Sant Bru, silenci sisplau

Colònia (Alemanya), vers 1030–Santa Maria de la Torre (Itàlia), 1101

Activitat: Religió    

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic, comtat de Sicília

 

Un alemany a Reims

Malgrat ser germànic, va formar-se a la catedral de Reims (França). Ordenat sacerdot a Colònia vers el 1057, tornà a Reims, cridat per l’arquebisbe Gervasi com a professor i responsable de l’escola catedralícia. Mort el prelat, el nou arquebisbe Manassès va promocionar Bru, que era canonge, nomenant-lo canceller de l’arxidiòcesi el 1075, però més tard el destituí i el privà dels seus béns davant la oposició d’ell i altres clergues al govern indigne del prelat, que finalment seria deposat el 1080.

Buscant

Bru no volgué recuperar els seus càrrecs a Reims, amb dos amics s’instal·laren d’ermitans durant un any a Sèche-Fountain (França), que depenia de l’abadia pròxima de Molesmes. Dissolt el grup, el 1086, viatja amb un grup de sis homes —quatre eclesiàstics i dos laics— que desitgen viure com a religiosos en un lloc ben apartat, però sense integrar-se en els models conventuals existents.

L’anècdota

Segons la llegenda, el bisbe Hug de Grenoble, poc abans de conèixer Bru i els seus sis companys tingué un somni on havia vist una constel·lació de set estels. El prelat va entendre que aquell era un senyal diví. Així doncs, els va rebre i els guià fins a un lloc solitari i inhòspit, al massís de Chartreuse (França).

Un fet destacat, la fundació de la Grande Chartreuse (1084)

El 1084 s’estableixen a Chartreuse, dividits en dos grups. Els seglars s’encarreguen de la manutenció del grup, i els clergues, viuen austerament d’acord amb un model mig eremític. Els dies feiners mengen, preguen i treballen cadascun en la seva cel·la, i només es reuneixen per a les pregàries nocturnes. Diumenges i altres festius celebren la litúrgia i mengen en comú. Parlen molt poc i això es manifesta fins i tot en la iconografia posterior de sant Bru, representat amb el dit índex als llavis, indicant silenci.

Urbà II

Sant Bru, de Francesc Ribalta

El papa Urbà II, antic deixeble de Bru a Reims, va demanar-li que s’instal·lés a Roma com a auxiliar seu. Després d’un temps a la cort pontifícia, i de refusar l’arquebisbat de Reggio (Itàlia), Bru se’n va a Calàbria per crear un segon ermitatge a Santa Maria de la Torre, on s’estaria fins a la mort. Bru fou canonitzat el 1514. No fou el fundador directe dels cartoixans; aquest ordre religiós va néixer dels costums de Chartreuse i la seva evolució posterior, instituït oficialment el 1140.

La frase

 “Només aquells qui n’han fet experiència coneixen la utilitat i la joia divina que proporcionen la solitud i el silenci del desert volguts” (de la carta de sant Bru a Raoul le Verd)

Per saber-ne més:

Miguel Renuncio. Sant Bru, el primer cartoixà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2007

2 comments on “Sant Bru, silenci sisplau

  1. Eduard Botanch ha dit:

    Penso que la figura que introdueixo és ben apropiada en aquest temps de confinament. Encara que el nostre no és un “desert volgut”, sinó imposat per l’epidèmia, em quedo amb les paraules d’aquest sant que lloen el silenci i la solitud, que no són un temps mort i poden ser, paradoxalment, enriquidors. Bon recés!

    • Margarita ha dit:

      Ben cert. Aquest confinament, tot i imposat, hauria de ser una oportunitat per cadascun de nosaltres per treure’n quelcom més que simplement això, un confinament. M’ha encantat l’entrada i, com tu dius, molt encertada pels temps que corren.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s