Vladimir I de Kíev, cristianitzador

Kíev?, vers 956, -Berestova (Ucraïna), 1015

Activitat: Política

Àrea: Gran Principat de Kíev

 

Com el pare

Malgrat ser net d’Olga de Kíev, que s’havia convertit a la fe cristiana, Vladimir I va imitar el seu pare Sviatoslav i continuà adorant els déus pagans. A la mort de Sviatoslav (972), Vladimir va perdre Novgorod que governava, per culpa del seu germanastre Iaropolk, que pretenia regnar sobre tots els antics dominis del progenitor. Vladimir s’exilià a Escandinàvia, des d’on recuperaria la ciutat de Novgorod i després conqueriria Kíev. L’assassinat de Iaropolk (980) afermà el poder de Vladimir.

Campanyes

Nou gran príncep de Kíev, Vladimir I mantingué la política expansionista del seu predecessor. Eixamplà els seus territoris a l’est, ocupant poblacions poloneses orientals, i al nord, la zona superior del riu Niemen per millorar l’accés a la mar Bàltica. A l’interior dels seus estats, va sotmetre les últimes tribus independents, com ara els viatitxis.

Baptisme de Vladimir I, de Víktor Vasnetsov

Un fet destacat, el baptisme de Vladimir I

Al sud de Kíev, en l’imperi bizantí, la revolta de Bardas Focas va amenaçar el tron de Basili II. Aquest demanà l’ajut de Vladimir I, que li proporcionà tropes per esclafar els rebels. L’aliança entre els dos estats s’afermà amb el matrimoni d’Anna, germana de Basili II, amb Vladimir, però aquest abans va haver de fer-se cristià. Un cop batejat (988?), va imposar la conversió massiva dels habitants de Kíev i d’altres ciutats al cristianisme.

L’anècdota

Segons la llegenda, Vladimir, insatisfet amb el paganisme, havia decidit convertir-se a una nova fe. Per tal de triar la més idònia, va enviar delegats als pobles veïns per tal que l’informessin de les diverses religions que practicaven. Ni el judaisme, ni l’islamisme, ni el cristianisme occidental el satisferen; la religió ideal era el cristianisme grec propi de l’imperi bizantí, amb una litúrgia solemne de bellesa esplèndida que semblava talment que Déu era entre ells.

Evangelització

Al llarg del seu regnat, Vladimir I es mantingué fidel a les noves creences. Feu destruir santuaris, temples i ídols pagans mentre bastia esglésies i monestirs, facilitant la vinguda de clergues cristians ortodoxos per difondre la nova doctrina. Morta la seva dona (1011), sembla que es va casar amb una neta de l’emperador germànic Otó I, si bé no substituí el ritu ortodox per l’obediència religiosa al papa de Roma.

 

Abulcasis, reivindicant la cirurgia

Madina Zahara (Còrdova), posterior a 936-Còrdova?, entre 1009 i 1013

Activitat: Medicina 

Àrea: Califat de Còrdova

 

Conjectures

Poc es coneix de la biografia d’Abu al-Qasim Khalaf ibn al-Abbas al-Zahrawi, conegut a l’Europa occidental amb la forma llatinitzada d’Abulcasis. El lloc i data de naixement semblen derivar del seu locatiu “al-Zahrawi”, és a dir, “de Zahara”, que fa referència probablement a Medina Zahara, població pròxima a Còrdova sorgida a partir del 936, quan el califa Abd al-Rahman III bastí en aquell lloc un gran palau.

Metge de palau

La tradició afirma que va ser metge personal dels califes Abd al-Rahman III, al-Hakam II, Hixam II i del cabdill Almansor, però alguns historiadors qüestionen que pogués ser el facultatiu d’Abd al-Rahman III, que regnà entre 912 i 961, a causa de la joventut d’Abulcasis. Sembla lògic que un càrrec tan important i delicat l’hagués exercit un altre metge més veterà de renom.

Un fet destacat, Kitab al-Tasrif (Llibre de la pràctica mèdica)

Aquesta obra, que consta d’unes 1.500 pàgines, és una enciclopèdia mèdica, la primera de l‘Espanya musulmana que, traduïda parcialment al llatí, tindrà gran influència en l’Europa occidental durant segles. Contempla tant l’estudi de l’anatomia, la fisiologia i la patologia com de l’alimentació i la terapèutica. És en aquest última matèria, en l’apartat de cirurgia, un tema molt secundari en altres tractats mèdics, on rau el valor principal de l’obra.

Metge i cirurgià

El text d’Abulcasis palesa el seu coneixement profund de la cirurgia, explicant amb detall intervencions d’ulls, implants dentals, hèrnies, amputacions, obstetrícia… que inclouen uns 200 dibuixos amb l’instrumental per a cada operació. A l’hora de curar el malalt, a diferència de la majoria dels metges coetanis, ell propugna —i ho aplica— que el metge faci ús tant dels seus remeis farmacològics com també de la pràctica quirúrgica, en aquell temps en mans de cirurgians ignorants en teoria mèdica.

La frase

“Sens dubte, Abulcasis és el mestre de tots els cirurgians” (de Pietro Argellata , metge mort el 1423)

al-Farabi, el segon professor

Farab (Kazakhstan), vers 872-Damasc, 950?

Activitat: Filosofia

Àrea: Emirat d’Alep

 

Intel·lectual

Abu Nasr Muhammad al-Farabi, va néixer a la regió de Farab. D’aquí prové doncs l’apel·latiu d’al-Farabi pel qual és conegut. Va estudiar a Bagdad gramàtica, música, filosofia, essent deixeble d’Abu Matta, traductor d’Aristòtil a l’àrabi, i de Yuhanna ibn Haylan, cap d’una escola que seguia les tesis d’Aristòtil. El 943, com a filòsof, s’establí a la cort de Sayf al-Dawla, emir d’Alep (Síria), on romangué fins poc abans de morir.

Un fet destacat, l’establiment de la lògica en la filosofia islàmica

La seva filosofia es fonamenta en Aristòtil, l’obra del qual comenta i analitza de manera detallada i rigorosa. Desenvolupa sobretot la lògica aristotèlica en el pensament musulmà per obtenir un coneixement veritable de la realitat. Només mitjançant el mètode de raonament de la lògica, basat en silogismes i la inducció, un pot demostrar la certesa d’allò que declara en qualsevol àmbit, també el religiós. Paral·lelament, aquesta prevalença de la filosofia també ha de regir a la societat, amb filòsofs al seu davant.

La frase

”En general, et recomano sobre lògica no llegir altres fonts que les del savi Abu Nasr al-Farabi, perquè tot allò que va escriure és com la farina més exquisida” (del pensador jueu Maimònides, a la Carta a Samuel ibn Tibbon).

Tria d’obres

Kitab al-musiqa al-kabir (El gran llibre de música), el tractat musical medieval més important del món musulmà; Ihsa al-ulum (Enumeració de les ciències); al-Madina al-fadira (La ciutat ideal), manual de teoria política.

Transcendència

La influència profunda en la filosofia islàmica és evident amb el sobrenom que va rebre: el “segon professor”, només per sota d’Aristòtil, el pensador més excel·lent segons els savis musulmans. El seu influx s’estendria també al món cristià. Així, per exemple, arguments sobre l’existència de Déu de sant Tomàs d’Aquino ja són expresssats en l’obra d’al-Farabi de manera molt anàloga.

Al-Hallaj, el místic executat

Tur (Iran), vers 858-Bagdad, 922

Activitat: Religió

Àrea: Imperi abbàssida

 

Avantpassats

Els orígens de Husayn ibn Mansur al-Hallaj no són clars. Les diverses fonts aporten informacions contradictòries. Segons unes, el seu avi patern era l’àrab Abu Ayyub, company de Mahoma; altres el fan persa, amb avis que practicaven el zoroastrisme, la religió monoteista dels antics perses. En tot cas, les diverses fonts concorden amb el pare d’al-Hallaj, musulmà fervent que treballava en una feina humil, la de cardador de cotó. Potser el fill també s’hi dedicà. De fet, al-Hallaj, significa “el cardador”.       

Mestres i viatges

De jove s‘orientà cap a l’estudi de la religió musulmana, però no a partir d’una reflexió teòrica i jurídica, sinó des d’una mirada afectiva i vicencial. Es formà sobretot amb mestres sufís, és a dir, amb musulmans orientats cap a la mística. Al llarg de la vida va pelegrinar tres vegades a La Meca, i sembla que va viatjar també cap a l’est fins a l’Índia.

L’anècdota

Segons la tradició, després de tornar d’un pelegritnage a La Meca, anà a casa del seu mestre al-Junaid. Va trucar a la porta, i quan el mestre va preguntar qui volia entrar, al-Hallaj es va anunciar dient “Jo soc la Veritat”. Al-Junaid el renyà. Aquella presentació era perillosa ja que el místic s’atribuïa un dels trets divins i per tant s’identificava amb Al·là.

Arreu i a tothom

A desgrat dels seus antics mestres, de perfil elitista i discret, al-Hallaj proclamà la unió amb Déu, el seu amor ardorós per Al·là, que pregonà obertament per carrers i mercats, amb missatges inconformistes i heterodoxos, que defensaven l’absència de cap intermediació religiosa entre l’home i Déu, i la supremacia de l’amor diví davant el precepte religiós.

Un fet destacat, condemna, suplici i mort

alhallaj

Vista la seva popularitat creixent, les autoritats l’empresonaren el 915 i el captiveri va durar fins el 922, quan fou condemnat per heretge. Després de ser torturat, fou mort el 27 de març del 922, les despulles, cremades i els seus escrits, prohibits. Tamateix, la figura d’al-Hallaj ha perviscut al llarg del segles, mártir i místic profund, de qui s’ha conservat part de l’obra, trasmesa oralment pels seus adeptes.   

La frase

“El teu esperit s’ha mesclat amb el meu,

com es mesclen el vi  i l’aigua.

I si res et palpa, em palpa a mi,

ja que tu ets jo en qualsevol circumstància” (del Diwan, d’al-Hallaj)

 

Per saber-ne més:

Hallaj. Diwan. Edició, traducció i cal·ligrafia àrab de Halil Bárcena. Barcelona, 2010

Adelaida de Borgonya, pilar del Sacre Imperi

Orbe (Suïssa), vers 931–Seitz (França), 999

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

De Borgonya a Itàlia

Descendent del rei Robert II de Borgonya i de Berta de Suàbia, va casar-se el 947 amb Lotari II, rei d’Itàlia. Aquest primer matrimoni durà només tres anys a causa de la mort del marit. Havien tingut només una filla, Emma, que posteriorment esdevindria reina de França.

L’anècdota

El noble Berenguer d’Ivrea es proclamà nou rei d’Itàlia i per tal de legitimar la seva posició, va pretendre maridar Adelaida amb el seu fill Adalbert, cosa a la qual la vídua s’hi oposà. El 951 Adelaida fou empresonada en un castell. Després de 4 mesos de captiveri, aconseguí escapar gràcies a un tunel excavat pels seus partidaris. D’aquesta fugida novel·lesca en donen testimoni fonts coetànies.

Un fet destacat, la coronació imperial del 962

Adelaida demanà l’ajut militar del rei alemany Otó I, qui envaí Itàlia la tardor del 951. Es casà amb ella i es proclamà rei d’Itàlia a Pavia aquell mateix any. Després de noves campanyes, el 962, dominant les terres alemanyes i el nord i centre d’Itàlia, Otó I i la seva dona van ser coronats com a sobirans del Sacre Imperi Romanogermànic pel papa Joan XII. L’emperadriu participa activament en el govern, acompanyant el sobirà en les expedicions italianes o bé enfortint els lligams entre els prelats i l’emperador.

Mare i àvia d’emperadors

Després del traspàs d’Otó I (973), el succeí com a sobirà Otó II, fill tingut amb Adelaida. Paulatinament la influència materna s’eclipsà, substituïda per la de Teòfan, la consort imperial. El 978 es retirà durant uns anys a Borgonya, on regnava el seu germà Conrad. El 983, mort son fill, el net Otó III tenia tres anys. Ella i Teòfan en defensaren els drets. La mare assumí la regència fins el 991, quan va morir; després esdevingué l’àvia la regent, entre el 991 i 995, any que Otó III fou major d’edat.

Amb l’Església

Adelaida es retirà de la cort el 996 i intensificà una activitat exercida com a governant, la fundació i restauració d’esglésies i convents, promovent el nou corrent monàstic reformador dels abats de Cluny. El 1097 el papa Urbà II la proclamà santa.

Joan I Tzimiscés de Bizanci, un petit gran emperador

nascut 925?–Constantinoble, 976

Activitat: Política

Àrea: Imperi bizantí

 

L’anècdota

Conegut amb el sobrenom de “Tzimiscés”, els historiadors dubten del significat. Segons uns deriva del lloc de naixement;  segons altres, d’un mot que vol dir “botes vermelles”, al·ludint potser al calçat habitual; i finalment, la hipòtesi més difosa és que significa “petit”. Les cròniques el retraten de baixa estatura, bell i de caràcter enèrgic.

Entre cosins

D’una família de l’aristocràcia bizantina d’origen armeni, estava emparentat amb el general Nicèfor Focas. Sota la seva protecció, va ascendir en la carrera militar, combatent amb brillantor, fins i tot considerat el comandant decisiu en batalles com la de Samòsata (958).

D’un usurpador a un altre 

Aprofitant la mort de l’emperador Romà II, el seu oncle Nicèfor Focas prengué el poder el 963 i es casà amb la vídua, l’emperadriu Teòfan. Joan Tzimiscés seguí participant en  campanyes contra els sarraïns, però el 969  va caure en desgràcia. Potser era l’amant de  l’emperadriu Teòfan. Aquell mateix any, conxorxat amb ella, organitzà un complot que assassinà Nicèfor II, i el substituí com a emperador.

Afers religiosos

Abans de coronar-lo, el patriarca de Contantinoble li exigí l’exili de l’emperadriu i el càstig dels autors materials del magnicidi. Per consolidar-se al tron Joan I afavorí l’Església, revocant decrets del anterior emperador contra les prebendes eclesiàstiques.

Un fet destacat, el triomf sobre Sviatoslav, gran duc de Kíev   

El 969 les tropes de Sviatoslav envaïren l’imperi bizantí. L’any següent, Joan I obtingué la victòria d’Arcadiòpolis i, el 971, el setge i ocupació de Dorostolon (actual Silistra, Bulgària), que suposà la rendició del sobirà eslau, amb l’abandonament definitiu dels Balcans. Paral·lelament, els búlgars aliats de Sviatoslav foren derrotats, el seu rei Boris II, empresonat, i annexada la meitat oriental del país a l’imperi bizantí.

Al sud d’Itàlia

Hàbil diplomàtic, Joan I va assegurar els enclaus bizantins a Itàlia gràcies a la millora de les relacions amb l’ Imperi romanogermànic. Va acordar amb Otó I el casament d’una princesa bizantina amb l’hereu del tron alemany.

Les campanyes orientals

A l’Orient s’enfronta als musulmans. El 972 s’estén fins a l’alt Èufrates i el 975, marxa al sud per ocupar Síria, Líban i Palestina: Homs, Damasc, Sidó, Beirut… però l’avenç s’aturà prop de Jerusalem. L’emperador emmalaltí de sobte, i morí mesos després, bé d’una febre tifoide o bé enverinat.

Dong Yuan, el paisatgista clàssic

Jinxian, Xina, vers 900- Jinxian, Xina, 962

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Tang del Sud

 

Funcionari

Poc se’n sap de la vida de Dong Yuan (o Tong Yuan). Va viure principalment a Nanquing (Xina) i exercí un càrrec públic que gestionava els jardins de la cort, durant el regnat de Li Jing, i probablement li facilitava la contemplació i estudi de la natura. Ja tenia fama com a pintor el 937, quan se li encarrega una pintura del mont Lu.

Mestratge

Durant la dinastia Tang (618-907) es desenvolupa la pintura paisatgística que, en temps de Dong Yuan esdevé el gènere pictòric més prestigiós. La fama d’aquest artista és pòstuma. Passats uns dos segles se’l revaloritza, però és sobretot des de la dinastia Yuan (1279-1368) quan es difon l’estudi i còpia de la seva obra. En temps dels Ming (1368-1644), l’escola pictòrica del Sud el considera el seu predecessor i el mestre del paisatge, per antonomàsia.

Rius Xiao i Xian

Estil

Influït per mestres antics, pinta paisatges amb els verds i blaus típics de Li Sixun, o monocroms, amb la tècnica de l’aiguada de tinta, de Wang Wei. Reprodueix les terres meridionals de la conca del riu Yangzi. Muntanyes i rius, amb contorns indefinits, modelats amb pinzellades llargues i ondulades, o tocs de tinta molt diluïts per reflectir la gradació de la llum. Dong Yuan expressa l’atmosfera tranquil·la d’un lloc, no els detalls. L’obra Rius Xiao i Xian (Xiaoxiang tu) n’és un exemple.

La frase

“Aplica el pinzell de manera tan basta que la pintura no té sentit si s’examina de prop, però quan es mira des de la distància és viva i evocadora, com si fos un conte de fades”, de Shen Kuo, polígraf del segle XI.

Un fet destacat, Festival per invocar la pluja  (Long xiu jiaomin tu)

Aquesta pintura policroma sobre seda mostra, a vista d’ocell, una panoràmica clara i serena, de corrents fluvials que es perden a la llunyania entre suaus turons. Difereix dels treballs dels artistes coetanis del Nord,  que capten els paisatges des de terra, amb muntanyes tortuoses que impedeixen veure l’horitzó. Malgrat el títol, les figures humanes són molt secundàries a la composició, manifestant la importància superior de la natura.

Festival per invocar la pluja