Wang Wei, dominador de les lletres i les arts

Taiyuan (Xina), 699 o 700–Xian (Xina), 761

Activitat: Literatura. Pintura                                                

Àrea: Imperi xinès Tang

 

Opositor

Provinent d’una família aristocràtica vinculada a l’administració pública, tant ell com algun dels seus germans van rebre una educació acurada  i van presentar-se a les oposicions a fi d’accedir al funcionariat imperial. Al 721 reeixí en els exàmens superiors a Xian, la capital, i el seu primer destí fou un important càrrec com a secretari assistent de música.

Fortuna i infortunis

Pocs anys després va ser remogut d’aquesta plaça per ocupar una càrrec menor a la província de Shantung. Vers el 730 va morir la seva dona i, malgrat la seva edat i de no tenir fills, Wang Wei no es va tornar mai a casar. El 734, gràcies als seus contactes, va tornar a Xian per exercir alts càrrecs a a cort. Vint anys més tard, la greu revolta del general An Lushan feu trontollar l’imperi. El 756 els rebels ocuparen la ciutat, Wang Wei fou capturat i dut a Luoyang, la capital rebel, on exercí funcions administratives.

Recuperació

Les tropes imperials van reconquerir Xian i Luoyang dos anys després. Wan Wei fou acusat de traïdor, però la intercessió del seu germà Wang Jin, alt càrrec imperial, el va salvar i es reincorporà a l’alt funcionariat. Alterna la seva vida pública amb estades de retir en una propietat al camp, a Wangchuan, a uns cinquanta km. de la capital.  Seguint l’exemple de la seva mare, practicà el budisme.

Un fet destacat, Poemes del riu Wang

La fama de Wang Wei no rau en la seva faceta política, se’l valora unànimement com un dels gran poetes de la dinastia Tang. La seva obra més celebrada és un recull que comprèn una vintena de poemes de quatre versos, de cinc caràcters cadascun, inspirats en les vistes al riu Wang, pròxim a la seva casa rural de Wangchuan. La contemplació lírica, meditada i serena de la natura és el tema principal.

Neu a la riba del riu

Pintura

En un temps que la gent d’alt llinatge no solia pintar, ell conrea aquest art i, segles més tard, se’l considera el fundador de l’escola del paisatge del Sud. N’és un dels primers a tractar els paisatges com a tema central, generalment amb pintures monocromes. Es coneix indirectament la seva producció pels comentaris d’autors o bé per les còpies fetes per altres artistes. Se li atribueixen, entre altres, Neu  a la riba del riu, un paisatge d’hivern, i el retrat Fu Sheng transmetent els clàssics.

La frase

“Restem en silenci mentre cauen flors de càssia.

La nit de primavera s’encalma a la serra deserta.

Surt la lluna i els ocells s’espanten.

Piuladissa sobtada al congost”.

 

“M’assec sol a l’obaga dels bambús.

Passo les hores xiulant i tocant la cítara.

Ningú em sent al fons d’aquest bosc:

només la lluna que m’il·lumina”.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Tria i traducció de Manuel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012

Anuncis

Beda, el Venerable, pare de la història anglesa

Monkton (Gran Bretanya), 672 o 673–Jarrow (Gran Bretanya), 735

Activitat: Història

Àrea: Regne de Northúmbria

 

Vida monacal

Les dades biogràfiques sobre Beda provenen bàsicament dels seus escrits. Als set anys els pares l’encomanaren al monestir benedictí de Sant Pere, a  Wearmouth. Dos anys més tard, l’abat Benedict Biscop l’envià amb una vintena de monjos al sud, a Jarrow, per crear el monestir de Sant Pau. Beda fou ordenat diaca amb 19 anys, i prevere, el 703. Tret de visites a Lindisfarne i York, aquest monjo va viure a Jarrow, centrat en la biblioteca del monestir i dedicat a instruir els monjos. 

Un fet destacat, Història eclesiàstica dels anglesos (Historiae ecclesiastica gentis Anglorum)

Per als estudiosos actuals, aquesta és la seva obra més important, escrita vers el 732. La crónica, rigurosa d’acord amb els estàndards de l’època, explica les primeres conversions a la fe cristiana dels anglosaxons, al segle VI, i la seva difusió per tota Gran Bretanya fins als temps de Beda. Testimoni de la seva fama, una centúria més tard, el rei Alfred de Wessex n’ordenà la traducció del llatí a l’anglès antic. 

Tria d’obres

De arte metrica, manual sobre la versificació en llatí; Sobre la natura de les coses (De natura rerum), tractat de cosmologia; Sobre el càlcul del temps (De temporum ratione, 725), estudi del calendari on Beda valida el còmput de la festa de la Pasqua d’acord amb els usos romans i en contra dels costums de l’Església irlandesa; Vita sancti Cuthberti  (abans de 721), biografia de Cuthbert, bisbe de Lindisfarne.  

Beda traduint l’evangeli de sant Joan, de J. D. Penrose (1902)

L’anècdota

Beda proposà una cronologia que abandona els càlculs tradicionals del temps a partir de  la fundació de la ciutat de Roma o bé dels regnats dels reis anglosaxons, per establir com a nova referència cronològica el naixement de Jesucrist, que constitueix el punt central de la història cristiana. El seu model seria adoptat lentament per la historiografia posterior.

Enciclopedista

Principal figura intel·lectual de l’Anglaterra dels primers segles medievals, l’obra de Beda el sobrevisqué. La seva influencia va perdurar gràcies a l’escola fundada a York per l’arquebisbe Egbert de York, deixeble seu, i des d’allà fou transmesa al continent a través d’Alcuí de York, preceptor de Carlemany.      

La frase 

“Déu, l’ordenador de la natura, que va fer sorgir el sol des d’Orient al quart dia de la Creació, en la sisena edat del món ha fet alçar Beda des d’Occident com un nou sol per il·luminar tota la Terra” (del monjo suís Notker Bàlbul, mort el 912)

Ibn Ixaq, el biògraf de Mahoma

Medina (Aràbia Saudita), vers 704-Bagdad, vers 767?

Activitat: Història       Grup3-Lletres

Àrea: Imperi omeia. Imperi abbàssida

 

Tradició

Muhammad ibn Ixaq ibn Yassar ibn Khiyar, conegut simplement com Ibn Ixaq (o Ibn Ishaq) era un musulmà de tercera generació. L’avi cristià era un captiu de guerra a l’Iraq, traslladat a Aràbia. Allà havia estat alliberat després de fer-se musulmà. Els  seus fills havien recollit testimonis sobre la vida del fundador de l’Islam i el seu nét Ibn Ixaq seguiria les seves passes.

Recórrer món

Als trenta anys Ibn Ixaq estudia a Egipte, a Alexandria. Torna a Medina, on polemitza amb el jurista Malik ibn Anas —qui posteriorment el qualificarà de mentider i impostor pels seus escrits— i viatja per Iraq abans d’establir-se definitivament a Bagdad, la nova capital. Allà treballa com a historiador al servei del califa al-Mansur.

Un fet destacat, la Vida del missatger d’Al·là (Sirat rasul Allah)

La fama d’Ibn Ixaq es fonamenta en  la seva biografia de Mahoma, el Sirat. Tanmateix, l’obra que es conserva no és el text sencer sinó una versió posterior abreujada i revisada, ja que el llibre original d’Ibn Ixaq era una història universal des d’Adam i Eva que mostrava l’acció salvífica de Déu al llarg de la història, amb la gran fita de Mahoma.

Mahoma i sant Gabriel

Mahoma i sant Gabriel

 L’anècdota

La biografia inclou, al costat de fets històrics, passatges llegendaris, alguns d’origen bíblic, per demostrar les qualitats excepcionals de Mahoma, que superen les dels profetes anteriors. Així, hi ha paral·lelismes clars amb els relats de la infància de Jesús, com l’Anunciació o la presència d’un estel que senyala el naixement del profeta.

Valor

L’obra d’Ibn Ixaq és la primera biografia extensa de Mahoma, amb un clar enfocament cronològic i narratiu. Alguns autors com Malik ibn Anas qüestionen algunes de les seves fonts provinents de jueus i cristians conversos. Amb tot, es convertí en un referent, en el model biogràfic del Profeta seguit per la majoria d’historiadors musulmans.

Guardar

Lleó III de Bizanci, l’emperador iconoclasta

Maraix? (Turquia), vers 685 –Constantinoble, 741

Activitat: PolíticaGrup5-Història

Àrea: Imperi bizantí

L’anècdota

Aquest monarca rep el sobrenom de l’Isàuric, que també designa la dinastia fundada per ell. En realitat sembla que procedia de Germanikeia, l’actual ciutat de Maraix (Turquia), mentre que la regió històrica d’Isàuria correspon a una altra regió turca, més a l’oest.

Camí del tron

L’imperi bizantí viu un període de gran inestabilitat política a principis del segle VIII. Se succeeixien diversos monarques febles amb regnats curts, deposats pels seus rivals. Lleó, que havia servit Justinià II i Anastasi II, exercint de governador de la província anatòlica, es rebel·la contra l’emperador Teodosi III, usurpador del tron. Poc després, el 717 pren la capital i esdevé el sobirà bizantí durant gairebé un quart de segle.

lleoiiidebizanciConstantinoble salvada

El califa omeia de Damasc va posar setge a Constantinoble entre  717 i 718. Lleó III, militar molt competent, aliat amb els búlgars, va sortir-ne vencedor. Al mar, la flota musulmana va ser destruïda amb el foc grec, una substància incendiària que seguia cremant en contacte amb l’aigua. Posteriorment Lleó III, amb victòries com la de Nicea (726) i Akroinon (740) i l’aliança amb georgians i khàzars, s’asseguraria el control de l’Anatòlia occidental enfront els musulmans.

Un fet destacat, l’Ecloga

Aquest emperador va impulsar un nou codi jurídic, l’Ecloga, per reformar el de Justinià, promulgat dos segles abans. El nou recull de lleis, escrit ara en grec, més concís i entenedor, actualitza i simplifica les antigues disposicions. Es limita la pena capital, substituïda per penes de mutilació, en la majoria de casos. Pel que fa al dret familiar, es protegeix més a dones i infants, i es restringeixen el motius legals de divorci.

Altres reformes

En el camp administratiu va modificar les províncies. A fi de limitar el gran poder dels governadors, capaços de destronar sobirans (com ell havia fet), augmentà les mesures de control del poder central sobre aquests territoris i va dividir les demarcacions més extenses. Així va crear la província de Tràcia amb la part occidental de la d’Anatòlia.

Icones

Lleó III és contrari a la veneració de les imatges religioses, que assimila a la idolatria pagana. El 730 decreta la destrucció de les imatges que representen Déu i tots els sants. Aquest programa iconoclasta genera greus disensions a l’imperi que es prolongaran amb els seus successors, ja que la societat es divideix davant la qüestió, i alguns grups destacats, com els monjos, en són ferms detractors.

Sant Joan Damascè, el sintetitzador

Damasc (Síria), després de 650–monestir de sant Sabas (Palestina), 749

Activitat: Religió Grup2-Raó

Àrea: Califat omeia

 

santjoandamasceDades qüestionades

Es conserven diverses biografies d’aquest sant, poc fiables perquè són molts posteriors als fets que expliquen —les més antigues daten del segle X—, poc rigoroses, plenes de lloances i prodigis inversemblants. Les dades biogràfiques més segures provenen dels seus textos o d’actes de concilis.

Servint el sobirà

El pare de Joan, Sargun ibn Mansur era funcionari del governador de la Síria bizantina abans de ser conquerida pels àrabs. Quan Damasc es convertí en la capital de l’estat islàmic, Sargun conservà el càrrec i s’ocupà de la recaptació del tribut que havien de pagar els cristians. Malgrat la proximitat al sobirà, Joan Damascè —conegut així pel lloc on va néixer— fou educat en la fe cristiana dels progenitors i va rebre una rica formació en cultura grega i àrab.

En defensa de les imatges

Vers al 700, Joan (o Yahya ibn Sargun) abandonà la cort i el país, i es feu monjo de Sant Sabas, prop de Jerusalem, on excel·lí com a intel·lectual i poeta religiós. Va participar en la principal controvèrsia de la cristiandat oriental. L’emperador bizantí Lleó III havia prohibit les imatges religioses, i Joan Damascè, en canvi, escriu a favor del culte de les icones. No hi veu idolatria: es veneren per allò que representen. Fou condemnat pòstumament pel concili d’Hieria (754) i rehabilitat al II Concili de Nicea (787), amb el triomf dels seus partidaris.

Un fet destacat, La font del coneixement

Aquest tractat constitueix una síntesi de la fe i el pensament cristià, obra de capçalera de la teologia de l’Església cristiana oriental. Es compon de tres parts: la filosofia, la història de les heretgies i la teologia. La més valorada és l’última perquè es configura com un model d’exposició sistemàtica i ben trabada de la fe cristiana, que serà copiat per altres teòlegs medievals en l’elaboració dels seus compendis doctrinals o summes.

La frase

“En altres temps Déu no havia estat representat mai en una imatge, pel fet de ser incorpori i no tenir rostre. Però atès que ara Déu ha estat vist en la carn i ha viscut entre els homes, jo represento el que és visible en Déu. Jo no venero la matèria, sinó el seu creador, que es va fer matèria per mi i es va dignar a habitar en la matèria i realitzar la meva salvació a través de la matèria” (de Discursos sobre les imatges sagrades).

Per saber-ne més:

Joan Damascè. Exposició acurada de la fe ortodoxa. Traducció de Manuel Balasch. Barcelona, 1992

Guardar

Guardar

Guardar

Pipí, el Breu, el pare de Carlemany

Jupille (Bèlgica), 714–Saint-Denis (França), 768

Activitat: Política Grup5-Història

Àrea: Regne franc

 

Títols enganyosos

Des de feia generacions, el seus avantpassats, anoments els Pipínides, ocupaven el càrrec de majordoms de palau al regne franc, però havien superat amb escreix les seves tasques administratives com a intendents. Teòricament servien als sobirans francs merovingis; en realitat la família pipínida exercia el poder efectiu.

Herències

El 741 va morir el pare de Pipí, Carles Martell. Els dos fills legítims, Carloman, el primogènit, i Pipí, van heretar la funció de majordoms de palau en parts diferents del regne. Pipí va afavorir la reforma de l’Església franca per part de sant Bonifaci així com l’ evangelització entre els saxons. El 748, després que el seu germà gran va fer-se monjo, ell es convertí en l’amo de tots els territoris francs.

pipí,elbreu-tombareialsaint-denis

Tomba reial de Pipí, abadia de Saint-Denis

El primer rei carolingi

Pipí va acabar amb la ficció de la reialesa merovíngia. Després d’aconseguir l’aprovació del papa Zacarias (750), va destronar Khilderic III, l’últim rei franc de la dinastia merovíngia, i el va fer tancar en un monestir. Pipí va ser proclamat nou sobirà en una assemblea de notables a Soissons el 751 i fou ungit com a rei per sant Bonifaci, cerimònia estranya fins aleshores entre els francs, amb la qual se sacralitzava la figura del monarca.

Un fet destacat, la Donació de Pipí

Davant el poble dels llombards que havia invadit Itàlia i amenaçava Roma, el papa buscava la protecció del rei franc. El 754 Esteve II viatjà a França, on ungí com a monarca Pipí i els seu familiars directes. Els anys següents els francs s’enfrontaren als llombards, que abandonaren zones com ara l’exarcat de Ravenna. Tanmateix, Pipí no les restituí a l’Imperi bizantí, l’antic propietari, sinó que les va donar al pontífex. Aquí rau l’inici del papa com a sobirà amb poder temporal més enllà de Roma, sobre la Itàlia central.

L’anècdota

L’apel·latiu “el Breu” no al·ludeix a la brevetat del seu regnat, fa referència a la seva curta estatura. Aquest àlies potser s’ha de relacionar amb la gran alçada del seu fill, el futur Carlemany, que superava 1’90 m., d’acord amb l’anàlisi de les seves restes.

Abu Hanifa, ordre i concert en el dret islàmic

Kufa (Iraq), vers 699-Bagdad, 767

Activitat: Dret       Grup2-Raó

Àrea: Imperi omeia, Imperi abbàssida

D’esclaus a mercaders

Abu Hanifa al-Numan ibn Thabit procedia d’una família probablement d’origen persa. Algunes fonts afirmen que el seu avi havia estat esclau a Kufa, més tard afranquit. Malgrat aquests orígens i sense ser d’ètnia àrab, seguint les passes del seu pare, Abu Hanifa va fer fortuna com a mercader de seda.

Un nou món

La riquesa obtinguda va permetre Abu Hanifa d’abandonar els negocis i dedicar-se en exclusiva a la vida intel·lectual. Per bé que va pelegrinar a La Meca i va fer altres viatges, va continuar residint a la ciutat natal, on fou seguidor del jurista Hammad ibn Ali Sulayman. A la mort d’aquest (738), ell mateix esdevindria un mestre del dret, els ensenyaments dels qual són coneguts sobretot a través dels seus deixebles.

Unitat i coherència

Abu Hanifa admet per primer cop l’opinió raonada del jurista (ray) i el recurs a l’analogia (qiyas) per solucionar casos i matèries no tractades en les fonts principals del dret islàmic, és a dir, l’Alcorà i els relats tradicionals sobre Mahoma (hadit). En la seva època el dret islàmic era dispar i confús, Abu Hanifa treballa en la seva sistematització. Mitjançant l’estudi racional i teòric del dret, estableix uns principis generals que el transformen en una eina més uniforme i adaptable a la societat canviant.

Un fet destacat, l’escola hanifita

Ell fou el fundador de la primera gran escola de jurisprudència del món islàmic, la més difosa en els nostres dies, dominant en zones com l’Índia, Pakistan, l’Àsia Central i Turquia. Comparada amb les altres tres grans escoles de dret musulmà, defensa, a grans trets, uns criteris més flexibles i moderats.

abuhanifa

Mesquita d’Abu Hanifa, Bagdad

L’anècdota

El califa al-Mansur va proposar-li que fos jutge, però ell ho refusà, al·legant que no n’estava capacitat. El sobirà, indignat, li va dir que era un mentider. Llavors, Abu Hanifa va replicar que si era un falsari no podia amb més motiu ocupar un lloc com el de jutge.

Teologia i política

Es conserva un escrit teològic d’Abu Hanifa, on es manifesta seguidor del murjiisme, un moviment de l’Islam inclusiu, tolerant i no rigorista. Abu Hanifa va acabar els seus dies a la presó, segons alguns per haver-se negat a fer de jutge; hi ha un motiu més plausible: es va manifestar a favor de la revolta de Muhammad al-Nafs al-Zakiyya i Ibrahim ibn Abd-Allah contra el califa (762-763).