Aleix I de Bizanci, l’emperador de la Croada

Constantinoble, 1048 –Constantinoble, 1118

Activitat: Política     

Àrea: Imperi bizantí

 

Un fet destacat, la dinastia Comnena ocupa el tron imperial

Aleix I pertany a la família dels Comnens, de l’alta noblesa bizantina terratinent. Es distingeix com a general durant els regnats de Miquel VII i Nicèfor III. Aprofitant la debilitat del poder central, el 1081 destrona l’emperador Nicèfor III. És coronat emperador pel patriarca de Constantinoble i l’anterior monarca és reclòs en un monestir. Isaac Comnè, un oncle seu, ja havia regit l’imperi entre 1057 i 1059, però és ell qui s’aferma al tron i el transmet als descendents, que governen Bizanci durant un segle.

Crisi

Bon soldat i diplomàtic excel·lent, maniobra  destrament contra els pobles i estats que amenacen l’imperi. Aliat a Venècia, frena l’ofensiva del regne normand de Sicília als Balcans. Després repel·leix els atacs dels petxenegs al Danubi gràcies a l’ajut dels cumans, un altre poble de les estepes, i vençuts els primers a Levounion (1091), s’enfronta més tard als segons victoriosament (1094).

Un nou sistema

El restabliment de l’autoritat imperial comporta l’afebliment mercantil bizantí perquè Venècia obté grans privilegis a Constantinoble i altres ports per compensar el seu ajut naval. Per garantir la fidelitat dels alts càrrecs, Aleix I privatitza l’alta administració, en mans de Comnens i Dukas, les famílies de la parella imperial. En el camp religiós s’acosta a Roma, combat les heretgies i protegeix l’Església oriental, cosa que no l’impediria arrabassar els tresors eclesiàstics per pagar les seves campanyes.

Croats

Davant els primers croats, masses de gent humil i desarmada, arribats a Constantinoble per alliberar Terra Santa, poc aptes per a la guerra, Aleix I se’n va deslliurar, enviant-los a Àsia precipitadament, exterminats pels turcs (1096). En canvi, davant el segon contingent croat, un verdader exèrcit, acordà l’abastiment a canvi del vassallatge sobre les terres conquerides. Els croats ocuparen Nicea, Efes, Rodes… en profit de l’imperi, però després a Síria i Palestina, els croats van establir regnes independents.

La frase

“Aleix I Comnè va rescatar l’estat bizantí de l’amenaça de la dissolució imminent. Afrontà un conjunt de greus amenaces militars i, mitjançant diplomàcia, astúcia i capacitat militar, generalment va sortir-ne vencedor. En morir, Bizanci tornava a ser l’estat més poderós de la Mediterrània oriental” (de l’historiador Timothy E. Gregory)

 

 

 

 

 

Belisari, l’estrateg bizantí

Germanica (Bulgària?), vers 505-?, 565

Activitat: Guerra        

Àrea: Imperi bizantí

 

Ben relacionat

No se sap res dels primers anys de Belisari. Ingressà a la milícia aviat i va progressar-hi molt ràpidament gràcies als seus contactes. Formava part de la guàrdia personal del general Justinià, nebot de l’emperador bizantí Justí I i, quan el seu senyor va accedir al tron (527), el jove Belisari fou nomenat general.

Entre campanyes i revoltes

Cap militar a la zona oriental de l’imperi, s’enfrontà a l’imperi persa sassànida. Belisari obtingué una gran victòria a Dara (Turquia, 530), si bé l’any següent va ser derrotat a Raqqa (Síria). Mentre era a Constantinoble, el 532 esclatà la Nika, una greu rebel·lió popular que, iniciada a l’hipòdrom, es va estendre per tota la ciutat, amb aldarulls i incendis, tractant d’imposar un nou monarca. Belisari, sota les ordres de Justinià, va esclafar l’alçament amb una massacre d’uns 30.000 morts.

Un fet destacat, la conquesta del regne dels vàndals (533-534)

Justinià volia recuperar els antics territoris occidentals de l’imperi romà. A tal fi organitzà una expedició militar contra el regne dels vàndals al nord d’Àfrica, liderada per Belisari. El 533 va vèncer el rei vàndal Gelimer a la batalla d’Ad Decimum, cosa que facilitaria l’ocupació de Cartago (Tunis), la capital. Una nova batalla a Tricameron, mesos més tard, significaria l’esfondrament definitiu dels vàndals. El 534 Belisari va tornar a Constantinoble amb el rei Gelimer captiu.

La primera campanya gòtica

Arran la decadència del regne ostrogot a Itàlia, Justinià hi envià Belisari per conquerir-lo. El 535 va ocupar Sicília, després va avançar pel sud fins prendre Nàpols i Roma.  Els ostrogots assetjaren Roma entre 537 i 538 sense èxit, i el 540, Belisari  conquerí Ravenna, la seva capital. Els ostrogots van demanar la pau i oferiren al general vencedor que fos el seu nou rei, però Belisari ho rebutjà. El 540 va portar el rei ostrogot Vitigis, presoner, a Constantinoble.

Destins ja coneguts

La nova missió fou aturar l’atac dels perses, sense grans èxits. El 544 va tornar a Itàlia davant el ressorgiment del poder ostrogot sota el rei Totila. Belisari va reconquerir Roma el 547, però no tenia recursos per emprendre la contraofensiva. Des del 549, cridat a Constantinoble, ja no comanda nous exèrcits, excepte el combat reeixit contra els huns que amenaçaven la capital el 559. Acusat d’un complot contra l’emperador, el 562 caigué en desgràcia, però va recuperar la seva posició un any més tard.

La frase

“Aquest prohom victoriós fou audaç al caire de la imprudència i tenia gran enginy, un general que sempre aprofitava al màxim els minsos recursos que li assignava el seu avar senyor” (de l’historiador J.F.C. Fuller)

 

 

Basili I de Bizanci, de pagès a emperador

Edirne?(Turquia), vers 830?–Constantinoble, 886

Activitat: Política      

Àrea: Imperi bizantí

 

Grimpant

Provinent d’una família de pagesos pobres d’ascendència armènia, Basili s’instal·la a Constantinoble en busca de fortuna. De bona planta i força hercúlia, va entrar al servei de gent poderosa, cortesans i vídues riques. La fama com a lluitador o en la doma de cavalls, va introduir-lo a la cort. La seva ascensió fou meteòrica gràcies al favor imperial: palafrener, mestre d’estables, camarlenc… El 865 es casa amb l’amant de l’emperador (865), gaudint de la confiança plena del sobirà.

Un fet destacat, l’entronització de la dinastia macedònica

Basili participa en l’assassinat de Cèsar Bardas, oncle de l’emperador i principal figura  de govern (865). El monarca el nomena corregent (866).  Un any més tard, Basili va fer matar l’emperador Miquel III i s’emparà del tron sense grans resistències. El seu govern suposa l’arribada de la dinastia “macedònica” —dita així pel nom de la seva província natal— que governarà l’imperi bizantí durant dos segles i que constitueix un període de florida cultural esplèndida, de puixança política i expansió territorial.

L’anècdota

Com altres usurpadors, durant el regnat s’escriuen textos per justificar les seves accions, com a instrument diví per posar fi a un règim corrupte. També es creen llegendes sobre els seus orígens. Així, quan era nadó, els pares el van dur al camp de blat on treballaven, i una àliga va baixar del cel per protegir-lo del sol amb les ales. Els pares van voler espantar-la, però l’àliga continuà fent-li ombra, i entengueren que era un senyal premonitori del seu destí imperial.

Campanyes

El balanç militar del regnat de Basili I és positiu. A Itàlia, perd Sicília després de la caiguda de Siracusa davant dels àrabs (878), però recupera Bari (876) i consolida la seva posició al sud d’Itàlia així com a la costa dàlmata. A orient, esclafa l’oposició dels paulicians, grup cristià dissident i aliat amb els sarraïns. El 872 els derrota i conquesta la seva capital, Divrigi (Turquia).

Est i oest

Després del cisma entre el papat de Roma i el patriarcat de Constantinoble (863), Basili I restableix la unitat religiosa i la relació amb el papa, en accedir al tron (867). De tota manera, l’emperador bizantí, que promou l’evangelització dels eslaus, situa el poble búlgar sota la dependència del patriarca de Constantinoble, no de Roma (870).

De lleis i edificis

En matèria legislativa, Basili I emprèn la reforma del codi de Justinià, que culminaria el seu successor Lleó VI. En temps de Basili, es publiquen altres obres de lleis, com el Procheiros nomos, un manual de dret per a jutges i advocats, i l’Epanagoge. En el camp artístic, afavorí la construcció d’edificis monumentals, com ara l’Església Nova i el palau de Kenurgion, a Constantinoble.

Anna Comnena, la princesa historiadora

Constantinoble, 1083–Constantinoble, 1153

Activitat: Història   

Àrea: Imperi bizantí

 

Hereva?

Primogènita de l’emperador bizantí Aleix I Comnè i Irene Dukas, havia nascut, com era costum amb els fills de l’emperador, a la sala del palau imperial pintada de porpra; per això rebien el sobrenom de porfirogènetes, nats en la porpra, que senyalava la seva dignitat i els seus drets al tron. Malgrat ser el primer descendent del sobirà, quan anys més tard va néixer el seu germà Joan, Anna va perdre la condició d’hereva del títol imperial.

Dama culta

Anna Comnena va rebre una educació molt completa. Dona amb vastos coneixements de filosofia, ciències, teologia, història i geografia… als catorze anys s’havia casat amb un noble grec, Nicèfor Brienni que, a banda de general, excel·liria com a historiador, compartint, doncs, els seus interessos culturals.

Cap al tron

Confabulada amb la seva mare, Anna Comnena tractà d’obtenir la corona, aprofitant la vellesa de l’emperador, però aquest no cedí i mantingué com a hereu Joan. Anna intentà arrabassar el tron al seu germà altre cop, ja mort el pare, sense sort. L’emperador Joan II l’expulsà de la cort i la va recloure a perpetuïtat a Kechatiromene, un convent de Constantinoble.

Un fet destacat, L’Alexíada (Alexias)

Al monestir, vers el 1148, Anna va escriure L’Alexíada, una crònica sobre la vida i el regnat de son pare. Aquesta història política i militar del món bizantí entre 1069 i 1118, constitueix una font historiogràfica valuosíssima per la proximitat de l’autora als fets narrats, el coneixement directe de personatges i el seu accés als arxius imperials. L’obra és un panegíric del progenitor i mostra el punt de vista grec a la I Croada, reflectint la visió pejorativa dels bizantins cap a altres cultures, també de la cristiandat occidental.

La frase

“Un dol profund, un de sol, va tenir

(per bé que no ho confessa), aquesta grega altiva,

i és que no va arribar, hàbil com era,

a obtenir la Corona; l’hi va prendre

de les mans, quasi, l’insolent Joan” (fragment del poema “Anna Comnena”, de Kavafis, versió de Joan Ferraté)

Joan I Tzimiscés de Bizanci, un petit gran emperador

nascut 925?–Constantinoble, 976

Activitat: Política

Àrea: Imperi bizantí

 

L’anècdota

Conegut amb el sobrenom de “Tzimiscés”, els historiadors dubten del significat. Segons uns deriva del lloc de naixement;  segons altres, d’un mot que vol dir “botes vermelles”, al·ludint potser al calçat habitual; i finalment, la hipòtesi més difosa és que significa “petit”. Les cròniques el retraten de baixa estatura, bell i de caràcter enèrgic.

Entre cosins

D’una família de l’aristocràcia bizantina d’origen armeni, estava emparentat amb el general Nicèfor Focas. Sota la seva protecció, va ascendir en la carrera militar, combatent amb brillantor, fins i tot considerat el comandant decisiu en batalles com la de Samòsata (958).

D’un usurpador a un altre 

Aprofitant la mort de l’emperador Romà II, el seu oncle Nicèfor Focas prengué el poder el 963 i es casà amb la vídua, l’emperadriu Teòfan. Joan Tzimiscés seguí participant en  campanyes contra els sarraïns, però el 969  va caure en desgràcia. Potser era l’amant de  l’emperadriu Teòfan. Aquell mateix any, conxorxat amb ella, organitzà un complot que assassinà Nicèfor II, i el substituí com a emperador.

Afers religiosos

Abans de coronar-lo, el patriarca de Contantinoble li exigí l’exili de l’emperadriu i el càstig dels autors materials del magnicidi. Per consolidar-se al tron Joan I afavorí l’Església, revocant decrets del anterior emperador contra les prebendes eclesiàstiques.

Un fet destacat, el triomf sobre Sviatoslav, gran duc de Kíev   

El 969 les tropes de Sviatoslav envaïren l’imperi bizantí. L’any següent, Joan I obtingué la victòria d’Arcadiòpolis i, el 971, el setge i ocupació de Dorostolon (actual Silistra, Bulgària), que suposà la rendició del sobirà eslau, amb l’abandonament definitiu dels Balcans. Paral·lelament, els búlgars aliats de Sviatoslav foren derrotats, el seu rei Boris II, empresonat, i annexada la meitat oriental del país a l’imperi bizantí.

Al sud d’Itàlia

Hàbil diplomàtic, Joan I va assegurar els enclaus bizantins a Itàlia gràcies a la millora de les relacions amb l’ Imperi romanogermànic. Va acordar amb Otó I el casament d’una princesa bizantina amb l’hereu del tron alemany.

Les campanyes orientals

A l’Orient s’enfronta als musulmans. El 972 s’estén fins a l’alt Èufrates i el 975, marxa al sud per ocupar Síria, Líban i Palestina: Homs, Damasc, Sidó, Beirut… però l’avenç s’aturà prop de Jerusalem. L’emperador emmalaltí de sobte, i morí mesos després, bé d’una febre tifoide o bé enverinat.

Manuel I de Bizanci, ambiciós i enèrgic

Constantinoble, 1118 –Constantinoble, 1180

Activitat: Política   

Àrea: Imperi bizantí

 

Sense poder

Mort l’emperador Joan II de Bizanci, el 1143, el succeeix al tron l’hereu, el seu fill Manuel I, sense grans trasbalsos, tot i que compta amb un germà més gran, Isaac. La política de Manuel I és ambiciosa: la restauració de l’imperi bizantí com a gran potència de la Mediterrània.

L’aventura italiana

Un dels principals rivals és el regne normand de Sicília, que ataca l’imperi als Balcans. Manuel reconquereix l’illa de Corfú el 1149 i, aprofitant la mort de Roger II de Sicília (1154), l’any següent envia una expedició naval que sotmet part de la Itàlia meridional. Tanmateix, el 1156 perd aquests guanys territorials després de la derrota de Bríndisi (Itàlia), que tanca la dominació bizantina a la zona.

Religions

Manuel I s’aproxima al papat, malgrat l’oposició de l’Església ortodoxa. Proposa la reunificació de les Esglésies occidental i oriental a canvi de ser reconegut com a únic emperador de la cristiandat, en perjudici de l’emperador germànic, en guerra contra el papa Alexandre III.  Finalment no s’arriba a l’acord, probablement perquè el pontífex tem la dependència del sobirà bizantí. A l’est, Manuel també negocia recompondre la unitat religiosa amb els monofisites siris i els armenis.

Un fet destacat, la batalla de Sirmium

Als Balcans, Manuel I obté grans èxits. A principis del regnat lluita contra serbis i hongaresos. Després de la victòria decisiva de Sirmium contra Hongria (1167), Manuel I s’annexiona els territoris de Croàcia, Dalmàcia i Bòsnia. Intervé en les lluites dinàstiques a Hongria, on finalment s’imposa el 1173 el seu candidat, Bela III, cosa que propiciarà l’entesa entre els dos regnes.

L’anècdota

Sobirà obert a occident, adopta alguns dels seus costums, convida intel·lectuals llatins a Constantinoble i organitza a l’hipòdrom torneigs de cavalleria, com els que se celebren a l’Europa occidental.

De croats i turcs

En la seva part asiàtica, també creix l’imperi amb la incorporació dels territoris veïns, al sud, de Cilícia i Edessa, alhora que el principat croat d’Antioquia esdevé el seu vassall (1159). D’altra banda, l’expedició conjunta amb el rei llatí de Jerusalem contra Egipte fracassa, i a l’Àsia Menor (Turquia), Manuel I pateix la derrota de Myriokephalon (1176)  davant del sultanat de Rum, que impedeix la recuperació del centre d’Anatòlia, ocupat pels turcs des d’un segle abans.

Lleó III de Bizanci, l’emperador iconoclasta

Maraix? (Turquia), vers 685 –Constantinoble, 741

Activitat: Política

Àrea: Imperi bizantí

L’anècdota

Aquest monarca rep el sobrenom de l’Isàuric, que també designa la dinastia fundada per ell. En realitat sembla que procedia de Germanikeia, l’actual ciutat de Maraix (Turquia), mentre que la regió històrica d’Isàuria correspon a una altra regió turca, més a l’oest.

Camí del tron

L’imperi bizantí viu un període de gran inestabilitat política a principis del segle VIII. Se succeeixien diversos monarques febles amb regnats curts, deposats pels seus rivals. Lleó, que havia servit Justinià II i Anastasi II, exercint de governador de la província anatòlica, es rebel·la contra l’emperador Teodosi III, usurpador del tron. Poc després, el 717 pren la capital i esdevé el sobirà bizantí durant gairebé un quart de segle.

Constantinoble salvada

El califa omeia de Damasc va posar setge a Constantinoble entre  717 i 718. Lleó III, militar molt competent, aliat amb els búlgars, va sortir-ne vencedor. Al mar, la flota musulmana va ser destruïda amb el foc grec, una substància incendiària que seguia cremant en contacte amb l’aigua. Posteriorment Lleó III, amb victòries com la de Nicea (726) i Akroinon (740) i l’aliança amb georgians i khàzars, s’asseguraria el control de l’Anatòlia occidental enfront els musulmans.

Un fet destacat, l’Ecloga

Aquest emperador va impulsar un nou codi jurídic, l’Ecloga, per reformar el de Justinià, promulgat dos segles abans. El nou recull de lleis, escrit ara en grec, més concís i entenedor, actualitza i simplifica les antigues disposicions. Es limita la pena capital, substituïda per penes de mutilació, en la majoria de casos. Pel que fa al dret familiar, es protegeix més a dones i infants, i es restringeixen el motius legals de divorci.

Altres reformes

En el camp administratiu va modificar les províncies. A fi de limitar el gran poder dels governadors, capaços de destronar sobirans (com ell havia fet), augmentà les mesures de control del poder central sobre aquests territoris i va dividir les demarcacions més extenses. Així va crear la província de Tràcia amb la part occidental de la d’Anatòlia.

Icones

Lleó III és contrari a la veneració de les imatges religioses, que assimila a la idolatria pagana. El 730 decreta la destrucció de les imatges que representen Déu i tots els sants. Aquest programa iconoclasta genera greus disensions a l’imperi que es prolongaran amb els seus successors, ja que la societat es divideix davant la qüestió, i alguns grups destacats, com els monjos, en són ferms detractors.

Antemi de Tral•les, l’arquitecte savi bizantí

Tral·les (Turquia), vers 474-Tral·les, 534

Activitat: Arquitectura. Matemàtica

Àrea: Imperi bizantí

 

Parents distingits

De família culta, el pare era metge, i, seguint l’exemple patern, els cinc fills també sobresortiren en activitats intel·lectuals: dos exerciren la medicina, un fou advocat, un altre, gramàtic, i Antemi va dedicar-se a la matemàtica i l’arquitectura.

Geometria

És considerat un dels últims mestres de la ciència hel·lenística antiga, fa noves aportacions a la geometria, amb treballs sobre les seccions còniques. Els coneixements matemàtics els aplica a la mecànica i a l’òptica, on estudia les propietats dels miralls parabòlics i els seus usos, estudis que son coneguts i valorats segles més tard per científics àrabs, com Alhazen.

Un fet destacat, La basílica de Santa Sofia

La greu rebel·lió popular de la Nika, que assolà Constantinoble el 632 va provocar la destrucció de la basílica de Santa Sofia. Justinià ordenà la creació d’un nou temple sumptuós i colossal sota la direcció d’Antemi de Tral·les i Isidor de Milet. La basílica es caracteritza per la cúpula semiesfèrica gegantina, de 31 metres de diàmetre, que cobreix l’espai quadrat del cos central de l’edifici, sostinguda mitjançant un sistema de petxines, semicúpules, pilastres, naus laterals i contraforts.

Entre dos

Segons els testimonis dels coetanis, la direcció de les obres corresponia a Antemi, a qui es reserven els qualificatius més elogiosos. Aquest arquitecte va dissenyar els plans de la Santa Sofia, però no va veure acabada l’obra el 537. L’associació d’Antemi amb Isidor de Milet no es limità a l’edificació de la basílica dedicada a la Saviesa Divina, també presentaren un projecte per a la reparació dels dics de les fortificacions de la ciutat de Dara (Turquia), que fou rebutjat.

La frase

“Sempre que es ve a aquesta església per resar, es comprèn immediatament que aquesta obra s’ha realitzat no pel poder o l’habilitat de l’home,, sinó per intervenció de Déu” (sobre Santa Sofia, extret de Sobre els edificis, de Procopi).

Romà, el Melode, versos bizantins

Èmesa (actual Homs, Síria), entre 485 i 490?-Constantinoble (actual Istanbul), abans del 562

Activitat: Literatura

Àrea: Imperi bizantí

 

Anastasis

No es coneixen gaires dades biogràfiques de Romà, el Melode. Se sap que va viure en temps de l’emperador Anastasi, cosa que havia provocat controvèrsia entre els experts perquè existiren dos sobirans bizantins amb aquest nom: un, al segle VI i Anastasi II, dues centúries més tard. Finalment, s’ha conclòs que va viure en temps del primer perquè un papir analitzat amb els seus versos és d’aquest període i a més, algun dels seus himnes tracta de fets relatius a la Constantinoble del segle VI.

De Síria a la capital

Des de la ciutat natal va marxar a estudiar a Beirut. Allà fou ordenat diaca permanent, i a finals del regnat d’Anastasi I (mort el 518) va traslladar-se a Constantinoble, on s’establiria de manera definitiva, com a clergue de l’església de la Mare de Déu, al barri de Cir.

L’anècdota

D’acord amb la tradició, a la vigília de Nadal se li va aparéixer la Mare de Déu mentre dormia. Li ensenyava un text i li manava que se l’empassés. Meravellat es va despertar i més tard, a l’església, va cantar el seu primer himne, dedicat a la Verge Maria, celebrat per tothom. Des d’aleshores fou predicador-cantor fins a la mort.

Un fet destacat, Els Himnes (Kontàkia)

Romà el Melode és el màxim autor de la poesia religiosa grega medieval. La crítica moderna li atribueix una seixantena d’himnes litúrgics. Usa el “kontakion”, composició poètica que consta, a grans trets, d’una vintena d’estrofes separades per una tornada. La inicial de cada estrofa crea un acròstic que senyala la seva autoria, sovint amb la fòrmula: “De l’humil Romà”.

Catequesi musical

Els himnes de Romà esdevenen un altre mètode de catequesi, a banda de les homilies. Després de la lectura bíblica, ell entonava les estrofes mentre la tornada era repetida pels fidels. Empra un grec d’estil clar perquè els himnes no són destinats a la lectura dels intel·lectuals, sinó a ser escoltats. Combina la bellesa de les metàfores i les contraposicions, l’emoció lírica i la profunditat del pensament teològic.

La frase

“Altíssim Rei, què hi tens, tu, amb els pobres?

Creador del cel, per què has vingut amb els de la terra?

T’estimes una cova, et complaus en una menjadora?”

(De l’himne “Nadal”)

“Potser el més gran poeta religiós del món“ (del bizantinista Martin Hinterberger)

 

Per saber-ne més:

Romà, el Melode. Himnes. Barcelona, 2005

Miquel VIII, l’última esplendor de Bizanci

Nicea? (Turquia), 1224?–Pacomi (Turquia), 1282

Activitat: Política

Àrea: Imperi bizantí

 

Sense escrúpols

Membre de l’alta aristocràcia bizantina, de la família dels Paleòlegs, va ocupar importants càrrecs civils i militars en l’imperi de Nicea, el nou estat grec format després de l’ocupació de Constantinoble per un exèrcit croat llatí el 1204. Miquel va aprofitar la mort de l’emperador Teodor II Lascaris per prendre el poder. Joan, l’hereu legítim era un infant i el seu tutor fou assassinat. Miquel fou escollit nou regent i més tard es féu coronar coemperador per protegir Joan IV; en realitat, el va suplantar.

Un fet destacat, la reconquesta de Constantinoble

El 1259 Miquel VIII va vèncer en la batalla de Palagònia als sobirans de Sicília, Acaia i l’Epir, cosa que va reforçar la seva posició. Dos anys després va aconseguir el seu principal objectiu: va recuperar l’antiga capital bizantina, Constantinoble. Durant el seu regnat va repoblar la ciutat, restaurant edificis públics, restablint les antigues institucions bizantines i renovant la vida cultural.

L’anècdota

El 15 de juliol de 1261 va ser recuperada Constantinoble i vint dies més tard Miquel VIII va fer la seva entrada triomfal per la porta daurada, oberta només en grans esdeveniments. L’emperador va voler-se coronar altre cop a l’església de Santa Sofia, ara amb el seu fill Andrònic. Consolidat en el tron, va fer cegar Joan IV, encara menor d’edat, perquè així l’incapacitava per ser emperador, i el va tancar en un castell a perpetuïtat.

La unió religiosa

Potser per evitar nous atacs provinents de l’Europa occidental, va impulsar l’acostament de les Esglésies romana i grega que s’havien separat el 1054. Finalment durant el pontificat de Gregori X,  en el II Concili de Lió (1274) es va refer la unitat de les dues Esglésies alhora que es reconeixia la primacia del papa. La nova dependència a Roma va generar una forta oposició interna.  La unitat no va perdurar, però fou el papa Martí IV qui, sota la pressió del rei sicilià Carles d’Anjou, va posar-hi fi el 1281.

Art diplomàtica

Miquel VIII va menar una política exterior que assegurà els seus estats gràcies a la força militar i sobretot a una gran habilitat diplomàtica, establint pactes amb tàtars, mongols, alguns papes o la república de Gènova per neutralitzar els seus enemics. El seu principal oponent fou Carles d’Anjou, rei de Nàpols i Sicília, però va avortar els seu propòsit de prendre Constantinoble, quan va aliar-se amb el sobirà catalanoaragonès, Pere, el Gran, que va conquerir el 1282 l’illa de Sicília al d’Anjou.