Santa Agnès de Praga, la meitat de l’ànima de Clara

Praga, 1211-Praga, 1282

Activitat: Religió                                            

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Princesa reial

Pertanyent a la dinastia dels Premíslides, el seu pare Otakar I era rei de Bohèmia i la mare, Constança, germana del rei hongarès. Als tres anys és enviada a Trzebnica (Polònia), amb una parenta, Eduvigis, duquessa de Silèsia, i als sis va ingressar al monestir txec de Doksany, on s’educaven les filles de l’alta noblesa. Entre 1220 i 1225  va viure a Àustria, després tornà a Bohèmia.

Peó de la política

Com tantes altres princeses, esdevé una eina per enfortir el regne, casant-la amb algun monarca poderós. El primer candidat és Enric VII, fill de l’emperador Frederic II, però finalment l’acord matrimonial es trenca. Altres sobirans, com Enric III d’Anglaterra i l’emperador Frederic II, la pretenen sense èxit. Agnès havia rebutjat l’emperador, manifestant al papa Gregori IX que volia ser monja.

La  princesa esdevé clarissa

Coneixedora dels nous models de vida religiosa franciscana, facilita l’establiment de frares a Bohèmia. Basteix un hospital per a pobres i funda a Praga un monestir per a les monges clarisses, el primer al nord dels Alps. El 1234 ingressa en aquell convent, del qual en seria elegida abadessa. Mantingué sempre la pobresa, dedicada a la pregària i l’atenció a pobres i malalts. Malgrat la devoció popular a Agnès, no fou canonitzada pel papa Joan Pau II fins 1989.    

Un fet destacat, la correspondència amb Clara d’Assís

Agnès no va conèixer directament Clara d’Assís, la fundadora de l’orde religiós al qual pertanyia, però van mantenir correspondència prop de vint anys, de la qual se’n conserven quatre cartes de Clara. Escrites en llatí, Clara respon les consultes d’Agnès per dur una vida religiosa més sincera i profunda. Aquests escrits manifesten la comunió espiritual entre les dues dones, tal com palesa l’inici de l’última carta, quan Clara s’hi adreça com “la que és la meitat de la meva ànima”.

Convent de santa Agnès

La frase

 “Us prego, estimada, i us demano en el Senyor que amb prudència i seny abandoneu un cert rigor en l’abstinència, indiscret i impossible que sé que vos seguiu, a fi que amb la vostra vida i salut lloeu el Senyor, li tributeu un homenatge raonable i un sacrifici condimentat amb la sal de la saviesa” (de la quarta carta de santa Clara a Agnès).

Per saber-ne més:

Francesc Gamissans. Santa Agnès de Praga, amb Déu i amb els pobres. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2010

Anuncis

Giovanni Pico della Mirandola, propugnant la concòrdia intel•lectual

Mirandola (Itàlia), 1463–Florència (Itàlia), 1494

Activitat: Filosofia    

Àrea: Florència

 

Temps formatius

De la nissaga dels senyors de Mirandola i comtes de Concordia, va ser destinat a la carrera eclesiàstica. Va estudiar dret canònic a Bolonya, però a la mort de la mare (1478) se centrà en la filosofia, en diverses ciutats italianes —Ferrara, Pàdua, Florència… — i a París (1485). Estudiant prodigiós, a banda de l’escolàstica tradicional, també aprofundí en el platonisme, l’estudi de la Càbala jueva i altres doctrines antigues.

L’anècdota

A Arezzo, va tenir una aventura sentimental amb la dona del noble Giuliano di Mariotto de Mèdici, i els dos amants van fugir de la ciutat. El marit enganyat els perseguí, va donar mort a l’escorta de Pico, i el malferí. El jove aconseguí escapar i va trobar refugi al castell de Marciano, prop de Perusa, on es recuperaria del tràngol. L’esdeveniment tindria gran ressó.

Un fet destacat, Les nou-centes tesis (Conclusiones nongentae)

Amb 24 anys desenvolupa un projecte filosòfic molt ambiciós: l’elaboració d’un recull de 900 tesis amb els punts de convergència entre totes les escoles filosòfiques cristianes i paganes, tant de la cultura grecollatina com àrab i hebrea. L’autor volia que aquesta obra fos objecte d’un gran debat públic a Roma, amb els savis de més renom internacional. Les conclusions haurien de servir per al progrés de l’home.

Persecució i empara

El papa Innocenci VIII va refusar el debat obert i va sotmetre el text a una comissió que va condemnar-ne tretze tesis. Malgrat l’Apologia que va escriure, el papa decretà la seva detenció. Pico fugí, però fou empresonat uns mesos (1488) a Vincennes (França). Després s’instal·là a Florència perquè Llorenç de Mèdici, el Magnífic, senyor de la ciutat, li oferí protecció. Allà es dedicà a la redacció de nous llibres, defugint la vida pública. Finalment, el 1493 el papa Alexandre VI va absoldre’l d’heretgia.

Humanisme

Pico és un filòsof cristià de caire eclèctic. Reconeix la validesa d’alguns principis d’altres filosofies i religions, que adopta per fonamentar la fe cristiana. Per a ell, l’home és un ésser prodigiós, dotat de potencialitats extraordinàries amb un element que el diferencia i l’eleva respecte les altres criatures, la llibertat plena, que li permet rebutjar o col·laborar creativament en el pla de Déu. La producció de Pico no és extensa. Va morir enverinat als 31 anys.

Tria d’obres

Discurs sobre la dignitat de l’home (Oratio de hominis dignitate, 1486), manifest de l’humanisme ; Heptaplus (1489), obra de cosmologia comentant el Gènesi; Sobre l’ésser i l’u (De ente et uno, 1491), intent d’harmonitzar la metafísica de Plató i Aristòtil; i Discusions contra l’astrologia com a art endevinatòria (Disputationes adversus astrologiam divinatricem, 1494).

 

Per saber-ne més:

Giovanni Pico della Mirandola. Discurs sobre la dignitat de l’home. Nou-centes tesis. Traducció i edició de Joan Carbonell. Barcelona: Edicions 62, 2001

Sant Domènec, pare dels predicadors

Caleruega (Burgos), 1170-Bolonya (Itàlia), 1221

Activitat: Religió

Àrea: Regne de Castella, comtat de Tolosa

 

L’anècdota

Els pares de Domingo de Guzmán, María de Aza i Félix de Guzmán, pertanyien a la noblesa castellana. D’acord amb la llegenda devota, poc abans d’infantar, la seva mare va tenir un somni estrany. Del seu ventre sortia un cadell de gos que portava a la boca una torxa encesa amb la qual semblava voler cremar tot el món. Així s’anunciava la vida futura de sant Domènec que amb les seves prèdiques despertaria arreu els cors adormits a la fe i els inflamaria d’amor.

Clergue

Els pares el destinaren a l’Església. Estudià primer a Gumiel de Izán (Burgos) on vivia un oncle eclesiàstic i després a Palència per estudiar arts liberals i teologia. Un cop ordenat prevere, fou professor de l’Estudi General de Palència i més tard canonge de la catedral d’Osma (Sòria).

D’ambaixador a predicador

Alfons VIII de Castella encomanà al bisbe d’Osma, Diego de Acebes, una missió diplomàtica. En els seus viatges per Europa, el bisbe, que anava acompanyat de Domènec, descobrí l’expansió de l’heretgia albigesa per Occitània. Presentada al papa la seva renúncia episcopal, a Montpeller (França) l’antic bisbe va coincidir amb la rica delegació pontifícia que fracassava en la conversió dels albigesos. Diego d’Osma  i Domènec propugnen una nova predicació com els apòstols: a peu, pobres, demanant almoina.  

Un fet destacat, la fundació dels dominics

Mort Diego d’Osma el 1207, Domènec continua l’apostolat entre els heretges occitans. Aplega al seu voltant un petit grup de missioners. Vers el 1215, amb el suport del bisbe de Tolosa de Llenguadoc, estableix una primera associació de religiosos en aquella ciutat. El 1216 el papa Honori III aprova el nou orde religiós de capellans predicadors, conegut com els dominics. Fins aleshores no existia cap associació d’eclesiàstics estable que pogués predicar arreu, sense limitacions, gràcies a l’aprovació pontifícia.  

L’expansió de l’orde

El 1217 Domènes dispersa la primitiva comunitat de dominics, enviant-los a diferents ciutats europees, com ara París o Bolonya, per tal que la predicació sigui més efectiva. El frare fundador viatja a peu per França, Itàlia i Espanya, revisant els convents creats i fundant-ne de nous. El 1220 i 1221 se celebren els seus dos primers capítols generals, que organitzen el nou orde religiós. Mort el 1221, Domènec fou canonitzat el 1234 pel papa Gregori IX.  

La frase

“Això és, germans estimats, allò que us deixo en possessió, com correspon a fills amb dret d’herència: tingueu caritat, conserveu la humilitat i posseïu la pobresa voluntària”  (de l’últim sermó de sant Domènec als seus frares).

Sant Albert, el Gran, el mestre de Tomàs d’Aquino

Lauingen (Alemanya), 1206?–Colòna (Alemanya), 1280

Activitat: Filosofia. Teologia 

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Entre religiosos

Primogènit del comte de Bollstädt, Albert es va traslladar a Itàlia per estudiar les arts liberals, però la seva estada a Pàdua capgira aquesta decisió. En contacte amb els dominics, vers el 1223, ingressà amb el seu germà Enric en aquest orde religiós incipient a pesar de la forta oposició dels seus familiars.

Professor 

Va cursar els estudis de filosofia i teologia en terres germàniques, i el 1228 endegà la seva activitat docent en diversos convents dominics. S’instal·là cap al 1241 a París i el 1245 va rebre el títol universitari de mestre de teologia. És aquí on es desvetlla com a intel·lectual prolífic i profund, que s’interessa tant per la teologia com per altres camps del coneixement. A les seves classes acudí Tomàs d’Aquino, qui el seguiria el 1248 a Colònia, on Albert dirigiria els estudis superiors dels dominics.  

L’anècdota

D’acord amb una llegenda, quan estudiava Tomàs d’Aquino sota el mestratge d’Albert, els altres alumnes se’n burlaven perquè era taciturn i per la seva corpulència l’anomenaven “el bou mut”. Albert els advertí que no l’escarnissin, que aquell bou un dia faria uns bramuls que serien escoltats amb respecte arreu.

albertelgran-tommasodamodena,1352

Albert, el Gran, de Tommaso da Modena (1352)

Funcions

El renom d’Albert comportà que hagués de reduir la seva feina intel·lectual davant les noves tasques administratives que li encomanaren els dominics o el mateix papa. Així, el 1254 fou elegit superior provincial d’Alemanya i el 1260 fou nomenat bisbe de Regensburg. Més tard renuncià a l’episcopat, però el pontífex li encarregà altres missions, com ara la predicació de la croada (1263) o la participació al II Concili de Lió, el 1274.  

Fe i raó

Malgrat l’oposició de pensadors coetanis, Albert promou la difusió dels textos d’Aristòtil, arribats a occident a partir de les versions àrabs. El pensament de sant Albert defensa l’harmonia entre la filosofia i la teologia. No subordina la primera a la segona, sinó que estableix àmbits d’actuació diferents. En el camp de la religió, la fe té l’última paraula, però en allò referent a la filosofia, la raó passa al davant. Reconeix, doncs, l’autonomia del pensament filosòfic i científic.

Un fet destacat, Sobre els minerals (De mineralibus)

Pioner de la mineralogia, el llibre tracta amb detall i classifica més d’un centenar de pedres i minerals. En la seva producció sobre historia natural, Albert propaga el coneixement d’Aristòtil i altres mestres, però hi afegeix també els coneixements que obté mitjançat l’observació directa de la natura, cosa insòlita en el seu temps. Així, en els escrits usa sovint la frase “Fuit et vidi experiri” (Jo era allà i ho vaig observar”). Canonitzat el 1931, deu anys més tard fou proclamat per Pius XII patró dels científics.

 

Marsilio Ficino, l’influx platònic

Figline Valdarno (Itàlia), 1433–Careggi (Itàlia), 1499

Activitat: Filosofia. Traducció    

Àrea: Florència

 

Inicis

Nascut prop de Florència, fill d’un metge, la seva vida va transcórrer gairebé sempre en aquesta ciutat i la rodalia. Seguí estudis humanístics i de medicina. S’interessa sobretot per la filosofia, primer l’escolàstica de sant Tomàs d’Aquino i posteriorment s’orientà cap a la filosofia antiga grega, en especial Plató. A tal fi aprengué grec per estudiar directament els textos originals.

Un fet destacat, l’Acadèmia Platònica de Florència

El 1463 Cosme de Mèdici, senyor de Florència, li donà una vil·la als afores de Florència, a Careggi. Allà Ficino traduí per primera vegada a l’Europa cristiana l’obra completa de Plató al llatí, i la d’altres autors grecs, com els neoplatònics de la Roma imperial: Plotí, Procle, etc. Així va néixer l’Acadèmia Platònica, que devia ser un espai de formació no reglada adreçat als joves dels grups dirigents florentins i alhora un lloc de reunió d’humanistes per debatre sobre cultura, a la llum dels mestres de l’antiguitat clàssica.

Marsilio Ficino, d’A. Ferrucci, catedral de Florència

Eclesiàstic

El 1473 es va ordenar sacerdot, i va rebre alguns beneficis eclesiàstics que culminarien el 1487 quan fou nomenat canonge de la catedral de Florència. De tota manera, la relació amical establerta amb el mecenes Cosme de Mèdici, es deteriorà progressivament amb el net, Lorenzo de Mèdici, de qui havia esta tutor, tal com reflecteixen les seves cartes.

Filosofia religiosa

Ficino pretén reconciliar la filosofia amb la religió, unint el platonisme amb la fe cristiana ja que considera que en el pensament d’alguns grecs pagans s’hi revela també part de la veritat divina. La filosofia grega antiga no representa una tradició errònia que amenaça el cristianisme, els pensadors grecs, com els profetes d’Israel i els místics cristians, poden guiar l’home per conèixer la realitat de Déu.

La frase

“Si hi ha una edat d’or, és sens dubte la que produeix talents d’or, i ningú pot qüestionar que això correspon al nostre temps. Aquest segle ha restaurat les arts liberals de la gramàtica, la poesia, l’oratòria, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, que gairebé havien desaparegut; i tot això ha succeït a Florència” (extret d’una carta de Ficino a Paulus van Middelburg, 1492).

Tria d’obres

De amore (1469), comentari del Convit de Plató; Theologia platonica, 1469-1474) i De christiana religione (1474), els dos tractats on exposa de manera més sistemàtica el seu pensament; i De vita (1489), una amalgama de medicina, astrologia i màgia.

Leonardo Fibonacci, difusor dels nombres àrabs a Occident

 

Pisa (Itàlia), vers 1170-Pisa, després de 1240

Activitat: Matemàtica

Àrea: Pisa

Tres noms

Leonardo era fill de Giacomo Bonacci, cognom documentat a Pisa des del segle XI. Fibonacci derivaria de “filius Bonnaci” (fill de Bonacci). Altres noms pels quals se’l coneix es relacionen amb la ciutat d’origen, Leonardo de Pisa, o bé amb un apel·latiu, Leonardo Bigollo. El mot Bigollo, entre altres accepcions, significa rodamon.

Mercaders

Ell mateix, en una de les seves obres, explica que pels volts de 1192 son pare va dirigir el consolat mercantil de Pisa a Bugia (Algèria). Aviat Leonardo hi anà per tal d’aprendre els mètodes de càlcul àrabs i hi adquirí una formació matemàtica sòlida. Després, en viatges de negocis Leonardo va visitar Egipte, Síria, Grècia, Sicília i Provença. Al tombant de segle, s’establí a Pisa, dedicat a l’estudi de la matemàtica.

Un fet destacat, El llibre de l’àbac (Liber abbaci, 1202) 

La seva obra més  coneguda té un títol enganyós. No fa referència a l’instrument de l’àbac, sinó al càlcul. Introdueix els nombres àrabs actuals (d’origen indi) i explica el sistema de numeració decimal i posicional, és a dir, que el lloc de les xifres determina si són unitats, desenes, centenes… Al llarg del llibre, Fibonacci aplica el nou mètode en l’activitat comercial per demostrar-ne la seva facilitat respecte el mètode tradicional, basat en les lletres romanes.

leonardofibonacci-bertelthorvaldse,vers 1836

Leonardo Fibonacci, de B. Thorvaldsen (vers 1830)

La sèrie de Fibonacci

Al Llibre de l’abac s’inclou un problema matemàtic que el feu famós: Un home posa una parella de conills acabats de néixer en un lloc tancat. Quantes parelles de conills tindrà després d’un any, si cada mes una parella fèrtil engendra una nova parella, que a partir del segon mes es torna fèrtil? La solució aportada per Fibonacci és la sèrie: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89, 144. Segles més tard s’ha demostrat que aquesta patró és freqüent a la natura: en el creixement de les fulles, a les pinyes dels pins, etc.

L’anècdota

A causa de la fama de Fibonacci, l’emperador Frederic II, que s’havia establert a Pisa (1225), va voler-lo conèixer. Davant el sobirà, un matemàtic de la cort, Joan de Nàpols, li presentà diversos problemes matemàtics, tres dels quals sobre equacions quadrades o cúbiques, que Fibonacci recull i resol en els seus llibres.

Tria d’obres

Pràctiques de geometria (Practicae geometriae, 1220?), on introdueix els nous mètodes algebraics per resoldre qüestions geomètriques; i Llibre dels quadrats (Liber quadratorum, 1225), on estudia equacions de segon grau i la teoria dels nombres, investigacions no superades en època medieval.

Heloïsa, companya d’Abelard

França, vers 1090?–Nogent-sur-Seine (França), 1164

Activitat: Literatura. Filosofia

Àrea: Regne de França

 

Donzella instruïda

Heloïsa era neboda de Fulbert, un canonge de la catedral de París; per tant, de posició social distingida, tal com reflecteix també l’educació selecta que va rebre, que incloïa el coneixement d’autors antics, sobretot Ovidi i sant Jeroni. Fins i tot, el seu oncle contractà Pere Abelard, un dels pensadors més brillants d’aquell temps, com a mestre seu.

Parella

La convivència amb el nou tutor desembocà en una relació amorosa. Es traslladaren un temps de París a Bretanya, la terra natal d’Abelard, on va infantar un nen, batejat amb el nom d’Astralabi. Tornats a París, es casaren en secret, malgrat l’oposició inicial d’Heloïsa. Els parents d’ella, ultratjats per la situació, es venjaren fent castrar Abelard en un assalt nocturn.

Monja

Obeint Abelard, Heloïsa ingressà en el convent d’Argenteuil, on s’havia criat, mentre ell es feia monjo a l’abadia de Saint-Denis. D’aleshores ençà, la seva relació fou exclusivament epistolar, a desgrat d’Heloïsa. Posteriorment ella fou abadesa del convent del Paràclit, que dirigí amb encert, tal com es desprén de les seves reflexions sobre la regla idònia per a monges, que exposa en la seva correspondència.

Un fet destacat, les Cartes a Abelard

Es conserven tres cartes d’Heloïsa a Abelard en llatí, que probablement són textos que sintetitzen moltes altres epístoles. S’hi revela amb franca claredat el conflicte personal, l’amor apassionat i perenne cap a Abelard, el dolor punyent de la separació i l’evolució cap a un equilibri interior, que integra totes les seves vivències, de l’amor humà a la vida monacal.

heloisa-abelard ilasevaalumna-edmund-blair-leighton,1882

Abelard i la seva alumna, d’E.B. Leighton, 1882

L’anècdota

Fou enterrada a l’abadia del Paràclit, a prop del sepulcre de Pere Abelard. Tanmateix, les despulles dels dos amants es van traslladar al segle XIX a París, al cementiri de Père-Lachaise, que concentra un bon nombre de tombes de celebritats.

La frase

“Déu sap que, només que m’ho haguessis manat, jo t’hauria precedit o seguit sense dubtar al sojorn de Vulcà, la meva ànima no era amb mi sinó amb tu. I ara, més que mai, si no és amb tu no és enlloc”

“Enalteixen la meva castedat els que no s’adonen que soc hipòcrita. Relacionen la virtut amb la puresa del cos, quan la virtut no és afer del cos, sinó de l’ànima. Rebo alguna lloança de part dels homes, però no em mereixo cap davant Déu”

“No cerco la corona de la victòria, en tinc prou d’evitar el perill. És més segur evitar un perill que afrontar una guerra. Posant-me en qualsevol racó del cel, Déu hauria fet prou per mi”

Per saber-ne més:

Abel Soler. Lletres d’amor i de consolació. Santa Coloma de Queralt, 2005