Ferran I, rei entre pactes i conflictes

 
Medina del Campo (Valladolid), 1380–Igualada, 1416
Activitat: Política      Grup5-Història                                                        
Àrea: Corona d’Aragó
 

Patrimoni

Fill segon del rei Joan I de Castella i Elionor d’Aragó, va rebre grans feus, com el ducat de Peñafiel. A més, el seu casament amb Leonor de Albuquerque, “la rica hembra de Castilla”, segurament el convertiren en el magnat més opulent del reialme, encara que va trigar en assumir un paper politic destacat.

ferranIRegent de Castella

Quan morí Enric III de Castella (1406), la regència fou compartida entre la vídua Caterina de Lancaster i el seu germà; ara bé, cadascun s’ocupà d’una part del regne, la meridional per a Ferran. En un campanya contra el regne musulmà de Granada, el 1410 va expugnar Antequera, raó del seu sobrenom com Ferran d’Antequera.

Un regne a l’abast

Ferran, del llinatge Trastàmara, era nebot del rei catalanoragonès Martí, l’Humà. Mort sense successor directe (1410), ell féu servir els ingents recursos econòmics i militars de Castella per disputar el tron a Jaume d’Urgell, el candidat més ben situat a priori, però qüestionat per l’alta burgesia barcelonina i obertament enfrontat a magnats poderosos, com els Urrea aragonesos. Al capdavall, el suport a Ferran pel papa aragonès Benet XIII i la invasió de forces castellanes a l’Aragó i el País Valencià, amb la derrota dels urgellistes a Morvedre (1412), assegurarien el seu triomf.

Un fet destacat, el “compromís” de Casp

Seguint el consell de Benet XIII,  es reuniren a Casp nou delegats de Catalunya, Aragó i València –entre ells, sant Vicent Ferrer, home del papa- per elegir el nou rei catalanoaragonès. El 28 de juny de 1412 es llegí la sentència: el triat fou Ferran, resultat lògic ja que controlava bona part dels regnes invadits, on imposà els compromisaris. L’únic vot català favorable al Trastàmara fou el de Bernat de Gualbes, de l’oligarquia barcelonina.

Govern

El 1413 Jaume d’Urgell es rebel·là, però fou vençut pel rei, qui l’empresonà de per vida. En la lluita, les corts catalanes de 1412-1413 van romandre fidels al nou sobirà, en compensació la Diputació del General, un organisme financer, comptà des de llavors amb atribucions polítiques que el convertiren més endavant en contrapoder de la monarquia. A la Mediterrània, Ferran va pacificar Sardenya i Sicília. En l’àmbit eclesiàstic, el 1416 traí Benet XIII, el seu antic valedor, quan, d’acord amb el concili de Constança, tornà la Corona d’Aragó a l’obediència del seu rival, el papa de Roma.

Joan de Fiveller davant Ferran d'Antequera, de Ramon Tusquets (1885)

Joan de Fiveller davant Ferran d’Antequera, de Ramon Tusquets (1885)

L’anècdota

El 1416 el monarca no va pagar el vectigal, un impost municipal sobre la compra de queviures a Barcelona. Joan Fiveller, membre del Consell de Cent, reclamà al rei el tribut perquè ningú no n’estava exempt. Ferran finalment cedí. Historiadors del s. XIX explotaren el relat com un exemple de defensa de les llibertats del país, potser seria més ajustat entendre-ho com una picabaralla entre el rei i les classes dirigents.

Per saber-ne més:

David Garrido. Ferran I, el d’Antequera, un rei de conveniència. València, 2011

Anuncis