Baybars, un Napoleó egipci

Ucraïna, 1223?-El Caire, 1277

Activitat: Política       

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Esclau

Turc del nord de la mar Negra, fou esclavitzat després de la invasió mongola del seu país. Comprat pel sultà egipci i enviat a Egipte, fou instruït com a soldat i esdevingué mameluc, militar d’elit d’origen esclau. El 1250, la greu crisi provocada per la invasió d’Egipte per part dels croats dirigits pel rei Lluís IX de França, que va fracassar, provocà l’ascens al poder dels generals mamelucs. Baybars es va distingir en aquest conflicte, especialment a la batalla de Mansura.

Un fet destacat,  la batalla d’Ain Jalut  

A més dels croats, els mongols amenaçaven Síria i Egipte. El 1256 Hulagu Kan havia conquerit Pèrsia i dos anys més tard havia pres Bagdad. El 1260, el sultà mamleuc Qutuz envia les tropes encapçalades per Baybars contra els mongols a Ain Jalut (Palestina). El seu triomf assegura la pervivència d’Egipte, Palestina i Síria en mans islàmiques. Poc després  Qutuz és assassinat per ordre de Baybars, i aquest el suplanta com a nou sultà.

Terra Santa

Baybars dirigeix nombroses campanyes contra els estats cristians de Síria i Palestina i els mongols de Pèrsia. Va afeblir molt els dominis croats, conquerint llocs, com el port de Jaffa, Antioquia (1268) i la fortalesa del Krak dels Cavallers (1271), fins reduir els dominis croats a una estreta franja costanera mediterrània. A diferència del gran Saladí, no fou clement amb els vençuts i així tota la població cristiana d’Antioquia va ser morta o esclavitzada en prendre la ciutat.

En edificis construïts per Baybars apareix l’escultura d’un lleó, distintiu d’aquest sobirà.

Reformador

Baybars va consolidar el sultanat dels mamelucs, que dominarien Egipte fins al segle XVI. Reformà l’exèrcit, construí canals, reconstruí les fortaleses, millorà els ports i establí un servei de correu de posta, seguint el model mongol, entre El Caire i Damasc. Va fomentar també les relacions diplomàtiques i comercials amb l’imperi bizantí,  Sicília i la Corona d’Aragó, així com el kan del sud de Rússia, enfrontat al kan de Pèrsia, enemic d’Egipte.

Titelles

Alguns historiadors l’han qualificat com un Napoleó egipci, sobretot per la seva capacitat militar i per haver salvat el país dels invasors, però també perquè es va servir del cap espiritual per als seus propòsits. Si Napoleó utilitzà el papa, Baybars va acollir a la cort un membre de la família abbàssida després de l’execució del califa a Bagdad pel mongols. D’aquesta manera el seu règim es legitimava i augmentava el seu prestigi amb la presència del califa a Egipte, qui no comptava amb poder polític efectiu.

La frase

“A través teu, Déu ha protegit les muralles de l’Islam i les ha preservat de les profanacions de l’enemic” (de Fakr al-Din ibn Luqman, historiador del segle XIII).

Abd al-Rahman II, l’emir de la lluna de mel

Toledo, 792–Còrdova, 852

Activitat: Política 

Àrea: Emirat de Còrdova

 

Conflictes

El 822, Abd al-Rahman II, fill menor i predilecte del seu pare al-Hakam I, el succeí com a emir de Còrdova. Durant el seu govern va haver d’enfrontar-se a revoltes en la perifèria dels seus dominis, com ara Mérida, Toledo i Tudela, que no afectaren la prosperitat del reialme. Per això pogué endegar expedicions militars contra els regnes cristians del nord. Així, el 828 va fracassar en el seu intent de prendre les ciutats de Barcelona i Girona i, en canvi, el 846 va cremar la ciutat de Lleó.

Arts i lletres

Constructor diligent, amplià la mesquita major de Còrdova, va crear l’alcassaba de Mèrida, les drassanes de Sevilla i fundà la ciutat de Múrcia. Convidà a la cort intel·lectuals, literats i artistes arribats d’altres llocs del món musulmà, i la capital, Còrdova, esdevingué un pol cultural de l’Islam i d’Europa. Els cronistes medievals àrabs consideren el regnat d’Abd al-Rahman II com el més feliç i pròsper de l’emirat cordovès, qualificant-lo alguns, fins i tot, com de temps de lluna de mel.

Un fet destacat, l’orientalització de l’emirat cordovès

Durant el seu govern, l’administració central copia l’organització del califat abbàssida de Bagdad, molt centralitzada i jeràrquica, que s’estructura en dos grans cossos: la cancelleria i el fisc. La influència oriental a la cort s’observa també en els costums, la moda i la cultura, afavorida per l’arribada de Ziryab, un músic i poeta persa. El 840 l’emirat de Còrdova estableix relacions diplomàtiques amb l’imperi bizantí.

abdalrahmanII

L’anècdota

L’any 844 els vikings van fer incursions a la península ibèrica. En terres islàmiques, van atacar Lisboa, i més tard remuntaren el Guadalquivir fins Coria del Río i Sevilla, ciutats que devastaren. Les tropes d’Abd al-Rahman els van vèncer a Tablada (Sevilla), després els normands es retiraren. L’emir ordenà l’emmurallament de ciutats costaneres i de Sevilla, així com la distribució de tropes per vigilar la costa i la creació d’una flota de guerra per evitar nous atacs.

Mossàrabs

Vers el 850, fruit potser de la islamització creixent, es produïren entre els mossàrabs, és a dir la població cristiana de l’emirat, bàsicament a Còrdova, una cinquantena de martiris voluntaris. Mossàrabs blasfemaven públicament contra Mahoma, sabent que la pena era la mort. L’emir convocà un concili dels bisbes andalusos, presidit pel de Sevilla el 852, que condemnà aquesta pràctica, vista com un suïcidi. Malgrat això, els martiris es mantingueren durant uns anys, defensats per Eulogi o Saül, bisbe cordovès.

Rashid al-Din, l’historiador poderós…

Hamadan (Iran), 1247-Sultaniyya (Iran), 1318

Activitat: Història. Política          

Àrea: Ilkanat

 

Guaridors

Nascut d’una família jueva establerta a Pèrsia, el seu pare era apotecari, i Rashid (o Raixid) va estudiar medicina. No conservà la religió dels seus pares, quan tenia uns trenta anys es va convertir a la fe islàmica. Va exercir la medicina a la cort dels ilkans, els sobirans mongols que governaven Pèrsia.

Cim i fossa

Iniciada la seva vida a palau en temps de l’ilkan Abaqa, que regnà entre 1265 i 1282, esdevingué visir en temps de Mahmud Ghazan, el 1298, títol que va conservar durant el seu successor Öljeitu, cosa que li va permetre emprendre reformes administratives i alhora acumular una gran fortuna. Tanmateix, després del traspàs d’Öljeitu (1316), els enemics de Rashid al-Din van acusar-lo d’haver enverinat el monarca. Abu Said, el nou ilkan, decretà que fos desposseït de tots els seus honors i executat.

Jami al-Tawarikh

Un fet destacat,  El recull de cròniques  (Jami al-Tawarikh)

Unit a la seva activitat d’estadista, Rashid va escriure Jami al-Tawarikh, una crònica mundial. Descriu pobles i els principals esdeveniments de la història de la Xina a Europa, començant pels relats bíblics i donant importància als mongols des dels seus orígens tribals fins a la creació del gran imperi. L’obra es redacta en tres llengües: persa, àrab i mongol. El projecte exigí una gran nombre de copistes i miniaturistes ja que cada any es volien produir dues còpies per distribuir-les per Pèrsia i zones veïnes.

Pluralitat

Aquesta història mundial pretén un coneixement fidedigne d’altres pobles. Per aquesta raó, utilitza informants nadius per a les zones llunyanes: alts funcionaris mongols per a la Xina i Mongòlia, un budista del Kaixmir per a l’Índia, un monjo catòlic per a l’Europa occidental…  A més, l’autor rebutja l’avaluació d’aquests països en funció de la proximitat o llunyania dels costums i les creences islàmiques.

L’anècdota

El 1980, un còdex manuscrit del Jami al-Tawarikh, en àrab i il·lustrat amb miniatures, va ser venut a la casa de subhastes Sotheby’s per 850.000 lliures, el preu més alt pagat per un manuscrit àrab fins aleshores, que testimonia la qualitat i el prestigi d’aquest llibre.

Murat II, un sultà turc en dos temps

Amasya (Turquia), vers 1403– Edirne (Turquia), 1451

Activitat: Política     

Àrea: Imperi otomà

 

Anys complicats

A la mort del sultà turc Mehmet I (1421), el succeí el seu fill Murat II. Tot i que s’havia mantingut en secret la defunció del sobirà abans que arribés l’hereu a la capital, Murat va haver de lluitar contra diferents pretendents al tron, alguns ajudats per l’emperador bizantí. De tota manera, el 1425 havia eliminat els rivals, havia restablert el control sobre els principats turcs d’Anatòlia occidental i havia forçat l’emperador bizantí a pagar-li altre cop tribut.

Triomfs i fracassos

El sultà va eixamplar els seus territoris als Balcans. El 1430 va prendre Tessalònica (Grècia) als venecians i obtingué altres victòries contra els exèrcits cristians d’Hongria i Sèrbia. Tanmateix, després de 1441, quan va haver de combatre contra l’aliança anterior augmentada amb contingents germànics, polonesos i albanesos, va perdre les ciutats de Nis (Bulgària) i Sofia. Derrotat a Jalowaz (1444), va signar la pau a Edirne.

Recuperació

El 1444 el sultà va abdicar en el seu fill Mehmet II, que tenia dotze anys. La greu crisi provocada per l’incompliment del tractat de pau per Hongria i Polònia, que organitzaren una nova croada, va treure Murad II del seu retir per enfrontar-se als croats. Obtingué la victòria de Varna (1444, Bulgària), on va morir el rei Ladislau III de Polònia.

Un fet destacat, la segona batalla de Kosovo

A pesar del seu èxit, Murat II no reassumí el sultanat fins dos anys més tard, el 1446, a causa del govern maldestre del seu fill. El 1448, una nova ofensiva magiar fou altre cop vençuda per les tropes de Murad II a la Segona batalla de Kosovo. Després d’aquest triomf, Hongria ja no comptava amb capacitat militar per fer retrocedir els turcs d’Europa. Murat II seguí governant, sense noves amenaces occidentals, fins al seu traspàs (1451), quan va recuperar el tron el fill Mehmet II.

L’anècdota

Fou el primer sultà turc a fer de la seva cort un brillant centre cultural, amb homes de lletres i savis vinguts d’altres terres, fet reconegut en les cròniques dels estrangers. Entre aquestes destaca Tractatus de moribus conditionibus et nequitia Turcorum,  escrita probablement per un frare hongarès de Transilvània, antic presoner dels turcs,  després de tornar al seu país, amb una descripció prou objectiva sobre els costums d’aquell poble musulmà.

Averrois, el comentador

Còrdova, 1126–Marràqueix (Marroc), 1198

Activitat: Filosofia        

Àrea: Imperi almohade

 

Anys formatius

Abul Walid Muhammad ibn Ruixd, més conegut com Averrois, versió llatina del seu nom, va néixer en una família notable de jutges a Còrdova. Fou instruït per seguir les passes dels seus antecessors, centrat en l’estudi de la teologia i el dret islàmics per bé que s’orientaria finalment cap a la medicina i sobretot la filosofia. En aquest últim cap, el seu mestre seria el pensador Ibn Tufayl.

Amb el califa

El sobirà almohade Abu Yaqub Yusuf, interessat per la ciència i la filosofia, afavoreix Averrois des de la seva primera entrevista vers el 1169. Aquell any és nomenat jutge de Sevilla i des d’aleshores el pensador cordovès publica les seves grans obres mèdiques i filosòfiques, potser per encàrrec del monarca. Vers el 1180 el califa el recompensa amb el càrrec de primer jutge de Còrdova, i dos anys més tard Averrois esdevé el seu metge de cambra.

Declivi

Mort Abu Yaqub Yusuf (1194), el successor no tenia les mateixes inquietuds intel·lectuals. Averrois deixa el Marroc i torna a Còrdova. Allà es acusat d’heretge pels seus escrits i el 1197 és desterrat a Lucena (Còrdova). Tanmateix, l’any següent es reintegra a la cort del califa, a Marràqueix, on mor poc després.

Tria d’obres

Comentari major de la Metafísica d’Aristòtil (Tafsir ma bad al-tabia); Medicina general (Kitab al kulliyyat), més conegut a Occident amb el nom llatí de Colliget, un recull enciclopèdic de medicina, i Tractat decisiu (Kitab fasl al-magal), sobre la conciliació de la raó amb el dogma religiós.

Averrois, de Pablo Yusti (1967)

Un fet destacat, L’ensorrament de l’Ensorrament (Tahafut al-Tahafut)

L’estrany títol d’aquesta obra explica el seu contingut. Amb aquest tractat filosòfic, Averrois refuta el llibre L’ensorrament dels filòsofs, obra del teòleg islàmic Algatzell, que rebutjava la filosofia pel seu caràcter impiu. Averrois, en canvi, justifica el pensament analític com a mitjà per interpretar correctament el món i l’Alcorà.

L’anècdota

Bona part de la producció d’Averrois explica l’obra del filòsof Aristòtil, tractant de restituir el seu sentit original, corregint les interpretacions d’autors grecs i àrabs. A l’Occident cristià fou conegut com el “Comentador”, i esdevingué el pensador islàmic més influent a la cristiandat per la seva introducció rigorosa d’Aristòtil, que va generar la polèmica, a favor i en contra per part dels intel·lectuals cristians. Malgrat les condemnes eclesiàstiques, el pensament d’Averrois va perviure a Europa durant segles.

Per saber-ne més:

Averrois. L’ensorrament de l’Ensorrament. Traducció, pròleg i notes de Josep Puig Montada. Barcelona: UAB i Abadia de Montserrat, 2005

Rumi, el místic ballador

Balkh? (Afganistan), 1207–Konya (Turquia), 1273

Activitat: Literatura. Religió          

Àrea: Balkh, sultanat de Rum

 

Denominacions

Va rebre el nom de Muhammad, al qual posteriorment s’hi afegiren diversos epítets: “Jalal al-Din” (Esplendor de la fe) o “Mawlana” (El nostre mestre)… El nom de “Rumi” amb el qual és més conegut significa “de Roma”. Se’l qualificà així en relació al seu lloc de residència durant mig segle. Malgrat viure en una ciutat turca, la península d’Anatòlia havia estat abans dels bizantins, que s’identificaven com a romans, per la qual cosa encara aquella zona era qualificada com Rum.

Migrant

Descendent d’una nissaga de teòlegs i juristes, la família de Rumi va abandonar la ciutat natal vers el 1210, possiblement davant de l’amenaça dels mongols, que provocarien la destrucció de Balkh anys més tard. Travessant Uzbekistan, Iran, Síria, Aràbia Saudí, aquell grup familiar va concloure el periple a Turquia, a la ciutat de Konya.

Companys

Mort el seu progenitor, Rumi va esdevenir guia espiritual i legal a Konya. La trobada amb el místic Xams de Xiraz, arribat en aquella ciutat el 1244, el colpí profundament. L’estreta vivència espiritual dels dos provocà la gelosia del adeptes de Rumi que obligaren el foraster a abandonar Konya el 1246. Rumi va enviar a buscar-lo i, tornat de Damasc, es reprengué la relació entre ells i també l’hostilitat anterior. Dos anys després Xams desaparegué misteriosament, potser mort pels deixebles.

Dervixos dansaires

Desclosa

La pèrdua de la seva ànima bessona, després del desconsol, va desvetllar la seva vena poètica. També va propiciar, dins del sufisme (la mística islàmica), la fundació d’una nova confraria que té la música i la dansa com a components claus per a l’experiència religiosa. Així, institueix el “sama”, una dansa-meditació on els confrares ballen sobre si mateixos amb els braços oberts com a via mística.

Un fet destacat, El Matnawi

El llibre més conegut i influent de Rumi és de caire didàctic, comenta l’Alcorà a través de contes i anècdotes extretes de la vida quotidiana. Escrit en persa, compta amb més de 20.000 versos, constituint una guia per assolir la unió amorosa amb Déu. La seva altra obra principal és el Divan, col·lecció d’odes i quartets.

La frase

“Tens enveja de la generositat del mar?

Per què et negaries a donar aquest goig a un altre?

Els peixos no conserven el líquid sagrat,

sinó que neden per tota la immensitat d’aquesta llibertat fluïda.”

 

“L’Amat brilla com el sol,

l’enamorat gira com un àtom.

Quan bufa la brisa de la primavera de l’amor,

tota branca que no està seca es posa a dansar.”

 

Per saber-ne més:

El cant del sol, Rumi. Edició d’Eva de Vitray-Meyerovitch i Marie-Pierre Chevrier. Palma de Mallorca: J.J. de Olañeta, 1998

Mausoleu de Rumi, Konya

Jabir ibn Hayyan, pioner de la química

Tus? (Iran), vers 721-Kufa (Iraq), vers 815

Activitat: Química   

Àrea: Imperi abbàssida

 

Entre Kufa i Bagdad

El pare d’Abu Musa Jabir ibn Hayyan fou executat com a rebel pel califa omeia quan ell era infant. Seguint les passes del pare apotecari, s’hauria format al Iemen en medicina, alquímia i filosofia abans de establir-se a Kufa (Iraq). Un cop els abbàssides van substituir els omeies com a califes, Ibn Hayyan s’instal·là a la capital, a Bagdad, d’alquimista i metge a la cort de Harun al-Raixid, protegit pels grans visirs barmèkides. Tanmateix, quan aquesta poderosa família va caure en desgràcia, Ibn Hayyan se’n tornà a Kufa.

Un fet destacat, la teoria del sofre i el mercuri

Segons aquest pensador àrab, el sofre i el mercuri tenen un paper rellevant a la natura. Aquests dos elements, combinats en proporcions diverses i amb diferent grau de puresa, generen tots els metalls. Per tant, cal descobrir la puresa perfecta i l’equilibri ideal entre el sofre i el mercuri per obtenir l’or, el metall més noble, que persegueixen els alquimistes.

Experiments

El principal llegat científic de Jabir ibn Hayyan rau en la importància que assigna a la pràctica de l’experimentació en l’alquímia. Treballa en un laboratori on utilitza equipament encara vigent, com la retorta o l’alambí, i aplica diverses tècniques bàsiques de la química moderna, entre elles la cristal·lització, la sublimació i la destil·lació, tot estudiant les reaccions químiques de les diferents substàncies.

Classificacions

Jabir ibn Hayyan proposa una primera classificació d’elements químics en tres categories. Distingeix els esperits, que s’evaporen amb l’escalfament, com ara l’arsènic; els metalls, mal·leables i que es fonen; i substàncies que es poden convertir en pols, per exemple, les pedres.

L’anècdota

En algunes bibliografies, les obres de Jabir ibn Hayyan —conegut en la cristiandat medieval com Geber— superen les tres mil. Les diferències notòries de vocabulari, estil i abast porten a concloure que moltes pertanyen a altres autors que adoptaren el seu nom per garantir el reconeixement acadèmic. Cas evident és el Fals Geber, un alquimista cristià dels segles XIII o XIV, que es fa passar per ell, amb uns textos d’estil i continguts que delaten els seus orígens, redactats en llatí, sense equivalents en àrab.

al-Rakuniyya, la poetessa de Granada

Granada, vers 1135-Marràqueix (Marroc), 1191

Activitat: Literatura  

Àrea: Imperi almohade

 

De casa bona

Hafsa bint al-Hayy, més coneguda amb l’apel·latiu d’al-Rakuniyya, pertanyia a un família d’origen berber, aristocràtica i benestant. Per aquest motiu, va rebre una instrucció molt selecta, i gaudí de popularitat i influència. A més, va comptar amb una gran autonomia, més enllà de l’àmbit familiar, despuntant a la cort de Granada.

Relacions

En els ambients de palau, va conèixer el poeta Abu Jafar ibn Saud, de llinatge noble. Hi manté una relació amorosa de manera pública des de 1154, relació que es complica amb l’aparició del príncep Abu Said Utman, governador de Granada i fill del califa almohade Abd al-Mumin. Primerament rebutjà el governador, però més tard va intimar-hi.

Amor i mort

al-Rakuniyya, de José Luis Muñoz

Malgrat la relació amb el príncep, al-Rakuniyya va continuar veient, de manera furtiva, Ibn Saud. Aquest que havia treballat com a secretari del governador, va enfrontar-s’hi, participant en una revolta contra ell. El governador l’empresonà i finalment el va fer crucificar el 1163 a Màlaga. La seva amant es retirà de la cort i va abandonar la literatura, dedicada a l’ensenyament. El 1184, va acceptar la invitació d’establir-se al Marroc com a mestra de les filles del califa.

Un fet destacat, els seus versos

És l’autora de la qual es conserven més poemes de la literatura andalusina. Les disset poesies estan escrites en un àrab clàssic i culte. Dominen els versos amorosos, encara que també n’hi ha de satírics o elegíacs. Sorprèn la manera clara d’exposar allò que sent, sense circumloquis i a voltes fent servir expressions mordaces o picants.

La frase

“Beneeixo aquells llavis perquè sé el que dic,

i conec per experiència del que parlo,

i els faig justícia, no menteixo davant Déu;

perquè en ells he begut una saliva

més deliciosa que el vi”

 

“Qui et va cantar entre els magraners,

és ara dona d’esbarzers i ortigues,

els seus pits regalimen

llet quallada d’opi.

¡Ai, quina mort tan pesarosa m’has donat!

¡Què serà de mi en les aurores

sense la brasa d’aquesta pell teva

en el sepulcre fred del llit!

Ibn Battuta, el viatger infatigable

Tànger (Marroc), 1304–Anfa? (Marroc), entre 1368 i 1377

Activitat: Exploració                                                 

Àrea: Sultanat benimerí, sultanat de Delhi

 

Qadis

Xams al-Din Abu Abd Al·la Muhammad, conegut com Ibn Battuta (que significa “fill de l’aneguet”) pertanyia a una família culta marroquina. El pare era qadi, és a dir, jutge. La instrucció d’Ibn Battuta s’encaminaria cap aquest mateix destí. A fi de completar la seva formació en dret a l’Orient i desitjant complir el precepte islàmic del pelegrinatge a La Meca, als 21 anys deixa el seu país per emprendre el seu primer llarg viatge.

Primers itineraris

Travessà el nord d’Àfrica fins Egipte, després seguí per Palestina i  Síria. Des de Damasc viatjaria a La Meca i Medina. Un cop complert el precepte religiós, es va unir a uns pelegrins perses que tornaven al seu país, per visitar Iran i Iraq. Més tard regressà a La Meca, on va viure 3 anys. Posteriorment va anar al Iemen i recorregué la costa oriental africana fins Zanzíbar i l’illa de Kilwa (Tanzània), passant per Oman de retorn a La Meca.

Cap a l’Índia i derivades

Un nou periple el duria per l’actual Turquia, la mar Negra, Àsia Central i l’Índia. Allà s’estaria set anys a la cort sumptuosa del sultà de Delhi com a jutge, etapa que va concloure quan el sobirà indi l’envià d’ambaixador a la Xina. Un seguit d’infortunis arruinaren l’expedició i ell sojornà a les illes Maldives, exercint altre cop de cadi. Més tard navegà a Sri Lanka i Indonèsia per arribar finalment a la Xina, en una estada de 4 mesos. Inicia, llavors, el regrés cap al Marroc, via Índia, Orient Mitjà i Egipte.

Occident

Arribat a la terra natal, no acaba la vida itinerant d’Ibn Battuta. El 1350 visita el regne de Granada, i dos anys més tard, per ordre del sultà marroquí, l’imperi de Mali a l’Àfrica subsahariana. Tornà definitivament al Marroc a principis de 1354. Sembla  que el sultà el recompensà, nomenant-lo cadi d’Anfa, al centre del país.

Un fet destacat, Rihla (Viatges)

A instàncies del seu sobirà, Ibn Battuta va dictar les memòries dels seus trenta anys de viatges, en un recorregut de més de 120.000 km. L’escriptor Ibn Juzay al-Kalbi va embellir el text, afegint-hi també poemes. Aquest llibre de viatges, acabat el 1356,  descriu amb vivesa les terres, la història i els costums  dels pobles que visita, a voltes, de manera fantasiosa i d’altres, amb precisió i realisme, inserint també les seves aventures.

La frase

“Són cavalls de riu que han sortit a pasturar pels marges. Fixa’t: tenen el cap d’un cavall normal, així com la crinera i la cua, però les potes són com les d’un elefant” (la descripció dels hipopòtams, d’Ibn Battuta)

 

Per saber-ne més:

Ibn Battuta. Els viatges. Traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano. Barcelona : Proa, 2005

 

Xajar al-Durr, la perla d’Egipte

m. El Caire, 1257

Activitat: Política   

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Favorita

Es desconeix el seu nom real. Ha passat a la història com Xajar (o Shajar) al-Durr, que vol dir “collaret de perles“, al·ludint probablement a la seva bellesa. Esclava, potser turca, la va comprar el sultà egipci as-Salih Ayyub. Més endavant  li concedí la llibertat i s’hi va casar. L’únic fill no va viure gaire temps.

La VII Croada

El 1249 una expedició cristiana liderada per Lluís IX de França va envair Egipte i s’apoderà del port de Damieta. Xajar governava mentre el seu marit era de campanya a Síria. Tornat al país, el sultà va morir, però Xajar, juntament amb alts caps, ho mantingué en secret en aquells moments crítics, fins l’arribada d’un fill del sultà, Turan Xa, que era a Turquia. Turan volgué reduir el poder de la vídua. Ella, en canvi, aconseguí el suport dels generals que, revoltats, van matar el nou sultà (1250).

Un fet destacat, el sultanat femení

Així, amb l’ajut de caps militars d’origen esclau anomenats mamelucs, Xajar va cenyir la corona. Fins i tot encunyà moneda amb el seu propi nom. La proclamació de la sultana suscità el fort rebuig del emirs aiúbides de Síria i sobretot del califa de Bagdad, font de legitimitat, que no la reconegueren atès que era una dona. Finalment Xajar es va casar amb un general mameluc, Aybak, el nou home fort. La sultana va abdicar després d’un regnat de tres mesos, però mantingué part de la seva influència a palau.

L’anècdota

A fi de consolidar-se en el tron, el sultà Aybak, el 1257, decidí casar-se novament, ara amb la filla de l’emir de Mossul. Xajar s’hi va oposar i, seguint les seves ordres, esclaus palatins van matar Aybak mentre prenia un bany. Sota tortura, els criats van confessar la culpabilitat de la sultana, i Xajar fou morta poc després.

Tomba de Xajar al-Durr, El Caire