Jabir ibn Hayyan, pioner de la química

Tus? (Iran), vers 721-Kufa (Iraq), vers 815

Activitat: Química   

Àrea: Imperi abbàssida

 

Entre Kufa i Bagdad

El pare d’Abu Musa Jabir ibn Hayyan fou executat com a rebel pel califa omeia quan ell era infant. Seguint les passes del pare apotecari, s’hauria format al Iemen en medicina, alquímia i filosofia abans de establir-se a Kufa (Iraq). Un cop els abbàssides van substituir els omeies com a califes, Ibn Hayyan s’instal·là a la capital, a Bagdad, d’alquimista i metge a la cort de Harun al-Raixid, protegit pels grans visirs barmèkides. Tanmateix, quan aquesta poderosa família va caure en desgràcia, Ibn Hayyan se’n tornà a Kufa.

Un fet destacat, la teoria del sofre i el mercuri

Segons aquest pensador àrab, el sofre i el mercuri tenen un paper rellevant a la natura. Aquests dos elements, combinats en proporcions diverses i amb diferent grau de puresa, generen tots els metalls. Per tant, cal descobrir la puresa perfecta i l’equilibri ideal entre el sofre i el mercuri per obtenir l’or, el metall més noble, que persegueixen els alquimistes.

Experiments

El principal llegat científic de Jabir ibn Hayyan rau en la importància que assigna a la pràctica de l’experimentació en l’alquímia. Treballa en un laboratori on utilitza equipament encara vigent, com la retorta o l’alambí, i aplica diverses tècniques bàsiques de la química moderna, entre elles la cristal·lització, la sublimació i la destil·lació, tot estudiant les reaccions químiques de les diferents substàncies.

Classificacions

Jabir ibn Hayyan proposa una primera classificació d’elements químics en tres categories. Distingeix els esperits, que s’evaporen amb l’escalfament, com ara l’arsènic; els metalls, mal·leables i que es fonen; i substàncies que es poden convertir en pols, per exemple, les pedres.

L’anècdota

En algunes bibliografies, les obres de Jabir ibn Hayyan —conegut en la cristiandat medieval com Geber— superen les tres mil. Les diferències notòries de vocabulari, estil i abast porten a concloure que moltes pertanyen a altres autors que adoptaren el seu nom per garantir el reconeixement acadèmic. Cas evident és el Fals Geber, un alquimista cristià dels segles XIII o XIV, que es fa passar per ell, amb uns textos d’estil i continguts que delaten els seus orígens, redactats en llatí, sense equivalents en àrab.

Anuncis

al-Rakuniyya, la poetessa de Granada

Granada, vers 1135-Marràqueix (Marroc), 1191

Activitat: Literatura  

Àrea: Imperi almohade

 

De casa bona

Hafsa bint al-Hayy, més coneguda amb l’apel·latiu d’al-Rakuniyya, pertanyia a un família d’origen berber, aristocràtica i benestant. Per aquest motiu, va rebre una instrucció molt selecta, i gaudí de popularitat i influència. A més, va comptar amb una gran autonomia, més enllà de l’àmbit familiar, despuntant a la cort de Granada.

Relacions

En els ambients de palau, va conèixer el poeta Abu Jafar ibn Saud, de llinatge noble. Hi manté una relació amorosa de manera pública des de 1154, relació que es complica amb l’aparició del príncep Abu Said Utman, governador de Granada i fill del califa almohade Abd al-Mumin. Primerament rebutjà el governador, però més tard va intimar-hi.

Amor i mort

al-Rakuniyya, de José Luis Muñoz

Malgrat la relació amb el príncep, al-Rakuniyya va continuar veient, de manera furtiva, Ibn Saud. Aquest que havia treballat com a secretari del governador, va enfrontar-s’hi, participant en una revolta contra ell. El governador l’empresonà i finalment el va fer crucificar el 1163 a Màlaga. La seva amant es retirà de la cort i va abandonar la literatura, dedicada a l’ensenyament. El 1184, va acceptar la invitació d’establir-se al Marroc com a mestra de les filles del califa.

Un fet destacat, els seus versos

És l’autora de la qual es conserven més poemes de la literatura andalusina. Les disset poesies estan escrites en un àrab clàssic i culte. Dominen els versos amorosos, encara que també n’hi ha de satírics o elegíacs. Sorprèn la manera clara d’exposar allò que sent, sense circumloquis i a voltes fent servir expressions mordaces o picants.

La frase

“Beneeixo aquells llavis perquè sé el que dic,

i conec per experiència del que parlo,

i els faig justícia, no menteixo davant Déu;

perquè en ells he begut una saliva

més deliciosa que el vi”

 

“Qui et va cantar entre els magraners,

és ara dona d’esbarzers i ortigues,

els seus pits regalimen

llet quallada d’opi.

¡Ai, quina mort tan pesarosa m’has donat!

¡Què serà de mi en les aurores

sense la brasa d’aquesta pell teva

en el sepulcre fred del llit!

Ibn Battuta, el viatger infatigable

Tànger (Marroc), 1304–Anfa? (Marroc), entre 1368 i 1377

Activitat: Exploració                                                 

Àrea: Sultanat benimerí, sultanat de Delhi

 

Qadis

Xams al-Din Abu Abd Al·la Muhammad, conegut com Ibn Battuta (que significa “fill de l’aneguet”) pertanyia a una família culta marroquina. El pare era qadi, és a dir, jutge. La instrucció d’Ibn Battuta s’encaminaria cap aquest mateix destí. A fi de completar la seva formació en dret a l’Orient i desitjant complir el precepte islàmic del pelegrinatge a La Meca, als 21 anys deixa el seu país per emprendre el seu primer llarg viatge.

Primers itineraris

Travessà el nord d’Àfrica fins Egipte, després seguí per Palestina i  Síria. Des de Damasc viatjaria a La Meca i Medina. Un cop complert el precepte religiós, es va unir a uns pelegrins perses que tornaven al seu país, per visitar Iran i Iraq. Més tard regressà a La Meca, on va viure 3 anys. Posteriorment va anar al Iemen i recorregué la costa oriental africana fins Zanzíbar i l’illa de Kilwa (Tanzània), passant per Oman de retorn a La Meca.

Cap a l’Índia i derivades

Un nou periple el duria per l’actual Turquia, la mar Negra, Àsia Central i l’Índia. Allà s’estaria set anys a la cort sumptuosa del sultà de Delhi com a jutge, etapa que va concloure quan el sobirà indi l’envià d’ambaixador a la Xina. Un seguit d’infortunis arruinaren l’expedició i ell sojornà a les illes Maldives, exercint altre cop de cadi. Més tard navegà a Sri Lanka i Indonèsia per arribar finalment a la Xina, en una estada de 4 mesos. Inicia, llavors, el regrés cap al Marroc, via Índia, Orient Mitjà i Egipte.

Occident

Arribat a la terra natal, no acaba la vida itinerant d’Ibn Battuta. El 1350 visita el regne de Granada, i dos anys més tard, per ordre del sultà marroquí, l’imperi de Mali a l’Àfrica subsahariana. Tornà definitivament al Marroc a principis de 1354. Sembla  que el sultà el recompensà, nomenant-lo cadi d’Anfa, al centre del país.

Un fet destacat, Rihla (Viatges)

A instàncies del seu sobirà, Ibn Battuta va dictar les memòries dels seus trenta anys de viatges, en un recorregut de més de 120.000 km. L’escriptor Ibn Juzay al-Kalbi va embellir el text, afegint-hi també poemes. Aquest llibre de viatges, acabat el 1356,  descriu amb vivesa les terres, la història i els costums  dels pobles que visita, a voltes, de manera fantasiosa i d’altres, amb precisió i realisme, inserint també les seves aventures.

La frase

“Són cavalls de riu que han sortit a pasturar pels marges. Fixa’t: tenen el cap d’un cavall normal, així com la crinera i la cua, però les potes són com les d’un elefant” (la descripció dels hipopòtams, d’Ibn Battuta)

 

Per saber-ne més:

Ibn Battuta. Els viatges. Traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano. Barcelona : Proa, 2005

 

Xajar al-Durr, la perla d’Egipte

m. El Caire, 1257

Activitat: Política   

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Favorita

Es desconeix el seu nom real. Ha passat a la història com Xajar (o Shajar) al-Durr, que vol dir “collaret de perles“, al·ludint probablement a la seva bellesa. Esclava, potser turca, la va comprar el sultà egipci as-Salih Ayyub. Més endavant  li concedí la llibertat i s’hi va casar. L’únic fill no va viure gaire temps.

La VII Croada

El 1249 una expedició cristiana liderada per Lluís IX de França va envair Egipte i s’apoderà del port de Damieta. Xajar governava mentre el seu marit era de campanya a Síria. Tornat al país, el sultà va morir, però Xajar, juntament amb alts caps, ho mantingué en secret en aquells moments crítics, fins l’arribada d’un fill del sultà, Turan Xa, que era a Turquia. Turan volgué reduir el poder de la vídua. Ella, en canvi, aconseguí el suport dels generals que, revoltats, van matar el nou sultà (1250).

Un fet destacat, el sultanat femení

Així, amb l’ajut de caps militars d’origen esclau anomenats mamelucs, Xajar va cenyir la corona. Fins i tot encunyà moneda amb el seu propi nom. La proclamació de la sultana suscità el fort rebuig del emirs aiúbides de Síria i sobretot del califa de Bagdad, font de legitimitat, que no la reconegueren atès que era una dona. Finalment Xajar es va casar amb un general mameluc, Aybak, el nou home fort. La sultana va abdicar després d’un regnat de tres mesos, però mantingué part de la seva influència a palau.

L’anècdota

A fi de consolidar-se en el tron, el sultà Aybak, el 1257, decidí casar-se novament, ara amb la filla de l’emir de Mossul. Xajar s’hi va oposar i, seguint les seves ordres, esclaus palatins van matar Aybak mentre prenia un bany. Sota tortura, els criats van confessar la culpabilitat de la sultana, i Xajar fou morta poc després.

Tomba de Xajar al-Durr, El Caire

 

Nizam al-Mulk, el ministre persa totpoderós

Radkan (Iran), 1018–Nahavand? (Iran), 1092

Activitat: Política

Àrea: Sultanat seljúcida

 

Dihqans

Malgrat es deia Abu Ali Hasan ibn Ali, ha passat a la història pel seu sobrenom honorífic de “Nizam al-Mulk” (l‘ordenador del regne). Pertanyia als “dihqans”, nobles terratinents perses que després de la invasió islámica del segle VII havien entrat a l’administració provincial. Com el seu progenitor, serví als sobirans gaznàvides. Quan la regió de Khorasan fou capturada pels turcs seljúcides, Nazim al-Mulk treballà per als conqueridors.     

Visir

Mort el sultà Toghril Beg (1063), es disputaren el tron els seus nebots. Nizam al-Mulk, visir del Khorasan, va auxiliar el seu senyor Alp Arslan, que esdevendria el nou monarca de l’imperi seljúcida. Nizam fou nomenat visir, una mena de primer ministre, que dirigí l’administració civil amb gran llibertat de moviments davant el desinterès del sultà. Exercí el càrrec durant gairebé trenta anys, entre 1063 i 1092, sota els regnats d’Alp Arslan i Malik Xa, época culminant de l’estat seljúcida.

Política i mecenatge

Igual que els sultans, Nizam era musulmà sunnita i va combatre els corrents islàmics xiïtes, propugnats pels seus enemics, el califat fatimita d’Egipte i la secta dels assassins establerta al Càucas. Nizam fundà  un seguit de madrasses, escoles d’ensenyament superior, en les principals ciutats de l’imperi, amb un doble propòsit: combatre la propaganda xiïta i disposar d’alts funcionaris capaços i adeptes al nou règim. També va protegir grans intel·lectuals, entre ells Umar Khayyam i Algatzell. 

Un fet destacat, el Siyasat Nama (Llibre del govern)

Escrit vers el 1090, el Siyasat Nama pertany al gènere que tracta de l‘educació de prínceps. Amb estil clar i concís, de manera ordenada, Nizam exposa els principis del bon governant, inspirats en la práctica política, que han de pivotar entre l’exercici del poder autoritari i l’administració de la justícia envers els súbdits.

L’anècdota

En una campaña a l’Àsia central, les tropes seljúcides necessitaren travessar un gran riu. A canvi de l’ajut dels pescadors de la zona, Nazim els donà documents de pagament fets a Antioquia (Turquia). Els pescadors es queixaren al sultà perquè no podien recòrrer l’enorme distància per cobrar el deute. El visir els va asegurar que no els calia anar-hi, podien bescanviar els documents per or en qualsevol ciutat seljúcida. Així ressaltava l’extensió de l’imperi i, sobretot, en demostrava la seva estabilitat i eficiència.

Tomba de Nizam al-Mulk, Isfahan (Iran)

Magnicidi obert

El gran poder del visir suscità la desconfiança de Malik Xa, atiada sobretot per la dona favorita del sultà, Terken Khatun, perquè Nazim rebutjava el seu fill com a hereu al tron. Finalment Nizam va haver de deixar el seu càrrec, però seguí a la cort. En un viatge d’Isfahan a Bagdad sembla que fou mort per un membre de la secta dels assassins. Potser la favorita o el mateix sultà propiciaren l’assassinat. 

Abulcasis, reivindicant la cirurgia

Madina Zahara (Còrdova), posterior a 936-Còrdova?, entre 1009 i 1013

Activitat: Medicina 

Àrea: Califat de Còrdova

 

Conjectures

Poc es coneix de la biografia d’Abu al-Qasim Khalaf ibn al-Abbas al-Zahrawi, conegut a l’Europa occidental amb la forma llatinitzada d’Abulcasis. El lloc i data de naixement semblen derivar del seu locatiu “al-Zahrawi”, és a dir, “de Zahara”, que fa referència probablement a Medina Zahara, població pròxima a Còrdova sorgida a partir del 936, quan el califa Abd al-Rahman III bastí en aquell lloc un gran palau.

Metge de palau

La tradició afirma que va ser metge personal dels califes Abd al-Rahman III, al-Hakam II, Hixam II i del cabdill Almansor, però alguns historiadors qüestionen que pogués ser el facultatiu d’Abd al-Rahman III, que regnà entre 912 i 961, a causa de la joventut d’Abulcasis. Sembla lògic que un càrrec tan important i delicat l’hagués exercit un altre metge més veterà de renom.

Un fet destacat, Kitab al-Tasrif (Llibre de la pràctica mèdica)

Aquesta obra, que consta d’unes 1.500 pàgines, és una enciclopèdia mèdica, la primera de l‘Espanya musulmana que, traduïda parcialment al llatí, tindrà gran influència en l’Europa occidental durant segles. Contempla tant l’estudi de l’anatomia, la fisiologia i la patologia com de l’alimentació i la terapèutica. És en aquest última matèria, en l’apartat de cirurgia, un tema molt secundari en altres tractats mèdics, on rau el valor principal de l’obra.

Metge i cirurgià

El text d’Abulcasis palesa el seu coneixement profund de la cirurgia, explicant amb detall intervencions d’ulls, implants dentals, hèrnies, amputacions, obstetrícia… que inclouen uns 200 dibuixos amb l’instrumental per a cada operació. A l’hora de curar el malalt, a diferència de la majoria dels metges coetanis, ell propugna —i ho aplica— que el metge faci ús tant dels seus remeis farmacològics com també de la pràctica quirúrgica, en aquell temps en mans de cirurgians ignorants en teoria mèdica.

La frase

“Sens dubte, Abulcasis és el mestre de tots els cirurgians” (de Pietro Argellata , metge mort el 1423)

al-Farabi, el segon professor

Farab (Kazakhstan), vers 872-Damasc, 950?

Activitat: Filosofia

Àrea: Emirat d’Alep

 

Intel·lectual

Abu Nasr Muhammad al-Farabi, va néixer a la regió de Farab. D’aquí prové doncs l’apel·latiu d’al-Farabi pel qual és conegut. Va estudiar a Bagdad gramàtica, música, filosofia, essent deixeble d’Abu Matta, traductor d’Aristòtil a l’àrabi, i de Yuhanna ibn Haylan, cap d’una escola que seguia les tesis d’Aristòtil. El 943, com a filòsof, s’establí a la cort de Sayf al-Dawla, emir d’Alep (Síria), on romangué fins poc abans de morir.

Un fet destacat, l’establiment de la lògica en la filosofia islàmica

La seva filosofia es fonamenta en Aristòtil, l’obra del qual comenta i analitza de manera detallada i rigorosa. Desenvolupa sobretot la lògica aristotèlica en el pensament musulmà per obtenir un coneixement veritable de la realitat. Només mitjançant el mètode de raonament de la lògica, basat en silogismes i la inducció, un pot demostrar la certesa d’allò que declara en qualsevol àmbit, també el religiós. Paral·lelament, aquesta prevalença de la filosofia també ha de regir a la societat, amb filòsofs al seu davant.

La frase

”En general, et recomano sobre lògica no llegir altres fonts que les del savi Abu Nasr al-Farabi, perquè tot allò que va escriure és com la farina més exquisida” (del pensador jueu Maimònides, a la Carta a Samuel ibn Tibbon).

Tria d’obres

Kitab al-musiqa al-kabir (El gran llibre de música), el tractat musical medieval més important del món musulmà; Ihsa al-ulum (Enumeració de les ciències); al-Madina al-fadira (La ciutat ideal), manual de teoria política.

Transcendència

La influència profunda en la filosofia islàmica és evident amb el sobrenom que va rebre: el “segon professor”, només per sota d’Aristòtil, el pensador més excel·lent segons els savis musulmans. El seu influx s’estendria també al món cristià. Així, per exemple, arguments sobre l’existència de Déu de sant Tomàs d’Aquino ja són expresssats en l’obra d’al-Farabi de manera molt anàloga.