Lluís IV, l’emperador bavarès

Munic (Alemanya), 1282?- Fürstenfeldbruck (Alemanya), 1347

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Corona disputada

Lluís era membre dels Wittelsbach, una nissaga poderosa d’Alemanya, amb dominis estesos per Baviera i el Palatinat, encara que inferior als grans llinatges dels Luxemburg i els Habsburg. A la mort de l’emperador Enric VII (1313), es presentà com a candidat al tron, aliat amb els Luxemburg, contra el duc Frederic d’Àustria, que era el pretendent Habsburg. La lluita entre els dos contendents no va concloure fins el 1322, amb la victòria de Lluís a la batalla de Mühldorf, quan capturà el seu rival.

Avinyó i Itàlia

El nou sobirà tractà d’acréixer el poder de la família, incorporant territoris, com Brandenburg i Holanda per als seus fills. El papa Joan XXII, profrancés, amb seu a Avinyó, contrari a l’enfortiment del poder germànic, es va negar a reconèixer-lo com a sobirà. El 1324 el pontífex l’excomunicà en intervenir Lluís IV en terres italianes. El 1328 fou coronat com a emperador a Roma per membres de la noblesa romana, malgrat l’oposició papal, però no aconseguí el control de tota Itàlia.

Un fet destacat, el Licet juris  

A la Dieta de Frankfurt de 1338, promulgà la llei imperial, coneguda com el Licet iuris, per la qual es defensava la independència de l’autoritat secular davant la religiosa. Es declarava que l’entronització de l’emperador seria vàlida, un cop elegit pels prínceps i prelats alemanys, sense caldre l’aprovació ni la coronació per part del papa.

L’anècdota

En la lluita contra el papat, Lluís IV que n’havia fet escollir un de nou, l’antipapa Nicolau V (1328),  comptà també amb l’ajut d’alguns dels intel·lectuals més il·lustres del seu temps, com ara l’anglès Guillem d’Ockham i l’italià Marsili de Pàdua, autors d’obres de teoría política contràries al poder temporal dels pontífexs. Fins i tot, s’arrenglerà en el bandol imperial el superior general dels franciscans, Miquel de Cesena, partidari de la pobresa evangèlica dels religiosos.

Del Tirol a la fi

L’excomunió  contra Lluís IV no fou retirada ni per Joan XXII ni pels papes que el succeiren, la qual cosa afavoria la desobediència de prínceps alemanys. L’intent de Lluís IV d’augmentar els seus dominis amb el Tirol comportà la ruptura definitiva amb la casa dels Luxemburg que reivindicà el seu representant, Carles de Moràvia, escollit nou emperador pels prínceps electors (1346). La guerra entre les dues faccions no es produí. Lluís morí d’un infart mentre caçava ossos per Baviera.