Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic
La fi del poder ducal
En morir el seu pare Enric I, Otó esdevingué rei d’Alemanya, essent coronat a Aquisgrà. Va promoure una política centralitzadora que topà amb la gran noblesa territorial. La rebel·lió més perillosa es produí el 939, encapçalada pels ducs de Francònia i Lorena, ajudats pel Lluís IV de França. Tanmateix, aquell mateix any fou esclafada en la batalla d’Andernach, on els dos nobles van morir.
Un nou estat
La consolidació de l’estat otònida es fonamentà en l’atribució dels ducats a parents directes del monarca, i sobretot en l’aliança amb l’alt clergat. Otó va convertir els bisbats en unitats administratives on el bisbe tenia la mateixa autoritat que els grans nobles. Ell elegia els prelats amb el convenciment que, sense descendència possible, li serien més fidels que la noblesa laica.
Àrbitre d’Europa
El regne otònida, la gran potència del període, dugué a terme una activa política exterior, generalment exitosa. Li van retre homenatge el ducat de Bohèmia (950) i els pobles entre l’Elba i l’Oder. A França intervingué en els conflictes entre el rei francés i el seu vassall, el comte de París. El 951 es va casar amb Adelaida de Borgonya, vídua del darrer rei d’Itàlia, i es féu reconèixer amb aquest títol.
Un fet destacat, la batalla de Lechfeld
Els magiars eren tribus que, des d’Hongria, devastaven amb les seves ràtzies les terres d’Alemanya i Itàlia des de feia un segle. Per acabar amb aquell flagell, Otó s’hi enfrontà quan assetjaven Augsburg. El 10 d’agost del 955 els va vèncer decisivament a la batalla de Lechfeld. Aquella victòria garantí la seguretat dels seus territoris orientals, cosa que augmentà el prestigi de la monarquia.
Emperador
Des del 924 el tron imperial restava vacant. El 962 Otó, seguint l’exemple de Carlemany, es féu coronar emperador a Roma pel papa Joan XII. A Itàlia residí els últims anys del seu regnat, anys complicats per les pugnes amb els papes i les lluites contra musulmans i bizantins. El 972 les relacions amb Constantinoble milloraren quan Joan I Tzimiscés reconegué el seu títol imperial i acordà el casament d’una neboda, Teòfan, amb el seu hereu, Otó II.
El renaixement otònida
El éxits polítics van permetre una certa revifada cultural a l’imperi, centrada a la cort i algunes seus eclesiàstiques com Colònia i Quedlinburg. Aquest renaixement es mantindria durant els immediats successors de l’emperador.
L’anècdota
Otó havia atorgat els ducats als seus familiars per garantir la fidelitat d’aquells territoris a la corona. Tanmateix, el 953 els ducs Liutdolf i Conrat, fill i gendre de l’emperador, es revoltaren contra ell. Després de sufocar l’aixecament, Otó va reconciliar-s’hi, però els privà de qualsevol ducat. El del fill va passar al seu germà Bru, ja arquebisbe de Colònia.
La frase
“L’emperador guarda els afers de l’Església i de l’Estat amb l’espasa, embellint-los amb les seves virtuts i purificant-los amb les lleis” (extret d’Historia Ottonis, de Liutprand de Cremona)
Figures singulars, 500-1500 
1 comments on “Otó I, el segon fundador del Sacre Imperi”