Nicolau I, creix el poder del papa

Roma, entre 819 i 882-Roma, 867

Activitat: Religió. PolíticaGrup5-Història

Área: Estats Pontificis

Autoritat

D’ascendència noble, va treballar uns quinze anys en la cúria pontifícia abans de ser elegit papa el 857, succeint Benet III. Durant els seus nous anys de govern s’enfortí l’autoritat papal i fou el precedent remot dels grans pontífexs medievals sorgits segles més tard. Com ells, Nicolau concep la dignitat papal com un poder únic a la cristiandat, superior a qualsevol altre, secular o religiós, que ha ser obeït en tot allò referit a la fe i la moral.

Nicolai I amb l'emperador Lluís II

Nicolau I amb l’emperador Lluís II

Entre prelats

Quan l’arquebisbe de Ravenna va qüestionar la seva supremacia, Nicolau va actuar enèrgicament. L’excomunicà el 861 i va aconseguir sotmetre’l. També va intervenir en les disputes entre els metropolitans i els seus bisbes subordinats. Així, quan el 862 l’arquebisbe Hincmar de Reims va deposar el bisbe Rothad de Soissons i aquest va apel·lar a Roma, Nicolau va prendre-hi part i va obligar l’arquebisbe a restituir-lo en la seva diòcesi.

Un fet destacat, l’afer conjugal del rei Lotari II

El papa intervingué en el cas matrimonial del rei Lotari II de Lotaríngia. El sobirà va repudiar la seva dona Teutberga que no li havia donat fills i volia tornar-se a casar amb la seva amant Waldrada, de qui ja tenia descendència. Un sínode provincial va aprovar-ho i el rei es va casar amb Waldrada el 862, però el papa s’hi enfrontà obertament. Decretà nul el nou casament i va deposar els arquebisbes de Colònia i Trèveris que hi donaven suport (863). Malgrat la pressió del rei, el papa no cedí.

Enfrontaments orientals

Al llarg d’aquest pontificat la relació amb el cristianisme oriental fou conflictiva. El 858 l’emperador bizantí Miquel III va deposar el patriarca Ignasi, que substituí per Foci. La intromissió de Nicolau defensant Ignasi i l’enviament de missioners de Roma al regne de Bulgària, territori considerat pels bizantins sota la seva jurisdicció, van agreujar el problema. Nicolau i Foci s’excomunicaren mútuament, però Nicolau va morir abans de rebre’n la notificació. El 1630 fou canonitzat pel papa Urbà VIII.

La frase

“Pel que fa a la gent que rebutja el do de la fe cristiana, que sacrifica als ídols i que es prosterna davant d’ells, només us podem escriure que els conduïu a la veritable fe mitjançant exhortacions, recomanacions i la raó, més que per la força, provant que allò que coneixen és equivocat” (de la carta del papa Nicolau I als búlgars (866)).