Joan I, un rei català sibarita i caçador

Perpinyà (Rosselló), 1350-Foixà (Baix Empordà), 1396

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Hereu

Al 1351, Joan, primer fill mascle del rei Pere, el Cerimoniós i Elionor de Sicília, rep els títols de duc de Girona i comte de Cervera. El seu pare imita el costum d’altres regnes d’atorgar un títol distintiu a l’hereu del tron. De jove, difunta la seva mare, Joan se’n distancia pel casament del rei amb Sibil·la de Fortià, jove vídua noble (1377). Deu anys més tard Joan hereta el tron, i suprimeix les donacions territorials concedides a Sibil·la i parents.

Orientat a França

Francòfil, es casa amb nobles franceses i la darrera, Violant de Bar, exerceix gran influència en els afers d’estat En política exterior Joan capgira les línies mestres del regnat anterior: trenca amb Anglaterra per aliar-se amb França i abandona la neutralitat en el Cisma d’Occident per abraçar la causa del papa d’Avinyó.

Mediterrània

Perd Atenes i Neopàtria (1388-1390), a Grècia, i ha d’afrontar greus revoltes que amenacen el domini català de Sardenya i Sicília. El 1390 signa un tractat de pau amb Gènova per evitar l’ajuda als sards, i que facilita l’expedició militar contra els rebels sicilians, del 1393. La situació a Sicília es redreça; en canvi, Sardenya es manté durant aquest regnat, en bona part sota el poder d’Elionor d’Arborea, cap dels rebels. 

Mort als jueusl

El 1391, una onada antisemita s’estén per la península Ibèrica. A la Corona d’Aragó les masses populars assolen els calls de les grans ciutats, tret de Saragossa, gràcies probablement a la presència del rei. Joan I fa executar alguns dels responsables, però moltes jueries entren en franca decadència.

Un fet destacat, la instauració del Jocs Florals a Catalunya 

Home culte, bibliòfil, mecenes d’escriptors i músics, i amant del luxe. El 1393 Joan I afavoreix la iniciativa de Jaume March i Lluís d’Averçó d’establir a Barcelona el Consistori de la Gaia Ciència, un concurs literari anual, seguint el model del certamen fundat a Tolosa de Llenguadoc el 1324 per revifar la cultura dels trobadors. La primera celebració segura d’aquests jocs florals, on es conrea el català, data de 1395. 

Sepuldre de Joan I,al monestir de Poblet

L’anècdota

Joan I tenia passió per la caça. En la seva correspondència en són constants les referències. Es passa setmanes senceres, caçant senglars, cèrvols, agrons i altres bèsties. Fins i tot, convalescent d’una greu malaltia, ordena que a l’hort major del palau d’Aljaferia s’hi posin tantes llebres vives com hi càpiguen per seguir caçant. No és estrany, doncs, que morís arran d’un accident de caça.

Per saber-ne més:

Rafael Tasis. Joan I, el rei caçador i músic. Barcelona, 1959 Continua llegint

Anuncis

Pere Joan, plenitud de l’escultura catalana medieval

Tarragona?, entre 1393 i 1398-mort després de 1458

Activitat: Escultura

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

Pere Joan era fill de Jordi de Déu, un esclau procedent de Sicília, propietat de l’escultor Jaume Cascalls, que va treballar en el seu taller. Més endavant Jordi de Déu fou afranquit i establí un obrador d’escultura propi a Tarragona. En la nova condició d’home lliure, va prendre el cognom de Joan, que traspassaria als seus descendents.

Sant Jordi, façana medieval del palau de la Generalitat

De la Generalitat a la Seu barcelonina

La destresa en l’ofici va propiciar que Pere es convertís de ben jove en mestre independent. Entre 1416 i 1418 va treballar en la seva primera gran obra, la decoració de la façana del palau de la Generalitat, del carrer del Bisbe, a Barcelona. Entre la rica ornamentació destaca un medalló amb sant Jordi, a cavall, matant el drac. Paral·lelament també va esculpir una clau de volta per a la catedral barcelonina, amb la figura de Déu Pare envoltat d’àngels.

Un fet destacat, el retaule de santa Tecla, de la catedral de Tarragona

El 1426 rep l’encàrrec de l’arquebisbe de Tarragona Dalmau de Mur de crear un nou retaule d’alabastre policromat per a l’altar principal de la catedral, presidida per una imatge central de la Mare de Déu amb l’Infant, flanquejada per sant Pere i santa Tecla. Una de les peces més reeixides de l’escultura catalana medieval és la predel·la, la part inferior del retaule, amb relleus sobre la vida de santa Tecla, dotats de gran expressivitat i delicadesa, on diferencia subtilment les textures de cossos, vestits, foc, paisatge…

Detall del retaule de Santa Tecla, catedral de Tarragona

Aragó

Essent Dalmau de Mur arquebisbe de Saragossa, el 1434 encomanà a Pere Joan un retaule major, en alabastre, per a la catedral, si bé només es conserva part del treball fet, bàsicament el cos inferior del retaule amb escenes dels sants Valeri, Vicenç i Llorenç. També és d’ell la Mare de Déu “de la Huerta”, de la catedral de Tarassona (1438) i se li atribueix un àngel custodi (Museo de Zaragoza), abans en un portal d’aquesta ciutat.

L’estil

Es trasllada el 1450 a Nàpols per treballar pel rei Alfons, el Magnànim, en l’embelliment del Castell Nou. La seva obra segueix l’estil del gòtic internacional, amb el gust per l’expressivitat, la contraposició, el refinament i el detall, cisellant figures elegants i dinàmiques. A partir de similituds estilístiques, els experts integren a la seva producció altres treballs de Tàrrega, Montblanc, Osca o els monestirs de Poblet i Vallbona de les Monges.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Manote i Clivilles. “Pere Joan”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona, 2007

Arnau de Vilanova, recuperant la medicina dels antics

València?, vers 1240-Gènova, 1311

Activitat: Medicina. Religió

Àrea: Corona d’Aragó, Estats Pontificis

 

Debats

La biografia d’Arnau de Vilanova presenta ombres, fruit en part de la fama obtinguda, que el convertiria en una figura llegendària: metge savi, alquimista i mag poderós. No es tenen gaires dades sobre el primers anys i encara es discuteix l’autoria de part de les obres atribuïdes tradicionalment. Des de jove, Arnau va estar vinculat a la diòcesi de València, i el 1260 es traslladà a Montpeller, en aquell temps domini de la Corona d’Aragó, per estudiar medicina.

Ensenyant

A l’última dècada del segle XIII va ser professor universitari a Montpeller, des d’on impulsa la reintroducció de la doctrina de Galè, metge grec del segle II, descoberta a l’Europa llatina medieval a través de textos àrabics. Arnau de Vilanova, que sabia àrab, promou les traduccions directes de l’obra galènica, sense les síntesis d’Avicenna o Averrois. El 1309, el papa Climent V reformà el programa d’estudis de Montpeller, amb l’assessorament d’Arnau.

Arnau de Vilanova, d’Eusebi Arnau

Curant

A partir de 1281 fou metge del rei Pere, el Gran, i posteriorment d’altres reis de la Corona d’Aragó o del regne de Mallorca. També va ser metge dels papes Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V. Gaudí de la seva confiança i així, per exemple va servir com a ambaixador a París, el 1299, per tractar sobre la Vall d’Aran.

Un fet destacat, Regimen sanitatis ad regem Aragonum (1305-1308)

Dins la seva producció mèdica, aquest text per millorar la salut del rei Jaume II, és un dels tractats medievals sobre higiene i dietètica més famosos a Europa. Escrit en llatí, amb un estil planer, la reina Blanca d’Anjou, el feu traduir al català, el Regiment de sanitat per al rei d’Aragó.

Predicant

Als darrers anys, Arnau combina la praxi mèdica amb una obra teològica heterodoxa. Partidari dels franciscans espirituals, grup reformista de l’Església, difon idees renovadores i altres inspirades en l’Apocalipsi, sobre la vinguda de l’Anticrist, que susciten una viva polèmica. La Inquisició no el condemna gràcies a la protecció dels papes, els seus pacients. Si el llatí és la llengua de la seva obra mèdica, en la religiosa usa també el català per afavorir-ne la difusió entre els profans.

Tria d’obres

Mirall de la medicina (Speculum medicinae, 1308); Tractat sobre el temps de la vinguda de l’Anticrist (Tractatus de tempore adventus Antichristi, 1297-1300); Raonament d’Avinyó (1310); Informació espiritual (1310?), consells adreçats al rei Frederic III de Sicília, que aquest inclourà parcialment en la seva obra jurídica.

La frase 

Arnau de Vilanova i Ramon Llull, juntament amb les quatre gran cròniques, representen l’aportació europea més important que han fet les terres de llengua catalana (de l’historiador Miquel Batllori).

Per saber-ne més:

Jaume Mensa i Valls. Arnau de Vilanova. Barcelona, 1997

http://grupsderecerca.uab.cat/arnau/equip (web del projecte de recerca “Arnau DB. Corpus digital d’Arnau de Vilanova”)

Ramon Berenguer I de Barcelona, de l’afebliment a l’hegemonia catalana

nat vers 1023-Barcelona, 1076

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Un fet destacat, la reintegració dels comtats de Barcelona, Girona i Osona

Menor d’edat quan va morir el seu pare Berenguer Ramon I, el Corbat (1035), va exercir la regència l’àvia, Ermessenda de Carcassona. El testament patern disgregava els béns territorials entre els tres fills: Ramon Berenguer conservà els comtats de Barcelona i Girona; Guillem, el d’Osona; i Sanç, la marca del Penedès. Aquesta divisió no prosperà, amb el temps tant Sanç (1049) com Guillem (1054) renunciaren als seus dominis en benefici del seu germà gran, potser a canvi de rendes.

Àvia i net

D’acord amb la llei, Ermessenda tenia el cogovern dels comtats dels seus nets. Aquest fet, des que Ramon Berenguer I començà a exercir com a sobirà efectiu, suscità greus conflictes intermitents amb l’àvia fins el 1057, quan aquesta li cedí tots els seus drets.

L’anècdota

Ramon Berenguer I, d’Eusebi Arnau (1905)

El primer comte feudal

A Catalunya esclaten revoltes nobiliàries que arrabassen drets i béns públics i desafien l’autoritat central. L’oposició a Barcelona l’encapçala Mir Geribert, un magnat del Penedès, que es rebel·la contra el comte. Ramon Berenguer resol la crisi d’acord amb el nou ordre feudal, establint pactes personals de fidelitat amb els barons. Aquests el reconeixen com a sobirà i ell els concedeix béns i drets. També altres comtes catalans li reten homenatge, la qual cosa palesa l’alt prestigi de Ramon Berenguer.

Guerres i pàries

En terres islàmiques alterna la força i la diplomàcia. Pren Camarasa (1050) i la Baixa Ribagorça alhora que repobla zones de la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona, com Tamarit. Manté després la pau amb els reis musulmans de Lleida, Tortosa i Saragossa a canvi de la tramesa regular de tributs (pàries), amb què consolida el seu poder. Compra castells, s’assegura l’ajut dels barons i adquireix els comtats de Carcassona i Rasés (1070), que inauguren la expansió ultrapirinenca del casal de Barcelona.

Per saber-ne més:

Santiago Sobrequés Vidal. “Ramon Berenguer I, el Vell”. Els grans comtes de Barcelona. Barcelona, 1961

Sepulcre de Ramon Berenguer I a la catedral de Barcelona

Margarida de Prades, una vida després de reina

Falset? (Priorat), 1387 o 1388-Abadia de Bonrepòs (Morera de Montsant, Priorat), 1429

Activitat: Política         

Àrea: Corona d’Aragó

 

A la cort

Margarida de Prades, membre de l’alta noblesa catalana, va restar òrfena encara nena. La reina Maria de Luna, dona de Martí I, protegí la vídua i les filles, que va incorporar al seu seguici. Margarida serví a la reina fins el seu traspàs, el 1406.

Un fet destacat, el casament amb el rei Martí, l’Humà

El 1409 l’hereu del tron, Martí el Jove, moria sense descendents legítims. Per aquest motiu Martí I l’Humà buscà consort per engendrar un nou successor. Es casà amb Margarida de Prades el 17 de setembre del 1409, però ella no va quedar encinta, malgrat la seva joventut i les mil i una provatures. El matrimoni fou efímer: el 31 de maig de 1410 morí el rei.

Signatura de Margarida de Prades

Amb Ferran d’Antequera

En l’interregne de la Corona d’Aragó, Margarida és partidària de Ferrran d’Antequera, el pretendent castellà al tron, fins i tot contribuí a l’acord entre Ferran i el comte de Foix per impedir l’entrada de mercenaris del rival Jaume II d’Urgell. La reina vídua rep pensions dels nous monarques i durant anys viu en palaus reials, a València, Barcelona o Perpinyà.

Els Vilaragut

Vídua en la vintena, manté una relació amorosa clandestina amb el noble valencià Joan de Vilaragut, a qui fa el seu camarleng, càrrec domèstic que justificava la intimitat amb la reina. Es casen en secret a fi de mantenir les rendes i honors de reina vídua. També amaga un embaràs i el fill nascut, Joan Jeroni, que confia a un mercader, i  que als set anys passa al monestir de Santes Creus. El 1415 Ferran I volgué casar Margarida amb el comte de Foix, però ella lògicament avortà l’operació.

L’anècdota

A palau, Margarida de Prades s’envolta de músics i escriptors. Així, poetes il·lustres li dediquen composicions, com ara el trobador alemany Oswald von Wolkenstein, que la coneix a Perpinyà, i el poeta valencià Jordi de Sant Jordi. També el castellà marquès de Santillana la recorda en un plany, anomenant-la “la mejor entre las mejores”.

Al claustre

El 1422 expirà Joan de Vilaragut, i Margarida va professar com a monja a Valldonzella (Barcelona). Més tard es traslladà al Priorat, al monestir de Bonrepòs, d’on va ser-ne abadessa. Morta Margarida, es féu pública la seva vida privada fruit de la confessió de l’abat de Santes Creus a Joan Jeroni de Vilaragut, qui abandonà el monestir i reivindicà els seus drets.

Per saber-ne més:

Eufemià Fort i Cogul. La llegenda sobre Margarida de Prades. Barcelona, 1970

Núria Silleras-Fernández. “Dues reines per a un rei: Maria de Luna i Margarida de Prades, les mullers de Martí I l’Humà”. Martí l’Humà. Barcelona, 2015

Jaume Cascalls, esculpint per a un rei cerimoniós

Berga, vers 1320?-m. 1378

Activitat: Escultura    

Àrea: Corona d’Aragó

 

En l’entorn dels Bassa

La documentació medieval avala la producció de Cascalls entre 1341 i 1377, tot i que la majoria de les escultures documentades s’han perdut. A Barcelona es relaciona amb el taller dels pintors Bassa. Es casa amb Maria, filla de Ferrer Bassa, el 1346. Aquesta etapa conclou tràgicament quan moren dona, sogre i cunyat el 1348, arran de la pesta negra.

Retaule de Cornellà de Conflent

El retaule de Cornellà de Conflent (vers 1346)

És l’únic treball signat per l’autor. Al centre de l’antic retaule del monestir de Santa Maria (Cornellà de Conflent) la imatge  de la Mare de Déu amb l’infant Jesús, envoltada d’escenes de la Passió de Crist i del cicle marià. Constitueix una de les primeres mostres dels retaules en pedra, apaïsats, característics del gòtic català.

L’anècdota

En el retaule esmentat hi ha una inscripció on s’explicita l’autoria: diu en llatí “el mestre Jaume Cascalls, de Berga”. Sorprèn la inclusió del gentilici perquè en els documents de l’artista no hi ha cap altra referència a la ciutat natal; és més, s’hi ressalta la seva condició de ciutadà barceloní.

El panteó reial de Poblet

El 1348 es torna a casar. L’any següent s’associa amb Aloi de Montbrai per fer un sepulcre per al rei Pere el Cerimoniós a l’abadia de Poblet. Aquest encàrrec es prolongaria durant gairebé trenta anys, fruit de l’ampliació del projecte. A partir de 1361 Cascalls és el responsable de la creació d’un panteó sumptuós que unifica els sepulcres dels tres reis —Alfons I, Jaume I i Pere III— sepultats al monestir. Dissortadament fou destrossat al segle XIX.

Un fet destacat, l’estàtua de Carlemany

Carlemany

L’estátua de Carlemany, de la catedral de Girona, és d’alabastre policromat. Mostra un rei dret i armat, que cal vincular amb el culte de sant Carlemany, introduït a Girona el 1345. S’atribueix a Cascalls per la gran semblança del monarca i els monstres sotmesos als seus peus amb un dels reis de l’Epifania i la decoració zoomòrfica del retaule del Conflent.

Lleida i Tarragona

El 1359 és nomenat mestre d’obres de la Seu Vella de Lleida i durant anys s’encarrega de la porta dels Apòstols. Posteriorment, el 1375 treballa per a la catedral de Tarragona, en la decoració escultòrica del la façana principal. Cascalls compta amb un taller important, del qual formen part el seu esclau Jordi de Déu, i Guillem Solivella, gendre seu.

Tria d’obres

Altres obres atribuïdes són Sant Antoni Abat coronat  (MNAC, vers 1350); i Cap de Crist, que devia pertànyer a un Crist jacent, potser del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona (MNAC, 1352?).

Per saber-ne més:

Josep Bracons.“Jaume Cascalls”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura I. Barcelona, 2007

Cap de Crist

Joan Roís de Corella, cavaller lletrat i devot

Gandia, 1435–València,1497

Activitat: Literatura   

Àrea: Corona d’Aragó

 

Cap a València

Com altres famílies nobles, Ausiàs Roís de Corella i Aldonça de Cabrera van deixar Gandia i s’instal·laren a València, atrets per la puixança de la ciutat. Allà creix Joan, el primogènit. Als 21 anys és armat cavaller, però no s’orienta cap a les activitats pròpies dels nobles, la milícia o la diplomàcia, sinó que es dedica a les lletres i a l’estudi de la teologia, però sense cap interès per la carrera eclesiàstica.

Joan Roís de Corella, de Manuel Boix (1985)

Noble i clergue

De jove ja participa en la vida cultural de la ciutat, on gaudeix de fama i reconeixement. Després de nombroses aventures amoroses, entre 1462 i 1469 conviu amb Isabel Martines de Vera, de qui té dos fills, si bé mai no es van casar. Es doctora en teologia el 1469, i comença a predicar a la ciutat, però les autoritats eclesiàstiques li ho prohibeixen. Des del 1470 reprén aquesta activitat, després de rebre la tonsura i els ordes menors; és a dir, esdevé clergue, però no es fa mai capellà.

Lletres

Tota la seva producció és en català, i bona part té un propòsit moral. Inclou poemes lírics, narracions i textos on combina la prosa i el vers. No adopta el català col·loquial, el seu estil es elegant i artificiós, de sintaxi complicada, amb recursos retòrics abundants, promovent un model refinat de llengua culta.

Un fet destacat, Tragèdia de Caldesa

Aquesta obra escrita el 1458, una de les més reeixides de Roís de Corella, té un títol enganyós: no es tracta d’una obra de teatre, sinó d’una novel·la sentimental breu. L’autor narra la seva decepció amorosa per l’engany de Caldesa, la seva amant, festejant amb un altre home. Escrita en primera persona, l’autor inclou versos per expressar el dolor i la decepció de manera més vehement.

Tria d’obres

Medea, narració moral de tema mitològic; Triomf de les dones (vers 1460), defensa del gènere femení, argumentada hàbilment a partir de les crítiques misògines; Vida de santa Anna (vers 1463); i la traducció al català de Vita Christi, de Ludolf de Saxònia.

La frase

“Si muir per vos, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir,

si no girau

les vostres ulls, que em vullen dir

que ja no us plau

que io per vos haja a morir” (fragment de Balada de la garsa i l’esmerla)

 

Per saber-ne més:

http://www.escriptors.cat/autors/roisj/pagina.php?id_sec=3501 (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Abel Soler. Joan Roís de Corella (1435-1497), síntesi biogràfica i aportació documental. València, 2014

Guardar