Leovigild, el millor dels visigots

mort a Toledo, 586

Activitat: Política                 

Àrea: Regne dels visigots

 

Germans

Després de la mort del rei visigot Atanagild, els nobles elegiren Liuva I com a monarca el 567, però l’any següent, aquest vincula al tron el seu germà Leovigild. El primer governava la Septimània, la província que s’estenia per la França mediterrània, mentre Leovigild regia bona part de la península Ibèrica. Vers el 572, mort Liuva I, Leovigild esdevingué l’únic sobirà, considerat pels historiadors el més gran dels reis visigots d’Espanya.

Protocol i lleis

El nou monarca va incorporar un cerimonial majestàtic, ric i ampul·lòs, imitant els models bizantins, per subratllar la diferència entre el monarca i els seus súbdits, també els nobles. Pel que fa a la legislació, promulga l’anomenat Codex revisus, que permet el matrimoni mixt entre la població hispanoromana i l’elit germànica. Per tal d’afavorir la monarquia hereditària, en contra de la reialesa electiva dels visigots, associa al tron els seu dos fills, Ermenegild i Recared (573).

Guerres als quatre punts cardinals

Leovigild s’enfronta amb èxit a la principal amenaça exterior, l’imperi bizantí, que dominava el sud-est peninsular, recuperant Sidonia i Màlaga (571). Al nord sotmet els càntabres i vascons (574) i el rei sueu Miro I, que domina Galícia, reconeix la seva autoritat i li paga tribut (576). L’ofensiva franca del rei Gontram contra la Septimània no prospera i després de la batalla de Carcassona, els visigots fins i tot obtenen guanys territorials (585).

La revolta d’Ermenegild

La població hispanoromana del regne era catòlica mentre que els visigots seguien l’arrianisme, una heretgia segons l’Església Catòlica. El rei procura la conversió massiva dels hispanoromans a la fe arriana sense gaire èxit. Ans al contrari, el seu fill Ermenegild es convertí al catolicisme i va rebel·lar-se contra el rei (579). Leovigild aconseguí sufocar la revolta després de prendre Sevilla (583) i Còrdova (584). El fill, empresonat a Tarragona, fou mort el 585.

Un fet destacat, l’annexió del reialme dels sueus

L’èxit polític i militar més durador del regnat de Leovigild fou la conquesta del regne dels sueus, situat a Galícia i nord de Portugal. El rei visigot va aprofitar la usurpació d’Audeca del tron sueu (584) en perjudici d’Eboric, fill i successor del rei Miro, per envair aquest reialme el 585. Ràpidament va vèncer l’usurpador, però no tornà el regne a Eboric, l’incorporà a l’estat visigot, assegurant la conquesta amb guarnicions militars i bisbes visigots en les principals ciutats sueves.

La frase

“El regne got que Leovigild llegava al seu fill Recared era tan extens, coherent i centralitzat como mai abans ho havia estat en el segle i mig llarg d’existència” (de l’historiador Luis Agustín García Moreno).

 

Konrad Witz, pintor magistral de l’aigua

Rottweil (Alemanya), vers 1400–Basilea o Ginebra (Suïssa), 1546?

Activitat: Pintura            

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic. Confederació Suïssa

 

Migrar

Originari de la regió alemanya de Suàbia, Witz s’establí com a pintor a Basilea el 1434, segurament atret per la celebració d’un concili ecumènic en aquella ciutat i les oportunitats de negoci que això generava. Un any més tard va adquirir la ciutadania de Basilea i és possible que fos aleshores quan es casés amb Ursula Treyger, neboda d’un altre pintor. El 1443 es comprà una casa a Basilea, la qual cosa sembla confirmar l’èxit professional de Witz.

Estil

La seva pintura es caracteritza per les formes vigoroses i estàtiques, que emfatitzen el volum de les figures, amb rics drapejats i de colors simples i vius. Un element distintiu és el tractament de l’aigua en rius i llacs on aconsegueix uns efectes de transparència molt reeixits i innovadors. La falta de dramatisme en les seves composicions va fer oblidar la seva obra que no fou reivindicada fins a principis del segle XX.

Sant Cristòfor

Tria d’obres

Salomó i la reina de Saba (1435?, Pinacoteca de Berlin), fragment del Políptic del mirall de la salvació, retaule pintat presumiblement per a l’església de Sant Leonard de Basilea; Sant Cristòfor (1435-1440?, Museu d’Art de Basilea), imatge del sant carregant l’infant Jesús en un riu, plasmant de manera realista les ones de l’aigua; i Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria, assegudes en una església i exhibint els complicats plecs dels vestits (1440-1443?, Museu de l’Obra de la Catedral, Estrasburg).

Un fet destacat, La pesca miraculosa

La pesca miraculosa (Museu d’art i història de Ginebra)

Aquesta escena evangèlica, signada per l’autor el 1444, fou encarregada pel bisbe de Ginebra. Pertanyia al retaule de sant Pere, que es conserva parcialment a la catedral. Figuren Jesús, mig d’esquena, amb capa vermella, surant sobre les aigües, i la barca amb els apòstols que feinegen, reflectits al llac i pintats com a gent corrent. L’escena, ambientada en el llac de Ginebra amb la silueta característica del pic de La Dôle, constitueix un dels primers paisatges realistes a l’àrea germànica.

L’anècdota

La major part de la producció de Witz ha perviscut de manera fragmentària. Els grans retaules per esglésies de Basilea i Ginebra van ser desmantellats arran de la onada d’iconoclàstia a la Suïssa del segle XVI. Fins i tot, les anàlisis de La pesca miraculosa han demostrat que els rostres dels personatges es van refer, potser després d’atacs contra les imatges religioses.

Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria

Enric IV, un emperador germànic humiliat

Goslar? (Alemanya), 1050-Lieja (Bèlgica), 1106

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic 

 

Minoria

Mort el seu pare, l’emperador Enric III (1056), quan encara era nen, la regència fou exercida per la seva mare Agnès de Poitiers. Els barons aprofitaren la debilitat de la monarquia per enfortir el seu poder. 

Poders en pugna

Arribat a la majoria d’edat el 1065, Enric IV procurà la recuperació de les possessions imperials perdudes a Saxònia i Turíngia així com reformes administratives i militars per consolidar l’autoritat imperial. Als seus dominis, els bisbes constituïen delegats del sobirà amb atribucions polítiques i administratives. Per aquest motiu topà amb el papa Gregori VII quan aquest reivindicà la potestat d’elegir els prelats, prohibint que fossin triats per l’emperador.

Un fet destacat, la humiliació de Canossa (1077)

Enric aconseguí que els seus bisbes rebutgessin les ordres pontifícies i neguessin la seva autoritat. El papa reaccionà excomunicant l’emperador el 1076, cosa que el separava de la comunitat cristiana i permetia la seva deposició. L’alta noblesa es rebel·là contra el sobirà i aquest, en comptes d’abdicar o sotmetre’s al poder papal a Alemanya, trià una altra opció. Es presentà a Canossa (Itàlia) per demanar l’absolució de Gregori VII, vestit de penitent. El perdó del papa va millorar la seva situació en terres germàniques.

Ofensiva imperialenricIVd'alemanya

Malgrat la fi de l’excomunió, alguns barons alemanys escolliren un nou monarca, Rudolf de Suàbia, que el 1080 rep el suport de Gregori VII, qui torna a excomunicar l’emperador. No obstant això, la segona excomunió no té l’eficàcia de la primera. Enric IV, reforçat per la petita noblesa i la burgesia de ciutats com Colònia, Magúncia o Milà, derrota Rudolf de Suàbia, proclama un antipapa, Climent III, i ocupa Roma per un temps abans d’invadir-la els normands del sud d’Itàlia. Gregori VII mor a l’exili.

Inestabilitat

Els pontífexs següents Urbà II i Pasqual II renoven les excomunions contra Enric IV. Esclaten noves revoltes nobiliàries que l’emperador domina, però finalment també els seus fills, —primerament Conrat, després Enric— s’alcen contra ell. Aquest últim l’obliga a abdicar (1105), per bé que mesos més tard el progenitor recupera part del seu poder i mor quan preparava l’enfrontament amb ell.

L’anècdota

Un dia que l’emperador era a Merseburg (Alemanya), visitava el mausoleu esplèndid on estava enterrat el seu enemic Rudolf de Suàbia. Un cortesà li preguntà com podia tolerar un sepulcre tan magnífic com a tomba d’un rebel. Tan de bo —respongué el sobirà— tots els meus enemics estessin sepultats de manera tan ostentosa (de l’historiador Otó de Freising, net de l’emperador).

Sant Albert, el Gran, el mestre de Tomàs d’Aquino

Lauingen (Alemanya), 1206?–Colòna (Alemanya), 1280

Activitat: Filosofia. Teologia 

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Entre religiosos

Primogènit del comte de Bollstädt, Albert es va traslladar a Itàlia per estudiar les arts liberals, però la seva estada a Pàdua capgira aquesta decisió. En contacte amb els dominics, vers el 1223, ingressà amb el seu germà Enric en aquest orde religiós incipient a pesar de la forta oposició dels seus familiars.

Professor 

Va cursar els estudis de filosofia i teologia en terres germàniques, i el 1228 endegà la seva activitat docent en diversos convents dominics. S’instal·là cap al 1241 a París i el 1245 va rebre el títol universitari de mestre de teologia. És aquí on es desvetlla com a intel·lectual prolífic i profund, que s’interessa tant per la teologia com per altres camps del coneixement. A les seves classes acudí Tomàs d’Aquino, qui el seguiria el 1248 a Colònia, on Albert dirigiria els estudis superiors dels dominics.  

L’anècdota

D’acord amb una llegenda, quan estudiava Tomàs d’Aquino sota el mestratge d’Albert, els altres alumnes se’n burlaven perquè era taciturn i per la seva corpulència l’anomenaven “el bou mut”. Albert els advertí que no l’escarnissin, que aquell bou un dia faria uns bramuls que serien escoltats amb respecte arreu.

albertelgran-tommasodamodena,1352

Albert, el Gran, de Tommaso da Modena (1352)

Funcions

El renom d’Albert comportà que hagués de reduir la seva feina intel·lectual davant les noves tasques administratives que li encomanaren els dominics o el mateix papa. Així, el 1254 fou elegit superior provincial d’Alemanya i el 1260 fou nomenat bisbe de Regensburg. Més tard renuncià a l’episcopat, però el pontífex li encarregà altres missions, com ara la predicació de la croada (1263) o la participació al II Concili de Lió, el 1274.  

Fe i raó

Malgrat l’oposició de pensadors coetanis, Albert promou la difusió dels textos d’Aristòtil, arribats a occident a partir de les versions àrabs. El pensament de sant Albert defensa l’harmonia entre la filosofia i la teologia. No subordina la primera a la segona, sinó que estableix àmbits d’actuació diferents. En el camp de la religió, la fe té l’última paraula, però en allò referent a la filosofia, la raó passa al davant. Reconeix, doncs, l’autonomia del pensament filosòfic i científic.

Un fet destacat, Sobre els minerals (De mineralibus)

Pioner de la mineralogia, el llibre tracta amb detall i classifica més d’un centenar de pedres i minerals. En la seva producció sobre historia natural, Albert propaga el coneixement d’Aristòtil i altres mestres, però hi afegeix també els coneixements que obté mitjançat l’observació directa de la natura, cosa insòlita en el seu temps. Així, en els escrits usa sovint la frase “Fuit et vidi experiri” (Jo era allà i ho vaig observar”). Canonitzat el 1931, deu anys més tard fou proclamat per Pius XII patró dels científics.

 

Adelaida de Borgonya, pilar del Sacre Imperi

Orbe (Suïssa), vers 931–Seitz (França), 999

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

De Borgonya a Itàlia

Descendent del rei Robert II de Borgonya i de Berta de Suàbia, va casar-se el 947 amb Lotari II, rei d’Itàlia. Aquest primer matrimoni durà només tres anys a causa de la mort del marit. Havien tingut només una filla, Emma, que posteriorment esdevindria reina de França.

L’anècdota

El noble Berenguer d’Ivrea es proclamà nou rei d’Itàlia i per tal de legitimar la seva posició, va pretendre maridar Adelaida amb el seu fill Adalbert, cosa a la qual la vídua s’hi oposà. El 951 Adelaida fou empresonada en un castell. Després de 4 mesos de captiveri, aconseguí escapar gràcies a un tunel excavat pels seus partidaris. D’aquesta fugida novel·lesca en donen testimoni fonts coetànies.

Un fet destacat, la coronació imperial del 962

Adelaida demanà l’ajut militar del rei alemany Otó I, qui envaí Itàlia la tardor del 951. Es casà amb ella i es proclamà rei d’Itàlia a Pavia aquell mateix any. Després de noves campanyes, el 962, dominant les terres alemanyes i el nord i centre d’Itàlia, Otó I i la seva dona van ser coronats com a sobirans del Sacre Imperi Romanogermànic pel papa Joan XII. L’emperadriu participa activament en el govern, acompanyant el sobirà en les expedicions italianes o bé enfortint els lligams entre els prelats i l’emperador.

Mare i àvia d’emperadors

Després del traspàs d’Otó I (973), el succeí com a sobirà Otó II, fill tingut amb Adelaida. Paulatinament la influència materna s’eclipsà, substituïda per la de Teòfan, la consort imperial. El 978 es retirà durant uns anys a Borgonya, on regnava el seu germà Conrad. El 983, mort son fill, el net Otó III tenia tres anys. Ella i Teòfan en defensaren els drets. La mare assumí la regència fins el 991, quan va morir; després esdevingué l’àvia la regent, entre el 991 i 995, any que Otó III fou major d’edat.

Amb l’Església

Adelaida es retirà de la cort el 996 i intensificà una activitat exercida com a governant, la fundació i restauració d’esglésies i convents, promovent el nou corrent monàstic reformador dels abats de Cluny. El 1097 el papa Urbà II la proclamà santa.

Lluís IV, l’emperador bavarès

Munic (Alemanya), 1282?- Fürstenfeldbruck (Alemanya), 1347

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Corona disputada

Lluís era membre dels Wittelsbach, una nissaga poderosa d’Alemanya, amb dominis estesos per Baviera i el Palatinat, encara que inferior als grans llinatges dels Luxemburg i els Habsburg. A la mort de l’emperador Enric VII (1313), es presentà com a candidat al tron, aliat amb els Luxemburg, contra el duc Frederic d’Àustria, que era el pretendent Habsburg. La lluita entre els dos contendents no va concloure fins el 1322, amb la victòria de Lluís a la batalla de Mühldorf, quan capturà el seu rival.

Avinyó i Itàlia

El nou sobirà tractà d’acréixer el poder de la família, incorporant territoris, com Brandenburg i Holanda per als seus fills. El papa Joan XXII, profrancés, amb seu a Avinyó, contrari a l’enfortiment del poder germànic, es va negar a reconèixer-lo com a sobirà. El 1324 el pontífex l’excomunicà en intervenir Lluís IV en terres italianes. El 1328 fou coronat com a emperador a Roma per membres de la noblesa romana, malgrat l’oposició papal, però no aconseguí el control de tota Itàlia.

Un fet destacat, el Licet juris  

A la Dieta de Frankfurt de 1338, promulgà la llei imperial, coneguda com el Licet iuris, per la qual es defensava la independència de l’autoritat secular davant la religiosa. Es declarava que l’entronització de l’emperador seria vàlida, un cop elegit pels prínceps i prelats alemanys, sense caldre l’aprovació ni la coronació per part del papa.

L’anècdota

En la lluita contra el papat, Lluís IV que n’havia fet escollir un de nou, l’antipapa Nicolau V (1328),  comptà també amb l’ajut d’alguns dels intel·lectuals més il·lustres del seu temps, com ara l’anglès Guillem d’Ockham i l’italià Marsili de Pàdua, autors d’obres de teoría política contràries al poder temporal dels pontífexs. Fins i tot, s’arrenglerà en el bandol imperial el superior general dels franciscans, Miquel de Cesena, partidari de la pobresa evangèlica dels religiosos.

Del Tirol a la fi

L’excomunió  contra Lluís IV no fou retirada ni per Joan XXII ni pels papes que el succeiren, la qual cosa afavoria la desobediència de prínceps alemanys. L’intent de Lluís IV d’augmentar els seus dominis amb el Tirol comportà la ruptura definitiva amb la casa dels Luxemburg que reivindicà el seu representant, Carles de Moràvia, escollit nou emperador pels prínceps electors (1346). La guerra entre les dues faccions no es produí. Lluís morí d’un infart mentre caçava ossos per Baviera.

Matilde de Magdeburg, versos místics primerencs en alemany

Magdeburg? (Alemanya), 1207?–monestir de Helfta, Eisleben (Alemanya), entre 1282 i 1294

Activitat:Religió

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Supòsits

La informació sobre Matilde de Magdeburg prové dels seus escrits. A partir de les nombroses referències al mon cavalleresc, els investigadors apunten que procedia de la baixa noblesa germànica, potser d’algun castell de la rodalia de Magdeburg. Ella afirma que sabia llegir i escriure en alemany. Amb dotze anys va tenir les primeres experiències místiques.

Beguina

El 1230 es trasllada a la ciutat de Magdeburg per viure-hi com a beguina, és a dir, com a dona que, sense fer vots religiosos, practica el celibat i la pobresa, agrupada amb altres dones, i es dedica a la pregària i l’assistència de malalts i marginats.  Probablement exercí un càrrec important dins d’aquesta comunitat alhora que es distingia per les seves diatribes contra l’Església poc evangèlica, que susciten disputes i atacs contra ella.

Helfta

El 1270, arran del control ferri que l’Església imposa a les beguines, es retirà al monestir cistercenc de Helfta on esdevingué mestra espiritual de la comunitat. Allà es promou activament la difusió de la seva mística, que inspira a altres religioses del cenobi, com santa Gertrudis, la Gran.

Un fet destacat, La llum fluent de la divinitat  (Das fliessende Licht de Gottheit) 

Aquest llibre comprèn tant les seves vivències espirituals, com reflexions o pregàries, expressades amb versos, prosa, diàlegs…, fent servir no la llengua eclesiàstica, el llatí, sinó l’alemany. Matilde presenta Déu com a font de gràcia i d’amor. Trets del seu estil són el llenguatge íntim dels diàlegs amb Crist, i l’abundància d’ imatges alegòriques originals i expressives, com Crist descrit com a cortesà o ballarí. Ella revela la seva relació amb Déu per estimular en altres una fe més profunda.

La frase

“Jo, lluny de totes les coses, he de donar-me a Déu,

que és el meu Pare per natura,

el meu germà per la humanitat,

el meu promès per l’amor”

 

“No puc ballar, Senyor, tret que em portis.

Si vols que em mogui sense recança,

has d’entonar la cançó.

Llavors saltaré a l’amor,

de l’amor al coneixement,

del coneixement al goig,

i del goig fins més enllà de tots els sentits humans.

Allà vull quedar-me, girant cada cop més alt”.

 

Per saber-ne més:

Dones místiques, època medieval. Palma de Mallorca, 1996