Francesco Petrarca, l’humanista poeta

 
Arezzo (Itàlia), 1304–Arquà Petrarca (Itàlia), 1374
Activitat: LiteraturaGrup3-Lletres                                                 
Àrea: Estats pontificis
 

Anys d’exili i d’estudi

Expulsat el seu pare de Florència per motius polítics, la  infància de Petrarca va transcórrer entre diferents ciutats italianes. Des de 1312 la família residí prop d’ Avinyó. Malgrat el seu gust per les lletres, impel·lit pel seu pare notari, va estudiar lleis però no es graduà.

Un fet destacat, el Canzionere

Tornat el 1327 a Avinyó, va conèixer una noia que el captivà i a qui anomena en els seus escrits Laura. El Canzoniere és un recull de 366 poemes, la majoria sonets, que va escriure inspirats per aquell amor platònic. Aquells versos en italià que va compondre i pulir al llarg de tota la seva vida i que ell menystenia respecte a la seva obra en llatí, constituiren un model per als poetes europeus dels segles posteriors.

Per Europapetrarca

Gràcies a la protecció de la poderosa família dels Colonna, va obtenir alguns beneficis eclesiàstics que li permeteren dedicar-se exclusivament a les lletres, així com viatjar per França, Flandes, Alemanya i Itàlia a la recerca de textos de l’antiguitat clàssica. Malgrat haver rebut ordes menors, de les seves relacions va tenir dos fills, Giovanni (1337) i Francesca (1343).

Del silenci a la fama

El 1337 es retirà a Valclusa, vora Avinyó, on menà una vida senzilla, escrivint algunes obres en llatí que li proporcionaren fama. El 1341 fou coronat com a poeta excels a Roma. Des d’aleshores gaudí de reconeixement arreu, protegit per reis i papes. A Florència fou hostatjat per Giovanni Boccaccio el 1550; la seva amistat perdurà fins a la mort.

Itàlia

A partir de 1353 s’instal·là de manera definitiva a Itàlia. Preconitzava la unitat política de la península, prenent com a referent l’antiga Roma, recuperant la cultura clàssica, harmonitzada amb el cristianisme.

Tria d’obres

De viris illustribus (1337), aplec de biografies de la Roma clàssica; Africa (1342); Canzoniere (1336-1374); I trionfi (1340-1374)

L’anècdota

El 1336 va pujar amb el seu germà Gherardo el mont Ventor (1912 m.), als Alps. Aquell fet, insòlit en aquella època, i la descripció que en féu, l’ha dut a ser considerat precursor de l’alpinisme.

La frase

“Si no és amor, ¿què és el que el meu cor sent?

Però, si ho és, per Déu ¿hi ha res igual?

¿És bo, si té l’efecte aspre i mortal?

¿Cruel, si és més suau que cap turment?

 

Si em cremo a gust, ¿per què el plor i el lament?

És a desgrat? Doncs, lamentar, què em val?

Oh mort vivent! Oh, delectable mal!

Com forces tant sense consentiment?

 

Si hi consenteixo, sens raó en tinc pena:

afronto en alta mar l’advers antull

dels vents, en feble nau sense govern,

 

tan buida de saber i d’errors tan plena

que jo mateix no sé ben bé que vull:

l’estiu m’és fred i foc se’m fa l’hivern”  (extret del Cançoner)

Per saber-ne més:

Francesco Petrarca. Sonets, cançons i madrigals. Barcelona, 2011

Anuncis