits pels seus sants patrons. Aquest tríptic constituí una obra molt influent en la pintura italiana, admirada per artistes com Leonardo, i imitada per Ghirlandaio.

Tríptic del Calvari

Tria d’obres

Entre les obres atribuïdes a Goes, s’esmenten el Tríptic del Calvari (vers 1468, catedral de Gant);  L’adoració del Reis, taula central d’un retaule incomplet de Monforte de Lemos (vers 1470, Gemäldegalerie, Berlin); i La dormició de la Mare de Déu (vers 1480, Museu Groeninge, Bruges).

La dormició de la Mare de Déu

Tomàs de Kempis, l’autor d’un best-seller espiritual?

Kempen (Alemanya), vers 1380?-Agnietenberg (Països Baixos), 1471

Activitat: Religió

Àrea: Bisbat d’Utrecht

 

Topònim

El nom de Kempis pel qual se’l coneix no era el seu cognom. Es deia Thomas Haerneken, Kempis és la forma llatina de Kempen, el poble alemany on havia nascut. Malgrat no ser d’una família acomodada,Tomàs va poder estudiar a Deventer (Països Baixos), en una escola dels Germans de la Vida Comuna, comunitats de laics que, sense professar vots religiosos, vivien junts per a progressar en la vida espiritual, inspirats per la Devotio Moderna, moviment a favor d’una religió més personal i no especulativa.

Canonge regular

El 1399 Tomàs de Kempis va ingressar com a novici a la congregació dels canonges regulars augustinians de Windesheim, en el monestir d’Agnietenberg (Països Baixos), també fundat pel corrent de la Devotio moderna. Fou ordenat sacerdot el 1413 i viuria en aquell convent més de setanta anys fins a la mort. A banda d’haver ocupat càrrecs com els de tresorer, subprior o mestre de novicis, es dedicà sobretot a transcriure textos religiosos d’altres o bé redactar biografies eclesiàstiques i llibres d’espiritualitat.

Un fet destacat, La imitació de Crist (Imitatio Christi)

Aquesta obra ha tingut una extraordinària difusió des dels seus inicis, que l’ha convertida en l’obra cristiana més editada després de la Bíblia. S’estructura en quatre parts compostes de sentències clares i concises, amb un to directe i afectiu, per guiar el fidel seguint l’exemple de vida de Jesucrist. Prioritza la dimensió espiritual, però sense rigorismes, i recomana l’eucaristia com a mitjà per enfortir la fe. Durant segles s’havia atribuït aquest llibre a altres escriptors, actualment la tesi majoritària és que Kempis n’és l’autor.

Edició en català de La imitació de Crist, impresa a Barcelona per Carles Amorós el 1518

La frase

“Aquell qui es jutja justament a si mateix, prou veu que no té dret a jutjar els altres amb severitat”

“Res no donarà una tan gran confiança de morir santament com el perfecte menyspreu del món, el desig fervent de progressar en la virtut, l’amor de la disciplina, el treball de la penitència, la promptitud de l’obediència, l’abnegació de si mateix i l’acceptació de totes les adversitat per amor del Crist”.

“Si el teu amor és pur, simple i ben ordenat, no seràs esclau de res”

Fragments de La imitació de Crist

Per saber-ne més:

Tomàs de Kempis. La imitació de Crist. Traducció d’Emili Vallès. Barcelona: Proa, 1992

Beatriu de Natzaret, buscant la unió amorosa amb Déu

Tienen (Bèlgica), 1200?-Lier (Bèlgica), 1268

Activitat: Religió

Àrea: Ducat de Brabant

 

Ensenyament

Mística flamenca nascuda en un família benestant i devota. Òrfena de mare als set anys, que s’havia ocupat de la seva formació fins aleshores, Beatriu va estar-se un temps a Zoutleeuw (Bèlgica), a càrrec de les beguines, dones cèlibes i laiques que vivien generalment en comunitat, abans de continuar la seva educació al monestir cistercenc de Bloemendaal (Països Baixos).

Iva de Nivelles

D’acord amb l’abadessa, Beatriu va marxar temporalment al convent de La Ramée (Bèlgica) a aprendre l’art de la cal·ligrafia i la miniatura per poder confeccionar els llibres litúrgics del seu monestir. Allà conegué Ida de Novelles, una monja jove com ella, però molt versada en mística, i fou aleshores quan Beatriu va experimentar les seves primeres visions divines. Mantindrien el contacte per carta durant molts anys.

Natzaret

Després de passar pel monestir cistercenc de Maagdendaal (Bèlgica), el seu últim destí seria el nou priorat de Natzaret (Bèlgica). El 1236 Beatriu s’hi trasllada, primerament com a mestre de novícies i a partir des de l’any següent com a priora, càrrec que exerciria fins a la mort.

Un fet destacat, Set maneres d’amor (Seven manieren van minne)

L’única obra conservada de Beatriu és autobiogràfica, descriu les vivències espirituals i, sobretot, la seva experiència mística, des del desig viu d’estimar Déu, passant per fases de plaer i d’aflicció fins a la seva unió personal i afectiva amb la divinitat. Escrita en neerlandès, aquest breu text en prosa constitueix un dels primers exemples literaris en aquesta llengua.

La frase

“I així seduïda, arrossegada amb més força cada dia, mai satisfeta ni apaivagada. Allò que més la devora i la turmenta és el mateix que la cura i la consola; el que la fereix més profundament, és l’únic que li procura salut”.

“I com el peix nedant en la immensitat de l’aigua o que reposa en les profunditats, com l’ocell volant audaç al cel, així ella sent que el seu esperit vaga lliurement en l’altura, la pregonesa i l’abundància deliciosa de l’amor”.

 

 

Gilles Binchois, cançons de Borgonya

Mons? (Bèlgica), vers 1400–Soignies (Bèlgica), 1460

Activitat: Música           

Àrea: Comtat d’Hainaut, ducat de Borgonya

 

Burgesos

El seu nom presenta variants en els documents coetanis: Gilles de Bins, o Binch, o Binche. El pare era burgès, ciutadà de Mons, i conseller de Guillem IV i la seva filla Jaumina I, comtes d’Hainaut. S’ignora la formació musical de Binchois, possiblement va rebre-la a la ciutat natal. La primera feina documentada va ser d’organista a l’església de Sant Waudru (Mons), amb la que el seu pare estava molt vinculat.

Ducs

El 1423 és organista a Lille (França) i després compon cançons pel duc de Suffolk, noble anglès instal·lat a França. Finalment, vers el 1427, s’incorpora a la cort de Felip, el Bo, duc de Borgonya, on desenvolupa la seva activitat principal com a músic ja que hi treballa fins 1453, quan es retira a Soignies. Binchois no tenia estudis universitaris ni era capellà. De tota manera, va obtenir beneficis eclesiàstics a Bruges (Bèlgica), Mons, Cassel (França) i Soignies, gràcies al seu prestigi a la cort ducal.

Un fet destacat, les “chansons”

Binchois conrea tant la música religiosa com secular. La més reeixida és la cançó profana. Generalment són peces breus en forma de rondó, és a dir, passatges musicals diferents que s’alternen amb una tornada invariable. Cançons de ritme ternari, sense harmonies complexes, de línia melòdica elegant, dolça i expressiva, entre les millors d’aquell període. Tenen sovint un aire nostàlgic davant l’amor no correspost. Les lletres provenen de grans poetes coetanis: Chartier, Charles d’Orléans, Christine de Pisan…

Tria d’obres

“De plus en plus se renouvelle” (Més i més es renova) i “Je me recommande humblement (M’encomano humilment, vers 1448), cançons rondó, a tres veus; “Filles a marier” (Filles per casar), cançó a quatre veus; Nove cantum melodie (1431), motet pel bateig d’Antoni, fill del duc de Borgonya.

L’anècdota

En un llibre del segle XV de Martin Le Franc apareix una il·lustració dels músics Gilles Binchois i Guillaume Dufay, compositors que es van conèixer. Durant els segles XV i XVI, els tractadistes musicals van aparellar sovint aquests artistes com a capdavanters de la música del seu temps. D’altra banda, sobta descobrir que en la seva època Binchois era més enaltit que Dufay, mentre que els musicòlegs actuals els valoren de manera inversa.

 

Per saber-ne més:

Música. Je me recommande humblement

https://www.youtube.com/watch?v=iDeAk4cHaY8

 

Rogier van der Weyden, pintures d’equilibri i dramatisme

Tournai (Bèlgica), 1399 o 1400–Brussel·les, 1464

Activitat: Pintura         

Àrea: Lovaina i Brussel·les

 

Canvis onomàstics

Figura senyera de la pintura flamenca del seu temps i digne successor de Jan van Eyck. Fou deixeble de Robert Campin a la ciutat natal. Fill d’un ganiveter, el seu nom real era Rogier de la Pasture. Es canvià el seu cognom ja adult, quan s’establí a Brussel·les (1435), traduint-lo a l’idioma flamenc.

El Davallament

Un fet destacat, El Davallament (1435)

Obra encomanada pel gremi de ballesters de Lovaina (Bèlgica), de la qual només es conserva la taula central del retaule, actualment al Museo del Prado. Les figures omplen gairebé tot l’espai disponible de manera coherent, amb els personatges individualitzats, tant pels gestos com pels colors de les túniques, combinats acuradament. L’artista remarca Maria com a seguidora perfecta de Crist en imitar la seva posició corbada la del Crist difunt.

L’anècdota

Va viatjar a Itàlia el 1450 si bé no imita les formes artístiques del país. En qualsevol cas, la seva producció és coneguda i apreciada a Itàlia, com ho demostra la noble Bianca Maria Sforza que va enviar el seu pintor de cambra Zanetto Bugatto a Flandes (1460) per tal que aprengués l’estil de Van der Weyden.

Triomfant

Des de 1436 és el pintor oficial de la ciutat de Brussel·les i, com a tal, executa obres de tema civil per a l‘ajuntament, com Les Justícies de Herkenband i Trajà, destruïda al segle XVII. Les comandes d’obres religioses per a clients il·lustres, fins i tot el duc de Borgonya o el rei de Castella, augmenten el prestigi i la fortuna del pintor, que l’enlaira fins al més granat de la societat de Brussel·les, com ho testimonia l’ingrés a la confraria de la Santa Creu (1462), la més selecta de la ciutat.

 

Retaule de santa Coloma

Estil pictòric

Les seves obres es caracteritzen pel domini de la composició, l’harmonia de colors vius, el detallisme i la plasticitat de les figures, amb rics drapejats, que accentuen el seu volum. Això es combina amb els rostres i els moviments expressius dels personatges que doten les escenes d’intensitat dramàtica, sobretot les referides a la Passió de Jesucrist.

Tria d’obres

Retrat de dona (National Gallery of Art, Washington)

El Tríptic dels set sagraments (1450?, Koningklijk Museum, Anvers); El Judici Final (1451?, Musée de l’Hôtel-Dieu, Beaune), de grans dimensions, influït per Van Eyck;  Tríptic de santa Coloma (1455?, Alte Pinakothek, Munic), amb l’adoració dels Reis en el panell central; i Retrat de dama (1460, National Gallery of Art, Washington), exemple de la retratística de Van der Weyden: imatges fins a mig cos i perfil de tres quarts, ensenyant les mans, amb rostres seriosos i parcialment idealitzats.

Clodoveu I, rei dels francs, un altre Constantí

Tournai? (Bèlgica), vers 466–París, 511

Activitat: Política         

Àrea: Regne dels francs

 

Cap dels francs salis

Vers el 481 Clodoveu succeí Khilderic I com a cabdill de la tribu germànica dels francs salis establerta a la regió de Tournai. Per ampliar els seus dominis, s’enfrontà el 486 amb Siagri, general romà que controlava part de la Gàl·lia septentrional. Clodoveu el va vèncer a la batalla de Soissons (486), s’apoderà del seus territoris, i seguidament s’imposà sobre altres caps francs, usant tots els recursos al seu abast, sense escrúpols, per esdevenir el senyor més poderós de la Gàl·lia al nord del Loira.

L’anècdota

Gregori de Tours, l’historiador del qual provenen la majoria de dades sobre Clodoveu, l’equipara amb l’emperador romà Constantí I, que va adoptar la fe cristiana després de la victòria del Pont Milvi. Com ell, hauria abjurat dels déus pagans després d’un triomf militar. A la batalla de Tolbiac (o Zülpich, 493) contra el poble dels alamans, el rei franc, veient durant el combat que els precs als déus germànics eren inútils, finalment hauria pregat a Jesucrist, que li va concedir el triomf.

Bateig de Clodoveu, ivori de Reims, s. IX

Un fet destacat, el bateig de Clodoveu

Un Nadal, entre el 496 i el 498, el rei franc Clodoveu I, de la dinastia merovíngia, va rebre el baptisme a Reims. Sembla que hi influí la seva dona, la reina burgúndia Clotilde, que ja era catòlica. El bateig de Clodoveu l’assimilava, pel que fa a la religió, amb la majoria de la població gal·loromana i el convertia en el defensor de l’Església Catòlica, inaugurant l’aliança dels francs amb el papat, que es mantindria al llarg de segles.

Vouillé

Els visigots, que eren cristians arrians, dominaven un poderós reialme des del sud del Loira fins a Espanya. Clodoveu es va enfrontar amb el rei visigot Alaric II a Voillé (França, 507). La victòria dels francs va comportar el control de la Gàl·lia meridional llevat de la Septimània i la Provença, les zones costaneres de la Mediterrània. Fruit d’això, Clodoveu va rebre el reconeixement oficial d’Anastasi I, emperador romà d’orient, que li atorgà el títol honorífic de cònsol.

Consolidació

El nou regne franc va mantenir els models administratius romans. Clodoveu va compilar una primera versió de la llei sàlica per a la població franca alhora que mantenia el codi d’Alaric II, de tradició llatina, per als súbdits gal·loromans. El 511 Clodoveu presideix el I concili general dels bisbes del regne a Orleáns (França), que palesa l’aliança de l’elit militar germànica amb l’episcopat i la classe dirigent gal·loromana.

Philippe de Commynes, un cronista maquiavèlic

Renescure (França), vers 1447-Argenton (França), 1511

Activitat: Història. Política   

Àrea: Ducat de Borgonya, regne de França

 

Ben situat

D’una família de burgesos flamencs, funcionaris del duc de Borgonya, el seu cognom real era Van der Cleyte, però va adoptar el nom del senyoriu de Commynes, un domini de la família. De jove, vivint a Borgonya sota el govern del duc Felip el Bo, va entrar al servei personal del seu hereu, Carles el Temerari (1464).

Cortesà del duc borgonyó

Quan Carles esdevé duc de Borgonya (1467), promou Commynes a alts càrrecs de la cort. És nomenat camarlenc i li confia importants missions diplomàtiques a Anglaterra i Espanya (1471) en el seu combat permanent amb el rei Lluís XI de França, el principal enemic del duc.

Traïdor

El 1472 Commynes canvià de bàndol obertament. Des d’aleshores fou conseller del rei francès, a qui havia ajudat secretament des de 1468. Recompensat esplèndidament pel seu nou senyor, amb grans feus com el principat de Talmont i la baronia d’Argenton, s’integra dins del cercle íntim del monarca i n’és el principal representant diplomàtic, col·laborant decididament en la destrucció de l’estat de Borgonya.

Davallada

A la mort de Lluís XI (1483), Commynes es confabula amb Lluís d’Orléans que ambiciona el poder, però la revolta és avortada per la regent, Anna de França. Commynes és empresonat entre 1486 i 1489, i després exiliat en un dels seus castells, lluny de la cort.

Rehabilitat

A partir de 1492, recupera el favor reial, ara servint Carles VIII de França, a qui acompanya en la seva expedició bèl·lica a Itàlia (1494-1495). En temps del seu successor Lluís XII ja no desenvolupà cap paper significatiu en la vida política del regne.

Un fet destacat, les Memòries (Mémoires)

Les memòries de Commynes narren cronològicament els governs de Carles de Borgonya, de Lluís XI i Carles VIII de França. A partir dels fets explicats, pretén ensenyar els trets del bon governant, basats no en altes consideracions religioses i ètiques sinó en la pràctica política real:  prudència, intel·ligència, astúcia, dissimulació …, cosa que el fa en part un precursor de Maquiavel.

La frase

“Un ha de calibrar bé abans d’arriscar-se a una batalla innecessària; si s’hi arriba cal que s’examinin abans tots els dubtes i perills. Aquells que actuen amb temor i previsió, sovint triomfen més que els que obren amb arrogància” (extret de les seves Memòries).

 

 

Dirk Bouts, el pintor del silenci

Haarlem (Països Baixos), vers 1415–Lovaina (Bèlgica), 1475

Activitat: Pintura         

Àrea: Lovaina

 

De Haarlem a Lovaina

De la segona generació de grans pintors flamencs, s’ignora la formació de Bouts, per bé que les obres primerenques manifesten influències de Jan van Eyck, Rogier van der Weyden i Petrus Christus. S’establí a Lovaina on va produir el gruix de la seva obra. Allà es va casar amb Catharina van der Bruggen, filla d’un ric mercader de la ciutat. El 1472 fou distingit amb el títol honorífic de pintor de Lovaina.

Un fet destacat, el Tríptic del Santíssim Sagrament (1464-1468)

Aquest treball de Bouts mostra un tema poc corrent en la pintura flamenca coetània, la Santa Cena, que s’explica perquè li encarregà la confraria del Santíssim Sagrament de Lovaina. S’hi veu Jesús rodejat dels apòstols, beneint el pa i el vi, en una mansió medieval. La imatge que es conserva a l’església de sant Pere de Lovaina, és considerada com una de les millors representacions pictòriques d’interior de l’art flamenc del segle XV. Flanquegen la Santa Cena quatre escenes de l’Antic Testament.

Retrat d’home

L’anècdota

A l’escena de la Santa Cena del tríptic esmentat, figuren, a més de Jesucrist i els apòstols, altres quatre personatges com a servidors del convit. S’han fet diverses hipòtesis, com ara la d’identificar tres de les figures amb el mateix pintor i dos fills. Tanmateix, la versió dominant és que s’hi retraten els quatre confrares que van encomanar l’obra. Així, dos d’ells, que eren forners, se situen a la finestra de la cuina.

Estil pictòric

Les pintures de Bouts es caracteritzen per l’ús de colors vius, el gust pel detall i sobretot per l’absència de dramatisme en les escenes, amb figures elegants i contingudes, integrades en paisatges coherents i suaus. Per aquest estil que traspua intimitat i moderació, crítics d’art l’han qualificat com el pintor del silenci.

Tria d’obres

Retrat d’home (1462, National Gallery, Londres), innovador per la introducció d’un fons de paisatge; El martiri de sant Erasme (Església de sant Pere, Lovaina); Retaule del Judici Final, incomplet, només amb els panells laterals de Camí al Paradís i L’abim dels condemnats (1470, Musée des Beaux-Arts, Lille); i La justícia de l’emperador Otó III (1473-1481, Musées Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brussel·les), conjunt de dos panells, acabat el segon pels seus seguidors.

La justícia de l’emperador Otó III

Felip, el Bo, forjant l’estat de Borgonya

Dijon (França), 1396–Bruges (Bèlgica), 1467

Activitat: Política

Àrea: Ducat de Borgonya

 

Revenja

Únic fill de Joan “Sense Por”, duc de Borgonya, ocupà sense discussió el tron del seu pare, mort assasinat el 1419. Arran del magnicidi, mitjançant el tractat de Troyes (1420), Felip s’alià amb el rei d’Anglaterra, en contra del príncep hereu de la corona francesa, el futur Carles VII.

Agregant dominis

Menà una política exterior expansiva amb la incorporació dels petis estats veïns, emprant tota mena de mitjans. Va comprar el comtat de Namur (1421) i el ducat  de Luxemburg; heretà Limburg i el ducat de Brabant (1430) i per les armes obtingué els comtats d’Holanda, Zelanda i Hainault (1433). Tot sumat, governava un conjunt territorial que s’estenia per l’actual Benelux i la part oriental de França, amb la qual cosa va duplicar l’extensió dels territoris rebuts del seu progenitor.

 Un fet destacat, el Tractat d’Arràs  

El 1435 Felip signà el tractat d’Arràs, pel qual es reconciliava amb Carles VII de França, que li cedí territoris fronterers del nord de França. Des d’aleshores limità la intervenció en els afers francesos, concentrat en el desenvolupament dels seus dominis borgonyons.

Cohesió i control

Felip, sobirà d’un conjunt territorial heterogeni, creà institucions comunes per al govern i administració dels seus dominis, com el consell àulic, els Estats Generals o les quatre cambres de comptes. Monarca autoritari, esclafà les revoltes de Bruges (1436) i Gant (1453), que reclamaven el manteniment de l’autonomia municipal. Amb tot, no aconseguí la seva màxima aspiració. Vista la importància dels seus estats, reclamà ser investit com a rei per l’emperador Frederic III, que s’hi negà.

L’anècdota

Durant el seu govern, Borgonya esdevingué la cort més esplendorosa d’Europa. Va instituir l’orde de cavalleria del Toisó d’Or. Escriptors i artistes francesos o flamencs de gran renom, com Jan van Eyck, van estar al seu servei. Testimoni del faust i l’opulència fou el festí del Faisà, celebrat a Lille (França) el 1454. El poble va poder admirar l’extremada presentació ostentosa dels plats, fent servir models de vaixells, torres, animals, etc.

Guillem de Rubrouck, visitant el gran kan

Rubrouck (França), vers 1215? –m. després de 1265

Activitat: Exploració 

Àrea: Imperi mongol

 

Franciscà flamenc

La font per conèixer Guillem de Rubrouck és la crònica del seus viatges. Dades no esmentades, com el lloc i data de naixement, són objecte de controvèrsia entre els especialistes. Procedent del comtat de Flandes, va professar com a  franciscà i visqué a París. Gaudint de la confiança del rei Lluís IX de França, el seguí en la croada contra Egipte (1248-1250) i posteriorment, a Acre (Israel).

Objectius llunyans

Després del retorn d’una ambaixada enviada per Lluís IX al gran kan (1251), el rei francès encomana a Rubrouck una nova expedició per obtenir del mongol el permís per crear una missió cristiana estable en el seu imperi, buscant la conversió del gran kan i l’aliança contra els musulmans. Rubrouck, amb el frare Bartomeu de Cremona, partiren el maig de 1253 de Constantinoble cap a Crimea, i des d’allà a la regió del Volga, a la cort de Batu Kan.

Les iurtes, les tendes mongoles

En terres mongoles

Aquest cap mongol els adreçà al gran kan. Van travessar l’Àsia central i trobaren el campament nòmada de Mongke, el cap suprem mongol, el desembre de 1253. Rubrouck roman amb el gran kan fins juliol de 1254, estant-se a la capital, Karakorum, des de l’abril. Malgrat les audiències amb Mongke, no reeixí en els seus propòsits. De tota manera, aquest sobirà va convidar-lo a participar en un debat teològic entre cristians, musulmans i budistes en presència seva.

De tornada

Mongke va entregar a Rubrouck una carta per al rei francès, a fi que es declarés vassall seu. Rubrouck arriba a la Mediterrània oriental el maig de 1255, quan Lluís IX ja havia tornat a França. Els superiors del franciscà li prohibiren viatjar a Europa. Per això, Rubrouck va escriure al monarca una carta molt llarga sobre el seu periple, l’ Itinerari. Vers 1265 finalment regressà a França, on es relaciona amb el pensador Roger Bacon, qui introduiria informacions seves en el tractat Opus maius.

Un fet destacat, l’Itinerari a les regions orientals (Itinerarium ad partes orientales)

Obra mestra de la literatura de viatges medievals, l’element de ficció és molt més exigu que en altres llibres del mateix gènere. L’autor té un especial interès en consignar només allò que veu i sent, i que creu versemblant. Gran observador, descriu minuciosament des del medi geogràfic fins als pentinats de les dones, alhora que expressa els seus estats d’ànim, mantenint el sentit crític.

La frase

“Tret del palau del gran kan, la ciutat de Karakorum no és tan bonica com el barri de Saint Denis, i l’abadia de Saint Denis val deu vegades més que aquest palau” (extret de l’Itinerari)