Benet XIII, el papa insubmís

 
Illueca (Aragó), 1328?-Peníscola (País Valencià), 1423
Activitat: Religió. PolíticaGrup5-Història
Àrea: Estats Pontificis (Avinyó). Corona d’Aragó
 

Entre lleis

Pedro Martínez de Luna, noble aragonès, va estudiar lleis a Montpeller, on es doctorà i exercí de professor de dret canònic. El 1375 Gregori XI el va nomenar cardenal.

El Cisma d’Occident

Després de dècades de viure els papes a Avinyó (França), Gregori XI tornà a Roma el 1377. Morí poc després i durant el conclave, de majoria francesa, el poble romà s’amotinà exigint l’elecció d’un pontífex italià. El 1378 fou escollit Urbà VI, un prelat italià; però molts cardenals l’abandonaren —entre ells Luna— per escollir-ne un de francès, Climent VII, al·legant que la primera el·lecció era invàlida, feta sota intimidació. Comença el Cisma d’Occident: dos papes, un a Roma i l’altre a Avinyó, es disputen l’Europa cristiana.

benetXIIIPromocionat

Luna, bon diplomàtic, va aconseguir el reconeixement del papa d’Avinyó per part de Castella, la Corona d’Aragó i Navarra. El 1394 va morir Climent VII i els cardenals el triaren com a nou papa avinyonès. Adoptà el nom de Benet XIII, per bé que l’Església Catòlica actual no el reconeix com a vàlid i l’inclou entre els antipapes.

Un fet destacat, la “via conventionis”

Malgrat les pressions per tal que abdiqués, s’hi va negar en rodó. Fins i tot resistí el setge francès de la ciutadella d’Avinyó abans d’escapar-ne disfressat de cartoixà (1403). Benet va promoure una altra solució al cisma: la “via conventionis”, l’entrevista entre els dos pontífexs per acordar qui dels dos tenia més drets al papat. Tanmateix, van ser inútils els seus viatges per Provença i Itàlia: els papes romans que se succeïren entre 1403 i 1407 no acudiren a les cites.

Nous papes i reis

El 1409 el Concili de Pisa elegí un nou papa, Alexandre V, però no fou acceptat per tothom, cosa que agreujà encara més la situació, amb 3 papes en joc. Benet XIII s’havia instal·lat a Catalunya. A la mort del rei Martí I, sense hereu al tron, va donar el seu suport decisiu a Ferran d’Antequera per tal que esdevingués rei (1412), ja que així el papa s’assegurava també la fidelitat de Castella, d’on Ferran era regent.

La frase

“A mi, que et vaig fer rei, m’envies al desert” (resposta de Benet XIII després que Ferran I el traís i li retirés l’obediència de la corona catalonaragonesa (1416)).

Constança

Un nou concili es convocà a Constança el 1415. Aquest cop s’aconseguí la renúncia dels papes de Roma i de Pisa, però Benet XIII no va cedir mai. El 1417 fou declarat heretge i es nomenà un nou papa, Martí V. Benet XIII visqué els últims anys a Peníscola, considerant-se sempre l’únic papa veritable.

Per saber-ne més:

Eufemià Fort i Cogul. Benet XIII: el darrer papa d’Avinyó a Catalunya. Barcelona, 1965

Anuncis

Alfons I, l’ocupació aragonesa de la vall de l’Ebre

 
n. ca. 1073-Poleñino (Osca), 1134
Activitat: Política  Grup5-Història
Área: Regne d’Aragó
 
Aragó, Navarra i Castella

Fill segon de Sanç Ramírez, rei d’Aragó i Navarra, accedí al tron el 1104 a la mort del seu germà Pere I. Va casar-se amb Urraca, reina de Castella i Lleó (1109), amb la qual cosa podia haver-se unificat gairebé tota l’Espanya cristiana, però les fortes desavinences entre la parella reial i l’hostilitat de sectors de la noblesa i l’alt clergat van provocar una guerra civil. Finalment, el 1114 es produí la separació canònica del matrimoni i Alfons abandonà Castella si bé mantingué el domini sobre part d’aquell regne fins 1127, quan signà l’acord de Támara amb el rei Alfons VII de Castella i Lleó.

Un fet destacat, la conquesta de Saragossa (1118)

Alfons I, de Francisco Pradilla (1879)

Alfons I, de Francisco Pradilla (1879)

A Aragó, Alfons I va menar una agressiva política d’expansió territorial cap al sud. Des de 1105 fins a la seva mort l’estat aragonès guanyà més de 25.000 km². D’acord amb el rei, el 1118 un concili a Tolosa va convocar una croada per conquerir Saragossa. Reforçat pels croats occitans dirigits per Gastó de Bearn, Alfons I va assetjar la ciutat saragossana que va rendir per fam aquell mateix any. Poc després s’hi afegiren altres poblacions com Tudela o Tarassona (1119), però no fou fins el 1120 quan afermà els nous territoris en desbaratar una contraofensiva sarraïna a la batalla de Cutanda.

Victòries i fracassos

Entre 1125 i 1126 Alfons I, dit el Bataller, encapçalà una expedició militar a València i Andalusia, sense guanys territorials, però sí amb un gran botí i 10.000 mossàrabs, és a dir, cristians que vivien en zona islàmica, amb qui poblà la vall de l’Ebre. Més tard el rei volgué conquerir Lleida i Tortosa, port des del qual organitzaria una croada a Terra Santa. La resistència islàmica i l’oposició catalana davant aquesta política que barrava la seva expansió meridional, frustrà la temptativa. Després d’alguns èxits com la presa de Mequinensa (1133), patí una greu derrota a Fraga (1134) que posaria fi a aquest projecte.

L’anècdota

Alfons va morir sense fills. D’acord amb el seu testament, va llegar el reialme navarroaragonès als ordes militars dels templers, hospitalers i els cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem. Malgrat la decisió reial, la noblesa s’hi oposà obertament. El regne es dividí: els navarresos van elegir Garcia Ramírez com a un nou rei de Navarra; a Aragó, Ramir, germà d’Alfons, monjo i bisbe de Roda-Barbastre, va abandonar la diòcesi per governar el país, es casà i tingué una filla, Peronella.