Enric IV, un emperador germànic humiliat

Goslar? (Alemanya), 1050-Lieja (Bèlgica), 1106

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic 

 

Minoria

Mort el seu pare, l’emperador Enric III (1056), quan encara era nen, la regència fou exercida per la seva mare Agnès de Poitiers. Els barons aprofitaren la debilitat de la monarquia per enfortir el seu poder. 

Poders en pugna

Arribat a la majoria d’edat el 1065, Enric IV procurà la recuperació de les possessions imperials perdudes a Saxònia i Turíngia així com reformes administratives i militars per consolidar l’autoritat imperial. Als seus dominis, els bisbes constituïen delegats del sobirà amb atribucions polítiques i administratives. Per aquest motiu topà amb el papa Gregori VII quan aquest reivindicà la potestat d’elegir els prelats, prohibint que fossin triats per l’emperador.

Un fet destacat, la humiliació de Canossa (1077)

Enric aconseguí que els seus bisbes rebutgessin les ordres pontifícies i neguessin la seva autoritat. El papa reaccionà excomunicant l’emperador el 1076, cosa que el separava de la comunitat cristiana i permetia la seva deposició. L’alta noblesa es rebel·là contra el sobirà i aquest, en comptes d’abdicar o sotmetre’s al poder papal a Alemanya, trià una altra opció. Es presentà a Canossa (Itàlia) per demanar l’absolució de Gregori VII, vestit de penitent. El perdó del papa va millorar la seva situació en terres germàniques.

Ofensiva imperialenricIVd'alemanya

Malgrat la fi de l’excomunió, alguns barons alemanys escolliren un nou monarca, Rudolf de Suàbia, que el 1080 rep el suport de Gregori VII, qui torna a excomunicar l’emperador. No obstant això, la segona excomunió no té l’eficàcia de la primera. Enric IV, reforçat per la petita noblesa i la burgesia de ciutats com Colònia, Magúncia o Milà, derrota Rudolf de Suàbia, proclama un antipapa, Climent III, i ocupa Roma per un temps abans d’invadir-la els normands del sud d’Itàlia. Gregori VII mor a l’exili.

Inestabilitat

Els pontífexs següents Urbà II i Pasqual II renoven les excomunions contra Enric IV. Esclaten noves revoltes nobiliàries que l’emperador domina, però finalment també els seus fills, —primerament Conrat, després Enric— s’alcen contra ell. Aquest últim l’obliga a abdicar (1105), per bé que mesos més tard el progenitor recupera part del seu poder i mor quan preparava l’enfrontament amb ell.

L’anècdota

Un dia que l’emperador era a Merseburg (Alemanya), visitava el mausoleu esplèndid on estava enterrat el seu enemic Rudolf de Suàbia. Un cortesà li preguntà com podia tolerar un sepulcre tan magnífic com a tomba d’un rebel. Tan de bo —respongué el sobirà— tots els meus enemics estessin sepultats de manera tan ostentosa (de l’historiador Otó de Freising, net de l’emperador).