Hug Roger III de Pallars, contra el rei

Sort? (Pallars Sobirà), vers 1435–Xàtiva, 1508

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Un comte arruïnat

Heretà el títol comtal a la mort del seu pare Arnau Roger IV, el 1451, per bé que la situació econòmica dels seus estats era desastrosa. La seva mare era Joana de Cardona, però tot i estar vinculat directament a aquest poderós llinatge, les relacions foren tibants i a la llarga els Cardona esdevingueren els pitjors enemics d’Hug Roger. 

Escut dels comtes de Pallars

Conestable

En la guerra civil que s’inicia a Catalunya el 1462 entre el rei Joan II i la Generalitat, Hug Roger comanda les tropes de l’entitat catalana. Posa setge a la ciutat de Girona, on s’havien refugiat la reina i el príncep hereu, però no aconsegueix ocupar-la. Malgrat el fracàs, segueix participant activament en el conflicte. El 1465 és captiu a Cardona durant cinc anys, però un cop lliure, trenca el pacte fet amb els seus carcellers de no enfrontar-se a Joan II, i es reincorpora al bàndol enemic durant la resta de la guerra.      

 

 

Un fet destacat, la pèrdua del comtat de Pallars

Per la capitulació de Pedralbes (1472), que suposa la fi de la guerra, Hug Roger va restar exclòs de l’amnistia general concedida pel rei. El 1480 Ferran II, el següent monarca, li atorgà el perdó el 1480. Tanmateix, les mesures reials que afavoriren als Cardona per la seva fidelitat durant la guerra civil, en greu perjudici d’Hug Roger, provocaren la rebel·lió d’aquest, que desembocaria en la guerra de conquesta del Pallars (1484-1487) pel duc de Cardona, obeint el rei, que li atorgà el comtat pallarès. 

Exili

Hug Roger, sense comtat i exiliat en terres franceses, vassall del rei Carles VIII de França, pretén la recuperació dels seus dominis sense obtenir cap èxit. Entre 1494 i 1497 intervé en l’expedició a Itàlia de Carles VIII, i més tard hi torna, sempre en les files franceses.     

L’anècdota

Després de la conquesta de Nàpols per tropes espanyoles, Hug Roger de Pallars fou capturat i conduït a Barcelona. Se li commutà la pena de mort per reclusió perpètua al castell de Xàtiva el 1503, on expiraria cinc anys més tard. Aquella presó ja havia allotjat un altre famós rebel. Jaume II d’Urgell, que s’havia alçat en armes contra Ferran I, l’avi de Ferran II, va morir-hi el 1433.     

La frase

“Hug Roger fou un cabdill dissortat. Com un veritable heroi de tragèdia grega, topa constantment contra imponderables que l’aboquen al fracàs per aixecar-se després de cada caiguda, amb impetuositat renovada i llançar-se de nou a la luita, sempre contra forces insuperables, sempre vogant contra el corrent, com impel·lit per un destí fatídic” (de l’historiador Santiago Sobrequés i Vidal)

Per saber-ne més:

Hug Roger III, darrer comte de Pallars, de la glòria a l’ocàs. Tremp: Garsineu, 2003

Jaume Sobrequés i Callicó; Ramon Sarobe. Hug Roger III, epistolari de guerra i exili del darrer comte de Pallars (1451-1500). Barcelona: Base, 2008 

Anuncis

Khalid ibn al-Walid, la primera espasa de l’Islam

La Meca (Aràbia Saudita), 584–Homs (Síria), 642

Activitat: Guerra    

Àrea: Primer califat

 

Antagonista

De la tribu dels Quraix, ciutadà de La Meca, era, per tant, compatriota de Mahoma. Quan va començar a predicar la nova fe, Khalid ibn al-Walid s’hi mostra contrari. Emigrat Mahoma a Medina, Khalid participa en les lluites entre aquesta ciutat partidària del profeta i La Meca. Destre en el combat i com a genet, revela les seves dots tàctiques en el combat d’Uhud (625), victòria de les forces de La Meca sobre les musulmanes.

Salvador del nou règim

Khalid es converteix a la fe islàmica vers el 628. Es presenta a Mahoma a Medina i ingressa en les seves tropes. Pren part en l’ocupació de La Meca (629). El decés del profeta (632)  va posar en perill el recent estat islàmic. Tribus de l’Aràbia central i del sud es revoltaren i el successor de Mahoma, el califa Abu Bakr, confia l’exèrcit a Khalid que sufoca les rebelions amb rapidesa, amb accions com la batalla d’Aqraba (633).

L’anècdota

Mesquita Khalid ibn al-Walid (Homs, Síria)

D’acord amb la tradició, fruit d’una primera victòria contra tropes bizantines a Muta (Jordània), Mahoma felicità Khalid, anomenant-lo “saifullah”, això és, “l’espasa de Déu”. En realitat, aquesta història no és versemblant: el sobrenom de Khalid no s’esmenta a les cròniques àrabs fins tres segles més tard.

Contra els perses

El 633, el califa Abu Bakr envia Khalid ibn al-Walid a la conquesta de l’Iraq. Aquest país formava part de l’imperi persa sassànida, un estat en decadència. Khalid segueix el curs del riu Eufrates d’est a oest, obtenint grans victòries, amb la qual cosa domina la Mesopotàmia meridional. Pren les ciutats de Hira, Anbar i Firaz, aquesta última després de combatre contra perses i bizantins.

A Síria

Seguint les ordres califals, el 634 Khalid es trasllada a Síria per continuar l’expansió en l’imperi bizantí, on conquesta Damasc. Mort  Abu Bakr (634), el nou califa Umar I el relleva de cap de l’exèrcit. De fet, però, Khalid continua jugant un paper destacat en les campanyes de Síria i Palestina. La mobilitat, la rapidesa i l’adaptació al terreny són trets del geni militar de Khalid, un general invicte.

Un fet destacat, la batalla del riu Yarmuk

Arran d’una contraofensiva bizantina, l’exèrcit àrab es retira fins Jordània, al riu Yarmuk. Malgrat la inferioritat numèrica, Khalid venç gràcies a maniobra de flanc que envolta les forces enemigues. El triomf decisiu assegura el domini de Palestina i Síria per al califat. El 638, després de ser acusat de robar botí de guerra, Khalid abandona l’exèrcit i viu els últims anys a Síria.

Roger de Llúria, l’almirall victoriós

Scalea? (Itàlia), vers 1250-València, 1305

Activitat: Guerra

Àrea: Corona d’Aragó

 

rogerdelluriaRefugiat

Noble italià, encara menor, s’establí a la Corona d’Aragó. La seva mare era dama de Constança, filla del rei Manfred de Sicília, casada amb Pere, el Gran, hereu del tron catalanoaragonès el 1262. El pare de Roger va morir a la batalla de Benevent (1266) quan el regne de Sicília fou conquerit pel francès Carles d’Anjou. Roger de Llúria va créixer, doncs, protegit pel rei català.

La conquesta de Sicília

Després de les Vespres Sicilianes (1282), quan els sicilians es revoltaren contra els Anjou, el rei Pere, el Gran va ocupar l’illa, al·legant els drets de la seva dona. Carles d’Anjou va haver de retirar-se a Nàpols. En aquella guerra hi jugà un paper clau Roger de Llúria, que el 1283 fou nomenat almirall. Sovint amb flotes més reduïdes que l’enemic, però superiors en disciplina i tàctica, Llúria obté grans victòries, la primera de les quals a Malta (juliol 1283).

Un fet destacat, la batalla del golf de Nàpols

El 1284, Llúria destrueix la flota napolitana dels Anjou amb un estratagema. La féu sortir de Nàpols, mitjançant unes galeres que s’acostaren a la platja. Responent a la provocació, la gran flota dels Anjou perseguí sense ordre l’armada catalana, en formació de mitja lluna, que a la badia de Nàpols, però lluny de la costa, presentà batalla, virant 180º per formar una tenalla. El triomf va suposar la captura del fill de Carles d’Anjou.

Roger de Llúria rebent Carles, príncep de Salerno (de Ramon Tusquets)

Roger de Llúria rebent Carles, príncep de Salerno (de Ramon Tusquets)

Contra els francesos

Arran de la conquesta de Sicília, el pontífex va excomunicar Pere, el Gran. Amb l’entesa del papa, el rei de França envaí Catalunya el 1285. Roger de Llúria va dur la flota des de Sícilia a les costes catalanes, on va vèncer la francesa a les illes Formigues (agost 1285). Amb el domini del mar, va desballestar l’avituallament de les tropes invasores, que abandonarien el país un mes més tard.

L’anècdota

A l’agost de 1285, el comte de Foix va demanar a Roger de Llúria una treva, fent esment de la capacitat del rei francès de refer la flota. Segons la crònica de Bernat Desclot, Llúria respongué que cap galera ni fins i tot cap peix no gosaria llançar-se al mar sense l’escut del rei d’Aragó a la cua.

Fidelitat

Amb la victòria dels Contes (1287) sobre els Anjou, Llúria va afermar la supremacia marítima catalana a la Mediterrània occidental. Posteriorment, malgrat els seu orígens i d’acord amb Jaume II de Catalunya-Aragó, va lluitar contra els sicilians, vencent-los a Cap Orlando (1299) i Monça (1300). Després de la pau de Caltabellotta (1302), es retirà a les seves propietats de València. Fou enterrat als peus de la tomba del rei Pere, el Gran, al monestir de Santes Creus.

Per saber-ne més:

José Luis Infiesta. Roger de Llúria. Barcelona, 2003

Antoni J. Planells Clavero i Anton J. Planells de la Maza. Roger de Llúria, el gran almirall de la Mediterrània. Barcelona, 2011

Subutai, el general que amenaçà Europa

Burkhan Khuldun? (Mongòlia), vers 1175-Mongòlia, 1248

Activitat: Guerra Grup5-Història

Àrea: Imperi mongol

 

Per mèrits

Del clan mongol dels Uriangqadai i fill d’un ferrer, s’allistà a l’exèrcit de Genguis Khan, seguint l’exemple del seu germà gran. Gràcies al seu gran talent militar, es convertí en general, malgrat no pertànyer a la nissaga de Genguis.

Sota el primer gran khan

Es va distingir en la conquesta de l’imperi de Khwarezm, a l’Àsia central, i li fou encomanada la persecució del sobirà fugitiu, que va morir a la mar Càspia el 1221. Des d’allà, sota la direcció de Jebe i Subutai, un exèrcit mongol va avançar cap a la Rússia meridional. Va derrotar les forces georgianes i cumanes, i el 1223, van obtenir una gran victòria al riu Kalka sobre el príncep Mstislav de Kíev.

Europa oriental, objectiu militar

En temps d’Ogodei Khan, successor de Genguis, Subutai va participar en la conquesta de l’imperi de Jin, a la Xina central. El 1237 l’expansió mongola s’orientà també cap a l’est. L’expedició militar, sota el lideratge teòric de Batu Khan, en realitat estava liderada per Subutai. Va sotmetre els principats russos, i després de dos anys de consolidar el domini en aquella àrea, el 1240, va expandir-se a l’oest.

Bela IV escapant dels mongols

Bela IV escapant dels mongols

Un fet destacat, la batalla de Mohi

Subutai, estrateg brillantíssim, va dividir les seves forces en quatre exèrcits, que avançaren de manera coordinada, i el 1241 van vèncer simultàniament a grans exèrcits a Polònia i Hongria. Sota el comandament directe de Subutai, es produí la batalla de Mohi (o del riu Sajo), on el rei magiar Bela IV fou vençut completament, gràcies a la flexibilitat de la cavalleria lleugera enemiga, a les hàbils maniobres amb què va ser encerclat i destruït el seu exèrcit, i per la importància de l’enginyeria militar a la batalla.

L’anècdota

Subutai era molt gras i no podia muntar els petits cavalls mongols. Per això, es desplaçava en un carro, des d’on dirigia les batalles, sense que això limités els seus moviments i els seus èxits militars.

Retorn a Mongòlia

Subutai ja planificava la invasió de terres germàniques i italianes quan succeí la mort d’Ogodei Khan (1241), que va posar fi a la campanya europea. Els grans caps mongols havien d’acudir a Karakorum, la capital de l’imperi per elegir el nou gran khan. Fou triat Guyuk (1244) qui, enemistat amb Batu Khan, el va privar del seu millor general. Després d’uns anys en el front oriental, dirigint les operacions contra l’imperi xinès dels Song, Subutai es va retirar el 1248.

Francesco Sforza, l’ambició triomfant

San Miniato (Itàlia), 1401-Milà (Itàlia), 1466

Activitat: Guerra. Política

ÀreGrup5-Històriaa: Ducat de Milà

 

francescosforzaSeguint la tradició familiar

El pare de Francesco era Muzio Attendolo, que va rebre el sobrenom de “Sforza” a causa de la seva fortalesa. D’origen noble, Muzio era “condottiere”, és a dir, el cap d’una companyia de soldats mercenaris que es llogaven a un o altre dels molts estats de la Itàlia dels segles XIV i XV. Francesco va formar-se com a soldat en la banda del seu pare i quan va morir (1423), va ser el nou cabdill d’aquella tropa, amb 23 anys.

Gran cabdill

Després de donar mostres de la seva perícia militar al regne de Nàpols, fou contractat per diversos sobirans italians, sobretot pel duc de Milà, Filippo Maria Visconti, en les seves guerres contra Venècia o els Estats Pontificis. De tota manera, les relacions entre el duc i Sforza van ser molt canviants. Aprofitant la feblesa del papa, el cap mercenari va crear-se un senyoriu en terres pontifícies, al nord dels Apenins, amb centre a la ciutat de Fermo.

Llargues negociacions matrimonials

Per aconseguir altre cop el seu ajut militar, el 1432 el duc milanès va prometre a Sforza la mà de la seva filla il·legítima Bianca Maria Visconti, la seva única descendent. Els 7 anys de la noia i la relació enverinada entre els futurs sogre i gendre no van possibilitar el casament fins el 1441. Mitjançant aquesta unió, Sforza aspirava a heretar el ducat.

Un fet destacat, Francesco Sforza, duc de Milà

A la mort de Filippo Maria Visconti (1447), es constituí a Milà la República Ambrosiana, dirigida per un grup d’aristòcrates. Sforza va mantenir-se fidel al nou govern i se li confiaren les tropes que van vèncer un exèrcit invassor venecià el 1448. Poc després, però, va posar setge a la ciutat milanesa, i el 26 de febrer de 1450 hi entrava triomfalment, aclamat com a nou sobirà de Milà.

Notes de govern

En un principi, els altres estats no van reconèixer el títol ducal, però Francesco va consolidar la seva posició. A Milà, va menar una política intel·ligent, amb mesures com ara un nou sistema fiscal més eficient i la fundació de l’Ospedale Maggiore, un hospital públic. Mantingué bones relacions amb Florència i el 1494 es signà la Pau de Lodi, que establia un equilibri de poder a Itàlia entre els cins grans estats: Venècia, Milà, Roma, Florència i Nàpols. Sforza, el guerrer, va bastir un temps de pau per a Itàlia.

La frase

“Francesco Sforza, pels mitjans adequats i gràcies a una gran virtut, de particular arribà a duc de Milà, i allò que havia adquirit amb mil afanys ho conservà amb poc treball” (extret d’El Príncep, de Maquiavel).

Umar ibn Hafsun, el malson de Còrdova

 
Prop de Ronda (Màlaga)?-Bobastro (Màlaga), 917
Activitat: GuerraGrup5-Història
Àrea: Emirat de Còrdova
 

Vida errant

Muladí, és a dir, de família hispana convertida a l’islam en temps del seu avi, potser de la noblesa goda. Ibn Hafsun, fugitiu d’un crim, s’amagà a les muntanyes i més tard se n’anà a Tiaret (Algèria) on va treballar de sastre. El 880 va tornar a Andalusia, s’instal·là al nord de la província de Màlaga, a Bobastro,  i es féu bandoler. Capturat, aconseguí l’indult en ingressar a l’exèrcit cordovès i intervenir en campanyes al nord, a Àlaba.

Un fet destacat, el regne de Bobastro

Anys després es rebel·là contra l’emir de Còrdova, agrupant els camperols muladís i mossàrabs (cristians que vivien en zona islàmica), contra el domini de l’aristocràcia d’origen àrab. L’alçament, des de Bobastro, s’estengué sobretot per les muntanyes de Màlaga i Granada, però ocupà també  Jaén i fins i tot amenaçà la mateixa Còrdova abans de ser derrotat a Poley (891). Ibn Hafsun va crear un estat paral·lel que establí relacions amb regnes del nord d’Àfrica, malgrat les campanyes dels emirs cordovesos.

La frase

Desde fa massa temps suporteu el jou d’aquest sultà que us pren els vostres béns i us imposa càrregues abusives mentre els àrabs us humilien, tractant-vos  com a esclaus. Jo vull que es faci justícia per alliberar-vos de l’esclavatge” (arenga d’Ibn Hafsun, segons l’historiador Ibn Idari).

Bobastro

La davallada

Sobtadament, el 899, Ibn Hafsun es batejà, va prendre el nom de Samuel i féu de Bobastro seu episcopal. La nova fe afeblí la seva posició i part dels seus seguidors l’abandonaren. A més, en el bàndol enemic, va pujar al tron Abd al-Rahman III, un emir enèrgic que aniria conquerint els seus dominis, si bé l’empresa s’allargà: la capital no fou ocupada fins deu anys després de la mort del rival. El sobirà féu desenterrar el seu cadàver i el penjà en una porta de Còrdova junt amb el cap d’un porc.

Francesc de Verntallat, contra els abusos senyorials

 
Sant Privat d’en Bas (Vall d’en Bas), entre 1420 i 1425 – Sant Feliu de Pallerols, entre 1494 i 1500
Activitat: PolíticaGrup5-Història
Área: Corona d’Aragó
 
Un noble entre remences

De la baixa noblesa rural, de la categoria dels donzells, va casar-se amb Anna Noguer, una pagesa rica, però remença. Amb els anys, Verntallat esdevindria el principal cap del remences, camperols adscrits a les terres que treballaven dels senyors i que només podien abandonar pagant-ne un rescat. A més, estaven sotmesos legalment a vexacions dels propietaris de les terres, conegudes com els sis mals usos, i a altres càrregues econòmiques i laborals.

Conflictes

La crisi econòmica i política de la Catalunya del segle XV desemboca en una llarga guerra entre el rei Joan II i la Generalitat, entitat que agrupava les oligarquies del país. En el conflicte els remences prenen part a favor del rei. Verntallat controla la Garrotxa i part de les comarques veïnes. Mitjançant una guerra de guerrilles, va dificultar les campanyes enemigues i fins i tot ocupà el castell d’Hostoles i poblacions com Santa Coloma de Farners (1463) i Ripoll (1464).

Signatura de Francesc de Verntallat

Signatura de Francesc de Verntallat

La frase

“Car la meva llança no s’ha aixecat per anul·lar les remences ni altres drets, sinó per demanar al … senyor rei … que donés drets i sentència de justícia als uns i als altres homes de Catalunya” (extret de la carta de Verntallat al prior de Casserres).

Vescomte d’Hostoles, per un temps

En acabar la guerra (1472) la fidelitat de Verntallat a la monarquia fou recompensada amb el nomenament com a vescomte d’Hostoles (1474), la qual cosa el convertí en membre de l’alta noblesa. Aquest fet no afeblí els seus lligams amb els remences. En temps de Ferran, el Catòlic, successor de Joan II, va perdre el seu alt títol nobiliari (1481).

Un fet destacat, la Sentència arbitral de Guadalupe

La pau no havia resol el problema social, i els remences s’alçaren contra els senyors el 1484. Verntallat va prendre altre cop el castell d’Hostoles, però no intervingué en nous fets bèl·lics, ara a càrrec d’un altre cabdill remença Pere Joan Sala. Verntallat, en canvi, buscà una solució negociada. Ja el 1482 havia viatjat a Còrdova per entrevistar-se amb Ferran II. El 1486 fou un dels remences que signaren la Sentència arbitral de Guadalupe que posava fi al problema agrari. Tanmateix, li fou prohibit tornar a Catalunya fins 1488, potser per minvar el seu protagonisme.

 

Per saber-ne més:

Joaquim de Camps i Arboix. Verntallat, cabdill dels remences. Barcelona, 1955

Miquel Freixa. Francesc Verntallat, cabdill dels remences. Barcelona, 2010

Francesc de Verntallat i els remences [programa “En guàrdia”, de Catalunya Ràdio, 2011]http://www.catradio.cat/audio/539520/369—Francesc-de-Verntallat-i-els-Remences