Beatriu de Natzaret, buscant la unió amorosa amb Déu

Tienen (Bèlgica), 1200?-Lier (Bèlgica), 1268

Activitat: Religió

Àrea: Ducat de Brabant

 

Ensenyament

Mística flamenca nascuda en un família benestant i devota. Òrfena de mare als set anys, que s’havia ocupat de la seva formació fins aleshores, Beatriu va estar-se un temps a Zoutleeuw (Bèlgica), a càrrec de les beguines, dones cèlibes i laiques que vivien generalment en comunitat, abans de continuar la seva educació al monestir cistercenc de Bloemendaal (Països Baixos).

Iva de Nivelles

D’acord amb l’abadessa, Beatriu va marxar temporalment al convent de La Ramée (Bèlgica) a aprendre l’art de la cal·ligrafia i la miniatura per poder confeccionar els llibres litúrgics del seu monestir. Allà conegué Ida de Novelles, una monja jove com ella, però molt versada en mística, i fou aleshores quan Beatriu va experimentar les seves primeres visions divines. Mantindrien el contacte per carta durant molts anys.

beatriudenatzaret

Natzaret

Després de passar pel monestir cistercenc de Maagdendaal (Bèlgica), el seu últim destí seria el nou priorat de Natzaret (Bèlgica). El 1236 Beatriu s’hi trasllada, primerament com a mestre de novícies i a partir des de l’any següent com a priora, càrrec que exerciria fins a la mort.

Un fet destacat, Set maneres d’amor (Seven manieren van minne)

L’única obra conservada de Beatriu és autobiogràfica, descriu les vivències espirituals i, sobretot, la seva experiència mística, des del desig viu d’estimar Déu, passant per fases de plaer i d’aflicció fins a la seva unió personal i afectiva amb la divinitat. Escrita en neerlandès, aquest breu text en prosa constitueix un dels primers exemples literaris en aquesta llengua.

La frase

“I així seduïda, arrossegada amb més força cada dia, mai satisfeta ni apaivagada. Allò que més la devora i la turmenta és el mateix que la cura i la consola; el que la fereix més profundament, és l’únic que li procura salut”.

“I com el peix nedant en la immensitat de l’aigua o que reposa en les profunditats, com l’ocell volant audaç al cel, així ella sent que el seu esperit vaga lliurement en l’altura, la pregonesa i l’abundància deliciosa de l’amor”.

 

 

Sant Bonifaci, l’apòstol d’Alemanya

Regne Unit, vers 675- Dokkum (Països Baixos), 754

Activitat: Religió

Àrea: Regne de Wessex, regne franc

 

Monjo illenc

El seu nom original era Wynfrid. Monjo benedictí, es distingí per la seva cultura. Mestre de l’escola del monestir de Nursling (Regne Unit), va escriure una gramàtica llatina i poesia. El seu deler, però, era l’evangelització. El 716 viatja als Països Baixos per cristianitzar els frisis sense gaire èxit. Malgrat això, després d’una estada al seu país natal, on rebutja el càrrec d’abat de Nursling, regressa al continent.

Amb Gregori II

Viatja a Roma, on Gregori II li encomana l’evangelització dels pagans a l’est del Rin (719). Rep del papa un nom nou, Bonifaci, pel qual és conegut des d’aleshores. Vers el 722, Gregori II el nomena bisbe, sense seu fixa, alhora que el posa sota la protecció de Carles Martell, home fort del regne franc (723). Bonifaci cristianitza Turíngia i Hesse (Alemanya), no només hi bateja i predica, també destrueix llocs de culte pagans, com el roure de Donar, dedicat al déu Thor, a Geismar.

Bonifaci fent caure el roure de Donar, de J.M. Wittmer (1861)

Un fet destacat, arquebisbe de Magúncia

Els successors de Gregori II mantenen la confiança en Bonifaci. El 733, el papa Gregori III l’investeix arquebisbe, i com a tal, pot consagrar nous bisbes. Pels volts del 747, ocupa la seu de Magúncia. Amplia el seu camp d’acció i reorganitza l’Església alemanya, aprofitant la victòria de Carles Martell contra els saxons a Westfàlia (738) i la invitació d’ Odiló, duc de Baviera. Funda nombrosos monestirs i noves diòcesis: Würzburg, Erfurt, Ratisbona, Passau, Freising…

Entre francs

Mort Carles Martell (741), manté la influència a la cort dels seus fills Pipí, el Breu, i Carloman. Com a delegat pontifici, emprèn la reforma del clergat francès, presidint-ne diversos sínodes, condemnant les pràctiques paganes i prohibint alguns costums als eclesiàstics, com la caça. Bonifaci promou la uniformització litúrgica, adoptant els models romans. El 753 torna a les tasques d’evangelització. Morirà màrtir a Frísia (Paísos Baixos) a mans d’un grup de pagans.

L’anècdota

Entre els monestirs vinculats amb Bonifaci destaca l’abadia de Fulda (Alemanya). Havia disposat que les seves despulles fossin sepultades allà, on es conserven. Encara avui, el monestir és lloc de reunió freqüent dels bisbes alemanys, testimoni de la importància  que l’Església germànica dona a aquest sant.

Valdès, heretge?

Lió? (França), actiu a l’últim terç del segle XII

Activitat: Religió

Àrea: Regne de França

 

L’anècdota

Es desconeix el nom exacte d’aquest personatge. Tradicionalment se l’ha anomenat Pere Valdès. No  obstant, a la documentació llatina més antiga se’l cita com “Waldo”, que ha estat traduït com Valdès (o Vaudès). Pel que fa al nom de Pere, la primera menció és d’època molt tardana, del 1368, per la qual cosa es creu que fou una invenció dels seus devots per equiparar-lo amb sant Pere, el primer seguidor de Jesucrist i cap de l’Església primitiva.

Viratge vital

Valdès era un ric mercader de la ciutat de Lió, fins que, segons les històries, va conèixer el relat de sant Aleix, un ric que la nit abans de casar-se, decidí canviar de vida, fent de captaire, dedicat a les bones obres i a la fe. També va colpir-lo el consell d’un capellà per obtenir la salvació, recordant-li el passatge evangèlic del jove deixeble ric amb Jesús: “Si vols ser perfecte, cuita a vendre els teus béns i dona’ls als pobres i tindràs un tresor al cel; en acabat, torna i segueix-me” (Mt 19, 21)

Un fet destacat, els Pobres de Lió

Vers 1173, Valdés repartí les seves propietats entre els pobres, va abandonar la dona i les filles, que van restar en un convent, per dedicar-se ell exclusivament a la predicació, vivint de l’almoina. De seguida, altres ciutadans lionesos seguiren el seu exemple, coneguts com els Pobres de Lió.  No és un cas excepcional en aquella època, paral·lelament neixen altres moviments que defensen la pobresa absoluta i el retorn a la simplicitat evangèlica, com el de Francesc d’Assís.

valdes-catedraldelio

catedral de Lió

Pobres i predicadors

Per encàrrec de Valdès, dos clergues tradueixen els evangelis a la llengua vernacla, per predicar-lo fàcilment. En temps de l’arquebisbe Guichard de Lió, el grup de Valdés és tolerat, però no obtenen el permís eclesial per poder predicar. Malgrat això, segueixen explicant els evangelis, i apel·len al papa. El 1179 Valdès marxa a Roma, on se celebra el III concili del Laterà. El papa Alexandre III accepta el seu estil de vida pobra, però no la llibertat de predicació, que exigeix l’autorització del clergat local.

Expulsió i pervivència                              

Valdés desobeeix i segueix ensenyant els textos  bíblics, per bé que es manté dintre de l’ortodòxia dogmàtica. Finalment, vers el 1182, el nou arquebisbe de Lió, Jean Bellesmains, els excomunica. Els valdesos — nom amb el qual seran coneguts— abandonen Lió. Al sínode de Verona (1184) el papa Luci III els condemna com a heretges, per la qual cosa són perseguits. No se sap quan va morir Valdès. Els valdesos formaren una nova Església que ha perviscut fins a l’actualitat, amb unes desenes de milers de fidels.

Marguerite Porete, cremada per un llibre

Comtat d’Hainault (França), vers 1250?–París, 1310

Activitat:Religió                                                                

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic i regne de França

 

Deduint

S’ignora la major part de la vida de Marguerite Porete. Les dades biogràfiques provenen bàsicament dels documents coetanis referents al seu procés d’heretgia i condemna. De l’anàlisi de la seva obra, es dedueix que era una dona procedent d’una família benestant, que havia rebut una formació acurada i tenia una àmplia cultura.

“Beguina clerga”

Procedia del comtat d’Hainault, avui entre França i Bèlgica, potser de Valenciennes. Algun text medieval la defineix com a “beguina clerga”, és a dir, una dona que vivia en celibat com una religiosa, però al marge de les institucions monàstiques. Les beguines eren abundants en aquelles terres, generalment vivint en comunitat. El terme de “clerga” al·ludia als seus sòlids coneixements en filosofia i teologia. Amb tot, es creu que els últims anys, potser enfrontada a altres beguines, duia una vida itinerant.

Un fet destacat, L’espill de les ànimes simples (Le mirouer des simples âmes)

Marguerite Porete va escriure aquesta obra mística en la seva llengua vernacla, el francès. Presenta un model d’itinerari espiritual pel qual l’ànima travessa set fases fins assolir la plena unió amorosa amb Déu, explicant-ho mitjançant un diàleg entre personificacions al·legòriques de l’Amor, l’Ànima, la Raó…. A la part final, en primera persona, relata la seva experiència espiritual, amb l’ànima alliberada, buidada de tota possessió, voluntat, raó i desig, i sense cap control, a fi de ser omplerta de Déu.

Place de Grève (actual Plaça de l’Ajuntament, París), lloc on fou cremada Porete

De la sospita a la condemna

L’heterodòxia del llibre provoca la intervenció eclesial. Abans de 1306 el bisbe de Cambrai (França) havia condemnat l’obra de Porete com herètica, l’havia fet cremar a Valenciennes en presència de l’autora, a qui havia prohibit de divulgar les seves idees. Malgrat això, Porete va perseverar en la difusió del llibre, fins i tot entre clergues i prelats. Al 1308 fou detinguda i el procés passa a l’inquisidor general de França. Porete no es retracta i al juny de 1310 la beguina és cremada en una plaça de París.

La frase

“I diví  Amor em diu que ha entrat dins meu,

i per això pot tot el que vol:

m’ha donat la força

de l’amor que tinc en amor;

a ell soc consagrada,

ell vol que l’estimi,

i per això l’estimaré.

He dit que l’estimaré.

Menteixo , no soc pas jo.

És ell sol qui m’estima:

Ell és, i jo no soc:

res més no em cal

que allò que ell vol

i el que ell val.

Ell és ple,

i d’això estic plena;

aquest és el nus diví

i amor lleial”.

Per saber-ne més:

Marguerite Porete. L’espill de les ànimes simples. Traducció de Rosamaria Aguadé. Barcelona: Proa, 2001

 

Marsili de Pàdua, negant el poder del papa

Pàdua (Itàlia), vers 1275-1280–Munic (Alemanya), 1342 o 1343)

Activitat: Teoria política           

Àrea: Pàdua, Sacre Imperi Romanogermànic

 

Prop de la universitat

Conegut amb el nom de la ciutat on va néixer, el seu cognom veritable era Mainardini. Fill del notari de la universitat de Pàdua, va estudiar-hi medicina. No va acabar aquí la seva vida universitària. Més tard seguiria la seva formació a la Sorbona de París, d’on seria professor i rector el 1312 i 1313.

Imperial

El 1316 obté la promesa papal d’obtenir el primer benefici eclesiàstic vacant a Pàdua, però sembla que això no s’acomplí. Intervé en la vida política del nord d’Itàlia, com a gibel·lí, això és partidari de l’emperador germànic en contra dels defensors del papa. Com a ambaixador dels senyors gibel·lins de Milà i Verona encapçala una ambaixada a França (1319) i participa decididament, amb els seus escrits, en la lluita entre el papa Joan XXII i l’emperador Lluís IV.

Un fet destacat, Defensor pacis (El defensor de la pau, 1324)

marsilidepaduaAquesta obra de teoria política exposa de manera raonada l’autonomia completa de l’Estat respecte a la religió, alhora que rebutja i refuta l’autoritat política del papat. El pontífex, seguidor de Crist, no pot actuar com un sobirà. L’Església, que té la missió de practicar i difondre la fe cristiana, no té cap poder de jutjar i condemnar; més encara, s’ha de supeditar i estar sota el control de l’autoritat civil legítima, l’emperador.

Heretge

Arran de la publicació del Defensor pacis, Marsili fou declarat heretge pel papa (1327). Va abandonar París i es refugia en terres germàniques, després acompanyaria Lluís IV en la seva expedició fins a Roma (1328), on fou nomenat vicari imperial d’afers religiosos. L’any següent va seguir l’emperador quan es retirà a Alemanya i es mantingué al seu servei com a conseller, establert a Munic fins a la mort.

Tria d’obres

De translatione imperii (La transferència de l’imperi, 1326), on ataca el dret del papa a validar l’autoritat dels emperadors; Defensor minor (1341?), resum de la seva obra principal; i dos tractats breus que confirmen la legitimitat dels matrimonis de Lluís IV i del seu fill en contra de les tesis papals.

La frase

“Marsili és potser l’escriptor polític medieval més maltractat. Realment sorprèn tot el que els intèrprets moderns han pretès trobar en la seva obra; no hi ha doctrina o ideal modern del que no s’hagi cregut poder localitzar la llavor en el Defensor pacis”, del filòsof Alessandro Passerin d’Entrèves.

Santa Agnès de Praga, la meitat de l’ànima de Clara

Praga, 1211-Praga, 1282

Activitat: Religió                                            

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Princesa reial

Pertanyent a la dinastia dels Premíslides, el seu pare Otakar I era rei de Bohèmia i la mare, Constança, germana del rei hongarès. Als tres anys és enviada a Trzebnica (Polònia), amb una parenta, Eduvigis, duquessa de Silèsia, i als sis va ingressar al monestir txec de Doksany, on s’educaven les filles de l’alta noblesa. Entre 1220 i 1225  va viure a Àustria, després tornà a Bohèmia.

Peó de la política

Com tantes altres princeses, esdevé una eina per enfortir el regne, casant-la amb algun monarca poderós. El primer candidat és Enric VII, fill de l’emperador Frederic II, però finalment l’acord matrimonial es trenca. Altres sobirans, com Enric III d’Anglaterra i l’emperador Frederic II, la pretenen sense èxit. Agnès havia rebutjat l’emperador, manifestant al papa Gregori IX que volia ser monja.

La  princesa esdevé clarissa

Coneixedora dels nous models de vida religiosa franciscana, facilita l’establiment de frares a Bohèmia. Basteix un hospital per a pobres i funda a Praga un monestir per a les monges clarisses, el primer al nord dels Alps. El 1234 ingressa en aquell convent, del qual en seria elegida abadessa. Mantingué sempre la pobresa, dedicada a la pregària i l’atenció a pobres i malalts. Malgrat la devoció popular a Agnès, no fou canonitzada pel papa Joan Pau II fins 1989.    

Un fet destacat, la correspondència amb Clara d’Assís

Agnès no va conèixer directament Clara d’Assís, la fundadora de l’orde religiós al qual pertanyia, però van mantenir correspondència prop de vint anys, de la qual se’n conserven quatre cartes de Clara. Escrites en llatí, Clara respon les consultes d’Agnès per dur una vida religiosa més sincera i profunda. Aquests escrits manifesten la comunió espiritual entre les dues dones, tal com palesa l’inici de l’última carta, quan Clara s’hi adreça com “la que és la meitat de la meva ànima”.

Convent de santa Agnès

La frase

 “Us prego, estimada, i us demano en el Senyor que amb prudència i seny abandoneu un cert rigor en l’abstinència, indiscret i impossible que sé que vos seguiu, a fi que amb la vostra vida i salut lloeu el Senyor, li tributeu un homenatge raonable i un sacrifici condimentat amb la sal de la saviesa” (de la quarta carta de santa Clara a Agnès).

Per saber-ne més:

Francesc Gamissans. Santa Agnès de Praga, amb Déu i amb els pobres. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2010

Giovanni Pico della Mirandola, propugnant la concòrdia intel•lectual

Mirandola (Itàlia), 1463–Florència (Itàlia), 1494

Activitat: Filosofia    

Àrea: Florència

 

Temps formatius

De la nissaga dels senyors de Mirandola i comtes de Concordia, va ser destinat a la carrera eclesiàstica. Va estudiar dret canònic a Bolonya, però a la mort de la mare (1478) se centrà en la filosofia, en diverses ciutats italianes —Ferrara, Pàdua, Florència… — i a París (1485). Estudiant prodigiós, a banda de l’escolàstica tradicional, també aprofundí en el platonisme, l’estudi de la Càbala jueva i altres doctrines antigues.

L’anècdota

A Arezzo, va tenir una aventura sentimental amb la dona del noble Giuliano di Mariotto de Mèdici, i els dos amants van fugir de la ciutat. El marit enganyat els perseguí, va donar mort a l’escorta de Pico, i el malferí. El jove aconseguí escapar i va trobar refugi al castell de Marciano, prop de Perusa, on es recuperaria del tràngol. L’esdeveniment tindria gran ressó.

Un fet destacat, Les nou-centes tesis (Conclusiones nongentae)

Amb 24 anys desenvolupa un projecte filosòfic molt ambiciós: l’elaboració d’un recull de 900 tesis amb els punts de convergència entre totes les escoles filosòfiques cristianes i paganes, tant de la cultura grecollatina com àrab i hebrea. L’autor volia que aquesta obra fos objecte d’un gran debat públic a Roma, amb els savis de més renom internacional. Les conclusions haurien de servir per al progrés de l’home.

Persecució i empara

El papa Innocenci VIII va refusar el debat obert i va sotmetre el text a una comissió que va condemnar-ne tretze tesis. Malgrat l’Apologia que va escriure, el papa decretà la seva detenció. Pico fugí, però fou empresonat uns mesos (1488) a Vincennes (França). Després s’instal·là a Florència perquè Llorenç de Mèdici, el Magnífic, senyor de la ciutat, li oferí protecció. Allà es dedicà a la redacció de nous llibres, defugint la vida pública. Finalment, el 1493 el papa Alexandre VI va absoldre’l d’heretgia.

Humanisme

Pico és un filòsof cristià de caire eclèctic. Reconeix la validesa d’alguns principis d’altres filosofies i religions, que adopta per fonamentar la fe cristiana. Per a ell, l’home és un ésser prodigiós, dotat de potencialitats extraordinàries amb un element que el diferencia i l’eleva respecte les altres criatures, la llibertat plena, que li permet rebutjar o col·laborar creativament en el pla de Déu. La producció de Pico no és extensa. Va morir enverinat als 31 anys.

Tria d’obres

Discurs sobre la dignitat de l’home (Oratio de hominis dignitate, 1486), manifest de l’humanisme ; Heptaplus (1489), obra de cosmologia comentant el Gènesi; Sobre l’ésser i l’u (De ente et uno, 1491), intent d’harmonitzar la metafísica de Plató i Aristòtil; i Discusions contra l’astrologia com a art endevinatòria (Disputationes adversus astrologiam divinatricem, 1494).

 

Per saber-ne més:

Giovanni Pico della Mirandola. Discurs sobre la dignitat de l’home. Nou-centes tesis. Traducció i edició de Joan Carbonell. Barcelona: Edicions 62, 2001