Baybars, un Napoleó egipci

Ucraïna, 1223?-El Caire, 1277

Activitat: Política       

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Esclau

Turc del nord de la mar Negra, fou esclavitzat després de la invasió mongola del seu país. Comprat pel sultà egipci i enviat a Egipte, fou instruït com a soldat i esdevingué mameluc, militar d’elit d’origen esclau. El 1250, la greu crisi provocada per la invasió d’Egipte per part dels croats dirigits pel rei Lluís IX de França, que va fracassar, provocà l’ascens al poder dels generals mamelucs. Baybars es va distingir en aquest conflicte, especialment a la batalla de Mansura.

Un fet destacat,  la batalla d’Ain Jalut  

A més dels croats, els mongols amenaçaven Síria i Egipte. El 1256 Hulagu Kan havia conquerit Pèrsia i dos anys més tard havia pres Bagdad. El 1260, el sultà mamleuc Qutuz envia les tropes encapçalades per Baybars contra els mongols a Ain Jalut (Palestina). El seu triomf assegura la pervivència d’Egipte, Palestina i Síria en mans islàmiques. Poc després  Qutuz és assassinat per ordre de Baybars, i aquest el suplanta com a nou sultà.

Terra Santa

Baybars dirigeix nombroses campanyes contra els estats cristians de Síria i Palestina i els mongols de Pèrsia. Va afeblir molt els dominis croats, conquerint llocs, com el port de Jaffa, Antioquia (1268) i la fortalesa del Krak dels Cavallers (1271), fins reduir els dominis croats a una estreta franja costanera mediterrània. A diferència del gran Saladí, no fou clement amb els vençuts i així tota la població cristiana d’Antioquia va ser morta o esclavitzada en prendre la ciutat.

En edificis construïts per Baybars apareix l’escultura d’un lleó, distintiu d’aquest sobirà.

Reformador

Baybars va consolidar el sultanat dels mamelucs, que dominarien Egipte fins al segle XVI. Reformà l’exèrcit, construí canals, reconstruí les fortaleses, millorà els ports i establí un servei de correu de posta, seguint el model mongol, entre El Caire i Damasc. Va fomentar també les relacions diplomàtiques i comercials amb l’imperi bizantí,  Sicília i la Corona d’Aragó, així com el kan del sud de Rússia, enfrontat al kan de Pèrsia, enemic d’Egipte.

Titelles

Alguns historiadors l’han qualificat com un Napoleó egipci, sobretot per la seva capacitat militar i per haver salvat el país dels invasors, però també perquè es va servir del cap espiritual per als seus propòsits. Si Napoleó utilitzà el papa, Baybars va acollir a la cort un membre de la família abbàssida després de l’execució del califa a Bagdad pel mongols. D’aquesta manera el seu règim es legitimava i augmentava el seu prestigi amb la presència del califa a Egipte, qui no comptava amb poder polític efectiu.

La frase

“A través teu, Déu ha protegit les muralles de l’Islam i les ha preservat de les profanacions de l’enemic” (de Fakr al-Din ibn Luqman, historiador del segle XIII).

Eduard III d’Anglaterra, començant la Guerra dels Cent Anys

Windsor (Gran Bretanya), 1312–Sheen (Gran Bretanya), 1377

Activitat: Política 

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

Cops d’estat

Primogènit d’Eduard II d’Anglaterra, les derrotes a Escòcia i el govern dels Despenser, favorits del rei, provocaren l’enfrontament dels seus pares. La reina, Isabel de França, i Mortimer, el seu amant, liderant un exèrcit, forçaren Eduard II a abdicar en el fill (1327) i morí poc després. Isabel i Mortimer governaren el país fins el 1330, quan Eduard III prengué el poder. Mortimer seria executat i Isabel, apartada de la política.

Escòcia

El nou rei intervé a Escòcia, aprofitant la minoria d’edat de David II, a favor d’Eduard Balliol, pretendent al tron. A pesar de la victòria anglesa de Halidon Hill (1333), Balliol no aconsegueix el domini d’Escòcia. El 1346, Eduard III venç David II a Neville’s Cross, però el regne escocès conserva la seva independència.

Un llarg conflicte

Mort Carles IV de França (1328) sense descendència, Eduard III reivindica aquell tron com a nebot del difunt, però els magnats del regne de França proclamen rei Felip VI, un cosí francès del monarca. L’enemistat entre els dos sobirans s’agreuja pels enfrontaments a Aquitània i Flandes i desemboca el 1337 en la Guerra dels Cents Anys, denominació que agrupa un seguit de lluites i treves que es prolonguen durant 116 anys entre França i Anglaterra.

Un fet destacat, la batalla de Crécy (1346)

El 1340 els anglesos obtenen la victòria naval de Sluis (Bèlgica), que garanteix el domini marítim. El 1346, els exèrcits respectius, liderats pels reis, s’enfronten a Crécy (França). Els anglesos, inferiors en nombre, obtingueren una gran victòria basada en els arquers d’arc llarg que massacraren la cavalleria pesada francesa. L’any següent Eduard III va prendre Calais, ciutat en poder dels anglesos fins 1558.

Guanyar i perdre

Un altre triomf anglès a Poitiers (1356), va comportar el tractat de Brétigny-Calais (1360), pel qual Eduard III renunciava als drets a la corona francesa a canvi de bona part de la França del sud-oest i Calais. Tanmateix, el rei Carles V de França va recuperar la major part de territoris perduts entre 1369 i 1375. Eduard III només conserva Calais, Bordeus, Baiona, Brest i Cherbourg. Als últims anys del seu regnat esclaten a Anglaterra revoltes pageses i religioses, fruit de la Pesta Negra.

L’anècdota

El rei crea l’orde de la Garrotera, l’orde de cavalleria anglès més il·lustre fins als nostres dies. Creat com a remembrança del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona, el senyal característic és una lligacama amb el lema “honni soit qui mal y pense” (Que s’avergonyeixi qui malpensi d’això). Segons la llegenda, una dama ballava amb el rei quan li va caure la lligacama. Davant la vergonya de la noia i la maledicència dels cortesans, el sobirà pronuncià aquells mots, posant-se la lliga a la cama.

Belisari, l’estrateg bizantí

Germanica (Bulgària?), vers 505-?, 565

Activitat: Guerra        

Àrea: Imperi bizantí

 

Ben relacionat

No se sap res dels primers anys de Belisari. Ingressà a la milícia aviat i va progressar-hi molt ràpidament gràcies als seus contactes. Formava part de la guàrdia personal del general Justinià, nebot de l’emperador bizantí Justí I i, quan el seu senyor va accedir al tron (527), el jove Belisari fou nomenat general.

Entre campanyes i revoltes

Cap militar a la zona oriental de l’imperi, s’enfrontà a l’imperi persa sassànida. Belisari obtingué una gran victòria a Dara (Turquia, 530), si bé l’any següent va ser derrotat a Raqqa (Síria). Mentre era a Constantinoble, el 532 esclatà la Nika, una greu rebel·lió popular que, iniciada a l’hipòdrom, es va estendre per tota la ciutat, amb aldarulls i incendis, tractant d’imposar un nou monarca. Belisari, sota les ordres de Justinià, va esclafar l’alçament amb una massacre d’uns 30.000 morts.

Un fet destacat, la conquesta del regne dels vàndals (533-534)

Justinià volia recuperar els antics territoris occidentals de l’imperi romà. A tal fi organitzà una expedició militar contra el regne dels vàndals al nord d’Àfrica, liderada per Belisari. El 533 va vèncer el rei vàndal Gelimer a la batalla d’Ad Decimum, cosa que facilitaria l’ocupació de Cartago (Tunis), la capital. Una nova batalla a Tricameron, mesos més tard, significaria l’esfondrament definitiu dels vàndals. El 534 Belisari va tornar a Constantinoble amb el rei Gelimer captiu.

La primera campanya gòtica

Arran la decadència del regne ostrogot a Itàlia, Justinià hi envià Belisari per conquerir-lo. El 535 va ocupar Sicília, després va avançar pel sud fins prendre Nàpols i Roma.  Els ostrogots assetjaren Roma entre 537 i 538 sense èxit, i el 540, Belisari  conquerí Ravenna, la seva capital. Els ostrogots van demanar la pau i oferiren al general vencedor que fos el seu nou rei, però Belisari ho rebutjà. El 540 va portar el rei ostrogot Vitigis, presoner, a Constantinoble.

Destins ja coneguts

La nova missió fou aturar l’atac dels perses, sense grans èxits. El 544 va tornar a Itàlia davant el ressorgiment del poder ostrogot sota el rei Totila. Belisari va reconquerir Roma el 547, però no tenia recursos per emprendre la contraofensiva. Des del 549, cridat a Constantinoble, ja no comanda nous exèrcits, excepte el combat reeixit contra els huns que amenaçaven la capital el 559. Acusat d’un complot contra l’emperador, el 562 caigué en desgràcia, però va recuperar la seva posició un any més tard.

La frase

“Aquest prohom victoriós fou audaç al caire de la imprudència i tenia gran enginy, un general que sempre aprofitava al màxim els minsos recursos que li assignava el seu avar senyor” (de l’historiador J.F.C. Fuller)

 

 

Genguis Kan, el creador de l’imperi mongol

Prop del llac Baikal (Rússia), 1162? –Yinchuan? (Xina), 1227

Activitat: Política   

Àrea: Imperi mongol

 

Records i adversitats

Temujin —el nom de naixement de Genguis Kan— procedia d’un gran llinatge ja que un dels seus besavis havia estat sobirà dels mongols, si bé els descendents havien perdut aquella posició. Orfe, després de ser enverinat el seu pare pels tàrtars, gradualment va anar augmentant i consolidant el seu poder, posant-se temporalment sota la protecció de prínceps més forts, o bé combinant les aliances matrimonials amb els triomfs militars, o reclutant companys d’armes units per fidelitat personal, etc.

Kan suprem

El 1206, victoriós en les lluites tribals, fou proclamat kan suprem, sobirà de tots els mongols, agrupant la majoria de tribus nòmades del nord-est d’Àsia. Va adoptar el nom de Genguis Kan, que vol dir “senyor del món”. En contra dels costums mongols, Genguis, llevat del seu nucli familiar, va prioritzar el mèrit i la fidelitat per damunt dels vincles de sang en la tria dels principals col·laboradors. A més, les tribus vençudes sovint ja no eren apartades, les protegia i integrava aquelles tropes dins els seus exèrcits.

Mitjans i objectius

Amb la Mongòlia unificada, Genguis Kan prosseguí les seves campanyes amb un exèrcit basat en la cavalleria, ben organitzat i molt disciplinat. Genguis es va revelar com un estratega consumat, incorporant les tècniques de setge per ocupar les ciutats o servint-se de l’espionatge i la propaganda del terror per dominar nous territoris. En un principi va orientar la seva expansió cap a l’est, contra els regnes de Xi Xia i de Jin, a la Xina septentrional, amb grans triomfs com la conquesta de Pequín (1215).

Un fet destacat, la destrucció de l’imperi de Khwarezm

L’assassinat d’un ambaixador mongol per part del sultà de Khwarezm, imperi que s’estenia pels països actuals de Turkmenistan, Uzbekistan, Iran i Afganistan, va provocar la invasió de Genguis Kan (1219). Els mongols van prendre successivament les seves ciutats més importants: Bukhara, Samarcanda, Urgench, Balkh, Merv …, generalment amb grans massacres. Mort el soldà Muhammad, el seu fill Jalal al-Din obtingué la victòria de Parwan abans de la derrota definitiva a la batalla del riu Indus (1221).

Un imperi continental

Un exèrcit mongol va avançar cap a l’oest fins a Ucraïna, on va derrotar el gran príncep de Kíev i els seus aliats al riu Kalka (1223) abans de tornar cap a Mongòlia. Genguis Kan havia fundat un imperi enorme, unificant el conglomerat de tribus nòmades amb la imposició de la “yasa”, la llei mongola.

L’anècdota

Genguis Kan va morir durant una campanya a la Xina septentrional. Es desconeix on va ser enterrat. Segons la llegenda, l’emplaçament, en un lloc de l’estepa mongola, l’havia triat ell mateix anys abans, i per tal de preservar el secret i no ser violada la seva tomba, l’escorta funerària va matar tots aquells que trobaven en el camí cap al lloc de sepultura.

Hug Roger III de Pallars, contra el rei

Sort? (Pallars Sobirà), vers 1435–Xàtiva, 1508

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Un comte arruïnat

Heretà el títol comtal a la mort del seu pare Arnau Roger IV, el 1451, per bé que la situació econòmica dels seus estats era desastrosa. La seva mare era Joana de Cardona, però tot i estar vinculat directament a aquest poderós llinatge, les relacions foren tibants i a la llarga els Cardona esdevingueren els pitjors enemics d’Hug Roger. 

Escut dels comtes de Pallars

Conestable

En la guerra civil que s’inicia a Catalunya el 1462 entre el rei Joan II i la Generalitat, Hug Roger comanda les tropes de l’entitat catalana. Posa setge a la ciutat de Girona, on s’havien refugiat la reina i el príncep hereu, però no aconsegueix ocupar-la. Malgrat el fracàs, segueix participant activament en el conflicte. El 1465 és captiu a Cardona durant cinc anys, però un cop lliure, trenca el pacte fet amb els seus carcellers de no enfrontar-se a Joan II, i es reincorpora al bàndol enemic durant la resta de la guerra.      

 

 

Un fet destacat, la pèrdua del comtat de Pallars

Per la capitulació de Pedralbes (1472), que suposa la fi de la guerra, Hug Roger va restar exclòs de l’amnistia general concedida pel rei. El 1480 Ferran II, el següent monarca, li atorgà el perdó el 1480. Tanmateix, les mesures reials que afavoriren als Cardona per la seva fidelitat durant la guerra civil, en greu perjudici d’Hug Roger, provocaren la rebel·lió d’aquest, que desembocaria en la guerra de conquesta del Pallars (1484-1487) pel duc de Cardona, obeint el rei, que li atorgà el comtat pallarès. 

Exili

Hug Roger, sense comtat i exiliat en terres franceses, vassall del rei Carles VIII de França, pretén la recuperació dels seus dominis sense obtenir cap èxit. Entre 1494 i 1497 intervé en l’expedició a Itàlia de Carles VIII, i més tard hi torna, sempre en les files franceses.     

L’anècdota

Després de la conquesta de Nàpols per tropes espanyoles, Hug Roger de Pallars fou capturat i conduït a Barcelona. Se li commutà la pena de mort per reclusió perpètua al castell de Xàtiva el 1503, on expiraria cinc anys més tard. Aquella presó ja havia allotjat un altre famós rebel. Jaume II d’Urgell, que s’havia alçat en armes contra Ferran I, l’avi de Ferran II, va morir-hi el 1433.     

La frase

“Hug Roger fou un cabdill dissortat. Com un veritable heroi de tragèdia grega, topa constantment contra imponderables que l’aboquen al fracàs per aixecar-se després de cada caiguda, amb impetuositat renovada i llançar-se de nou a la luita, sempre contra forces insuperables, sempre vogant contra el corrent, com impel·lit per un destí fatídic” (de l’historiador Santiago Sobrequés i Vidal)

Per saber-ne més:

Hug Roger III, darrer comte de Pallars, de la glòria a l’ocàs. Tremp: Garsineu, 2003

Jaume Sobrequés i Callicó; Ramon Sarobe. Hug Roger III, epistolari de guerra i exili del darrer comte de Pallars (1451-1500). Barcelona: Base, 2008 

Khalid ibn al-Walid, la primera espasa de l’Islam

La Meca (Aràbia Saudita), 584–Homs (Síria), 642

Activitat: Guerra    

Àrea: Primer califat

 

Antagonista

De la tribu dels Quraix, ciutadà de La Meca, era, per tant, compatriota de Mahoma. Quan va començar a predicar la nova fe, Khalid ibn al-Walid s’hi mostra contrari. Emigrat Mahoma a Medina, Khalid participa en les lluites entre aquesta ciutat partidària del profeta i La Meca. Destre en el combat i com a genet, revela les seves dots tàctiques en el combat d’Uhud (625), victòria de les forces de La Meca sobre les musulmanes.

Salvador del nou règim

Khalid es converteix a la fe islàmica vers el 628. Es presenta a Mahoma a Medina i ingressa en les seves tropes. Pren part en l’ocupació de La Meca (629). El decés del profeta (632)  va posar en perill el recent estat islàmic. Tribus de l’Aràbia central i del sud es revoltaren i el successor de Mahoma, el califa Abu Bakr, confia l’exèrcit a Khalid que sufoca les rebelions amb rapidesa, amb accions com la batalla d’Aqraba (633).

L’anècdota

Mesquita Khalid ibn al-Walid (Homs, Síria)

D’acord amb la tradició, fruit d’una primera victòria contra tropes bizantines a Muta (Jordània), Mahoma felicità Khalid, anomenant-lo “saifullah”, això és, “l’espasa de Déu”. En realitat, aquesta història no és versemblant: el sobrenom de Khalid no s’esmenta a les cròniques àrabs fins tres segles més tard.

Contra els perses

El 633, el califa Abu Bakr envia Khalid ibn al-Walid a la conquesta de l’Iraq. Aquest país formava part de l’imperi persa sassànida, un estat en decadència. Khalid segueix el curs del riu Eufrates d’est a oest, obtenint grans victòries, amb la qual cosa domina la Mesopotàmia meridional. Pren les ciutats de Hira, Anbar i Firaz, aquesta última després de combatre contra perses i bizantins.

A Síria

Seguint les ordres califals, el 634 Khalid es trasllada a Síria per continuar l’expansió en l’imperi bizantí, on conquesta Damasc. Mort  Abu Bakr (634), el nou califa Umar I el relleva de cap de l’exèrcit. De fet, però, Khalid continua jugant un paper destacat en les campanyes de Síria i Palestina. La mobilitat, la rapidesa i l’adaptació al terreny són trets del geni militar de Khalid, un general invicte.

Un fet destacat, la batalla del riu Yarmuk

Arran d’una contraofensiva bizantina, l’exèrcit àrab es retira fins Jordània, al riu Yarmuk. Malgrat la inferioritat numèrica, Khalid venç gràcies a maniobra de flanc que envolta les forces enemigues. El triomf decisiu assegura el domini de Palestina i Síria per al califat. El 638, després de ser acusat de robar botí de guerra, Khalid abandona l’exèrcit i viu els últims anys a Síria.

Roger de Llúria, l’almirall victoriós

Scalea? (Itàlia), vers 1250-València, 1305

Activitat: Guerra

Àrea: Corona d’Aragó

 

rogerdelluriaRefugiat

Noble italià, encara menor, s’establí a la Corona d’Aragó. La seva mare era dama de Constança, filla del rei Manfred de Sicília, casada amb Pere, el Gran, hereu del tron catalanoaragonès el 1262. El pare de Roger va morir a la batalla de Benevent (1266) quan el regne de Sicília fou conquerit pel francès Carles d’Anjou. Roger de Llúria va créixer, doncs, protegit pel rei català.

La conquesta de Sicília

Després de les Vespres Sicilianes (1282), quan els sicilians es revoltaren contra els Anjou, el rei Pere, el Gran va ocupar l’illa, al·legant els drets de la seva dona. Carles d’Anjou va haver de retirar-se a Nàpols. En aquella guerra hi jugà un paper clau Roger de Llúria, que el 1283 fou nomenat almirall. Sovint amb flotes més reduïdes que l’enemic, però superiors en disciplina i tàctica, Llúria obté grans victòries, la primera de les quals a Malta (juliol 1283).

Un fet destacat, la batalla del golf de Nàpols

El 1284, Llúria destrueix la flota napolitana dels Anjou amb un estratagema. La féu sortir de Nàpols, mitjançant unes galeres que s’acostaren a la platja. Responent a la provocació, la gran flota dels Anjou perseguí sense ordre l’armada catalana, en formació de mitja lluna, que a la badia de Nàpols, però lluny de la costa, presentà batalla, virant 180º per formar una tenalla. El triomf va suposar la captura del fill de Carles d’Anjou.

Roger de Llúria rebent Carles, príncep de Salerno (de Ramon Tusquets)

Roger de Llúria rebent Carles, príncep de Salerno (de Ramon Tusquets)

Contra els francesos

Arran de la conquesta de Sicília, el pontífex va excomunicar Pere, el Gran. Amb l’entesa del papa, el rei de França envaí Catalunya el 1285. Roger de Llúria va dur la flota des de Sícilia a les costes catalanes, on va vèncer la francesa a les illes Formigues (agost 1285). Amb el domini del mar, va desballestar l’avituallament de les tropes invasores, que abandonarien el país un mes més tard.

L’anècdota

A l’agost de 1285, el comte de Foix va demanar a Roger de Llúria una treva, fent esment de la capacitat del rei francès de refer la flota. Segons la crònica de Bernat Desclot, Llúria respongué que cap galera ni fins i tot cap peix no gosaria llançar-se al mar sense l’escut del rei d’Aragó a la cua.

Fidelitat

Amb la victòria dels Contes (1287) sobre els Anjou, Llúria va afermar la supremacia marítima catalana a la Mediterrània occidental. Posteriorment, malgrat els seu orígens i d’acord amb Jaume II de Catalunya-Aragó, va lluitar contra els sicilians, vencent-los a Cap Orlando (1299) i Monça (1300). Després de la pau de Caltabellotta (1302), es retirà a les seves propietats de València. Fou enterrat als peus de la tomba del rei Pere, el Gran, al monestir de Santes Creus.

Per saber-ne més:

José Luis Infiesta. Roger de Llúria. Barcelona, 2003

Antoni J. Planells Clavero i Anton J. Planells de la Maza. Roger de Llúria, el gran almirall de la Mediterrània. Barcelona, 2011

Subutai, el general que amenaçà Europa

Burkhan Khuldun? (Mongòlia), vers 1175-Mongòlia, 1248

Activitat: Guerra Grup5-Història

Àrea: Imperi mongol

 

Per mèrits

Del clan mongol dels Uriangqadai i fill d’un ferrer, s’allistà a l’exèrcit de Genguis Kan, seguint l’exemple del seu germà gran. Gràcies al seu gran talent militar, es convertí en general, malgrat no pertànyer a la nissaga de Genguis.

Sota el primer gran kan

Es va distingir en la conquesta de l’imperi de Khwarezm, a l’Àsia central, i li fou encomanada la persecució del sobirà fugitiu, que va morir a la mar Càspia el 1221. Des d’allà, sota la direcció de Jebe i Subutai, un exèrcit mongol va avançar cap a la Rússia meridional. Va derrotar les forces georgianes i cumanes, i el 1223, van obtenir una gran victòria al riu Kalka sobre el príncep Mstislav de Kíev.

Europa oriental, objectiu militar

En temps d’Ogodei Kan, successor de Genguis, Subutai va participar en la conquesta de l’imperi de Jin, a la Xina central. El 1237 l’expansió mongola s’orientà també cap a l’est. L’expedició militar, sota el lideratge teòric de Batu Kan, en realitat estava liderada per Subutai. Va sotmetre els principats russos, i després de dos anys de consolidar el domini en aquella àrea, el 1240, va expandir-se a l’oest.

Bela IV escapant dels mongols

Bela IV escapant dels mongols

Un fet destacat, la batalla de Mohi

Subutai, estrateg brillantíssim, va dividir les seves forces en quatre exèrcits, que avançaren de manera coordinada, i el 1241 van vèncer simultàniament a grans exèrcits a Polònia i Hongria. Sota el comandament directe de Subutai, es produí la batalla de Mohi (o del riu Sajo), on el rei magiar Bela IV fou vençut completament, gràcies a la flexibilitat de la cavalleria lleugera enemiga, a les hàbils maniobres amb què va ser encerclat i destruït el seu exèrcit, i per la importància de l’enginyeria militar a la batalla.

L’anècdota

Subutai era molt gras i no podia muntar els petits cavalls mongols. Per això, es desplaçava en un carro, des d’on dirigia les batalles, sense que això limités els seus moviments i els seus èxits militars.

Retorn a Mongòlia

Subutai ja planificava la invasió de terres germàniques i italianes quan succeí la mort d’Ogodei Kan (1241), que va posar fi a la campanya europea. Els grans caps mongols havien d’acudir a Karakorum, la capital de l’imperi per elegir el nou gran kan. Fou triat Guyuk (1244) qui, enemistat amb Batu Kan, el va privar del seu millor general. Després d’uns anys en el front oriental, dirigint les operacions contra l’imperi xinès dels Song, Subutai es va retirar el 1248.

Francesco Sforza, l’ambició triomfant

San Miniato (Itàlia), 1401-Milà (Itàlia), 1466

Activitat: Guerra. Política

ÀreGrup5-Històriaa: Ducat de Milà

 

francescosforzaSeguint la tradició familiar

El pare de Francesco era Muzio Attendolo, que va rebre el sobrenom de “Sforza” a causa de la seva fortalesa. D’origen noble, Muzio era “condottiere”, és a dir, el cap d’una companyia de soldats mercenaris que es llogaven a un o altre dels molts estats de la Itàlia dels segles XIV i XV. Francesco va formar-se com a soldat en la banda del seu pare i quan va morir (1423), va ser el nou cabdill d’aquella tropa, amb 23 anys.

Gran cabdill

Després de donar mostres de la seva perícia militar al regne de Nàpols, fou contractat per diversos sobirans italians, sobretot pel duc de Milà, Filippo Maria Visconti, en les seves guerres contra Venècia o els Estats Pontificis. De tota manera, les relacions entre el duc i Sforza van ser molt canviants. Aprofitant la feblesa del papa, el cap mercenari va crear-se un senyoriu en terres pontifícies, al nord dels Apenins, amb centre a la ciutat de Fermo.

Llargues negociacions matrimonials

Per aconseguir altre cop el seu ajut militar, el 1432 el duc milanès va prometre a Sforza la mà de la seva filla il·legítima Bianca Maria Visconti, la seva única descendent. Els 7 anys de la noia i la relació enverinada entre els futurs sogre i gendre no van possibilitar el casament fins el 1441. Mitjançant aquesta unió, Sforza aspirava a heretar el ducat.

Un fet destacat, Francesco Sforza, duc de Milà

A la mort de Filippo Maria Visconti (1447), es constituí a Milà la República Ambrosiana, dirigida per un grup d’aristòcrates. Sforza va mantenir-se fidel al nou govern i se li confiaren les tropes que van vèncer un exèrcit invassor venecià el 1448. Poc després, però, va posar setge a la ciutat milanesa, i el 26 de febrer de 1450 hi entrava triomfalment, aclamat com a nou sobirà de Milà.

Notes de govern

En un principi, els altres estats no van reconèixer el títol ducal, però Francesco va consolidar la seva posició. A Milà, va menar una política intel·ligent, amb mesures com ara un nou sistema fiscal més eficient i la fundació de l’Ospedale Maggiore, un hospital públic. Mantingué bones relacions amb Florència i el 1494 es signà la Pau de Lodi, que establia un equilibri de poder a Itàlia entre els cins grans estats: Venècia, Milà, Roma, Florència i Nàpols. Sforza, el guerrer, va bastir un temps de pau per a Itàlia.

La frase

“Francesco Sforza, pels mitjans adequats i gràcies a una gran virtut, de particular arribà a duc de Milà, i allò que havia adquirit amb mil afanys ho conservà amb poc treball” (extret d’El Príncep, de Maquiavel).

Umar ibn Hafsun, el malson de Còrdova

 
Prop de Ronda (Màlaga)?-Bobastro (Màlaga), 917
Activitat: GuerraGrup5-Història
Àrea: Emirat de Còrdova
 

Vida errant

Muladí, és a dir, de família hispana convertida a l’islam en temps del seu avi, potser de la noblesa goda. Ibn Hafsun, fugitiu d’un crim, s’amagà a les muntanyes i més tard se n’anà a Tiaret (Algèria) on va treballar de sastre. El 880 va tornar a Andalusia, s’instal·là al nord de la província de Màlaga, a Bobastro,  i es féu bandoler. Capturat, aconseguí l’indult en ingressar a l’exèrcit cordovès i intervenir en campanyes al nord, a Àlaba.

Un fet destacat, el regne de Bobastro

Anys després es rebel·là contra l’emir de Còrdova, agrupant els camperols muladís i mossàrabs (cristians que vivien en zona islàmica), contra el domini de l’aristocràcia d’origen àrab. L’alçament, des de Bobastro, s’estengué sobretot per les muntanyes de Màlaga i Granada, però ocupà també  Jaén i fins i tot amenaçà la mateixa Còrdova abans de ser derrotat a Poley (891). Ibn Hafsun va crear un estat paral·lel que establí relacions amb regnes del nord d’Àfrica, malgrat les campanyes dels emirs cordovesos.

La frase

Desde fa massa temps suporteu el jou d’aquest sultà que us pren els vostres béns i us imposa càrregues abusives mentre els àrabs us humilien, tractant-vos  com a esclaus. Jo vull que es faci justícia per alliberar-vos de l’esclavatge” (arenga d’Ibn Hafsun, segons l’historiador Ibn Idari).

Bobastro

La davallada

Sobtadament, el 899, Ibn Hafsun es batejà, va prendre el nom de Samuel i féu de Bobastro seu episcopal. La nova fe afeblí la seva posició i part dels seus seguidors l’abandonaren. A més, en el bàndol enemic, va pujar al tron Abd al-Rahman III, un emir enèrgic que aniria conquerint els seus dominis, si bé l’empresa s’allargà: la capital no fou ocupada fins deu anys després de la mort del rival. El sobirà féu desenterrar el seu cadàver i el penjà en una porta de Còrdova junt amb el cap d’un porc.