Nizam al-Mulk, el ministre persa totpoderós

Radkan (Iran), 1018–Nahavand? (Iran), 1092

Activitat: Política

Àrea: Sultanat seljúcida

 

Dihqans

Malgrat es deia Abu Ali Hasan ibn Ali, ha passat a la història pel seu sobrenom honorífic de “Nizam al-Mulk” (l‘ordenador del regne). Pertanyia als “dihqans”, nobles terratinents perses que després de la invasió islámica del segle VII havien entrat a l’administració provincial. Com el seu progenitor, serví als sobirans gaznàvides. Quan la regió de Khorasan fou capturada pels turcs seljúcides, Nazim al-Mulk treballà per als conqueridors.     

Visir

Mort el sultà Toghril Beg (1063), es disputaren el tron els seus nebots. Nizam al-Mulk, visir del Khorasan, va auxiliar el seu senyor Alp Arslan, que esdevendria el nou monarca de l’imperi seljúcida. Nizam fou nomenat visir, una mena de primer ministre, que dirigí l’administració civil amb gran llibertat de moviments davant el desinterès del sultà. Exercí el càrrec durant gairebé trenta anys, entre 1063 i 1092, sota els regnats d’Alp Arslan i Malik Xa, época culminant de l’estat seljúcida.

Política i mecenatge

Igual que els sultans, Nizam era musulmà sunnita i va combatre els corrents islàmics xiïtes, propugnats pels seus enemics, el califat fatimita d’Egipte i la secta dels assassins establerta al Càucas. Nizam fundà  un seguit de madrasses, escoles d’ensenyament superior, en les principals ciutats de l’imperi, amb un doble propòsit: combatre la propaganda xiïta i disposar d’alts funcionaris capaços i adeptes al nou règim. També va protegir grans intel·lectuals, entre ells Umar Khayyam i Algatzell. 

Un fet destacat, el Siyasat Nama (Llibre del govern)

Escrit vers el 1090, el Siyasat Nama pertany al gènere que tracta de l‘educació de prínceps. Amb estil clar i concís, de manera ordenada, Nizam exposa els principis del bon governant, inspirats en la práctica política, que han de pivotar entre l’exercici del poder autoritari i l’administració de la justícia envers els súbdits.

L’anècdota

En una campaña a l’Àsia central, les tropes seljúcides necessitaren travessar un gran riu. A canvi de l’ajut dels pescadors de la zona, Nazim els donà documents de pagament fets a Antioquia (Turquia). Els pescadors es queixaren al sultà perquè no podien recòrrer l’enorme distància per cobrar el deute. El visir els va asegurar que no els calia anar-hi, podien bescanviar els documents per or en qualsevol ciutat seljúcida. Així ressaltava l’extensió de l’imperi i, sobretot, en demostrava la seva estabilitat i eficiència.

Tomba de Nizam al-Mulk, Isfahan (Iran)

Magnicidi obert

El gran poder del visir suscità la desconfiança de Malik Xa, atiada sobretot per la dona favorita del sultà, Terken Khatun, perquè Nazim rebutjava el seu fill com a hereu al tron. Finalment Nizam va haver de deixar el seu càrrec, però seguí a la cort. En un viatge d’Isfahan a Bagdad sembla que fou mort per un membre de la secta dels assassins. Potser la favorita o el mateix sultà propiciaren l’assassinat. 

Anuncis

Cosroes II de Pèrsia, guanyar i perdre-ho tot

Iran?, vers 570-Ctesifont (Iraq), 628

Activitat: Política  

Àrea: Imperi sassànida

 

Favors de l’enemic

Hereu de l’emperador sassànida Ormazd IV, el succeeix el 590, però perd el tron per obra d’un general que pren el nom de Bahram VI. Cosroes fuig a l’imperi bizantí, que estava en guerra amb els perses sassànides, i l’emperador Maurici I li concedeix l’ajut militar per recuperar la corona a canvis d’importants guanys territorials i el control del regne d’Armènia. Després de la batlla de Blarathon (591), Cosroes II torna a ser el sobirà efectiu de l’imperi sassànida i concerta la pau amb els bizantins.

L’anècdota

Les bones relacions entre els dos imperis s’estronquen quan Maurici I és destronat i mort pel general Focas el 602. Des d’aleshores, Cosroes II compta amb el pretext ideal per trencar el pacte establert amb el seu antic benefactor i així envair els territoris perses cedits abans. El 604 ocupa, entre altres ciutats, Edessa (Turquia) i Alep (Síria).

Un fet destacat, la conquesta persa de Síria, Palestina i Egipte

Amb una segona gran ofensiva militar entre el 611 i el 618 l’imperi sassànida assoleix la seva extensió màxima a costa de l’imperi bizantí. Els exèrcits de Cosroes II van conquerir-hi vastes àrees, amb algunes de les ciutats més importants, com ara Antioquia (Turquia), Damasc, Jerusalem i Alexandria (Egipte), però no aconseguiren expugnar Constantinoble (626). A Jerusalem, els sassànides van destruir l’església del Sant Sepulcre i es van endur la Vera Creu a Ctesifont, la capital persa.

Mecenatge

La política centralitzadora de Cosroes afebleix el poder de la noblesa local i afavoreix també l’auge de les arts a la cort imperial. Cosroes manifesta la seva opulència amb els relleus escultòrics de grans caceres reials a les roques de Taq i-Bustan o el desenvolupament de l’orfebreria i l’elaboració de catifes. L’historiador àrab al-Tabarii fa esment del seu fastuós tron d’or amb potes encastades de robins.

La reacció bizantina

L’emperador bizantí Heracli I, que havia usurpat el tron a Focas el 610, remuntarà la greu crisi de l’imperi entre el 622 i el 627. Fruit de campanyes militars reeeixides, recupera la iniciativa davant dels perses i el 627, internant-se en territori enemic, després de la batalla de Nínive, venç l’imperi sassànida. Una revolta palatina posa fi al govern de Cosroes II, suplantat i mort per ordre del seu fill Kavad II, que signa la pau. L’imperi sassànida havia passat del cimal de la glòria a l’ocàs definitu en pocs anys.

al-Farabi, el segon professor

Farab (Kazakhstan), vers 872-Damasc, 950?

Activitat: Filosofia

Àrea: Emirat d’Alep

 

Intel·lectual

Abu Nasr Muhammad al-Farabi, va néixer a la regió de Farab. D’aquí prové doncs l’apel·latiu d’al-Farabi pel qual és conegut. Va estudiar a Bagdad gramàtica, música, filosofia, essent deixeble d’Abu Matta, traductor d’Aristòtil a l’àrabi, i de Yuhanna ibn Haylan, cap d’una escola que seguia les tesis d’Aristòtil. El 943, com a filòsof, s’establí a la cort de Sayf al-Dawla, emir d’Alep (Síria), on romangué fins poc abans de morir.

Un fet destacat, l’establiment de la lògica en la filosofia islàmica

La seva filosofia es fonamenta en Aristòtil, l’obra del qual comenta i analitza de manera detallada i rigorosa. Desenvolupa sobretot la lògica aristotèlica en el pensament musulmà per obtenir un coneixement veritable de la realitat. Només mitjançant el mètode de raonament de la lògica, basat en silogismes i la inducció, un pot demostrar la certesa d’allò que declara en qualsevol àmbit, també el religiós. Paral·lelament, aquesta prevalença de la filosofia també ha de regir a la societat, amb filòsofs al seu davant.

La frase

”En general, et recomano sobre lògica no llegir altres fonts que les del savi Abu Nasr al-Farabi, perquè tot allò que va escriure és com la farina més exquisida” (del pensador jueu Maimònides, a la Carta a Samuel ibn Tibbon).

Tria d’obres

Kitab al-musiqa al-kabir (El gran llibre de música), el tractat musical medieval més important del món musulmà; Ihsa al-ulum (Enumeració de les ciències); al-Madina al-fadira (La ciutat ideal), manual de teoria política.

Transcendència

La influència profunda en la filosofia islàmica és evident amb el sobrenom que va rebre: el “segon professor”, només per sota d’Aristòtil, el pensador més excel·lent segons els savis musulmans. El seu influx s’estendria també al món cristià. Així, per exemple, arguments sobre l’existència de Déu de sant Tomàs d’Aquino ja són expresssats en l’obra d’al-Farabi de manera molt anàloga.

Al-Hallaj, el místic executat

Tur (Iran), vers 858-Bagdad, 922

Activitat: Religió

Àrea: Imperi abbàssida

 

Avantpassats

Els orígens de Husayn ibn Mansur al-Hallaj no són clars. Les diverses fonts aporten informacions contradictòries. Segons unes, el seu avi patern era l’àrab Abu Ayyub, company de Mahoma; altres el fan persa, amb avis que practicaven el zoroastrisme, la religió monoteista dels antics perses. En tot cas, les diverses fonts concorden amb el pare d’al-Hallaj, musulmà fervent que treballava en una feina humil, la de cardador de cotó. Potser el fill també s’hi dedicà. De fet, al-Hallaj, significa “el cardador”.       

Mestres i viatges

De jove s‘orientà cap a l’estudi de la religió musulmana, però no a partir d’una reflexió teòrica i jurídica, sinó des d’una mirada afectiva i vicencial. Es formà sobretot amb mestres sufís, és a dir, amb musulmans orientats cap a la mística. Al llarg de la vida va pelegrinar tres vegades a La Meca, i sembla que va viatjar també cap a l’est fins a l’Índia.

L’anècdota

Segons la tradició, després de tornar d’un pelegritnage a La Meca, anà a casa del seu mestre al-Junaid. Va trucar a la porta, i quan el mestre va preguntar qui volia entrar, al-Hallaj es va anunciar dient “Jo soc la Veritat”. Al-Junaid el renyà. Aquella presentació era perillosa ja que el místic s’atribuïa un dels trets divins i per tant s’identificava amb Al·là.

Arreu i a tothom

A desgrat dels seus antics mestres, de perfil elitista i discret, al-Hallaj proclamà la unió amb Déu, el seu amor ardorós per Al·là, que pregonà obertament per carrers i mercats, amb missatges inconformistes i heterodoxos, que defensaven l’absència de cap intermediació religiosa entre l’home i Déu, i la supremacia de l’amor diví davant el precepte religiós.

Un fet destacat, condemna, suplici i mort

alhallaj

Vista la seva popularitat creixent, les autoritats l’empresonaren el 915 i el captiveri va durar fins el 922, quan fou condemnat per heretge. Després de ser torturat, fou mort el 27 de març del 922, les despulles, cremades i els seus escrits, prohibits. Tamateix, la figura d’al-Hallaj ha perviscut al llarg del segles, mártir i místic profund, de qui s’ha conservat part de l’obra, trasmesa oralment pels seus adeptes.   

La frase

“El teu esperit s’ha mesclat amb el meu,

com es mesclen el vi  i l’aigua.

I si res et palpa, em palpa a mi,

ja que tu ets jo en qualsevol circumstància” (del Diwan, d’al-Hallaj)

 

Per saber-ne més:

Hallaj. Diwan. Edició, traducció i cal·ligrafia àrab de Halil Bárcena. Barcelona, 2010

Attar, i si Déu fos un ocell?

Nixapur? (Iran), 1145?-Nixapur, 1221?

Activitat: Literatura. Religió

Àrea: Imperi de Khwarezm

 

Entre ungüents i pocions

Són escasses les dades fidedignes sobre Abu Hamid ibn Abu Bakr Ibrahim, poeta que ha passat a la posteritat amb el sobrenom d’Attar. Aquest mot significa apotecari o perfumer, i per això es creu que va exercir aquesta professió, que li hauria estalviat haver d’escriure poemes de circumstàncies, a sou de clients rics. Es creu que de jove havia viatjat molt, des d’Egipte a l’Àsia central i l’Índia, si bé després va establir-se altre cop a la ciutat natal, dedicat a la farmàcia i la literatura.

Sufista

Els escrits d’Attar, en llengua persa, són de caire religiós, emmarcats dins del sufisme, és a dir, de la mística islàmica. Proclama l’amor diví i la necessitat humana de dur una vida honesta i de renunciar als plaers terrenals i purificar-se per tal d’unir-se a Déu ja aquí al món. Attar no lidera cap moviment organitzat del sufisme ni participa de manera significativa en els cercles intel·lectuals. De fet, la fama de l’autor és pòstuma, es redescobreix a partir del segle XV.

attar-conferenciadelsocells,dehabiballa de sava,ms1600

Miniatura de La conferència dels ocells, pintada per Habiballa de Sava (vers 1600)

Un fet destacat, La conferència dels ocells (Mantiq al-tayr)

La seva obra cabdal, un extens poema narratiu, és un al·legoria sobre l’ànima humana que cerca la divinitat. S’hi explica la conversa dels ocells a fi de triar el seu rei i, sobretot, el llarg viatge que emprenen per trobar-lo. Finalment, després de grans penúries, només trenta ocells arribaran a veure l’au escollida, el simorg. El seu nom —“trenta ocells” — és revelador: indica la unitat entre els homes i Déu.

Tria d’obres

El llibre de l’aflicció (Mosibat nama) i El llibre de Déu (Elahi nama), altres dos poemes narratius; El llibre de la tria (Moktar nama), antologia de quartets ordenats temàticament; i Memorial dels sants (Tadhkirat al-awliya), escrit en prosa que recull biografies de místics musulmans.

L’anècdota

Potser va morir durant la conquista de Genguis Khan. Segons una llegenda, captiu Attar d’un soldat mongol, un va oferir una gran suma de diners per rescatar-lo. El militar ho rebutjà quan Attar va dir-li que podía obtenir encara un millor preu. Més tard, un altre el va voler comprar només amb un sac de palla, que Attar va aprovar, afirmant que era el que ell valia. El mongol, irat, el va matar.

La frase

“Com Attar, sóc dels jardins de Nixapur, però jo en sóc l’espina, ell n’era la rosa”  (de Katibi, poeta del segle XV).

Abu Hanifa, ordre i concert en el dret islàmic

Kufa (Iraq), vers 699-Bagdad, 767

Activitat: Dret       Grup2-Raó

Àrea: Imperi omeia, Imperi abbàssida

D’esclaus a mercaders

Abu Hanifa al-Numan ibn Thabit procedia d’una família probablement d’origen persa. Algunes fonts afirmen que el seu avi havia estat esclau a Kufa, més tard afranquit. Malgrat aquests orígens i sense ser d’ètnia àrab, seguint les passes del seu pare, Abu Hanifa va fer fortuna com a mercader de seda.

Un nou món

La riquesa obtinguda va permetre Abu Hanifa d’abandonar els negocis i dedicar-se en exclusiva a la vida intel·lectual. Per bé que va pelegrinar a La Meca i va fer altres viatges, va continuar residint a la ciutat natal, on fou seguidor del jurista Hammad ibn Ali Sulayman. A la mort d’aquest (738), ell mateix esdevindria un mestre del dret, els ensenyaments dels qual són coneguts sobretot a través dels seus deixebles.

Unitat i coherència

Abu Hanifa admet per primer cop l’opinió raonada del jurista (ray) i el recurs a l’analogia (qiyas) per solucionar casos i matèries no tractades en les fonts principals del dret islàmic, és a dir, l’Alcorà i els relats tradicionals sobre Mahoma (hadit). En la seva època el dret islàmic era dispar i confús, Abu Hanifa treballa en la seva sistematització. Mitjançant l’estudi racional i teòric del dret, estableix uns principis generals que el transformen en una eina més uniforme i adaptable a la societat canviant.

Un fet destacat, l’escola hanifita

Ell fou el fundador de la primera gran escola de jurisprudència del món islàmic, la més difosa en els nostres dies, dominant en zones com l’Índia, Pakistan, l’Àsia Central i Turquia. Comparada amb les altres tres grans escoles de dret musulmà, defensa, a grans trets, uns criteris més flexibles i moderats.

abuhanifa

Mesquita d’Abu Hanifa, Bagdad

L’anècdota

El califa al-Mansur va proposar-li que fos jutge, però ell ho refusà, al·legant que no n’estava capacitat. El sobirà, indignat, li va dir que era un mentider. Llavors, Abu Hanifa va replicar que si era un falsari no podia amb més motiu ocupar un lloc com el de jutge.

Teologia i política

Es conserva un escrit teològic d’Abu Hanifa, on es manifesta seguidor del murjiisme, un moviment de l’Islam inclusiu, tolerant i no rigorista. Abu Hanifa va acabar els seus dies a la presó, segons alguns per haver-se negat a fer de jutge; hi ha un motiu més plausible: es va manifestar a favor de la revolta de Muhammad al-Nafs al-Zakiyya i Ibrahim ibn Abd-Allah contra el califa (762-763).

Mazdak, heretge o líder social?

 
Pèrsia (Iran), s. V-Pèrsia, s. VI
Activitat: ReligióGrup2-Raó. Societat                                                    
Àrea: Imperi sassànida
 
Una figura boirosa

Tenim poques dades segures sobre Mazdak i el seu pensament perquè fou objecte de persecució i a més, les fonts historiogràfiques que conservem, escrites segles més tard, són totes hostils. En qualsevol cas, sens dubte, va tenir un impacte profund en la Pèrsia dels segles V i VI i més enllà, ja que va sobreviure com un moviment clandestí tal com ho reflecteixen els corrents herètics sorgits ja en època islàmica amb trets mazdakistes.

Doctrina

Bona part dels historiadors actuals consideren Mazdak un reformador del zoroastrisme, la religió oficial de l’imperi sassànida. Creu en un déu suprem bo, encara que existeix també Ariman, el déu del mal, que és l’inspirador de la cobdícia entre els homes que genera l’odi i la guerra. Per alliberar-se’n, Mazdak promou l’igualitarisme, la solidaritat i el pacifisme. S’han de distribuir els béns entre tots els homes i permetre un accés més igualitari a les dones, acaparades pels poderosos en els seus harems. Alguns historiadors han considerat Mazdak com un dels precedents del comunisme.

Un fet destacat, el reconeixement reial del mazdakisme

L’imperi sassànida va patir a la segona meitat del segle V una gravíssima crisi a causa de desastres naturals i el seu fracàs en la guerra contra els huns heftalites. El fort descontentament popular fou capitalitzat per Mazdak que liderà una revolta integrada per pagesos i desposseïts contra la noblesa i l’alt clergat. Els mazdakistes atacaren les propietats dels nobles. El sobirà sassànida Kavadh I va estimular el moviment probablement perquè afeblia els poderosos. Així mateix, Kavadh va decretar mesures a favor de les reformes socials i contràries als privilegis nobiliaris.

Moneda de Kavadh I

Moneda de Kavadh I

La reacció

El 496 Kavadh I fou deposat pels magnats, però recuperà el tron gràcies als huns heftalites el 498. Des d’aleshores va governar allunyant-se dels mazdakistes. Durant el regnat  del seu successor Cosroes I (531-579) s’emprengué una ferotge persecució contra aquest moviment. Probablement fou aleshores, en les massacres de mazdakistes, quan el seu fundador va ser executat.

L’anècdota

La repressió contra els mazdakistes fou duríssima. Les fonts parlen –i probablement s’inventen amb sadisme- de mil i un torments. Segons Firdawsi, tres mil membres d’aquest moviment foren morts colgats de terra, sobresortint només els peus del terreny, a manera de flors d’un tètric jardí, vistos per Mazdak, penjat també cap per avall i mort assagetat.