Ermessenda de Carcassona, la comtessa perdurable

Carcassona? (França), vers 975?-Sant Quirze de Besora  (Osona), 1058

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Consort

Ermessenda, filla del comte Roger I de Carcassona, va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona vers el 992. Matrimoni ben avingut, ella participaria activament en el govern, tal com reflecteix la documentació, on figura gairebé sempre al costat del marit. Fins i tot Ermessenda l’acompanya en una campanya militar per terres del Segre (1015).

Un fet destacat, el testament del comte Ramon Borrell 

Després del traspàs de Ramon Borrell (1017), les seves últimes voluntats estipulaven que la vídua exercís la tutela del seu fill, encara infant, i també el condomini dels comtats i bisbats de Barcelona, Girona i Osona per al fill i la vídua sempre i quan no es tornés a casar. La longevitat d’Ermessenda garantí un govern enèrgic durant la minoria d’edat dels futurs comtes, però també va complicar la situació política quan els descendents arribaren a l’edat adulta.

Regent del fill

El 1017 Berenguer Ramon era menor i Ermessenda va governar els comtats, tenint. entre els seus col·laboradors l’abat Oliba, el jutge Pere Bonfill Marc i el noble Gombau de Besora. Menà una política de pacificació i de repoblació, i aturà els atacs piràtics del rei de Dènia contra la costa catalana gràcies al cabdill normand Roger de Toëny. El 1023 Berenguer Ramon I assumí el govern, si bé Ermessenda no abandonà la vida política. 

Regent del net

El 1035 va morir Berenguer Ramon I i la situació viscuda divuit anys abans es repetí, agreujada ja que el comte havia repartit els dominis entre els tres fills. Ermessenda, en canvi, manté els seus drets sobre els tres comtats. S’ocupa altre cop del govern, però des de 1039 es produeixen tibantors amb el net primogènit, Ramon Berenguer I de Barcelona, ja major d’edat. El 1043 net i àvia pacten un acord pel qual Ermessenda restringeix la seva actuació al comtat de Girona i li promet fidelitat.

ermessendadecarcassona-tomba

Tomba d’Ermessenda de Carcassona, catedral de Girona

Crisi i resolució

Després del casament de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052), es renova el conflicte, ara més enverinat, entre Ermessenda i el net, potser perquè aquest reclama els drets sobre els comtats catalans de l’àvia. Ermessenda obté del papa Víctor II l’excomunió de Ramon Berenguer i Almodis. La greu crisi política es va resoldre finalment el 1057, quan Ermessenda, ja en la vuitantena, va vendre tots els drets comtals al seu net. 

La frase

“Ermessenda no és una comtessa corrent, sinó la cotmessa barcelonina per excel·lència, car cap altra dona ha tingut tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”, de l’historiador Antoni Pladevall.

 

Per saber-ne més:

Antoni Pladevall. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Barcelona, 1975

Elisenda Albertí. “Ermessenda de Carcassona, dona d’estat”. Dames, reines, abadesses. Barcelona: Albertí, 2007

Anuncis

Hug Roger III de Pallars, contra el rei

Sort? (Pallars Sobirà), vers 1435–Xàtiva, 1508

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Un comte arruïnat

Heretà el títol comtal a la mort del seu pare Arnau Roger IV, el 1451, per bé que la situació econòmica dels seus estats era desastrosa. La seva mare era Joana de Cardona, però tot i estar vinculat directament a aquest poderós llinatge, les relacions foren tibants i a la llarga els Cardona esdevingueren els pitjors enemics d’Hug Roger. 

Escut dels comtes de Pallars

Conestable

En la guerra civil que s’inicia a Catalunya el 1462 entre el rei Joan II i la Generalitat, Hug Roger comanda les tropes de l’entitat catalana. Posa setge a la ciutat de Girona, on s’havien refugiat la reina i el príncep hereu, però no aconsegueix ocupar-la. Malgrat el fracàs, segueix participant activament en el conflicte. El 1465 és captiu a Cardona durant cinc anys, però un cop lliure, trenca el pacte fet amb els seus carcellers de no enfrontar-se a Joan II, i es reincorpora al bàndol enemic durant la resta de la guerra.      

 

 

Un fet destacat, la pèrdua del comtat de Pallars

Per la capitulació de Pedralbes (1472), que suposa la fi de la guerra, Hug Roger va restar exclòs de l’amnistia general concedida pel rei. El 1480 Ferran II, el següent monarca, li atorgà el perdó el 1480. Tanmateix, les mesures reials que afavoriren als Cardona per la seva fidelitat durant la guerra civil, en greu perjudici d’Hug Roger, provocaren la rebel·lió d’aquest, que desembocaria en la guerra de conquesta del Pallars (1484-1487) pel duc de Cardona, obeint el rei, que li atorgà el comtat pallarès. 

Exili

Hug Roger, sense comtat i exiliat en terres franceses, vassall del rei Carles VIII de França, pretén la recuperació dels seus dominis sense obtenir cap èxit. Entre 1494 i 1497 intervé en l’expedició a Itàlia de Carles VIII, i més tard hi torna, sempre en les files franceses.     

L’anècdota

Després de la conquesta de Nàpols per tropes espanyoles, Hug Roger de Pallars fou capturat i conduït a Barcelona. Se li commutà la pena de mort per reclusió perpètua al castell de Xàtiva el 1503, on expiraria cinc anys més tard. Aquella presó ja havia allotjat un altre famós rebel. Jaume II d’Urgell, que s’havia alçat en armes contra Ferran I, l’avi de Ferran II, va morir-hi el 1433.     

La frase

“Hug Roger fou un cabdill dissortat. Com un veritable heroi de tragèdia grega, topa constantment contra imponderables que l’aboquen al fracàs per aixecar-se després de cada caiguda, amb impetuositat renovada i llançar-se de nou a la luita, sempre contra forces insuperables, sempre vogant contra el corrent, com impel·lit per un destí fatídic” (de l’historiador Santiago Sobrequés i Vidal)

Per saber-ne més:

Hug Roger III, darrer comte de Pallars, de la glòria a l’ocàs. Tremp: Garsineu, 2003

Jaume Sobrequés i Callicó; Ramon Sarobe. Hug Roger III, epistolari de guerra i exili del darrer comte de Pallars (1451-1500). Barcelona: Base, 2008 

Jaume Roig, l’escriptor misogin

València, vers 1400–Benimàmet (Horta), 1478

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

De bona família

Els Roig eren una familia benestant de València, ben relacionada amb els grups dirigents de la ciutat. Com el seu pare, Jaume Roig exercí la medicina, si bé s’ignora la universitat on va estudiar. La primera referencia documental data de 1434, quan és l’encarregat municipal que ha de revisar i facultar l’exercici de la medicina d’aquells professionals formats fora de la universitat, feina que duria a terme, de manera discontínua, fins 1477.  

Pràctica mèdica

Ciutadà de València, visqué sempre a la ciutat i rodalia, on feia de metge. Va casar-s’hi amb Isabel Pellisser i va treballar als hospitals d’en Clapers, dels Innocents i d’en Bou, alhora que s’ocupava d’atendre diversos monestirs. Fins i tot fou metge de la reina Maria de Castella, dona d’Alfons, el Magnànim, que residia a València, i més tard, serví al rei Joan II. Fruit del prestigi adquirit, Jaume Roig assolí una riquesa considerable, amb quatre cases a la ciutat i un seguit de camps i vinyes a l’Horta de València.

Un fet destacat, Espill

Roig ha passat a la posteritat no pas per la seva activitat mèdica, sinó pel llibre que va escriure cap al 1460. L’Espill és una obra composta per més de 16.000 versos apariats que narra les desventures constants que pateix un home a causa de les dones, vistes com a font de tots els mals. Malgrat el vers, aquest al·legat antifemení constitueix un precedent de la novel·la picaresca castellana. Amb desimboltura retrata la cultura i la societat medievals, emprant un català popular, gens afectat.  

L’anècdota

Una de les filles de Jaume Roig, Violant, ingressà en el convent de la Trinitat, de València. Durant el seu temps de monja fou abadessa Isabel de Villena, l’autora de Vita Christi, un text literari que constitueix una reivindicació de la importància de les dones en la vida de Jesucrit; probablement redactat com a rèplica a l’Espill de l’autor valencià, qui fou, a més, metge d’aquest monestir.

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/roigj/pagina.php?id_sec=3688 (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) 

Jaume Roig. Espill. Edició, traducció i comentaris d’Antònia Carré. Barcelona: Quaderns Crema, 2006 

Abraham bar Hiyya, el jueu barceloní que calculava

Barcelona, entre 1065 i 1070?–Barcelona, 1136?

Activitat: Matemàtica. Astronomia

Àrea: Comtat de Barcelona

 

Veïns i títols

El nom complet és Abraham bar Hiyya ha-Bargeloni, l’últim mot indica que era de Barcelona. Probablement no hi visqué sempre. Alguns creuen que s’hauria format en ciència àrab a Saragossa o Osca. En aquestes corts musulmanes hauria compaginat l’estudi amb càrrecs administratius importants, com el de “Sahib al-Xorta“, d’on derivaria el nom de Savasorda pel qual també se’l coneix. Des de Barcelona també establí relacions amb comunitats jueves de la Provença, on potser també hi visqué.

Dos vessants

És el primer autor jueu medieval que escriu de manera destacada sobre ciència. La seva producció contempla la creació d’obres originals, en hebreu, sobre matemática, filosofia, astronomia o astrologia. No acaba aquí la seva activitat intel·lectual: tradueix tractats d’altres autors, de l’àrab al llatí, com ara dels astrònoms Claudi Ptolemeu i al-Battani. En aquesta segona faceta, treballa sovint amb l’italià Plató de Tívoli.   

 

L’anècdota

Coetani del rabí Judà ben Barcillai, mantingué amb ell una sonada polèmica. Ben Hiyya volia retardar el casament d’un estudiant jueu perquè els astres eren desfavorables, i el rabí s’hi oposà obertament, considerant-ho un acte d’idolatria. Finalment, malgrat el prestigi de Bar Hiyya, que havia rebut el títol honorífic de Nasi (príncep), la cerimònia se celebrà a l’hora prevista. Es conserva la carta de Bar Hiyya sobre aquest afer, on defensa l’astrologia.

Un fet destacat, Tractat de mesurament i càlcul  (Hibbur ha-meixiha ve-ha-tixboret)

Aquest tractat d’Abraham bar Hiyya, que també rep el nom de Llibre de geometria, s’adreça als jueus de França. Comprèn aquesta matèria però, sense descuidar la teoria, aborda sobretot l’aplicació pràctica en el mesurament de terres. El seu estil didàctic i clar propicià que fos traduït al llatí el 1145 amb el títol de Liber embadorum, i tingués un paper rellevant com a llibre de text en la transmissió de la matemática àrab a l’Occident cristià.

 

Tria d’obres

Els fonaments de la raó i la torre de la fe (Yesode ha-tebuna umigdal ha-emuna), una enciclopèdia científica, que ens ha arribat incompleta; Meditació de l’ànima (Hegyon ha-nefeix), tractat de moral; Llibre revelador (Meguil·lat ha-megal·le), obra astrològica i sobre la fi dels temps, que situa al segle XV; i El llibre de la intercalació (Sefer ha-ibbus, 1124), estudi sobre els calendaris jueu, àrab i cristià, que el savi Maimònides qualificà del millor en el seu gènere. 

 

Per saber-ne més:

Abraham bar Hiyya. Llibre de geometria. Traducció de J. Millàs i Vallicrosa. Barcelona : Alpha, 1931

Joan I, un rei català sibarita i caçador

Perpinyà (Rosselló), 1350-Foixà (Baix Empordà), 1396

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Hereu

Al 1351, Joan, primer fill mascle del rei Pere, el Cerimoniós i Elionor de Sicília, rep els títols de duc de Girona i comte de Cervera. El seu pare imita el costum d’altres regnes d’atorgar un títol distintiu a l’hereu del tron. De jove, difunta la seva mare, Joan se’n distancia pel casament del rei amb Sibil·la de Fortià, jove vídua noble (1377). Deu anys més tard Joan hereta el tron, i suprimeix les donacions territorials concedides a Sibil·la i parents.

Orientat a França

Francòfil, es casa amb nobles franceses i la darrera, Violant de Bar, exerceix gran influència en els afers d’estat En política exterior Joan capgira les línies mestres del regnat anterior: trenca amb Anglaterra per aliar-se amb França i abandona la neutralitat en el Cisma d’Occident per abraçar la causa del papa d’Avinyó.

Mediterrània

Perd Atenes i Neopàtria (1388-1390), a Grècia, i ha d’afrontar greus revoltes que amenacen el domini català de Sardenya i Sicília. El 1390 signa un tractat de pau amb Gènova per evitar l’ajuda als sards, i que facilita l’expedició militar contra els rebels sicilians, del 1393. La situació a Sicília es redreça; en canvi, Sardenya es manté durant aquest regnat, en bona part sota el poder d’Elionor d’Arborea, cap dels rebels. 

Mort als jueusl

El 1391, una onada antisemita s’estén per la península Ibèrica. A la Corona d’Aragó les masses populars assolen els calls de les grans ciutats, tret de Saragossa, gràcies probablement a la presència del rei. Joan I fa executar alguns dels responsables, però moltes jueries entren en franca decadència.

Un fet destacat, la instauració del Jocs Florals a Catalunya 

Home culte, bibliòfil, mecenes d’escriptors i músics, i amant del luxe. El 1393 Joan I afavoreix la iniciativa de Jaume March i Lluís d’Averçó d’establir a Barcelona el Consistori de la Gaia Ciència, un concurs literari anual, seguint el model del certamen fundat a Tolosa de Llenguadoc el 1324 per revifar la cultura dels trobadors. La primera celebració segura d’aquests jocs florals, on es conrea el català, data de 1395. 

Sepuldre de Joan I,al monestir de Poblet

L’anècdota

Joan I tenia passió per la caça. En la seva correspondència en són constants les referències. Es passa setmanes senceres, caçant senglars, cèrvols, agrons i altres bèsties. Fins i tot, convalescent d’una greu malaltia, ordena que a l’hort major del palau d’Aljaferia s’hi posin tantes llebres vives com hi càpiguen per seguir caçant. No és estrany, doncs, que morís arran d’un accident de caça.

Per saber-ne més:

Rafael Tasis. Joan I, el rei caçador i músic. Barcelona, 1959 Continua llegint

Pere Joan, plenitud de l’escultura catalana medieval

Tarragona?, entre 1393 i 1398-mort després de 1458

Activitat: Escultura

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

Pere Joan era fill de Jordi de Déu, un esclau procedent de Sicília, propietat de l’escultor Jaume Cascalls, que va treballar en el seu taller. Més endavant Jordi de Déu fou afranquit i establí un obrador d’escultura propi a Tarragona. En la nova condició d’home lliure, va prendre el cognom de Joan, que traspassaria als seus descendents.

Sant Jordi, façana medieval del palau de la Generalitat

De la Generalitat a la Seu barcelonina

La destresa en l’ofici va propiciar que Pere es convertís de ben jove en mestre independent. Entre 1416 i 1418 va treballar en la seva primera gran obra, la decoració de la façana del palau de la Generalitat, del carrer del Bisbe, a Barcelona. Entre la rica ornamentació destaca un medalló amb sant Jordi, a cavall, matant el drac. Paral·lelament també va esculpir una clau de volta per a la catedral barcelonina, amb la figura de Déu Pare envoltat d’àngels.

Un fet destacat, el retaule de santa Tecla, de la catedral de Tarragona

El 1426 rep l’encàrrec de l’arquebisbe de Tarragona Dalmau de Mur de crear un nou retaule d’alabastre policromat per a l’altar principal de la catedral, presidida per una imatge central de la Mare de Déu amb l’Infant, flanquejada per sant Pere i santa Tecla. Una de les peces més reeixides de l’escultura catalana medieval és la predel·la, la part inferior del retaule, amb relleus sobre la vida de santa Tecla, dotats de gran expressivitat i delicadesa, on diferencia subtilment les textures de cossos, vestits, foc, paisatge…

Detall del retaule de Santa Tecla, catedral de Tarragona

Aragó

Essent Dalmau de Mur arquebisbe de Saragossa, el 1434 encomanà a Pere Joan un retaule major, en alabastre, per a la catedral, si bé només es conserva part del treball fet, bàsicament el cos inferior del retaule amb escenes dels sants Valeri, Vicenç i Llorenç. També és d’ell la Mare de Déu “de la Huerta”, de la catedral de Tarassona (1438) i se li atribueix un àngel custodi (Museo de Zaragoza), abans en un portal d’aquesta ciutat.

L’estil

Es trasllada el 1450 a Nàpols per treballar pel rei Alfons, el Magnànim, en l’embelliment del Castell Nou. La seva obra segueix l’estil del gòtic internacional, amb el gust per l’expressivitat, la contraposició, el refinament i el detall, cisellant figures elegants i dinàmiques. A partir de similituds estilístiques, els experts integren a la seva producció altres treballs de Tàrrega, Montblanc, Osca o els monestirs de Poblet i Vallbona de les Monges.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Manote i Clivilles. “Pere Joan”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona, 2007

Arnau de Vilanova, recuperant la medicina dels antics

València?, vers 1240-Gènova, 1311

Activitat: Medicina. Religió

Àrea: Corona d’Aragó, Estats Pontificis

 

Debats

La biografia d’Arnau de Vilanova presenta ombres, fruit en part de la fama obtinguda, que el convertiria en una figura llegendària: metge savi, alquimista i mag poderós. No es tenen gaires dades sobre el primers anys i encara es discuteix l’autoria de part de les obres atribuïdes tradicionalment. Des de jove, Arnau va estar vinculat a la diòcesi de València, i el 1260 es traslladà a Montpeller, en aquell temps domini de la Corona d’Aragó, per estudiar medicina.

Ensenyant

A l’última dècada del segle XIII va ser professor universitari a Montpeller, des d’on impulsa la reintroducció de la doctrina de Galè, metge grec del segle II, descoberta a l’Europa llatina medieval a través de textos àrabics. Arnau de Vilanova, que sabia àrab, promou les traduccions directes de l’obra galènica, sense les síntesis d’Avicenna o Averrois. El 1309, el papa Climent V reformà el programa d’estudis de Montpeller, amb l’assessorament d’Arnau.

Arnau de Vilanova, d’Eusebi Arnau

Curant

A partir de 1281 fou metge del rei Pere, el Gran, i posteriorment d’altres reis de la Corona d’Aragó o del regne de Mallorca. També va ser metge dels papes Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V. Gaudí de la seva confiança i així, per exemple va servir com a ambaixador a París, el 1299, per tractar sobre la Vall d’Aran.

Un fet destacat, Regimen sanitatis ad regem Aragonum (1305-1308)

Dins la seva producció mèdica, aquest text per millorar la salut del rei Jaume II, és un dels tractats medievals sobre higiene i dietètica més famosos a Europa. Escrit en llatí, amb un estil planer, la reina Blanca d’Anjou, el feu traduir al català, el Regiment de sanitat per al rei d’Aragó.

Predicant

Als darrers anys, Arnau combina la praxi mèdica amb una obra teològica heterodoxa. Partidari dels franciscans espirituals, grup reformista de l’Església, difon idees renovadores i altres inspirades en l’Apocalipsi, sobre la vinguda de l’Anticrist, que susciten una viva polèmica. La Inquisició no el condemna gràcies a la protecció dels papes, els seus pacients. Si el llatí és la llengua de la seva obra mèdica, en la religiosa usa també el català per afavorir-ne la difusió entre els profans.

Tria d’obres

Mirall de la medicina (Speculum medicinae, 1308); Tractat sobre el temps de la vinguda de l’Anticrist (Tractatus de tempore adventus Antichristi, 1297-1300); Raonament d’Avinyó (1310); Informació espiritual (1310?), consells adreçats al rei Frederic III de Sicília, que aquest inclourà parcialment en la seva obra jurídica.

La frase 

Arnau de Vilanova i Ramon Llull, juntament amb les quatre gran cròniques, representen l’aportació europea més important que han fet les terres de llengua catalana (de l’historiador Miquel Batllori).

Per saber-ne més:

Jaume Mensa i Valls. Arnau de Vilanova. Barcelona, 1997

http://grupsderecerca.uab.cat/arnau/equip (web del projecte de recerca “Arnau DB. Corpus digital d’Arnau de Vilanova”)