Francesco Sforza, l’ambició triomfant

San Miniato (Itàlia), 1401-Milà (Itàlia), 1466

Activitat: Guerra. Política

ÀreGrup5-Històriaa: Ducat de Milà

 

francescosforzaSeguint la tradició familiar

El pare de Francesco era Muzio Attendolo, que va rebre el sobrenom de “Sforza” a causa de la seva fortalesa. D’origen noble, Muzio era “condottiere”, és a dir, el cap d’una companyia de soldats mercenaris que es llogaven a un o altre dels molts estats de la Itàlia dels segles XIV i XV. Francesco va formar-se com a soldat en la banda del seu pare i quan va morir (1423), va ser el nou cabdill d’aquella tropa, amb 23 anys.

Gran cabdill

Després de donar mostres de la seva perícia militar al regne de Nàpols, fou contractat per diversos sobirans italians, sobretot pel duc de Milà, Filippo Maria Visconti, en les seves guerres contra Venècia o els Estats Pontificis. De tota manera, les relacions entre el duc i Sforza van ser molt canviants. Aprofitant la feblesa del papa, el cap mercenari va crear-se un senyoriu en terres pontifícies, al nord dels Apenins, amb centre a la ciutat de Fermo.

Llargues negociacions matrimonials

Per aconseguir altre cop el seu ajut militar, el 1432 el duc milanès va prometre a Sforza la mà de la seva filla il·legítima Bianca Maria Visconti, la seva única descendent. Els 7 anys de la noia i la relació enverinada entre els futurs sogre i gendre no van possibilitar el casament fins el 1441. Mitjançant aquesta unió, Sforza aspirava a heretar el ducat.

Un fet destacat, Francesco Sforza, duc de Milà

A la mort de Filippo Maria Visconti (1447), es constituí a Milà la República Ambrosiana, dirigida per un grup d’aristòcrates. Sforza va mantenir-se fidel al nou govern i se li confiaren les tropes que van vèncer un exèrcit invassor venecià el 1448. Poc després, però, va posar setge a la ciutat milanesa, i el 26 de febrer de 1450 hi entrava triomfalment, aclamat com a nou sobirà de Milà.

Notes de govern

En un principi, els altres estats no van reconèixer el títol ducal, però Francesco va consolidar la seva posició. A Milà, va menar una política intel·ligent, amb mesures com ara un nou sistema fiscal més eficient i la fundació de l’Ospedale Maggiore, un hospital públic. Mantingué bones relacions amb Florència i el 1494 es signà la Pau de Lodi, que establia un equilibri de poder a Itàlia entre els cins grans estats: Venècia, Milà, Roma, Florència i Nàpols. Sforza, el guerrer, va bastir un temps de pau per a Itàlia.

La frase

“Francesco Sforza, pels mitjans adequats i gràcies a una gran virtut, de particular arribà a duc de Milà, i allò que havia adquirit amb mil afanys ho conservà amb poc treball” (extret d’El Príncep, de Maquiavel).