A prop de Kessel (Països Baixos), 980-Civita Castellana (Itàlia), 1002
Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic
Un infant en disputa
L’emperador Otó II, el pare, va morir sobtadament el 983, quan Otó III tenia tres anys. Fou segrestat pel seu oncle, Enric de Baviera, però finalment davant l’oposició d’altres magnats de la cort, va tornar l’infant a la tutela de la mare, Teòfan, que assumí la regència amb la seva àvia Adelaida de Borgonya i Willigis, arquebisbe de Magúncia. El bon govern dels regents, entre el 983 i el 994, va consolidar el tron d’Otó III i va permetre el seu govern personal amb 14 anys d’edat.
Instruït
El jove monarca va rebre una formació molt acurada, comptant amb intel·lectuals reputats, com ara l’occità Gerbert d’Orlhac i el saxó Bernward de Hildesheim. L’influx matern seria notori ja que Teòfan, filla de l’emperador Romà II de Bizanci, incidiria en la seva ideologia imperial d’arrels romanes.
Església
És coronat emperador a Roma el 996. Otó III controla i protegeix l’Església, escollint els següents pontífexs: Gregori V, un cosí seu, i Silvestre II, el seu antic mestre Gerbert. Els papes, reconeguts com la major dignitat eclesiàstica, han d’actuar com a alts delegats imperials que treballin en la regeneració eclesial i l’expansió de la fe per terres magiars i eslaves. L’any 1000, Otó III es reuneix amb el duc Boleslau I de Polònia a Gniezno i organitza l’estructura eclesiàstica polonesa, amb Gniezno com a arquebisbat.
L’anècdota
Un dels fets novel·lescos d’Otó III és la visita a la tomba de Carlemany a Aquisgrà (Alemanya) l’any 1000. El relat explica que, oberta la tomba, descobrí el cadàver, no ajagut, sinó assegut en un tron, amb ceptre i corona. Otó li hauria extret una dent com a relíquia i hauria substituït la punta del nas, l’única part del cos que s’havia podrit, per una punta d’or. El cos incorrupte és un senyal dels sants; la ficció del cos sencer i assegut en majestat voldria indicar, doncs, la santedat de Carlemany, el seu precursor.
Un fet destacat, la Renovatio Imperii Romanorum
Otó III vol revifar el passat gloriós de Roma, amb un sentit cristià, inspirant-se en el model bizantí. De tota manera, aquesta “renovació de l’imperi romà” es més aparent que profunda, recuperant terminologia i càrrecs de l’antiga Roma, sense transformacions de major substància. Ell mateix, que volia afavorir la ciutat eterna, va haver d’abandonar Roma arran d’una revolta. Va morir als 22 anys, potser de malària, ocupat en la reconquesta de la ciutat.