Àrea: Regne ostrogot d’Itàlia
De la ciutat a la solitud
Fill d’una família cristiana benestant de Núrsia (avui Norcia), es traslladà a Roma per tal de cursar estudis literaris i fer carrera en l’administració. Vista la immoralitat de costums, Benet va deixar la ciutat per viure com a ermità, practicant una ascesi rigorosíssima, prop de Subiaco, a uns 50 km de la capital.
Intent fallit
Al lloc de Vicovaro, un grup d’ascetes que havien perdut el seu abat, el reclamaren com a nou superior, atrets per la seva fama de santedat. Primer s’hi negà, però més endavant acceptà la proposta. Amb tot, la relació amb els monjos fou agra car no admetien les correccions exigents de l’abat, fins i tot van tractar d’enverinar-lo. Descobert el fet, Benet abandonà la comunitat.
L’anècdota
Una de les llegendes de sant Benet explica com va ser salvat miraculosament dels monjos que volien matar-lo. Quan anava a menjar el pa emmetzinat un corb va prendre-l’hi i se l’endugué. Tant de bo l’ocell no estés afamat.
Fundador de monestirs
Altre cop a Subiaco, vivia dedicat a la pregària, i a poc a poc s’hi aplegaren altres homes per servir Déu, seguint el seu estil de vida. Va fundar aleshores dotze petits monestirs en aquella zona abans de desplaçar-se a un nou lloc, a Montecassino, entre Roma i Nàpols, on bastiria el seu monestir més important que difondria l’evangeli entre la població rural encara pagana. Vista la fama del monjo, el rei ostrogot Totila el va visitar vers el 546.
Montecassino
Un fet destacat, la Regla de sant Benet
La Regla no és un escrit original, hi ha diversos textos anteriors –com la Regla del Mestre- sobre l’ordenació de la vida monàstica, però aquest text els ha sobreviscut per l’equilibri entre la fermesa del projecte de vida comunitària orientada a Déu i la seva aplicació assenyada a la realitat. Davant el rigor i la rigidesa d’altres regles, advoca per la moderació, essent l’abat alhora cap de la comunitat i pare comprensiu, però no indulgent, de cadascun dels monjos.
La frase
“L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual, i a unes altres també ben fixades, en la lectura divina”
“I que l’abat, en corregir obri prudentment i no s’excedeixi, no fos cas que volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas”
“Així com hi ha un zel amarg, que allunya de Déu, també n’hi ha un de bo que ens hi acosta. Aquest és el que cal que practiquem els monjos, o sigui que tinguem paciència davant les febleses dels altres, tan físiques com morals, i que busquem sempre allò que ells necessiten, no el que a nosaltres ens agradaria” (fragments de la Regla de sant Benet)
Per saber-ne més:
Benet de Núrsia. La regla dels monjos. Barcelona, 1997
Adalbert de Vogüé. Sant Benet, home de Déu. Barcelona, 2004
