Abulcasis, reivindicant la cirurgia

Madina Zahara (Còrdova), posterior a 936-Còrdova?, entre 1009 i 1013

Activitat: Medicina 

Àrea: Califat de Còrdova

 

Conjectures

Poc es coneix de la biografia d’Abu al-Qasim Khalaf ibn al-Abbas al-Zahrawi, conegut a l’Europa occidental amb la forma llatinitzada d’Abulcasis. El lloc i data de naixement semblen derivar del seu locatiu “al-Zahrawi”, és a dir, “de Zahara”, que fa referència probablement a Medina Zahara, població pròxima a Còrdova sorgida a partir del 936, quan el califa Abd al-Rahman III bastí en aquell lloc un gran palau.

Metge de palau

La tradició afirma que va ser metge personal dels califes Abd al-Rahman III, al-Hakam II, Hixam II i del cabdill Almansor, però alguns historiadors qüestionen que pogués ser el facultatiu d’Abd al-Rahman III, que regnà entre 912 i 961, a causa de la joventut d’Abulcasis. Sembla lògic que un càrrec tan important i delicat l’hagués exercit un altre metge més veterà de renom.

Un fet destacat, Kitab al-Tasrif (Llibre de la pràctica mèdica)

Aquesta obra, que consta d’unes 1.500 pàgines, és una enciclopèdia mèdica, la primera de l‘Espanya musulmana que, traduïda parcialment al llatí, tindrà gran influència en l’Europa occidental durant segles. Contempla tant l’estudi de l’anatomia, la fisiologia i la patologia com de l’alimentació i la terapèutica. És en aquest última matèria, en l’apartat de cirurgia, un tema molt secundari en altres tractats mèdics, on rau el valor principal de l’obra.

Metge i cirurgià

El text d’Abulcasis palesa el seu coneixement profund de la cirurgia, explicant amb detall intervencions d’ulls, implants dentals, hèrnies, amputacions, obstetrícia… que inclouen uns 200 dibuixos amb l’instrumental per a cada operació. A l’hora de curar el malalt, a diferència de la majoria dels metges coetanis, ell propugna —i ho aplica— que el metge faci ús tant dels seus remeis farmacològics com també de la pràctica quirúrgica, en aquell temps en mans de cirurgians ignorants en teoria mèdica.

La frase

“Sens dubte, Abulcasis és el mestre de tots els cirurgians” (de Pietro Argellata , metge mort el 1423)

Anuncis

al-Hakam II, l’esplendor de Còrdova

Còrdova, 915–Còrdova, 976

Activitat: Política      

Àrea: Califat de Còrdova

 

Format i madur

Encara infant, el seu pare, el califa de Còrdova Abd al-Rahman III el designà com a successor al tron. Tanmateix no esdevingué califa fins el 961. Fins aleshores, al-Hakam II havia participat activament en l’administració del califat i en campanyes militars, i per tant, el nou sobirà, ja en la quarantena, tenia solvència en afers de govern.

Pau interior

Segueix a grans trets la política del seu pare. Manté la integritat del califat cordovès i durant el seu govern el regne viu una etapa de pau i prosperitat. L’única amenaça exterior, les incursions normandes dels anys 966 i 971 a la costa portuguesa, van ser avortades amb rapidesa.

Hegemonia cordovesa

El califa delega funcions polítiques en consellers i generals capaços, que no amenaçen el tron. El seu estat és hegemònic a la península Ibèrica, es consoliden les fronteres amb els regnes cristians mitjançant una política intervencionista i arbitra en les disputes entre ells. Prima la diplomàcia, pero al-Hakam no defuig la guerra, com quan pren San Esteban de Gormaz, Atienza i Calahorra (963), per trencar una aliança dels altres monarques ibèrics contra Còrdova. Al sud, controla bona part del Marroc.

Mecenes

El sobirà transforma Còrdova en un dels principals centres culturals de l’Islam, protegint intel·lectuals, homes de lletres i artistes. Crea 27 escoles públiques per a la formació d’orfes i nens pobres. Recopila llibres de tota classe, també obres d’autors no musulmans, com tractats de l’antiguitat grecollatina o el Talmud jueu, del qual ordena la traducció a l’àrab.

Mesquita de Còrdova

Un fet destacat, l’ampliació de la  mesquita de Còrdova

Entre els anys 961 i 965, per ordre d’al-Hakam II, s’engrandeix la mesquita principal de Còrdova, ampliant-se les onze naus del temple cap al sud. Aquesta reforma de la mesquita fou la més important, tant per la introducció  de nous elements estructurals com per la decoració sumptuosa: voltes califals, arcs polilobulats, mosaics bizantins…

L’anècdota

Apassionat bibliòfil, els cronistes afirmen que tenia una biblioteca d’uns 400.000 volums, sens dubte una de les més grans del seu temps. A banda de copistes que augmentaven la col·lecció de manuscrits, disposava d’agents en metròpolis islàmiques atents als nous llibres. Així, quan l’escriptor Abu al-Faraj al-Isfahani va escriure a Síria el Llibre de les cançons, ben aviat un emissari del califa en comprà una còpia esplèndidament.

Acaballes

Malatís de mena, va patir un atac d’hemiplegia el 974. Mesos abans de morir, nomenà el seu únic fill, Hixam, com a hereu al tron, si bé amb una situació molt diferent a la que havia viscut ell: el nou califa només tindria onze anys.

Guardar

Ibn Tufayl, el filòsof novel•lista

Tíjola o Purchena (Almeria), principis del s. XII–Marràqueix (Marroc), 1185 o 1186

Activitat: Filosofia

Àrea: Imperi almohade

 

Dades qüestionades

Se’n coneix poc de la vida d’Abu Bakr ibn Tufayl; d’altra banda, dades que presenten algunes obres de consulta modernes són errònies. El naixement ubicat a Guadix no es correspon amb cap font coetània, que situen el lloc natal a  Tíjola o Purchena, a la província d’Almeria. Guadix (Granada) és la població més important d’aquella zona, ciutat en la qual probablement iniciaria la vida pública.

Pacients il·lustres

Metge, exercí també funcions polítiques, com a secretari, primer del governador de Granada i després, del de Ceuta i Tànger, i finalment fou elegit metge de cambra del sobirà de l’imperi almohade, Abu Yaqub Yusuf, que governava la meitat sud de la península Ibèrica i el Magreb. Vers el 1182, ja vell, deixà el carrec de metge de palau, substituït pel filòsof Averrois. No havia perdut l’estima del soldà, que va assistir pocs anys més tard al seu funeral.

ibntufayl

Un fet destacat, El filòsof autodidacte (Risalat Hayy ibn Yaqzan fi asrar al-hikma al-masriqiya)

El relat filosòfic d’Ibn Tufayl, traduït com “Epístola de Hay ibn Yaqzan sobre els secrets de la saviesa oriental”, és conegut a Occident com El filòsof autodidacte. Explica la història d’un home que creix sense contacte amb la civilització, alletat per una gasel·la i que, des de l’observació i l’exercici de la raó, descobreix gradualment el món fins arribar a l’experiència mística de Déu. Així doncs, el pensador andalusí defensa la utilitat de la filosofia i la possibilitat del coneixement de la divinitat de manera espontània i natural.

L’anècdota

El nom del personatge protagonista de la seva novel·la filosòfica està copiat d’una obreta del filòsof Avicenna, i el seu nom, Hayy ibn Yaqzan, és revelador: “Viu, fill de Despert”.

Èxit

El llibre d’Ibn Tufayl és una de les obres de la literatura clàssica àrab més reeditades i traduïdes a més llengües. A l’Europa dels segles XVII i XVIII ja fou una obra molt coneguda, que inspirà a filòsofs de la Il·lustració i escriptors, com ara Daniel Defoe, Baltasar Gracián o Jean-Jaques Rousseau.

Abd al-Rahman I, de fugitiu a sobirà

Damasc (Síria), 731- Còrdova, 788

Activitat: PolíticaGrup5-Història

Área: Emirat de Còrdova

 

En perill

Nét del califa Hixam I i membre de la dinastia omeia que governava l’imperi islàmic, la seva vida es capgirà el 750 quan els abbàssides, enemics dels omeies, aconseguiren fer-se amb el poder. La família abans regnant va ser executada. Abd al-Rahman va escapar de la matança, però, perseguit pel nou califa,  fugí a l’Iraq, d’allà a Palestina, Egipte, Tunísia i finalment al Marroc, prop de Ceuta, on va ser protegit per la tribu Nafza, de la qual procedia la seva mare, concubina de palau.

Un nou país

L’Espanya musulmana vivia un temps de crisi, amb conflictes ètnics i polítics. Abd al-Rahman I va aprofitar aquesta situació i el 755 desembarcà a Almuñécar (Màlaga) amb l’ajut de sirians afincats a la península, fidels als omeies, i de les tribus àrabs apartades del poder.  L’any següent va prendre pacíficament Sevilla i conquerí la capital, Còrdova. Assegurà el seu domini amb la victòria d’Alameda sobre les forces governamentals dirigides pel seu cap, al-Fihri.abdalrahamanI

Un fet destacat, l’emirat independent de Còrdova

Abd al-Rahman es proclamà emir de Còrdova i per tant, senyor d’una Espanya islàmica, que encaminà, malgrat les fortes resistències, cap a un estat unitari, durant trenta anys de govern. A diferència dels anteriors emirs, no fou un delegat provincial, sinó un sobirà independent, cosa que reflectí manant suprimir de l’oració pública el nom del califa abbàssida. De tota manera, ell no assumí mai el títol religiós de califa.

L’anècdota

Segons alguna crònica, en la batalla d’Alameda Abd al-Rahman muntava un cavall magnífic, molt superior a les altres cavalcadures. Alguns del seu bàndol se’n malfiaren: amb aquell animal tan ràpid, el príncep garantia la seva salvació si havia de fugir en cas de derrota. Assabentat del malestar, el príncep intercanvià la seva muntura amb la d’un altre cap que cavalcava una mula.

Revoltes a tort i a dret

L’emir sufocà nombroses revoltes, algunes de greus com la dels berbers de Conca (768), i també féu avortar expedicions militars extrapeninsulars, com l’enviada pel califa abbassida el 763. Al nord, governadors es rebel·laren contra Còrdova i demanaren ajut a Carlemany. El 777 l’emperador travessà el Pirineu, però va retirar-se davant l’oposició de Saragossa. Al pas de Roncesvalls, els vascons van destruir la rereguarda de l’exèrcit, fet que seria l’origen del poema francès la Cançó de Rotllan.

Pervivència

Abd al-Rahman va aconseguir perpetuar el nou estat omeia, gràcies a un poderós exèrcit de mercenaris berbers i d’esclaus cristians; i alhora creant una estructura administrativa, hereva de l’antic califat omeia de Damasc, gestionada per grups fidels a la dinastia, sovint vinguts d’Orient. La laboriosa pacificació de l’emirat impedí recuperar territoris perduts a favor del regne d’Astúries o dels francs, com la ciutat de Girona (785). Gran constructor, va iniciar la gran mesquita de Còrdova.

Yehudà ha-Leví, cim de la poesia hebrea

 
Tudela (Navarra), entre 1070 i 1075-Egipte?, 1141
Activitat: LiteraturaGrup3-Lletres                                                 
Àrea: Regnes de taifes d’al-Andalus, regne de Castella

 

yehudahaleviJueus cultes

Yehudà ha-Leví (o Judà ha-Leví) va néixer a l’Espanya musulmana, dins d’un família jueva rica i il·lustrada, que va dotar-lo d’una sòlida cultura en hebreu i àrab. Gràcies al seu talent literari s’integrà en els cercles intel·lectuals jueus dels petits regnes islàmics del sud de la península. La seva poesia inicial és mundana: canta l’amor, el vi, la bellesa del món…

Relacions

Aquest autor va comptar amb una extensa xarxa d’amics influents, com l’astrònom Abraham ibn Ezra o el metge reial Josep ibn Ferrusel, que l’ajudarien quan la tolerància religiosa minvaria a partir de 1090, amb l’expansió per la península ibèrica de l’imperi almoràvit, un estat islàmic integrista. Primer es refugiaria a Toledo, al regne de Castella, on exercí la medicina, però va marxar després de l’assassinat d’alguns prohoms jueus (1108).

D’occident a orient

Durant vint anys residí en ciutats andaluses. Daten d’aquest període bona part de les seves obres A més dels poemes, va escriure una apologia de la religió jueva en àrab, el Kitab al-Khazari (o Kuzari). El 1140, ja vell, decidí marxar a Terra Santa. Va viatjar fins a Egipte, passà per Alexandria i El Caire, ben rebut per les respectives comunitats de jueus.

Un fet destacat, el Diwan

El Diwan recull la seva obra poètica, de la qual se’n conserven uns 800 poemes, amb un ampli ventall de gèneres i formes, des de la poesia amorosa a les elegies pels seus amics difunts. Excel·leixen l’Himne a la Creació i les Siònides, versos que recorden  Jerusalem, la seva veritable pàtria, i expressen el desig de tornar-hi. Amb les adversitats, la poesia amable de joventut pren un to més profund, sense caure en el rigorisme moral ni en el desànim, confiant en Déu.

L’anècdota

Segons la llegenda, el seu desig d’establir-se a Jerusalem gairebé s’acomplí. Va viatjar-hi des d’Egipte. Davant la visió de la ciutat santa, es prosternà ple de fervor, entonant poemes religiosos. Un genet sarraí que passava, molest pels seus cants, el va matar.

 La frase

“En el cor del mar dic al meu cor,

que batega ple de por en veure com s’alcen les onades:

Si creus en el Déu que va bastir els oceans,

el nom del qual ha de perviure per sempre,

no t’ha d’espantar el pèlag quan s’infla,

perquè és amb tu Aquell que va posar límits al mar” (extret de Diwan).

Umar ibn Hafsun, el malson de Còrdova

 
Prop de Ronda (Màlaga)?-Bobastro (Màlaga), 917
Activitat: GuerraGrup5-Història
Àrea: Emirat de Còrdova
 

Vida errant

Muladí, és a dir, de família hispana convertida a l’islam en temps del seu avi, potser de la noblesa goda. Ibn Hafsun, fugitiu d’un crim, s’amagà a les muntanyes i més tard se n’anà a Tiaret (Algèria) on va treballar de sastre. El 880 va tornar a Andalusia, s’instal·là al nord de la província de Màlaga, a Bobastro,  i es féu bandoler. Capturat, aconseguí l’indult en ingressar a l’exèrcit cordovès i intervenir en campanyes al nord, a Àlaba.

Un fet destacat, el regne de Bobastro

Anys després es rebel·là contra l’emir de Còrdova, agrupant els camperols muladís i mossàrabs (cristians que vivien en zona islàmica), contra el domini de l’aristocràcia d’origen àrab. L’alçament, des de Bobastro, s’estengué sobretot per les muntanyes de Màlaga i Granada, però ocupà també  Jaén i fins i tot amenaçà la mateixa Còrdova abans de ser derrotat a Poley (891). Ibn Hafsun va crear un estat paral·lel que establí relacions amb regnes del nord d’Àfrica, malgrat les campanyes dels emirs cordovesos.

La frase

Desde fa massa temps suporteu el jou d’aquest sultà que us pren els vostres béns i us imposa càrregues abusives mentre els àrabs us humilien, tractant-vos  com a esclaus. Jo vull que es faci justícia per alliberar-vos de l’esclavatge” (arenga d’Ibn Hafsun, segons l’historiador Ibn Idari).

Bobastro

La davallada

Sobtadament, el 899, Ibn Hafsun es batejà, va prendre el nom de Samuel i féu de Bobastro seu episcopal. La nova fe afeblí la seva posició i part dels seus seguidors l’abandonaren. A més, en el bàndol enemic, va pujar al tron Abd al-Rahman III, un emir enèrgic que aniria conquerint els seus dominis, si bé l’empresa s’allargà: la capital no fou ocupada fins deu anys després de la mort del rival. El sobirà féu desenterrar el seu cadàver i el penjà en una porta de Còrdova junt amb el cap d’un porc.

Ibn al-Arabi, en mans d’un déu únic i amorós

 
Múrcia, 1165–Damasc (Síria), 1240
Activitat:Religió Grup2-Raó                                                              
Àrea: imperi almohade, imperi aiúbida
 

Llinatge distingit

D’una vella nissaga d’origen àrab, Muhammad ibn Ali Muhammad ibn al-Arabi va viure els primers anys a Múrcia. El 1172 la família es va traslladar a Sevilla, on el seu pare serví al califa almohade Abu Yaqub Yusuf. Ibn al-Arabi hi va rebre una educació molt completa i fins els dinou anys va dur la vida despreocupada dels joves membres del grup dirigent.

Un tomb vital

Vora els vint anys s’operà un canvi. Ibn al-Arabi renuncià a seguir les passes del seu pare com a alt funcionari per dedicar-se al conreu de l’esperit. Havia donat, ja abans, proves d’una comprensió espiritual impròpia de la seva edat, com en una conversa amb el filòsof Averrois. La seva evolució aniria acompanyada de visions sobrenaturals de Mahoma, Jesús i altres figures religioses. Atiat pel seu deler interior, va  recórrer l’Espanya musulmana i el nord d’Àfrica a l’encontre de mestres espirituals, sobretot del sufisme, això és, de la mística islámica.

Periple oriental

El 1200 abandonà la península ibèrica per pelegrinar a La Meca (1202), però després ja no hi tornà mai. Va fer estades a Jerusalem, El Caire, Icònia (Turquia), Bagdad, Alep (Síria) fins establir-se definitivament a Damasc el 1223. Generalment fou reconegut i venerat com a gran mestre, per bé que en algunes ocasions fou perseguit, titllat d’heretge pels integristes. La seva obra abundosa constitueix sens dubte una de les més influents de la mística islámica.

Tomba d'Ibn al-Arabi

Tomba d’Ibn al-Arabi

Un fet destacat, Les gemmes de la saviesa (Fusus al-hikam)

Malgrat la brevetat, aquest llibre escrit el 1229, expressa el pensament místic de l’autor en la seva maduresa,  a partir de les revelacions dels vint-i-set profetes admesos per l’Islam, des d’Adam a Mahoma. La finalitat última de l’home és el coneixement i l’experiència íntima amb el seu Creador. El text constitueix la primera síntesi teòrica del sufisme.

Tria d’obres

Les il·luminacions de La Meca (Futuhat al-makkiyya, 1202-1231), una enciclopèdia vastíssima sobre espiritualitat islàmica; L’intèrpret dels amors ardents (Tarjuman al-aixwaq, 1215), recull de poemes amorosos, al qual afegí més tard un comentari que explica el sentit religiós dels versos.

La frase

“Si el creient entengués el significat de la dita: l’aigua adopta el color del seu recipient, admetria la validesa de totes les creences i reconeixeria Déu en cada forma i en cada objecte de fe” (fragment extret de Fusus al-hikam).

“El meu cor ha adoptat totes les formes. 

És pastura de gaseles i convent per a monjos cristians,

un temple per als ídols i la Kaaba d’un pelegrí,

les taules de la Torà i les pàgines de l’Alcorà.

Sóc de la religió de l’amor, qualsevol rumb que prenguin els camells,  

allà l’amor és la meva religió i la meva fe”

(fragment extret de Tarjuman al-aixwaq).