Nicolau Eimeric, l’inquisidor contra el lul·lisme

 
Girona, 1316?-Girona, 1399
Activitat: Religió
Área: Corona d’Aragó
 

De frare a inquisidor

Ingressà al convent dels dominics de Girona sota el mestratge de Dalmau Moner, i el 1344 fou ordenat sacerdot. Va acabar els seus estudis a París, on es va doctorar. Mestre de teologia, el papa Innocenci VI el nomenà inquisidor general de la Corona d’Aragó el 1356. Quatre an ys més tard, per influència del rei, fou suspès del càrrec, que no reprendria fins 1365.

Conflictes amb el monarca

La relació entre Eimeric i el rei Pere, el Cerimoniós, fou difícil i amb el temps s’agreujà. La intervenció en casos de jurisdicció reial i el zel desfermat perseguint heretges i sobretot condemnant les obres de Ramon Llull i els seus seguidors provocaren l’hostilitat del monarca. Al llarg dels anys es succeiren els enfrontaments entre el rei i l’inquisidor. Fou desterrat el 1375 i passà a viure a la cort pontifícia. Tornat a Catalunya el 1381, dos anys més tard, davant una nova topada, el monarca ordenà que fos negat al Ter, però no s’acomplí la pena per intercessió de la reina Sibil·la de Fortià.

Un fet destacat, el Directori d’inquisidors (Directorium inquisitorum)

Escrit a Avinyó el 1376, és un complet manual per als inquisidors, que recull tant la seva base teòrica com el procediment inquisitorial, explicant de manera sistemàtica les heretgies, els sistemes d’interrogatori, la gradació de penes, etc… No crea doctrina, compila els usos ja establerts, però aquest directori continuaria vigent fins a la fi de la Inquisició.

Tria d’obres

Tractatus de potestate papali (1383), on es manifesta partidari de la supremacia papal enfront del poder civil; Dialogus contra lullistas (1389), escrit on ataca els seguidors de l’heretge Llull; Contra alchimistas (1396).

Els últims anys

En accedir al tron, Joan I va mostrar-se favorable a Eimeric. En 1386 el va reconèixer com a inquisidor general, però la decidida oposició de les ciutats de València i Barcelona, fruit de la seva duresa contra els lul·listes, van dur el rei a retirar-li el seu favor i exiliar-lo el 1393. Els mateixos lul·listes l’acusaren davant del papa d’haver falsificat les obres de Ramon Llull, introduint-hi els errors doctrinals dels que l’acusava. L’inquisidor marxà a Avinyó i no va tornar a Catalunya fins mort el monarca. Des del 1397 va residir al convent de Girona, però ja inactiu.

L’anècdota

Es conserva una relació dels processos endegats per Nicolau Eimeric a Catalunya. L’examen d’aquesta font demostra que al s. XIV la persecució de la bruixeria no estava centrada en la caça de dones marginals pròpia de segles posteriors; ans al contrari, el grup social que acumula més casos de bruixeria és el clergat, seguit dels metges.

Per saber-ne més:

Josep Brugada i Gutiérrez-Rave. Nicolau Eimeric (1320-1399) i la polèmica inquisitorial.  Barcelona, 1998

Nicolau Eimeric, inquisidor català [programa “En guàrdia”, de Catalunya Ràdio, 2009]
http://www.catradio.cat/audio/398134/288—Nicolau-Eimeric-inquisidor-catala