Ladislau II de Polònia, rei d’un estat nou

mort a Horodok (Ucraïna), 1434

Activitat: Política                                                     

Àrea: Gran ducat de Lituània, regne de Polònia

 

Paganisme

Jogaila era un dels dotze fills d’Algirdas, gran duc de Lituània. A la mort del progenitor (1377), es disputà el tron amb altres parents, com l’oncle Kestutis, a qui feu matar (1382) abans d’imposar-se finalment. Els seus dominis eren molt extensos, ocupant bàsicament territoris de les actuals Lituània, Bielorússia i Ucraïna. Com el seu poble i els seus predecessors, Jogaila practicava els cultes pagans ancestrals. 

Segell reial de Ladislau II de Polònia

Fe i corona

Pel tractat de Kreva (1385), el gran duc Jogaila va acceptar l’oferta dels barons polonesos de ser el nou sobirà de Polònia. Per això el 1386 es va casar amb Eduvigis, pubilla del difunt rei Lluís I, després d’haver-se batejat i amb la promesa de convertir els lituans a la fe catòlica. El mateix any fou coronat, adoptant el nom de Ladislau II de Polònia, i instaurant la dinastia dels Jagelló.

Un fet destacat, la batalla de Grunwald (o de Tannenberg)

Concentrat en els afers polonesos, a Lituània va haver de nomenar Vytautas, fill del seu oncle Kestutis, com a nou gran duc (1392), que governà amb gran autonomia, si bé sota la seva sobirania. La política hàbil del rei va permetre que, vidu d’Eduvigis (1399), conservés el tron de Polònia. El principal enemic, l’Orde Teutònic, un estat germànic a Prússia i la costa bàltica, fou vençut pels exèrcits polonesos i lituans a Grunwald (1410), que suposà la seva davallada militar i la fi de l’expansionisme germànic.   

Èxits polítics i culturals

Malgrat les diferències culturals significatives, la unió dels dos estats de Polònia i Lituània es mantindria durant segles. Ladislau va enfortir la seva posició, aprofitant l’afebliment de russos i tàtars a l’est, recuperà territoris d’Hongria i estengué la seva influència al sud-oest, amb el príncep de Moldàvia com a vassall. La fita cultural més important fou el restabliment de la universitat de Cracòvia el 1400.

L’anècdota

Els últims anys de regnat s’enterboliren pels conflictes amb el successor de Vytautas a Lituània, encara que va continuar la unió amb Polònia. El 1424, obtingué del seu quart matrimoni el príncep hereu que assegurava la pervivència de la dinastia. Ladislau II va morir de vell el 1434. Segons algun cronista, per culpa d’enfredorir-se una nit en una llarga passejada nocturna. S’hauria quedat massa al ras, escoltant embadalit el cant d’un rossinyol.   

Anuncis

Santa Agnès de Praga, la meitat de l’ànima de Clara

Praga, 1211-Praga, 1282

Activitat: Religió                                            

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Princesa reial

Pertanyent a la dinastia dels Premíslides, el seu pare Otakar I era rei de Bohèmia i la mare, Constança, germana del rei hongarès. Als tres anys és enviada a Trzebnica (Polònia), amb una parenta, Eduvigis, duquessa de Silèsia, i als sis va ingressar al monestir txec de Doksany, on s’educaven les filles de l’alta noblesa. Entre 1220 i 1225  va viure a Àustria, després tornà a Bohèmia.

Peó de la política

Com tantes altres princeses, esdevé una eina per enfortir el regne, casant-la amb algun monarca poderós. El primer candidat és Enric VII, fill de l’emperador Frederic II, però finalment l’acord matrimonial es trenca. Altres sobirans, com Enric III d’Anglaterra i l’emperador Frederic II, la pretenen sense èxit. Agnès havia rebutjat l’emperador, manifestant al papa Gregori IX que volia ser monja.

La  princesa esdevé clarissa

Coneixedora dels nous models de vida religiosa franciscana, facilita l’establiment de frares a Bohèmia. Basteix un hospital per a pobres i funda a Praga un monestir per a les monges clarisses, el primer al nord dels Alps. El 1234 ingressa en aquell convent, del qual en seria elegida abadessa. Mantingué sempre la pobresa, dedicada a la pregària i l’atenció a pobres i malalts. Malgrat la devoció popular a Agnès, no fou canonitzada pel papa Joan Pau II fins 1989.    

Un fet destacat, la correspondència amb Clara d’Assís

Agnès no va conèixer directament Clara d’Assís, la fundadora de l’orde religiós al qual pertanyia, però van mantenir correspondència prop de vint anys, de la qual se’n conserven quatre cartes de Clara. Escrites en llatí, Clara respon les consultes d’Agnès per dur una vida religiosa més sincera i profunda. Aquests escrits manifesten la comunió espiritual entre les dues dones, tal com palesa l’inici de l’última carta, quan Clara s’hi adreça com “la que és la meitat de la meva ànima”.

Convent de santa Agnès

La frase

 “Us prego, estimada, i us demano en el Senyor que amb prudència i seny abandoneu un cert rigor en l’abstinència, indiscret i impossible que sé que vos seguiu, a fi que amb la vostra vida i salut lloeu el Senyor, li tributeu un homenatge raonable i un sacrifici condimentat amb la sal de la saviesa” (de la quarta carta de santa Clara a Agnès).

Per saber-ne més:

Francesc Gamissans. Santa Agnès de Praga, amb Déu i amb els pobres. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2010

Vladimir I de Kíev, cristianitzador

Kíev?, vers 956, -Berestova (Ucraïna), 1015

Activitat: Política

Àrea: Gran Principat de Kíev

 

Com el pare

Malgrat ser net d’Olga de Kíev, que s’havia convertit a la fe cristiana, Vladimir I va imitar el seu pare Sviatoslav i continuà adorant els déus pagans. A la mort de Sviatoslav (972), Vladimir va perdre Novgorod que governava, per culpa del seu germanastre Iaropolk, que pretenia regnar sobre tots els antics dominis del progenitor. Vladimir s’exilià a Escandinàvia, des d’on recuperaria la ciutat de Novgorod i després conqueriria Kíev. L’assassinat de Iaropolk (980) afermà el poder de Vladimir.

Campanyes

Nou gran príncep de Kíev, Vladimir I mantingué la política expansionista del seu predecessor. Eixamplà els seus territoris a l’est, ocupant poblacions poloneses orientals, i al nord, la zona superior del riu Niemen per millorar l’accés a la mar Bàltica. A l’interior dels seus estats, va sotmetre les últimes tribus independents, com ara els viatitxis.

Baptisme de Vladimir I, de Víktor Vasnetsov

Un fet destacat, el baptisme de Vladimir I

Al sud de Kíev, en l’imperi bizantí, la revolta de Bardas Focas va amenaçar el tron de Basili II. Aquest demanà l’ajut de Vladimir I, que li proporcionà tropes per esclafar els rebels. L’aliança entre els dos estats s’afermà amb el matrimoni d’Anna, germana de Basili II, amb Vladimir, però aquest abans va haver de fer-se cristià. Un cop batejat (988?), va imposar la conversió massiva dels habitants de Kíev i d’altres ciutats al cristianisme.

L’anècdota

Segons la llegenda, Vladimir, insatisfet amb el paganisme, havia decidit convertir-se a una nova fe. Per tal de triar la més idònia, va enviar delegats als pobles veïns per tal que l’informessin de les diverses religions que practicaven. Ni el judaisme, ni l’islamisme, ni el cristianisme occidental el satisferen; la religió ideal era el cristianisme grec propi de l’imperi bizantí, amb una litúrgia solemne de bellesa esplèndida que semblava talment que Déu era entre ells.

Evangelització

Al llarg del seu regnat, Vladimir I es mantingué fidel a les noves creences. Feu destruir santuaris, temples i ídols pagans mentre bastia esglésies i monestirs, facilitant la vinguda de clergues cristians ortodoxos per difondre la nova doctrina. Morta la seva dona (1011), sembla que es va casar amb una neta de l’emperador germànic Otó I, si bé no substituí el ritu ortodox per l’obediència religiosa al papa de Roma.

 

Otakar II de Bohèmia, el rei de ferro i or

Txèquia?, 1230–Dürnkrut (Àustria), 1278

Activitat: Política

Àrea: Regne de Bohèmia. Ducat d’Àustria

 

Imprevist

No estava destinat a governar, però la mort del seu germà gran, el 1247, el convertí en hereu al tron txec que ocupava el seu pare Venceslau I. Ja dos anys abans de succeir-lo com a rei de Bohèmia (1253), Otakar fou nomenant marcgravi de Moràvia i esdevingué duc d’Àustria arran del matrimoni amb Margarida von Babenberg. 

L’anècdota

El seu camp d’actuació va incloure també els territoris pagans del nord. Va participar en dues croades contra els pobles bàltics, la primera a Prússia oriental (1254), i la segona contra els lituans (1266-1267), ajudant als cavallers teutònics. Agraït de la seva col·laboració, aquest orde militar va fundar la ciutat anomenada Königsberg (Muntanya del rei, l’actual Kaliningrad), en honor seu.       

otakarIIdebohemia

Creixement

Durant anys va obtenir èxits diplomàtics i militars que li van permetre crear l’estat més poderós de tot el Sacre Imperi Romanogermànic, estenent-se per l’Europa central fins a l’Adriàtica: Estíria (1260), Caríntia i Carniola (1269). Otakar II va rebre el sobrenom de rei de ferro i or per les campanyes militars i per la riquesa que exhibia.

Bohèmia florent

El regne de Bohèmia (Txèquia) va prosperar sota el seu govern. Protegí els jueus i afavorí l’arribada al país d’emigrants alemanys, fundant una trentena de ciutats,  com ara České Budějovice, Písek o Malá Strana, actualmente un barri de Praga. A més del comerç, l’explotació de les mines d’argent de Jihlava garantí la bonança económica, que propicià el desvetllament cultural, amb artistes i intel·lectuals vinguts a Praga, a la cort.

Un fet destacat, la batalla de Dürnkrut (o de Marchfeld)

Mort Ricard de Cornualla (1272), Otakar aspirà a ser el nou rei d’Alemanya, però els prínceps electors triaren Rodolf de Habsburg. Aquest exigí al rei bohemi que reconegués la seva autoritat i que li cedís Àustria, Caríntia, Estíria i Carniola, cosa que s’acomplí el 1276, després d’una breu guerra. El 1278 Otakar, encara rei de Bohèmia, tractà de recuperar els feus austríacs per la força. Unit al rei polonès s’enfrontà a Rodolf, aliat amb Hongria, a Dürnkrut (Àustria). Otakar II va perdre la batalla i la vida. 

Boleslau I, el Valent, el primer rei polonès

Polònia?, 967?–Polònia, 1025

Activitat: Política

Àrea: Regne de Polònia

 

Pare i fill

Primogènit de Mieszko I, duc de Polònia, i Dobrava, princesa de Bohèmia, accedí al tron el 997, a la mort del pare. Prosseguí la seva política expansiva alhora que mirava de substituir l’organització en tribus per una estructura unificadora, afavorida per l’Església Catòlica. Es mantingué fidel a la fe cristiana, a la qual s’havia convertit el seu progenitor. En l’àmbit territorial, bastí una xarxa de recintes fortificats (grody), unitats administratives i fiscals per al control del seus dominis.

L’anècdota

Boleslau havia afavorit l’evangelització de la Prússia pagana per part d’Adalbert de Praga, que va morir-hi màrtir el 997. El monarca polonès va comprar les despulles d’Adalbert i les enterrà a Gniezno, amb la qual cosa augmenta el seu prestigi. L’any 1000 l’emperador Otó III va pelegrinar-hi per venerar el màrtir i allà s’entrevistà amb Boleslau, a qui nomenà “germà i cooperador de l’Imperi”.

Un fet destacat, la creació de l’arquebisbat de Gniezno 

Fruit de la visita a Gniezno, l’emperador, d’acord amb el papa, aprovà la fundació de l’arquebisbat de Gniezno, amb altres diòcesis sufragànies, com Cracòvia o Wroslaw. Així, Boleslau disposava d’una estructura eclesiàstica pròpia, dependent directament de Roma, i que per tant escapava del control de l’Església alemanya.

Contra Enric II 

Després del traspàs d’Otó III (1002), es capgirà la relació amb el següent emperador, Enric II, per la disputa de territoris fronterers. La pau de Budziszyn (o Bautzen), el 1018, posà fi al conflicte amb el reconeixement de la sobirania polonesa sobre les regions de Meissen i Lusàcia.

A l’est

Boleslau intervingué en les lluites per la corona del gran principat de Kíev a favor de Sviatopolk, gendre seu. La victòria de les tropes poloneses del riu Bug (1018) i la posterior ocupació de Kíev entronitzà el seu candidat, si bé aquest regnat fou efímer, substituït poc després pel seu germà Iaroslav.

Culminació

Pocs mesos abans de morir, Boleslau es feu coronar com a primer rei de Polònia a Gniezno per l’arquebisbe, sense el reconeixement previ de l’emperador. L’acte manifestava la independència i la puixança del nou estat.

Esteve Dusan, l’emperador serbi

Kosovo o Sèrbia?, vers 1308–Prizren? (Kosovo), 1355

Activitat: Política  

Àrea: Imperi serbi

 

Es repeteix la mateixa història

Esteve Uros IV de Sèrbia, més conegut com Esteve Dusan, havia nascut mentre governava el seu avi, Esteve Uros II Milutin. El pare de Dusan es rebel·là contra el rei, però fou derrotat i va patir l’exili, amb la dona i el fill. Visqueren a Constantinoble fins el 1320, quan van ser perdonats. El 1322, mort Milutin, el pare fou rei de Sèrbia, però Esteve Uros III Decanski no governaria molt de temps. Esteve Dusan, després de la victòria sobre els búlgars a Belvazhd (1330), s’hi enfrontà i el destronà l’any següent.

Conquestes

Aprofitant la feblesa d’estats veïns, el monarca emprèn una política expansionista, que duplica l’extensió del regne amb la conquesta d’Albània, Macedònia i el nord de Grècia. Esdevé l’estat hegemònic als Balcans, estès del Danubi fins al golf de Corint, amb capital a Prizren (Kosovo). El 1346 Esteve Dusan fou coronat com a tsar de serbis i grecs. Introduí estructures administratives i polítiques, seguint models bizantins. Establí una mena de monarquia dual, amb cancelleries diferents per als dominis eslaus i grecs.

Un fet destacat, el  Dušanov zakonik  

Durant el seu regnat fou codificada la llei dels serbis. El 1349 a Skopje es promulgà el zakonik (codi) de Dusan, una compilació legal que comprenia unes dues-centes disposicions, tant civils com canòniques, molt influïda pel dret bizantí. Incideix en el dret penal i les relacions entre els grups socials. Aquesta obra legislativa sobreviuria al seu creador, vigent fins a la fi de l’estat serbi medieval.

Església

D’acord amb la puixança del nou estat, el 1346 Esteve Dusan convocà una gran assemblea eclesiàstica que transformava l’antic arquebisbat serbi de Peć  (Kosovo) en patriarcat, que estenia la seva jurisdicció també per les terres gregues conquerides, com el mont Athos. El patriarca de Constantinoble, que perdia part del seus territoris, excomunicà el sobirà serbi i el nou patriarca el 1350, però la condemna no va tenir efectes reals.

L’anècdota

Esteve Dusan va morir sobtadament el 1355. Poemes èpics i cròniques del segle XVII afirmen que l’òbit es produí durant una ofensiva contra l’imperi bizantí, amb l’objectiu final de conquerir Constantinoble. Alguns investigadors refuten aquesta tesi. La documentació palatina mostra que el rei no estava en campanya, per a la qual no comptava ni amb la flota necessària ni controlava els mars propers a Constantinoble, part en poder turc. A més, les fonts bizantines coetànies tampoc hi fan referència.

La coronació de l’emperador (A. Mucha, 1926)

Andrei Rubliov, el geni de les icones

Rússia,  vers 1360–Moscou, 1430

Activitat: Pintura       

Àrea: Gran Principat de Moscòvia

 

Moscou i rodalies

Monjo rus de l’Església ortodoxa, Andrei Rubliov (o Rublev) va excel·lir com a pintor, però se’n tenen poques dades. Va treballar en la decoració pictòrica d’esglésies de Moscou i d’altres poblacions i monestirs pròxims, construïdes o restaurades sota l’impuls dels grans prínceps moscovites. Els últims anys va passar-los al monestir d’Andronikon, a Moscou, on va morir i fou enterrat.

Mestres i deixebles

El primer treball documentat data de 1405 quan participa en les pintures de la catedral de l’Anunciació del Kremlin de Moscou, al costat de Teòfanes el Grec i Prokhor de Garadets. Citat en tercer lloc, es creu que era un artista novell i alguns experts el fan deixeble de Teòfanes, si bé l’aire sever i tràgic de les icones del mestre grec no es correspon amb l’estil de maduresa de Rubliov.

Un estil nou

L’artista rus remodela la pintura d’cones, trencant amb l’hieratisme característic de l’art bizantí. Les seves imatges religioses manifesten una clara harmonia, tant compositiva com cromàtica, amb línies suaus i sense dramatismes, que convida a la meditació. Aquest estil d’icones tindrà gran influència en tota Rússia.

El Judici Final, catedral de l’Assumpció, Vladimir

Tria d’obres

La producció segura de Rubliov és la Trinitat (Galeria Tretiakov, de Moscou); i El Judici Final, pintura mural de la catedral de l’Assumpció, de Vladimir (vers 1408), obra feta en col·laboració amb Daniel Chorny. Altres obres atribuïdes són les miniatures dels Evangelis de Khitrovo (Biblioteca de l’Estat Rus, Moscou); i les icones de Crist, sant Pau i sant Miquel (catedral de l’Assumpció, a Zvenigorod, ara a la Galeria Tretiakov, Moscou).

Un fet destacat, la Trinitat

La Trinitat , la seva obra més coneguda, és una icona que reprodueix l’escena bíblica de l’aparició de tres àngels a Abraham, que simbolitzen Déu en la seva manifestació trinitària. Es representen Pare, Fill i Esperit Sant  com tres joves al voltant d’una taula on hi ha un calze, signe de l’eucaristia. Destaca la finor del color i del traç, la combinació de blaus i grocs, l’equilibri de la composició i l’expressió dolça de posats i rostres, de profunda serenitat i comunió.

La Trinitat

L’anècdota

El prestigi de Rubliov perviu encara. Fruit d’això, el director de cinema Andrei Tarkovski el 1966 recrea la seva figura en la pel·lícula “Andrei Rubliov”, i anys més tard, el 1998, l’Església Ortodoxa Russa el proclama sant per la qualitat espiritual de la seva obra.

Guardar