Ferran II, el rei Catòlic, estadista

Sos del Rey Católico (Saragossa), 1452-Madrigalejo (Cáceres), 1516

Activitat: Política      

Àrea: Corona d’Aragó, regne de Castella

Reialmes sobrevinguts

Fill menor de Joan II de la Corona d’Aragó, nascut del matrimoni amb Joana Enríquez, és príncep hereu després del traspàs del germanastre Carles de Viana (1461). El 1469 es casa a Valladolid amb la seva cosina Isabel. A la mort d’Enric IV de Castella (1474), esclata una guerra civil en aquest regne entre Isabel i Joana, germana i filla del rei difunt, respectivament. Ferran lidera les forces de l’esposa, amb què assegura el tron castellà. Ferran també esdevé rei de la Corona d’Aragó, mort son pare (1479).

Reformes autoritàries

Amb Ferran i Isabel, es constitueix la unió personal dels regnes de Castella i Aragó. Els dos monarques governen, però es mantenen les estructures pròpies de cada regne, sense lleis comunes. Ferran imposa la Inquisició de factura castellana als seus regnes patrimonials, alhora que hi promou un major control monàrquic de municipis i altres institucions polítiques. A Castella, minva el poder polític de la noblesa en favor dels reis.

Un fet destacat, la Sentència arbitral de Guadalupe  (1486)

A Catalunya, el problema secular dels pagesos de remença que tracten de lliurar-se dels abusos dels seus senyors conclou amb Ferran II. Després de la revolta armada fallida dels remences radicals (1485), el rei promou una solució pactada entre terratinents i remences moderats. La Sentència de Guadalupe suposa l’alliberament dels remences dels mals usos senyorials a canvi d’un pagament. Al camp català s’aplica un nou règim en què el pagès té el dret d’ús de la terra, pagant un cens al propietari.

L’anècdota

El 7 de desembre de 1492 Ferran pateix un atemptat. Un pagès anomenat Joan de Canyamars l’ataca a la sortida del palau reial, a Barcelona. Li colpeix el coll amb una espasa, que li provoca una ferida greu. El pagès, declarat boig, és sentenciat a mort i esquarterat pocs dies després.

Una política exterior afortunada

Durant el seu regnat, es conquesta el regne musulmà de Granada (1492). Ferran recupera el 1493 els comtats de Rosselló i Cerdanya, en poder francès durant el regnat de son pare, i el 1503 expulsa els francesos de Nàpols i pren aquest regne. Al nord d’Àfrica ocupa ciutats com Melilla (1497), Orà, Bugia, Trípoli… El 1512 annexiona el regne de Navarra.

Morta Isabel

El 1504 mor Isabel. Ferran ha d’abandonar la regència de Castella, enfrontat a l’alta noblesa i al nou rei, Felip I, casat amb la seva filla Joana. Mort Felip I (1506), Ferran torna a ser regent a Castella. De tota manera, Ferran, casat amb Germana de Foix (1505), hauria separat els seus regnes patrimonials del regne de Castella amb l’engendrament d’un fill mascle. El 1509 Germana infanta un nen, però mor un dia més tard.

Per saber-ne més

Ernest Belenguer. Ferran, el Catòlic. Barcelona: Edicions 62, 1999

Juan Fernández de Heredia, l’hospitaler erudit

Munébrega (Saragossa), vers 1310–Avinyó (França), 1396

Activitat: Política      

Àrea: Corona d’Aragó. Orde hospitaler. Estats Pontificis.

Noblesa inferior

Juan Fernández de Heredia (o Johan Ferrández d’Heredia) pertanyia a la baixa noblesa aragonesa. Com que no era el primogènit, i no heretaria les terres familiars, ingressà com a cavaller a l’orde religiós militar dels hospitalers. El 1346 fou nomenat castellà d’Amposta, un dels  grans dominis hospitalers de la Corona d’Aragó. Conseller de Pere, el Cerimoniós, l’ajuda en les lluites contra els nobles opositors d’Aragó i València (1347-1348), en la reintegració de Mallorca (1349) i en les guerres contra Castella.

Agent pontifici

Des de 1351 Heredia esdevé ambaixador permanent del rei davant el papa establert a Avinyó, però després serveix també els pontífexs Innocenci VI, Urbà V i Gregori XI, com a governador militar d’Avinyó i du a terme altres missions importants. Amb l’ajut pontifici, obté nous càrrecs dins el seu orde, com els priorats de Castella-Lleó,  Provença i Catalunya, amb la qual cosa reté un poder només inferior al gran mestre, el cap dels hospitalers.

Gran mestre

Gregori XI promou una croada contra els turcs, i Heredia l’organitza a Occident el 1375. Mort el gran mestre, el papa imposa als hospitalers el nomenament d’Heredia, que exerceix el càrrec fins a la mort. L’expedició militar als Balcans fracassa. Heredia cau presoner (1378), i és alliberat un any més tard després de pagar un fort rescat. S’està tres anys a l’illa de Rodes, centre dels dominis hospitalers, on millora el govern de l’orde, i després passa a residir a Avinyó fins a la mort.

Un fet destacat, l’”scriptorium” de Fernández de Heredia

A més de l’activitat militar i diplomàtica, desenvolupa una important política cultural a Avinyó. Finança i munta un equip de treball que tradueix a l’aragonès catorze obres de la literatura grecollatina, compilacions de textos d’historiografia medieval, com la Grant corónica de Espanya o la Grant corónica de los conquiridores, o fins i tot el Libro de Marco Polo. Entre les seus mèrits, el gran mestre hospitaler impulsa la primera traducció a una llengua romanç de l’historiador grec Tucídides.

L’anècdota

Poc després de morir, el rei Joan, el Caçador, envia una carta des de Perpinyà a priors hospitalers, tant per donar-los el condol com per demanar-los l’enviament d’alguns dels llibres produïts per ordre de Juan Fernández de Heredia. Els priors obeïren el monarca, tal com ho palesa la presència de les obres requerides, anys més tard, en l’inventari reial de Martí, l’Humà, germà i successor de Joan.

Benet XIII, el papa insubmís

 

Illueca (Aragó), 1328?-Peníscola (País Valencià), 1423

Activitat: Religió. Política

Àrea: Estats Pontificis (Avinyó). Corona d’Aragó

 

Entre lleis

Pedro Martínez de Luna, noble aragonès, va estudiar lleis a Montpeller, on es doctorà i exercí de professor de dret canònic. El 1375 Gregori XI el va nomenar cardenal.

El Cisma d’Occident

Després de dècades de viure els papes a Avinyó (França), Gregori XI tornà a Roma el 1377. Morí poc després i durant el conclave, de majoria francesa, el poble romà s’amotinà exigint l’elecció d’un pontífex italià. El 1378 fou escollit Urbà VI, un prelat italià; però molts cardenals l’abandonaren —entre ells Luna— per escollir-ne un de francès, Climent VII, al·legant que la primera el·lecció era invàlida, feta sota intimidació. Comença el Cisma d’Occident: dos papes, un a Roma i l’altre a Avinyó, es disputen l’Europa cristiana.

Promocionat

Luna, bon diplomàtic, va aconseguir el reconeixement del papa d’Avinyó per part de Castella, la Corona d’Aragó i Navarra. El 1394 va morir Climent VII i els cardenals el triaren com a nou papa avinyonès. Adoptà el nom de Benet XIII, per bé que l’Església Catòlica actual no el reconeix com a vàlid i l’inclou entre els antipapes.

Un fet destacat, la “via conventionis”

Malgrat les pressions per tal que abdiqués, s’hi va negar en rodó. Fins i tot resistí el setge francès de la ciutadella d’Avinyó abans d’escapar-ne disfressat de cartoixà (1403). Benet va promoure una altra solució al cisma: la “via conventionis”, l’entrevista entre els dos pontífexs per acordar qui dels dos tenia més drets al papat. Tanmateix, van ser inútils els seus viatges per Provença i Itàlia: els papes romans que se succeïren entre 1403 i 1407 no acudiren a les cites.

Nous papes i reis

El 1409 el Concili de Pisa elegí un nou papa, Alexandre V, però no fou acceptat per tothom, cosa que agreujà encara més la situació, amb 3 papes en joc. Benet XIII s’havia instal·lat a Catalunya. A la mort del rei Martí I, sense hereu al tron, va donar el seu suport decisiu a Ferran d’Antequera per tal que esdevingués rei (1412), ja que així el papa s’assegurava també la fidelitat de Castella, d’on Ferran era regent.

La frase

“A mi, que et vaig fer rei, m’envies al desert” (resposta de Benet XIII després que Ferran I el traís i li retirés l’obediència de la corona catalonaragonesa (1416)).

Constança

Un nou concili es convocà a Constança el 1415. Aquest cop s’aconseguí la renúncia dels papes de Roma i de Pisa, però Benet XIII no va cedir mai. El 1417 fou declarat heretge i es nomenà un nou papa, Martí V. Benet XIII visqué els últims anys a Peníscola, considerant-se sempre l’únic papa veritable.

Per saber-ne més:

Eufemià Fort i Cogul. Benet XIII: el darrer papa d’Avinyó a Catalunya. Barcelona, 1965

Alfons I, l’ocupació aragonesa de la vall de l’Ebre

 

n. ca. 1073-Poleñino (Osca), 1134

Activitat: Política  

Área: Regne d’Aragó

 

Aragó, Navarra i Castella

Fill segon de Sanç Ramírez, rei d’Aragó i Navarra, accedí al tron el 1104 a la mort del seu germà Pere I. Va casar-se amb Urraca, reina de Castella i Lleó (1109), amb la qual cosa podia haver-se unificat gairebé tota l’Espanya cristiana, però les fortes desavinences entre la parella reial i l’hostilitat de sectors de la noblesa i l’alt clergat van provocar una guerra civil. Finalment, el 1114 es produí la separació canònica del matrimoni i Alfons abandonà Castella si bé mantingué el domini sobre part d’aquell regne fins 1127, quan signà l’acord de Támara amb el rei Alfons VII de Castella i Lleó.

Un fet destacat, la conquesta de Saragossa (1118)

Alfons I, de Francisco Pradilla (1879)

A Aragó, Alfons I va menar una agressiva política d’expansió territorial cap al sud. Des de 1105 fins a la seva mort l’estat aragonès guanyà més de 25.000 km². D’acord amb el rei, el 1118 un concili a Tolosa va convocar una croada per conquerir Saragossa. Reforçat pels croats occitans dirigits per Gastó de Bearn, Alfons I va assetjar la ciutat saragossana que va rendir per fam aquell mateix any. Poc després s’hi afegiren altres poblacions com Tudela o Tarassona (1119), però no fou fins el 1120 quan afermà els nous territoris en desbaratar una contraofensiva sarraïna a la batalla de Cutanda.

Victòries i fracassos

Entre 1125 i 1126 Alfons I, dit el Bataller, encapçalà una expedició militar a València i Andalusia, sense guanys territorials, però sí amb un gran botí i 10.000 mossàrabs, és a dir, cristians que vivien en zona islàmica, amb qui poblà la vall de l’Ebre. Més tard el rei volgué conquerir Lleida i Tortosa, port des del qual organitzaria una croada a Terra Santa. La resistència islàmica i l’oposició catalana davant aquesta política que barrava la seva expansió meridional, frustrà la temptativa. Després d’alguns èxits com la presa de Mequinensa (1133), patí una greu derrota a Fraga (1134) que posaria fi a aquest projecte.

L’anècdota

Alfons va morir sense fills. D’acord amb el seu testament, va llegar el reialme navarroaragonès als ordes militars dels templers, hospitalers i els cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem. Malgrat la decisió reial, la noblesa s’hi oposà obertament. El regne es dividí: els navarresos van elegir Garcia Ramírez com a un nou rei de Navarra; a Aragó, Ramir, germà d’Alfons, monjo i bisbe de Roda-Barbastre, va abandonar la diòcesi per governar el país, es casà i tingué una filla, Peronella.